Qüestió de noms o de territori?

Diuen que “el nom fa la cosa” i normalment així és. L’any 1962 Fuster publicava el seu assaig “Qüestió de noms”, on teoritzava sobre el nom que havia de tenir la totalitat territorial de la nació catalana. Per a Fuster, la construcció nacional dels Països Catalans girava al voltant d’una essència immutable i perpetuada en el temps i el territori des de l’any 1238: la llengua catalana. Aquesta, doncs, es convertia en l’element que donava catalanitat a valencians i illencs. Fuster, malgrat tot, sempre va tenir present en la seua construcció nacional que no tot el territori dels Països Catalans havia estat catalanoparlant. L’interior del País Valencià i el Baix Segura es convertien així en un problema greu a solucionar. La idea de nació que defensava l’escriptor valencià passava inexorablement pel monolingüisme i el castellanisme d’algunes comarques històricament valencianes, no feia altra cosa que trencar la nació homogènia que somiava el de Sueca.

Som a l’any 2008 i els independentistes encara no hem sabut solucionar el “problema”. Parlem de Països Catalans en clau estrictament fusteriana –en la llengua ens va la vida, la identitat- i alhora seguim incloent en els nostres esquemes territorials i geogràfics, comarques que no parlen català. Els valencians d’Oriola, Requena, Asp, Monfort o Utiel, són també catalans? Fuster no en tenia dubtes: no ho són. Per a l’escriptor de la Ribera eren castellans i per tant s’havien d’incorporar tard o d’hora a la seua vertadera nació: Castella. Fins aquí hi puc estar d’acord amb Fuster. Ara bé, aquest raonament que ens pot semblar més que lògic xoca frontalment quan cerquem en la història els fonaments de tot plegat: els habitants d’aquestes comarques –uns abans que d’altres- van ser considerats valencians al mateix temps que els valencians de llengua catalana. Sent això així, on es posa el límit de què és i què no valencià? I català? Si els ciutadans d’aquests territoris volen ser catalans, els ho ha d’impedir una proposta nacional etno-lingüística? Personalment crec que no. Sobre nacionalisme s’ha escrit molt en els darrers anys –Hobsbwam, Horch, Gellner, Andreson...- i si una cosa ha quedat clara és que avui dia la principal raó per a que els habitants d’un territori concret es constituisquen en nació no és altra que la voluntat de ser-ho.

És necessari, doncs, que reflexionem sobre la territorialitat que defensem i el model que volem construir. Crec que la millor solució passa per una via intermitja: reivindicar tot el territori valencià com a propi dels Països Catalans –per raons històriques- i a l’hora ser suficientment conscients de la no homogeneitat del mateix, permentent així l’exercici democràtic de la lliure determinació per aquells territoris lingüísticament no catalans. En el cas hipotètic que aquests territoris decidiren formar part d’una futura nació catalana independent, des del meu punt de vista hauríem de ser capaços de dissenyar un model dual per aquestes comarques concretes on no entrara en contradicció el fet de sentir-se valencians o catalans i ser lingüísticament castellans. Perquè si el nom fa a la cosa, al final pesa més la voluntat de ser cosa que el nom que li donem.

Publicat a la Directa nº 87, 2 d'abril de 2008