Una lectura imprescindible: "Noves glòries a Espanya"

Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València -el qual també dóna per parlar una bona estona-, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.


Una de les sensacions que em queda, també, és que el blaverisme és un moviment clarament creat a la contra. Però de qui? Doncs de la persona segurament més influent, per activa o per passiva, en la política identitària valenciana els darrers 50 anys d'història: Joan Fuster. El venerat, estimat o defenestrat escriptor de Sueca, es converteix des del meu punt de vista en l'element clau que justifica l'existència del blaverisme. Que el suecà siga el personatge no entrevistat per a l'estudi més citat del llibre -fins a 34 vegades- ho demostra. L'estudi de Flor em deixa la sensació que sense Fuster, el blaverisme no seria més que anticatalanisme , és a dir, el clàssic odi anticatalà que impregna l'espanyolisme des de finals del XIX -per no dir abans- i que ja va ser present -com demostra Ferran Archilés (2002)- en el mateix blasquisme. Fins i tot, dóna la sensació que l'antifusterianisme és el que converteix a ulls de diferents sectors de la societat valenciana el blaverisme en "valencianisme".

Finalment no voldria deixar de dir la meua pel que fa a l'aspecte que més controvèrsia ha suposat: la vinculació entre feixisme i blaverisme. En aquest sentit, haig de dir que coincidisc molt amb la crítica que ja va fer mesos enrere l'amic Jordi Muñoz. Flor, crec, trau excessiva importància a la relació existent, des dels mateixos orígens del blaverisme com a moviment, amb el feixisme. És més, crec que s'oblida bastant de les connexions actuals. I això no vol dir que tots els blavers siguen feixistes ni molt menys que el pensament blaver que ha acabat impregnant entre importants capes de la societat valenciana ho siguen. No. Però sí que és cert que la relació existent entre blavers i feixistes, la retroalimentació constant entre uns i altres i el fet que moltes voltes van de la mà, mereix donar al tema una importància major de la que li dóna Flor. Segurament, la interpretació que fa Vicent Flor -com la que puc fer jo- parteix també de la vivència personal i de com hem après, entès i incorporat la identitat valenciana al nostre ser. La diferent visió que es té del blaverisme a l'Horta respecte a la que podem tenir per terres del Vinalopó, la importància del moviment blaver mateix en cadascuna de les comarques valencianes o la nostra relació personal amb persones de discurs blaver, condiciona de ple tota anàlisi que fem sobre el tema. I crec, sincerament, que d'això aquest llibre tampoc se n'escapa.

Siga com siga, i amb això em reafirme, el llibre de Vicent Flor és d'obligada lectura per l'actualitat del tema que aborda i per la necessitat que té una anàlisi seriosa sobre un moviment que ha condicionat els darrers 30 anys d'història del País Valencià i les seues relacions amb la resta dels Països Catalans. Un llibre que han de llegir els valencians, però també els catalans per a deixar de caure en la clàssica postura de perplexitat que prenen quan els expliques que eres valencià i no els odies per aquest fet. Per tot això i molt més ja sabeu a què podeu dedicar les properes vacances de Nadal.

Entre moció i moció sorpresa...

El plenari d'ahir a Girona és digne de ser analitzat des de diferents punts de vista. Per una banda va resultar paradigmàtic la mena de complot que PSC, PP i IC van desenvolupar contra la CUP durant el debat de les mocions. Una situació que, val a dir, ens va sorprendre i fins i tot podríem dir que no deixava de tenir un cert component surrealista i, en certs aspectes, patètic. Però anirem per parts.

