Valors? Quins? En defensa del materialisme

Fa uns dies vaig poder gaudir d'una xerrada del professor i antropòleg Manel Delgado sota el títol "Educar en valors". Delgado, polèmic i clar com sempre, va criticar això que anomenem educar en valors perquè, tot i que no posava en dubte l'existència d'aquests, si que qüestionava el fet que estiguen reglats i dins d'un currículum acadèmic. Haig de dir que estic totalment d'acord. El seu qüestionament, però, partia d'una anàlisi molt clàssica del debat en si que, sembla ser, mica en mica s'ha anat perdent: l'enfrontament entre idealisme i materialisme. Què ha de centrar la nostra anàlisi de la realitat, les grans idees basades en criteris eteris i no gaire terrenals o l'estudi de les relacions materials entre els humans, l'infraestructura que deien Marx i Engels. Personalment em decante per la segona. Sense materialisme no hi ha anàlisi científic de la realitat. Ho sent molt, però és així. Podem fingir ser molt postmoderns, però l'economia, el tenir o no bens de producció, bens materials, continua sent la base de les relacions humanes.


"Fins ara els filòsofs s'han dedicat a interpretar el món, ara, però, ens hem de dedicar a transformar-lo". Aquesta voluntat transformadora expressada en la clàssica frase de Marx és fonamental per a entendre la diferència entre idealisme i materialisme. I és que, per a ser idealista has de tenir molt de temps lliure per a crear un món paral·lel al que vius. Plató, Aristòtil o els escolàstics en tenien molt, de temps i de bens materials també, cosa que precisament els permetia poder crear el "món de les idees" o aquell habitat per un senyor que van anomenar Déu. Els pobres, però, només han tingut temps al llarg de la història per a treballar i guanyar-se el pa que els fa agafar forces per a tornar al tall. Són o no importants les condicions econòmiques de l'individu? De fet, són aquestes les que acaben determinant el seu destí. Plató parlava del "mite de la caverna" i els obrers del XIX i part del XX van caure en el de "la taverna", víctimes de l'alcoholisme al quan es veien abocats per les seues condicions de vida miserables.

Valors com la "pau", la "solidaritat" i tot el bonrotllisme que se'ns ha estat inculcant des de les diferents instàncies del sistema capitalista, només han servit per a augmentar els graus d'alienació d'una classe treballadora que es creu "classe mitjana". Pot tenir la mateixa idea de pau un fill d'obrer que el d'un gran banquer? Pot entendre la solidaritat de la mateixa manera un treballador sindicat d'una fàbrica que el propietari d'una multinacional? Què ens hem tornat bojos? Pot ser. De fet, simplement ens han inculcat uns valors falsos, buits de contingut real i que només han servit per a portar a la inacció dels explotats, dels desheretats, dels que només tenen la seua força de treball per a poder sobreviure en aquest món. Els valors no s'inculquen ni s'ensenyen, s'aprenen fruit de la vida i al llarg d'aquesta. Per a un ric la pau és que el pobre el deixe gaudir de la seua riquesa. Per a un pobre la pau és que no hi haja diferències de classe. Parlem de pau en tots dos casos, però una pau antagònica i contradictòria. Valors sí, però quins i per a què?

Article de Manuel Delgado on exposa el seu pensament sobre l'"Educació en valors"

"La ideologia alemanya" de Karl Marx on parla sobre les diferències entre idealisme i materialisme

Neoliberalisme de pa amb tomata

Menys de 48 hores després de les eleccions espanyoles, el “Molt honorable” president de la Generalitat d’aquí dalt ha anunciat noves mesures, d’aquelles que ells anomenen anticrisi i jo neoliberals. És, lamentablement, una pràctica habitual en els temps que corren. La covardia del senyor Mas no té límits. Quan va muntar el seu govern el va qualificar com “el Govern dels millors”. Si això és el millor que tenen aquest país té un problema, i greu. Com es pot ser tan cínic, hipòcrita i covard per a esperar que passaren les eleccions per fer les noves retallades? Aquesta és la política que ha provocat les dades d’abstenció de diumenge, l’augment del vot nul, en blanc o la candidatura d’escons en blanc, que ve a ser simbòlicament el mateix. Una política basada en el cinisme extrem, en l’allunyament constant entre governant i governat. En definitiva, una manera de fer totalment contrària a com hauria de funcionar un autèntic sistema democràtic.

