El franquisme que no marxa o una simple normalitat de classe

Respecte al llibre El franquisme que no marxa de l'amic Lluc Salellas (Edicions Saldonar, 2015), el primer que cal deixar clar és la seua lectura obligatòria si volem posar noms i cognoms als poders fàctics de l'Estat espanyol. En aquest sentit, el treball d'en Lluc és d'agrair i valorar: pocs abans havien fet una feina tan completa i arriscada. Assenyalar amb el dit els culpables de les nostres misèries és periodisme, i del bo. En Lluc no ha vingut aquí, parafrasejant Orwell, a fer relacions públiques. De fet, les meues reflexions no pretenen analitzar l'apartat “Les famílies del franquisme: passat, present i futur?” que conforma el gruix central del llibre, sinó les pàgines anteriors.

Quan Joan Fuster va redactar el 1962 el seu clàssic Nosaltres els valencians advertia en el pròleg, molt hàbilment, que segurament no era la persona més adequada per a escriure aquell llibre. Ell no era sociòleg, ni historiador ni economista i, per tant, el que feia era més un acció d'aproximació al subjecte d'anàlisi que un intent d'assentar càtedra. En Lluc, conscient que no és historiador però que el component històric del seu treball és important i en determina part del resultat, també fa una advertència semblant al principi del llibre. És per això que no seré jo tampoc qui actuarà com a inquisidor historiogràfic amb la intenció de traure mèrit al treball. No és aquesta la intenció. Sí voldria, però, desenvolupar diverses puntualitzacions acompanyades d'idees pel debat.

La primera seria la que fa referència a la qualificació com de “feixista” del règim franquista. El debat, però, no s'ha de traure de l'àmbit acadèmic perquè sinó acabarem relativitzant una de les dictadures més sagnants del segle XX. Fa temps que es parla sobre el tema des de la historiografia i Salellas pren partit en el seu llibre en favor de la tesi que qualifica els gairebé quaranta anys de dictadura com de “règim feixista”. Certament es fa difícil no fer-ho i, malgrat que coincidisc molt amb el plantejament de Martí Marín -d'on Salellas hi beu fonamentalment- crec que el matís és necessari. Més encara si tenim en compte que molts dels personatges que Salellas analitza no provenien precisament de la Falange ni del franquisme “més dur” sinó de famílies evidentment conservadores però que en molts casos miraven més pels seus negocis familiars que pel marc polític en que aquests s'havien de desenvolupar. En aquest sentit, el franquisme no fou un règim monolític i no era el mateix sistema polític el vigent el 1942, en què clarament ens trobem sota una dictadura d'inspiració feixista, que el 1962 quan accions repressives com la censura estaven més “relaxades” o l'economia poc tenia a veure amb l'autarquia promoguda com a tercera via entre el capitalisme i el socialisme.

El segon debat que voldria posar sobre la taula és el de la visió “romàntica” o mitificada sobre l'oposició al franquisme que l'esquerra transformadora ha desenvolupat com a relat del “fracàs” de la transició. En aquest sentit, s'ha tendit a una clara descontextualització tant de la capacitat política de les forces antifranquistes més rupturistes com de la pròpia acció dels grans partits opositors, especialment el PSUC o el PCE. Parlem d'aquells anys imaginant una esquerra forta amb capacitat de trencar amb i el règim. Una esquerra que, malgrat tenir aquestes capacitats quan va arribar el moment va trair el poble i va pactar amb el franquisme una mena de continuïsme. Això, però, no va ser tan simple. Per començar, els sectors d'esquerra rupturistes, des de l'amalgama de sigles trotskistes fins al nou independentisme marxista, tenien una capacitat de mobilització molt limitada. Fonamentalment el seu radi d'influència i acció es reduïa a la universitat i a determinades empreses. Per tant, els sectors més conscients i contraris al règim partien d'una posició de força minoritària i minoritzada. Per la seua banda, partits com el PCE o el PSUC -autèntiques forces antifranquistes des dels anys cinquanta- ja en la dècada dels seixanta posaren sobre la taula allò que anomenaren la política de “reconciliació nacional” que, vist amb perspectiva i una mica d'anàlisi, no era altra cosa que una sortida del règim franquista pactada cap a un model de democràcia occidental. Si això era així: on està la “traïció dels líders”? Perquè més enllà de no estar-hi d'acord amb el resultat -com és lògic- cal que fem una mica de reflexió introspectiva i sobretot contextualitzada del moment. Just després de la mort del dictador semblava que tot era possible i tot estava per fer. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977 i els resultats obtinguts per tothom la cosa canvià. I fort. La transició, com el mateix franquisme, no fou un període monolític sinó canviant i sobretot improvisat. Crec que hem de deixar de pensar-la com un procés dissenyat gairebé des del llit d'un moribund dictador -amb el famós “atado y bien atado”- i començar a fer-ho sent autocrítics amb les possibilitats reals de canvi que les forces rupturistes tenien més enllà de desitjos i afinitats polítiques particulars i presents. En aquest sentit, malgrat compartir la crítica que Salellas fa a determinats relats historiogràfics que “adulcoren” la transició, també pense que tot relat és fruit d'un moment i una visió concreta i que de la lectura de tots en farem un de més “objectiu” i aproximat al que realment va passar.

