Crònica personal d'una vergonya col·lectiva

És diumenge i encara em fa mal la mà i la cama pels cops de porra que vaig rebre divendres per part dels Mossos d'Esquadra a Girona. M'agradaria no parlar en plural i poder dir que els cops me'ls va donar un membre descontrolat d'aquest cos policíac, però no puc. La responsabilitat és de tot el cos de la policia autonòmica catalana, començant pel qui posa multes i acabant pel que trau la porra i agredeix. És tan indigne colpejar com encobrir.

Són les 19h. d'un divendres de juny de l'any 2012 i els carrers de Girona són plens de gent passejant, prenent quelcom en terrasses i bars i, a la plaça del Vi, un centenar de persones comencen a caminar rere una pancarta de la CUP de Girona en una manifestació legal contra la presència de la monarquia espanyola a la ciutat. 

La censura patida al matí pels regidors de la CUP en no deixar-los entrar a l'Auditori Municipal, tot i haver estat convidats, ens diu que la protesta anual contra el futur Felip VI d'Espanya serà diferent d'altres anys. Les paraules de l'actual alcalde de Girona Carles Puigdemont, independentista de cap de setmana i màxim responsable de la centralitat política del PP a la ciutat, ens mostren la cara més patètica del corporativisme existent entre empresaris, polítics i l'anacrònica institució monàrquica. És bo, però, saber que el senyor Puigdemont prefereix un príncep espanyol de la dinastia dels Borbons que dos regidors elegits democràticament del seu Ajuntament. El temps posa tothom al seu lloc i alguns fa temps que malgrat fotos i arengues patriòticament catalanes deixen molt clar de quin costat estan. 

La manifestació avança i arriba a la zona de la Devesa quedant bloquejada a uns quants metres del lloc pactat amb els Mossos d'Esquadra, la rodona del davant del Palau Firal. Sorprenentment, a mesura que avancem cap al lloc on la policia pretén aturar-nos, van apareixent antiavalots encaputxats, amb els cascos posats, que ens van encerclant mica en mica fins que finalment el centenar de manifestants ens trobem envoltats en una petita porció de carrer de la qual no ens deixen eixir. 

Què passa aquí? Tothom queda sorprès perquè això no s'havia vist mai a Girona. Alguns identifiquem l'estratègia perquè l'hem pogut veure en manifestacions a Barcelona els darrers anys, però una gran part dels assistents, assidus o no a les mobilitzacions gironines, queden al·lucinats, amb certes mostres de por i pànic, pel que està passant. Sí, ens han segrestat. La policia ha segrestat una manifestació legal. No deixen sortir ningú del perímetre que ells han decidit concedir al dret de manifestació i, fins i tot, agafen pel braç violentament a gent que arriba tard o ha quedat pel darrere i a cops i empentes les introdueixen en aquests escassos metres quadrats.

Un dels mossos ens va gravant tota l'estona. Això ho solen fer en moltes concentracions i manifestacions, ara bé, de manera més dissimulada. És evident que ens volen provocar, crear crispació entre els manifestants perquè esclate l'espurna. Després d'uns minuts de desconcert, ansietat i ràbia, un manifestant decideix marxar perquè ha d'anar a treballar. Els antiavalots li donen una empenta tot i que els hi diu que ha d'anar a treballar, que fa tard i que el faran fora de la feina. Ho torna a intentar i llavors l'empenta es converteix en quelcom més: l'agafen pel coll regirant-li el braç i l'aparten de la resta de concentrats. És en aquest moment que jo i altre company de la CUP li diem als mossos que per què fan això, que és cert que ha de marxar a treballar i que allò que estan fent és totalment desproporcionat i fora de tota lògica. I ens responen: treuen la porra i ens donen dos cops a cadascú, a l'alçada de les cames, provocant-nos ferides en genolls, cuixa i mà.

El nostre agressor ens torna a amenaçar amb la porra però el caporal dels Mossos mana els seus homes parar. Immediatament m'adrece al caporal demanant-li explicacions per l'actuació i el número de placa del mosso que m'ha agredit. Segons la legalitat vigent a Catalunya, literalment, "Els Mossos d’Esquadra, estan obligats, per disposició legal, a acreditar davant la ciutadania la seva identitat professional. Així ho disposa la llei estatal 30/1992, la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat i el Decret 217/2008 que obliga a portar en els uniformes de la policia de la Generalitat, de forma visible, el número d’identitat professional. I qualsevol ciutadà pot formular denúncia per infracció de reglaments o actuacions il•lícites de funcionaris públics, sempre que hi hagi fonament i causa suficient". Tot i demanar-ho reiteradament al responsable de l'operatiu, identificant-me com a "Antoni Rico i Garcia, professor de secundària, funcionari de la Generalitat de Catalunya", el caporal es nega a donar-me el número de placa de l'agressor i només em diu que "faci el que cregui que haig de fer" quan li dic que vull denunciar l'agressió i necessite conèixer la identitat de l'agressor.

Després d'uns trenta minuts segrestats, insultats, maltractats, intimidats... vam poder marxar. Un cop desconvocada la manifestació, un servidor i dos companys més vam anar al CAP Güell per demanar un part mèdic que deixara constància de les agressions rebudes. La pròxima setmana realitzarem els passos necessaris per denunciar als Mossos d'Esquadra per les agressions. No sé quin recorregut tindrà la denúncia, i si haig de ser sincer tinc poques esperances que servisca d'alguna cosa més enllà de per ampliar les tristes llistes d'agressions perpetuades anualment per un cos policíac que recorda més a la policia d'uns temps que molta gent creia superats. Com a mínim que aquesta crònica personal servisca per posar en evidència el que en un país realment democràtic seria una vergonya col·lectiva.

Qui s'amaga darrere de la Marató per la pobresa?

Avui molta gent de bona fe participarà en la Marató de la vergonya que TV3 ha muntat per rentar la cara als culpables de la crisi i les retallades. No és cap novetat, de fet. Aquest tipus d'estratègies s'han portat a terme tota la vida, fet que mostra clarament la connivència entre els diferents poders del sistema. Una connivència que aquesta vegada va buscar fins i tot la col·laboració d'aquells que s'oposen a aquest tipus de circs mediàtics com són la gent del Seminari d'economia crítica Taifa. Amb el bon criteri que els identifica, però, s'hi van negar. De fet, són la gent de Taifa com Josep Manuel Busqueta, els que han treballat de valent per mostrar-nos amb les seues reflexions que s'amaga darrere d'esdeveniments com "La Marató per la pobresa". La meua intenció, però, és que analitzem qui són els padrins d'aquesta inicitiva, fet que ens ajudarà a entendre millor que o qui hi ha al darrere i que pretén: 

- Generalitat de Catalunya i CiU: Des que CiU va arribar al poder la primera vegada a principis dels anys vuitanta, ha estat un partit que ha jugat a confondre el país amb el partit. Actualment, des del govern de la Generalitat, CiU es dedica a enganyar el seu poble amb la farsa del "pacte fiscal" que ells mateixos saben que no aconseguiran mentre aplica retallades salvatges en educació i sanitat. Retallades, val a dir, que beneficien a part del govern i amics i militants de CiU que aprofitaran per quedar-se amb les privatitzacions corresponents.

                                    

- La Caixa: entitat bancària que hipoteca la vida de la gran majoria de catalans i catalanes. La Caixa és el principal banc català, acumula ganàncies multimilionàries cada any des que va esclatar la crisi. La Caixa, a més, aplica desnonaments a persones que no poden pagar la hipoteca, deixant-les sense vivenda i en el carrer. El darrer negoci mafiós que ha fet La Caixa ha estat la venda de les anomenades "participacions preferents" amb les quals ha estafat milers de ciutadans que a hores d'ara, un cop enganyades,no poden fer servir els seus diners. No hem d'oblidar tampoc que La Caixa és propietària, copropietària o té un important nombre d'accions en moltes de les empreses multinacionals que actualment practiquen el neocolonialisme als països del sud, a més de controlar sectors estratègics de l'economia que haurien de ser nacionalitzats, enriquint-se així a costa de tota la ciutadania.

                                                           

- Abertis: entitat encarregada d'enriquir-se a costa de cobrar peatges a les autopistes catalanes. Abertis ja té amortitzades totes les autopistes construïdes i tot i així continua expoliant les butxaques dels catalans. 