La moció del Modern

Després de setmanes de reunions amb entitats veïnals, culturals, etc., vam veure la necessitat de presentar una moció sobre l'antic cinema Modern i el futur centre cívic del Barri Vell. Més encara quan vam comprovar que els senyors del PSC, altre cop, intentanven portar la discusió al ple amb una moció tancada que només pretenia, per pur partidisme, posar l'actual equip de govern contra les cordes amb aquest tema. La CUP, actuant per simple responsabilitat, va decidir presentar-ne una altra que recollira tots els punts de vista existents, tant la proposta del PSC com la de l'equip de govern municipal. En aquest sentit vam redactar una moció que vam explicar els dies previs al ple als diferents grups amb la intenció de fer-la el màxim d'assumible per tothom. Tant PSC com CiU van fer les corresponents esmenes i canvis i nosaltres, ingenus i novells, pensàvem que això suposaria el vot favorable de tothom. La moció simplement instava a totes les parts -partits i ciutadania- a seure en una taula i parlar, sense cap proposta tancada d'inici, tal com pretenia el PSC. Però sembla ser que a la senyora Bosch no li agrada deixar de sortir a la foto. I aquí és on va estar el problema ahir. Així, en lloc de votar una moció que expressava exactament tot allò que PSC, IC i PP van explicar durant el debat, totes tres forces polítiques es van aliar per combatre la CUP acusant-nos -ves per on!!- del que constantment fan ells en la seua praxi diària: oportunisme i pactes amb l'equip de govern. Surrealista i una mica freak. Per a la CUP és molt trist intentar arribar a consensos i veure com la resta només mira pels seus interessos personals. I més encara i molt més trist: el teatre patètic de dir una cosa en reunions prèvies al ple i després trobar-se davant de posicionaments partidistes i sectaris. Això és la política dels professionals, què l'hi farem.

Associació de Municipis per la Independència

Finalment s'ha pogut discutir i votar. I mira que el tema ha costat i ha estat possible després de reunions i reunions prèvies que ara no explicaré per no avorrir el personal. Ara bé, no deixa de ser còmic veure com PSC-PSOE i PP són una mena de matrimoni defensor de la sacrosanta unitat d'Espanya. Ahir ho vam tornar a veure a Girona. Sort de l'Àngel Quintana que almenys es va abstenir -supose que per no fer trontollar més els delicats ciments de la socialdemocràcia catalunyesa. La moció que es va acabar aprovant sense les esmenes partidistes d'en Duran i Lleida, vull dir d'Unió Democràtica... ehem, permet seguir avantçant en la llibertat d'aquest país. De moment no sabem encara que significarà aquesta nova iniciativa que en aquest cas és institucional -a diferència del que va dir ahir la portaveu d'IC quan la qualificava de popular i de la societat civil-, però el que està clar és que als sectors espanyolistes no els hi va fer gens de gràcia i, simplement per això, ja és un avenç més.

“Teatro y del bueno”

La cèlebre frase de Mourinho serveix a la perfecció per a resumir la gran actuació de la flamant diputada per Girona Concepció Veray. La portaveu del PP -que cada cop ens fa patir més per les inflamades dialèctiques que li acabaran suposant un problema de salut- ahir va voler desviar l'atenció del debat sobre l'Associació de Municipis per la Independència convertint un qualificatiu polític a la categoria d'insult. Quan els teus arguments són febles i patètics has de fer aquest tipus d'estratègies. El portaveu de la CUP simplement li va dir que el seu partit era des del seu punt de vista “antidemocràtic” pel fet de negar el dret a l'autodeterminació del poble català. I efectivament així ho és. Qui nega el dret a decidir al poble és antidemocràtic. Presentar-se a unes eleccions no és el que et fa més o menys demòcrata. En tot cas quan et presentes o formes part del sistema de partits, l'únic element que defenses és el teu dret a presentar-te, res més. Hitler també es va presentar a unes eleccions i a més les va guanyar. Algú pensa a dia d'avui que el Partit Nazional-Socialista era democràtic? I quede clar que no estic dient que el PP siga nazi. La meua opinió, però, és que el que si són és una mica feixistes. Posarem exemples: 1) El PP mai ha condemnat l'alçament feixista de 1936 contra el legítim govern de la II República; 2) El PP mai ha condemant l'assassinat del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys; 3) El PP mai ha condemnat el règim franquista en la seua integritat; 4) El PP té com a president d'honor del partit al senyor Fraga Iribarne, exministre de Franco; 5) El PP ha subvencionat durant molts anys la Fundación Francisco Franco; 6) En les celebracions electorals del PP es veuen normalment banderes franquistes... Cal seguir? Recuperant un altre il·lustre poeta madridista: “No hase falta desir nada más”.