Finalment, el tercer debat seria al relatiu a la idea d'excepcionalitat que sobrevola gairebé totes les pàgines del llibre. El cas de les persones que saben adaptar-se d'una dictadura a una democràcia és una característica del canvi de règim espanyol o una norma a nivell mundial? La narració que fa Lluc sobre el procés sembla donar a entendre que més aviat seria un cas excepcional i posa com a exemple canvis semblants en d'altres països com Grècia o Portugal. Ara bé, de la mateixa manera que aquests països mediterranis són -crec que amb matisos- l'antítesi del model espanyol, també podríem parlar de mutacions com la de l'Alemanya nazi cap a la República Federal Alemanya o la URSS cap a la Rússia capitalista on, clarament, determinats comandaments policíacs o alts càrrecs del règim d'un dia per un altre s'adaptaren al nou sistema polític i, sobretot, sapigueren adaptar els seus negocis. La continuïtat de nissagues en els canvis de règim és un fet sovint més comú que excepcional perquè és igual si parlem de transició, de perestroika o de reunificació alemanya, els qui comanden el vaixell mai estan disposats a abandonar-lo. Al cap i a la fi, mantenir el negoci és més important que perpetuar un règim. El franquisme no va marxar perquè la dictadura no va ser una altra cosa que l'estructura política que les elits i classes dirigents espanyoles, enteses com a bloc històric, adoptaren entre 1936 i 1975. Quan els temps demanaren una rehabilitació del marc polític, aquestes mateixes elits foren les encarregades de gestionar-ho per a, efectivament, no marxar.  

Interpel·lem-nos

En un dels darrers textos de Fuster sobre els Països Catalans, el suecà reblia l’article amb una pregunta: som una nació? I al remat sentenciava: parlem-ne. Les paraules de Fuster s’emmarcaven en el “desencant” dels anys de la posttransició i la consolidació del règim autonòmic i democràtic. Dècades després la qüestió segueix en una mena de stand bypreocupant. N’hem parlat molt poc, sobre si som una nació. D’acord, les nacions no es fan només parlant-ne, pensant-les, sinó construint elements d’identitat, d’autoreconeixement comunitari, referencialitats compartides. Ara bé, cal parlar-ne, imaginar-les, perquè els Països Catalans, en el cas d’entendre’ls com a nació, són atípics, diferents dels models nacionals que tenim més a l’abast i que podem fer servir, de manera equivocada, normativament.

La Catalunya autonòmica no ha fet res per a apropar-se a valencians i mallorquins durant trenta anys. Els valencians i els mallorquins tampoc. Aquest és, segurament, el primer element que caldria començar a superar. La interpel·lació interterritorial, la creació de llaços i dinàmiques polítiques entre les diferents institucions que gestionen els nostres territoris, hauria de convertir-se en quelcom normal i normalitzat. La Catalunya del “procés” –o el que en queda d’aquest–, el País Valencià de socialistes i nacionalistes i les Illes, d’un mateix color polític d’allò que es comença a conèixer com a “a la valenciana”, no haurien de tenir els mateixos problemes per a interpel·lar-se que en les etapes anteriors. Les reunions de Ximo Puig i Carles Puigdemont indiquen que hi ha una voluntat de canvi de rumb. La indiferència amb què la premsa catalana va rebre la reunió ens manté en un punt de sortida semblant.

Interpel·lem-nos, doncs. Mitjans de comunicació comuns i compartits de manera recíproca, corredor mediterrani, convenis interuniversitaris, projectes econòmics i socials que superen les fronteres de cada país, entre d’altres, haurien de ser línies de treball prioritàries en els propers mesos o anys. Més enllà de la dinàmica política de cada país, cal posar sobre la taula polítiques comunes en tots aquells àmbits que ho permeten fer. Sense apriorismes ni condicionants, des de la naturalitat absoluta i explicant a la població de cada territori que la millor manera d’avançar cap a un futur de justícia, d’igualtat, de benestar, al cap i a la fi, és construir ponts entre els Països Catalans.