- Movistar: empresa multinacional que té el seu origen en Telefònica, l'antiga empresa estatal de telecomunicacions. Telefònica va ser privatitzada durant el govern d'Aznar i des de llavors les seues ganàncies, que són anualment multimilionàries, només serveixen per a enriquir els pocs propietaris que van comprar l'empresa. A més és una de les principals peces del neocolonialisme espanyol per Sudamèrica i s'ha convertit en la principal empresa de telecomunicacions d'aquest territori, impedint així que empreses pròpies dels països sudamericans puguen desenvolupar-se. 

- El Corte Inglés: empresa multinacional espanyola coneguda tristament per ser la que menys drets laborals atorga als seus treballadors. Aquesta empresa manté un control ideològic ferm sobre els seus empleats, no permet exercir el dret a estar sindicat en un sindicat de classe sinó que l'empresa té el seu sindicat al qual s'han d'afiliar els treballadors en cas de voler estar sindicats. També és coneguda perquè la seua marca de roba Cortefiel treballa en països del Tercer Món i en més d'una vegada ha estat denunciada per utilitzar mà d'obra infantil.

- Gas natural: El capital d'aquesta empresa energètica també està en mans majoritàriament de la Caixa. Junt a Repsol, és la principal empresa multinacional de l'energia encarregada d'explotar els recursos naturals dels països sudamericans.

- PWC: És una consultoria i financera anglesa de les més importants del món. Els darrers anys ha estat coneguda per falsejar dades respecte als protocols de Kioto per justificar la innacció de la gran majoria dels governs capitalistes en la lluita contra el canvi climàtic. 

- Danone: La inofensiva marca de iogurts s'ha dedicat els darrers anys a acomiadar milers dels seus treballadors i a tancar diverses fàbriques situades a Europa. Amb quina intenció? Amb la de traslladar-se a països del Tercer Món per a abaratir costos.

I podríem seguir amb els altres col·laboradors. Em sembla, però, que amb aquesta mostra ja ens queda clar que hi ha al darrere de la "Marató per la pobresa", que no "contra la pobresa". La pobresa només s'eradica d'una manera: lluitant per construir un altre model econòmic, polític i social. La resta no deixa de ser la típica caritat de les societats de classes. Amb mi, però, que no hi compten.

Les coses de la CUP

Amb aquesta gran reflexió va despatxar el portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona la moció que la CUP presentava en favor de la República dels Països Catalans. Fer una ponderació del sou que cobra d'uns 1600 euros per la regidoria i la portavocia amb el nivell intel·lectual de la frase fa que t'indignes. I no perquè et provoque cap mena de sorpresa una reflexió tan profunda, sinó pel valor econòmic que es percep per ella. La moció era incòmoda per als súbdits del Borbó. Tant per a aquells que el legitimen des de l'obediència cega (PP), per aquells que han desenvolupat la tasca de dignificar-lo durant més de trenta anys (PSC) com, també, per a aquells que un dia s'alcen del llit independentistes, altre sobiranistes, altre autonomistes i sempre possibilistes amb un "fem país" que ja no cola.

Però diguem-ho clar: CiU va votar que no a la moció perquè l'alcalde Carles Puigdemont no volia tornar a sortir al telenotícies de Telecinco, Antena 3 i TVE1. És la doble moral de la covardia històrica de la dreta catalana. Jugar a la "puta i lla ramoneta" és tot un clàssic que els ha anat eixint meridianament bé i es resisteixen a deixar de fer-ho. Com es pot ser independentista i votar en contra de traure la foto del saló de plens del màxim representant de l'estat que no et permet ser lliure? Ni s'entén ni es pot respectar. En moments com l'actual l'ambigüitat no té cabuda. Cal anar a l'arrel dels problemes si realment els volem solucionar i dir un dia "a" i a l'endemà "e" no ajuda ni a avançar com a país ni a que la població, cansada fins la sacietat d'aquest tipus de joc, recupere la creença en la política com a eina de transformació i equilibri social. Ans al contrari, les postures covardes només serveixen per a aprofundir en la crisi de valors que vivim.

El paper del PSC (PSOE millor, no?) és digne de la més gran de les vergonyes. El reguitzell d'arguments buits expressats pel seu portaveu aquell dia va ser digne de ser recollit per la posteritat. "Som un partit de tradició republicana i federal"... i per això voten en contra? Un servidor prové de família socialista que mica en mica s'ha anat desenganyant d'un partit que cada vegada enganya a menys gent. Personalment em fa vergonya que algú que parla en nom d'un partit que va defensar la República contra el feixisme en els anys trenta avui dia tinga la indecència de votar en contra de prendre una sèrie de mesures que avancen per retornar a un autèntic règim de llibertat i democràcia. No s'hi val dir que durant molts anys s'han fet coses per recordar la República com si aquesta només fóra un període històric, una peça de museu, una mena d'arxiu ple de pols i molsa que de tant en tant traiem per mostrar-lo públicament i ràpidament guardem. El republicanisme és una manera d'entendre el país del present i del futur, no una quelcom del passat. Creure en els valors republicans és treballar per avançar per la seua consecució, no penjar una bandereta republicana espanyola, fer una exposició i després anar a sopar amb els reis durant els actes de la Fundación Príncipe de Gerona. A banda deixe la insinuació que es va fer sobre quins temes s'han de portar o no al ple perquè d'altres ja n'han parlat i no vull donar més joc als posicionaments inquisitorials expressats aquell dia. Si voldria, però, recordar que la República del 1931 va arribar gràcies a unes eleccions municipals, és a dir, que res tenien a veure amb un plebiscit oficial sobre el tema ni amb les institucions que haurien de prendre decisions sobre el model d'estat. Ho dic perquè cansa molt argumentar les teues abstencions dient que el tema no és competència municipal. És una excusa de molt mal pagador.

En fi. El de sempre protagonitzat pels de sempre. El que està clar és que les "coses de la CUP" estan posant en evidència a molts que fins ara vivien còmodament barallant-se de cara a la galeria amb discussions buides i que quan sortien del ple compartien la cassola i el porró. Hi ha altra manera de fer política i les "coses de la CUP" ho estan demostrant.

Manuel Fraga: una història políticament incorrecta

Qui és aquest senyor que va morir diumenge i, segons la majoria dels mitjans, sembla que va portar la democràcia a l'Estat espanyol? Manuel Fragra Iribarne fou ministre durant la dictadura franquista, dins el període conegut com l'oberturisme en què els sectors de l'Opus Dei van prendre les rendes del govern sorgit del colp d'estat de 1936. Si bé és cert que Fraga va entrar al govern durant l'etapa dels tecnòcrates i l'oberturisme encapçalat per l'Opus Dei, sempre fou un ferm defensor de la línia ideològica més dura. La seua identificació amb el règim el va portar a coparticipar i justificar directament de les execucions, tortures, censura, i d'altres formes de repressió i persecució de l'antifranquisme. Va estar 35 anys al servei del règim. Abans de ministre va ser "Delegado Nacional de Asociaciones de Falange". Com a ministre, fou l'encarregat de dissenyar i tirar avant la campanya "25 años de paz" en record de la Guerra Civil. Durant el govern en què va participar Fraga es va crear el TOP (Tribunal de Orden Público), predecessor de l'actual "Audiencia Nacional". En definitiva fou una peça clau de la dictadura, un còmplice i culpable que mai va seure en la banqueta dels acusats. La seua no condemna és una de tantes vergonyes pactades a la transició. Que aquest text servisca per retre homenatge a les seues víctimes i que la seua memòria sempre el perseguisca.

Julián Grimau (Madrid, 1911-1963)

L'any 1962 era detingut a Madrid, després d'uns anys a l'exili, el militant comunista Julián Grimau. Fou interrogat i torturat . Fet això, la policia el va emmanillar i llançar per la finestra d'un segon pis. Grimau va patir multitud de fractures i ferides. Manuel Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme va organitzar una campanya mediàtica per mostrar el cas com de "tracte exquisit", declarant que Grimau s'havia llançat tot sol per la finestra. Mesos més tard, Grimau fou condemnat en un procés totalment il·legal a mort per un tribunal militar. Fraga, com a ministre del govern, junt a la resta de responsables, signaren la pena de mort. Grimau va rebre vint-i-set trets que no el van matar, el que va fer que el capità del pelotó d'afusellament el rematara amb dos trets directament al cap.

