Ho dic amb totes les conseqüències: vull ser no-nacionalista. Aquests dies he comprovat que tot allò que jo vull i desitge pel meu país, passa exclussivament per declarar-me no-nacionalista. Mirant la televisió he pogut comprovar com si eres no-nacionalista pots portar la bandera de la teua nació pintada a la cara, clavada en un pal o, fins i tot, en forma de samarreta. Si eres no-nacionalista pots tenir selecció nacional pròpia, competir en competicions internacionals amb d'altres països i nacions del món, en igualtat de condicions. Si eres no-nacionalista tens dret a tenir un estat propi i a dotar-te de les eines necessàries per mantenir la independència del teu país respecte a la resta del món. És més, si eres no-nacionalista tens dret a que un grupet d'individus autoproclamats com a intel·lectuals redacten un manifest on es diu que la teua llengua majoritària i hegemònica està en perill d'extinció!! Un moment: tot això no és fruit del nacionalisme? Supose que tots els historiadors, sociòlegs i antropòlegs del món porten molts anys equivocant-se. Nacionalisme, doncs, és tot això que he comentat però en boca d'aquell que no té dret a existir. Llavors si que és nacionalisme/nacionalista dolent amb cua i banyes. Els espanyols ens ho diuen cada dia: amén. Fuster deia que "era nacionalista en la mesura que els altres l'obligaven a ser-ho". Potser a partir d'ara els catalans haurem de dir que "som no-nacionalistes en la mesura que ens obliguen a no ser-ho". Pensem-hi i preguem perquè Alemanya acabe d'una vegada per totes amb aquesta onada espanyolista de nacionalisme asfixiant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada