Xerrada i exposició sobre Fuster a Novelda

El proper divendres 7 de desembre m'han convidat a parlar sobre Fuster a Novelda, el meu poble. L'acte és, segurament, el que més il·lusió em fa de tots els que he fet enguany per commemorar l'Any Fuster. L'organitza l'Associació Cultural per la Normalització del Valencià a Novelda "el Rogle", l'entitat en la que vaig començar a treballar pel país, la qual cosa encara em provoca una major satisfacció.

Guanya el poble: una valoració del 25N

Una setmana després de les eleccions arriba el moment de dir la meua. La primera valoració: satisfacció i de la gran. Hem aconseguit colar dins el Parlament un tros de carrer, una part del treball de base, l’independentisme desacomplexat, l’esquerra que no renuncia a res. Perquè l’entrada de la CUP-Alternativa d’Esquerres al Parlament de la Ciutadella és una victòria del poble. D’aquells que fins dilluns votaven forces polítiques que no els convencien, d’aquells que no votaven per convicció i d’aquells que no ho feien perquè cap dels que es presentaven oferien credibilitat. Superar la xifra de les 126.000 persones ha estat un èxit col·lectiu del que ens hem de felicitar. Com també ho hem de fer del grau de maduresa política que la militància de l’esquerra independentista ha demostrat durant la campanya, amb el treball colze a colze sense importar la trajectòria militant de ningú ni les afinitats i fòbies. Quan hi ha un objectiu comú, compartit i il·lusionant sabem deixar de costat discussions bizantines, estupideses grandiloqüents i suspicàcies diverses. I no només ho sabem fer amb nosaltres mateixos sinó també per treballar amb aquells que no formen part de l’esquerra independentista però que comencen a veure en el projecte de la Unitat Popular una bona estratègia de treball per a aconseguir els seus objectius anticapitalistes, ecologistes, feministes, entre d’altres. La victòria no és de ningú, és de tothom, és del poble. Creure a partir de la generalització que ha tingut més pes el vot d’una sensibilitat que el d’una altra és fer-se trampes al solitari. Si alguna cosa no ens hem cansat de dir durant la campanya és que per nosaltres la lluita independentista i la social van lligades i tenen raó de ser si avancen juntes. Si això és així, no té sentit voler atorgar més pes a un vot que a l’altre perquè, a més, aquest és molt variat depenent del territori d’on prové.

Pel que fa als resultats per zones, aquests s’han d’analitzar des de quatre punts de vista diferents. Per una banda, cal valorar com a positiu que majoritàriament la CUP ha sabut aguantar el tipus en unes eleccions supramunicipals en totes aquelles viles i ciutats on tenim representació. Cosa difícil perquè unes municipals no són unes autonòmiques i aquestes eleccions, precisament, tenien poc d’autonòmiques i molt de plebiscitàries. Tenir uns resultats que han basculat majoritàriament entre el 5% i el 7% en ciutats com Girona, Vilanova o Vilafranca és molt més difícil del que pot semblar quan a les municipals parties d’un percentatge major. D’altres han baixat i no han arribat al 5%. Això, però, no es pot analitzar amb premisses fàcils del tipus “en aquests municipis la CUP no treballa amb aquests o no fa això altre”. Els factors són múltiples com també les sociologies dels llocs on ha passat i no podem entrar en reduccionismes inútils que poden generar molt de debat en 140 caràcters però que aporten poca cosa més. Els companys i companyes de les assemblees on els resultats han estat per sota del que en un primer moment es podia esperar –i n’hi ha de tots els colors i gustos-  són els que millor coneixen el seu municipi i de ben segur faran una valoració acurada i realista del què ha passat.

La següent anàlisi que crec que hem de fer és la d'aquells municipis on no teníem representació però existia l'esquerra independentista ja siga en forma de CUP, d'organització juvenil o de casal/ateneu independentista. Evidentment, el cas més reeixit és Barcelona ciutat. Ens hem de felicitar perquè triplicar resultats en la capital del Barcelonès és un gran èxit i converteix l'esquerra independentista en un agent polític que va més enllà del cercle estrictament militant o organitzat en l'àmbit més conscient de la societat barcelonina. De fet, el resultat és l'èxit d'un treball doble: el de les organitzacions del moviment durant tots aquests anys picant pedra al carrer i el de les sinergies acumulades amb tots aquells sectors anticapitalistes i moviments socials que sense tenir la independència dels Països Catalans com a prioritat de la seua agenda, ara la incorporen perquè veuen que aquesta lluita lliga perfectament i sense cap mena de contradicció amb la del socialisme en general o qualsevol altra de caràcter sectorial. Més enllà de Barcelona, capitals de comarca com La Bisbal d'Empordà que supera el 7% també s'han d'analitzar detingudament, això sí, no amb els mateixos paràmetres que el cas barceloní. La feina que el Casal Estel Roig ha realitzat els darrers anys comença a exigir al municipi una resposta política més enllà de l'àmbit cultural i associatiu. Cal que tots aquests municipis on fa anys que treballa el moviment i clarament la seua feina ha quallat i ha posat unes bases discursives i organitzatives facen el pas i munten un nucli de la CUP. La gent d'aquests pobles ho demana tal com mostren els resultats.

En tercer lloc crec que hem de valorar també els grans resultats obtinguts en tots aquells municipis on ni la CUP ni l’esquerra independentista existeix, si més no de manera organitzada. Sí que és cert que parlem majoritariament de pobles petits però que, al cap i a la fi, han donat uns resultats espectaculars. A comarques nordorientals en tenim un bon grapat d’aquests a la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany o l’Alt Empordà. Mirar el mapa de municipis al seu pas pel Ter i el Fluvià és realment espectacular. Igualment passa a la zona del Priorat, el Pirineu occidental o en certs municipis del prepirineu. Aquests municipis petits, a més, per les seues característiques poden ser un bon embrió de les noves formes de fer política que reclamem: assemblearisme, participació directa del ciutadà, radicalitat democràtica.

Finalment la darrera anàlisi que hem de fer és la d’aquells llocs on els resultats han estat per sota del 2%. Entenc que arribem fins on arribem i que al cap i a la fi la campanya no ha estat altra cosa que una demostració de fins a quin punt pot arribar la voluntat i la militància entesa com a compromís. Això, però, no vol dir que no haguem de fer una reflexió profunda sobre els llocs on hem fallat, on no s’ha arribat. Les llacunes que encara queden al mapa municipal del Principat no són poques i cal que ens posem mans a l’obra per poder-hi arribar. I com sempre, per arribar-hi cal que sapiguem analitzar el territori i tenir clar quin és el discurs més adient a partir de la sociologia i les necessitats existents en aquestes zones del país. Ara bé, sense pressa i fent les coses bé com hem fet fins ara.

En definitiva crec que ens hem de felicitar i molt, tant per la feina feta com pel resultat obtingut. Un resultat que amb una participació menor hauria estat encara molt més exitós si tenim en compte que en províncies com Girona i Tarragona ens hem quedat a les portes de tenir diputats i que en eleccions anteriors amb unes xifres inferiors d’altres forces polítiques havien obtingut representació. Ara cal fer el que hem dit que faríem: reinventar la política i avançar amb propostes clares i contundents cap a un nou model democràtic. Cal, també, enfortir els lligams i sinergies iniciades entre l’esquerra independentista i els moviments socials i anticapitalistes. Perquè tot està per fer i tot és possible. 

Publicat a Llibertat.cat

Diari d'una campanya en primera persona (VI)

Reprenem el fil en divendres al vespre. Vam ser presents a Sant Hilari Sacalm junt a l'Irene Palol, alcaldessa de Viladamat. Una xarrada agradable davant d'unes quaranta persones va servir per portar la proposta política de la CUP al cor de les Guilleries. La veritat és que entrar a Sant Hilari, tenint en compte que és un poble on no hi ha assemblea de la CUP, impressiona: un mural de la CUP i els carrers de la vila plens de cartells. La gent del Casal Independentista El Trabuc han estat els encarregats d'organitzar un grup de suport molt potent.

Dissabte vaig haver de fer el meu primer míting de campanya. Fins ara sempre havia fet xarrades, un format més còmode tant per al que parla com per al que escolta. Viladamat dissabte es va convertir en un autèntic fortí de la CUP a comarques nordorientals. Un sopar de 150 persones i un concert de Miquel del Roig on van ser presents unes 300, va ser l'aportació de la nostra alcaldia amb majoria absoluta a la campanya. Pel que fa al parlament, vaig quedar satisfet perquè, pel que sembla, a la gent li va agradar. De fet vaig quedar bastant "acollonit" pel silenci que les 150 persones que escoltaven van mantenir. Al final de la crònica us deixe el parlament per si el voleu llegir.

I finalment va arribar el diumenge. Segurament ahir va ser un moment d'èxtasi col·lectiu. Omplir amb 1800 persones el Barcelona Teatre Municipal (BTM), que es queden 700 fora al carrer per falta de localitats i que  unes 2000 el seguisquen per internet en directe, converteix l'acte d'ahir en històric. Per destacar? Tot i més. Els parlaments van ser complets, tant políticament com a nivell d'emotivitat. Per veure el que es va dir i fer us deixe una sèrie de vídeos i enllaços que ho expliquen millor de com ho faria jo. Finalment destacar també que es va estrenar el vídeo oficial de campanya realitzat pel director de cinema Marc Reche. És impressionant.

Galeria de fotos de l'Acte Central de campanya de la CUP, autor Jordi Borràs

Vídeo de campanya de la CUP fet per Marc Reche:

Intervenció de Diego Cañamero:

Parlament en l'acte de Viladamat:

Bon vespre a totes i tots,

En primer lloc vull aprofitar per mostrar la meua solidaritat amb la companya de la CUP de Tarragona que va veure com el dia de la vaga general els Mossos de Felip Puig obrien el cap al seu fill de 13 anys.

En segon lloc, la meua solidaritat amb la dona que va perdre la visió en un ull durant la manifestació de la vaga general a Barcelona també per l’acció dels Mossos de Felip Puig.

Finalment, no vull deixar de tenir unes paraules de suport a la família de la nova víctima de la violència bancària, del terrorisme capitalista que porta a terme desnonaments i deixa els treballadors i treballadores sense casa. Un dia és a Barakaldo, un altre a Còrdova i a l’endemà pot passar al nostre país. Tot el suport a la família de la víctima i tot el menyspreu i ràbia contra els que ens han dut a aquesta situació.

FELIP PUIG, RODRIGO RATO, ISIDRE FEINÉ...

NOSALTRES NO OBLIDEM I EXIGIM JUSTÍCIA

Aquest és el primer parlament...

que faig durant la campanya en format míting i no sé si estaré a l’alçada. Bé, realment estic segur que estaré a l’alçada del que és i demana la CUP: honradesa, compromís, lluita, humilitat i sobretot normalitat. Perquè si alguna cosa som els militants de la CUP és persones normals i corrents sense més pretensions que les de viure en un país lliure i en una societat justa. Aquesta és la nostra targeta de presentació. Som els hereus de les lluites polítiques i socials del segle XX. Som els nets i netes dels avis que van lluitar als trenta per la república i el 1939 van ser vençuts pel feixisme. Som, també, els nets dels que van derrotar els nazis i el feixisme als anys quaranta. Som els fills dels que lluitaren contra la dictadura franquista i van veure com se’ls venia una transició fraudulenta. Som la generació que ha perdut la por i que diu les coses pel seu nom. Som mestres, professores i estudiants, infermers i metgesses, pageses i botiguers, fusters i lampistes, arquitectes i advocats. Gent del carrer que entenem la política com un servei a la comunitat i no com un modus vivendi al nostre servei particular.

Portem una setmana de campanya i han canviat moltes coses des que vam anunciar que ens presentaríem. Hem passat de ser acusats pels partits acomodats al sistema d’oportunistes a trobar-nos amb l’agraïment de la gent del carrer que veu en nosaltres esperança i honestedat. Hem passat de ser ignorats a les enquestes a tenir unes dades que per molt que les cuinen i maquillen als despatxos del grup Godó o el Periódico ens diuen que som a dins del Parlament. I això els fa mal i por. Saben que som insubornables. Que a nosaltres no se’ns compra amb sous i cotxes oficials. Saben que som el seu problema perquè som el poble que no es doblega davant dels poders fàctics. Perquè nosaltres no som els amics de la Caixa, d’Abertis, d’Acciona, d’Endesa, de Telefonica i tota l’amalgama d’empreses multinacionals que actualment condicionen la política dels Països Catalans. Nosaltres som les seues víctimes i a partir del 26 serem el seu dit acusador al parlament!!! Perquè l’experiència municipal, i Viladamat és un molt bon exemple, ens serveix per reafirmar això que vos estic dient. A dia d’avui a la CUP se’ns pot acusar de moltes coses, però en cap cas de no complir amb els nostres programes, de no ser coherents amb el que diem i fem i, sobretot, de corrupció. La resta no poden dir el mateix.

I sí, abans he dit Països Catalans....

Per nosaltres la territorialitat completa és irrenunciable. El projecte de nació catalana que històricament ha defensat l’esquerra independentista no pot ara convertir-se en un problema. Els Països Catalans són la solució per a catalans, valencians o mallorquins. El nostre problema nacional té dos noms: Espanya i França. Què el Principat va per davant de la resta? Sí, d’acord i ho hem d’aprofitar. Però el projecte segueix sent el mateix que defensàvem l’any 1968 amb la creació del PSAN... El projecte segueix sent el mateix que als setanta amb el qüestionament de la transició postfranquista i els estatuts d’autonomia... El projecte segueix sent el mateix que als vuitanta i noranta sota el pujolisme... El projecte segueix sent el mateix que el 2007 quan la resta de partits ens van intentar vendre els nous estatuts d’autonomia com la solució al problema català. I el projecte segueix sent el mateix ara en què alguns des la seua clàssica covardia ens parlen de “Estructures d’Estat” per no dir la paraula maligna: independència. Com deia la Gossa Sorda: “els Països Catalans només són un problema per als estómacs agraïts del sistema”. Per a nosaltres són la nació en construcció, la societat sotmesa per alliberar, el projecte de futur dels nostres fills i filles.

I parlant de futur....

Quin país ens volen deixar per a ells els amics de la corrupció, l’especulació, de Felix Millet, del cas Palau, de l’OTAN, dels mercats i la dictadura d’Angela Merkel? Ens volen vençuts i atemorits. Submisos i resignats. Covards. Però no ho aconseguiran perquè la gent del carrer, el poble, s’està rebel·lant contra la seua dictadura, contra la dictadura d’una classe política que viu totalment allunyada de la realitat. Una classe política que s’ha venut el país, el territori, els nostres recursos. L’últim cas ha estat el de la gestió del riu Ter. CiU i el govern d’Artur Mas ens diu que volen crear estructures d’estat  i al mateix temps li regala per 50 anys la gestió de l’aigua, un recurs fonamental i vital, a una empresa espanyola. Què es pensen que som idiotes? Doncs d’idiotes no en tenim res i el dia 25 els ho deixarem clar en forma de vot per la CUP!!

Mireu, actualment vivim una triple crisi:

Per una banda la de caràcter nacional. L’encaix de la nació catalana en Espanya i França està patint un desgast com mai l’havia patit. El creixement de l’independentisme arreu del territori és el millor símptoma de l’esgotament que el nacionalisme espanyol i francès està patint a casa nostra. Espanya ja no té capacitat per reinventar-se. Està acabada i ells ho saben. Davant d’això què proposa la CUP? la independència.

La segona crisi és de model polític. La classe política ha destruït el seu propi model de democràcia representativa. L’han esgotat amb la seua prepotència i arrogància, amb les seues mentides i falta de compromís amb els programes electorals que presenten. Davant d’això què proposa la CUP? participació, assemblearisme, democràcia directa, compromís, no professionalització de la política. Radicalitat democràtica.