La interpel·lació, però, no ha de partir de cap essencialisme ni de cap paternalisme nacional. Es tracta de començar un procés d’intercanvi d’experiències a partir de l’autoreconeixement –Catalunya ja fa anys que s’autoreconeix– i el reconeixement mutu. Subjectes diferents que pretenen construir quelcom de comú. Mentre els partidaris dels Països Catalans partisquen de la idea que la seua nació és homogènia, el projecte no passarà d’un voluntarisme tendent al fracàs continu. Les nacions en el segle XXI no es poden entendre com una suma d’individus que mantenen intactes una identitat tribal inamovible. De què serveix ser 10.000 partidaris dels Països Catalans en un territori d’uns 14 milions? Ni que s’arribara a ser un milió de convençuts tindria cap utilitat més enllà de la satisfacció autoreferencial. Entendre que la realitat existent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és un conjunt de realitats heterogènies amb capacitat de ser per elles soles és fonamental per a fer avançar el procés de construcció dels Països Catalans. I no es tracta de reconèixer que els valencians mengen “paella” i els catalans “pa amb tomata” en un exercici de “regionalismo bien entendido” a la catalana. Parle de reconèixer la capacitat de govern, d’autonomia real, d’independència particular de cada territori respecte dels altres més enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals. Aquesta és la clau de volta de tot plegat.

Interpel·lem-nos doncs. Acceptem-nos tal com som. Els catalans com a catalans, els valencians com a valencians –i què dir del camí que ens queda en aquest sentit!–, els andorrans com a andorrans, els mallorquins com a mallorquins i així amb cada illa. Autoreconeixement i interpel·lació, federalisme, unitat en la diversitat. Avancem en aquesta direcció i els Països Catalans seran. Quan? No ho sabem. Però seran perquè, responent a la pregunta de Fuster, sí, els Països Catalans són una nació.

Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa

Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa

Els valencians, quan tornaran a sentir-se valencians? Algunes idees a propòsit del llibre de Vicent Baydal.

Comence per advertir que aquestes línies no pretenen ser una ressenya amb la intenció de valorar de manera acadèmica el contingut historiogràfic del llibre Els valencians, des de quan són valencians? El motiu és clar: no sóc medievalista. De fet, no és la valoració acadèmica de l'època estudiada el que m'interessa sinó les idees vinculades a la història contemporània i el present. La recerca d'uns orígens nacionals o identitaris ha estat una constant en totes les societats europees des de l'arribada de la contemporaneïtat. Certament, conceptes com nació o poble apareixen abans de la revolució francesa, el liberalisme i el nacionalisme, però també ho és que el seu significat era molt diferent. Vicent Baydal n'és conscient i per això ho adverteix en diferents moments del seu relat sobre els orígens de la “valencianitat” o dels valencians com a col·lectiu. De no fer-ho hauria caigut en un romanticisme que evita malgrat que aquesta llunyania es fa difícil en algun moment. Llegir un text sobre uns orígens medievals des dels nostres marcs de referència del present és una tasca complexa. És per això que el lector de Els valencians, des de quan són valencians? ha de fer en tot moment un exercici d'allunyament de la seua realitat política si vol entendre correctament el text. En cas de no fer-ho, malgrat els advertiments de l'autor, caurà en un presentisme ahistòric més propi d'interpretacions noucentistes del passat que del rigor historiogràfic de Baydal.

A pesar d'això, la pregunta és necessària i no menor: ens podem allunyar del present en la nostra valoració del passat? Tasca lloable i difícil alhora. S'allunya realment Vicent Baydal del seu pensament present en la recerca de la valencianitat? Quan Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians ho va fer amb una intencionalitat doble molt clara. Per una banda demostrar que els valencians eren un poble diferent de la resta de comunitats de l'Estat que no tenien la llengua catalana com a pròpia. Per una altra, Fuster assajava la història valenciana lligant-la en tot moment amb la de la catalanitat com a col·lectiu ampli que anava més enllà de les fronteres de Catalunya. Quan Baydal, amb un coneixement de l'època més profund del que podia tenir Fuster en 1962, posa l'èmfasi en l'enfrontament del binomi valencians-aragonesos, no fa una mica el mateix? És evident que la proposta del medievalista és la de demostrar que malgrat l'origen divers dels valencians -catalans, aragonesos, castellans, navarresos, etc.- aquests van iniciar una mena d'oblit de les seues arrels culturals per a passar a identificar-se com a valencians. Aquesta identificació, però, no fou una identitat exclusiva. Baydal ho explica encertadament, en el sentit que els homes i dones de l'Edat Mitjana valenciana mantingueren una mena de dualitat identitària entre la valencianitat política naixent i la catalanitat o “aragonositat” cultural d'origen. Ara bé, del llibre es desprén que a partir de mitjans del segle XIV la valenciana fou la principal. I de quina manera s'aconsegueix contraposar la identitat valenciana creada davant la identitat catalana o aragonesa d'origen? La clau, com demostra el llibre, es troba en l'aspecte polític de la identitat, en l'àmbit institucional i no en el lingüístic. Si el fusterianisme va convertir la llengua en l'element que donava forma a la identitat dels valencians, Baydal situa aquest la gènesi en la configuració política i institucional del regne. Tot plegat, però, ens porta a fer-nos una sèrie de preguntes. Per què els valencians de llengua catalana van abraçar la valencianitat com a identitat confrontada als interessos de la noblesa d'origen aragonès? De fet la catalanitat d'origen apareix poc en el llibre tot i que en algun moment s'assenyala com un element important en la configuració de la identitat valenciana. Van fer el mateix els aragonesos i castellans que no formaven part de la noblesa? En quin grau fou així? Aquests punts són, des del meu punt de vista, una feblesa del text o, si més no, un dels buits que poden quedar al lector després de la seua lectura.