El paper d'Iniciativa per Catalunya

Ahir vam viure com per enèssima vegada IC tornava a dur a terme una política basada en la idea d'intentar sortir a la foto més a l'esquerra que la CUP. Realment el posicionament no deixa de ser incòmode per a un partit que es creia fins fa uns mesos únic garant del discurs d'esquerres a les institucions. Reconec que per a IC ha de ser molt dur acceptar que algú altre els ha avançat per l'esquerra i sense posar l'intermitent. I en aquest sentit no deixe d'estar d'acord amb els retrets que constantment li fan els antics grups de l'oposició, CiU i PP, quan recorden al senyor Olóriz que més enllà de les arengues dialèctiques actuals, no es pot oblidar que tot allò que ara proclamen no van ser capaços de portar-ho a terme en vuit anys de govern.

Regidors que dormen i públic que s'emociona

L'anècdota còmica del dia la va protagonitzar la senyora Cuca Mascort. La regidora del PP va retreure al públic que omplia la sala de gom a gom que no es comportés tal com a ella li agradaria. La resposta de l'alcalde, però, va ser digna d'un "zas en toda la boca" de Peter Griffin: "de vegades hi ha regidors que s'adormen al ple". Els assistents al ple ja sabem perfectament qui són, o millor dit, qui és aquest/a regidor/a que pateix somnolència aguda. De fet, de vegades només li falta el got de llet i les sabates d'estar per casa. Perquè un ple ha de ser molt avorrit quan acabes sent regidor simplement perquè vas decidir anar en unes llistes amb la intenció de poder matenir els teus negocis personals intactes.

Els noucentistes del segle XXI

L'agost de 2005 va començar a fer fortuna a l'estat espanyol el terme "mileurista" després d'aparèixer en una carta al diari "El País" que, sota el títol de Yo soy 'mileurista', signava Carolina Alguacil. Fins els darrers mesos, ser mileurista es veia com una situació no del tot desitjada però que, si més no, ajudava a entendre l'estat econòmic en què es trobaven els joves "espanyols". Ara, però, difícilment podem ja parlar de "mileuristes". Les darreres retallades estan començant a deixar a aquells que encara mantenen la feina, en molts casos, en una situació econòmica per sota dels 1.000 euros que tanta fortuna van tenir terminològicament. Ara, de fet, molts d'aquests joves amb feines precàries i hores laborals abundants, amb sort superen els nou-cents euros mensuals. La retallada en els sous es comença a notar i molt.

En el trànsit del XIX al XX, la burgesia catalana va protagonitzar el moviment cultural i literari conegut com el Noucentisme. Doncs bé, sembla ser que els hereus d'aquests mateixos il·lustres burgesos, ara volen crear un nou noucentisme, però en aquest cas de caràcter econòmic. I és que, tots aquells que gaudeixen encara a dia d'avui d'un sou que supera la xifra de 900 euros mensuals, són uns "afortunats". No deixa de ser curiós com de fàcil pot arribar a ser lligar conceptes d'una i altra època. El noucentisme del segle passat va estar protagonitzat per una classe social concreta, la burgesa; per la construcció de molts edificis impregnats de l'estil modernista; per uns pensadors que apostaven per enfortir Catalunya, com Prat de la Riba; i per un projecte per al país que no passava de la reforma d'Espanya, la Mancomunitat de Catalunya.

Doncs bé, ves per on, elements i actors semblants es tornen a trobar cent anys després. Una altra vegada, el noucentisme està protagonitzat per la burgesia catalana que a cop de tisora pretén acabar amb l'estat del benestar i els avenços que la classe treballadora havia aconseguit els darrers 50 anys d'història. Mira per on, la construcció i l'arquitectura -en aquest cas res a veure amb el modernisme- ha tornat a jugar un paper important en la configuració del noucentisme actual: ha estat precisament la bombolla immobiliària la que ha fet esclatar la crisi econòmica que patim. I què em dieu dels pensadors? No arriben a l'alçada de Prat de la Riba, però realment tot el sèquit de tertulians i opinadors matiners -que són sempre gairebé els mateixos, el pilarraholisme radiofònic- es dediquen a dotar de contingut i discurs les polítiques noucentistes. I, finalment, el projecte per Catalunya: altra vegada ens volen fer creure que Espanya és reformable. Pacte fiscal en diuen ara.

En definitiva, més del mateix. I el problema no és la burgesia catalana en si, és el poble que no acaba de despertar o ho fa molt a poc a poc. Potser el dia que desperte ja serà tan tard que ja no quedarà país per salvar ni serveis públics per mantenir. Tenim l'obligació d'evitar-ho, perquè sinó potser acabarem passant del noucentisme al primitivisme, per no parlar del surrealisme de tot plegat.