I la tercera crisi és l’econòmica. I aquesta és la més dramàtica de les tres. 80.000 desnonats, 3 milions de pobres, 1.3 milions d’aturats. I això no són xifres, són persones amb noms i cognoms que molts de nosaltres coneixem. I això no és una crisi: és una estafa i és un model econòmic que es diu capitalisme. Que no ens enganyen també amb aquest drama que han provocat els poderosos. Igual que les víctimes, els culpables també tenen nom i cognoms: Bankia, la Caixa, Sabadell, Unnim, constructors i especuladors, polítics còmplices de tots els colors que s’han omplert les butxaques de diners del poble i després se’ls han endut a paradisos fiscals. Sabeu quant suma el frau fiscal al nostre país? 18.720 milions d’euros que defrauden només l’1.8% de les empreses, és a dir, els grans empresaris i banquers. El frau fiscal dels grossos representa el 72% del total d’allò que es defrauda. I què fan els que manen? Res, perquè en són còmplices i part. Fa uns dies el president de la cambra de comerç de Girona deia que “els treballadors havíem de treballar més i cobrar menys”. Aquest senyor és un poca vergonya. I la CUP li diem clar: el que ha de fer ell i els seus amics és deixar d’evadir i començar a pagar impostos com fem els treballadors i treballadores.

I és clar, després ens venen la moto de les retallades inevitables. Les polítiques de retallades no són altra cosa que pura ideologia. No és una qüestió de si Espanya ens roba o si no hi ha diners per culpa del tripartit o perquè no es pot recaptar el que voldríem. Altra vegada ens volen prendre per tontos. Alemanya, que és el model econòmic i social de CiU, Pp i de l’esquerra light, porta fent retallades des de fa 10 anys i ells, precisament, no estan espoliats per cap altre país ni són els pobres d’Europa. Cal donar la volta al discurs i deixar clar que hi ha alternativa. Perquè ens posen sempre a Alemanya com a exemple i no Islàndia? Jo vos ho diré. Perquè a Islàndia s’ha jutjat i empresonat als banquers especuladors, als polítics corruptes. I perquè això és el que farà la CUP a partir del dia 26 des del Parlament!

Bé, no em vull allargar més. Només donar-vos altra vegada les gràcies per haver vingut avui i sobretot recordar-vos que el dia 25 podem fer-li molt de mal a aquest sistema injust, a l’estat espanyol i a tota la seua colla de sicaris que fins ara han treballat al Parlament.

El dia 25 voteu la CUP-Alternativa d’Esquerres!

Per la independència i el socialisme!

Visca la Terra!

Diari d'una campanya en primera persona (V)

Passada la vaga general reprenem el fil de la campanya. Dijous al matí va ser dia d'entrevistes, xats i assemblees. A les 11h. en Lluc Salellas i un servidor vam anar al Diari de Girona a participar al xat en directe d'aquest mitjà gironí. Les preguntes van ser força diverses, algunes de concretes i altres més de caràcter general. La nostra valoració és molt bona. Després del xat vam anar a Ràdio Girona Cadena Ser per entrevistar en Lluc al programa l'Hora L. L'entrevista d'uns deu minuts va servir per a seguir difonent el projecte. Finalment, a darrera hora del matí vam anar a la facultat d'educació de la UdG a participar en l'Assemblea oberta que el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) havia organitzat. Una xerrada interessant amb els estudiants en què vam poder intercanviar impressions, explicar el nostre programa en matèria d'educació i entrar en contacte amb els joves estudiants que actualment lluiten des de les facultats per una universitat pública, de qualitat i en català. 

Al vespre vaig participar en l'acte que Independents per Salt va organitzar a la Biblioteca de la localitat. L'acte va consistir en una mena d'entrevista/debat/col·loqui en què vam participar tres membres de la llista per Girona: els saltencs/ques Marta Guillaumes, Ramon Muñoz i jo mateix. Un periodista que feia el paper de moderador va ser l'encarregat de fer-nos diferents preguntes al voltant del projecte de la CUP i finalment el públic va poder intervenir interpel·lant-nos i preguntant tot allò que van voler. Molt interessant i molt a gust davant de més de cinquanta persones interessades en la CUP i allò que proposem. 

Per acabar, aquest matí hem participat en diversos actes. Per una banda diferents membres de la CUP de Girona hem acudit a la Plaça del Vi per participar en la concentració que setmana rere setmana fan els treballadors municipals en defensa dels seus llocs de treball i contra les retallades que estan patint per part de l'equip de govern de CiU. Després hem realitzat una acció de denúncia a la vora del riu Ter. La situació lamentable que pateix el cabal del riu gironí junt a la privatització que CiU ha portat a terme de la seua gestió pel que fa al consorci Aigües Ter Llobregat, han estat els elements que hem posat sobre la taula i que hem volgut denunciar per a que entre en campanya. L'acte ha comptat amb la presència de diversos membres de la llista per Girona, entre els quals destaca la de Jack Massacs, membre del partit Pagesos per la Dignitat Rural. 

Curiositats:

L'altre dia el dibuixant de El Jueves "Azagra" va venir a sopar al Casal Independentista el Forn i ens va deixar un record

Enllaços interessants:

Entrevista a Lluc Salellas al Diari de Girona

Xat al Diari de Girona

Crònica dels actes d'ahir a la demarcació

Vídeo campanya a la demarcació de Girona

Diari d'una campanya en primera persona (IV)

Reprenem el fil en dimarts al matí i la parada que junt a Lluc Salellas vam fer al Mercat del Lleó. La rebuda de la gent en la línia del  que ens hem anat trobant els darrers dies: complicitat, intercanvi d'opinions, us tornaré a votar com a les municipals, etc... Molt i molt bé aquest exercici diari de trepitjar el carrer, de parlar amb la gent i d'explicar i aclarir els dubtes que puguen tenir. Al vespre vaig anar a Sant Gregori a fer una xerrada/presentació del projecte de la CUP i del programa que presentem. Tot i ser un poble petit en el que a dia d'avui encara no tenim nucli de la CUP, l'acte va ser de molta utilitat per poder donar a conèixer la CUP i entrar en contacte amb els veïns i veïnes del municipi. 

Després de l'acte vaig tornar a Girona per incorporar-me a la tancada que d'altres companys estan duent a terme a l'ajuntament de Girona. Així, de manera coordinada, un gran nombre de municipis on la CUP té regidors i regidores, van veure com la nostra militància ocupava els ajuntaments durant una nit amb la intenció de denunciar que la democràcia i les institucions, començant pels ajuntaments, estan segrestades pels mercats i els bancs. Una denúncia que es va dur a terme a Mataró, Sant Cugat, Vilanova i la Geltrú, Vic, Vilafranca del Penedès, etc.. i que va servir també per donar el tret de sortida a les accions que a l'endemà, 14N dia de vaga general, la CUP i l'esquerra independentista durien a terme arreu del territori. 

Pel que fa a la jornada de vaga dir que la sensació que em queda és que a nivell de mobilització al carrer va ser tot un èxit però que comencem a tenir un problema quan aquells que es mobilitzen a la tarda en les manifestacions no fan vaga durant el dia. És decebedor veure tants comerços oberts en un dia de vaga, saber que tants companys de feina no ha fet vaga, etc. Siga com siga, el que és evidentment és que la gent, el poble, no hi està gens d'acord amb les mesures neoliberals dels governs de CiU i PP. A Girona durant el matí es van fer una sèrie de  piquets que van recórrer els carrers de la ciutat. A les 10.30h. la COS,  la CUP i Arran organitzàrem un esmorzar popular davant la Cambra de Comerç de la ciutat per denunciar les darreres paraules del seu president en què demanava als treballadors "treballar més i cobrar menys". L'esmorzar es va desenvolupar al mig de la Gran via. Després, junt als companys de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, vam anar a la seu de Caja Madrid/Bankia per denunciar una vegada més el drama dels desnonaments i la situació que les entitats bancàries han provocat respecte al dret a l'habitatge. A les 12h. vam anar a la plaça del Lleó on començava la manifestació anticapitalista que un any més va ser tot un èxit i que va recórrer els carrers de l'Eixample gironí per acabar altra vegada davant la Cambra de Comerç. Finalment, la manifestació de la vesprada a Girona va ser tot un èxit amb una assistència d'unes 15.000 persones i un molt nombrós bloc anticapitalista i de l'esquerra independentista.

