divendres, 24 de desembre del 2010

Ja és al carrer l’Afers 67: Transició política i qüestió nacional al País Valencià

En aquest número d’Afers he publicat un article amb el títol Nació i transició. La transició valenciana vista des del Principat, on trace unes línies per a poder entendre com es va viure la transició valenciana des de les terres del nord. Adjunte el text de presentació del volum fet per Ferran Archilés, encarregat de coordinar aquest número d’Afers.



La naturalesa de mite fundacional de la democràcia espanyola de la denominada «Transició» va començar molt aviat en l’escenari polític i cultural espanyol. En realitat, era gairebé inevitable que fos així, atesa la naturalesa del procés polític que va engegar-se arran de la mort del general Franco. La construcció d’un sistema polític i amb un bastiment constitucional distint al de la dictadura necessitava una autolegitimació que, completades les primeres passes del procés, desdibuixés els orígens immediats en el franquisme. A més, el procés de democratització que va acompanyar el canvi polític, el qual no responia a totes les aspiracions de bona part dels sectors antifranquistes, va afegir-se a la voluntat d’incidir en el canvi de marc.

Des de fa un temps, la historiografia, en contrast amb altres disciplines com la sociologia o les ciències polítiques (que per molt de temps han tingut gairebé un monopoli en l’estudi de la «transitologia»), assenyala la càrrega semàntica associada a la noció de «Transició». En realitat, aquesta noció no fou emprada en els primers moments del procés (quan es parlava d’obertures, reformes o trencaments) sinó quan aquest ja havia pres un rumb concret. Des d’aquell moment, però, l’ús es generalitzà i sacralitzà, i tendí a interpretar-se com un període històric coherent (equiparable al franquisme o a la Segona República). No obstant això, els seus límits mai no han estat clars, i sovint s’empra una vaga cronologia que començaria el novembre del 1975, si no abans, i acabaria l’octubre del 1982. Aquest marc cronològic depèn de l’objecte d’estudi i no de la unitat temporal. Així, potser seria millor fer acabar la transició política estricta amb l’entrada en vigor de la Constitució, mentre que, pel que fa a la construcció del marc territorial i autonòmic, hauria d’estendre’s fins a l’aprovació almenys de la LOAPA.

No és la meua intenció discutir en aquesta presentació la legitimitat de l’ús del concepte «Transició», però sí advertir contra uns usos que n’han fet el que no és ni hauria de ser. El sentit modèlic o normatiu d’aquesta és ara mateix un objecte de discussió, i amb raó. Qualsevol intent de presentar el procés de canvi polític com una operació calculada (des del mateix franquisme dels anys cinquanta, si no abans!), on els riscos de la pressió social pogueren ser assumits i neutralitzats, resulta innecessàriament reductiu i esbiaixat. Així mateix, no deixa de resultar ben interessant que la idea d’una «Transició inacabada» (i per tant de la possibilitat d’una «segona» Transició) haja estat una cançoneta de fons a dreta i esquerra des d’aviat, encara que per raons oposades. En realitat, això no és sinó l’altra cara del mirall de la imatge idíl·lica del procés, una queixa activable cada cop que les urgències polítiques ho requeresquen.

Probablement, pocs àmbits deuen haver-hi tan adequats per a no incórrer en aquesta mena de perspectives com el de la qüestió «autonòmica» (i pocs territoris tan complexos com el de la qüestió nacional al País Valencià). Hi ha pocs dubtes que l’elaboració del nou marc territorial i la redefinició de la identitat nacional espanyola fou un dels problemes centrals que, a la mort del dictador, resultava indefugible. El lideratge en el marc espanyol del procés de constitució de les autonomies per part de la UCD va deixar com a resultat un llegat d’ambivalències calculades i no poques improvisacions. Així mateix, la contribució de l’oposició d’esquerres, lluny de les propostes d’un Estat federal com sovint havia defensat, va oscil·lar entre el pragmatisme resignat i un espanyolisme no sempre confés.
Pel que fa al País Valencià, sovint s’ha destacat el contrast entre les suposadament robustes aspiracions de les reivindicacions autonomistes al començament del període i els modestos resultats posteriors. Per exemple, el documental Del roig al blau produït l’any 2004 per la Universitat de València n’és un exemple magnífic, convertit en versió audiovisual canònica. Ara bé, són encara pocs els estudis de què disposem a propòsit del període i encara de la qüestió nacional. Certament, aquest fet no deixa de sorprendre ja que sens dubte, ja siga des dels sectors del nacionalisme valencià com des de la dreta local, tot passant per qualsevol dels colors de l’arc polític valencià, la Transició ha estat i és encara en gran manera la inevitable ficció fundacional de la política al País Valencià. La «Transició valenciana» és un passat que no pot passar, sembla, i els seus efectes (amb les batalles simbòliques, l’anticatalanisme, la insuficiència de finançament, i la (in)definició identitària continuen articulant, si més no, part dels discursos legitimadors de la política local.

Seria completament injust, però, no esmentar alguns treballs que s’han convertit en fites en l’estudi d’aquest passat recent nostre. Per exemple, cal destacar el que, segons la meua opinió, continua sent el millor treball introductori a tot el procés polític que conduí a l’aprovació del primer Estatut d’Autonomia. Es tracta del treball de Jesús Sanz La cara secreta de la política valenciana: de la predemocracia al estatuto de Benicásim (1982). Tres anys més tard, el 1985, es publicava el primer treball monogràficament dedicat (i el primer treball de caire acadèmic) a l’estudi del procés de resolució de la qüestió autonòmica valenciana, que fou el llibre de Manuel Alcaraz Cuestión nacional y autonomía valenciana. Una dècada més tard veié la llum un dossier coordinat per Manuel Martí publicat per la revista L’Avenç, on, amb el to divulgatiu característic de la revista, es feia un balanç de problemes i bibliografies. Finalment, cal destacar el llibre que l’any 2002 signava Alfons Cucó, Roig i blau, que és a hores d’ara la monografia més extensa dedicada a l’estudi del procés autonòmic valencià.

Certament, aquests no són els únics treballs dedicats a l’estudi de la transició al País Valencià (o a recollir alguns testimonis) ni, en conjunt, al procés autonòmic o estatutari. Tampoc no són els únics que han abordat aspectes concrets institucionals (per exemple, d’una o altra força política) o del conflicte identitari. Fet i fet, el lector trobarà en els diversos articles que formen aquest dossier referències a aquests treballs. Tot plegat, però, no resulta un volum excessiu d’estudis si tenim en compte la rellevància dels problemes implicats.

L’objectiu del dossier «Transició política i qüestió nacional al País Valencià» que la revista Afers publica en aquest número no té l’ambició d’omplir tots els buits historiogràfics fàcilment detectables. Tampoc no s’hi pretén oferir una interpretació integrada del procés polític de la Transició. De fet, les perspectives, i encara cronologies, adoptades pels autors varien segons els plantejaments d’estudi i les interpretacions de cada autor. Però els vuit estudis que formen aquest dossier, tot agafant com a eix el de la història política i els seus discursos, sí que aspiren a oferir una reinterpretació d’alguns aspectes clau que, sovint, han estat resolts de manera sumària i sense una anàlisi profunda. En efecte, el trànsit «del roig al blau» sembla explicar la trajectòria seguida pel procés de construcció identitària valenciana en els anys de la Transició. Ara bé, sense discutir allò que és una evidència constatable, segueix sent necessari l’estudi de les posicions, i discursos i estratègies concretes, verificables adoptades en cada moment i per cada actor. Els relats de la Transició valenciana (ja siga el del fracàs i frustració nacional o el de la modèlica pacificació regional) requereixen no només una anàlisi ideològica (que sovint els actors estan ben disposats a oferir) sinó també un esforç d’aclariment teòric i estudi.
El dossier d’Afers respon a dues característiques que aquesta revista i editorial sempre han sostingut: l’interès per les reflexions sobre la qüestió nacional i els nacionalismes i el suport als joves investigadors. Probablement siga innecessari insistir en el primer aspecte, ja que la més elemental de les consultes als índexs de la revista i de les publicacions de l’editorial així ho mostren. Potser no menys innecessari és insistir en el segon, perquè la llista d’autors que han vetllat les armes en un o altre moment de la seua trajectòria professional a Afers és simplement impressionant. Un suport als joves que es combina amb la presència a les seues pàgines dels autors ja consagrats o que han acabat per ser-ho, tot barrejant l’experiència i la renovació. És en aquest esperit que el present dossier ha tractat d’incorporar la perspectiva d’un grapat d’autors que, entre els vint-i-pocs i la trentena llarga, no han «viscut» la Transició, però l’han convertida en objecte de la seua recerca investigadora. També hi comptem amb un autor com Lluís Aguiló, que aporta una perspectiva entre l’experiència personal i el balanç. Entre els autors més joves, els articles es reparteixen en l’estudi d’algunes de les forces polítiques més rellevants com el PSPV (Joan Martí), la UDPV (Lluís B. Prats), la UCD-València (Patrícia Gascó) o els partits de l’esquerra extraparlamentària (Vega Rodríguez-Flores), i en l’estudi dels discursos del blaverisme (Vicent Flor) i la visió de la Transició valenciana al Principat (Antoni Rico). L’autor d’aquestes línies, a més, ha abordat una aproximació a la figura de Joan Fuster. Cal destacar, en definitiva, el renovat interès que els historiadors valencians de les darreres fornades mostren per aquestes perspectives d’estudi, de les quals aquest dossier és una mostra. No estan tots els temes possibles, ni de bon tros (jo mateix confesse haver-me deixat a mig fer un treball, que haurà d’esperar una altra ocasió, sobre els comunistes valencians), però els que hi estan obren vies de reflexió que a partir d’ara caldrà seguir. En aquest sentit, potser la més important de les conclusions és la constatació de la complexitat d’un procés en què ni les posicions de l’esquerra ni les de la dreta valencianes responen a etiquetes senzilles ni predeterminades, i on el lloc de les forces nacionalistes requereix encara una revisió. La qüestió nacional al País Valencià en els anys de la Transició no és un tema d’estudi tancat, com aquest dossier demostra, i resta encara molt per pensar sobre com van anar les coses. No donar-lo per amortitzat ni per a la condemna global ni per a la glorificació autosatisfeta seria, segurament, una opció d’estudi prudent.

