Sóc a Novelda, a casa dels meus pares, passant uns dies de les vacances estivals. Acaben tot just de passar les festes locals en què vam poder gaudir d'una nit de rock en català amb un concert de diferents grups entre els quals destacava Obrint Pas. Des del canvi de govern a l'ajuntament del poble s'ha vist un cert avanç cultural i, sobretot, una certa creativitat a l'hora de fer les coses per part dels novelders i novelderes. Els darrers anys s'han potenciat els grups locals i, per a desenvolupar aquesta tasca, s'han creat dues eines fonamentals: l'Associació Tots Toquem i el Raïm Festival. La primera reuneix als diferents grups de música del nostre poble i treballa per a la promoció dels mateixos. La segona és un festival de música que serveix per a potenciar als grups locals i que els darrers anys s'ha anat assentant com a trobada musical al poble i la comarca.
Enguany, però, l'extrema dreta espanyola, el nacionalisme de veritat més ranci que mai, ha intentat aturar els avenços locals. Així, assabentats que un grup novelder anomenat "The Juana Chaos" (en català "El caos de la Joana") actuava al festival aquest cap de setmana, s'han dedicat a contaminar l'ambient i utilitzar el fet per anar contra els organitzadors i l'equip de govern municipal. Aquests miserables no tenen altra forma de fer política que buscar a ETA fins i tot en festivals de música a l'altra punta d'Euskal Herria. Rosa Díez, gran abanderada de la democràcia i la llibertat (supose que no cal dir que el to és irònic), ha arribat a fer declaracions sobre el tema a la Cadena COPE (en altre lloc se la prendrien a conya). Però és més, els poca vergonya locals han demanat la dimissió del regidor de joventut!!! A què sembla una broma tot plegat? Doncs és la realitat de la misèria política d'UPyD, ni més ni menys.
Al final sembla ser que els amics i companys de "The Juana Chaos" (amics perquè realment als components del grup els conec de fa molts anys) s'han hagut de canviar el nom per "Gatxamiga Surfer". Em recorda a allò de "no os podeis presentar como Batasuna. Pués lo haremos como ANV". En aquest país d'hipòcrites el que és realment important és la façana i no el contigut. L'enrenou i canvi de nom ha servit per a dues coses: per a què la gent normal puguem riure'ns de la malaltia política d'alguns energúmens que veuen fantasmes on no n'hi ha i segon per a fer propaganda per tot arreu del festival novelder.
Amunt el Raïm Festival!
pd: què pensarà de tot això l'Iñaki de Juana Chaos?
dimecres, 30 de juliol del 2008
divendres, 25 de juliol del 2008
Recuperar a Andreu Nin
Aquests calurosos dies d'estiu per terres del sud, he acabat de llegir el clàssic d'Andreu Nin "Els Moviments d'emancipació nacional", escrit pel d'El Vendrell l'any 1935. Recuperat per l'Editorial Base, es tracta sense cap mena de dubte d'un dels documents més importants i interessants que s'han escrit sobre el tema a casa nostra. Andreu Nin és un referent per a l'esquerra dels Països Catalans, és el nostre intel·lectual marxista de l'època de les revolucions i el bolxevisme. Apassionat de Lenin i la seua teoria sobre el dret a l'autodeterminació dels pobles, continua encara sent un personatge molest per als hereus de l'estalinisme.
La reedició compta amb tres parts clarament marcades. La primera seria la introducció a la persona i obra d'Andreu Nin que realitza l'historiador i professor de la Universitat de Barcelona Pelai Pagès. Unes línies que he trobat molt aclaridores, que ajuden el lector a introduir-se en el temps que va viure Nin, les seues inquietuts i passions i, alhora, en el seu pensament polític. La segona part consistiria en el llibre en si de Nin, del qual descaria sobretot el gran resum i anàlisi que fa sobre les diferents teories marxistes relatives a la idea de nació i als moviments d'alliberament nacional. L'escola austríaca, l'aportació de Kaustky i Rosa Luxemburg i, finalment, l'anàlisi de les teories de Lenin són a dia d'avui de gran utilitat. La tercera i darrera part del llibre compta amb una petita biografia de Nin, el seu temps, la història del POUM fins arribar al seu assassinat.
En definitiva, anime a tothom que no haja llegit mai res d'Andreu Nin que es compre el llibre de Base perquè és una oportunitat única. Feia molts anys que no podíem adquirir a les nostres llibreries aquesta obra que va ser destruida per Franco l'any 1939 i que és cabdal per a entendre les bases ideològiques dels comunistes i independentistes contemporanis.
diumenge, 20 de juliol del 2008
PS-PV?