Avui el dia també serà complet. Al matí aniré amb en Lluc Salellas a fer diferents entrevistes i participar en el xat en directe del Diari de Girona. Al migdia participarem en una assemblea oberta a la facultat d'educació de la UdG amb els estudiants. Finalment al vespre participaré en l'acte central de la CUP a Salt a les 20h. a la Biblioteca municipal.

Us deixe una sèrie de novetats publicades els darrers dies a la xarxa que poden ser del vostre interès:

Entrevista a Lluc Salellas el dimarts 13 de novembre a El Punt/Avui

Entrevista a David Fernàndez el dimecres 14 de novembre a El Punt/Avui

Entrevista a Lluc Salellas a TV Girona

Vídeo campanya de la CUP on participen els nostres regidors

No ho podem deixar en les seues mans

Un dels arguments que he escoltat en les diferents assemblees obertes de la CUP per decidir o explicar el perquè de presentar-se al Parlament ha estat el de “no ho podem deixar en les seues mans”. Efectivament, els culpables de la dependència absoluta de Madrid i Frankfurt no poden ser ara els encarregats de treure’ns d’una situació creada per ells mateixos. L’ofeg que patim té noms i cognoms. Hi ha culpables. A Islàndia ho van tenir molt clar i ha arribat el moment que als Països Catalans fem passos en la mateixa direcció. Permetre que els garants de l’espoli i el frau fiscal continuen en el poder és condemnar aquest país al fracàs. El lladrecidi partitocràtic dels darrers trenta anys ha de tenir fi o, si més no, la seua denúncia pública. I aquesta serà una de les nostres feines al Parlament: assenyalar una autoproclamada classe política que ens ha robat els diners del present i el futur dels nostres fills.

Les retallades diuen que són inevitables. Evidentment que per a un model capitalista i neoliberal, si el que es pretén és mantenir-lo i que els que més tenen continuen guanyant més i més, les retallades són necessàries. Perquè el problema no és de falta de liquiditat, el problema és el sistema. El capitalisme és el problema i això ja ho sabien els nostres avis i àvies, tradició de lluita de la que som hereus. Superar el sistema, avançar cap a un model econòmic basat en la cooperació i no en la competició, un model social inclusiu i no excloent, són horitzons fonamentals per a sortir de la crisi. La resta són receptes que ja coneixem, autèntiques utopies de la mentida establerta en unes institucions segrestades per bancs i multinacionals. La mentida d’aquells que porten anys desnonant amb la complicitat dels polítics professionals de l’stablishment i que ara, després de diferents suïcidis, pretenen muntar un circ amb foto a la galeria per a donar la sensació que el que volen és solucionar un problema que ells mateixos han creat.

El 26 de novembre cal començar a construir la utopia, el somni d’un país sense estafats ni estafadors, sense corruptes ni corromputs. Una utopia que fa molts anys estem treballant des del carrer primer, des dels ajuntaments després i des del parlament a partir d’ara. Una utopia del poble i per al poble, on tots i totes som polítics perquè la política ha de ser cosa de tothom i no de quatre professionals que l’han convertida en el seu modus vivendi. La utopia, al cap i a la fi, no és altra cosa que l’horitzó al que volem arribar i que amb la pretensió d’arribar-hi ens ajuda a construir pas a pas el somni que anhelem.

Publicat a Llibertat.cat

Diari d'una campanya en primera persona (III)

Comença una setmana de debats i parades informatives. Ahir vam ser presents a Celrà, municipi governat per la CUP, en l'acte de campanya que van realitzar. Aquesta vesprada comencen dues llargues setmanes d'actes i xerrades. Comencem a l'Escala i haig de dir que em fa molta il·lusió poder parlar en la localitat on he treballat els darrers 3 anys com a professor d'història a l'institut del municipi. L'acte comptarà també amb la intervenció de la Irene Palol, alcaldessa de Viladamat, i entre tots dos mirarem d'explicar què és la CUP, perquè es presenta i quina és la feina municipal que s'ha estat fent i que ens avala. A veure com anirà. Demà faré una xerrada semblant a Sant Gregori, concretament a les 20h. a l'escola Agustí Gifre.

Coses interessants que s'han publicat a la xarxa aquests dies dins la campanya 2.0 de la CUP. En primer lloc el mapa de l'espoli fiscal dels Països Catalans. Unes xifres escandaloses que mostren clarament quines són les conseqüències de l'ocupació espanyola de la nostra nació.

I una segona imatge no menys important, al contrari, la que mostra com aquells que ens governen a casa nostra es dediquen a estafar al poble. El frau fiscal de les grans fortunes, dels grans empresaris, banquers i aliats de la classe política no és altra cosa que el robatori més gran que el poble treballador pateix. Com diu la Mariona Baraldés en una entrevista que també vos enllace més avall: "Retallades? El que cal és un altre model econòmic"

Pel que fa a la resta vos deixe dos vídeos on participe que han estat penjats a la xarxa els darrers dos dies. El primer és una mena de resum de la manifestació en què vam participar dissabte a la tarda a Perpinyà. El segon, una entrevista que em van fer fa una setmana a TV Banyoles per parlar de com encarem la campanya, què fem i què pretenem. I poqueta cosa més. Seguirem informant els propers dies de com estan anant els actes.

Entrevista a Nació Digital a la Mariona Baraldés

Entrevista al programa "La Tribu" de TV Banyoles

La CUP - Alternativa d'Esquerres, a la Diada de Catalunya Nord 2012

Diari d'una campanya en primera persona (II)

Segona entrada monotemàtica. I reprenem el relat on el vam deixar divendres. La vesprada del divendres 9 el vam dedicar a diverses coses. Primer vam fer parada informativa a la Rambla de Girona. Després vam anar al debat organitzat per la Xarxa pels Drets socials de Girona. En nom de la CUP va participar en Lluc Salellas. És d'agrair aquests debats on es convida tothom i no es silencia ningú amb l'excusa de no tenir representació parlamentària. Això, però, implica haver d'innovar en la forma de fer el debat, de ser creatiu per a què l'acte no s'acabe convertint en quelcom "infumable" per assistents i participants. En aquest sentit, la feina de presentador/moderador va ser encarregada al periodista gironí Dani Chicano el qual va fer una bona feina, defugint del paper del periodista presumptament imparcial. Pel que fa al debat, la veritat, i no voldria ara ser gaire prepotent, les intervencions d'en Lluc en nom de la CUP van ser les més completes i adients a tot allò que es proposava. Representants de partits com CiU, PSC o PP van quedar ven retratats tant per les "parrafades" buides de contingut i les contradiccions constants entre discurs i obra de govern i, aquesta sensació s'aguditzava quan comparaves el que deien amb el que proposava la CUP. Un fet que es demostra clarament en la nota que el centenar llarg d'assistents a l'acte van posar a en Lluc: un 7,4, sent així el més valorat de tots com es pot veure en la crònica que ha fet la Xarxa.

Abans que acabara l'acte vaig haver de marxar al Casal Independentista el Forn a presentar l'acte que organitzava aquesta entitat i la CUP sobre el la situació política actual al País Basc. L'acte que no era de campanya perquè ja estava organitzat molt abans que es convocaren les eleccions, va comptar amb la presència del periodista de Tolosa Martxelo Otamendi, director del diari Berria. Com sempre, molt interessant escoltar a algú com ell que en saben tant i que aportant més del que saben. 