Ferran Archilés
Afers, XXV:67 (2010), pp. 561-564


Afers. Fulls de recerca i pensament
XXV:67 (2010)

Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Índex

Ferran Archilés
Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Ferran Archilés
L’inevitable desencís.
Joan Fuster i la Transició democràtica (1976-1982)

Joan Martí Castelló
Valencianistes socialistes i socialistes valencianistes.
Els camins del PSPV

Lluís Bernat Prats Mahiques
Nació, Transició i democràcia cristiana.
La UDPV entre els anys 1974 i 1978

Patrícia Gascó Escudero
Els discursos identitaris a la UCD-València (1977-1982)

Vega Rodríguez-Flores Parra
Nació i classe.
L’esquerra radical en la Transició valenciana

Vicent Flor
El «capgirament».
La irrupció del blaverisme

Lluís Aguiló i Lúcia
Els entrebancs jurídics de la Transició valenciana

Antoni Rico i Garcia
Nació i transició.
El cas valencià vist des del Principat

Postscriptum

Thomas F. Glick
«Eldorado» a València.
Reflexions sobre mig segle de reconeixement

Albert Toldrà i Vilardell
Inquisidors i austriacistes.
Alguns documents del tribunal de la Inquisició de València
sobre la Guerra de Successió

Recensions

Josep Aguado, Maximiliano Fuentes Codera,
Salvador Vendrell, Ricard Camil Torres Fabra,
Francesc Tomàs M. Sanchis,
Joan Peytaví Deixona, Neus Ballvé Sans

dimecres, 22 de desembre del 2010

Insubmissió professional: mai faré classe en castellà

El Tribunal Suprem espanyol ha emès avui tres sentències per les quals vol obligar als professors catalans a fer servir el castellà com a llengua vehicular. Com a professor de secundària en condició de funcionari ja els hi dic, ara mateix, que no cal que s’esforcen amb mi: em declare insubmís a les seues lleis i ordenances. De cap de les maneres pense fer servir una llengua estrangera en el meu país, i menys encara en el meu àmbit professional i laboral. Mentre al País Valencià encara hi ha uns 40.000 alumnes que no poden estudiar en la seua llengua, el valencià, perquè el govern del senyor Francisco Camps no inverteix suficientment, a l’altra banda de l’Ebre el govern colonial de Madrid pretén fer retrocedir els avanços socials i educatius que s’han aconseguit per a la mateixa llengua. No senyors, no. El que no vau aconseguir amb els Decrets de Nova Planta, amb el reguitzell de lleis i ordenances del segle XIX i amb una dictadura genocida de quaranta anys, tampoc ho aconseguireu amb unes lleis promogudes per tribunals pseudodemocràtics que continuen estant controlats pels mateixos personatges sinistres d’abans de l’any 1975.

En nom de la llibertat individual –que els pares trien la llengua per a l’educació dels seus fills- s’intenta acabar amb els drets col·lectius i nacionals dels catalans. La cantarella “democraticoide” de partits com Ciudadanos, Partit Popular i d’altres elements d’extremadreta del mateix nivell intel·lectual, no pot servir de coartada per al retrocés de la que hauria de ser, si fórem un país normal, l’única llengua oficial als Països Catalans. Defensaran aquests mateixos nacionalistes espanyols el dret a què els pares d’origen xinès, magrebí, romanès, polonès, pakistanès o indi també tinguen dret a decidir la llengua en la què han d’estudiar els seus fills en un país que no és el seu? Perquè en realitat aquí és un rau la qüestió: en la territorialitat d’allò que els senyors del Tribunal Suprem consideren que és el seu país. I aquí és un cal que ens comencem a posar forts, d’una vegada per totes, els ciutadans d’aquesta nació: senyors i senyores això no és ni França ni Espanya i, per tant, les seues lleis no tenen cap mena de validesa sobre nosaltres.

El dia a dia demostra cada vegada més clarament que l’única sortida per a aquest país mediterrani, si és que vol sobreviure realment, passa per la independència. Sense això no hi ha res a fer. La política de “peix al cove” de Convergència i Unió, les polítiques antivalencianes del PP i la manca d’oposició amb cara i ulls o la connivència amb les institucions espanyoles del govern de les Illes són el càncer que ens pot matar com a poble. Cal despertar i reaccionar ja. La insubmissió a les seues lleis ha de ser un primer pas en aquest procés cap a la llibertat plena de la nació catalana. Jo ho tinc clar i ho torne a repetir: no acataré cap mena d’imposició lingüística espanyola en la meua feina diària. Senyors del Tribunal Suprem ja poden enviar la Guàrdia Civil a l’institut on treballe.

dimecres, 15 de desembre del 2010

dimecres, 8 de desembre del 2010

“Democracias payasas y nacionalismos excluyentes”


Aquests són els qualificatius que va utilitzar el flamant premi Nobel de literatura Vargas Llosa per a referir-se durant el seu discurs d'ahir a les democràcies sudamericanes que no li agraden (Veneçuela, Bolívia o Nicaragua) i, també, per a atacar aquells nacionalismes diferents de l'espanyol que, a disgust de Vargas, encara existeixen. L'escriptor peruà, conegut per les seues tendències nacionalistes hispàniques i el seu odi visceral cap a tot allò que signifique progrés i avanços socials a Sudamèrica, va aprofitar el discurs d'ahir per a tornar a recordar-nos que els premis nobels no són altra cosa que un “yo me lo guiso, yo me lo como”. Si partim de la base que l'any 1973 se li va donar el nobel de la pau a un personatge com Henry Alfred Kissinger, al mateix temps que planejava amb Augusto Pinochet l'operació Cóndor i el colp d'estat contra Allende, moltes coses s'entenen.


Vargas Llosa és un personatge que ha seguit una evolució ideològica d'aquelles que fan realment por. Ell mateix reconeix que ha evolucionat des del marxisme en la seua joventut fins a posicionaments neoliberals que gairebé freguen el neofeixisme conservador dels falcons nordamericans. A més, ha passat també de ser un apassionat de la literatura catalana i del seu clàssic Tirant lo Blanch, a alinear-se amb el nacionalisme espanyol més caspós i ranci a casa nostra representat per personatges obscurs i sinistres com Rosa Díez. Evidentment, al llarg de la vida tothom canvia de posicionaments, de postures polítiques, no tant depenent de l'edat (com alguns intenten constantment justificar els seus girs ideològics) sinó del context històric i social en què es viu. Però és clar, la metamorfosi kafkiana de Vargas Llosa és digna d'estudi per part dels psicòlegs. A més, un senyor que és del Perú, un dels països sudamericans més corruptes i on majors barbaritats s'han fet contra la dissidència política (recordem el govern del senyor Fujimori i com va solucionar el “problema” de la guerrilla Tupak Amaru), un país on la pobresa extrema és una constant i on la política oficial no fa res per solucionar-ho, es permet el luxe de qualificar com a “democracias payasas” aquells països on els seus governants, elegits democràticament per majories absolutes en molts casos, estan posant fre a la pobresa, l'analfabetisme, les mancances sanitàries, entre d'altres elements bàsics per a la vida digna dels seus ciutadans.

“Nacionalismos excluyentes” diu el nou messies de l'espanyolisme internacional. I a més també deia alguna cosa sobre el suposat racisme de les polítiques lingüístiques que s'estan duent a terme al Principat de Catalunya. Denigrant i lamentable. Algú li hauria de passar el darrer estudi sobre l'ús del català al País Valencià a aquest defensor de la llibertat lingüística per a que sàpiga de primera mà (de fet ja ho sap perfectament) l'extermini cultural i lingüístic que els seus amics nacionalistes espanyols del PP estan duent a terme en terres valencianes. El discurs nacionalista espanyol actual és també de psicòleg, és gairebé esquizofrènic, perquè qualifiquen amb adjectius com “excloent, racista, etc..” tot aquell nacionalisme que no és el seu, quan a la pràctica són ells els qui actuen així.



L'actitud de Vargas Llosa és indigna del que hauria de ser un representant de la cultura i la intel·lectualitat. Però és clar, qui paga mana, i les relacions econòmiques que Vargas Llosa té amb els sectors econòmics i polítics de dreta tant als EUA com a Espanya són més potents que la veritat i el mínim de vergonya i decència que se li pot exigir a un escriptor. Senyor Llosa (cognom català per cert) jo, que no sóc com vostè, però, el continuaré llegint. Això sí, agafaré els seus llibres de la biblioteca a partir d'ara perquè no em pense gastar ni un euro més en la seua literatura.

dijous, 2 de desembre del 2010

dilluns, 22 de novembre del 2010

Dissabte 17 de novembre: Xerrada al Terra Dolça...

Dissabte 17 de novembre: Xerrada al Terra Dolça de Sant Cugat.

http://www.terradolca.cat/

dimarts, 16 de novembre del 2010

Què faré el 28 de novembre?

Sincerament, encara no ho sé. Tot i que de moment ja puc dir que m'han convidat a dinar a casa d'uns col·legues i el dia abans aniré a Sant Cugat a fer una xerrada al restaurant del meu bon amic Guim Pros, el Terra Dolça. I és que això de no presentar-se a unes eleccions et posa en una situació complicada si tu creus que per uns motius o uns altres hauries d'anar a votar. Malgrat tot, si encara no sé a qui votaré no és tan per un problema meu sinó per les contradiccions que em representen els partits que dient ser independentistes després es dediquen al partidisme de segona regional o aquells altres que porten tants anys jugant -perdó per l'expressió- a la puta i a la Ramoneta. No tinc clar, doncs, perquè hauria de votar a partits com ERC, Solidaritat o Reagrupament. Ara bé, si que tinc clars els motius que em porten a creure que no haig de perdre el temps votant-los.

En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat del Principat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall i per tant comparsa indestriable de les polítiques neoliberals que l'aplicació d'aquesta comporta. A més, les darreres jugades que ERC ha intentat fer a la ciutat de Girona respecte a la convocatòria de la manifestació del darrer 11 de setembre i el brut intent de convertir-la en una manifestació autonomista només pel fet de voler anar del bracet del PSC, no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar per primera vegada en la meua vida aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees. És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.



Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència. Més ben dit, l'han convertit. L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat del Principat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per no parlar sobre el seu ideari neoliberal que, com és evident, tampoc ajuda gaire a què em puga plantejar votar-lo. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament.



A més, l'estratègia que està seguint Solidaritat les darreres setmanes em recorda molt al joc brut i barroer que partits com ERC fan a l'esquerra independentista i en aquest cas a la CUP des de fa anys i panys. Intentar fer creuere a partir d'un dinar, al qual no vam acudir, que la CUP dóna suport a Solidaritat és molt baix i també, val a dir, patètic.

Per molt PSAN que li done suport, em sembla que el meu vot difícilment serà per uns personatges així. I em sap greu pel Toni Strubell, al qual respecte i l'Isabel Clara Simó, a la qual admire, però crec que aquesta vegada s'han equivocat donant suport a una cosa que amb l'excusa de ser “transversal” - concepte de moda i que el PSAN li ha volgut donar sentit de “Front patriòtic” recuperant un dels moments més “orgàsmics” de l'independentisme contemporani- han enganyat a molta gent que perdrà moltes il·lusions a l'endemà quan vegen que el suflè laporta-bertran-tena es desinfla. La darrera idea que han tingut ha estat dir que depenent dels resultats obtinguts a les autonòmiques es presentaran a les municipals. Doncs així, tal com va dir el poeta alemany: “No hase falta desir nada más”.

Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.

Arribats a aquest punt, haig de dir que no votaré a cap d'aquests partits, a més, per una raó molt més important que les abans esmentades: no tenen cap mena de projecte nacional que tinga com a marc el territori dels Països Catalans. Tenir com a projecte aquest marc territorial vol dir treballar-hi en favor d'ell, tal com fa l'esquerra independentista, i no simplement posar el mapeta en la teua propaganda o pensar-te que perquè portes a un parell de valencians a la llista ja estàs fent país. Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de país que vull per al present i per al futur. En definitiva, és possible que el dinar que tinc a casa d'uns col·legues el dia 28 s'acabe allargant en la sobretaula més enllà de les vuit de la vesprada...

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Adéu i fins sempre Joan Solà




Hui ha mort Joan Solà. Crec que no calen paraules per a dir qui era i la seua importància per als Països Catalans. Per acomiadar-lo ho vull fer amb unes paraules seues escrites al seu darrer article:

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses:
primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de
què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.


Adéu i ja ens trobarem d'aquí uns anys.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Cap a un nou valencianisme des del fusterianisme

Els darrers temps han proliferat entre el valencianisme postures contràries a la idea dels Països Catalans. Fins aquí correcte. No ho compartisc, però reconec que és legítim. En el camp del nacionalisme i la interpretació d’un concepte tan abstracte i obert com és el de “nació”, tothom està convidat a opinar i a mostrar quin és el seu projecte. El debat, però, moltes voltes acaba viciat per l’adjectivització constant dels plantejaments que s’hi fan, tant d’un costat com de l’altre, situació que ens porta a posicionaments defensius i poc útils per a la lloable tasca de “valencianitzar” el País Valencià i avançar cap a la plena sobirania del nostre poble.

L’antifusterianisme visceral


El primer punt sobre el que m’agradaria parlar és l’antifusterianisme que ha proliferat en determinats sectors, especialment des de la mort del suecà. Un antifusterianisme que s’inspira fonamentalment en l’assaig De impura natione de Damià Mollà i Eduard Mira. Una obra que, val a dir, s’ha de llegir de manera obligatòria igual que ho fem amb Nosaltres els valencians, sobretot per un motiu fonamental: perquè sinó no entendrem res, o només una part de la discussió. Els seguidors de Mollà i Mira, però, han acabat fent el mateix que allò de què acusen al valencianisme d’arrel fusteriana: sacralitzant la seua obra de capçalera. I és que, ni el Nosaltres... és la Bíblia ni De impura natione l’Alcorà. La sacralització, a més, comporta una conseqüència directa contraproduent per al debat: l’adjectivització del contrari i el menyspreu cap a tot allò que representa.

Per als antifusterians, l’intel·lectual de Sueca és una mena de dimoni amb cua que ha estat el culpable absolut de la situació actual del valencianisme. Primer reduccionisme visceral i ximple. Joan Fuster va ser un intel·lectual gràcies al qual hui dia encara tenim valencianisme. Això ho afirme perquè ho crec fermament. Ara bé, Joan Fuster, com a bon ésser humà que era, es va equivocar en moltes ocasions. No tant, des del meu punt de vista, en la teoria com sí en la pràctica. D’aquí, però, a acusar-lo de tots els mals del país hi va un bon tros. Per què existeix un antifusterianisme tan visceral, doncs? Per una raó molt concreta: aquell que té una visió frustrada del País Valencià ha de crear el seu culpable particular i en aquest sentit Joan Fuster n’és un bon enemic a batre. Amb això acaben fent, una altra vegada, el mateix que segons ells va fer Fuster tota la vida: buscar-se un enemic. Fuster el va trobar en el regionalisme i ells el troben en el catalanisme. I jo em pregunte: això serveix per a alguna cosa? I tinc també la resposta: no. L’enemic té noms i cognoms: es diu Espanya i espanyolisme. Si el valencianisme com a moviment no arriba a aquesta conclusió serà tota la vida un moviment frustrat, errat, fracassat, sense un horitzó clar. Un moviment que seguirà arrossegant les mateixes fòbies i plantejaments erronis, els mateixos fracassos i frustracions.

Si l’autoproclamada “tercera via” vol ser pressa seriosament, el primer que hauria de fer és deixar de demonitzar a Fuster i els seus seguidors, que a dia de hui, els agrade o no, encara en som molts. És més, m’atrevisc a fer una altra afirmació: dins del mateix Bloc Nacionalista Valencià, els fusterians –en termes amplis- encara són majoria, això sí, majoria silenciosa i silenciada. La realitat del País Valencià és molt complexa i variada. Intentar reduir la identitat valenciana en conjunt a allò existent en una zona molt concreta del país no ajuda gens ni mica a la valencianització del territori. Així com no s’han de menysprear els trets identitaris i tradicionals del centre del país, tampoc es pot pretendre fer-nos creure a la resta dels valencians que aquests són els que ens identifiquen a tots com a poble. Per a entendre'ns, la senyera amb franja blava, molt bé, però a València que per això és la d’aquesta ciutat. Les falles, meravelloses, però que es facen on realment són tradicionals i que no ens les intenten colar amb calçador a la resta de valencians. Criticar que valencianisme d'arrel fusteriana per haver creat un imaginari fals on predominen els elements “catalans” front als “valencians” i a la vegada uniformar el territori valencià sota la identitat folklòrica creada per Teodor Llorente o Blasco Ibáñez, no és la millor manera de diferenciar-te d'allò que critiques.

Un catalanisme sense horitzó clar


Front a les postures “tercerviistes”, ha continuat existint en terres valencianes un plantejament nacional identificat amb els posicionaments fusterians que aposta per la construcció d’un valencianisme que té com a horitzó la construcció dels Països Catalans. Aquest valencianisme, que podríem qualificar com a catalanista, ha estat majoritari en el nacionalisme valencià des de l’aparició del clàssic fusterià Nosaltres els valencians i ha tingut diferents representacions polítiques al llarg de la història, majoritariament representades per les ideologies d’esquerres. El valencianisme d’arrel fusteriana, però, ha caigut en els mateixos paranys que el seu fundador: el rebuig i l’enfrontament constant amb el regionalisme valencià i el fet de pensar que els valencians som un país frustrat. Aquest posicionament, moltes voltes també radical i visceral, ha portat al valencianisme fusterià a ser identificat per diferents sectors del poble valencià com a colonitzador i forani, i no com a la representació identitària pròpia. Val a dir que, evidentment, l’espanyolisme militant ha jugat un paper fonamental en la creació d’una mitologia anticatalanista surrealista i esperpèntica, en la qual sembla que els catalans del Principat tinguen els tancs preparats a l’alçada de l’Ebre disposats a entrar en terres valencianes i arrassar-ho tot. Però tot és culpa de l’espanyolisme? Tan important és l’enemic i tan febles som els valencians? Potser caldria que el valencianisme fusterià féra una mica d’autocrítica i reflexionara sobre si el seu discurs s’adequa a la realitat del país, a les necessitats d’una societat que poc a poc s’ha anat allunyant de debats identitaris i s’ha apropat més a plantejaments d’un menfotisme il·lustrat predominant, fruit més de l’esgotament i el cansament, més que no pas de la frustració nacional que el fusterianisme ha plantejat com a base teòrica.

Aquests plantejaments ens han portat a un tancament en banda extrem, en el qual tothom que no aposta clarament pels Països Catalans ja és una mena de traïdor, de botifler, neoblaver o ximpleries semblants, fet que ens porta a no escoltar a aquells que plantegen alternatives diferents per la simple raó que qüestionen les essències fonamentals del nostre cos teòric. I això ha ajudat a fer avançar la idea dels Països Catalans entre la societat valenciana? No, tot el contrari, és la mateixa estratègia errònia que la dels “tercerviistes acèrrims” quan es pensen que eliminant els Països Catalans del seu vocabulari bàsic ja arribaran al 5% dels vots. Són les mateixes equivocacions que les que cometen els antifusterians quan pontifiquen personatges com Teodor Llorente o Blasco Ibáñez i demonitzen a Fuster. Trobar l’enemic en aquells amb els quals comparteixes més punts dels que realment et separen és fer el joc a l’espanyolisme, és digne d’un infantilisme prepolític. Ara bé, hem de reconèixer que és molt més fàcil anar sempre a la contra de tot que no pas posar-se a trobar punts de confluència, estratègies comunes a partir de les quals puguem avançar en la construcció nacional del País Valencià.


