L’Apocalipsi segons Josep Manel Busqueta

Apocalipsi 12:9 I va ser llançat el gran drac, la serp antiga que es diu el diable i Satanàs, el qual enganya al món sencer; va ser llançat a la terra i els seus àngels van ser llançats amb ell.

Com de lectura obligatòria podem considerar el darrer llibre publicat per l’economista Josep Manel Busqueta L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada (Ed. El Jonc, 2013). La visió que han donat sobre el Capitalisme els economistes, sociòlegs, antropòlegs o historiadors enquadrats de manera àmplia en l’espectre ideològic de l’esquerra, ha estat sempre “apocalíptica”. I ho ha estat així des dels estudis de Marx i Engles fins a l’actualitat. La primera qüestió que hem de plantejar és: es pot donar una imatge no apocalíptica d’un sistema que, com afirma Busqueta, necessita per sobreviure tenir a la meitat de la població, 3.000 milions de persones, en la pobresa extrema? No és apocalíptic un sistema que es reprodueix a partir de la destrucció del medi que l’alimenta? I en aquest sentit, Busqueta no s’allunya de la clàssica idea marxista que defineix el Capitalisme com un sistema contradictori, abocat a la seua autodestrucció, sinó és que abans no provoca directament l’extinció de l’espècie humana.

Per a la construcció del seu relat, Busqueta fa servir de manera considerable tres referents intel·lectuals: D. Harvey, J. Fontana i, com no, Miren Etxezarreta. Aquesta, a més, és l’encarregada de fer el pròleg. El pensament i treballs de tots tres es veuen perfectament reflectits en el llibre, fet que dóna un suport acadèmic important a una obra que pretén, en la mesura del possible, tenir un caràcter divulgatiu i de fàcil enteniment. Val a dir que en algun moment no ho aconsegueix, no tant perquè l’autor no ho intente sinó perquè el tema és suficientment complex com per a simplificar encara més el contingut. Certa terminologia acadèmica, sobretot pel que fa l’explicació de les teories economicistes que proposa el marxisme més ortodox, poden escapar-se de l’abast d’un públic poc acostumat a segons quins conceptes. El llibre, doncs, no s’escapa de l’etern debat de l’intel·lectualitat esquerrana: com parlar a un públic que va més enllà de la militància activa o l’academicisme. Els episodis que poden provocar una possible incomprensió, però, són pocs i, al cap i a la fi, no crec que faça cap mal al lector que estiga poc acostumat a llegir obres d’aquestes característiques, conèixer nous conceptes i integrar-los al seu vocabulari. 

El panorama apocalíptic que ens presenta Busqueta fa un recorregut per la història fins arribar a l’actualitat. Aquest viatge per la història del Capitalisme serveix l’autor per a demostrar la màxima que vol defensar: el Capitalisme en si mateix és crisi i, per tant, no vivim un moment excepcional sinó una agudització dels principis del Capitalisme en un territori que els darrers anys havia viscut autoenganyant-se. Un cop fet el repàs històric, l’autor analitza magistralment el moment econòmic patit pels Països Catalans i l’Estat espanyol entre 2007-2013, incidint en els aspectes més característics del nostre apocalipsi particular: les reformes que es van iniciar amb el desarrolisme franquista, la crisi dels setanta en el canvi de règim, els governs de PSOE i PP durant els vuitanta, noranta i principis del segle XXI, l’entrada a la CEE i l’euro, les privatitzacions i desmantellament de les empreses públiques, entre d’altres. En definitiva, la “doctrina del shock hispànica” en tot el seu esplendor. Doctrina, per cert, sobre la que he trobat a faltar alguna referència –també a la seua creadora, la Naomi Klein- i que, en certa manera, ha marcat els darrers anys un bon punt d’inici per a molts dels estudis que s’han fet sobre el sistema en tots els seus aspectes.