Francisco Granado i Joaquín Delgado

Foren dos joves llibertaris assassinats per la justícia espanyola l'any 1963. Acusats d'una sèrie d'atemptats que no havien comès, se'ls va aplicar, després de ser detiinguts, torturats i jutjats en un judici de guerra, el sinistre mètode del "garrot vil". Fraga formava part del govern que va signar i tirar avant la pena de mort.

Enrique Ruano Casanova (Madrid, 1948- 1969)

Jove estudiant de dret i militant antifranquista del FLP. El 17 de gener fou detingut a Madrid per la policia sota l'acusació de repartir propaganda de CCOO. Quan fou traslladat per realitzar un registre, la policia el va llançar per la finestra d'un cel obert provocant-li la mort amb la caiguda. Una altra volta, Manuel Fraga fou l'encarregat com a ministre de programar, junt al diari ABC i el seu director Torcuato Luca de Tena, una campanya plena de mentides amb la intenció de mostrar el cas com un accident i no com un crim polític del franquisme. Fraga, però, no va tenir prou amb això i va trucar personalment el pare de Ruano per a amenaçar-lo, recordant-li que en aquell moment "encara li quedava una filla que cuidar".

Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974)

L'assassinat de l'anarquista català va causar una gran conmoció arreu del món per la impassivitat del règim davant les queixes i protestes arreu d'Europa. Fou mort també amb el "garrot vil". Fraga era aleshores embaixador a Londres del govern que li va aplicar la pena de mort.






3 de Març de 1976: els fets de Vitòria

Romualdo Barroso, estudiant de 19 anys; Francisco Aznar, forner i estudiant de 17 anys; Pedro María Martínez, 27 anys, treballador de Forjas Alavesas; José Castillo, treballador del grup Arregui, 32 anys; Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, 30 anys. Són els 5 assassinats durant l'assalt de la polícia espanyola a la catedral de Vitòria el 3 de març de 1976 ordenat per Manuel Fraga. A banda d'aquests assessinats, van haver-hi més de cent ferits. Tot i que els dies posteriors va visitar algun dels ferits amb una clar intent de minimitzar el fet, mai va demanar perdó ni va mostrar cap mena de penediment cap a les víctimes.



Aquests són els fets més obscurs i terrorífics de la biografia del personatge que durant aquests dies ens han tractat vendre com un "demòcrata de tota la vida". Aquesta és la persona que alguns volen amagar sota aparences falses, mentides i tergiversacions històriques. Aquest és el personatge que, com va dir Lluís Llach en la mort li han de "perseguir les nostres memòries".

Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats

Aquesta s'ha convertit en una de les afirmacions més difoses des de l'inici de l'actual crisi capitalista. Sí és que existeix tal crisi, més tenint en compte que el sistema en si mateix està abocat a la crisi permanent, de vegades més profunda i d'altres més subtil. Siga com siga, em resulta apassionant que aquells que ens han portat a la situació actual, ara es dediquen a acusar-nos a tots d'haver estat còmplices, quan no culpables directament. Això va fer l'altre dia el president dels valencians Alberto Fabra. Què la gent té un grau de responsabilitat en tot allò que afecta a la seua vida pel fet de depositar un vot cada 4 anys i designar uns representants, en certa manera, puc estar-ne d'acord. Ara bé, que se'ns acuse a tots de l'analfabetisme polític d'uns quants ja em sembla, si més no, massa agosarat. Cal recordar que els índex de vot en l'actualitat estan al voltant del 60% de la població, el que vol dir que una mica menys de la meitat dels ciutadans no exerceixen aquest dret. Els motius són molt diversos i no els entraré ara a valorar. La dada objectiva, però, és la xifra. Per tant, això vol dir que per a tenir una majoria absoluta i poder fer el que et done la gana necessites més o menys -parle d'estimacions- el suport d'un 30% de la població. Amb això ja pots fer una perfecta política despòtica, tirànica i al servei dels interessos teus i les amistats més properes.

El tema, però, que vull tractar és el rerefons que existeix en la consigna llaçada per Fabra i tants d'altres durant aquests darrers anys. "Per sobre de les nostres possibilitats", qui? Vegem. En primer lloc, qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats són els polítics com el senyor Fabra, Camps, Milagrosa Martínez, Montilla, Vilert i tants d'altres que s'han dedicat a tenir sous astronòmics, pagats amb diners públics, quan no s'han dedicat a acumular càrrecs, fet que els ha convertit en una mena de nous rics. Uns sous que res tenen a veure amb el que cobraven abans d'entrar en política en el seu àmbit professional (això en el cas que hagen treballat d'alguna altra cosa abans i no s'hagen dedicat des de la seua joventut a la política professional). És a dir, els darrers anys s'ha constituït una nova casta política que s'autodefineix com a "classe política" i que només ha mirat pels seus propis interessos, per enriquir-se i tapar-se les vergonyes mútuament. Però atenció, continuen així, sense rebaixar-se el sou o, si ho fan, mantenint un nivell de vida molt per sobre de la resta de la població.

Per altra banda tenim als banquers i presidents de caixes d'estalvi. Aquests, junt als polítics i els promotors immobiliaris, són els vertaders culpables de la crisi. I què fan els polítics? Doncs els regalen diners a fons perdut per a què puguen seguir mantenint els índex de beneficis d'abans de l'esclat de la bombolla immobiliària. Els sous d'aquesta gent van arribar a la frivolitat d'apujar-se en pocs anys un 94%. Per no parlar del pirata més gran del regne: el senyor Botín. Un personatge que, com el seu propi nom indica, s'ha emportat uns beneficis anuals que han superat els 8 mil milions d'euros! I encara li donen ajudes per a que el banc no se li enfonse.

No voldria, però, deixar de parlar del "yernísimo" i els Borbons. El senyor Urdangarín encara deu d'estar estupefacte pensant com pot ser que sent membre d'una família i institució tant poc ètica i amb un sogre tan corrupte, que s'ha anat enriquint els darrers quaranta anys amb negocis obscurs per tot el món, el puguen haver enganxat a ell. Però parlem d'aquells diners públics que aquesta colla de sangoneres s'emporta a l'any. Quan van voler fer públiques les dades, la Casa del rei va obviar que el cost de la monarquia no només es basa en l'assignació anual que perceben directament sinó també s'ha de tenir en compte tot el que ens costen en seguretat, viatges, manteniment de palaus dels quals el rei n'és titular, càterins, etc... És a dir, van oblidar que més enllà dels 8 milions d'euros que els hi regalem per la cara, la monarquia costa al voltant d'uns 60 milions d'euros anuals.

Encara algú té dubtes sobre qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats? Jo ho tinc molt clar. És evident que la frase de Fabra és en primera persona del singular i del plural: ell i els seus amics.

Entre moció i moció sorpresa...

El plenari d'ahir a Girona és digne de ser analitzat des de diferents punts de vista. Per una banda va resultar paradigmàtic la mena de complot que PSC, PP i IC van desenvolupar contra la CUP durant el debat de les mocions. Una situació que, val a dir, ens va sorprendre i fins i tot podríem dir que no deixava de tenir un cert component surrealista i, en certs aspectes, patètic. Però anirem per parts.

La moció del Modern

Després de setmanes de reunions amb entitats veïnals, culturals, etc., vam veure la necessitat de presentar una moció sobre l'antic cinema Modern i el futur centre cívic del Barri Vell. Més encara quan vam comprovar que els senyors del PSC, altre cop, intentanven portar la discusió al ple amb una moció tancada que només pretenia, per pur partidisme, posar l'actual equip de govern contra les cordes amb aquest tema. La CUP, actuant per simple responsabilitat, va decidir presentar-ne una altra que recollira tots els punts de vista existents, tant la proposta del PSC com la de l'equip de govern municipal. En aquest sentit vam redactar una moció que vam explicar els dies previs al ple als diferents grups amb la intenció de fer-la el màxim d'assumible per tothom. Tant PSC com CiU van fer les corresponents esmenes i canvis i nosaltres, ingenus i novells, pensàvem que això suposaria el vot favorable de tothom. La moció simplement instava a totes les parts -partits i ciutadania- a seure en una taula i parlar, sense cap proposta tancada d'inici, tal com pretenia el PSC. Però sembla ser que a la senyora Bosch no li agrada deixar de sortir a la foto. I aquí és on va estar el problema ahir. Així, en lloc de votar una moció que expressava exactament tot allò que PSC, IC i PP van explicar durant el debat, totes tres forces polítiques es van aliar per combatre la CUP acusant-nos -ves per on!!- del que constantment fan ells en la seua praxi diària: oportunisme i pactes amb l'equip de govern. Surrealista i una mica freak. Per a la CUP és molt trist intentar arribar a consensos i veure com la resta només mira pels seus interessos personals. I més encara i molt més trist: el teatre patètic de dir una cosa en reunions prèvies al ple i després trobar-se davant de posicionaments partidistes i sectaris. Això és la política dels professionals, què l'hi farem.