Els socialdemòcrates valencians fa molts anys que han deixat de ser un partit normal i cohesionat. De fet, fa temps que van deixar de ser fins i tot socialistes i valencianistes. Ara, les noves generacions encapçalades per la senyoreta Leire Pajín, han decidit fer el cop de timó definitiu: volen treure el terme País Valencià del nom del partit. Millor, els hi queda massa gran portar el nom de tot un poble quan la política que fan no és en favor d'aquest país sinó del veí. Al menys ara ja no enganyaran ningú: qui els vote ja sap que no vota un partit valencià i valencianista sinó plenament espanyol i regionalista. Perquè encara que a més d'un pot semblar una tontera el canvi de nom, la cosa té molta importància. Per començar, amb l'acció s'acaba definitivament amb el poc contingut fusterià que els hi quedava. El projecte de crear un poble valencià, conscient de ser quelcom diferent als castellans i plenament intengrat en la concepció d'una nació catalana diversa i plural que té com a vincles la llengua, la història i el territori desapareix. No els que aquesta teoria se la cregueren en l'actualitat, però com a mínim dissimulaven. El canvi els porta a entendre aquestes terres com a plenament espanyoles, integrades totalment dins del model centralista autonòmic on la nostra dependència de Madrid i les decisions que allà es prenen és total: el "sano regionalismo" que deia aquell.
Supose que Leire Pajín deu ser molt amiga del nefast Alfonso Guerra, creador del terme Comunidad Valenciana i figura insigne dels pactes i traïcions de la "Transición". Ni país ni regne, "los comuneros" diuen que som. Ens volen sense personalitat perquè reafirmar-nos com a valencians i part integrant de la nació catalana els hi fa molt de mal als espanyolistes com Pajín. En la setmana que s'han publicat les balances fiscals, el PSOE ens vol intengrar de ple en l'estat de les autonomies que ens porta espoliant des de fa trenta anys. Espere que el poble valencià algun dia diga prou a tanta estupidesa política. De tota manera, la maniobra de Pajín em dóna més la sensació que és fruït de la impotència de no tenir un projecte clar i definit, diferenciat del Partido Popular, que no d'una reformulació idelògica. És molt trist que el PSPV, amb perdó pel PV, no tinga res més a oferir als valencians que això del nom. En fi, ja arribaran temps millors.
Supose que Leire Pajín deu ser molt amiga del nefast Alfonso Guerra, creador del terme Comunidad Valenciana i figura insigne dels pactes i traïcions de la "Transición". Ni país ni regne, "los comuneros" diuen que som. Ens volen sense personalitat perquè reafirmar-nos com a valencians i part integrant de la nació catalana els hi fa molt de mal als espanyolistes com Pajín. En la setmana que s'han publicat les balances fiscals, el PSOE ens vol intengrar de ple en l'estat de les autonomies que ens porta espoliant des de fa trenta anys. Espere que el poble valencià algun dia diga prou a tanta estupidesa política. De tota manera, la maniobra de Pajín em dóna més la sensació que és fruït de la impotència de no tenir un projecte clar i definit, diferenciat del Partido Popular, que no d'una reformulació idelògica. És molt trist que el PSPV, amb perdó pel PV, no tinga res més a oferir als valencians que això del nom. En fi, ja arribaran temps millors.
dissabte, 19 de juliol del 2008
Tornar al poble
Torne de vacances per terres alemanyes i marxem direcció a Novelda. Ahir començaven les festes de la localitat vinapolenca amb un concert històric: Obrint Pas!! Si, sé que per a molta gent pot semblar curiós que un concert del
s valencians siga tan important a aquestes alçades en una localitat dels Països Catalans, però la situació és la que és. A Novelda mai havia tocat Obrint Pas i el concert d'ahir no deixava de ser una aposta nova, diferent i arriscada. Enhora bona pels que van fer l'aposta perquè va ser tot un exit. Mai havia estat tan content de ser de Novelda, la veritat. Milers de persones omplint la barraca popular, cantant les cançons d'Obrint Pas i lluïnt estelades com a quelcom normal.
Però no sols tocaven els amics de València sinó també un parell de grups més dels quals vull destacar-ne un: Baret da Cru. Són de Novelda i rodalies i fan hip hop en castellà i en català. Una altra dada històrica: hip hop en català i a més de l'extrem sud del país. Em van agradar molt i els vull animar a seguir lluitant i cantant. Us deixe la seua adreça de myspace perquè val la pena escoltar-los.
http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=214699590
s valencians siga tan important a aquestes alçades en una localitat dels Països Catalans, però la situació és la que és. A Novelda mai havia tocat Obrint Pas i el concert d'ahir no deixava de ser una aposta nova, diferent i arriscada. Enhora bona pels que van fer l'aposta perquè va ser tot un exit. Mai havia estat tan content de ser de Novelda, la veritat. Milers de persones omplint la barraca popular, cantant les cançons d'Obrint Pas i lluïnt estelades com a quelcom normal.Però no sols tocaven els amics de València sinó també un parell de grups més dels quals vull destacar-ne un: Baret da Cru. Són de Novelda i rodalies i fan hip hop en castellà i en català. Una altra dada històrica: hip hop en català i a més de l'extrem sud del país. Em van agradar molt i els vull animar a seguir lluitant i cantant. Us deixe la seua adreça de myspace perquè val la pena escoltar-los.
http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=214699590
dissabte, 5 de juliol del 2008
Els cas d'Íngrid Betancourt
Més que donar la meua opinió personal sobre aquesta persona i el seu cas, m'ha semblat molt interessant la reflexió que fa a Rebelion.org Pascual Serrano. El periodista ens recorda els orígens socials i de classe de Betancourt, quin ha estat el seu recorregut en el món de la política colombiana i, el que és més important, el paper que ha jugat el president Chávez en tot aquest afer. No entraré a valorar ara si el govern veneçolà es va equivocar gastant tantes energies en demanar l'alliberament de l'heroïna neoliberal que ara només se'n recorda d'Uribe. El que si que està clar és que Veneçuela s'ha de plantejar altres objectius diferents per guanyar-se un bon nom arreu del planeta, sense importar-li el que els capitalistes diguen o deixen de dir de la revolució bolivariana i, sobretot, dedicar-se a defensar sols les causes realment justes. Betancourt ha demostrat amb la seua exibició d'uribisme de quin costat està (si és que algú en tenia dubtes), doncs Chávez i Veneçuela han de fer el mateix: mostrar al món de quin costat estan i quina és la seua vertadera lluita més enllà de l'escenari mediàtic.