La política de Mas, com la que farà Rajoy, o la que fan Camps i Bauzá, però, no és conseqüència de la crisi. No ens enganyem i que no ens preguen el pèl. Les seues polítiques són fruit del seu pensament neoliberal en termes econòmics. Un pensament inspirat en els principis dels clàssics del XVIII i XIX, però sobretot en les teories de l’Escola de Chicago i el seu màxim gurú Milton Freadman. Un pensament que proposa acabar amb l’anomenat Estat del benestar que tanta sang, suor i llàgrimes va costar aconseguir als treballadors del bloc occidental en els anys de la Guerra Freda. Un pensament que té com a base argumentativa la creença en la desaparició del sector públic, la privatització de tot tipus d’empresa i l’enriquiment, així, d’uns empresaris i banquers amb clares connexions polítiques. Quan el senyor Boi Ruiz recomana als catalans que es facen d’una mútua, ho fa perquè la seua tasca de govern va en la direcció de fer desaparèixer la sanitat pública. Quan la senyora Rigau signa acords amb la fundació “Empieza por Educar” que està presidida per Patrícia Botín -us sona el cognom?- i avalada pel Banco Santander i La Caixa, ens indica que allò que dèiem els mestres i professors que passaria amb la LEC –privatització de l’educació pública- és el que acabarà passant. Neoliberalisme de pa amb tomata, sí, però neoliberalisme al cap i a la fi.

Hi ha molta gent que es pensa que CiU no són tan dolents com el PP. Innocents. A hores d’ara, la democràcia cristiana catalana no ens és útil ni tan sols per a avançar en l’alliberament dels Països Catalans ja que la seua covardia històrica, per una banda, i el seu component regionalista representat per personatges com Duran i Lleida, per una altra, no ho fan possible. En termes econòmics, doncs, no hi ha absolutament cap diferència. Però cap ni una. I tot plegat ens mostra un panorama que ens fa evolucionar cada vegada més de l’estat del benestar al del malestar. Temps al temps.

De la sobirania nacional a la de les multinacionals

Els darrers esdeveniments ocorreguts a Itàlia i Grècia han trencat definitivament amb l'herència de la Il·lustració i el pensament liberal burgès iniciat a Europa amb la Revolució francesa. Un fet que, val a dir, ja s'havia produït en diverses ocasions però sempre amb un actor polític que servia per a difuminar la realitat: el feixisme. M'explique. Amb la revolta francesa i les successives dels anys 1820, 1830 i 1848, el liberalisme polític inspirat en les idees de Montesquieu, Rosseau, i tants d'altres, es va anar implantant en els principals estats de l'Europa occidental sota una premissa clara: la sobirania nacional és la base, el fonament de tot poder o govern estatal. Així, aquest model liberal-burgès només ha estat interromput per colps d'estat protagonitzats per militars o polítics inspirats en les idees feixistes o nazis, o bé per revolucions obreres. Mai, però, per governs estrangers assessorats per grans empreses multinacionals de l'especulació.

Com es pot imaginar no sóc cap seguidor de polítics com Papandreu (representant de la socialdemocràcia neoliberal grega) o cabdills com Berlusconi (infàmia màxima del concepte de "polític" els darrers anys a Itàlia), però si que ho sóc del dret dels governats a poder triar els seus governants. Bàsicament a això se li diu democràcia i, fins ara, semblava ser era l'eina bàsica per a poder mantenir l'equilibri polític en els diferents països europeus. Ara ja no. Això s'ha trencat definitivament. Sarkozy, Merkel i, evidentment, les multinacionals que tenen noms i cognoms però que tothom anomena "els mercats", són les encarregades de decidir qui governa cada país, qui ho fa bé o malament i, al cap i a la fi, quin és el grau de "democràcia" al que tenim dret. De fet, permeteu-me dir una obvietat: si Zapatero no hagués avançat les eleccions espanyoles, aquesta setmana hauria estat el tercer president europeu en caure per la gràcia de Déu -ah no dels mercats!

