El càncer del blaverisme

Ahir vaig acabar un llibre que trobe recomanable si es volen entendre moltes de les situacions esperpèntiques que viu el País Valencià: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, del periodista Francesc Viadel (Ed. PUV, 2009). Un servidor prové d’una zona del país on aquest moviment no arriba ni a la categoria de testimonial. I això ha estat així des dels temps de la transició. Tret d’algun friki que en algun moment s’ha pogut enlluernar per les tesis seccessionistes més organitzades, la gran majoria de la població ni tan sols sap que és un blavero. Ara bé, això no vol dir que la població se senta plenament valenciana i catalana. Lamentablement, ni molt menys. El problema al sud és d’espanyolitat pura i dura. Durant la transició, el senyor Vicente Ramos va intentar vincular el blaverisme amb l’alicantinisme, però la jugada era extremadament atrevida i “infumable” i no va acabar de triomfar amb plenitud.

Les vinculacions, però, entre el blaverisme i la dreta espanyola són tan directes que en algun moment si que han provocat que els individus representants de l’espanyolisme més ranci en terres del Vinalopó hagen fet bandera, per interés pur i dur i sempre puntualment, de les tesis blaveres amb la intenció de combatre qualsevol mena d’avanç nacional i cultural valencià. Aquest fou el cas fa uns anys de la campanya encetada pel pressumpte corrupte i president de la diputació d’Alacant el popular José Joaquín Ripoll. Aquest personatge va venir a Novelda i en vore que al balcó de l’Ajuntament onejava la senyera junt a la bandera de la ciutat de València, la de Novelda i l’estanquera, va patir una mena d’atac de blaveritis aguda que el va portar a realitzar el que podríem considerar el primer míting estrictament blavero que escoltàvem els novelders en directe. En l’acte, Ripoll va demanar a la futura alcaldessa de Novelda Mª Milagrosa Martínez que quan guanyara les eleccions traguera immediatament “el drap català del balcó”. I efectivament, poc després el PP guanyava les eleccions i es veia amb l’obligació de pactar per a poder governar amb un experiment populista local que va rebre el nom de Novelda Independiente i que va estar encapçalat per Ricardo Abad, més conegut com “Don Ricardo”, un mestre de la vella escola franquista. Don Ricardo i la futura presidenta de les Corts valencianes van ser els encarregats de traure en persona la Senyera que des de feia tants anys onejava al novelder balcó i que mai ningú havia criticat.




Actualment, el senyor Joaquín Ripoll està acusat de corrupció, la senyora Mª Milagrosa Martínez ha gravat el seu nom amb lletres d’or en el sumari del cas Gürtel acusada d’haver rebut un rellotge valorat en 3.000 euros i Don Ricardo es troba en la ruïna exiliat en terres de França. Tot plegat, una bona metàfora del que és el blaverisme i l’espanyolisme en terres valencianes: un insult a la intel•ligència perpetuat per elements que només busquen el benefici propi a colp de discurs populista i de mantenir el poble valencià en la més absoluta de les ignoràncies. Espere que sapiguem aprendre de la història algun dia.