Llig un clam d'indignació entre els sectors progressistes veneçolans per la reacció de menyspreu de Ingrid Betancourt i la seua família cap a persones que tant interès van tenir en el seu alliberament, especialment el president de Veneçuela Hugo Chávez i la senadora Pietat Còrdova. Parlen de traïció indignats pel que, a totes les llums, és una prova d'ingratitut.
Betancourt i família no han traït a ningú, han tornat a la classe social, política i econòmica a la qual sempre van pertànyer: la burgesia neoliberal adinerada de Colòmbia. Ingrid és filla de Gabriel Betancourt, ministre d'Educació durant el govern del dictador Gustavo Rojas Pinilla, i de Yolanda Pulecio, qui va anar reina de bellesa que va arribar A Miss Colòmbia i Representant a la Càmera per Bogotá. Betancourt, com bona filla de l'oligarquia, va cursar els seus estudis de secundària en el Liceu Francès de Bogotá i més tard ciències polítiques a França en l'Institut d'Estudis Polítics de París; es va especialitzar en comerç exterior i relacions internacionals. Va viure diversos anys a París, on el seu pare va exercir com ambaixador davant la UNESCO; allí va conèixer al seu primer marit, el diplomàtic francès Fabrice Delloye, amb qui es va casar en 1981.
Es va divorciar en 1990 i es va afiliar al Partit Liberal, on va treballar com assessora del Ministre d'Hisenda Rudolf Hommes, i de Comerç Exterior, Juan Manuel Santos, durant el govern de César Gaviria.
Ingrid es va casar per segona vegada amb el publicista colombià Juan Carlos Lecompte. Durant aquest període escriu el llibre La Rage au cœur %[La ràbia en el cor], publicat originalment en francès, sobre la seva visió del govern d'Ernesto Samper.
El seu suport popular com candidata a la presidència, ja fora del Partit Liberal, era tan sol d'un 0,8% d'intenció de vot quan va ser segrestada.
Mentre havia centenars de senzills soldats rasos i civils anònims en poder de les FARC i molts més camperols i petits col·laboradors de l'escamot sense delictes de sang podrint-se en les presons colombianes, Hugo Chávez i Pietat Còrdova van triar a la filla del ministre de la dictadura i la miss Colòmbia com emblema de la seva lluita pel bescanvi humanitari. Els mitjans internacionals, amb França al capdavant, es van incorporar a la croada fins a elevar a Ingrid Betancourt al rang d'heroïna nacional. Evidentment la família de la retinguda, que mai s'hagués acostat a un president sorgit dels turons, no feia fàstics a qualsevol líder social que demanés la llibertat de Ingrid. Si calia criticar a Uribe para poder estar davant les càmeres al costat d'un cap d'Estat que demanés la llibertat per a la seva filla, doncs es criticava.
Creient estar pressionant per a un acord humanitari, Chávez i Pietat van convertir a Ingrid en heroïna internacional i a l'escamot en un monstre que retenia a una bondadosa filla, esposa i mare.
Mentre Pietat Còrdova arriscava la seva vida i Hugo Chávez el seu referèndum per a la reforma constitucional, el mite creixia davant els ingenus ulls de qui creien que la seva bona intenció estava sent reconeguda per familiars, mitjans de comunicació i fins a per el govern francès. No van comprendre que només estaven sent utilitzats.
Ingrid es converteix en un símbol internacional de la crueltat de les FARC mentre els anònims soldats i guerrillers seguien podrint-se en la selva o en la presó. Les seves mares no acudien convidades al Aló President ni ningú les entrevistava en Telesur.
El cobejat trofeu assoleix la llibertat de la mà de Uribe i torna al costat dels de la seva classe, ideologia i condició plena d'odi, com és lògic, contra qui li van robar sis anys de vida. Es fotografia al costat del ministre de la guerra de Colòmbia, demana la reelecció de Uribe i diu que serà un soldat contra les FARC. Ni Chávez ni Pietat li interessen ja. S'embrutaria amb el fang dels turons i les mans callosas dels pobres si els acompanyés, ja no els necessita per a cridar l'atenció de l'opinió pública internacional.
Pascual Serrano, www.rebelion.org http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69853
La traició d'Íngrid
Llig un clam d'indignació entre els sectors progressistes veneçolans per la reacció de menyspreu de Ingrid Betancourt i la seua família cap a persones que tant interès van tenir en el seu alliberament, especialment el president de Veneçuela Hugo Chávez i la senadora Pietat Còrdova. Parlen de traïció indignats pel que, a totes les llums, és una prova d'ingratitut.