El dissabte al matí el vam dedicar altre cop a fer una parada informativa. Aquesta vegada vam anar al mercat de la Devesa de Girona. Aquestes parades, la veritat, són molt interessants perquè t'ajuden a apropar-te a la gent que et consulta coses, t'explica la seua visió de la realitat, etc.. Finalment, la vesprada la vam dedicar a manifestar-nos pel país. Com cada any sempre que es pot ens vam apropar a Perpinyà per participar en els actes de cloenda del Correllengua i per denunciar el que significa encara a dia d'avui el Tractat dels Pirineus. La manifestació va comptar amb un nombrós bloc de la CUP i l'esquerra independentista i va acabar com sempre amb els parlaments corresponents i la despenjada de l'estelada gegant del castellet de Perpinyà. 

El matí el dedicarem a participar en l'acte que la CUP de Celrà organitza a la plaça de l'església

Crònica del debat de la Xarxa 

Crònica de Xavi Díez sobre el debat de la Xarxa

Crònica manifestació a Perpinyà

Diari d'una campanya en primera persona (I)

És la primera volta que em toca viure una campanya electoral des de tant aprop. La resta de vegades que o bé havia anat a la llista o bé havia participat en els actes, encartellades, etc.. sempre ho havia fet combinant la meua vida laboral amb la militant. Aquest cop, però, m'he vist obligat a agafar els 15 dies de permís a la feina perquè els recursos humans de la CUP arriben fins on arriben. Nosaltres no tenim diners per pagar empreses que ens encartellen, per exemple, i el factor humà és clau. Espere que els responsables polítics del departament d'ensenyament es dignen, si és que encara els queda dignitat, a enviar un substitut al meu institut i que tant els meus alumnes com companys puguen continuar amb normalitat la seua vida laboral i estudiantil malgrat la meua absència durant dues setmanes. 

Però anem al gra. Intentaré cada dia, si és que puc mantenir el ritme, explicar una mica la feina que s'està fent, els actes en què participem i les sensacions i percepcions que la campanya ens vagen aportant. Val a dir que des que la CUP va dir que es presentaria a les eleccions de manera oficial, la sensació de què estem més dins que fora del Parlament ha anat creixent. És més, a hores d'ara estic més convençut que superarem els 4 diputats que no pas ens quedarem fora, malgrat les manipulacions informatives del Grup Godó i la seua interpretació de l'enquesta del CEO.

 

Anit vam decidir començar la nostra campanya amb una xerrada de contingut presentant el llibre de l'amic i company Albert Botran "Unitat popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres", i amb una acció directa de denúncia clavant els primers cartells en una seu bancària de la ciutat de Girona culpable de nombrosos desnonaments i vergonya màxima de l'actual situació de crisi: Bankia. Tant un acte com l'altre van ser tot un èxit.

Aquest matí en Lluc Salellas i un servidor hem anat a Celrà, concretament al mercat del poble, i hem compartit el matí amb els veïns i veïnes i l'alcalde de la localitat Dani Cornellà. La satisfacció que dóna l'apropament amb la gent senzilla del carrer, el suport que reps d'ells i les seus ganes perquè la CUP esdevinga un agent polític al Parlament capaç de fer el mateix que fem als ajuntaments, és a dir, denunciar la corrupció, apostar per noves formes de fer política, portar un discurs sincer i desacomplexat, no té preu. 

L'agenda continuarà a la tarda amb una nova parada informativa al pont de Pedra de Girona des de les 17h., el debat organitzat a la Casa de Cultura de Girona per la Xarxa pels drets socials de Girona i, finalment, acabarem amb una xerrada que presentaré jo mateix del periodista basc Martxelo Otamendi al Casal Independentista el Forn. 

Coses interessants d'avui:

Vídeo #SomUnitatPopular

Article de l'Eudald Carbonell donant suport i demanant el vot per la CUP al Periodico de Catalunya

Article inici de campanya a El Punt/Avui

Article d'Enric Stern al Punt/Avui

Sergi López vs Sabina: referents que aguanten i d'altres que se'n van

Fa uns catorze anys que vaig convertir-me en seguidor de dues persones que ahir em van donar una alegria i un disgust. Parle de l'actor Sergi López i el cantant Joaquín Sabina. Aleshores jo corria per la Universitat d'Alacant estudiant història, lluitant a la CEPC, començant a Maulets i descobrint el món. Un món que quan tens 19 anys et sembla més gran del que realment és. Un món personal que et construeixes a partir de la música, la lectura o el cinema. I en aquest sentit recorde perfectament com vaig conèixer en Sergi López. Bé, vull dir la seua faena. Resulta que era un actor que es dedicava a fer cinema francès i que em va deixar amb la meua boca de postadolescent ben oberta amb la pel·lícula "Harry, un amic que us estima". Vaig pensar: collons quin actor! La sorpresa més gran, però, va ser quan dues setmanes després de veure aquesta obra mestra del cinema i la psicologia, va caure a les meues mans una revista universitària que aleshores arribava a la UA que portava per títol "La Gaceta universitària". A les pàgines centrals entrevistaven en Sergi López el qual va respondre a la pregunta "Ahora que trabajas tanto por Francia y no lo haces tanto en España, ¿no tienes problemas de identitad? ¿Qué te sientes más español o francés?". I en Sergi em va acabar d'impactar: "Catalán". Com podeu imaginar, per a algú que està en procés de creixement i busca referents amb els quals sentir-se representat, López va començar a estar mitificat. Amb el pas dels anys, el creixement personal d'un servidor, allò que en diuen maduresa, m'ha servit per valorar a Sergi López com un tot: el gran actor de "El laberinto del fauno", "Petit indi" o "Pa negre", i alhora l'intel·lectual, el referent, compromès. 

Per les mateixes dates va caure en les meues mans un disc de Joaquín Sabina. A casa el meu pare ja tenia alguna cosa d'ell: "Física y química", "Pongamos que hablo de Madrid", etc... Però la veritat és que mai m'havia posat a escoltar-lo. I un servidor que aleshores era més fan de La polla records, Reincidentes, Obrint Pas o Inadaptats, va començar a sentir cert gust per l'obra del cantautor madrileny. A més, Sabina, sempre identificat amb l'ambient progressista espanyol no deixava de tenir una certa aureola de compromís polític al seu voltant que el feia atractiu. Amb el temps vaig seguir escoltant Sabina però l'aura d'intel·lectual compromès va començar a esvair-se. Recorde perfectament quan ell i algun altre d'aquests intel·lectuals "progres" de la capital del regne es van atrevir a demanar al candidat dels Verds en les eleccions de Madrid que retirés la seua candidatura perquè volien que el pacte entre PSOE i IU guanyés les eleccions. Una actitud poc digna d'aquell que diu representar una certa llibertat de pensament. Això, junt a la banalització que Sabina ha fet en reiterades ocasions sobre el consum de drogues o el seu alcoholisme practicant, m'han anat allunyant del personatge i, també val a dir, de la seua obra. Per no parlar de la seua estima per l'assassinat de bous.

I ahir els camins traçats per Sergi López i Joaquín Sabina en la meua vida es van creuar. I ho van fer per crear-me sensacions totalment diferents. Si bé López es va convertir definitivament en tot un referent humà per a mi, més enllà de la seua carrera com a actor, després de ser tant valent com per donar suport públic a la CUP el 25 de novembre, Sabina va caure al nivell més baix. La notícia que el madrileny cedia gratuïtament els drets d'una de les seues cançons a un partit com Ciudadanos que només pretén crear odi i divisió entre el poble català, em sembla d'una indecència molt gran. I ho dic des de la més profunda ràbia, perquè quan perds un referent una part de tu queda buida. Sabina, a diferència del que han fet altres personatges realment dignes com Paco Ibáñez, s'ha posat del costat dels reaccionaris espanyolistes i a molts ens ha fallat. López, però, ha demostrat ser una persona totalment lliure i íntegra. Realment, la dita que el temps posa a tothom al seu lloc és més certa que mai en aquests dies. 

