L'Elx, el Barça i els “blaveros” catalans

Al País Valencià tenim uns espècimens polítics autòctons anomenats “blaveros”. Són uns individus que tenen com a finalitat negar la unitat de la llengua, fomentar l'anticatalanisme, i per tant l'antivalencianisme, i desenvolupar a partir d'aquests dos elements un espanyolisme regionalista visceral. Per la definició, cap catalanista n'hauria d'estar d'acord amb ells i menys encara col·laborar, per activa o per passiva, amb la seua estratègia política. I efectivament, no conec cap catalanista que n'estiga d'acord. Ara bé, segur que el catalanisme històric i clàssic que tant ha impregnat la societat catalana  i la cultura política del país no hi col·labora per passiva?

Sempre he estat contrari a la imatge que, de vegades, des del País Valencià s'ha donat cap a Catalunya de necessitar padrins. Allò que irònicament anomene “el missioner català”. Efectivament, els problemes dels valencians els han/hem d'arreglar els mateixos valencians. De fet: nosaltres ens els creem, nosaltres ens els resolem. Dit això, davant els atacs lingüístics i culturals, la cosa va més enllà de la política casolana. L'excusa per a desentendre's des dels altres territoris que compartim llengua no pot ser de cap de les maneres dir “això és cosa vostra”. La llengua que parlem valencians, catalans, andorrans, mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, és la mateixa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i, per tant, qualsevol atac contra aquesta ens hauria d'afectar per igual, siga al nord, al sud, terra endins o mar enllà. Cal superar la miopia política que ens fa creure que les agressions selectives i territorials a la llengua catalana són exclusives, i gairebé culpa, del territori que les pateix. La TIL, l'espanyolització de la toponímia valenciana o els atacs contra la immersió lingüística, formen part d'una sola i única estratègica de l'estat per aprofundir en el procés de substitució lingüística.

I davant d'això tenim dues opcions: o col·laborar o rebel·lar-nos. Aquells que en som conscients, que creiem que més enllà del nostre país hi ha una nació comuna que anomenem Països Catalans, ens rebel·lem. Ho fem denunciant les mentides contra la immersió lingüística en Catalunya. Solidaritzant-nos amb els mestres i professors en vaga a les Illes. Normalitzant senyals de trànsit amb esprai o brotxa. Però sobretot, ho fem no deixant passar ni una en temes lingüístics ni als que, teòricament, es diuen catalanistes. I això és el que vaig intentar fer el passat 5 de gener al Camp Nou mitjançant twitter. Amb major o menor fortuna, vaig escriure que “Com a valencià sent vergonya al camp nou quan la megafonia diu que juguem contra "el Elche" #ésElx @Catradioesports @LaTdP”. No sé si els responsables ho van llegir, però el cas és que des d'aquell moment la veu en off sempre va parlar de l'Elx. Me n'alegre, i molt. Ara bé, la meua satisfacció no fou total.

M'entristeix profundament veure com encara queden per aquí dalt tants “blaveros” catalans. Molts foren els qui respongueren la meua reflexió a la xarxa traient responsabilitats al Barça amb sentències del tipus “és el nom oficial del club” o “hauries de sentir vergonya pel que feu els valencians”. Sobre la primera excusa, evidentment que, i gràcies per la informació -com si jo no ho sapiguès!-, la junta directiva de l'Elx és la que menys fa per valencianitzar el club, començant pel nom de l'equip. Són una junta espanyolista i com a tal actuen. Ara bé, el Barça també és una junta, i per tant un club, espanyolista? Primera notícia si tenim en compte que sempre va amb el catalanisme per bandera. D'uns espanyolistes no pots esperar res en favor de la llengua. D'uns que es diuen catalanistes, el mínim és que no col·laboren amb la nostra espanyolització. No creieu? Aquests són els presumptes valors del Barça? Com a valencià, calanoparlant i culer no m'identifique pas. La segona excusa és una mena de rentat moral de la consciència. Perquè la majoria dels valencians tinguen poc respecte per la seua llengua -i recordem que també la vostra- els catalans hi heu de col·laborar? Evidentment que el problema comença en terres valencianes, però davant d'això tu tens dues opcions: o col·laborar a agreujar-lo o rebel·lar-te. El “blavero” català col·labora i a sobre es trau culpes, com els nens petits inconscients dels seus actes, dient “i tu més”.

