diumenge, 25 de setembre del 2011

Efectivament, cal parlar de mapes


He rebut amb molta alegria el recent article de Sergi Pigrau ja que posa sobre la taula un debat que jo mateix he intentat llaçar en diverses ocasions i que, malauradament, ha passat desapercebut entre la militància de l'esquerra independentista en particular i el catalanisme que aposta pels Països Catalans en general. I dic que és d'agrair perquè el debat és necessari i fonamental si volem que la proposta de construcció d'una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó siga presa amb seriositat. Com es pot defensar un projecte quan no som capaços ni de definir el subjecte polític sobre el qual parlem? Com es pot apostar per un marc nacional basat principalment en la llengua i després incloure en el marc territorial comarques i territoris que no tenen, precisament, el català com a llengua pròpia?

Els Països Catalans són una nació basada en diferents realitats territorials i jurídiques que han acabat esdevenint, també, importants diferències identitàries. I això que de vegades sembla ser és una situació gairebé insuportable per part d'alguns, com diria Fuster, "almogàvers precipitats", no deixa de ser una riquesa que ens converteix en una nació diferent, si més no, a les que a dia de hui ens ocupen i envolten: les centralistes Espanya i França. La identitat catalana, entesa com aquella que hem de compartir els habitants dels diferents territoris de llengua i cultura catalana, no pot ser quelcom basat en una sèrie d'elements estereotipats i enllaunats, tal com ha fet el nacionalisme burgès històricament, sinó que ha de ser heterogènia i mòbil, diversa i canviant. Les particularitats de cada comarca i país s'han de poder i saber complementar i, sobretot, reconèixer com a pròpies, com als elements que ens diferencien i alhora ens uneixen.

Pel que fa al cas del País Valencià, deia el de Sueca que "ser valencians és la nostra manera de ser catalans" i, efectivament, em sembla que no hi pot haver discussió sobre aquest aspecte. Tot i així, al segle XXI la llengua no pot convertir-se únicament en l'element essencial que defineix una nació. Està clar que en el nostre cas, segurament, és el més important, però no pot ser l'únic. I més encara si tenim en compte la diversitat lingüística del territori, tal com comenta Sergi, i la seua complexitat. Haig de dir, però, que Pigrau s'equivoca quan afirma que

"respecte la resta de comarques castellanoparlants, van pertànyer des del principi al Regne de València i s’hi va parlar català, però l’expulsió dels moriscos l’any 1609 va fer que hi hagués una repoblació de gent castellanoparlant, arraconant la llengua catalana fins la seva desaparició. Altres zones van ser repoblades majoritàriament per aragonesos".

La repoblació del País Valencià en temps medievals, tot i el predomini català, és diversa des de l'inici tal com estan demostrant els historiadors actualment -la gran feina d'Enric Guinot és un bon exemple. De fet, aquestes comarques castellanoparlants ho són des de bon principi, tot i que la llengua oficial era la catalana ja que aquesta era la que feia servir la corona i l'església. Tal com afirma el professor Antoni Furió en la seua Història del País Valencià (2001):

"amb independència de l'origen dels repobladors, el català, la llengua dels mercaders i de l'administració, acabaria imposant-se a tot arreu del país. Però l'aragonés es mantindria viu en l'entorn domèstic d'una part de la noblesa, que continuaria usant-lo en els seus tractes amb el rei i en les seues intervencions en corts, i en algunes poblacions interiors, situades en l'accés del país des d'Aragó, on tant el senyor com la majoria dels vassalls eren d'ascendència aragonesa. En altres casos, la llengua local era el castellà, com a Aiora, que Pere el Gran havia pres a Castella el 1281, de la mateixa manera que el català penetrava en el regne de Múrcia amb els colons instal·lats per Jaume I i Jaume II".