Publicat a www.llibertat.cat

Valors? Quins? En defensa del materialisme

Fa uns dies vaig poder gaudir d'una xerrada del professor i antropòleg Manel Delgado sota el títol "Educar en valors". Delgado, polèmic i clar com sempre, va criticar això que anomenem educar en valors perquè, tot i que no posava en dubte l'existència d'aquests, si que qüestionava el fet que estiguen reglats i dins d'un currículum acadèmic. Haig de dir que estic totalment d'acord. El seu qüestionament, però, partia d'una anàlisi molt clàssica del debat en si que, sembla ser, mica en mica s'ha anat perdent: l'enfrontament entre idealisme i materialisme. Què ha de centrar la nostra anàlisi de la realitat, les grans idees basades en criteris eteris i no gaire terrenals o l'estudi de les relacions materials entre els humans, l'infraestructura que deien Marx i Engels. Personalment em decante per la segona. Sense materialisme no hi ha anàlisi científic de la realitat. Ho sent molt, però és així. Podem fingir ser molt postmoderns, però l'economia, el tenir o no bens de producció, bens materials, continua sent la base de les relacions humanes.


"Fins ara els filòsofs s'han dedicat a interpretar el món, ara, però, ens hem de dedicar a transformar-lo". Aquesta voluntat transformadora expressada en la clàssica frase de Marx és fonamental per a entendre la diferència entre idealisme i materialisme. I és que, per a ser idealista has de tenir molt de temps lliure per a crear un món paral·lel al que vius. Plató, Aristòtil o els escolàstics en tenien molt, de temps i de bens materials també, cosa que precisament els permetia poder crear el "món de les idees" o aquell habitat per un senyor que van anomenar Déu. Els pobres, però, només han tingut temps al llarg de la història per a treballar i guanyar-se el pa que els fa agafar forces per a tornar al tall. Són o no importants les condicions econòmiques de l'individu? De fet, són aquestes les que acaben determinant el seu destí. Plató parlava del "mite de la caverna" i els obrers del XIX i part del XX van caure en el de "la taverna", víctimes de l'alcoholisme al quan es veien abocats per les seues condicions de vida miserables.

Valors com la "pau", la "solidaritat" i tot el bonrotllisme que se'ns ha estat inculcant des de les diferents instàncies del sistema capitalista, només han servit per a augmentar els graus d'alienació d'una classe treballadora que es creu "classe mitjana". Pot tenir la mateixa idea de pau un fill d'obrer que el d'un gran banquer? Pot entendre la solidaritat de la mateixa manera un treballador sindicat d'una fàbrica que el propietari d'una multinacional? Què ens hem tornat bojos? Pot ser. De fet, simplement ens han inculcat uns valors falsos, buits de contingut real i que només han servit per a portar a la inacció dels explotats, dels desheretats, dels que només tenen la seua força de treball per a poder sobreviure en aquest món. Els valors no s'inculquen ni s'ensenyen, s'aprenen fruit de la vida i al llarg d'aquesta. Per a un ric la pau és que el pobre el deixe gaudir de la seua riquesa. Per a un pobre la pau és que no hi haja diferències de classe. Parlem de pau en tots dos casos, però una pau antagònica i contradictòria. Valors sí, però quins i per a què?

Article de Manuel Delgado on exposa el seu pensament sobre l'"Educació en valors"

"La ideologia alemanya" de Karl Marx on parla sobre les diferències entre idealisme i materialisme

Neoliberalisme de pa amb tomata

Menys de 48 hores després de les eleccions espanyoles, el “Molt honorable” president de la Generalitat d’aquí dalt ha anunciat noves mesures, d’aquelles que ells anomenen anticrisi i jo neoliberals. És, lamentablement, una pràctica habitual en els temps que corren. La covardia del senyor Mas no té límits. Quan va muntar el seu govern el va qualificar com “el Govern dels millors”. Si això és el millor que tenen aquest país té un problema, i greu. Com es pot ser tan cínic, hipòcrita i covard per a esperar que passaren les eleccions per fer les noves retallades? Aquesta és la política que ha provocat les dades d’abstenció de diumenge, l’augment del vot nul, en blanc o la candidatura d’escons en blanc, que ve a ser simbòlicament el mateix. Una política basada en el cinisme extrem, en l’allunyament constant entre governant i governat. En definitiva, una manera de fer totalment contrària a com hauria de funcionar un autèntic sistema democràtic.