L’Apocalipsi de Busqueta, però, no acaba com el bíblic amb l’aparició d’un salvador redemptor. Afortunadament, l’esquerra fa temps que ha començat a abandonar les idees d’avantguarda, de clara influència messiànica, per a passar a construir un relat transformador basat en la idea de comunitat i multitud. “La revolució de tots i no d’una minoria selecta” podria ser un bon resum del darrer capítol del llibre. Hi ha alternativa a la barbàrie? I tant. Ara bé, la seua construcció és responsabilitat de tothom i comença per la creació d’alternatives ara i ja, abans de pensar en revolucions miraculoses que ens portaran al regne dels cels. La creació de cooperatives, d’una banca al servei de les persones i no dels “voltors”, d’experiències comunitàries on la presa de decisions no estiga en mans d’un petit grup triat per la vareta màgica del purisme ideològic, entre d’altres, són els elements que es desprèn vol transmetre Busqueta en unes darreres línies d’esperança i futur.

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre fonamental per a qui vol estar ben informat sobre el que en realitat estem vivint. Un relat que provoca indignació, que tomba els discursos dels defensors quotidians del sistema i que ens mostra amb tota la seua cruesa apocalíptica el món en què vivim. Potser algú creu que és millor viure en la ignorància, que ser un esclau és més fàcil. Busqueta vol trencar amb això i donar-nos eines que ens convertisquen en persones lliures i, simplement per això, ja li hem d’estar agraïts.  

Trobar en la història respostes al capitalisme actual

Publicat a Llibertat.cat

Sovint tendim a buscar respostes sobre els successos del present en el passat. De fet, la humanitat ho ha fet tota la vida, no és cap novetat. El problema de tal pràctica és encertar el període històric en el que hem de buscar i trobar les solucions. Davant les polítiques neoliberals actuals, també conegudes com a “retallades”, els diferents agents socials i moviments de protesta estan buscant respostes en períodes com els anys 50, 60 o 70, creient que l'anomenat “estat del benestar” aparegut just després de la segona guerra mundial als països capitalistes d'Europa occidental tornarà a rebrotar com a flor de primavera o com l'au Fènix de les seues cendres. Pensar això és no entendre ni la conjuntura actual, ni les polítiques dels diferents governs i agents del capitalisme internacional. Em sap greu però senyores i senyors: l'estat del benestar ha mort. I a no ser que et digues Llàtzer o Jesús, difícilment tornes a renàixer. 

De fet, la conjuntura actual no és altra cosa que el final del camí que el capitalisme va iniciar a partir de finals dels anys 70 i 80 quan dos elements com Ronald Reagan i Margaret Thatcher van decidir en els seus respectius països i en tots aquells que formaven part del bloc capitalista i que no corrien el perill de tenir la temptació de passar-se al bàndol soviètic -bé per tenir una classe treballadora totalment desmobilitzada com als EUA o Anglaterra, bé perquè ells ja s'encarregaven de muntar dictadures feixistes i militars per evitar-ho, com el cas de Sudamèrica- iniciar un procés de desmantellament d'allò que és públic a partir de la privatització salvatge de l'economia. I aquest és l'origen del que alguns anomenen crisi i d'altres simplement “normalitat capitalista”. Perquè com diu la Miren Etxezarreta: el capitalisme és això.

Per tant, si no és en els “feliços anys de la postguerra”, on hem de buscar respostes i solucions? Personalment crec que en el final del segle XIX i principis del XX. Algú pensarà que estic exagerant perquè m'estic anant molt lluny en el temps i la societat ha canviat molt als nostres països. Bé, possiblement tindrà una part de raó, però la veritat és que en línies generals estem més prop del moment de les primeres conquestes obreres que del moment en què l'american way of life es va inventar el concepte de “classe mitjana”. Concepte, per cert, nefast i culpable en gran mesura de la pèrdua de la consciència de classe treballadora. El model d'estat i d'economia cap a on anem es basa en prescindir de l'administració pública per a crear riquesa, per a gestionar l'economia i per a oferir a la societat una sèrie de serveis bàsics per a tenir una vida en dignitat. Cal recordar que les primeres lluites obreres, precisament, van anar en la direcció de reinvindicar tot allò que ara estem perdent. Davant la negativa per part del sistema, tant dels agents econòmics com dels polítics, de donar allò que es demanava, la lluita dels obrers es va realitzar en dues direccions: la reivindicació d'uns drets dins del sistema i la construcció de models que, tot i seguir estant dins del capitalisme, pretenien començar a construir un model de societat totalment diferent i revolucionària. Si l'estat no garantia els queviures de la població, els obrers van començar a muntar cooperatives d'alimentació. I aquest model cooperativista es va desenvolupar en altres àmbits com el dels medicaments, la gestió d'empreses o el mateix crèdit. Un model que va qüestionar el sistema i els seus valors: davant la competitivitat s'apostava per la cooperació i la solidaritat, davant la privatització i l'individualisme, per un model comunitari i de societat.