Carta de Sergi López: "Esquerra? La CUP"

Parlament de Sergi López al Palau Sant Jordi en l'Assemblea de l'ANC

Radicalitat democràtica

Un dels conceptes polítics que més està posant la CUP-Alternativa d'Esquerres sobre la taula aquests dies de precampanya és el de "radicalitat democràtica". Sempre m'ha agradat definir-me com a radical perquè entenc que, més enllà de la interpretació maniquea i pejorativa que els panxacontents del sistema han fet del mot, la radicalitat no és altra cosa que anar a l'arrel del problema. Els darrers anys hem pogut veure com la credibilitat de l'autoanomenada "classe política" s'ha anat perdent pels passadissos de la corrupció, la promesa incomplerta o el politiqueig de saló. Aquest fet ens ha obligat a inventar i crear noves formes d'entendre la política. Bé, de fet, no són noves, simplement es tracta de fer el que dius que faràs, ser conseqüent amb la teua praxi i sobretot que aquesta s'adeqüe al màxim a la teoria en què es sustenta. 

Però la radicalitat democràtica ha d'anar més enllà de tenir una mínima coherència en els teus plantejaments i actes. Cal que creem noves formes de participació ciutadana perquè aquesta és la clau de volta del gran problema del sistema parlamentari actual. L'"Absolutisme partitocràtic" té por a la participació real del ciutadà en els afers polítics. Té por a què el ciutadà passe a ser veritablement ciutadà i deixe de ser el súbdit postmodern que és avui dia. El despotisme il·lustrat del 2012 s'assembla en excés al de l'Antic Règim, amb la diferència que abans del 1789 sabies perfectament identificar qui era el culpable dels teus mals i ara, en nom dels "Mercats", mai acabes de saber de quin mal moriràs. Perquè, és democràtic un sistema en el qual els polítics triats per la gent diuen que no poden fer res davant les imposicions dels "Mercats"? Aquesta mena de déus econòmics són més perillosos que els de l'Olimp que contradeien Aristòtil o el del cel totpoderós que qüestionava Voltaire. I és que el francès tenia molta raó quan deia que "Déu és un comediant que actua per a una audiència massa espantada per a riure". Una societat que té por no és una societat lliure. I ara mateix vivim en la por constant i els que ens mal governen la utilitzen al seu servei.

La radicalitat democràtica entesa com a participació ciutadana des de la base, de baix cap a dalt, establint mecanismes de control polític dels representants i creant estructures de decisió per a aquells aspectes que van més enllà d'un programa polític, són fonamentals per a capgirar aquesta societat de vençuts i convertir-la en una de convençuts. I a la participació cal també afegir uns altres elements radicalment democràtics: la limitació temporal dels càrrecs polítics, la moderació salarial i el rebuig a regals i privilegis. Ser regidor, alcalde, diputat o president s'ha de convertir en un servei que els ciutadans fem per la nostra societat i no un modus vivendi com ho és avui dia. 

Som radicals, sí. No ser-ho és donar la benedicció a un sistema corrupte que no està al servei de la majoria, ans al contrari, només serveix els interessos de minories econòmiques i polítiques. Si això és la política ja puc assegurar que no ens hi trobaran jugant a aquest joc. La nostra missió a partir del 26 de novembre en el Parlament català serà una altra: fer entrar aire fresc en forma de radicalitat democràtica que traga les màscares i les vergonyes dels que han convertit aquesta institució en el menjador de casa seu.

Massachussets, Puerto Rico o Mèxic

Hem de reconèixer que en Mas s’ha convertit en el llest de la classe. Convertir el regionalisme català que es maquillava de nacionalisme en l’avantguarda de l’independentisme, ha estat una operació digna de treure’s el barret. Val a dir que l’operació té un alt contingut d’involuntarietat, però tot i així, a ulls d’una important massa social, CiU avui dia representa la punta de llança del procés independentista que viu el Principat de Catalunya. És, però, així? La resposta, potser per alguns sóc massa contundent, però és clarament no. I no és una qüestió de partidisme sinó d’empirisme i anàlisi de les declaracions que Mas ha anat fent els darrers mesos. Anem a pams.

La primera estació del full de ruta de CiU fou l’estat nordamericà de Massachussets. No cal tenir gaire formació intel·lectual en l’àmbit del debat de les nacions i el nacionalisme per a arribar a la conclusió que Massachussets no és una nació/estat independent. Ans al contrari: és un estat integrat en un altre que parteix d’un model federal: el dels Estats Units. Aquest, però, semblava a meitat de juny de 2012 un bon exemple a seguir per al think tank convergent. A més, en Mas es mostrava emmirallat per l’economia d’aquest estat: universitats privades, inversió de les empreses en investigació, mínim estat del benestar, entre d’altres plantejaments antisocials, es convertien en el paradigma, el model, del gir salvatge cap al “neoliberalisme de patata i mongeta tendra”. L’estiu, però, va arribar i amb ell una diada històrica que va tirar per terra el somni nordamericà.

Així, després d’una inflamació generalitzada de la societat catalana i, també, de les bases convergents, el president es va veure obligat a moure fitxa i a mostrar-se més partidari que mai d’aconseguir la màxima sobirania pel país. En aquest sentit va intentar aprofitar el crit milionari d’independència de la diada per anar a negociar un, ja d’inici, fracassat pacte fiscal. I la jugada no va sortir, no perquè ell no volguera sinó perquè els governants espanyols han demostrat ser els estrategues més mediocres de la mediterrània. I Artur va haver de tornar a moure fitxa. Aquesta vegada, però, vam passar de Massachussets a Puerto Rico. El país caribeny que actualment està integrat a la seua manera en la federació nordamericana, passava a ser un referent, un model, per al futur de Catalunya i, sobretot, per a engrandir el llarg llistat d’eufemismes convergents destinats a no dir en cap moment la paraula maleïda: independència. La pregunta, però, és: els catalans i catalanes que van eixir l’onze de setembre al carrer cridant independència volen ser Massachussets o Puerto Rico? Si més no, aquesta no és la sensació que em va quedar després d’una diada històrica.

Per tant: per què CiU i Mas, convertits ara en els salvadors d’una pàtria que ells han enfonsat, no parlen clar? Artur Mas ja no sap com dir que no és independentista. Se li acaben els sinònims i eufemismes i el 25 de novembre s’apropa. Així, amb un Duran i Lleida guardat a l’armari, CiU sap que sense majoria absoluta tindrà molts problemes per a poder seguir marejant la perdiu. I per això reclama que tothom els vote. I CiU amb majoria absoluta pot ser el pitjor enemic de Catalunya per dos motius. El primer, perquè si ens atenem a la política històrica del partit, és molt probable que Duran surta de l’armari el dia 26 i obligue els seus socis a frenar el discurs sobiranista. Això significaria iniciar una legislatura de 4 anys en què la missió seria refredar la situació i convocar una consulta, que no referèndum, on es preguntés no sabem del tot bé què als catalans i catalanes. El segon motiu, però, es fonamenta bàsicament en el  model de país que una CiU amb majoria pot arribar a construir. Retallades socials i de drets polítics, control social, devastació del sistema sanitari, amiguisme, caciquisme i privatitzacions, poden acabar sent la base d’un país independent, sí, però sense futur. I en aquest sentit, CiU ens amaga el que per ells seria un bon model a seguir: Mèxic. Perquè, salvant les distàncies geogràfiques i històriques, el model que el PRI (Partit Revolucionari Institucional) va instaurar al país centreamericà després de la revolució mexicana pot acabar convertint-se en un model per CiU en el cas de voler avançar realment cap a la plena sobirania nacional. Volem ser Massachussets? Volem ser Puerto Rico? Volem ser Mèxic? Crec que el que volem ser és Països Catalans i que CiU deixe de confondre el partit amb el país. Aquest és el millor favor que Mas ens podria fer a tots.

Publicat a Llibertat.cat

El Cambó que li va tocar jugar a ser Macià

Les darreres setmanes s’estan produint una sèrie de canvis en la política i societat del Principat que superen qualsevol expectativa prèvia. Cap de les anàlisis prèvies a l’estiu ens feien suposar que l’escenari post onze de setembre d’enguany seria el que és. Qui diga el contrari menteix. Ni l’analista polític més optimista ho podia imaginar. I és clar, aquest nou escenari demana, de fet exigeix, nous moviments tàctics, canvis en l’habitual praxi política dels partits del país. Estaran a l’alçada? En breu ho sabrem perquè els tempos en la política catalana es redueixen al mateix ritme que s’acceleren els esdeveniments. I és que la resposta popular ha sobrepassat a la capacitat de resposta dels partits. Des dels representants del nacionalisme “putaramonès” als que ens creiem els únics independentistes, tots hem quedat a la nostra manera en un cert fora de joc, si es vol posicional, però clarament outside.