Betancourt i família no han traït a ningú, han tornat a la classe social, política i econòmica a la qual sempre van pertànyer: la burgesia neoliberal adinerada de Colòmbia. Ingrid és filla de Gabriel Betancourt, ministre d'Educació durant el govern del dictador Gustavo Rojas Pinilla, i de Yolanda Pulecio, qui va anar reina de bellesa que va arribar A Miss Colòmbia i Representant a la Càmera per Bogotá. Betancourt, com bona filla de l'oligarquia, va cursar els seus estudis de secundària en el Liceu Francès de Bogotá i més tard ciències polítiques a França en l'Institut d'Estudis Polítics de París; es va especialitzar en comerç exterior i relacions internacionals. Va viure diversos anys a París, on el seu pare va exercir com ambaixador davant la UNESCO; allí va conèixer al seu primer marit, el diplomàtic francès Fabrice Delloye, amb qui es va casar en 1981.
Es va divorciar en 1990 i es va afiliar al Partit Liberal, on va treballar com assessora del Ministre d'Hisenda Rudolf Hommes, i de Comerç Exterior, Juan Manuel Santos, durant el govern de César Gaviria.
Ingrid es va casar per segona vegada amb el publicista colombià Juan Carlos Lecompte. Durant aquest període escriu el llibre La Rage au cœur %[La ràbia en el cor], publicat originalment en francès, sobre la seva visió del govern d'Ernesto Samper.
El seu suport popular com candidata a la presidència, ja fora del Partit Liberal, era tan sol d'un 0,8% d'intenció de vot quan va ser segrestada.
Mentre havia centenars de senzills soldats rasos i civils anònims en poder de les FARC i molts més camperols i petits col·laboradors de l'escamot sense delictes de sang podrint-se en les presons colombianes, Hugo Chávez i Pietat Còrdova van triar a la filla del ministre de la dictadura i la miss Colòmbia com emblema de la seva lluita pel bescanvi humanitari. Els mitjans internacionals, amb França al capdavant, es van incorporar a la croada fins a elevar a Ingrid Betancourt al rang d'heroïna nacional. Evidentment la família de la retinguda, que mai s'hagués acostat a un president sorgit dels turons, no feia fàstics a qualsevol líder social que demanés la llibertat de Ingrid. Si calia criticar a Uribe para poder estar davant les càmeres al costat d'un cap d'Estat que demanés la llibertat per a la seva filla, doncs es criticava.
Creient estar pressionant per a un acord humanitari, Chávez i Pietat van convertir a Ingrid en heroïna internacional i a l'escamot en un monstre que retenia a una bondadosa filla, esposa i mare.
Mentre Pietat Còrdova arriscava la seva vida i Hugo Chávez el seu referèndum per a la reforma constitucional, el mite creixia davant els ingenus ulls de qui creien que la seva bona intenció estava sent reconeguda per familiars, mitjans de comunicació i fins a per el govern francès. No van comprendre que només estaven sent utilitzats.
Ingrid es converteix en un símbol internacional de la crueltat de les FARC mentre els anònims soldats i guerrillers seguien podrint-se en la selva o en la presó. Les seves mares no acudien convidades al Aló President ni ningú les entrevistava en Telesur.
El cobejat trofeu assoleix la llibertat de la mà de Uribe i torna al costat dels de la seva classe, ideologia i condició plena d'odi, com és lògic, contra qui li van robar sis anys de vida. Es fotografia al costat del ministre de la guerra de Colòmbia, demana la reelecció de Uribe i diu que serà un soldat contra les FARC. Ni Chávez ni Pietat li interessen ja. S'embrutaria amb el fang dels turons i les mans callosas dels pobres si els acompanyés, ja no els necessita per a cridar l'atenció de l'opinió pública internacional.
Pascual Serrano, www.rebelion.org http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69853
divendres, 4 de juliol del 2008
Els muntatges policials dels Mossos
Cada dia no tenim la sort de publicar al bloc una bona notícia com la que ahir es va produir. El fet és que dos joves militants de Maulets de Salt havien estat denunciats pels Mossos del senyor Saura de ser els protagonistes d'algunes accions desenvolupades durant la manifestació gironina de l'11 de setembre passat. L'acusació, realitzada sense cap mena de fonament ni prova, va portar als joves saltencs a ser jutjats ahir al matí. Tots pensàvem que altre cop la justícia espanyola avalaria la versió policial i els companys serien condemnats a alguna mena de multa. Però la sorpresa va saltar a última hora i els companys van ser absolts i els Mossos condemnats i, el més importat, reconeguts com a autèntics montatgistes i mentiders. Fa molts anys que l'esquerra independentista i els moviments socials dels Països Catalans denunciem aquest tipus d'actuacions. Normalment, la justícia col·labora en la mesura del possible en favor de la versió policial i les nostres denúncies acaben convertint-se en condemnes en contra nostra. Ara ha estat a l'inrevés. Podem estar contents i esperem que no siga l'última vegada. Us deixe la notícia a avui sortia al Punt.
Multen amb 200 euros uns mossos per no haver assistit al judici i absolen els joves que els agents van denunciar
Multen amb 200 euros uns mossos per no haver assistit al judici i absolen els joves que els agents van denunciar
DANI VILÀ. Girona
 + La concentració de suport dels Maulets d'ahir als jutjats. Foto: D.V. |
El jutge del jutjat d'instrucció número dos de Girona va imposar ahir una multa de 200 euros a uns mossos per no haver-se presentat com a testimonis en un judici que s'havia de celebrar ahir i va absoldre els dos joves de Salt que havien denunciat els agents policials.