De la història podem aprendre moltes coses, fins i tot trobar solucions per al present. Només cal que busquem bé i que ens posem mans a l'obra. Ara bé, que ningú es pense que li regalaran res. Abandonar els esquemes mentals fonamentats en l'individualisme ha de ser un dels primers passos. Els obrers de finals del XIX i principis del XX ho tenien molt clar i per això van aconseguir gran part dels drets que ara ens volen prendre. En l'actualitat cal seguir amb aquella doble lluita: la de reivindicar uns drets per la nostra vida quotidiana en el capitalisme però alhora iniciar la construcció d'un model de societat diferent per a que el dia que siga possible aquest acabe substituint l'actual. Siguem conscients i aprenguem de la història, trobant respostes i solucions a uns problemes que no responen a cap crisi sinó que són crònics.

De la sobirania nacional a la de les multinacionals

Els darrers esdeveniments ocorreguts a Itàlia i Grècia han trencat definitivament amb l'herència de la Il·lustració i el pensament liberal burgès iniciat a Europa amb la Revolució francesa. Un fet que, val a dir, ja s'havia produït en diverses ocasions però sempre amb un actor polític que servia per a difuminar la realitat: el feixisme. M'explique. Amb la revolta francesa i les successives dels anys 1820, 1830 i 1848, el liberalisme polític inspirat en les idees de Montesquieu, Rosseau, i tants d'altres, es va anar implantant en els principals estats de l'Europa occidental sota una premissa clara: la sobirania nacional és la base, el fonament de tot poder o govern estatal. Així, aquest model liberal-burgès només ha estat interromput per colps d'estat protagonitzats per militars o polítics inspirats en les idees feixistes o nazis, o bé per revolucions obreres. Mai, però, per governs estrangers assessorats per grans empreses multinacionals de l'especulació.

Com es pot imaginar no sóc cap seguidor de polítics com Papandreu (representant de la socialdemocràcia neoliberal grega) o cabdills com Berlusconi (infàmia màxima del concepte de "polític" els darrers anys a Itàlia), però si que ho sóc del dret dels governats a poder triar els seus governants. Bàsicament a això se li diu democràcia i, fins ara, semblava ser era l'eina bàsica per a poder mantenir l'equilibri polític en els diferents països europeus. Ara ja no. Això s'ha trencat definitivament. Sarkozy, Merkel i, evidentment, les multinacionals que tenen noms i cognoms però que tothom anomena "els mercats", són les encarregades de decidir qui governa cada país, qui ho fa bé o malament i, al cap i a la fi, quin és el grau de "democràcia" al que tenim dret. De fet, permeteu-me dir una obvietat: si Zapatero no hagués avançat les eleccions espanyoles, aquesta setmana hauria estat el tercer president europeu en caure per la gràcia de Déu -ah no dels mercats!

Diumenge hi ha eleccions al parlament espanyol. Tenen sentit? Jo crec que no. Ja ho pensava abans perquè fa temps que sabem que la tendència ens abocava a caure en mans de la dreta més rància i neoliberal -en termes econòmics, evidentment, perquè a nivell social són igual de conservadors que el franquisme més pur. Ara ja queda definitivament clar que són unes eleccions que no calen ja que les polítiques que es duran a terme els propers anys no es faran des de Madrid, sinó des de despatxos de multinacionals, Brussel·les, París i Berlín. I això és democràcia? Tinc seriosos dubtes si prenc la definició del diccionari com a certa. De fet les preguntes que ens hem de començar a fer són: la democràcia i el capitalisme són conceptes complementaris? És possible tenir democràcia en un món on són bancs i multinacionals els qui manen? Els fets us respondran.