En definitiva, el primer enemic de la llengua i la cultura catalana som nosaltres mateixos. A banda i banda del Sénia o a cada illa, tots som víctimes i botxins dels nostres actes. Superar complexos, estereotips que tenim els uns dels altres, no creure el discurs de l'enemic, i menys encara col·laborar-hi, són elements fonamentals per a poder sobreviure lingüísticament i culturalment. Siguem conscients i rebel·lem-nos contra nosaltres mateixos si cal. El “blaverisme” ni per activa ni per passiva. Si ho aconseguim, sobreviurem. Perquè “malgratot, la remor persisteix”.

Publicat a Llibertat.cat

Els Països Catalans no existeixen? "That is the question"

L'estudi de les nacions les darreres dècades és una mena de “that is the question” constant i gairebé perpetu. Fa uns dies, però, el Partit Popular de les Illes Balears ens ha il·luminat en aquesta travessia epistemològica tan complexa. L'últim gran descobriment: les nacions són entitats inventades, imaginades, creades pels humans. Totes? No, només els Països Catalans, és a dir, aquella nació que els hi fa nosa. Hauran llegit Anderson, Gellner o Hobsbwam? Tinc seriosos dubtes d'això. De fet, si els hagueren llegit, sabrien que totes les nacions comencen a “existir” des del plànol d'allò imperceptible i clarament fruit de la imaginació i arriben a la seua plenitud quan aconsegueixen passar a una mena de “realitat” tangible. El problema del Partit Popular i el nacionalisme espanyol que representa és que parteixen d'una veritat absoluta i inqüestionable anomenada Espanya (la qual és una estructura nacional tangible perquè té unes institucions que la trauen del plànol de la imaginació) i no són capaços d'entendre que més enllà d'aquesta (que segons el seu relat troba els orígens en Don Pelayo, Viriato o vés a saber si els dinosaures d'Atapuerca) la resta de comunitats nacionals també existeixen, o no, com la seua.

 El Partit Popular no és conscient del favor que li ha fet al projecte nacional dels Països Catalans. Una gran part del discurs nacionalista es sol construir a partir de la comparació, o la diferenciació, amb un altre. El clàssic binomi “nosaltres” i “ells” que tot nacionalisme necessita per a reafirmar-se en si mateix. En aquest sentit, allò que ha fet el PP és construir un “nosaltres” -balears que ens sentim espanyols- enfront d'un “altres” -els pancatalanistes que volen els Països Catalans-, i fent-ho han afirmat l'existència dels Països Catalans com a projecte de realització plausible.Al cap i a la fi el que han fet els Bauzà boys és mostrar el seu “nacionalisme banal”, com ho fa l'espanyolisme oficial allà on no es troba segur per l'existència d'un altre projecte nacional autòcton que el qüestiona. Perquè la idea d'Espanya no es pot viure de la mateixa manera a Burgos que a Palma, a Salamanca que a València. Als Països Catalans, l'espanyolisme parteix d'una certa inseguretat i per això s'ha de reafirmar constantment, sempre que pot, a partir de qualsevol símbol banal o mitjançant l'estrangerització del nacionalisme autòcton. Exemple: el blaverisme ha fonamentat el seu discurs sempre en convertir en forasters els valencianistes, en traïdors i venuts als catalans. La declaració del Parlament balear fa el mateix quan afirma que les Illes no “formen part de cap país català”. El fet de “formar part” et trau la possibilitat de “ser” que és molt diferent.