Associació de Municipis per la Independència

Finalment s'ha pogut discutir i votar. I mira que el tema ha costat i ha estat possible després de reunions i reunions prèvies que ara no explicaré per no avorrir el personal. Ara bé, no deixa de ser còmic veure com PSC-PSOE i PP són una mena de matrimoni defensor de la sacrosanta unitat d'Espanya. Ahir ho vam tornar a veure a Girona. Sort de l'Àngel Quintana que almenys es va abstenir -supose que per no fer trontollar més els delicats ciments de la socialdemocràcia catalunyesa. La moció que es va acabar aprovant sense les esmenes partidistes d'en Duran i Lleida, vull dir d'Unió Democràtica... ehem, permet seguir avantçant en la llibertat d'aquest país. De moment no sabem encara que significarà aquesta nova iniciativa que en aquest cas és institucional -a diferència del que va dir ahir la portaveu d'IC quan la qualificava de popular i de la societat civil-, però el que està clar és que als sectors espanyolistes no els hi va fer gens de gràcia i, simplement per això, ja és un avenç més.

“Teatro y del bueno”

La cèlebre frase de Mourinho serveix a la perfecció per a resumir la gran actuació de la flamant diputada per Girona Concepció Veray. La portaveu del PP -que cada cop ens fa patir més per les inflamades dialèctiques que li acabaran suposant un problema de salut- ahir va voler desviar l'atenció del debat sobre l'Associació de Municipis per la Independència convertint un qualificatiu polític a la categoria d'insult. Quan els teus arguments són febles i patètics has de fer aquest tipus d'estratègies. El portaveu de la CUP simplement li va dir que el seu partit era des del seu punt de vista “antidemocràtic” pel fet de negar el dret a l'autodeterminació del poble català. I efectivament així ho és. Qui nega el dret a decidir al poble és antidemocràtic. Presentar-se a unes eleccions no és el que et fa més o menys demòcrata. En tot cas quan et presentes o formes part del sistema de partits, l'únic element que defenses és el teu dret a presentar-te, res més. Hitler també es va presentar a unes eleccions i a més les va guanyar. Algú pensa a dia d'avui que el Partit Nazional-Socialista era democràtic? I quede clar que no estic dient que el PP siga nazi. La meua opinió, però, és que el que si són és una mica feixistes. Posarem exemples: 1) El PP mai ha condemnat l'alçament feixista de 1936 contra el legítim govern de la II República; 2) El PP mai ha condemant l'assassinat del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys; 3) El PP mai ha condemnat el règim franquista en la seua integritat; 4) El PP té com a president d'honor del partit al senyor Fraga Iribarne, exministre de Franco; 5) El PP ha subvencionat durant molts anys la Fundación Francisco Franco; 6) En les celebracions electorals del PP es veuen normalment banderes franquistes... Cal seguir? Recuperant un altre il·lustre poeta madridista: “No hase falta desir nada más”.

El paper d'Iniciativa per Catalunya

Ahir vam viure com per enèssima vegada IC tornava a dur a terme una política basada en la idea d'intentar sortir a la foto més a l'esquerra que la CUP. Realment el posicionament no deixa de ser incòmode per a un partit que es creia fins fa uns mesos únic garant del discurs d'esquerres a les institucions. Reconec que per a IC ha de ser molt dur acceptar que algú altre els ha avançat per l'esquerra i sense posar l'intermitent. I en aquest sentit no deixe d'estar d'acord amb els retrets que constantment li fan els antics grups de l'oposició, CiU i PP, quan recorden al senyor Olóriz que més enllà de les arengues dialèctiques actuals, no es pot oblidar que tot allò que ara proclamen no van ser capaços de portar-ho a terme en vuit anys de govern.

Regidors que dormen i públic que s'emociona

L'anècdota còmica del dia la va protagonitzar la senyora Cuca Mascort. La regidora del PP va retreure al públic que omplia la sala de gom a gom que no es comportés tal com a ella li agradaria. La resposta de l'alcalde, però, va ser digna d'un "zas en toda la boca" de Peter Griffin: "de vegades hi ha regidors que s'adormen al ple". Els assistents al ple ja sabem perfectament qui són, o millor dit, qui és aquest/a regidor/a que pateix somnolència aguda. De fet, de vegades només li falta el got de llet i les sabates d'estar per casa. Perquè un ple ha de ser molt avorrit quan acabes sent regidor simplement perquè vas decidir anar en unes llistes amb la intenció de poder matenir els teus negocis personals intactes.

Els noucentistes del segle XXI

L'agost de 2005 va començar a fer fortuna a l'estat espanyol el terme "mileurista" després d'aparèixer en una carta al diari "El País" que, sota el títol de Yo soy 'mileurista', signava Carolina Alguacil. Fins els darrers mesos, ser mileurista es veia com una situació no del tot desitjada però que, si més no, ajudava a entendre l'estat econòmic en què es trobaven els joves "espanyols". Ara, però, difícilment podem ja parlar de "mileuristes". Les darreres retallades estan començant a deixar a aquells que encara mantenen la feina, en molts casos, en una situació econòmica per sota dels 1.000 euros que tanta fortuna van tenir terminològicament. Ara, de fet, molts d'aquests joves amb feines precàries i hores laborals abundants, amb sort superen els nou-cents euros mensuals. La retallada en els sous es comença a notar i molt.

En el trànsit del XIX al XX, la burgesia catalana va protagonitzar el moviment cultural i literari conegut com el Noucentisme. Doncs bé, sembla ser que els hereus d'aquests mateixos il·lustres burgesos, ara volen crear un nou noucentisme, però en aquest cas de caràcter econòmic. I és que, tots aquells que gaudeixen encara a dia d'avui d'un sou que supera la xifra de 900 euros mensuals, són uns "afortunats". No deixa de ser curiós com de fàcil pot arribar a ser lligar conceptes d'una i altra època. El noucentisme del segle passat va estar protagonitzat per una classe social concreta, la burgesa; per la construcció de molts edificis impregnats de l'estil modernista; per uns pensadors que apostaven per enfortir Catalunya, com Prat de la Riba; i per un projecte per al país que no passava de la reforma d'Espanya, la Mancomunitat de Catalunya.

Doncs bé, ves per on, elements i actors semblants es tornen a trobar cent anys després. Una altra vegada, el noucentisme està protagonitzat per la burgesia catalana que a cop de tisora pretén acabar amb l'estat del benestar i els avenços que la classe treballadora havia aconseguit els darrers 50 anys d'història. Mira per on, la construcció i l'arquitectura -en aquest cas res a veure amb el modernisme- ha tornat a jugar un paper important en la configuració del noucentisme actual: ha estat precisament la bombolla immobiliària la que ha fet esclatar la crisi econòmica que patim. I què em dieu dels pensadors? No arriben a l'alçada de Prat de la Riba, però realment tot el sèquit de tertulians i opinadors matiners -que són sempre gairebé els mateixos, el pilarraholisme radiofònic- es dediquen a dotar de contingut i discurs les polítiques noucentistes. I, finalment, el projecte per Catalunya: altra vegada ens volen fer creure que Espanya és reformable. Pacte fiscal en diuen ara.

En definitiva, més del mateix. I el problema no és la burgesia catalana en si, és el poble que no acaba de despertar o ho fa molt a poc a poc. Potser el dia que desperte ja serà tan tard que ja no quedarà país per salvar ni serveis públics per mantenir. Tenim l'obligació d'evitar-ho, perquè sinó potser acabarem passant del noucentisme al primitivisme, per no parlar del surrealisme de tot plegat.

