dilluns, 28 de juliol de 2014

Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977

Entre el 1977 i 1982, es va viure, segurament, el moment de màxim debat sobre la idea dels Països Catalans. Revistes com Nous Horitzons, Taula de Canvi o Serra d'Or, foren espais de debat on intel·lectuals independents o representants de les diferents cultures polítiques, posaren sobre la taula les seues propostes respecte d'un projecte que semblava possible. Els esdeveniments no van ajudar a consolidar-lo. Els protagonistes d'aleshores tampoc. I no per una qüestió de “traïcions” o “covardies”. Com a historiador aquesta explicació fonamentada en el binomi de bons i dolents no em satisfà. És massa simple i els processos històrics són més complexos i multifactorials. De fet, els culpables de la no consolidació d'un projecte com el dels Països Catalans ho van ser tots, començant pels mateixos defensors de la idea que no foren capaços -també per multitud de factors- de consolidar-la i convertir-la en central i atractiva per a la població a la que anava dirigida.

Què quedà d'un projecte que havia il·lusionat tanta gent i que es dissolgué en el fum polític de l'Espanya de les autonomies? La veritat és que a nivell pràctic poca cosa. La negativa a la federació d'autonomies deixava ben clar que els diferents territoris històrics de llengua catalana sota administració espanyola no es podrien coordinar en cap matèria, ni tan sols la cultural o lingüística. En cada país, el projecte es va reformular a partir dels interessos de la nova elit dirigent apareguda a nivell autonòmic. A Catalunya, la idea es quedà circumscrita a l'àmbit cultural i el mapa d'El Temps de TV3. A Mallorca, el nacionalisme majoritari sempre el va tenir, i el té, present, però d'una manera més retòrica que pràctica, sense gaires propostes d'acció concretes. I al País Valencià, segurament el territori on més èmfasi i força va tenir la idea entre el nacionalisme autòcton sorgit a la vera de Fuster, els Països Catalans es convertiren definitivament en “l'amenaça fantasma” usada quan convenia per la dreta més espanyolitzada de la història valenciana. I enmig d'aquest panorama, com diria Fuster, una sèrie d'almogàvers -”precipitats” uns i “possibilistes” altres- decidiren mantenir encesa la flama dels Països Catalans, però sense tenir un rumb clar de cap a on havia d'anar el projecte. Els “precipitats”, proclamant una nació que ja veien com a real i gairebé acabada en una societat que se'ls mirava amb ulls d'al·lucinació total davant les seues rotundes afirmacions sobre una nació que ningú veia enlloc. Els “possibilistes”, pensant en un primer moment que treballant en estructures partitocràtiques d'àmbit espanyol es podria defensar el projecte o, posteriorment, creant partits autòctons que amagaven la proposta, creient que així guanyarien quotes de poder polític i, per art de màgia, algun dia la proposta dels Països Catalans reeixiria.

Són molts els intel·lectuals i polítics que afirmen, des de fa mesos, que vivim un canvi de règim. Com totes les transformacions sistèmiques o estructurals, aquesta també representa, o almenys caldria, una oportunitat. Els Països Catalans haurien de ser un projecte central de l'agenda política dels diferents territoris. Evidentment que la seua defensa s'hauria de cenyir a la conjuntura política de cada país. De fet, aquesta fou una de les primeres errades comeses entre 1977 i 1982: no es va tenir en compte la realitat de cada territori. Pensar en un programa únic i igual per la societat catalana, valenciana, mallorquina o andorrana, és la primera mostra del no enteniment de què són els Països Catalans. Mateix projecte sí, però diferents fulls de ruta. El segon element que seria necessari de posar sobre la taula és la superació de la por a considerar els diversos països de llengua catalana com a subjectes polítics diferents i sobirans. Recuperar la base federativa del projecte és fonamental per a convertir-lo en real i, sobretot, allunyat d'essencialismes nacionalistes que poc ajuden a construir projectes polítics mínimament seriosos en el segle XXI. El tercer punt hauria de ser la construcció d'institucions i projectes comuns entre tots els territoris, partint de la realitat particular que ha d'avançar cap al tot. I, finalment, el darrer element és el que té un major paral·lelisme amb la praxi política dels anys de la transició. Ni podem ser “almogàvers precipitats” ni tampoc caure en el parany de creure que des d'estructures de partit d'àmbit espanyol construirem els Països Catalans. La proposta llançada des de Madrid per a organitzar internament Podemos ens mostra com de difícil, per no dir impossible, és fer entendre més enllà d'Almansa, què som i què volem ser. I personalment em sap greu veure que el debat que es pot produir en Podemos ens pot portar a retrocedir encara més en el reconeixement plurinacional de l'Estat. El poc que havíem aconseguit ara no es pot perdre sota el maquillatge d'una suposada nova forma de fer política que tendeix -quina casualitat!- cap a la centralització de les decisions.


En definitiva, aprenem de la història, deixem de perdre el temps afirmant romànticament nacions que a hores d'ara no són, posem-nos mans a l'obra per construir els Països Catalans i creem les eines necessàries, pròpies i autòctones, per a poder-los fer realitat. Aquests són els reptes si no volem tornar, altra vegada, al desencant de 1982.

Publicat a Llibertat.cat

7 comentaris:

Joan ha dit...

Bon article, Toni.
Considero que un dels punts importants ha de ser fer veure a les persones afins del PV i les IB que els PPCC és l'únic camí per conservar la llengua i cultura comunes.
Tenint en compte el que dius de tocar de peus a terra, cal definir-se clarament i quotidianament, com també penso en el cas del socialisme, deixant de banda el discurs eufemístic dels darrers trenta anys, que com és evident no ha donat cap fruit.

Salutacions,



Anònim ha dit...

Has publicado algún artículo sobre la familia Pujol y la corrupción en Cataluña? Creo que ahí tienes tema para varios artículos.
A. Navarro

Toni.Rico ha dit...

Sobre el lladre Pujol, amic de l'Estat espanyol i col·laborador fonamental per a l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i la consolidació de la monarquia dels Borbons, he publicat tuits i algun comentari en facebook. Fer un article em sembla poc interessant perquè ja se n'han fet uns quants però si algun dia em ve de gust fer-ho no dubtes que el faré.

Toni.Rico ha dit...

I per cert, per si no vols buscar el tuits aquí tens el que va dir David Fernàndez de la CUP sobre el cas Pujol en "Al rojo vivo" de la Sexta:

https://www.youtube.com/watch?v=H0xLnDgRhYE

Anònim ha dit...

En la Cataluña de comienzos de la guerra civil se asesinó a mucha gente, seguramente el lugar en el que más se mató después de Madrid. Tradicionalmente ha existido una presencia anarquista fuerte(seria manipulador atribuirles a ellos todos los asesinatos), quizá de origen andaluz por la inmigración recibida, pero de algún modo en Cataluña los antisistema o grupos alternativos, que también tienen presencia hoy, son herederos de todo aquello. Es una simple coincidencia? Tu posicionamiento frente a esa extrema izquierda ignoro cuál es, quizá le hagas guiños, pero me gustaría saberlo. Supongo que los planteamientos de esa extrema izquierda no tienen nada que ver con los tuyos, o si?
A. Navarro

Ramón Estruch ha dit...

T'has fet amb el meu llibre:
'Per la República Valenciana, d'Oriola a Vinaròs'
M'agradaria saber la teua opinió.
Salut i repúbliqueS.
Víctor Baeta
baeta@republicavalenciana.org

Anònim ha dit...


Sal·lus t'ha fet un llarg comentari al teu darrer article:
http://wp.me/s1focU-5658