I qui ha de guiar tot aquest procés? La tendència històrica en la majoria de processos semblants al nostre ha estat sempre la de buscar un líder carismàtic, un personatge capaç d’aglutinar diferents sectors socials sota una bandera, rere una mateixa pancarta, amb una igual finalitat. El tenim? És evident que no. Alguns pretenen els darrers dies, però, convertir el que era un aprenent de Cambó en una mena de nou Macià. Qui li anava a dir a Artur Mas, hereu del pujolisme pactista amb Madrid, que aquesta vegada el govern espanyol seria tan poc hàbil com per no donar-li les quatre molletes que demanava. Personalment crec que tota l’estratègia de pressió cap al govern de Madrid se’ls ha escapat de la mà als amants de l’eufemisme etern. “Estructures d’estat” en diuen ara per no dir la paraula maligna: independència. Tota la campanya que des de mitjans fidels a l’estutus quo convergent s’ha estat fent al voltant de la idea “Espanya ens roba”, ha acabat provocant en els catalans la demanda d’independència i no la de pacte fiscal, tal com ells volien. Bé, els ciutadans del Principat sembla que són molt més madurs que aquells que els governen.

En definitiva ens trobem davant d’un moment històric i cal que tothom estiga a l’alçada. Crec que la situació actual no és la conseqüència d’un procés polític sinó social, i aquesta és en gran part la seua grandesa i èxit. Els partits i opcions polítiques han de tenir un paper important en tot plegat, però no deixem en mans d’aquells que ens han portat a l’abisme la responsabilitat de salvar-nos. Sota el paraigües del “tots hem d’anar units” no podem caure en l’errada de creure coses que no són. I no, Mas no és Macià. Segurament tampoc és Cambó, però no perquè ell haja renunciat a una política semblant a la del històric regionalista català sinó perquè el poble l’ha avançat i superat.

Publicat a Llibertat.cat

90/50/20: Jornades d'Homenatge a Joan Fuster a Girona

Avui comencem les Jornades 90/50/20 d'Homenatge a Joan Fuster. Els actes els hem organitzat des del Casal Independentista el Forn de Girona i comptaran amb un programa on hi participaran els millors especialistes en la matèria parlant sobre les diferents facetes que van ocupar la vida de l'intel·lectual de Sueca. Esperem que vos agraden i que hi participeu.

"De Llorente a Marx". Una interpretació de la coherència de Fuster

Tot just acabe de llegir l'obra de l'historiador valencià Pau Viciano "De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster". Primera sensació: satisfacció. Motiu: lectura agradable, fluïda i més que interessant. Què aporta el llibre de Viciano respecte a d'altres que s'han fet amb una intenció semblant? Deixant de costat l'encertat anàlisi sobre el filojudaïsme fusterià, que més avant comentarem, ens posa sobre la taula el Fuster més cívic i compromès, més enllà de fílies i fòbies. I ho dic molt sincerament perquè deixant de costat les conegudes simpaties del medievalista castellonenc pel pensament fusterià, la veritat és que el llibre no acaba de ser, com molts podrien pensar, una defensa desfermada de Fuster, el qual, com el mateix Viciano apunta, es defensa tot solet. Què fa doncs Viciano? Matisar les crítiques que Fuster ha rebut des de l'àmbit més acadèmic i, també, polític, intentant debatre els arguments que s'han posat sobre la taula. Perquè crec que aquesta és la clau del llibre: mantenir un debat que no està tancat, ni molt menys. I en aquest sentit crec que el llibre és un complement, i a la inversa, de l'obra de Ferran Archilés. De fet, el que fa Viciano no és ben bé una obra original sinó una recuperació de textos i idees anteriors reelaborats i adaptats a l'estat de la qüestió en el moment de la publicació del llibre.

Així, en la línia del que fa Archilés, Viciano analitza el pensament fusterià contextualitzant-lo. Això ajuda a entendre l'evolució de l'autor de Sueca, partint del regionalisme valencià per arribar al nacionalisme valencià políticament esquerrà que defensa un projecte d'unitat política amb la resta dels Països Catalans. Si bé és cert que Viciano no coincideix en l'anàlisi crítica dels diferents elements del pensament de Fuster, sí que ho és que el punt d'arribada és el mateix o molt semblant: Fuster és un home de la seua època que evoluciona políticament amb el pas dels anys fins que arriba a consolidar unes idees que mantindrà fins al final dels seus dies. Ara bé, de la mateixa manera que Archilés detecta i critica un cert immobilisme fusterià respecte al qüestionament que tindran determinats elements claus del seu pensament, Viciano en certa manera ho justifica a partir de la contextualització. Val a dir que la dicotomia immobilisme versus reformulació és un element bàsicament polític que supera el marc acadèmic d'un i altre autor i que, al cap i a la fi, no deixa ser una valoració estrictament subjectiva.

Entre Llorente i el valencianisme de preguerra

La tendència general és a qualificar Fuster com de crític de Llorente. I en certa manera ho és perquè realment els textos que el de Sueca va dedicar al patriarca de la Renaixença valenciana són en molts aspectes durs. Ara bé, la duresa fusteriana amb Llorente no deixa de tenir uns fonaments si partim de la contextualització dels textos. És més, tal com apunta Viciano "el judici de Fuster sobre la Renaixença i sobre Llorente és més matisat del que fan creure alguns crítics actuals del "fusterianisme"". Al cap i a la fi, si algú podia criticar Llorente i l'herència literària i cultural que d'aquest es desprèn, és aquell que provenia d'una tradició cultural i política, amb els matisos que la distància temporal comporta. I en aquest cas, el Fuster que de jove havia format part de Lo Rat Penat sabia perfectament de què parlava. I coneixia tan bé l'objecte de crítica que més enllà de les sentències categòriques, tan habituals en Fuster, el grau de matisos i reconeixements cap als renaixentistes valencians no van ser escassos en els textos fusterians. De fet, les crítiques de Fuster no eren altra cosa que el resultat del moment en què es van fer i les idees nacionalistes existents que a poc a poc anaven penetrant en el suecà. 

La crítica a Llorente i als renaixentistes, però, s'allargarà a tots els valencianistes de preguerra. Per què? Doncs tal com apunta Viciano per una qüestió molt concreta: el fracàs del projecte que aquests representaven. Potser parlar de fracàs és una sentència injusta en tant la guerra va trencar el que començava a ser els inicis d'un valencianisme polític que amb un altre esdevenir podria haver arrelat entre el Sénia i el Segura. Ara bé, com que Fuster tenia Catalunya com a model i aquest territori anava molt més avançat que els valencians en la construcció nacional dels catalanoparlants, la valoració final acabava sent negativa. Injust? Segurament sí. Lògic? Segurament també si ho contextualitzem. De fet, tal com apunta Viciano en la línia del que també ha assenyalat Archilés en més d'una ocasió, "en el terreny estrictament ideològic, les posicions de Fuster poden entendre's com una herència del valencianisme de preguerra -o almenys d'alguna de les seues famílies- i, fins i tot com la prolongació de conviccions que es remuntaven a Llorente, i encara més enrere", és allò de "Fuster i els seus seguidors tenien més punts en comú amb el valencianisme de preguerra del que ells mateixos pensaven". I quin serà el principal motiu de la distància entre Fuster i el "neovalencianisme" dels seixanta respecte dels valencianistes de preguerra? Segurament és una qüestió bàsicament de temps històrics, de context polític i social i, també, generacional.