Publicat a www.llibertat.cat

Valors? Quins? En defensa del materialisme

Fa uns dies vaig poder gaudir d'una xerrada del professor i antropòleg Manel Delgado sota el títol "Educar en valors". Delgado, polèmic i clar com sempre, va criticar això que anomenem educar en valors perquè, tot i que no posava en dubte l'existència d'aquests, si que qüestionava el fet que estiguen reglats i dins d'un currículum acadèmic. Haig de dir que estic totalment d'acord. El seu qüestionament, però, partia d'una anàlisi molt clàssica del debat en si que, sembla ser, mica en mica s'ha anat perdent: l'enfrontament entre idealisme i materialisme. Què ha de centrar la nostra anàlisi de la realitat, les grans idees basades en criteris eteris i no gaire terrenals o l'estudi de les relacions materials entre els humans, l'infraestructura que deien Marx i Engels. Personalment em decante per la segona. Sense materialisme no hi ha anàlisi científic de la realitat. Ho sent molt, però és així. Podem fingir ser molt postmoderns, però l'economia, el tenir o no bens de producció, bens materials, continua sent la base de les relacions humanes.


"Fins ara els filòsofs s'han dedicat a interpretar el món, ara, però, ens hem de dedicar a transformar-lo". Aquesta voluntat transformadora expressada en la clàssica frase de Marx és fonamental per a entendre la diferència entre idealisme i materialisme. I és que, per a ser idealista has de tenir molt de temps lliure per a crear un món paral·lel al que vius. Plató, Aristòtil o els escolàstics en tenien molt, de temps i de bens materials també, cosa que precisament els permetia poder crear el "món de les idees" o aquell habitat per un senyor que van anomenar Déu. Els pobres, però, només han tingut temps al llarg de la història per a treballar i guanyar-se el pa que els fa agafar forces per a tornar al tall. Són o no importants les condicions econòmiques de l'individu? De fet, són aquestes les que acaben determinant el seu destí. Plató parlava del "mite de la caverna" i els obrers del XIX i part del XX van caure en el de "la taverna", víctimes de l'alcoholisme al quan es veien abocats per les seues condicions de vida miserables.

Valors com la "pau", la "solidaritat" i tot el bonrotllisme que se'ns ha estat inculcant des de les diferents instàncies del sistema capitalista, només han servit per a augmentar els graus d'alienació d'una classe treballadora que es creu "classe mitjana". Pot tenir la mateixa idea de pau un fill d'obrer que el d'un gran banquer? Pot entendre la solidaritat de la mateixa manera un treballador sindicat d'una fàbrica que el propietari d'una multinacional? Què ens hem tornat bojos? Pot ser. De fet, simplement ens han inculcat uns valors falsos, buits de contingut real i que només han servit per a portar a la inacció dels explotats, dels desheretats, dels que només tenen la seua força de treball per a poder sobreviure en aquest món. Els valors no s'inculquen ni s'ensenyen, s'aprenen fruit de la vida i al llarg d'aquesta. Per a un ric la pau és que el pobre el deixe gaudir de la seua riquesa. Per a un pobre la pau és que no hi haja diferències de classe. Parlem de pau en tots dos casos, però una pau antagònica i contradictòria. Valors sí, però quins i per a què?

Article de Manuel Delgado on exposa el seu pensament sobre l'"Educació en valors"

"La ideologia alemanya" de Karl Marx on parla sobre les diferències entre idealisme i materialisme

Neoliberalisme de pa amb tomata

Menys de 48 hores després de les eleccions espanyoles, el “Molt honorable” president de la Generalitat d’aquí dalt ha anunciat noves mesures, d’aquelles que ells anomenen anticrisi i jo neoliberals. És, lamentablement, una pràctica habitual en els temps que corren. La covardia del senyor Mas no té límits. Quan va muntar el seu govern el va qualificar com “el Govern dels millors”. Si això és el millor que tenen aquest país té un problema, i greu. Com es pot ser tan cínic, hipòcrita i covard per a esperar que passaren les eleccions per fer les noves retallades? Aquesta és la política que ha provocat les dades d’abstenció de diumenge, l’augment del vot nul, en blanc o la candidatura d’escons en blanc, que ve a ser simbòlicament el mateix. Una política basada en el cinisme extrem, en l’allunyament constant entre governant i governat. En definitiva, una manera de fer totalment contrària a com hauria de funcionar un autèntic sistema democràtic.

La política de Mas, com la que farà Rajoy, o la que fan Camps i Bauzá, però, no és conseqüència de la crisi. No ens enganyem i que no ens preguen el pèl. Les seues polítiques són fruit del seu pensament neoliberal en termes econòmics. Un pensament inspirat en els principis dels clàssics del XVIII i XIX, però sobretot en les teories de l’Escola de Chicago i el seu màxim gurú Milton Freadman. Un pensament que proposa acabar amb l’anomenat Estat del benestar que tanta sang, suor i llàgrimes va costar aconseguir als treballadors del bloc occidental en els anys de la Guerra Freda. Un pensament que té com a base argumentativa la creença en la desaparició del sector públic, la privatització de tot tipus d’empresa i l’enriquiment, així, d’uns empresaris i banquers amb clares connexions polítiques. Quan el senyor Boi Ruiz recomana als catalans que es facen d’una mútua, ho fa perquè la seua tasca de govern va en la direcció de fer desaparèixer la sanitat pública. Quan la senyora Rigau signa acords amb la fundació “Empieza por Educar” que està presidida per Patrícia Botín -us sona el cognom?- i avalada pel Banco Santander i La Caixa, ens indica que allò que dèiem els mestres i professors que passaria amb la LEC –privatització de l’educació pública- és el que acabarà passant. Neoliberalisme de pa amb tomata, sí, però neoliberalisme al cap i a la fi.

Hi ha molta gent que es pensa que CiU no són tan dolents com el PP. Innocents. A hores d’ara, la democràcia cristiana catalana no ens és útil ni tan sols per a avançar en l’alliberament dels Països Catalans ja que la seua covardia històrica, per una banda, i el seu component regionalista representat per personatges com Duran i Lleida, per una altra, no ho fan possible. En termes econòmics, doncs, no hi ha absolutament cap diferència. Però cap ni una. I tot plegat ens mostra un panorama que ens fa evolucionar cada vegada més de l’estat del benestar al del malestar. Temps al temps.

Barraques de Girona: alcohol, menors i doble moral

Aquestes fires, altra volta, s'està posant sobre la taula constanment el presumpte alcoholisme de la joventut gironina i, en concret, la venda d'alcohol a menors a les barraques. Vivim en una societat que constantment no admet responsabilitats i que busca un tercer a qui passar-li el problema, la culpabilitat d'una actitud pròpia inadequada. És més fàcil dir que la culpa és d'un altre que qüestionar-se si allò que un ha fet està bé o malament i quin és el seu grau de responsabilitat quan va decidir fer-ho. Amb el tema de la suposada venda d'alcohol a menors en les barraques de Girona està passant exactament això amb un rerefons estrany que només serveix per a qüestionar un model de festa que, al cap i a la fi, suposa un problema per al govern municipal: se'ls escapa de les mans.

L'alcohol sempre ha estat present al llarg de la nostra història en les celebracions i festes. Això és evident i no cal ser un expert en enologia per afirmar-ho. I el consum indiscriminat de l'alcohol també ha estat sempre un problema, no només pel que fa als menors d'edat, sinó de manera general en tant en quant estem parlant d'una droga que crea addicció. Però qui és el culpable d'una borratxera? Qui decideix prendre més alcohol del que el seu cos pot admetre o qui subministra aquest alcohol? Si prenem el discurs de l'stablishment gironí com a bo ens faran arribar a la conclusió que el culpable de l'alcoholisme entre el jovent de la ciutat són les barraques. Si fem una anàlisi minimament rigorosa i seriosa del tema veurem com en aquest tema les barraques no hi pinten res, ans al contrari, s'estan convertint en l'autèntica víctima d'uns polítics que per guanyar quatre vots amb un discurs populista i fàcil tenen com a missió eliminar un espai social i festiu que se'ls escapa de les mans.