Cap a un nou fusterianisme: el valencianisme del segle XXI

Arribats a aquest punt de divergència entre un valencianisme i altre, què ens cal fer? El primer és revisar tot allò que s’ha dit i escrit els darrers cinquanta anys i adaptar-ho a la realitat social del segle XXI. El valencianisme de la II República, el pensament i obra de Joan Fuster, les propostes de Carles Salvador, els textos dels anys setanta i el llegat de persones com Vicent Ventura, les reflexions tercerviistes i tot allò que partisca del reconeixement dels valencians com a poble, ha de ser el cos teòric a partir del qual començar a treballar. Hi haurà gent a la què pot sobtar la barreja de fonts, però crec que si no abracem totes les famílies del valencianisme i intentem crear quelcom junts mai ixirem avant. Tothom té la seua part de raó, les seues equivocacions i confusions, això ho hem d’assumir.



Per tant, el primer pas que cal fer és el de reconèixer que els valencians i valencianes de totes les comarques històriques del país formem una mateixa comunitat humana, un mateix poble. Això ja ho deia Fuster, no invente res de nou, el problema és que l’evolució de la idea dels Països Catalans ha portat moltes voltes als seus partidaris a confondre la realitat i les idees de Fuster, arribant al punt de no saber distingir entre conceptes tan diferents com país i comarca pel simple fet de defensar una territorialitat concreta. El País Valencià no és una comarca ni una extensió del Principat, qui ho pense es confon i a més parteix d’un plantejament antihistòric. El País Valencià forma un tot en si mateix, sense la necessitat obligada de compartir projectes polítics amb d’altres territoris pròxims. Els valencians són majors d’edat per a prendre les seues pròpies decisions, sense apadrinaments de ningú ni tutoritzacions per se.

Això vol dir que el País Valencià s’ha de despenjar de la idea dels Països Catalans? No, ni molt menys. I és més, crec que la nostra plenitud nacional només la podrem aconseguir anant de la mà de catalans, illencs i andorrans en la construcció d’un projecte nacional i polític comú. Aquest projecte, però, ha de partir de l'heterogeneïtat i el respecte a la diversitat existent dins d’allò que anomenem nació catalana i que engloba a tots els ciutadans que comparteixen el català com a llengua o bé habiten els territoris on aquesta és parlada. Els “tercerviistes” han avançat en els seus textos en la idea de federalisme, el problema és que mentre ells aposten per un federalisme emmarcat dins el conjunt de països de la península ibèrica, el plantejament del valencianisme ha de ser el d’avançar en el federalisme dels Països Catalans. Tal com deia Carles Salvador: “voldria (...) un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l'Estat Català”.

El federalisme, doncs, reconeix la identitat particular de cadascun dels territoris dels Països Catalans i els dota d'entitat i sobirania pròpia. Voler construir una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sense reflectir aquesta diversitat territorial és tan irreal con voler construir una suposada nació valenciana que no té cap nexe d'unió amb la resta de territoris amb els quals comparteix llengua, història i, val a dir també, problemàtiques econòmiques comunes. Tant una proposta com l'altra no ajuden a la valencianització del país, a l'alliberament del subjecte que diuen defensar, tot el contrari, parteixen de premisses tancades i inapel·lables que no deixen evolucionar el projecte nacionalista valencià. Cal, doncs, valencianitzar el discurs del valencianisme polític sense deixar de costat, però, les referències al projecte comú dels Països Catalans. Altra cosa és si l'estratègia política concreta que ara mateix més ens beneficia és la de parlar de la nació catalana o més aviat fer-ho gairebé de manera exclusiva del País Valencià. És possible, no ho negaré jo, però el que si que no pot fer el valencianisme és prescindir del projecte compartit amb els altres catalans. Això és una errada monumental, no solament des del punt de vista històric o lingüístic, sinó també econòmic i polític.

Un cop reconeguem la diversitat territorial dels Països Catalans cal avançar en la consecució del projecte comú. En el procés de construcció nacional català, la creació de xarxes, de sinergies, entre els diferents països és fonamental per a la creació d'una consciència compartida per part de tots aquells individus que n'han de formar part. Partits polítics d'àmbit nacional, diaris, organitzacions culturals, esportives, xarxes de centres educatius, institucions polítiques com l'Assemblea de Regidors dels Països Catalans, entre d'altres, són elements fonamentals per a començar a conèixer-nos i per a iniciar aquest procés de vertebració del territori. A més, ens trobem en un moment clau de tot el procés, més encara si tenim en compte que actualment hi ha una zona de la nació, el Principat de Catalunya, que es troba immers en un procés de creixement de l'independentisme com mai s'havia vist en la seua història contemporània. Si la resta de territoris no s'hi volen quedar despenjats, i pense sobretot en el País Valencià, cal que el valencianisme comence a treballar per a aconseguir una majoria social com la que mica en mica s'ha anat construint al Principat. I sobretot cal un valencianisme valent i desacomplexat que parle de tu a tu amb el nacionalisme del Principat, que parle del País Valencià però també dels Països Catalans com un projecte de futur beneficiós per a la societat valenciana i no com una nació ancestral i romàntica fonamentada en unes essències pàtries que no podem perdre. La societat ha d'entendre que l'alliberament del País Valencià en el marc federal d'uns Països Catalans lliures és la proposta més beneficiosa per al seu benestar individual i col·lectiu. Si no ho fem així, continuarem sent uns éssers estranys en una societat adormida i “panxacontenta” que es conforma amb poder arribar a final de mes veient com el València, l'Hèrcules, el Vila-real, el Mallorca o, com no, el Barça, guanyen els seus respectius partits. És això el que volem? Doncs mans a l'obra que com va dir el poeta “tot està per fer i tot és possible”.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Dissabte xerrada a Barcelona: La qüestió nacional i territorial dels Països Catalans

El proper dissabte 23 d’octubre, a les 19 hores, des de l’Ateneu Layret organitzem una xerrada-col·loqui sobre els Països Catalans, la xerrada anirà a càrrec de l’historiador Toni Rico. Posteriorment, obrirem un debat entre les persones assistents sobre com afrontem des de l’independentisme la nostra diversitat territorial

L’acte tindrà lloc al mateix Ateneu Layret (c/ Villarroel, 49)

divendres, 1 d’octubre del 2010

Xerrada amb la Magdalena Kusserow de Reuter sobre els camps de concentració nazis

El proper dimecres 6 d’octubre, els i les alumnes de 4t d’ESO de l’IES el Pedró podran escoltar de primera mà l’horror que van suposar els camps de concentració nazis. Dins el marc de l’assignatura de Ciències Socials s’organitza aquest acte que de ben segur serà d’un gran interés.



Nom: Magdalena Kusserow de ReuterData de naixement: 23 de gener de 1924Lloc de naixement: Bochum (Alemanya)

MAGDALENA KUSSEROW va ser educada com a Testimoni de Jehovà juntament amb els seus deu germans. Quan tenia 7 anys, la seva família es va traslladar a la petita ciutat de Bad Lippspringe. El seu pare era funcionari de correus retirat i la seva mare era mestra. La seva llar era coneguda com The Golden Age ja que era el centre de la comunitat local dels Testimonis de Jehovà.

L'any 1941, quan tenia 17 anys, va ser arrestada i retinguda a presons per a joves fins als 18 anys, moment en què li van oferir signar una declaració de renúncia a la seva fe. En negar-se, la van deportar a Ravensbrück. A dos dels seus germans els van executar per la mateixa raó. L'any següent, la seva mare i una de les seves germanes també van ser deportades a Ravensbrück.

1933-1939: "La nostra postura davant el nazisme era innegociable: obediència a l'ordenança jurídica però lleialtat única a Déu, raó per la qual no podíem compartir ni recolzar de cap manera una ideologia com aquella, brutal i inhumana. Com a conseqüència, els nazis ens consideraven els seus enemics declarats. Als 12 anys vaig unir-me als meus pares i la meva germana en la tasca cristiana de difondre les nostres conviccions. Uns sacerdots catòlics ens van denunciar i van arrestar el meu pare. Amb quins càrrecs? Celebrar reunions per estudiar la Bíblia a casa nostra. També van arrestar la meva mare. La Gestapo va escorcollar la casa moltes vegades, però les meves germanes i jo havíem après a amagar les nostres publicacions bíbliques que per a ells eren l'evidència incriminatòria. El 1939 la policia es va endur els meus tres germans més petits per a 'reeducar-los' a llars d’acollida nazis.

1940-1944: "Em van arrestar l'abril de 1941 i vaig estar retinguda a presons per a joves properes fins que vaig fer 18 anys. Em van dir que podia tornar a casa si signava una declaració de renúncia a la meva fe. M'hi vaig negar i em van deportar al camp de concentració de Ravensbrück. Després d'un angoixant viatge amb delinqüents comuns i prostitutes, em van assignar a treballar al jardí i a fer-me càrrec dels fills de les dones de les SS. Un any després també van arribar a Ravensbrück la meva mare i la meva germana Hildegard. Estic convençuda que, gràcies a la fermesa de les nostres conviccions cristianes i, sobretot, a l'ajut de Déu, vam poder mantenir-nos junts com a membres de la mateixa confessió, denunciant amb la nostra determinació, dins i fora dels camps, aquell règim nefast."

Magdalena, la seva mare i la seva germana van ser alliberades el mes d'abril de 1945 durant el transcurs de l'anomenada "marxa de la mort" que va sortir des de Ravensbrück. Un cop acabada la guerra, van tornar a Bad Lippspringe.

La Sra. Kuserow, que fa més de dues dècades que viu a Espanya, és en l'actualitat la Vicepresidenta Honorífica del Cercle Europeén des Temoins de Jehovah Ancien Déportés et Internés. Participa en fòrums internacionals sobre l'holocaust.

diumenge, 12 de setembre del 2010

L’Onze de setembre que va posar tothom al seu lloc: crònica en primera persona




Les darreres setmanes han estat un autèntic estrès, no només per l’inici precipitat del curs escolar, sinó també per l’escenari que els partits parlamentaris han intentat dissenyar en la celebració de la diada d’enguany a Girona. Com bé sap tothom, l’esquerra independentista fa més de vint anys que celebra una manifestació independentista a Girona coincidint amb la diada i, des de fa deu, aquesta ha estat encapçalada de manera exclusiva per la CUP i Maulets, principalment a causa de l’abandó del carrer per part de partits com ERC que en veure que la gent no els seguia van decidir deixar de fer “el pena”. Com deia, enguany ha estat diferent i amb l’excusa de la pretesa unitat que es va aconseguir el 10-J a Barcelona, republicans, convergents i sociates, de la mà de les respectives joventuts, sindicats i associacions culturals, van decidir fer una “opa” hostil a la manifestació de la CUP.

