Comence
per advertir que aquestes línies no pretenen ser una ressenya amb la
intenció de valorar de manera acadèmica el contingut historiogràfic
del llibre Els valencians, des de quan són valencians? El
motiu és clar: no sóc medievalista. De fet, no és la valoració
acadèmica de l'època estudiada el que m'interessa sinó les idees
vinculades a la història contemporània i el present. La recerca
d'uns orígens nacionals o identitaris ha estat una constant en totes
les societats europees des de l'arribada de la contemporaneïtat.
Certament, conceptes com nació o poble apareixen abans de la
revolució francesa, el liberalisme i el nacionalisme, però també
ho és que el seu significat era molt diferent. Vicent Baydal n'és
conscient i per això ho adverteix en diferents moments del seu relat
sobre els orígens de la “valencianitat” o dels valencians com a
col·lectiu. De no fer-ho hauria caigut en un romanticisme que evita
malgrat que aquesta llunyania es fa difícil en algun moment. Llegir
un text sobre uns orígens medievals des dels nostres marcs de
referència del present és una tasca complexa. És per això que el
lector de Els valencians, des de quan són valencians? ha de
fer en tot moment un exercici d'allunyament de la seua realitat
política si vol entendre correctament el text. En cas de no fer-ho,
malgrat els advertiments de l'autor, caurà en un presentisme
ahistòric més propi d'interpretacions noucentistes del passat que
del rigor historiogràfic de Baydal.
A
pesar d'això, la pregunta és necessària i no menor: ens podem
allunyar del present en la nostra valoració del passat? Tasca
lloable i difícil alhora. S'allunya realment Vicent Baydal del seu
pensament present en la recerca de la valencianitat? Quan Joan Fuster
va escriure Nosaltres els valencians ho va fer amb una
intencionalitat doble molt clara. Per una banda demostrar que els
valencians eren un poble diferent de la resta de comunitats de
l'Estat que no tenien la llengua catalana com a pròpia. Per una
altra, Fuster assajava la història valenciana lligant-la en tot
moment amb la de la catalanitat com a col·lectiu ampli que anava més
enllà de les fronteres de Catalunya. Quan Baydal, amb un coneixement
de l'època més profund del que podia tenir Fuster en 1962, posa
l'èmfasi en l'enfrontament del binomi valencians-aragonesos, no fa
una mica el mateix? És evident que la proposta del medievalista és
la de demostrar que malgrat l'origen divers dels valencians
-catalans, aragonesos, castellans, navarresos, etc.- aquests van
iniciar una mena d'oblit de les seues arrels culturals per a passar a
identificar-se com a valencians. Aquesta identificació, però, no
fou una identitat exclusiva. Baydal ho explica encertadament, en el
sentit que els homes i dones de l'Edat Mitjana valenciana
mantingueren una mena de dualitat identitària entre la valencianitat
política naixent i la catalanitat o “aragonositat” cultural
d'origen. Ara bé, del llibre es desprén que a partir de mitjans del
segle XIV la valenciana fou la principal. I de quina manera
s'aconsegueix contraposar la identitat valenciana creada davant la
identitat catalana o aragonesa d'origen? La clau, com demostra el
llibre, es troba en l'aspecte polític de la identitat, en l'àmbit
institucional i no en el lingüístic. Si el fusterianisme va
convertir la llengua en l'element que donava forma a la identitat
dels valencians, Baydal situa aquest la gènesi en la configuració
política i institucional del regne. Tot plegat, però, ens porta a
fer-nos una sèrie de preguntes. Per què els valencians de llengua
catalana van abraçar la valencianitat com a identitat confrontada
als interessos de la noblesa d'origen aragonès? De fet la
catalanitat d'origen apareix poc en el llibre tot i que en algun
moment s'assenyala com un element important en la configuració de la
identitat valenciana. Van fer el mateix els aragonesos i castellans
que no formaven part de la noblesa? En quin grau fou així? Aquests
punts són, des del meu punt de vista, una feblesa del text o, si més
no, un dels buits que poden quedar al lector després de la seua
lectura.
