Valencianistes en la postguerra: entre la gratitud i la tristor

Contradicció entre la gratitud i la tristor. Aquesta és, en certa manera, la sensació que em queda després de llegir el llibre de Faust Ripoll Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951). L'obra de Ripoll està feta, sobretot, a partir de l'estudi de la correspondència entre els protagonistes valencians, catalans i mallorquins de la nostra cultura en els anys immediats a la guerra d'Espanya. Noms com el de Xavier Casp, Miquel Adlert, Carles Salvador, Almela i Vives, Casacuberta, Aramon, Sanchis Guarner i Joan Fuster, són claus per a entendre, com demostra Ripoll, el desenvolupament de la nostra cultura i els passos en favor de la llengua catalana que es van fer durant la dictadura. Noms, però, que com també es pot extraure del llibre, van estar al darrere de les picabaralles i tensions entre els diferents grups valencianistes tant durant la dècada dels quaranta com posteriorment. I aquesta és la tristor que et queda després de llegir el llibre.

Tot i que Ripoll al principi de l'obra indica que mai s'ha valorat suficientment el paper en favor de la llengua i la cultura catalana de personatges com Xavier Casp i Miquel Adlert per la seua trajectòria posterior -crítica, val a dir, amb la que estic totalment d'acord-, el cert és que després del seu treball, personalment, encara em queda més rancúnia contra tots dos. El seu egocentrisme militant supera de llarg les diferències ideològiques que tots dos podien tenir amb altres escriptors i intel·lectuals contemporanis seus. Tinc la sensació -per no dir certesa- que el seu pas cap al blaverisme durant la transició no és altra cosa que el rebot d'aquells que no han estat capaços d'encapçalar allò que ells mateixos creien que estaven predestinats a encapçalar i, davant de la impotència, com dirien els castellans "a falta de pan comeremos tortas". Perquè si alguna cosa està clara és que Alà i Mahoma -tal com Joan Fuster el va anomenar irònicament en una carta a Sanchis Guarner el 27 de gener de 1956- van mantenir sempre una postura -i no dic que la gent del Rat Penant no féu el mateix- de "estàs amb mi o contra mi". I, és clar, posicionaments així no ajuden precisament a construir res junts, tot i que com Ripoll afirma en algun moment, en línies generals el grup Torre i el dels vells valencianistes no van mantenir projectes de tant difícil complementació com ells explicaven i deien als seus interlocutors catalans.

Per altra banda m'ha semblat curiós el paper que juga Carles Salvador en tot l'afer. De fet, si a algú critica Ripoll en el seu llibre -no salvatgement però si obertament- és al vell poeta valencià. Ripoll li trau part de la bondat que se li ha volgut donar els darrers anys en contraposició al tàndem Casp-Adlert, els quals han estat defenestrats per la seua posterior trajectòria. Salvador, tot i el seu catalanisme -que en molts aspectes anava més enllà dels elements estríctament culturals i podríem qualificar en algun moment de polític- s'integrarà en Lo Rat Penat en plena postguerra, quan el franquisme pretenia controlar l'activitat de l'associació valencianista. A més, alguns dels companys de viatge de Salvador seran els iniciadors de les teories secessionistes, les quals es començaran a potenciar -de manera minoritària val a dir- des del Rat. Siga com siga, és evident com afirma Ripoll que l'evolució d'uns i altres ha marcat plenament la valoració final dels personatges, però també val a dir que, més enllà de trajectòries posteriors, de les cartes i paraules de Carles Salvador reproduïdes al llibre no es desprèn, des del meu punt de vista, ni l'egocentrisme, ni el dirigisme, ni tampoc, perquè no dir-ho, el sectarisme polític del tàndem Casp-Adlert, especialment d'aquest segon i el seu afany per promocionar-se.