La política de Mas, com la que farà Rajoy, o la que fan Camps i Bauzá, però, no és conseqüència de la crisi. No ens enganyem i que no ens preguen el pèl. Les seues polítiques són fruit del seu pensament neoliberal en termes econòmics. Un pensament inspirat en els principis dels clàssics del XVIII i XIX, però sobretot en les teories de l’Escola de Chicago i el seu màxim gurú Milton Freadman. Un pensament que proposa acabar amb l’anomenat Estat del benestar que tanta sang, suor i llàgrimes va costar aconseguir als treballadors del bloc occidental en els anys de la Guerra Freda. Un pensament que té com a base argumentativa la creença en la desaparició del sector públic, la privatització de tot tipus d’empresa i l’enriquiment, així, d’uns empresaris i banquers amb clares connexions polítiques. Quan el senyor Boi Ruiz recomana als catalans que es facen d’una mútua, ho fa perquè la seua tasca de govern va en la direcció de fer desaparèixer la sanitat pública. Quan la senyora Rigau signa acords amb la fundació “Empieza por Educar” que està presidida per Patrícia Botín -us sona el cognom?- i avalada pel Banco Santander i La Caixa, ens indica que allò que dèiem els mestres i professors que passaria amb la LEC –privatització de l’educació pública- és el que acabarà passant. Neoliberalisme de pa amb tomata, sí, però neoliberalisme al cap i a la fi.

Hi ha molta gent que es pensa que CiU no són tan dolents com el PP. Innocents. A hores d’ara, la democràcia cristiana catalana no ens és útil ni tan sols per a avançar en l’alliberament dels Països Catalans ja que la seua covardia històrica, per una banda, i el seu component regionalista representat per personatges com Duran i Lleida, per una altra, no ho fan possible. En termes econòmics, doncs, no hi ha absolutament cap diferència. Però cap ni una. I tot plegat ens mostra un panorama que ens fa evolucionar cada vegada més de l’estat del benestar al del malestar. Temps al temps.

De la sobirania nacional a la de les multinacionals

Els darrers esdeveniments ocorreguts a Itàlia i Grècia han trencat definitivament amb l'herència de la Il·lustració i el pensament liberal burgès iniciat a Europa amb la Revolució francesa. Un fet que, val a dir, ja s'havia produït en diverses ocasions però sempre amb un actor polític que servia per a difuminar la realitat: el feixisme. M'explique. Amb la revolta francesa i les successives dels anys 1820, 1830 i 1848, el liberalisme polític inspirat en les idees de Montesquieu, Rosseau, i tants d'altres, es va anar implantant en els principals estats de l'Europa occidental sota una premissa clara: la sobirania nacional és la base, el fonament de tot poder o govern estatal. Així, aquest model liberal-burgès només ha estat interromput per colps d'estat protagonitzats per militars o polítics inspirats en les idees feixistes o nazis, o bé per revolucions obreres. Mai, però, per governs estrangers assessorats per grans empreses multinacionals de l'especulació.

Com es pot imaginar no sóc cap seguidor de polítics com Papandreu (representant de la socialdemocràcia neoliberal grega) o cabdills com Berlusconi (infàmia màxima del concepte de "polític" els darrers anys a Itàlia), però si que ho sóc del dret dels governats a poder triar els seus governants. Bàsicament a això se li diu democràcia i, fins ara, semblava ser era l'eina bàsica per a poder mantenir l'equilibri polític en els diferents països europeus. Ara ja no. Això s'ha trencat definitivament. Sarkozy, Merkel i, evidentment, les multinacionals que tenen noms i cognoms però que tothom anomena "els mercats", són les encarregades de decidir qui governa cada país, qui ho fa bé o malament i, al cap i a la fi, quin és el grau de "democràcia" al que tenim dret. De fet, permeteu-me dir una obvietat: si Zapatero no hagués avançat les eleccions espanyoles, aquesta setmana hauria estat el tercer president europeu en caure per la gràcia de Déu -ah no dels mercats!