Els mateixos joves que són acusats de borratxos en època de barraques també prenen alcohol la resta de l'any en bars, discoteques o locals on, teòricament, haurien de tenir l'entrada prohibida. I que fan els polítics per a evitar-ho? Res. Aquests locals que fomenten un oci individualista, mediocre i, permeteu-me dir-ho, cutre en molts aspectes, són útils per al sistema perquè o bé els seus propietaris mantenen relacions cordials amb els polítics de torn o bé, com que paguen els seus impostos religiosament, no suposen cap molèstia. Doble moral i hipocresia portada a l'extrem va ser el comunicat que alguns propietaris de bars i discoteques gironines van llançar l'any passat en la direcció que les barraques suposaven una competència deslleial per als seus negocis. Estaria bé saber el carnet polític de més d'un d'aquests empresaris de l'oci nocturn. Si més no, seria interessant.

Per altra banda, la criminalització de les barraques ens està portant als que participem d'alguna d'aquestes a cometre una irregularitat molt gran: identificar ciutadans lliures per a poder-los vendre alcohol. Cap persona que no sigui un policia té dret a identificar un altre demanant la seua documentació i actualment els polítics i els Mossos d'Esquadra ens estan obligant a fer-ho. I estem arribant a l'absurd d'identificar persones majors d'edat simplement perquè ens poden semblar més joves del que en realitat són. Però no només nosaltres: la cacera de bruixes que els Mossos estan duent a terme enguany els va portar a identificar a la barraca de Maulets un major d'edat que s'acabava de demanar un "cubata" en aquesta amb la intenció d'agafar infraganti a la barraca dels joves independentistes gironins incomplint la llei. Esquizofrènic, paranoic i patètic. No tenen altra feina els Mossos a fer que perseguir gent que està de festa, ciutadans lliures que trien com divertir-se, sense molestar ningú i sempre dins dels límits de la legalitat? Sembla ser que no.

En definitiva, quan acaben aquestes fires tornarem a tenir sobre la taula el debat del model de barraques, del que es fa al recinte de la Copa, entre d'altres. No ens despistem de l'autèntic debat de fons. L'alcoholisme juvenil aquí no hi pinta res i, en tot cas, aquest no és un debat que incumbeix a les barraques i les associacions de la ciutat que suen la gota grossa per tirar endavant l'associacionisme gironí. Aquest debat és familiar, de pares i fills i de com estem educant el jovent. El debat real serà com controlar les barraques i un espai que a hores d'ara representa un àmbit de llibertat i col·laboració. Estiguem atents i que no ens despisten.

Ningú estima els banquers però sí a la Guàrdia Civil

Deia Garcia Màrquez que el coronel no tenia qui l'escriguera. A Girona, però, la Guàrdia Civil si que té qui l'estima: el nostre benvolgut alcalde. Efectivament, la declaració d'amor que ahir va dedicar Carles Puigdemont a la “benemérita” va ser apassionant, surrealista i, fins i tot, amb un to freak. Vam quedar tots glaçats i no és per menys. El regidor de la CUP i membre de Reagrupament Carles Bonaventura va preguntar al senyor alcalde com explicava la seua presència en els actes del passat 12 d'octubre a la caserna del cos policíac espanyol. Bonaventura va ser un dels repressaliats, precisament, per aquest cos en l'anomenada “operación Garzón” que, amb l'excusa d'acabar amb Terra Lliure, va comportar la detenció i tortura de més de seixanta ciutadans d'aquest nostre país l'any 1992. Potser, el senyor Puigdemont això no ho sap. És més, costaria d'entendre que sabent això tinguera valor per a dir al regidor de la CUP que “si es dediquès a trepitjar el territori veuria que el cos de la Guàrdia Civil és una institució molt ben valorada per la seva gran tasca en matèria de seguretat a Catalunya”. Amén. Clar, dir això a qui ha estat torturat per aquesta magnànima institució és, si més no, grotesc. Ara bé, el molt honorable independentista gironí va arribar a afirmar que sempre hi havia assistit a tant democràtica celebració hispànica i que ho continuaria fent. Una gran mostra de coherència nacional: vull la independència i alhora vaig als actes que celebra el cos policíaco-militar que serà l'encarregat mitjançant la força de frenar qualsevol mena d'intent secessionista. Tot i així, el toc freak que l'alcalde va acabar donant a tota l'explicació no té pèrdua: “la mare de Déu del Pilar també és la patrona d'un barri gironí”. Simplement brutal i digne de l'APM.

Al ple, però, també vam poder comprovar que els banquers són a hores d'ara els més apestats de tots els ciutadans. Ni PP ni CiU es van atrevir a defensar-los davant la moció de la CUP sobre els desnonaments i els abusos que aquests paràsits borsaris han tingut. Supose que la vergonya pesa més que els interessos de classe. Tot i així, no deixa de ser paradigmàtic que el partit que més èmfasi va posar en no fer mal a la banca fou el PSC. Adam Smith n'estaria orgullós i no és per menys perquè aconseguir que una gent que es diu "socialista" acabe defensant els interessos d'especuladors i banquers pel simple fet de "no fer trontollar el sistema capitalista" no deixa de ser paradigmàtic. I és que ha de ser molt dur ser banquer: fins i tot la Guàrdia Civil té més defensors que ells. Pobra gent.

Reflexions sobre la crisi capitalista i el que vindrà després

Que el Capitalisme és un sistema que cíclicament es troba immers en una crisi profunda no és res de nou: ja ho van predir Marx i Engels als seus escrits fa cent-cinquanta anys. Ara bé, històricament sempre s'havia pensat que arran d'una crisi del sistema apareixeria un de nou basat en els principis del socialisme, el comunisme o l'anarquisme. Les ideologies clàssiques de l'anticapitalisme així ho van creure sempre i, malgrat que eren milions els treballadors que així ho veien també, la veritat és que el sistema es va saber adaptar a la nova situació, es va reinventar. Ara ens pot passar el mateix si no estem preparats.



Des de la caiguda del mur de Berlín, els anomenats neoliberals han jugat a desmantellar l'estat del benestar, és a dir, el sistema que va sorgir en terres capitalistes després de la II Guerra Mundial amb la intenció d'aturar qualsevol mena de revolució socialista. L'aparició de la que s'ha conegut com a "classe mitjana" ha estat un factor decisiu per a tenir a les masses de treballadores calmades i tranquil·les, passives i contràries a qualsevol mena de moviment revolucionari. En terres "occidentals", la fórmula de donar uns mínims de supervivència a la gran massa de ciutadans amb la intenció que la minoria de privilegiats poguera mantenir-se en el poder i els exclosos també foren una minoria, ha estat una estratègia vàlida per a un neoliberalisme que un cop ha perdut de vista l'amenaça soviètica ha decidit que el seu augment de guanys havia de ser superior i que ho podia ser perquè ja no tenia res que l'amenaçara. La privatització de les empreses públiques de sectors claus i estratègics (contradient així fins i tot als clàssics del liberalisme econòmic en molts aspectes), l'actual desmantellament de l'educació i la sanitat públiques en benefici de l'àmbit privat, els privilegis de la banca que s'han convertit en les úniques empreses que tot i provocar la crisi econòmica pels seus moviments especulatius han estat "salvades" constantment amb diners de tothom per part dels estats, han estat els darrers moviments d'un capitalisme que comença a llaurar-se un camí incert i arriscat. Però que vindrà després? Tenim una alternativa al sistema?


