dissabte, 14 de gener de 2012

Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats

Aquesta s'ha convertit en una de les afirmacions més difoses des de l'inici de l'actual crisi capitalista. Sí és que existeix tal crisi, més tenint en compte que el sistema en si mateix està abocat a la crisi permanent, de vegades més profunda i d'altres més subtil. Siga com siga, em resulta apassionant que aquells que ens han portat a la situació actual, ara es dediquen a acusar-nos a tots d'haver estat còmplices, quan no culpables directament. Això va fer l'altre dia el president dels valencians Alberto Fabra. Què la gent té un grau de responsabilitat en tot allò que afecta a la seua vida pel fet de depositar un vot cada 4 anys i designar uns representants, en certa manera, puc estar-ne d'acord. Ara bé, que se'ns acuse a tots de l'analfabetisme polític d'uns quants ja em sembla, si més no, massa agosarat. Cal recordar que els índex de vot en l'actualitat estan al voltant del 60% de la població, el que vol dir que una mica menys de la meitat dels ciutadans no exerceixen aquest dret. Els motius són molt diversos i no els entraré ara a valorar. La dada objectiva, però, és la xifra. Per tant, això vol dir que per a tenir una majoria absoluta i poder fer el que et done la gana necessites més o menys -parle d'estimacions- el suport d'un 30% de la població. Amb això ja pots fer una perfecta política despòtica, tirànica i al servei dels interessos teus i les amistats més properes.

El tema, però, que vull tractar és el rerefons que existeix en la consigna llaçada per Fabra i tants d'altres durant aquests darrers anys. "Per sobre de les nostres possibilitats", qui? Vegem. En primer lloc, qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats són els polítics com el senyor Fabra, Camps, Milagrosa Martínez, Montilla, Vilert i tants d'altres que s'han dedicat a tenir sous astronòmics, pagats amb diners públics, quan no s'han dedicat a acumular càrrecs, fet que els ha convertit en una mena de nous rics. Uns sous que res tenen a veure amb el que cobraven abans d'entrar en política en el seu àmbit professional (això en el cas que hagen treballat d'alguna altra cosa abans i no s'hagen dedicat des de la seua joventut a la política professional). És a dir, els darrers anys s'ha constituït una nova casta política que s'autodefineix com a "classe política" i que només ha mirat pels seus propis interessos, per enriquir-se i tapar-se les vergonyes mútuament. Però atenció, continuen així, sense rebaixar-se el sou o, si ho fan, mantenint un nivell de vida molt per sobre de la resta de la població.


Per altra banda tenim als banquers i presidents de caixes d'estalvi. Aquests, junt als polítics i els promotors immobiliaris, són els vertaders culpables de la crisi. I què fan els polítics? Doncs els regalen diners a fons perdut per a què puguen seguir mantenint els índex de beneficis d'abans de l'esclat de la bombolla immobiliària. Els sous d'aquesta gent van arribar a la frivolitat d'apujar-se en pocs anys un 94%. Per no parlar del pirata més gran del regne: el senyor Botín. Un personatge que, com el seu propi nom indica, s'ha emportat uns beneficis anuals que han superat els 8 mil milions d'euros! I encara li donen ajudes per a que el banc no se li enfonse.

No voldria, però, deixar de parlar del "yernísimo" i els Borbons. El senyor Urdangarín encara deu d'estar estupefacte pensant com pot ser que sent membre d'una família i institució tant poc ètica i amb un sogre tan corrupte, que s'ha anat enriquint els darrers quaranta anys amb negocis obscurs per tot el món, el puguen haver enganxat a ell. Però parlem d'aquells diners públics que aquesta colla de sangoneres s'emporta a l'any. Quan van voler fer públiques les dades, la Casa del rei va obviar que el cost de la monarquia no només es basa en l'assignació anual que perceben directament sinó també s'ha de tenir en compte tot el que ens costen en seguretat, viatges, manteniment de palaus dels quals el rei n'és titular, càterins, etc... És a dir, van oblidar que més enllà dels 8 milions d'euros que els hi regalem per la cara, la monarquia costa al voltant d'uns 60 milions d'euros anuals.



Encara algú té dubtes sobre qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats? Jo ho tinc molt clar. És evident que la frase de Fabra és en primera persona del singular i del plural: ell i els seus amics.

1 comentari:

Josep A. Vilalta ha dit...

Ni "HEM viscut per sobre de les NOSTRES possibilitats", ni "HAN viscut per sobre de les SEUES possibilitats"; la frase que ho resumeix és "HAN viscut per sobre de les NOSTRES possibilitats". I volen continuar fent-ho exigint-nos, això sí, que siguem nosaltres els que ens apretem el cinturó..