Els fets van succeir després de la manifestació de l'Onze de Setembre de Girona de l'any passat, quan els dos joves, militants de l'assemblea de Maulets de Salt, van ser identificats pels Mossos d'Esquadra. Des de l'entitat independentista s'assegura que la retenció i l'interrogatori dels agents es va fer de «manera il·lícita». Mesos més tard, els dos joves van rebre una convocatòria judicial acusats d'haver pujat a la bastida d'un edifici trencant la tela de protecció, haver desplegat una pancarta contra la visita del monarca espanyol i haver encès bengales. En la disposició judicial també s'acusava els joves de llançar bombetes de pintura al Banc d'Espanya i a la seu de la Subdelegació del Govern.
El col·lectiu Maulets va voler expressar ahir públicament el seu desacord amb l'actuació dels Mossos i, minuts abans del judici, una quinzena de joves van donar suport als dos acusats i van qualificar de «muntatge policial» tot el procés viscut pels dos saltencs. Els participants en la concentració de suport als dos joves de Salt van desplegar una gran pancarta en què es llegia «Prou muntatges policials» i s'hi reclamava l'absolució dels dos acusats. La resolució judicial va satisfer el col·lectiu de Maulets, en especial, la multa als mossos per no haver-se presentat al judici a relatar i donar fe dels fets. Pels Maulets, el judici ha «tret a la llum el muntatge» i consideren que amb la multa econòmica els agents «pagaran per la seva prepotència».
dijous, 3 de juliol del 2008
Novelda: toponímia i situació geogràfica
NOVELDA (Novelda). Nom del casc urbà i del terme municipal. Per etimologia popular i lògica deu ser la Nova Elda (DCVB). Els noms antics del poble a la documentació són els següents: NIWALA (àrabs, segle XII); NOELLA (s. XIII); NOUELLA (s. XIV); NOUETLA (s.XIV); NOUELDA (s. XV); NOVELDA (s.XVI). Coromines diu que Novelda és nom mossàrab (dels cristians que vivien sota el domini musulmà i influenciats per la llengua àrab). Pau Herrero en la seua Aproximació a la historia de Novelda (Amics de la Cultura, Novelda, 1979) creu que el nom més antic és NOVELLA, del llatí “nova” o “vinya nova”, (p.92). Crec que Pau té part de raó, però hi ha testimonis evidents que la Vall d’Ella (d’Elda) és de població més antiga que la de Novella. Si Elda és pre-romana, Novelda, amb el prefix NOV- del llatí NOVUM, és clarament romana o llatina: esta civilització batejaria el lloc modern a base d’afegir NOVUM al vell. Així veu l’origen del nom del nostre poble el professor Brauli Montoya en el seu article De toponímia
local: Una aproximació explicativa, publicat al Betània de l’any 1982.
La ciutat de Novelda es troba situada al sud del País Valencià, concretament a la comarca de les Valls del Vinalopó. Aquesta afirmació pot generar alguns dubtes ja que, depenent del mapa comarcal que consultem, tant d’àmbit estricte valencià com de Països Catalans, la nostra localicat i la resta de la vall es troben de vegades sota un o altre nom. Així, podem trobar també com molts cops a Novelda se la col·loca dins del que anomenaríem la comarca del Vinalopó Mitjà. Quan no s’inclou Novelda dins d’aquesta comarca, els únics pobles que apareixen són les veïnes Asp i Montfort, generant així una comarca clarament diferenciada per les seues característiques lingüístiques: tots dos pobles parlen castellà. Novelda, però, d’igual manera que Petrer, Monòver, La Romana, El Pinós o els Fondons, és un poble catalanoparlant i, per tant, quan diem que la comarca a la que pertany és la de les Valls del Vinalopó, ens estem referint també a una distinció etnolingüística i no geogràfica. S’ha de dir, però, que la realitat és que Asp i Montfort són dos pobles amb una marcada relació amb Novelda, començant pel fet que geogràficament formen part de la mateixa vall. Siga com siga, aquests apunts només volen advertir el lector de les dues possibilitats i propostes que, en cas de no conèixer la realitat de la zona, ens poden portar a una certa confusió.
Com dèiem, Novelda és un poble valencià situat gairebé a l’extrem sud del país. Malgrat tot, la realitat administrativa i cultural que avui dia coneixem no sempre ha estat la mateixa per a aquestes terres. De fet, si una cosa és el País Valencià, i per tant la nostra vall, és un producte de la història i no de la geografia. La conquesta i la colonització catalano-aragonesa de les terres valencianes, la llengua i cultura comunes –entenent per aquesta la catalana, majoritària al llarg dels darrers gairebé nou-cents anys- són els principals trets identitaris que han fet dels valencians el que avui dia som. Unes senyes d’identitat que han estat més o menys accentuades depenent del moment històric i que han arribat fins als nostres dies.