Finalment ens queden Fuster i Sanchis Guarner. El primer, tot i que ix citat moltes voltes, la veritat és que el seu paper és més testimonial que decisiu ja que la cronologia triada per l'autor no arriba a analitzar el moment clau del distanciament entre l'escriptor de Sueca i els "gurus" del grup Torre. Tot i així, Ripoll, sabedor de la importància d'aquest distanciament i ruptura, fa alguna incursió més enllà del 1951 i analitza alguns dels aspectes que van influir en el trencament. Per la seua banda, Sanchis Guarner jugarà el paper del mitjancer. Tot i que, d'igual manera que Fuster l'hem d'enquadrar dins del grup favorable a Casp-Adlert, la veritat és que Guarner intentarà mantenir una certa equidistància entre les polèmiques d'aquests amb Salvador i el grup dels "vells valencianistes". Segurament, el fet de viure a Mallorca el va ajudar, i molt, a mantenir aquest posicionament.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre fonamental que completa d'altres obres que, partint d'àmbits d'estudi geogràfics i cronològics més amplis, ja havien tractat el tema , especialment els estudis del professor Xavier Ferré -No tot era Levante Feliz i Abans i després de Nosaltres els valencians- i el llibre d'Arnau González editat per Afers La nació imaginada. Un llibre i treball el de Ripoll que incorpora als estudis fets els darrers anys sobre el valencianisme una peça més en la construcció del nostre passat com a país.

Una lectura imprescindible: "Noves glòries a Espanya"

Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València -el qual també dóna per parlar una bona estona-, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.


Una de les sensacions que em queda, també, és que el blaverisme és un moviment clarament creat a la contra. Però de qui? Doncs de la persona segurament més influent, per activa o per passiva, en la política identitària valenciana els darrers 50 anys d'història: Joan Fuster. El venerat, estimat o defenestrat escriptor de Sueca, es converteix des del meu punt de vista en l'element clau que justifica l'existència del blaverisme. Que el suecà siga el personatge no entrevistat per a l'estudi més citat del llibre -fins a 34 vegades- ho demostra. L'estudi de Flor em deixa la sensació que sense Fuster, el blaverisme no seria més que anticatalanisme , és a dir, el clàssic odi anticatalà que impregna l'espanyolisme des de finals del XIX -per no dir abans- i que ja va ser present -com demostra Ferran Archilés (2002)- en el mateix blasquisme. Fins i tot, dóna la sensació que l'antifusterianisme és el que converteix a ulls de diferents sectors de la societat valenciana el blaverisme en "valencianisme".

Finalment no voldria deixar de dir la meua pel que fa a l'aspecte que més controvèrsia ha suposat: la vinculació entre feixisme i blaverisme. En aquest sentit, haig de dir que coincidisc molt amb la crítica que ja va fer mesos enrere l'amic Jordi Muñoz. Flor, crec, trau excessiva importància a la relació existent, des dels mateixos orígens del blaverisme com a moviment, amb el feixisme. És més, crec que s'oblida bastant de les connexions actuals. I això no vol dir que tots els blavers siguen feixistes ni molt menys que el pensament blaver que ha acabat impregnant entre importants capes de la societat valenciana ho siguen. No. Però sí que és cert que la relació existent entre blavers i feixistes, la retroalimentació constant entre uns i altres i el fet que moltes voltes van de la mà, mereix donar al tema una importància major de la que li dóna Flor. Segurament, la interpretació que fa Vicent Flor -com la que puc fer jo- parteix també de la vivència personal i de com hem après, entès i incorporat la identitat valenciana al nostre ser. La diferent visió que es té del blaverisme a l'Horta respecte a la que podem tenir per terres del Vinalopó, la importància del moviment blaver mateix en cadascuna de les comarques valencianes o la nostra relació personal amb persones de discurs blaver, condiciona de ple tota anàlisi que fem sobre el tema. I crec, sincerament, que d'això aquest llibre tampoc se n'escapa.

Siga com siga, i amb això em reafirme, el llibre de Vicent Flor és d'obligada lectura per l'actualitat del tema que aborda i per la necessitat que té una anàlisi seriosa sobre un moviment que ha condicionat els darrers 30 anys d'història del País Valencià i les seues relacions amb la resta dels Països Catalans. Un llibre que han de llegir els valencians, però també els catalans per a deixar de caure en la clàssica postura de perplexitat que prenen quan els expliques que eres valencià i no els odies per aquest fet. Per tot això i molt més ja sabeu a què podeu dedicar les properes vacances de Nadal.