Els orígens del feminisme i la lluita pels drets de les dones es troben en
les idees de la Il·lustració i les accions polítiques preses durant la
Revolució Francesa. Concretament, Olympia de Gouges està considerada com la
impulsora d’aquest moviment per l’alliberament i els drets de les dones.
Aquesta escriptora francesa fou l’encarregada d’escriure el primer text pel
reconeixement dels drets de la dona: la Declaració dels Drets de la Dona i de la
Ciutadania de 1791.
El feminisme, com d’altres moviments hereus de la Il·lustració, es va anar
desenvolupant durant el segle XIX paral·lelament a les revolucions
antiabsolutistes i liberals que sobrevolaven Europa i la resta del món.
Majoritàriament, però, les dones no van veure reconeguts els seus drets en
igualtat de condicions a tot allò que els homes van anar aconseguint amb les
revoltes, caiguda de monarquies absolutistes i l’establiment de règims de
caràcter liberal. I d’entre els drets fonamentals, el de vot li fou
constantment negat. Més de cinquanta anys trigaria en aparèixer un nou document
de reivindicació feminista. En aquest cas, però, es va escriure a l’altra banda
de l’Atlànic: a la ciutat de Nova York. L’anomenada Declaració Seneca Falls va suposar
la creació definitiva del moviment feminista a nivell mundial.
Tot i que no hem de confondre feminisme i sufragisme, la veritat és que una
gran part de les activistes del feminisme van ser capdavanteres en la lluita
pel dret a vot de les dones. El concepte “sufragi”, doncs, és el que va donar
nom a un dels moviments socials més importants de la segona meitat del segle
XIX i part del XX: el sufragisme. De fet, tot i que la lluita pel dret al vot
era una lluita de caràcter puntual amb un objectiu molt concret, la veritat és
que la reivindicació del vot anava lligada a d’altres com el dret a l’educació
o la millora de les condicions laborals que patien les dones, pitjors encara
que les dels seus companys homes.
De tots els moviments sufragistes, el britànic és, segurament, el més
conegut. Els motius principals són la bona organització de les sufragistes
britàniques encapçalades per la Unió Social i Política de les Dones d’Emmeline
Pankhurst i, també, per l’impacte visual que suposava veure a un grup de
senyores vestides amb tots els complements de l’època victoriana destruint
aparadors o boicotejant mítings dels partits polítics amb uns rudimentaris
megàfons. No va ser, però, Gran Bretanya el primer estat en reconèixer el dret
a vot de la dona sinó Nova Zelanda el 1893 i Nova Zelanda el 1903.
En el cas dels Països Catalans, la lluita i el reconeixement del dret a vot
de la dona es va donar de manera diferent a banda i banda de l’Albera. Per una
banda, les dones sota administració espanyola el van aconseguir durant la II
República, concretament el 1931. Per altre costat, les dones de la Catalunya
Nord sota domini francès, ho van fer el 1944, és a dir, amb el final de la II
Guerra Mundial, l’arribada de la IV República Francesa i, per tant, gairebé
cent anys després de què els homes l’aconseguiren de manera definitiva i
permanent a l’estat francès.
El pes que l’Església i el patriarcat tenien en la societat espanyola i
catalana fou fonamental per al desenvolupament d’un moviment de reivindicació
feminista molt concret. Sense ser feministes i vinculades al catolicisme
social, destacaren les catalanes Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison. El
1917 a Catalunya dones com Carme Karr, la qual s’identificava clarament en les
sufragistes britàniques, i Àngela Cardona van defensar el dret a vot de la dona
mitjançant les pàgines de la revista Feminal, fundada per elles. La primera
organització feminista de l’Estat es va crear el 1918: l’Asociación Nacional de
Mujeres Españolas, i Carme Karr, precisament, fou una de les seues impulsores a
Catalunya. La dècada dels vint va estar marcada per les mobilitzacions
feministes, donant-se el 1921 la primera manifestació en favor dels drets de
les dones i, sobretot, amb la reivindicació del sufragi femení. L’arribada al
poder de Primo de Rivera i l’establiment de la dictadura va donar dret a vot a
les dones en l’anomenat Estatut Municipal de 1924. Aquest gest tenia un clar
rerafons paternalista i, a més, estava copiat directament de les mesures que en
aquest àmbit havia pres Mussolini a Itàlia. El dret a vot, a més, es podia
exercir a partir de l’edat de 23 anys i només per a aquelles dones que no foren
ni prostitutes ni estigueren casades, ja que en aquest cas era l’home
l’encarregat de votar. La farsa primoriverista, a més, es va veure arrodonida
amb el fet que aquesta minoria de dones mai van poder exercir el seu dret a vot
perquè mai es feren eleccions.
La caiguda de la dictadura i ràpidament de la monarquia d’Alfons XIII va
obrir als Països Catalans un període de canvis entre els quals els drets de les
dones i, sobretot, el de sufragi es van posar des del primer moment en l’ordre
del dia del debat polític. Noms com Clara Campoamor, que es va quedar sola en
el debat parlamentari sobre la inclusió del dret a vot femení en la Constitució
de 1931, o Victòria Kent foren fonamentals, malgrat els posicionaments que
aquesta última va prendre en favor dels interessos del seu partit més que de la
causa feminista. El debat sobre el paper influent que el patriarcat i
l’Església jugaven sobre les dones de l’època va fer que partits que sempre
havien defensat el dret a vot de les dones preferiren no incloure aquest tema
en la Constitució republicana. Això, però, es va acabar quan el parlament
espanyol va votar a favor del reconeixement amb 161 vots a favor i 121 en
contra . El 16 d’abril de 1933 les dones dels Països Catalans, exceptuant la
Catalunya nord, i de la resta de l’Estat espanyol van poder exercir el seu dret
a vot per primera vegada en la història.