Així, situada geogràficament en el cor de les Valls del Vinalopó, Novelda es troba a una alçada sobre el nivell del mar de 242 metres. Ocupa un lloc privilegiat en el que seria el pas natural entre la meseta castellana i la costa mediterrània. Uns trets físics que han ajudat a que Novelda sempre haja estat terra de pas per a mercaderies i persones. El riu que dóna nom a la zona ha construït durant milers i milers d’anys uns paisatges i unes relacions de les persones amb la terra molt concretes i característiques. En termes físics, Novelda es troba ubicada en una de les zones més muntanyenques del sud del País Valencià. Envoltada per les serres de La Mola (541 m.), el Montagut (402 m.), la Serreta (489 m.), Beties (709 m.), el Sambo (462 m.), Bateig (552 m.), l’Alforna (513 m.), la Serra de les Àguiles (513 m.) i la muntanya del Cid (1127 m.), la vall de Novelda, Asp i Montfort, ha estat sempre dominada per una agricultura de secà, amb la vinya com a cultiu principal en els darrers anys. És curiós que, tot i ser la ciutat més important de la comarca, Novelda compta amb una extensió en metres quadrats inferiors a la d’altres poblacions més xicotetes. Mentre Montfort té una extensió de 79,23 km2, Novelda té un total de 76,02 km2. Per altra banda, Asp és una mica més petita i el seu terme municipal és de 69,79 km2, mentre que la dada més espectacular és que Monòver dobla en quilometres quadrats a Novelda: 151,80 km2.
El paisatge que envolta a Novelda ha sustentat al llarg dels segles una certa tradició muntanyenca en la gent del poble. Una relació que s’ha desenvolupat per dues vessants diferents: l’adaptació al medi a l’hora de desenvolupar una agricultura i una economia molt concreta i, per altra banda, la utilització del paisatge i les seues muntanyes en el camp de l’oci. La barreja entre muntanyes i un riu que les creua, ofereix una certa diversitat de paisatges, sempre dins les característiques del secà mediterrani. Si haguérem de catalogar en termes geològics les serralades que envolten Novelda, podríem dir que aquestes pertanyen al que coneixem com a Cordillera Bètica. Segurament, si preguntàrem a tota la població de Novelda quina és la muntanya o la serra per excel·lència del poble, la resposta seria clara: la Mola. Aquest petit turó situat a uns tres quilometres del nucli principal de població, ha estat un observador privilegiat dels canvis i adaptacions al medi que els novelders hem desenvolupat al llarg dels segles. La Mola es troba situada al marge dret del riu Vinalopó i té una alçada màxima de 541 metres. Amb un parell de pedreres abandonades, alberga en la seua falda dos dels principals símbols de la població: la Torre Triangular construïda després de la conquesta cristiana i el modernista Santuari de Santa Maria Magdalena. Però no només això, la Mola ha estat testimoni del progrés i retrocés de les vinyes de raïm de taula i també del creixement urbanístic del nostre poble. El topònim Mola és molt comú en diferents territoris de parla catalana com el País Valencià i les Illes Balears.
Al darrere de la Mola trobem la Serra de Beties i la Serra del Sambo, frontera natural entre el terme municipal de Novelda i la veïna Monòver. Beties es troba a uns tres quilòmetres de Monòver i a cinc de Novelda. La considerable quantitat de plecs, fa d’aquesta serra un laberint de llometes i petits barrancs àrids i pedregosos. Segons Brauli Montoya el nom d’aquesta serra vindria de “beti “habitació a planta baixa”. Tant Coromines com Asín Palacios diuen que és topònim àrab, però sense més detalls. Podem observar, per altra banda, que hi ha alguna semblança fonètica amb Bètica (paraula d’arrel llatina) i també que la serra de Beties es troba enclavada en les últimes estribacions de la Serralada Bètica, que, des de Sierra Nevada ve a morir al Cap de la Nau (Dénia)” . Si avancem direcció Petrer trobarem la serra de Bateig, convertida en pedrera incansable per a la indústria del marbre local i bressol del paratge de Salinetes. A l’altra banda del riu Vinalopó, trobem les serres del Montagut, la Serreta Llarga i l’espectacular cim de la muntanya del Cid. Totes aquestes muntanyes i serres són les que han dotat al terme municipal de Novelda de la diversitat de paisatges que abans comentàvem. Així, situat al nord i a uns 3,5 quilometres del nucli urbà, el Montagut és per alguns cronistes la més personal i característica de les petites serres que envolten els paratges de Novelda. La silueta marcadament triangular, fa que el Montagut es convertisca a ulls dels novelders i els visitants en una massa de terra i roca atractiva i amb molta personalitat. Els seus 560 metres d’alçada es poden visualitzar des de diferents punts del nucli urbà i fan del Montagut un punt referent del terme municipal.