La cursa electoral com a teló de fons

Des d’un primer moment, la CUP vam entendre que la proposta d’aquests partits tenia un rerafons obscur que anava molt més enllà de la “unitat”. I evidentment, la conclusió la vam extraure ràpid: eleccions al parlament al novembre i eleccions municipals al maig. Així, segons la seua lògica, enguany tocava sortir al carrer i més encara quan des de feia ja uns quants anys la manifestació de l’esquerra independentista s’havia consolidat i començava a convertir-se en un perill per a les aspiracions electorals d’uns partits que comencen a veure les orelles al llop. Així, ja en la primera i segona reunió vam deixar clara quina era la postura de la CUP: la manifestació havia de ser netament independentista i autodeterminista. Nosaltres estem a favor del dret a decidir, però a decidir de veritat, és a dir, el dret a l’autodeterminació. Amb esperit constructiu vam llançar a la resta de partits gironins, però també a la societat en general, una proposta de manifestació que pretenia ser unitària, però partint de la unitat teixida amb la feina feta a “Girona Decideix” per a la realització de l’exitós referèndum del 25 d’abril passat. CiU i sobretot ERC, però, ens van deixar ben clar que la seua intenció no era realitzar una manifestació a Girona amb aquests termes sinó que prioritzaven convocar la societat amb un lema més ambigu i descafeïnat que permetera a PSC i d’altres forces espanyoles afegir-se. Davant d’això, la decisió va ser clara: vosaltres feu el que vulgueu que nosaltres farem el que portem fent des de fa molts i molts anys. Primera pregunta, doncs, que les bases d’ERC hauran de fer als seus dirigents: per què rebutgen anar a una manifestació unitària amb la CUP i ho prefereixen fer amb el PSC i IC?

La manifestació independentista més gran dels darrers vint anys a Girona


Els dies previs a la diada molts vam començar a tenir la sensació que aquest Onze de setembre podia ser molt i molt gran. La quantitat d’actes que l’esquerra independentista de les comarques nord-orientals havia programat, les notícies constants a la premsa gironina que parlaven de la manifestació, els carrers plens de cartells, entre d’altres, feien presagiar un bon any. I així ha estat. Tots els actes celebrats han estat un èxit rotund, començant per l’Onze a les dotze i la penjada de l’estelada al balcó de l’Ajuntament i acabant per l’acte polític, la manifestació i el concert. Però de tot plegat, el que s’ha acabat demostrant és que, efectivament, la gent vol unitat, però unitat per aconseguir un objectiu molt clar i concret: la independència. Davant d’una capçalera aigualida on els polítics de sempre es donaven cops de colze per sortir a la foto, la població gironina ha optat per anar al darrere d’un lema molt clar i contundent: “Democràcia per als Països Catalans: Independència!” La gent està farta, tipa, empatxada, d’una classe política que no respon a les seues demandes ni tan sols quan aquestes són manifestades amb crits tant clars com els que es van viure el passat 10-J a Barcelona: independència, senyors, independència.

5.000 al davant i 150 al darrere, vostès jutgen. El més graciós de tot, però, és veure ara com algun dirigent d’ERC local que precisament va participar en les negociacions de la manifestació des del primer moment, es dedica a la difamació 2.0 de la CUP i el servei d’ordre muntat, que ell va pactar i acordar, quan calculadora en mà no li surten els números i l’estratègia ha acabat esdevenint un fracàs absolut. I és més, aquesta mateixa persona, ens acusa de fer servir el nom de “Girona Decideix” pel fet que l’exportaveu d’aquesta entitat, militant de la CUP de Girona, va llegir un manifest pactat per les associacions que munten l’Onze a les dotze (ADAC i Casal Independentista el Forn) a petició precisament de les associacions que van encapçalar el referèndum gironí. Les veritats i la realitat de vegades fan mal, ho entenc, però això té fàcil solució: fer les coses bé des de bon principi. No té pèrdua, tampoc, que aquesta mateixa persona acuse el servei d’ordre de fer servir la força física per a mantenir el que havíem pactat: una distància considerable entre les dues manifestacions. I fa gràcia realment perquè precisament va ser gent de la seua manifestació la que en algun moment va donar empentes al nostre servei d’ordre o, fins i tot, algun cop de pal. En fi, quan t’acostumes a fer política professional supose que t’acabes creient les teues pròpies mentides.

Sense més pretensions: 5000 gràcies a tots i totes per la vostra assistència a la manifestació independentista de l’Onze de setembre i als que no vau venir esperem algun dia trobar-vos perquè aquest país només l’alliberarem si entre tots i totes lluitem per un sol objectiu: la independència.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Sandro Rosell o la síndrome de l’esclau agraït


"Faré el meu discurs en castellà perquè el poble català és respectuós i perquè és l'idioma en el que tots ens entenem". Amb aquestes paraules ha justificat l’actual president del Barça la seua intervenció d’avui en la reunió de penyes. Ho trobe realment lamentable i trist, molt trist. Allò que des de fa tants anys hem estat intentant ensenyar als ciutadans dels Països Catalans des de tots els àmbits –parlar català no és una qüestió d’educació sinó de normalitat- ara, aquest pijoguai de Pedralbes, ens ho llança pel terra.

Els esclaus han tingut al llarg de la història dues opcions de vida: la resignació o la revolta.Evidentment el senyor Rosell no forma part del segon grup. I dins del primer grup hi ha els que quan han assolit una mica de llibertat han optat moltes voltes per semblar-se al màxim als seus amos com a mostra de vassallatge i agraïment. Aquests si que són els del senyor Rosell. Parlar una llengua o una altra és una mostra d’educació? Espere, doncs, que el senyor Rosell parle perfectament el mandarí per a quan el Barça torne a fer gira per les “asies” perquè sinó serà un autèntic maleducat.

Pels voltants de la mani del 10 de juliol es va fer el carnet d’Òmnium en el que molts vam veure una maniobra de despist davant del soci culer catalanista. Es confirma la sospita. La mala educació senyor Rosell comença per respectar-se a un mateix, començant per la seua identitat, llengua i cultura i no mostrant, com ha fet vosté des que és president, un nivell tan baix d’autoestima i de capacitat intel·lectual. En fi, esperem que el Barça ho guanye tot perquè ens esperen sis anys de retrocessos dignes de l’època més dura del nunyisme i el gasparisme. Que Joan Gamper ens agafe confessats. Amén.

dilluns, 16 d’agost del 2010

El càncer del blaverisme



Ahir vaig acabar un llibre que trobe recomanable si es volen entendre moltes de les situacions esperpèntiques que viu el País Valencià: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, del periodista Francesc Viadel (Ed. PUV, 2009). Un servidor prové d’una zona del país on aquest moviment no arriba ni a la categoria de testimonial. I això ha estat així des dels temps de la transició. Tret d’algun friki que en algun moment s’ha pogut enlluernar per les tesis seccessionistes més organitzades, la gran majoria de la població ni tan sols sap que és un blavero. Ara bé, això no vol dir que la població se senta plenament valenciana i catalana. Lamentablement, ni molt menys. El problema al sud és d’espanyolitat pura i dura. Durant la transició, el senyor Vicente Ramos va intentar vincular el blaverisme amb l’alicantinisme, però la jugada era extremadament atrevida i “infumable” i no va acabar de triomfar amb plenitud.

Les vinculacions, però, entre el blaverisme i la dreta espanyola són tan directes que en algun moment si que han provocat que els individus representants de l’espanyolisme més ranci en terres del Vinalopó hagen fet bandera, per interés pur i dur i sempre puntualment, de les tesis blaveres amb la intenció de combatre qualsevol mena d’avanç nacional i cultural valencià. Aquest fou el cas fa uns anys de la campanya encetada pel pressumpte corrupte i president de la diputació d’Alacant el popular José Joaquín Ripoll. Aquest personatge va venir a Novelda i en vore que al balcó de l’Ajuntament onejava la senyera junt a la bandera de la ciutat de València, la de Novelda i l’estanquera, va patir una mena d’atac de blaveritis aguda que el va portar a realitzar el que podríem considerar el primer míting estrictament blavero que escoltàvem els novelders en directe. En l’acte, Ripoll va demanar a la futura alcaldessa de Novelda Mª Milagrosa Martínez que quan guanyara les eleccions traguera immediatament “el drap català del balcó”. I efectivament, poc després el PP guanyava les eleccions i es veia amb l’obligació de pactar per a poder governar amb un experiment populista local que va rebre el nom de Novelda Independiente i que va estar encapçalat per Ricardo Abad, més conegut com “Don Ricardo”, un mestre de la vella escola franquista. Don Ricardo i la futura presidenta de les Corts valencianes van ser els encarregats de traure en persona la Senyera que des de feia tants anys onejava al novelder balcó i que mai ningú havia criticat.




Actualment, el senyor Joaquín Ripoll està acusat de corrupció, la senyora Mª Milagrosa Martínez ha gravat el seu nom amb lletres d’or en el sumari del cas Gürtel acusada d’haver rebut un rellotge valorat en 3.000 euros i Don Ricardo es troba en la ruïna exiliat en terres de França. Tot plegat, una bona metàfora del que és el blaverisme i l’espanyolisme en terres valencianes: un insult a la intel•ligència perpetuat per elements que només busquen el benefici propi a colp de discurs populista i de mantenir el poble valencià en la més absoluta de les ignoràncies. Espere que sapiguem aprendre de la història algun dia.

divendres, 16 de juliol del 2010

El diàleg inacabat entre Vicens Vives i Joan Fuster




Ja ha eixit al carrer el darrer número de la Revista L’Espill. Al número 34 podreu llegir un article que he publicat sobre Vicens Vives i Joan Fuster i la visió que tots dos autors tenien sobre el concepte de nació a partir de l’anàlisi de les seues corresponents obres referencials: Noticia de Catalunya i Nosaltres els valencians. Com sempre, aquells que ho pugueu llegir, no dubteu en deixar la vostra opinó al blog.

dijous, 24 de juny del 2010

61 alumnes elxans es queden sense plaça en valencià al centre escollit en primera opció

Em vull fer ressó de la notícia que hui ha denúnciat El Tempir d'Elx:

La demanda de places en valencià en primària ha estat del 61,2% davant del 33%, que és l’oferta educativa de la Conselleria, a tot el País Valencià per al pròxim curs escolar. A més, d’un total de 138.223 alumnes que estudien en valencià a primària, tan sols 58.626 alumnes ho poden fer en arribar a secundària. És a dir, 80.000 alumnes abandonen la nostra llengua en arribar a l’institut.