Un altre tema sobre què cal posar el focus d'atenció és la manca de representació que els territoris situats al sud de la la línia Biar-Busot tenen en el conjunt del llibre. El fet no és només atribuïble al treball de Baydal sinó que forma part de la tradició historiogràfica valenciana generada des del centre del país. El territori comprès per les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura continua generant certes incomoditats a l'hora de ser analitzat. Baydal no defuig d'estudi i tracta aquestes comarques, però en cap cas amb la mateixa profunditat que la resta. Les aportacions de l'autor estan fetes a partir dels interessants treballs d'Antoni Mas i Juan Antonio Barrio Barrio sobre la identitat i la Governació d'Oriola. Crec, però, que caldria aprofundir més perquè el coneixement de la identitat dels homes i dones del sud en temps medievals ens pot ajudar a entendre la complexitat identitària actual i, sobretot, l'heterogeneïtat de les identitats existents al regne de València en temps medievals. També se sentiren valencians els pobladors d'Elx mentre aquest municipi formà part de Barcelona? De quina manera hem d'analitzar territoris com Novelda on el 1609 fou expulsat el 80% de la seua població perquè era morisca? I Montfort o Asp? I Crevillent? Per no parlar del paper d'Oriola en tot aquest conjunt territorial i la identitat dels seus ciutadans. Com dic, aprofundir en aquest estudi queda pendent.

De tot plegat crec que una de les idees més interessants que transmet el llibre per a l'estudi de les identitats i les nacions és que aquestes no tenen un moment fundacional concret sinó un recorregut històric que les va construint, formant i transformant. Malgrat que del llibre de Baydal es puga deduir que l'autor assenyala el segle XIV com a moment fundacional, l'extensió cronològica que suposa un segle tira per terra la romàntica idea de la data de naixemenet de la nació. En aquest sentit, els valencians no serien valencians perquè Jaume I va entrar el 9 d'octubre de 1238 a la ciutat de València. El que importa en la configuració de la valencianitat, realment, és el desenvolupament posterior de la comunitat humana assentada en aquest territori. És en aquest moment que es configura aquesta nova identitat peninsular que abans no existia. D'aquesta manera la conclusió és clara: les identitats són construccions culturals, filles d'uns temps històrics concrets i, sobretot, fruit de processos de llarga durada. De la mateixa manera que la identitat espanyola no naix per dos paràgrafs de la Constitució de Cadis sinó que, en tot cas, a partir d'aquest moment es va configurant al llarg del segle XIX, la valenciana tampoc va nàixer amb Jaume I ni, segles després, com a relat regionalista de Blasco Ibáñez. Com demostra Vicent Baydal tot plegat és molt més complex i heterogeni.

En definitiva el treball de Vicent Baydal es converteix en la darrera aportació historiogràfica per a entendre l'origen dels valencians com a col·lectiu. A diferència d'altres textos, però, es tracta d'un relat construït a partir de dades objectives, documentades i treballades on el marge d'interpretació o especulació subjectiva és estret o gairebé nul. Probablement ens trobem davant d'un text que tanca, si més no per un llarg període, el debat sobre la qüestió que planteja. A mi, però, m'obri un altre debat. I com que ja hem advertit que això no pretenia ser una ressenya estrictament acadèmica crec que cal preguntar-nos si encara a dia d'avui els valencians se senten valencians. Entre el Sénia i el Segura tenim un problema que no es remunta al segle XIV sinó a l'actualitat. Quan es tornaran a sentir valencians els valencians? Parle d'identitat ja que altra cosa són les propostes polítiques que cadascú de nosaltres puguem tenir en el present per al futur. Això és presentisme, o futurisme polític, però no història. Ara bé: el tema urgeix, i molt.