Diumenge hi ha eleccions al parlament espanyol. Tenen sentit? Jo crec que no. Ja ho pensava abans perquè fa temps que sabem que la tendència ens abocava a caure en mans de la dreta més rància i neoliberal -en termes econòmics, evidentment, perquè a nivell social són igual de conservadors que el franquisme més pur. Ara ja queda definitivament clar que són unes eleccions que no calen ja que les polítiques que es duran a terme els propers anys no es faran des de Madrid, sinó des de despatxos de multinacionals, Brussel·les, París i Berlín. I això és democràcia? Tinc seriosos dubtes si prenc la definició del diccionari com a certa. De fet les preguntes que ens hem de començar a fer són: la democràcia i el capitalisme són conceptes complementaris? És possible tenir democràcia en un món on són bancs i multinacionals els qui manen? Els fets us respondran.

Personal de l’Ajuntament de València arranca els cartells que senyalitzaven les fosses comunes

M'ha arribat al mail aquesta notícia que s'ha de denunicar i difondre. Transició? Potser sí, però cap a la perpetuació en el poder del bàdol vencedor el 1939...

Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià en relació amb la senyalització de les fosses comunes del Cementeri General de València el dia 1 de novembre de 2011.

Més d’un centenar de persones es reuniren dimarts 1 de noviembre, convocades pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, per tal de retre homenatge a les víctimes del genocidi franquista soterrades en les fosses comunes del Cementeri General de València. Familiars de represaliats, membres del Fòrum i ciutadans que, simplement, volien denunciar una vegada més l’existència de les considerades com les majors fosses de tota Europa han senyalitzat amb cartells informatius les distintas seccions, algunes d’elles ja perdudes de manera irreparable per la construcció de nínxols, que la dictadura va utilitzar per llençar els cadàvers de la sagnant repressió que continuà després de la victòria feixista l’1 d’abril de 1939.

Els diferents cartells contenien la superfície total de cadascuna de les fosses, el nombre de víctimes registrades en elles i, en algun cas, una representació dels noms de les personas soterrades al lloc. Però, segons sembla, a aquesta ciutat és imposible informar, recordar, fer ús lliure i respectuós de la llibertat d’expresió segons en quins casos. I és que gran part del recorregut estigué “amenitzat” pels altaveus de la capella del Cementeri, la qual i des d’el bell mig del mateix, sembla tenir el monopoli de la paraula en aquest Estat suposadament aconfesional i que les nostres autoritats municipals semblen també entendre com a excloent.

Per contra, els cartells informatius van ser arrencats per operaris del Cementeri, en una persecució més pròpia de règims dictatorials, conculcant-se, de nou, per part dels responsables municipales, un exercici bàsic d’alguns drets elementals: la informació, l’expressió i, en aquest cas, el record i l’homenatge a les víctimes d’una repressió que continua sent negada, deliberadament condemnada a l’oblit i a la intrascendència. A tot açò es va unir també la prohibició, per part de la Policia Local, de continuar amb la tasca informativa que representaven els cartells, apel·lant a certes Ordenances que, en cap cas, prohíbeixen senyalitzar respectuosament i pacífica llocs, a més en aquest cas, tan simbòlicament definidors de la realitat d’aquest Cementeri.

Als ciutadans i ciutadanes de València se’ns condemna a seguir fidelment les pautes establertes pel poder municipal. Un poder obstinat en perseguir qualsevol manifestació que resalte l’aportació de tots els morts de les fosses a la dignitat democràtica. Doncs no és pas altra cosa el que representen els ciutadans i ciutadanes allí dipositats: la conciència d’una societat lliure i l’extermini d’uns valors democràtics que, ara, també diu representar l’Ajuntament de València. Però que són negats per la força, l’arbitrarietat i l’autoritarisme més condemnables.

Hem de denunciar públicament l’acaçament, la persecució, la interpretació restrictiva i paralitzant d’unes normes només per a uns casos determinats –sempre per als mateixos casos- i l’específica repressió que sempre recau contra els mateixos ciutadans i ciutadanes, units amb la resta de persones que visitaven els seus familiars morts el dia 1 de novembre. I açò, amb independència de les accions legals que puguen derivar-se davant d’aquest abús d’autoritat, el qual palesa el tarannà antidemocràtic dels seus últims responsables.