Què succeeix a la ciutat d’Elx?

Per al curs 2010/2011, a Elx la Conselleria d’Educació ofereix 600 places en valencià i 1866 places en castellà (només la tercera part del total són en valencià), de tal manera que, finalitzat el procediment de matriculació, hem de destacar que:

61 alumnes s’han quedat sense plaça en valencià a l’escola i districte triat pels pares en primera opció. Un cas significatiu n’és el grup de 38 alumnes que ho han sol·licitat en la zona nord-est de manera preferent en primer lloc.
La Conselleria d’Educació ha de garantir places en valencià als centres que els pares trien en primera opció o en centres que es troben al districte del domicili habitual dels tutors, cosa que no succeeix en l’actualitat, ja que o bé els passen al programa d’incorporació progressiva, per evitar eixir del centre o del districte o bé, si persisiteixen en la demanda d’ensenyament en valencià, es trasllada l’alumnat d’un districte a un altre amb les conseqüències negatives que suposen per als pares (desplaçaments d’una zona a una altra allunyada dins la ciutat, el centre no és el desitjat pels pares tot i que cursaran els estudis en valencià, etc.)
Hi ha un estancament en la creació de noves línies en valencià des de fa dos anys per culpa de l’administració educativa valenciana ja que, a més, està paralitzant sol·licituds de noves línies o impedint que nous centres acullen els programes d’ensenyament en valencià.
Per tal de resoldre aquest problema, la Conselleria ha d’obrir noves línies d’ensenyament en valencià (no n’ha obert cap des de fa 2 anys a Elx) per tal de garantir la tria lingüística dels pares en primera opció. Es necessiten com a mínim 3 noves línies: una a la zona sud-oest, altra a la zona sud i a la zona nord, on solament hi ha una escola, amb una línia.

Per la igualtat entre el valencià i el castellà

Des d’El Tempir defensem la necessitat de caminar cap a una equiparació entre el valencià i el castellà en l’ensenyament, és a dir:

Cal anar cap a un ensenyament que oferisca el 50% de places en valencià i el 50% de places en castellà a la ciutat d’Elx i no tan sols un terç com ocorre ara. De fet, cal recordar que la demanda dels pares il·licitans a favor de l’ensenyament en valencià se situa molt per damunt de l’oferta de la Conselleria d’Educació i, a més, aquest tipus d’ensenyament és voluntari i es cursa a petició de les famílies.
Denunciem l’existència d’una doble xarxa d’escoles a la nostra ciutat: la pública concentra tota l’oferta de docència en valencià i la privada concertada a Elx no ofereix cap línia en la llengua pròpia del país.
No hi ha voluntat per part de la Conselleria d’Educació de fer un autèntic sistema educatiu bilingüe ja que vulnera de manera molt greu el dret dels pares a elegir l’opció lingüística d’ensenyament que volen per als seus fills, és a dir, en valencià.
L’ensenyament en valencià és l’únic que garanteix el domini del valencià i del castellà i facilita l’aprenentatge de l’anglés. Per tant, els programes d’ensenyament en valencià (PEV o PIL) són els únics que garanteixen un autèntic aprenentatge plurilingüe.

Programes d’educació plurilingüe que hi ha a Elx

Durant aquest curs 2009-2010 dèsset centres educatius de la ciutat d’Elx han implantat programes educació plurilingüe: tots els centres de la zona sud-oest (Carmelites, incloses), els col·legis de la zona centre (excepte el CP Mediterrani) i les escoles de Perleta, Vallverda i la Baia. Aquests centres opten, per tant, per una presència curricular de les tres llengües (valencià, castellà i l’anglés) en l’activitat docent diària. Ara bé, 7 h de l’activitat docent que imparteixen han de ser en valencià. Per tant, El Tempir espera que aquests centres complisquen amb aquestes 7 hores i que facen una aplicació correcta i legal del plurilingüisme ben entés.

divendres, 11 de juny del 2010

La importància dels estudis locals


Els darrers anys han proliferat al nostre país i la resta de l’estat els anomenats estudis locals. És a dir, amb la intenció d’aprofundir en el coneixement de l’entorn més immediat a l’individu, els científics socials de les diferents branques, s’han dedicat a analitzar el seu objecte d’estudi en un àmbit més acotat: l’àmbit local i comarcal. Amb aquest afany va nàixer ja fa uns anys el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, del qual un servidor n’és soci. El CEL-Vinalopó, doncs, és una entitat formada per investigadors locals de les terres del Vinalopó que estudia els nostres pobles des de la recerca històrica, sociològica, antropològica i filològica, per citar-ne alguns camps d’estudi. De fet, el CEL-Vinalopó ja ha treballat en diverses ocasions a Novelda de manera molt activa. La més recent d’aquestes activitats van ser les jornades realitzades l’any passat amb motiu de la commemoració de l’expulsió dels moriscos, que mesos després va materialitzar-se en la publicació de les ponències que durant aquell congrés es van presentar.

La feina, però, que desenvolupen entitats com el CEL no és sempre fàcil. De fet, és molt més complicada del que realment sembla. La publicació de les ponències de congressos com l’abans citat, la publicació anual de l’anomenada Revista del Vinalopó que enguany ja complirà el seu tretzè aniversari o l’edició d’altres materials referits als estudis locals de les nostres terres, suposen una despesa econòmica molt important que sols es pot assumir des del compromís de les administracions públiques amb aquest tipus d’entitats –i en aquest sentit són d’agrair les ajudes que l’actual Ajuntament de Novelda ha destinat des de l’àmbit de cultura els darrers anys- i també, i cal dir-ho i remarcar-ho, per l’esforç econòmic que els socis del CEL fan anualment. Un esforç que, val a dir, és realment petit si tenim en compte que a canvi de la quota tens com a contrapartida el fet de rebre a casa unes dues o tres publicacions anuals sobre temàtiques locals del Vinalopó. Em permet, doncs, a partir d’aquestes línies demanar a la població noveldera que es faça sòcia del CEL-Vinalopó i, sobretot, que participe i col·labore en les seues activitats les quals, de ben segur, trobarà molt interessants.

La tasca desenvolupada des del CEL-Vinalopó, doncs, és el complement idoni de la que es fa des de publicacions com la revista Betània, els Quaderns de la Mola o entitats tan arrelades en la nostra localitat com el Grup CIEN. Al cap i a la fi, els estudis locals ens ajuden a conèixer i entendre millor aquells que són d’àmbit general ja que, de fet, tot allò que pertany a un àmbit superior no deixa de ser un reflex d’un altre de més petit i local.

divendres, 4 de juny del 2010

El David ja és a casa!


Doncs això company: Benvingut als Països Catalans!

Notícia de Vilaweb:

Els activistes catalans de la flota solidària aterren a Barcelona

El vaixell irlandès Rachel Corrie vol arribar demà a Gaza · El govern d'Israel diu que al matí el vaixell continuava avançant · Free Gaza pensa que els han interferit les comunicacions

Els cooperants osonencs, Laura Arau i Manuel Tapial, i el el periodista valencià, David Segarra, han aterrat a l'aeroport del prat de Barcelona, procedents d'Istambul. Aquestes darreres hores, des de Turquia, un cop alliberats, han explicat el relat dels fets d'aquesta setmana, des que la flota en la qual viatjaven fou atacada per l'exèrcit israelià dilluns, causant la mort de nou activistes. Un relat, el seu, que no concorda amb el del govern israelià.

L'activista Laura Arau ha parlat a la premsa tan bon punt han arribat a l'aeroport. Arau ha agraït a Turquia el suport que ha donat als cooperants en tot moment, aixi com a l'associació turca que va organitzar els combois solidaris amb Gaza.

També David Segarra ha denunciat el tracte que van tenir els periodistes que formaven part de la flota solidària a qui es va requisar tot el material per destruir-lo. També ha denunciat de forma explícita la mort d'un periodista que 'va rebre un tret al front'.

Per la seva banda, Manuel Tapial ha agraït la solidaritat rebuda des de Catalunya i d'altres parts de l'estat i ha animat a seguir protestant a totes les ciutats del món per la situació que viu Gaza i per denunciar l'atac de l'exèrcit israelià. Ha anunciat que denunicaran de totes les formes que siguin possibles l'estat d'Israel per l'acció contra la flota. Ha demanat que se'ls retornin totes les pertinences que els han estat requisades i que demanaran compensacions per tot el què han hagut de sofrir.

El vaixell irlandès Rachel Corrie vol arribar demà a Gaza

El vaixell Rachel Corrie, de bandera irlandesa, que navega en direcció a la Franja de Gaza amb material d'ajuda humanitària, ha dit que avui a la tarda entrarà a la zona d'exclusió de vint milles establerta pel govern israelià i espera que demà hagi pogut arribar. El Rachel Corrie hi va amb el mateix propòsit que la flota de la llibertat: trencar el blocatge d'Israel a Gaza i deixar-hi ajut humanitari. Els responsables de l'organització Free Gaza diuen que no tenen pas cap intenció de canviar de rumb ni d'anar a cap port israelià.

Aquest matí, la base de Xipre del vaixell ha perdut durant unes hores el contacte radiofònic amb l'embarcació. 'No sabem on és el vaixell perquè hi hem perdut el contacte radiofònic. Suposem que Israel ha interferit el sistema', ha dit Audrey Bomse, advocada de Free Gaza, una de les organitzacions que formen part de l'expedició.