Si no volem que el sistema es reinvente hem de construir una alternativa. I aquesta ja no passa exclusivament per llegir Marx, Lenin o Bakunin. Els clàssics s'han de tenir presents, però sobretot són útils si es poden adaptar al món actual. La protesta que vam viure ahir 15 d'octubre de 2011 va ser històrica, no només per la gent que es va arribar a moure sinó pel fet que va ser mundial. Que ciutadans de vuitanta ciutats del món es mobilitzen al carrer per una mateixa idea, "no ens agrada aquest sistema", és un fet històric i cabdal per al canvi sistèmic. Ara bé, cal construir una alternativa solvent que abrace des de l'àmbit polític (reformulació de la idea de democràcia; avanç cap a un model de democràcia participativa, directa i assembleària) a l'econòmic (creació d'un model econòmic on els sectors claus estiguen controlats per l'estat o per una estructura d'àmbit mundial que garantisca a tota la humanitat el poder a arribar a gaudir dels mínims exigibles per a una vida digna; creació d'un model empresarial i de gestió de la terra basat en les cooperatives de treballadors; creació d'una banca ètica de caràcter públic controlada per mecanismes democràtics i prohibició de qualsevol mena de banc/caixa privat) que sense perdre de vista els principis de les ideologies clàssiques s'adeqüe als nous temps, als nous sistemes de relacions econòmiques i humanes, al paradigma de les telecomunicacions i, en definitiva, al món del segle XXI. Perquè si no ens posem mans a l'obra en aquesta direcció de treball el Capitalisme es tornarà a readaptar als temps i serà capaç, com l'au fènix, de ressorgir de les seues pròpies cendres.

Entre brokers i polítics covards

Els darrers dies podem observar com estem en mans -alguns encara es sorprenen- de persones sense escrúpols i polítics covards. El broker anglès que ha explicat la realitat del sistema capitalista, la veritat de la seua activitat "laboral", ha posat en guàrdia a la societat en general i als polítics professionals en particular. Ràpidament han aparegut ministres -la d'economia espanyola per exemple- criticant l'il·luminat anglès i qualificant-lo d'immoral. Per mi, però, la immoral és ella que tot i saber que la borsa i el capitalisme funcionen així no només no fa res per evitar-ho sinó que, a sobre, es fa l'ofesa per l'atac de sinceritat del broker. Tant de temps en la política i la senyora Salgado no s'ha assabentat de com funciona el sistema? De quin és el paper de la banca, el capital i les grans empreses? Tant curta, amb tots els respectes, és aquesta dona? En mans de qui estem? Fa por realment. En mans de tarats com el broker i caradures com la Salgado.

I què dir del senyor Artur Mas. Ara ens vol fer creure que l'Estat espanyol acceptarà la història del concert econòmic. Tres-cents anys d'espoli i ara els espanyols decidiran lliure i democràticament deixar d'espoliar els Països Catalans, així, d'un dia per un altre. Dels governs valencians i illencs no n'espere res perquè ja sabem en mans de qui estan, però del del Principat, si més no, esperava una mica més de dignitat. Innocent que sóc. De fet, estic mentint, perquè en realitat ja sabia que passaria el que està passant: la covardia de CiU no té límits i, sembla ser, que has d'estar jubilat per a poder dir les coses tal com les sents. Per això deuen tenir a en Pujol, per portar-lo de gira i anar dient tot allò que el covard d'en Mas no diu.

Perquè sí, el govern de Mas està format per covards. No trobe cap altre adjectiu per qualificar una gent que prefereix que la seua població tinga menys metges, professors, que tanque centres d'assistència a persones amb discapacitat, que no pague nòmines, que perpetue l'escany dels peatges i les autopistes, abans de fer el que realment sap perfectament és l'única solució: començar a traçar el full de ruta cap a la independència. L'espoli fiscal només s'acabarà així. No hi ha cap altra recepta. Vendre la moto que se'ns vol vendre és ser un mentider, i posar-se en un nivell més baix que el del broker anglès que, almenys, va tenir la (in)dignitat de dir la veritat.

Bildu a la catalana? SI, segur?

Avui ve a Girona la representant de Bildu Lorena Díaz de la Calle per fer una conferència. No sé si podré anar per d'altres compromisos. Ara bé, si que sé que pretenen els que la porten: explicar només una part del que representa Bildu i la seua experiència política i, sobretot, electoral. Des de la seua fundació, el partit/coalició/elquesiga Solidaritat (endavant SI) ha pretés mostrar-se com una fórmula unitària de l'independentisme català. Una unitat que els va durar molt poc ja que el seu gran líder, messies i guru fundador, Jan Laporta, va trigar escassos mesos en marxar per interessos propis, tal com alguns ja suposàvem que passaria des del mateix moment del naixement de l'experiment de Tena i companyia. Una experiència tan unitària que al final, en les darreres eleccions van ser els que més sols van anar i pitjors resultats van obtenir, si més no a Girona. Paradoxes de la vida.


Què Bildu és la unió de diferents sectors polítics d'Euskal Herria és més que obvi. Que aquests estan molt marcats políticament també. I aquí és on falla el producte que SI ens pretén vendre a la resta d'independentistes catalans, si més no als que ens considerem d'esquerres. El partit del senyor Uriel Bertran i Alfons López Tena (un teòricament socialdemòcrata i l'altre un neoliberal que s'arriba a qüestionar si el nou estat català ha de ser una monarquia o una república!) ha intentat vendre'ns la moto de la "unitat independentista", així, tal qual, sense contingut ideològic més enllà de l'independentisme, com a paradigma de modernitat i progrés en la lluita per la independència. Ara, ens porten a la gent de Bildu per a mostrar-los com al que no són. Bildu, tal com explica la seua parlamentaria Bakartxo Ruiz, és la unió electoral dels diferents partits i sectors socials i polítics que s'identifiquen amb l'independentisme i l'esquerra basca, és a dir, res a veure amb el producte "transversal", buit de contingut ideològic i poti-poti multicolor encapçalat per personatges provinents d'altres partits (ERC i CiU) on ja es van caracteritzar, si se'm permet, per "liar-la". Això no és Bidu.


I que pretén realment SI portant a Bildu per aquestes terres de gira? Doncs si ens atenem al fracàs total que van tenir en les darrers eleccions municipals, capgirar la situació i ressorgir de les cendres. El partit d'Uriel i Alfons va intentar fa uns mesos aturar l'avenç de la CUP en totes aquelles ciutats importants, frenar el creixement de l'independentisme d'esquerres (aquell, precisament, que més s'assembla a Bildu al nostre país). Un cop perpetuat el fracàs, què fer? Doncs intentar aprofitar-se de l'experiència basca i vendre's a la societat catalana com als representants polítics de l'èxit de Bildu a Catalunya. Trist. Molt trist. En l'acte d'avui participarà el desaparegut cap de llista de Girona Santi Niell. Qualificarà el senyor Niell també a la gent de Bildu com de "criptocomunistes" (minut 7, no té pèrdua), tal com va fer amb la CUP durant la campanya electoral? Criticarà públicament el senyor Niell, com va fer durant la campanya contra la CUP, el compromís internacionalista de Bildu amb Palestina? Segurament no, avui toca una altra cosa, avui toca enganyar en la mesura del possible el públic assistent.

En fi, està clar que els bascos (entre els quals tinc bons amics i companys de lluita) sempre miren per ells mateixos. I, segurament, bé que fan. Tot i així, de vegades acaben accedint a col·laborar o participant d'actes que no crec que els beneficien en res, si més no de cares a la gent que coneixem mínimament la realitat política d'Euskal Herria. Al cap i a la fi, res de nou en la llarga història de relacions entre l'independentisme català i basc.

Reportatge a l'Accent sobre el 10-J de 2010

Aquí teniu l'enllaç de l'article que ha sortit al darrer número de l'Accent on em van fer una sèrie de preguntes sobre la manifestació del 10-J de 2010

Sobre plens, pactes i altres formes de fer política

Ahir vam viure a Girona el primer ple del mandat, evidentment sense comptar el d'investidura. Es votava el cartipàs municipal, és a dir, l'organigrama de funcionament que tindrà l'Ajuntament els propers 4 anys. Va ser un dia de bojos. Sobretot perquè costa acostumar-se a conviure amb la classe política, amb la nova aristocràcia, els nous privilegiats. Definitivament no som com ells. Ni ho volem ser. Mentides, informació oculta, repartiment de cromos a canvi de vots favorables, hipocresia, discursos buits i d'altres elements característics de l'establishment polític, ens van mostrar el camí per on transcorreran els plens dels propers anys a Girona.