Tot i això, sí que és cert que la repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos va acabar de castellanitzar aquests territoris i, sobretot, ho va fer en d'altres que havien estat catalanoparlants -minoritàriament per la gran quantitat de moriscos habitants- com Monfort i Asp a les terres del Vinalopó. I pel que fa a Villena i Saix haig de dir que són Castella profunda ja que aquestes dues localitats que actualment formen part de l'Alt Vinalopó s'incorporen el 1836, després de la reforma liberal de les províncies. Per tant, tot i que el fet de ser territori de frontera les ha portat en diverses ocasions a formar part del territori valencià, aquest fet mai ha comportat una valencianització de tots dos municipis. Finalment dir que el Carxe és un territori catalanoparlant des de fa poc temps ja que van ser diverses ocupacions de terres per part de llauradors del Vinalopó les que van portar la llengua catalana a aquest indret històricament murcià.

Fetes aquestes puntualitzacions, estic plenament d'acord amb en Sergi en què cal posar sobre la taula el debat territorial i començar a deixar clar d'on a on abasta el nostre projecte, la nostra construcció nacional. Sense això, tota proposta que fem serà irreal i fins i tot poc seriosa. Ara bé, de la mateixa manera que hem de reconèixer l'existència d'identitats diferents a la catalana en l'actual territori dels Països Catalans, no hem d'oblidar tampoc que en allò que identifiquem com a catalanitat també existeixen diferents maneres d'entendre-la i que algunes d'aquestes tenen unes arrels i uns fonaments també històrics que no podem passar per alt. "Ser valencià és la nostra manera de ser catalans", efectivament, i això ho hem de potenciar no amagar com durant molt de temps hem fet. Treballar la particularitat ens pot ajudar a arribar a la totalitat. Amagar-la, rebutjar-la o oblidar-la, però, només ens pot portar al fracàs i, parafrasejant a Otegui, l'esquerra independentista d'aquest nostre país ha vingut a guanyar.

8 comentaris:

Os ha dit...

Aquest n'és un dels temes cabdals pel catalanisme; la qüestió territorial i les seves conseqüencies.

Jo per la meva banda,crec que hem de deixar-nos d'essencialismes lingüístics i acceptar els Països Catalans tal quals són, plurals.
No crec que tingui massa sentit encabir El Carxe dintre d'un projecte de PPCC i deixar fora l'Aran, per molt que al primer es parli català i al segon occità, però la vinculació històrica dels aranesos amb la resta del Principat no les ha tenides el territori administrativament murcià amb la resta de Països Catalans.

És un exemple només, ja que el tema dóna per molt, però la meva modesta opinió és que els Països Catalans ha de respectar el perfil històric de cada territori, i les zones vinculades a ells no catalanoparlants, i això vol dir també respectar les comarques occidentals castellanòfones del País Valencià, parlo de les historicament part del regne, no de les integrades arran la partició en províncies de l'estat espanyol del XIX.

En fi, un tema complicat, no sé si tú en defenses el fet lingüístic pur i dur o també ets més sensible a respectar les zones no catalanòfones.

En qualsevol cas, un text interessant.

Toni.Rico ha dit...

Jo també sóc de respectar la geografia inicial però cal tenir el debat de un cop superat el nacionalisme estrictament lingüístic com ho fem per incloure amb les característiques pròpies aquests territoris dins el projecte. I això no passa només per la lliure determinació d'aquests territoris sinó també per tenir clar quin és el projecte i quin paper juguen aquests territoris en uns Països Catalans independents.

Os ha dit...

Queda clar, Toni, que el gruix del catalanisme ha tingut el fet lingüístic com a principal tret identificador, el que no deixa de tenir les seves contradiccions, com les abans esmentades.

Avui dia, posar el mapa dels PPCC només des d'un punt de vista determinista en clau lingüística pot fer veure molta gent escurçat el mapa del seu país, quan la nostra tradició històrica és de tall confederalista i amb respecte escrupulòs davant amb la personalitat de cada territori.

En ple segle XXI no hauríem de seguir discutint els límits de la nostra nació, ja sigui l'Aran i la Fenolheda, les comarques "xurres" del PV,l'Alguer o Andorra, o de la conveniència o no del nom de "Països Catalans", emprant eufemismes quan cal.

No hauríem però ho fem, tal volta alguna cosa no hem fet bé pel camí...