El diplomàtic irlandès Denis Halliday, que és a bord del vaixell, va dir ahir que les previsions eren d'arribar a Gaza avui. 'Res no ens pararà', va dir. Ara, fonts del govern israelià que citen algunes agències deien avui el matí que el vaixell continuava avançant.

El vaixell, que porta el nom d'una activista pro-palestina morta fa uns quants anys per una excavadora militar israeliana, havia d'acompanyar la flota atacada, però es va endarrerir gairebé dos dies per causes tècniques. A bord hi ha una vintena d'activistes, entre els quals la Premi Nobel de la Pau, Mairead Corrigan-McGuire.

Netanyahu insinua que podria relaxar el blocatge de la Franja de Gaza per la pressió internacional

Coincidint amb l'arribada d'aquest nou vaixell i just després dels funerals dels activistes morts, tots ells turcs, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, podria accedir a relaxar el blocatge imposat a la Franja de Gaza, segons que informen els mitjans israelians (vegeu aquest article del diari Ha'aretz), per la forta pressió internacional. D'altra banda, el president turc, Abdullah Gul, va dir ahir després dels funerals que 'Turquia mai no perdonaria l'atac d'Israel a la flota solidària en aigües internacionals; Israel ha comès un dels pitjors errors de la seva història', va dir Gul en una conferència de premsa.

dilluns, 31 de maig del 2010

Govern d'Israel assassins!

Avui al matí he escoltat a la ràdio la notícia: l'exèrcit d'Israel ha atacat el vaixell que, carregat d'ajuda humanitària, intentava arribar a Gaza. He escoltat que hi havia entre els tripulants dos catalans de Vic als quals, després d'escoltar el nom, he comprovat que no coneixia. Ara, però, he entrat a Vilaweb i he pogut comprovar que un amic meu està també al vaixell: el David Segarra. Ens coneixem des de que compartiem militància a Maulets, ja fa uns anyets, i l'última vegada que vaig estar amb ell va ser quan va venir a Girona, també fa uns anys, per fer una xerrada sobre la premsa al País Valencià i s'hi va quedar a dormir a casa, després de compartir una nit de gresca i festa. Ara mateix no sabem res de la situació d'el David. Hi ha setze morts al vaixell però, almenys de moment, no es coneixen els noms. Des d'aquí vull simplement denunciar la situació que s'està vivint al vaixell i esperar rebre notícies bones sobre la situació de David.

Us deixe l'enllaç de la notícia a Vilaweb.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3735776/setze-morts-latac-israelia-flota-humanitaria.html

dijous, 13 de maig del 2010

Dos llibres sobre la transició valenciana

Si hi ha un període convuls en la història contemporània del País Valencià aquest és, sense cap mena de dubte, el de l’anomenada Transició democràtica. Un període que ha marcat la vida dels valencians i valencianes els darrers trenta anys. De fet, la generació de la qual forme part som “fills” dels debats polítics d’aquella època, de les decisions preses per uns polítics que primer van dir A i després van acatar B i, perquè no dir-ho, de la renúncia d’uns plantejaments que anys abans de la mort del dictador semblaven plenament assumits per qualsevol persona que tenia la decència d’anomenar-se demòcrata.

Els darrers dies he acabat de llegir, per a projectes diferents, un parell de llibres que tracten sobre aquest període convuls i difícil. El primer és d’àmbit general i el segon de local. L’any 2002, l’exsenador del PSPV-PSOE i prestigiós historiador Alfons Cucó va publicar el seu estudi/crònica personal sobre la Transició. El llibre de Cucó té un doble valor: per una banda, el rigor científic del desaparegut historiador valencià és inqüestionable i, per tant, el seu llibre Roig i blau. La transició democràtica valenciana, és una peça clau en la reconstrucció d’aquest període en terres valencianes. Per altre costat, el fet de ser un protagonista directe de tot aquest període pels càrrecs polítics que va ocupar dins del PSPV, ajuda a donar al seu llibre una visió més personal i directa de les estratègies polítiques que van seguir els diferents protagonistes, tant de la UCD com del mateix PSPV-PSOE del qual formava part. Tot i així, la crònica de Cucó no deixa de ser un text estrictament fonamentat en els fets que es van anar succeint a la ciutat de València i en els passadissos del Congrés dels Diputats de Madrid. Aquest és, des del meu punt vista, un dels principals problemes que gran part dels estudis que s’han fet sobre el tema han patit. Un exemple d’això que dic ho és també la pel·lícula que el director Llorenç Soler va dirigir, precisament amb el mateix títol que el llibre de Cucó, fa uns anys. Podríem dir, doncs, que ens trobem davant d’unes anàlisis que hem de qualificar com per a iniciats en la matèria.


El següent llibre que he llegit és el que ha escrit l’historiador novelder Mario Amorós amb el títol de Novelda. La Transción en la memoria (1971-1979). Així, des d’un àmbit molt més reduït, Amorós analitza, no d’una manera extremadament profunda però si força entenedora, com es va produir la Transició a Novelda. Un estudi, val a dir, que calia fer i que fins ara ningú s’havia atrevit a desenvolupar. Amorós, però, parteix d’uns esquemes estrictament espanyols i, per tant, la importància que atorga als diferents partits polítics i associacions segueix el de la gran majoria d’estudis que des d’una òptica espanyola s’han fet sobre el tema. Un exemple d’això és la poca importància, gairebé nul·la, que dóna al valencianisme polític i cultural que estava apareixent aleshores entre diferents sectors del nostre poble. Uns sectors que, sense caure en la temptació de magnificar-los, van tenir una gran importància en el desenvolupament cultural de Novelda i també en l’àmbit polític des de l’aparició sobretot de la Unitat del Poble Valencià.

Des del meu punt de vista hauria sigut desitjable que Amorós haguera utilitzat entre la seua bibliografia i fonts per a escriure el llibre obres com la de Cucó i, d’aquesta manera, la seua crònica hauria estat més prop de l’àmbit geogràfic i polític del qual forma part Novelda: el País Valencià. Tot i així, la mateixa mancança la podem trobar en un llibre com el de Cucó quan l’objecte d’estudi es centra excessivament en allò que passava a la ciutat de València i rodalies i s’oblida totalment la realitat de la resta del país. El sud i el nord de les terres valencianes, amb les seues particularitats, són de vital importància si volem entendre la complexa societat valenciana en la seua totalitat. D’igual manera, realitzar un estudi sobre una localitat valenciana concreta prescindint de la resta del país no deixa de ser una aventura complicada i, si se’m permet, agosarada.

dimarts, 11 de maig del 2010

Ressenya en Afers: Vida amunt, nacions amunt


Ressenya en Afers: Vides amunt, nacions amunt

Ara fa uns mesos em van demanar des de la revista Afers la redacció d'una ressenya sobre un llibre: Vida amunt, nacions amunt. El llibre en sí és la recopilació de diferents autors sobre el personalisme i la seua relació amb el federalisme i el confederalisme en una primera part, i en un segon apartat sobre el valencianisme i, sobretot, allò que s'ha anomenat la Tercera Via valenciana. Els que ho llegiu espere que us agrede i que em deixeu les vostres aportacions en el bloc.

Us deixe també l'enllaç on podeu consultar la resta de la revista.

http://editorialafers.blogspot.com/2010/05/la-revista-afers-dedica-ell-dossier-del.html

divendres, 7 de maig del 2010

Jornades: "La participació ciutadana a debat"


Jornades: "La participació ciutadana a debat"


Divendres 14 de maig: Xerrada-col·loqui "Després de les consultes, què?"

- Josep Maria Terricabras, filòsof i professor de la UdG
- Jordi Muñoz, politòleg i professor de la UAB
- Toni Rico, historiador, professor de secundària i membre de la CUP de Girona

Hora i lloc: 19.30h. Casa de Cultura de Girona- Aula Magna

Divendres 28 de maig: Taula rodona "Participació ciutadana a Girona: propostes de futur"


- Martí Carreras, president de l'AV de Sant Narcís
- Josep Plazas "Lites", president de l'AV de la Devesa
- Ramon Macaya Bou, President AV de Santa Eugènia
- Marçal Terrades, politòleg i membre de la CUP de Girona

Hora i lloc: 19.30 Casa de Cultura de Girona- Aula 4c


Organitza: Candidatura d'Unitat Popular de Girona

dilluns, 26 d’abril del 2010

Consultes i mobilitzacions: un exemple de vertadera democràcia

La consulta popular sobre la independència dels Països Catalans duta a terme el passat diumenge a Girona ens deixa diferents reflexions. La primera, i aquesta la vam fer diverses persones la mateixa nit de diumenge un cop vam conèixer els resultats finals de la jornada, és que la societat gironina es pot organitzar sense l’apadrinament de cap messies extern. Gràcies, però nosaltres sols ens ho hem fet i hem triomfat. Per tant, la postura que vam defensar des de la CUP i la resta de l’esquerra independentista des de l’inici de tot aquest procés ha estat plenament encertada. Una postura que ens ha obligat a tots plegats a aprendre a fer coses que mai havíem fet, que ens ha mostrat el camí per a possibles processos semblants i que, sobretot, ha ajudat a què diferents sectors de la societat gironina que mai havien treballat junts ara ho hagen fet, i això els haja apropat una mica més. Per tant, aquest és el primer triomf de la consulta: el teixit social de la ciutat és més fort que mai.

El segon aspecte que hem de destacar és el de la participació. Els estudis que s’havien fet parlaven que en aquesta segona onada de consultes el resultat aproximat que s’aconseguiria estaria al voltant del 16%, degut a les característiques sociopolítiques de les ciutats on es desenvolupava i, sobretot, a les dimensions d’aquestes. Doncs bé, a Girona hem aconseguit un 21% sobre el cens de votants que ens vam fixar –nouvinguts i joves d’entre 16 i 18 anys- que en el cas d’haver estat un procés electoral sobre la base del cens de les darreres municipals hauria esdevingut una participació del 25%. Per tant un èxit rotund. Tot i així, estic plenament d’acord amb el politòleg i company Jordi Muñoz quan diu que aquestes consultes no les hem d’entendre ni valorar com uns referèndums pròpiament dits sinó com una nova mostra de manifestació política que es desenvolupa en uns termes totalment diferents del que fins ara enteníem dins del concepte “manifestació”. Per tant, si analitzem la consulta de diumenge així, podem afirmar que el dia 25 d’abril de 2010 Girona va viure la manifestació independentista més important de la seua història ja que 16.055 persones, i això és una xifra exacta de manifestants, van eixir al carrer a posar-se darrere d’una pancarta que tenia un lema molt clar: Estic d’acord amb què la nació catalana esdevinga un estat de dret independent dins la Unió Europea dels Pobles. Clar i català.