Prop trobem, amb una alçada de 489 metres, la Serreta Llarga. Aquesta separa la vall de Novelda de la serra del Cid. La Serreta és una zona amb una certa vegetació on abunden els pins, fet que dóna unes certes pinzellades de color verd a l’àrid i sec paisatge. Així, amb una cresta allargada que també es pot observar des de diferents punts urbans, la Serreta té l’atractiu de comptar al darrere seu amb la majestuosa muntanya del Cid. Aquesta darrera, és el punt més elevat que es pot observar des de Novelda. Amb uns 1.103 metres d’alçada, el Cid és sense cap mena de dubte la gran muntanya de la vall i, alhora, el gran desconegut per a molts novelders. L’alçada màxima, però, és la que ens dona l’anomenada “Silla del Cid”, amb uns 1.127 metres. Aquest massís de més de 8 quilometres d’extensió nord-sud, comença a la vall de Catí i arriba fins al Barranc del Bessó i la Casa Costera. D’est a oest es troba delimitat entre el Racó Joliu i la Mama fins a la Lloma Badà i les rambles dels Col·legials i Salinetes. El Cid és un exemple clar d’eixa diversitat mediambiental que ja hem comentat. Amb unes contundents parets verticals formades per pedra caliça blanca de vegetació impossible, és capaç d’oferir al mateix temps bells paisatges de bosc de pi i carrasca centenària en les seues zones més ombries i humides, entre d’altres espècies de vegetació mediterrània.
En direcció a Montfort i Asp trobem dues serres importants per a la identitat i la cultura popular de Novelda: la Serra de les Àguiles i la Serra de l’Alforna. La primera, situada en un paratge més conegut pel sant que dóna nom al petit santuari que alberga, Sant Pasqual, i pertanyent al veí municipi de Montfort, constitueix la barrera natural entre la zona del Vinalopó i la comarca de l’Alacantí. Lloc de pelegrinatge obligatori per als habitants de la zona quan arriben les seues festes en el mes de maig, és un dels paratges amb una major extensió de l’agricultura i del raïm de taula. Per altra banda, la Serra de l’Alforna serveix per a dividir els termes municipals de Novelda, Asp i La Romana.
local: Una aproximació explicativa, publicat al Betània de l’any 1982.La ciutat de Novelda es troba situada al sud del País Valencià, concretament a la comarca de les Valls del Vinalopó. Aquesta afirmació pot generar alguns dubtes ja que, depenent del mapa comarcal que consultem, tant d’àmbit estricte valencià com de Països Catalans, la nostra localicat i la resta de la vall es troben de vegades sota un o altre nom. Així, podem trobar també com molts cops a Novelda se la col·loca dins del que anomenaríem la comarca del Vinalopó Mitjà. Quan no s’inclou Novelda dins d’aquesta comarca, els únics pobles que apareixen són les veïnes Asp i Montfort, generant així una comarca clarament diferenciada per les seues característiques lingüístiques: tots dos pobles parlen castellà. Novelda, però, d’igual manera que Petrer, Monòver, La Romana, El Pinós o els Fondons, és un poble catalanoparlant i, per tant, quan diem que la comarca a la que pertany és la de les Valls del Vinalopó, ens estem referint també a una distinció etnolingüística i no geogràfica. S’ha de dir, però, que la realitat és que Asp i Montfort són dos pobles amb una marcada relació amb Novelda, començant pel fet que geogràficament formen part de la mateixa vall. Siga com siga, aquests apunts només volen advertir el lector de les dues possibilitats i propostes que, en cas de no conèixer la realitat de la zona, ens poden portar a una certa confusió.
Com dèiem, Novelda és un poble valencià situat gairebé a l’extrem sud del país. Malgrat tot, la realitat administrativa i cultural que avui dia coneixem no sempre ha estat la mateixa per a aquestes terres. De fet, si una cosa és el País Valencià, i per tant la nostra vall, és un producte de la història i no de la geografia. La conquesta i la colonització catalano-aragonesa de les terres valencianes, la llengua i cultura comunes –entenent per aquesta la catalana, majoritària al llarg dels darrers gairebé nou-cents anys- són els principals trets identitaris que han fet dels valencians el que avui dia som. Unes senyes d’identitat que han estat més o menys accentuades depenent del moment històric i que han arribat fins als nostres dies.
Així, situada geogràficament en el cor de les Valls del Vinalopó, Novelda es troba a una alçada sobre el nivell del mar de 242 metres. Ocupa un lloc privilegiat en el que seria el pas natural entre la meseta castellana i la costa mediterrània. Uns trets físics que han ajudat a que Novelda sempre haja estat terra de pas per a mercaderies i persones. El riu que dóna nom a la zona ha construït durant milers i milers d’anys uns paisatges i unes relacions de les persones amb la terra molt concretes i característiques. En termes físics, Novelda es troba ubicada en una de les zones més muntanyenques del sud del País Valencià. Envoltada per les serres de La Mola (541 m.), el Montagut (402 m.), la Serreta (489 m.), Beties (709 m.), el Sambo (462 m.), Bateig (552 m.), l’Alforna (513 m.), la Serra de les Àguiles (513 m.) i la muntanya del Cid (1127 m.), la vall de Novelda, Asp i Montfort, ha estat sempre dominada per una agricultura de secà, amb la vinya com a cultiu principal en els darrers anys. És curiós que, tot i ser la ciutat més important de la comarca, Novelda compta amb una extensió en metres quadrats inferiors a la d’altres poblacions més xicotetes. Mentre Montfort té una extensió de 79,23 km2, Novelda té un total de 76,02 km2. Per altra banda, Asp és una mica més petita i el seu terme municipal és de 69,79 km2, mentre que la dada més espectacular és que Monòver dobla en quilometres quadrats a Novelda: 151,80 km2.