Reflexions sobre la crisi capitalista i el que vindrà després

Que el Capitalisme és un sistema que cíclicament es troba immers en una crisi profunda no és res de nou: ja ho van predir Marx i Engels als seus escrits fa cent-cinquanta anys. Ara bé, històricament sempre s'havia pensat que arran d'una crisi del sistema apareixeria un de nou basat en els principis del socialisme, el comunisme o l'anarquisme. Les ideologies clàssiques de l'anticapitalisme així ho van creure sempre i, malgrat que eren milions els treballadors que així ho veien també, la veritat és que el sistema es va saber adaptar a la nova situació, es va reinventar. Ara ens pot passar el mateix si no estem preparats.



Des de la caiguda del mur de Berlín, els anomenats neoliberals han jugat a desmantellar l'estat del benestar, és a dir, el sistema que va sorgir en terres capitalistes després de la II Guerra Mundial amb la intenció d'aturar qualsevol mena de revolució socialista. L'aparició de la que s'ha conegut com a "classe mitjana" ha estat un factor decisiu per a tenir a les masses de treballadores calmades i tranquil·les, passives i contràries a qualsevol mena de moviment revolucionari. En terres "occidentals", la fórmula de donar uns mínims de supervivència a la gran massa de ciutadans amb la intenció que la minoria de privilegiats poguera mantenir-se en el poder i els exclosos també foren una minoria, ha estat una estratègia vàlida per a un neoliberalisme que un cop ha perdut de vista l'amenaça soviètica ha decidit que el seu augment de guanys havia de ser superior i que ho podia ser perquè ja no tenia res que l'amenaçara. La privatització de les empreses públiques de sectors claus i estratègics (contradient així fins i tot als clàssics del liberalisme econòmic en molts aspectes), l'actual desmantellament de l'educació i la sanitat públiques en benefici de l'àmbit privat, els privilegis de la banca que s'han convertit en les úniques empreses que tot i provocar la crisi econòmica pels seus moviments especulatius han estat "salvades" constantment amb diners de tothom per part dels estats, han estat els darrers moviments d'un capitalisme que comença a llaurar-se un camí incert i arriscat. Però que vindrà després? Tenim una alternativa al sistema?


Si no volem que el sistema es reinvente hem de construir una alternativa. I aquesta ja no passa exclusivament per llegir Marx, Lenin o Bakunin. Els clàssics s'han de tenir presents, però sobretot són útils si es poden adaptar al món actual. La protesta que vam viure ahir 15 d'octubre de 2011 va ser històrica, no només per la gent que es va arribar a moure sinó pel fet que va ser mundial. Que ciutadans de vuitanta ciutats del món es mobilitzen al carrer per una mateixa idea, "no ens agrada aquest sistema", és un fet històric i cabdal per al canvi sistèmic. Ara bé, cal construir una alternativa solvent que abrace des de l'àmbit polític (reformulació de la idea de democràcia; avanç cap a un model de democràcia participativa, directa i assembleària) a l'econòmic (creació d'un model econòmic on els sectors claus estiguen controlats per l'estat o per una estructura d'àmbit mundial que garantisca a tota la humanitat el poder a arribar a gaudir dels mínims exigibles per a una vida digna; creació d'un model empresarial i de gestió de la terra basat en les cooperatives de treballadors; creació d'una banca ètica de caràcter públic controlada per mecanismes democràtics i prohibició de qualsevol mena de banc/caixa privat) que sense perdre de vista els principis de les ideologies clàssiques s'adeqüe als nous temps, als nous sistemes de relacions econòmiques i humanes, al paradigma de les telecomunicacions i, en definitiva, al món del segle XXI. Perquè si no ens posem mans a l'obra en aquesta direcció de treball el Capitalisme es tornarà a readaptar als temps i serà capaç, com l'au fènix, de ressorgir de les seues pròpies cendres.