A més, l’èxit l’hem d’entendre dins del marc polític gironí. Una ciutat on el PSC té el control caciquil de moltes de les estructures locals, tant polítiques com socials, i que per aquesta raó el conseller Nadal va intentar desmobilitzar a la societat gironina des dels micròfons de la premsa el mateix dia de la consulta. Joaquim Nadal, mal que li pese, ja no té la paella gironina agafada pel mànec com en les dècades dels vuitanta i noranta. De fet, el senyor Nadal sap perfectament que molts gironins que durant molts anys havien votat al PSC, ara s’estan declarant públicament com a independentistes i tot i els seus intents diumenge van anar a votar.

Però Girona no va ser l’únic lloc del país on milers de persones es van manifestar per la independència dels Països Catalans, d’una o altra forma. Ciutats com Lleida que va haver de patir el boicot de la mateixa Paeria, Olot, Figueres, Reus, Manresa i dos-cents sis municipis del Principat més, van viure una jornada igual. El dia abans, però, la manifestació es va dur a terme a la ciutat de València. El Cap i Casal va tornar a viure un any més la multitudinària mobilització del 25 d’Abril, en la què milers de valencians van acudir a posar-se darrere de pancartes, ara sí de format clàssic, en què es demanaven coses semblants a les que estaven escrites en les paperetes principatines que s’hi van introduir en les urnes el dia següent.

Cap de setmana, doncs, de mobilitzacions populars. Cap de setmana de rebel·lia en les terres catalanes, del nord i del sud, que de ben segur serà recordat per la història. Perquè si d’alguna cosa estic ben segur és que estem fent història. El clima polític i social que s’està vivint arreu dels Països Catalans, i especialment en el Principat, no té reflex igual en la història d’aquest país ni tampoc d’Europa. Mai abans un poble havia protestat contra el despotisme que el governa posant urnes al carrer per a que la gent, el poble, puguera expressar i donar la seua opinió política. Això ens fa grans i únics. Perquè cal que ho tornem a dir ben fort: Aquesta és la nostra democràcia!

divendres, 9 d’abril del 2010

“La hija de puta de La Perla” i el Cabanyal

Obric el diari i em trobe amb el següent titular: “Se lo compré a la hija de puta de La Perla. ¿No se lo voy a comprar a esta?” La frase la va dir el 3 de desembre de 2009 el gran poeta Álvaro Pérez, àlies “El Bigotes”. Al costat de la contundent frase observe la foto de l’exalcaldessa del meu poble: Maria Milagrosa Martínez. Sorpresa primer, vergonya aliena després. Tot seguit una sensació molt clara que es pot expressar amb aquestes paraules: per què serà que no m’estranya. María Milagrosa Martínez té l’honor d’haver realitzat durant el seu mandat com a alcaldessa de Novelda tota una sèrie de proeses dignes del més nefast dels polítics. La senyora Milagrosa va ser l’encarregada de retirar la Senyera històrica del País Valencià, la de les quatre barres, de la balconada de l’Ajuntament novelder com a mostra de l’espanyolisme ranci que processa ella i el seu partit. També va ser l’encarregada de tirar a terra una ximeneia octogonal, símbol de la nostra localitat, el 18 de setembre de 2003, ja que va voler accelerar la construcció de diversos blocs d’habitatges en el lloc que fins aleshores ocupava la coneguda “Fàbrica de les Lones”. Durant el seu mandat i els posteriors del PP, en Novelda s’hi van aprovar diferents propostes urbanístiques que en algun cas han arribat als tribunals degut a l’opacitat de les operacions en qüestió. Quan ella manava al poble, tenia com a regidor al senyor Ricardo Monzó, que ara ho és a la veïna Elda i que ha estat imputat també judicialment per altres afers propis, el qual regentava un pub que, casualment i a diferència de la resta de locals novelders de característiques semblants, tenia permís per obrir moltes hores, de manera exclusiva. I per no parlar de la nefasta política cultural que vam haver de patir durant els seus anys de mandat: de “charanga y pandereta” que, ara sí, diria l’autèntic poeta.

Doncs bé, aquests dies ens assabentem que quan la senyora se’n va anar a fer de presidenta de les Corts Valencianes, ho va fer amb la clara intenció de continuar omplint el currículum. Com el que se’n va d’erasmus, igual. La seua beca, però, estaria classificada dins del conjunt que podríem anomenar “becas Gürtel” i a les quals només poden aspirar aquelles persones que hagen mostrat al llarg de la seua carrera política una clara fidelitat al president Francisco Camps. En aquesta matèria podem dir que Milagrosa ha estat una excel·lent alumna: Matrícula d’honor per “La Perla”. Així doncs, amb un currículum tan complet, la fundació que gestiona aquestes beques, la ja arxiconeguda Orange Market –res a veure, però, amb l’or taronja que va enriquir la burgesia valenciana durant els segles XIX i XX- li va atorgar, presumptament, una beca en forma de rellotge pel valor de 2.400 euros pels bons serveis prestats. Olé la meua Mila! Olé la meua Perla! Xé quina faena més ben feta, collons!


Mentre passa això, el barri valencià del Cabanyal està començant a ser enderrocat per la salvatge política urbanística, precisament, del partit polític de “La Perla”. Això si que no ens ho podem prendre amb ironia, això es per posar-se a plorar i no parar. Tot i així, la gent del barri i els sectors més dignes de la societat valenciana han optat per lluitar. I ho estan fent. El Cabanyal és un patrimoni de tots i totes i no pot ser que les ànsies especulatives de la senyora Rita Barberá, l’altra “Perla” que ens ha tocat patir als valencians, acaben amb tants anys d’història i no passe res. I què em dieu de les imatges protagonitzades per la policia? Per a alguns, aquestes imatges no són noves. Ni molt menys. Per a la majoria, però, sí. I està bé que isquen a la televisió i que tothom puga vore com de democràtics són, realment, els diferents cossos de policia que patim als Països Catalans. Digna de la més negra de les dictadures.

Si ara no aconseguim aturar l’enderroc del Cabanyal, si amb la podrida justícia espanyola no aconseguim jutjar a aquesta gent, algun dia haurem de fer memòria i passar comptes amb tants personatges nefastos. I estic segur que, per a mal de tant de mediocre, aquest dia està més prop que lluny. Només caldrà seguir lluitant i treballant per veure’l arribar i, llavors sí, poder gaudir del moment.


divendres, 26 de març del 2010

Diari Reflejos: un documental interessant

Buscant informació per internet sobre la Novelda del passat he trobat aquest vídeo/documental sobre el diari novelder Reflejos Crec que és molt interessant i és un document més de gran utilitat per a la reconstrucció del nostre passat.

UMH - Novelda en la historia - Periódico Reflejos from Alex on Vimeo.



Toni

dijous, 25 de març del 2010

Quelcom es mou al País Valencià




Obric vilaweb i em trobe la següent notícia: “En moviment convoca unes corts ciutadanes”. Efectivament, ja fa uns quants anys que davant la ineficàcia dels polítics oficials que diuen representar l'esquerra i el nacionalisme al País Valencià, quelcom s'està movent i organitzant, creant alternatives al model caspós i desgastat que representa el PP des de fa massa anys a la nostra terra. Esperem que tot plegat vaja pel bon camí i acabe creant una alternativa real, ciutadana i de base al PP però també a tots aquells que no han sabut defensar ni representar un poble que ja comença a estar cansat de tant de caciquisme dretà. Felicitats i avant amb la feina!

Notícia vilaweb:

En Moviment convoca unes Corts Ciutadanes

Aquest moviment, que es presentarà dissabte, convoca una trentena d'entitats de la societat civil valenciana

'Si a les Corts Valencianes no hi ha manera que hi entrin les sensibilitats i les reivindicacions de les entitats i moviments socials del País Valencià, aquests s'hauran d'organitzar per compte propi.' Amb aquesta idea treballa En Moviment, que convoca una trentena d'entitats a aplegar-se en unes 'Corts Ciutadanes', un espai de reflexió, de reivindicació i de participació, i que es considera un 'moviment social que actua políticament per aconseguir els seus objectius'. I no descarta cap forma d'acció política.

El president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, va presentar-lo la tardor passada i des d'aleshores no ha descartat pas de presentar En Moviment com una candidatura a les eleccions a les Corts. 'L'acció política té diverses maneres de materialitzar-se i En Moviment no tanca la porta a cap', diuen en l'últim comunicat. Tot i amb això, En Moviment es proposa uns altres objectius com a prioritaris: 'Volem reunir totes les persones que, a partir de la reflexió, la reivindicació i la participació proposen un projecte de País Valencià avançat i modern, essencialment democràtic, just i solidari i que actuen en la societat per aconseguir-ho. En Moviment es marca com a fita la de multiplicar la participació ciutadana en política i fer xarxa entre les entitats de tot el territori.'

Dissabte a migdia es presentaran en un acte a València, però ja han apuntat (pdf) algunes idees sobre com volen actuar. Les trenta entitats que participaran en l'acte de dissabte, convocades per En Moviment són: ACICOM, Acció-Reflexió, Associació de Víctimes del Metro 3 juliol, Benimaclet Viu, Ca Bassot, Ca Revolta, Col·lectiu Lambda, Col·lectiu Ovidi Montllor, Col·lectiu de Gais, Col·lectius contra l’exclusió social, Escola Valenciana, e-valència, Federació de cases de la joventut, Lesbianes transsexuals i bisexuals de la Safor, Maulets, Per l’Horta, Plataforma d’Entitats Feministes, Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, Plataforma per la Dependència, Plataforma per la Salut Mental, Plataforma per la Sanitat Pública, Reaccionem, Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal, València Acull, Valencians pel Canvi i Xúquer Viu.