Un
altre tema sobre què cal posar el focus d'atenció és la manca de
representació que els territoris situats al sud de la la línia
Biar-Busot tenen en el conjunt del llibre. El fet no és només
atribuïble al treball de Baydal sinó que forma part de la tradició
historiogràfica valenciana generada des del centre del país. El
territori comprès per les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el
Baix Segura continua generant certes incomoditats a l'hora de ser
analitzat. Baydal no defuig d'estudi i tracta aquestes comarques,
però en cap cas amb la mateixa profunditat que la resta. Les
aportacions de l'autor estan fetes a partir dels interessants
treballs d'Antoni Mas i Juan Antonio Barrio Barrio sobre la identitat
i la Governació d'Oriola. Crec, però, que caldria aprofundir més
perquè el coneixement de la identitat dels homes i dones del sud en
temps medievals ens pot ajudar a entendre la complexitat identitària
actual i, sobretot, l'heterogeneïtat de les identitats existents al
regne de València en temps medievals. També se sentiren valencians
els pobladors d'Elx mentre aquest municipi formà part de Barcelona?
De quina manera hem d'analitzar territoris com Novelda on el 1609 fou
expulsat el 80% de la seua població perquè era morisca? I Montfort
o Asp? I Crevillent? Per no parlar del paper d'Oriola en tot aquest
conjunt territorial i la identitat dels seus ciutadans. Com dic,
aprofundir en aquest estudi queda pendent.
De tot
plegat crec que una de les idees més interessants que transmet el
llibre per a l'estudi de les identitats i les nacions és que
aquestes no tenen un moment fundacional concret sinó un recorregut
històric que les va construint, formant i transformant. Malgrat que
del llibre de Baydal es puga deduir que l'autor assenyala el segle
XIV com a moment fundacional, l'extensió cronològica que suposa un
segle tira per terra la romàntica idea de la data de naixemenet de
la nació. En aquest sentit, els valencians no serien valencians
perquè Jaume I va entrar el 9 d'octubre de 1238 a la ciutat de
València. El que importa en la configuració de la valencianitat,
realment, és el desenvolupament posterior de la comunitat humana
assentada en aquest territori. És en aquest moment que es configura
aquesta nova identitat peninsular que abans no existia. D'aquesta
manera la conclusió és clara: les identitats són construccions
culturals, filles d'uns temps històrics concrets i, sobretot, fruit
de processos de llarga durada. De la mateixa manera que la identitat
espanyola no naix per dos paràgrafs de la Constitució de Cadis sinó
que, en tot cas, a partir d'aquest moment es va configurant al llarg
del segle XIX, la valenciana tampoc va nàixer amb Jaume I ni, segles
després, com a relat regionalista de Blasco Ibáñez. Com demostra
Vicent Baydal tot plegat és molt més complex i heterogeni.
En
definitiva el treball de Vicent Baydal es converteix en la darrera
aportació historiogràfica per a entendre l'origen dels valencians
com a col·lectiu. A diferència d'altres textos, però, es tracta
d'un relat construït a partir de dades objectives, documentades i
treballades on el marge d'interpretació o especulació subjectiva és
estret o gairebé nul. Probablement ens trobem davant d'un text que
tanca, si més no per un llarg període, el debat sobre la qüestió
que planteja. A mi, però, m'obri un altre debat. I com que ja hem
advertit que això no pretenia ser una ressenya estrictament
acadèmica crec que cal preguntar-nos si encara a dia d'avui els
valencians se senten valencians. Entre el Sénia i el Segura tenim un
problema que no es remunta al segle XIV sinó a l'actualitat. Quan es
tornaran a sentir valencians els valencians? Parle d'identitat ja que
altra cosa són les propostes polítiques que cadascú de nosaltres
puguem tenir en el present per al futur. Això és presentisme, o
futurisme polític, però no història. Ara bé: el tema urgeix, i
molt.