El paisatge que envolta a Novelda ha sustentat al llarg dels segles una certa tradició muntanyenca en la gent del poble. Una relació que s’ha desenvolupat per dues vessants diferents: l’adaptació al medi a l’hora de desenvolupar una agricultura i una economia molt concreta i, per altra banda, la utilització del paisatge i les seues muntanyes en el camp de l’oci. La barreja entre muntanyes i un riu que les creua, ofereix una certa diversitat de paisatges, sempre dins les característiques del secà mediterrani. Si haguérem de catalogar en termes geològics les serralades que envolten Novelda, podríem dir que aquestes pertanyen al que coneixem com a Cordillera Bètica. Segurament, si preguntàrem a tota la població de Novelda quina és la muntanya o la serra per excel·lència del poble, la resposta seria clara: la Mola. Aquest petit turó situat a uns tres quilometres del nucli principal de població, ha estat un observador privilegiat dels canvis i adaptacions al medi que els novelders hem desenvolupat al llarg dels segles. La Mola es troba situada al marge dret del riu Vinalopó i té una alçada màxima de 541 metres. Amb un parell de pedreres abandonades, alberga en la seua falda dos dels principals símbols de la població: la Torre Triangular construïda després de la conquesta cristiana i el modernista Santuari de Santa Maria Magdalena. Però no només això, la Mola ha estat testimoni del progrés i retrocés de les vinyes de raïm de taula i també del creixement urbanístic del nostre poble. El topònim Mola és molt comú en diferents territoris de parla catalana com el País Valencià i les Illes Balears.
Al darrere de la Mola trobem la Serra de Beties i la Serra del Sambo, frontera natural entre el terme municipal de Novelda i la veïna Monòver. Beties es troba a uns tres quilòmetres de Monòver i a cinc de Novelda. La considerable quantitat de plecs, fa d’aquesta serra un laberint de llometes i petits barrancs àrids i pedregosos. Segons Brauli Montoya el nom d’aquesta serra vindria de “beti “habitació a planta baixa”. Tant Coromines com Asín Palacios diuen que és topònim àrab, però sense més detalls. Podem observar, per altra banda, que hi ha alguna semblança fonètica amb Bètica (paraula d’arrel llatina) i també que la serra de Beties es troba enclavada en les últimes estribacions de la Serralada Bètica, que, des de Sierra Nevada ve a morir al Cap de la Nau (Dénia)” . Si avancem direcció Petrer trobarem la serra de Bateig, convertida en pedrera incansable per a la indústria del marbre local i bressol del paratge de Salinetes. A l’altra banda del riu Vinalopó, trobem les serres del Montagut, la Serreta Llarga i l’espectacular cim de la muntanya del Cid. Totes aquestes muntanyes i serres són les que han dotat al terme municipal de Novelda de la diversitat de paisatges que abans comentàvem. Així, situat al nord i a uns 3,5 quilometres del nucli urbà, el Montagut és per alguns cronistes la més personal i característica de les petites serres que envolten els paratges de Novelda. La silueta marcadament triangular, fa que el Montagut es convertisca a ulls dels novelders i els visitants en una massa de terra i roca atractiva i amb molta personalitat. Els seus 560 metres d’alçada es poden visualitzar des de diferents punts del nucli urbà i fan del Montagut un punt referent del terme municipal.
Prop trobem, amb una alçada de 489 metres, la Serreta Llarga. Aquesta separa la vall de Novelda de la serra del Cid. La Serreta és una zona amb una certa vegetació on abunden els pins, fet que dóna unes certes pinzellades de color verd a l’àrid i sec paisatge. Així, amb una cresta allargada que també es pot observar des de diferents punts urbans, la Serreta té l’atractiu de comptar al darrere seu amb la majestuosa muntanya del Cid. Aquesta darrera, és el punt més elevat que es pot observar des de Novelda. Amb uns 1.103 metres d’alçada, el Cid és sense cap mena de dubte la gran muntanya de la vall i, alhora, el gran desconegut per a molts novelders. L’alçada màxima, però, és la que ens dona l’anomenada “Silla del Cid”, amb uns 1.127 metres. Aquest massís de més de 8 quilometres d’extensió nord-sud, comença a la vall de Catí i arriba fins al Barranc del Bessó i la Casa Costera. D’est a oest es troba delimitat entre el Racó Joliu i la Mama fins a la Lloma Badà i les rambles dels Col·legials i Salinetes. El Cid és un exemple clar d’eixa diversitat mediambiental que ja hem comentat. Amb unes contundents parets verticals formades per pedra caliça blanca de vegetació impossible, és capaç d’oferir al mateix temps bells paisatges de bosc de pi i carrasca centenària en les seues zones més ombries i humides, entre d’altres espècies de vegetació mediterrània.
En direcció a Montfort i Asp trobem dues serres importants per a la identitat i la cultura popular de Novelda: la Serra de les Àguiles i la Serra de l’Alforna. La primera, situada en un paratge més conegut pel sant que dóna nom al petit santuari que alberga, Sant Pasqual, i pertanyent al veí municipi de Montfort, constitueix la barrera natural entre la zona del Vinalopó i la comarca de l’Alacantí. Lloc de pelegrinatge obligatori per als habitants de la zona quan arriben les seues festes en el mes de maig, és un dels paratges amb una major extensió de l’agricultura i del raïm de taula. Per altra banda, la Serra de l’Alforna serveix per a dividir els termes municipals de Novelda, Asp i La Romana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)