El trist paper de Carles Puigdemont

Crec que el senyor alcalde va jugar el paper més trist de la nit. Veure's abocat a anar de la mà del PP per a poder governar ha de ser molt trist quan públicament et defineixes com a independentista. Però és clar, CiU no fa altra cosa que el de sempre: avantposar els interessos de classe als del país i, en aquest sentit, la dreta espanyola és un aliat més fàcil que qualsevol altre pacte possible, estable o puntual, amb la resta de forces polítiques del consistori. Tot i així, des del meu punt de vista, la tristor del paper de Puigdemont va augmentar quan va haver de mentir per a justificar els "tripijocs" que entre dilluns a la tarda i ahir al vespre es van succeir. La primera mentida ha estat l'ocultació d'informació a la CUP respecte al que estava pactant amb PP i PSC. Ara entenem perquè encara no hem rebut resposta a les demandes que fèiem per a valorar la nostra abstenció en el cartipàs o, fins i tot en algun cas, el vot afirmatiu si s'hagués produït algun canvi significatiu. Per què s'ha dedicat a fer-nos perdre el temps escenificant una situació inexistent? Per què no ens ha dit que per a poder aprovar el cartipàs estava disposat a pactar temes generals de govern per als propers anys? Això, Puigdemont, és mentir. La segona mentida, i aquesta és més grossa, és que va ser ell qui va oferir a la senyora Pia Bosch el nou càrrec de "cap de l'oposició". El nou alcalde deu tenir poders mentals, sap llegir el pensament de la gent. La cap del PSC, que no de l'oposició, reclama que se la reconega com a cap de l'oposició des del dia després de les eleccions. Ho va intentar pactar i consensuar amb els diferents partits . El senyor Puigdemont no en sabia res i ell li va oferir? Sí, segur que sí. Diu la mentida i se la creu i a sobre la justifica com un acte de "coherència" respecte al que ell havia reclamat l'anterior mandat.


Carles Ribas o el portaveu que mai diu res


Ahir també es va estrenar un nou actor dins el circ polític gironí: Carles Ribas. No el coneixíem i amb un dia ja n'hem tingut prou. Patirem aquests anys, i molt. No perquè siga un gran orador, déu me'n guard, sinó per la seua agressivitat verbal i sobretot per la gran capacitat de no dir res o fer servir la demagògia. Com es pot contradir en un mateix discurs constantment d'una manera tan clara? "Senyor Navarro, no existeixen noves formes de fer política", eh? I tot seguit diu "nosaltres volem representar una nova forma de fer política". I tot això adornat per una mena d'arenga unitarista, "tots hem d'estar junts per tirar endavant aquesta ciutat, el més important és Girona, etc. i bla, bla, bla..." Buidor i tristor. Tranquil, senyor Ribas, durant aquest mandat la CUP li ensenyarà què entenem per noves formes de fer política. Sabrà de primera mà que més enllà dels tripijocs, els canvis de cromos als que vostè i el seu partit deuen estar acostumats, hi ha gent que creiem que la política ha de ser participació ciutadana, democràcia real, diàleg sense segones intencions i implicació de tothom. Però com li dic, tindrà temps per aprendre sobre això que ahir va dir que no sabia. Temps al temps.

Pia Bosch o com aprovar un cartipàs a partir d'enxufar la meua gent


El pacte entre el PSC i CiU pel cartipàs és el més escandalós de tots. No perquè fóra el que menys s'ajustara al debat d'ahir sinó per la manera, les formes i la finalitat del mateix. Bàsicament, la senyora Pia Bosch ha aconseguit el que venia reclamant per activa i per passiva, en reunions bilaterals o directament amb l'alcalde, des del dia després de les eleccions. I és que el PSC té molta gent per enxufar. Trenta-dos anys controlant un Ajuntament és temps suficient per crear molts llocs de treball. I és clar, quan perds el poder l'ERO que cau a sobre de la teua gent és tan gran que necessites replantejar la situació. I així es va fer: a canvi del reconeixement de cap de l'oposició per part del govern municipal -ves per on quina paradoxa-, d'un càrrec interurbà que encara s'ha de crear i d'enxufar com a tècnic administratiu la persona que els hi quedava penjada, el PSC aprova el cartipàs sobre el que deia estar en contra fa uns dies. Fins i tot ahir es va mostrar contrari i després hi va votar a favor! Escandalós, sincerament. I és més: a CiU no li ha suposat res aquest intercanvi de cromos perquè el càrrec de la senyora Pía és un problema per l'oposició i la persona enxufada cobra de l'Ajuntament. Fantàstic i amb il·lusió.

Concepció Veray o les ànsies per sortir a la foto


Des del primer moment la cap del PP sempre ha mostrat la seua predisposició a facilitar el govern de CiU. I finalment ha aconseguit sortir a la foto. No de la manera desitjada però tenint en compte que el PP sempre ha estat una força marginal i marginada a la ciutat de Girona, la senyora Veray pot estar més que agraïda al senyor Puigdemont per l'empenta cap a la normalització del seu partit en el panorama polític gironí. Gràcies senyor Puigdemont per normalitzar la dreta espanyolista. Supose que deu ser una clara mostra del seu independentisme. Les justificacions del pacte van ser les mateixes que estem sentint els darrers mesos en d'altres àmbits: es pot pactar amb tothom, tots els partits són igual de legítims, la responsabilitat política -concepte que ho deu justificar tot es veu- està per sobre del partidisme, etc... Perfecte, cap problema, ja sabem que CiU a Girona i en concret el nou alcalde no tenen escrúpols per pactar amb aquells que promouen el genocidi cultural de la llengua catalana al País Valencià -nega senyora Veray formar part del mateix partit que elimina línies en valencià, retola en castellà tota Elx i posa noms de franquistes il·lustres en la mateixa ciutat?-, qui promou la catalanofòbia arreu de l'Estat -nega senyora Veray que forma part del mateix partit que va recollir milers de signatures contra l'estatut d'autonomia o promou campanyes de boicot al cava català?- o, directament, no condemna la dictadura franquista - això no ho pot negar senyora Veray per simple currículum familiar. "Senyor Navarro no vingui a embrutar la política gironina parlant de sobiranisme". Simplement brutal. Que una persona amb el seu currículum polític parli d'embrutar, és digne del més gran dels cinismes. Ara bé, el més delirant va ser quan gairebé va reclamar que ERC tornés a l'Ajuntament! És clar, amb un independentisme dòcil i tecnòcrata ho tenia més fàcil, no? Doncs senyora Veray li queden, com a mínim, quatre anys per a aguantar-nos.

Joan Olóriz, entre el discurs intel·ligent i la metàfora sobrant


IC va ser el partit, després de la CUP, més sorprès per l'esdevenir del ple d'ahir. Una perplexitat que el senyor Olóriz va mostrar durant el seu discurs, carregat de bons arguments, però que alhora va voler combinar amb certes metàfores sobrants i amb una considerable dosi de "bonrotllisme" que, des del meu punt de vista, no calia. Però és que fa molts anys que Olóriz forma part del consistori gironí i, és clar, vulga o no vulga també forma part, a la seua manera, de l'aristocràcia política local. Ahir tots els portaveus, a excepció d'en Jordi Navarro, van acabar declarant-se una mena d'amor platònic bastant infumable. Una d'aquelles escenificacions que tan poc agraden a la gent normal del carrer, a aquells que critiquen la política en general perquè la identifiquen, precisament, amb aquestes xorrades i banalitats.

Jordi Navarro, la CUP o el paper dels nouvinguts


Tant pel que fa a la intervenció de la CUP com per les crítiques que vam rebre, ahir vam poder comprovar que nosaltres estem fets d'una altra pasta. Ni entrem en el "bonrotllisme" patètic que abans descrivia, ni pretenem fer cap mena d'intercanvi de cromos quan algun tema no ens agrada, ni volem enxufar gent, ni ens agrada sortir en la foto a qualsevol preu. Com deia en Raimon "nosaltres no som d'eixe món". Això sembla que no li va agradar a cap dels portaveus de la resta dels partits. Tots, a excepció d'Olóriz, van centrar bona part de les seues crítiques en atacar la CUP. Realment no ens volen veure ni en pintura. I això és bo. Molt bo. Ahir vam poder comprovar que el paper d'una força com la CUP en aquest Ajuntament és realment molt important. Fins ara ningú els hi deia les coses tal com són i, és clar, això els donava un escenari còmode, on l'enfrontament dialèctic era una simple teatralització buida de contingut i molt poc sincera. Això s'ha acabat. La pedra a la sabata ha vingut per quedar-se i, tot i que ens queda moltíssim per aprendre, tinc la sensació que durant aquesta legislatura ens ho passarem molt bé a Girona.