 Ara bé, els partidaris dels Països Catalans també ens equivocarem si pensem que el PP ataca la nostra proposta nacional perquè aquesta ja existeix, ja és una realitat feta i refeta com ho són la nació espanyola, francesa o alemanya. De la mateixa manera que el nacionalisme es construeix amb un “nosaltres” i un “ells”, també ho fa a partir d'un cert grau de particularisme que es projecta a allò universal. En un món de nacions tots volem ser nació. I aquest voler ser ens porta a afirmar que ja ho som i, de vegades, aquesta afirmació tan contundent ens pot allunyar de la realitat nacional que viu la població a la què li adjudiquem un gentilici nacional, una identitat que per a nosaltres està clara però per a ells no tant o si més no es veu amb matisos o fins i tot recels. La batalla en l'actualitat es troba en dos àmbits. Per un costat en la lluita per aconseguir que el fet diferencial valencià, català o de cada illa deixe de ser regionalment espanyol i passe a ser plenament nacional. Paral·lelament, l'altre àmbit d'actuació és el de dotar els Països Catalans d'una realitat tangible, és a dir, començar a construir estructures de treball conjunt que ajuden a visualitzar en un plànol de “nació real” el que fins ara no ha passat gairebé d'un projecte. I això darrer urgeix perquè a Catalunya l'anomenat “procés” segueix avançant mentre els Països Catalans continuen sense estar ni esperar-se. Els aconseguirem construir aquells que creiem en ells? That is the question.

Publicat a Llibertat.cat

Una lectura imprescindible: "Noves glòries a Espanya"

Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València -el qual també dóna per parlar una bona estona-, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.


Una de les sensacions que em queda, també, és que el blaverisme és un moviment clarament creat a la contra. Però de qui? Doncs de la persona segurament més influent, per activa o per passiva, en la política identitària valenciana els darrers 50 anys d'història: Joan Fuster. El venerat, estimat o defenestrat escriptor de Sueca, es converteix des del meu punt de vista en l'element clau que justifica l'existència del blaverisme. Que el suecà siga el personatge no entrevistat per a l'estudi més citat del llibre -fins a 34 vegades- ho demostra. L'estudi de Flor em deixa la sensació que sense Fuster, el blaverisme no seria més que anticatalanisme , és a dir, el clàssic odi anticatalà que impregna l'espanyolisme des de finals del XIX -per no dir abans- i que ja va ser present -com demostra Ferran Archilés (2002)- en el mateix blasquisme. Fins i tot, dóna la sensació que l'antifusterianisme és el que converteix a ulls de diferents sectors de la societat valenciana el blaverisme en "valencianisme".

Finalment no voldria deixar de dir la meua pel que fa a l'aspecte que més controvèrsia ha suposat: la vinculació entre feixisme i blaverisme. En aquest sentit, haig de dir que coincidisc molt amb la crítica que ja va fer mesos enrere l'amic Jordi Muñoz. Flor, crec, trau excessiva importància a la relació existent, des dels mateixos orígens del blaverisme com a moviment, amb el feixisme. És més, crec que s'oblida bastant de les connexions actuals. I això no vol dir que tots els blavers siguen feixistes ni molt menys que el pensament blaver que ha acabat impregnant entre importants capes de la societat valenciana ho siguen. No. Però sí que és cert que la relació existent entre blavers i feixistes, la retroalimentació constant entre uns i altres i el fet que moltes voltes van de la mà, mereix donar al tema una importància major de la que li dóna Flor. Segurament, la interpretació que fa Vicent Flor -com la que puc fer jo- parteix també de la vivència personal i de com hem après, entès i incorporat la identitat valenciana al nostre ser. La diferent visió que es té del blaverisme a l'Horta respecte a la que podem tenir per terres del Vinalopó, la importància del moviment blaver mateix en cadascuna de les comarques valencianes o la nostra relació personal amb persones de discurs blaver, condiciona de ple tota anàlisi que fem sobre el tema. I crec, sincerament, que d'això aquest llibre tampoc se n'escapa.

Siga com siga, i amb això em reafirme, el llibre de Vicent Flor és d'obligada lectura per l'actualitat del tema que aborda i per la necessitat que té una anàlisi seriosa sobre un moviment que ha condicionat els darrers 30 anys d'història del País Valencià i les seues relacions amb la resta dels Països Catalans. Un llibre que han de llegir els valencians, però també els catalans per a deixar de caure en la clàssica postura de perplexitat que prenen quan els expliques que eres valencià i no els odies per aquest fet. Per tot això i molt més ja sabeu a què podeu dedicar les properes vacances de Nadal.