Diumenge hi ha eleccions al parlament espanyol. Tenen sentit? Jo crec que no. Ja ho pensava abans perquè fa temps que sabem que la tendència ens abocava a caure en mans de la dreta més rància i neoliberal -en termes econòmics, evidentment, perquè a nivell social són igual de conservadors que el franquisme més pur. Ara ja queda definitivament clar que són unes eleccions que no calen ja que les polítiques que es duran a terme els propers anys no es faran des de Madrid, sinó des de despatxos de multinacionals, Brussel·les, París i Berlín. I això és democràcia? Tinc seriosos dubtes si prenc la definició del diccionari com a certa. De fet les preguntes que ens hem de començar a fer són: la democràcia i el capitalisme són conceptes complementaris? És possible tenir democràcia en un món on són bancs i multinacionals els qui manen? Els fets us respondran.

Personal de l’Ajuntament de València arranca els cartells que senyalitzaven les fosses comunes

M'ha arribat al mail aquesta notícia que s'ha de denunicar i difondre. Transició? Potser sí, però cap a la perpetuació en el poder del bàdol vencedor el 1939...

Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià en relació amb la senyalització de les fosses comunes del Cementeri General de València el dia 1 de novembre de 2011.

Més d’un centenar de persones es reuniren dimarts 1 de noviembre, convocades pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, per tal de retre homenatge a les víctimes del genocidi franquista soterrades en les fosses comunes del Cementeri General de València. Familiars de represaliats, membres del Fòrum i ciutadans que, simplement, volien denunciar una vegada més l’existència de les considerades com les majors fosses de tota Europa han senyalitzat amb cartells informatius les distintas seccions, algunes d’elles ja perdudes de manera irreparable per la construcció de nínxols, que la dictadura va utilitzar per llençar els cadàvers de la sagnant repressió que continuà després de la victòria feixista l’1 d’abril de 1939.

Els diferents cartells contenien la superfície total de cadascuna de les fosses, el nombre de víctimes registrades en elles i, en algun cas, una representació dels noms de les personas soterrades al lloc. Però, segons sembla, a aquesta ciutat és imposible informar, recordar, fer ús lliure i respectuós de la llibertat d’expresió segons en quins casos. I és que gran part del recorregut estigué “amenitzat” pels altaveus de la capella del Cementeri, la qual i des d’el bell mig del mateix, sembla tenir el monopoli de la paraula en aquest Estat suposadament aconfesional i que les nostres autoritats municipals semblen també entendre com a excloent.

Per contra, els cartells informatius van ser arrencats per operaris del Cementeri, en una persecució més pròpia de règims dictatorials, conculcant-se, de nou, per part dels responsables municipales, un exercici bàsic d’alguns drets elementals: la informació, l’expressió i, en aquest cas, el record i l’homenatge a les víctimes d’una repressió que continua sent negada, deliberadament condemnada a l’oblit i a la intrascendència. A tot açò es va unir també la prohibició, per part de la Policia Local, de continuar amb la tasca informativa que representaven els cartells, apel·lant a certes Ordenances que, en cap cas, prohíbeixen senyalitzar respectuosament i pacífica llocs, a més en aquest cas, tan simbòlicament definidors de la realitat d’aquest Cementeri.

Als ciutadans i ciutadanes de València se’ns condemna a seguir fidelment les pautes establertes pel poder municipal. Un poder obstinat en perseguir qualsevol manifestació que resalte l’aportació de tots els morts de les fosses a la dignitat democràtica. Doncs no és pas altra cosa el que representen els ciutadans i ciutadanes allí dipositats: la conciència d’una societat lliure i l’extermini d’uns valors democràtics que, ara, també diu representar l’Ajuntament de València. Però que són negats per la força, l’arbitrarietat i l’autoritarisme més condemnables.

Hem de denunciar públicament l’acaçament, la persecució, la interpretació restrictiva i paralitzant d’unes normes només per a uns casos determinats –sempre per als mateixos casos- i l’específica repressió que sempre recau contra els mateixos ciutadans i ciutadanes, units amb la resta de persones que visitaven els seus familiars morts el dia 1 de novembre. I açò, amb independència de les accions legals que puguen derivar-se davant d’aquest abús d’autoritat, el qual palesa el tarannà antidemocràtic dels seus últims responsables.