Bonastruc ha dit...

Hola Toni, sóc en Sergi Pigrau

Primer de tot, gràcies per les correccions. Sabia que els territoris de l'interior havien estat repoblats majoritàriament per aragonesos, però un mètode científic poc acurat em va dur a pensar que també hi va haver una important població catalana en aquells indrets. El mètode en qüestió és el fet que molts alcaldes d'aquells pobles tenen cognoms catalans (molts d'ells tots dos). Això pot ser degut simplement a migracions petites i casualitats, o pot ser que en algun municipi en concret sí que hi hagués una majoria catalanoparlant en alguna època, no ho sé. Tanmateix, hauria d'haver-me basat en més paràmetres apart dels cognoms dels alcaldes i alcaldesses.

També et volia comentar que en algun lloc havia llegit que la comarca de Foia de Bunyol va ser catalanoparlant al principi. En saps res al respecte?

Res més, només dir-te que com a aficionat a la història i a la política és un plaer llegir els articles que penges a Llibertat.cat i t'animo a seguir així.
Salut!

Toni.Rico ha dit...

Hola Sergi, la veritat és que no sé ara mateix això que em preguntes. Si que és cert que la toponímia de la comarca mostra trets molt catalans, la qual cosa fa sospitar que part de la població inicial dels repobladors podia tenir aquest origen. Tot i així crec que és un tema que s'ha d'investigar. Et deixe aquest enllaç de la universitat de València que parla sobre els diferents pobles.

http://www.uv.es/~fjglez/pais/foiabunyol.html

En arribar a casa, però, miraré de buscar entre els llibres alguna referència al tema a veure si podem treure l'aigua clara.

Toni

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Estic seguint amb molt d'interès aquest debat, i no només com a militant de l'esquerra independentista, que també! sinó sobretot com a geògraf i persona interessada en tot allò que fa referència als mapes.

Els mapes sempre han estat utilitzats pels moviments polítics i com tal ens convé aclarir les coses i saber dibuixar i projectar la cartografia del nostre subjectenacional: els Països Catalans.

Celebro per tant que encetem aquest debat sense tensions ni apriorismes, ens convé debatre-ho serenament i clarificar les coses.

Os ha dit...

Jo hi remarcaria que acceptar un model territorial o un altre és marcar també una determinada concepció dels Països Catalans que volem aconseguir.

Per exemple, si no ens basem exclussivament en el fet lingüístic és clar que a major heterogeneïtat de la població, majors problemes per a encabir una majoria al projecte,a més s'hauria de parlar de l'estatus jurídic de les altres llengües pròpies (o no) parlades als territoris historicament no catalanòfons, ens agradi més o menys.

Altre aspecte en seria la Catalunya Nord, la qual tot i ser part històrica del Principat, després de més de tres segles separada d'aquest i aculturitzada de les seves pròpies senyes d'identitat catalanes, potser no hauríem de tractar-la com a unes "comarques" més sinó com un fet especial a part.

Com ja s'ha dit, és un tema que cal encetar amb calma però sense demora, des de les forces polítiques (i demés) que encara pensen en la nació catalana sencera.

Os ha dit...

Jo hi remarcaria que acceptar un model territorial o un altre és marcar també una determinada concepció dels Països Catalans que volem aconseguir.

Per exemple, si no ens basem exclussivament en el fet lingüístic és clar que a major heterogeneïtat de la població, majors problemes per a encabir una majoria al projecte,a més s'hauria de parlar de l'estatus jurídic de les altres llengües pròpies (o no) parlades als territoris historicament no catalanòfons, ens agradi més o menys.

Altre aspecte en seria la Catalunya Nord, la qual tot i ser part històrica del Principat, després de més de tres segles separada d'aquest i aculturitzada de les seves pròpies senyes d'identitat catalanes, potser no hauríem de tractar-la com a unes "comarques" més sinó com un fet especial a part.

Com ja s'ha dit, és un tema que cal encetar amb calma però sense demora, des de les forces polítiques (i demés) que encara pensen en la nació catalana sencera.