Un punt interessant és la valoració que Viciano fa del grau de penetració o triomf del fusterianisme. Els crítics polítics amb Fuster ho valoren dient que el problema va estar l'allunyament dels plantejaments fusterians respecte a la identitat regional valenciana. Una valoració que si bé és cert té elements poc discutibles i a tenir en compte, alhora desentén la maniobra de creació del blaverisme de la maquinària franquista encara pervivent en les institucions valencianes del postfranquisme. Viciano, però, sense caure en l'excés protagonisme que el nacionalisme fusterià ha donat històricament a la maquinària estatal en la creació de l'anticatalanisme, recupera aquest discurs per, sobretot, exculpar Fuster del presumpte fracàs de la seua proposta. Crec que Viciano l'encerta, però també que hem de vigilar per no caure en un discurs victimista que no ens permeta fer autocrítica de les estratègies i tàctiques que en un moment determinat es van prendre erròniament, més enllà de la proposta política que representa/va el pensament de Fuster.

Una història per transformar el present i construir el futur

Efectivament d'aquesta manera és com veu Fuster el paper de la història. Més enllà de l'academicisme en el qual creia poc, la història és una eina de transformació al més pur estil marxià. Així el capítol segon del llibre serveix a Viciano per analitzar el paper de la "ciència" històrica en el projecte fusterià a partir de l'anàlisi d'aquells historiadors que d'una manera o altra van influir en l'assagista de Sueca. Des de la historiografia més espanyolista representada per Américo Castro, Menéndez Pelayo o Sánchez Albornoz, passant per Ferran Soldevila i la renovació de Vicens Vives i acabant pel marxisme heterodox de Pierre Vilar. Tots ells influiran en l'obra de Fuster i la seua manera d'entendre i construir la història. Ell és hereu de totes aquestes tradicions. Amb això també coincideix amb Archilés i, val a dir, que també amb qui escriu aquestes línies -vegeu l'article d'Eines. Ara bé, la valoració final és una mica diferent en tant en quant si bé és cert que Fuster critica tant el pensament de la historiografia espanyola com també el psicologisme de Vicens, també ho és que acaba caient en un cert "essencialisme", no històric però sí lingüístic. Viciano, però, li trau ferro i exculpa a Fuster donant més valor als elements racionals que desprèn tant l'obra com el pensament del suecà. Estic d'acord que no podem afirmar que la proposta fusteriana és la mateixa exactament que fan els historiadors espanyols respecte a la nació espanyola: Fuster és massa racional com per fer un mimetisme tan simple. Ara bé, l'obra de Fuster desprèn elements, i tornem a la contextualització dels seus escrits, que recorden moltes de les idees d'aquests com pot ser la del "fracàs col·lectiu". Un fracàs que deriva de situacions i elements diferents per al cas valencià, però que existeix tant al Nosaltres com en d'altres textos. Un fracàs que, a més, porta a Fuster a crear un psicologisme col·lectiu valencià semblant al que ell mateix critica encertadament de l'obra de Vicens Vives, sobretot el que fa referència al mite burgès del pactisme. Viciano qüestiona la meua conclusió -expressada a l'article "El diàleg inacabat entre Jaume Vicens Vives i Joan Fuster", L'Espill, 34 (2010) i compartida amb Archilés- respecte a l'essencialisme fusterià fonamentat en la llengua. Em reafirme en la màxima, això sí i a diferència d'Archilés, perquè crec que l'essencialisme fusterià existeix perquè es basa en una premissa objectiva i indiscutible: l'existència d'una llengua. A més, com diu Viciano "no és Fuster qui tria arbitràriament la llengua com a tret identitari, sinó que el recull de la mateixa realitat històrica i de la pròpia tradició del pensament nacional". I repetisc com he fet en d'altres articles: la llengua és un element que no exclou, ans al contrari, permet a qualsevol individu formar part de la nació sempre i quan l'assumisca. I pose sobre la taula un altre tema a debat: quin nacionalisme pot dir que no és essencialista? Cap ni un per molt que es vulga revestir de cívic o polític. Totes les nacions actuals tenen una essència a partir de la qual els individus que les formen s'identifiquen i projecten com a col·lectivitat. Per això Fuster no és un rara avis sinó un nacionalista més que a diferència dels que l'envolten i no el deixen realitzar-se nacionalment és capaç d'entendre les identitats de manera raonada i raonable i no com a dogmes i essències subjectives: "no escoltava veus ancestrals".

Un projueu no sionista

En el tercer capítol Viciano desenvolupa i amplia el que ja va explicar a la revista L'Avenç: les simpaties de Fuster per l'estat d'Israel i la identificació amb el poble jueu. I tornem a la contextualització com a peça clau de tot plegat. Viciano desglossa intel·ligentment els textos on Fuster tracta d'una manera directa o indirecta el cas jueu, parlant des de la consideració que el de Sueca tenia pel terme "Holocaust" a la mateixa fundació de l'estat d'Israel com a forma d'acabar amb el "problema" jueu. Fuster sempre es va identificar amb el judaisme arribant a fer broma respecte a la possible ascendència familiar judaica. Més enllà de la ironia fusteriana, és evident que Fuster mostra en els seus textos respecte a aquest tema l'opinió generalitzada de l'època. Així, des dels EUA a la URSS, l'opinió pública mundial veia amb bons ulls -més enllà dels matisos- la creació de l'estat d'Israel. Fuster, però, tal com explica Viciano no serà un hooligan del sionisme tal com alguns dels membres del "looby prosionista català" han tractat de mostrar en més d'una ocasió. Altra vegada el racionalisme fusterià s'imposa per sobre de filies i fòbies i trobem un Fuster que varia la seua opinió respecte al tema o, si més no, que és capaç de criticar les actuacions dels governs israelians respecte al poble palestí. Mai es casarà, doncs, amb un moviment com el sionisme. La seua condició de veu crítica, d'intel·lectual lúcid, l'obliga a mantenir certa distància i a veure aquelles coses que d'altres per la mateixa època i també, val a dir, a dia d'avui encara no volen veure o prefereixen amagar rient totes les "gràcies" a l'estat d'Israel. I als aspectes polítics també hem d'afegir aquells que són de caràcter religiós: Fuster no es podia aliar amb cap fonamentalisme religiós i així com en un primer moment només s'identificarà a l'islamisme com a radicalisme, els esdeveniments i les característiques del mateix estat d'Israel aniran mostrant un estat basat en més elements de caràcter religiós dels que en un primer moment semblava.


D'anticomunista a lector del Manifest

Els orígens familiars pesen, això és evident. I Fuster no és menys en aquest sentit. De família carlina, religiosa i, per tant, molt conservadora, mai es declararà marxista malgrat que va ser una de les icones intel·lectuals de l'esquerra dels Països Catalans durant els anys previs i posteriors a la mort de Franco. Viciano tracta en el capítol quart d'analitzar l'evolució de Fuster respecte al pensament marxià. Dos noms seran fonamentals: Gramsci i Pierre Vilar. Per què? Per l'esdevenir, el context altra volta. Així com en els anys cinquanta trobem un Fuster identificat amb un pensament conservador que podem catalogar com de liberal i europeista, el gir que la intel·lectualitat occidental fa en els seixanta fent reaparèixer un marxisme no dogmàtic que recupera clàssics com Gramsci front a la línia oficial de la URSS, impregnarà també en l'escriptor valencià. Fuster veurà en el marxisme una eina d'anàlisi social i històrica. El dualisme del conflicte històric servirà a Fuster per a desenvolupar part dels seus plantejaments respecte a la història dels valencians. Més enllà d'això, però, Fuster no serà un revolucionari, ni molt menys. Ara bé, les afinitats personals, l'assumpció de l'esquerra d'elements derivats del pensament fusterià, entre d'altres, farà que el suecà mica en mica s'identifique amb els partits hereus o defensors del marxisme. I en aquesta relació amb el marxisme, és també interessant el breu repàs que Viciano fa sobre les opinions de Fuster i el context de la Guerra Freda. Polèmic, provocador i de conviccions fermes, criticarà el paper de la URSS en el context històric, qüestionarà els plantejaments "aburgesats" d'alguns dels intel·lectuals de l'esquerra occidental del moment i, finalment, en plena orgia neoliberal per la caiguda del Mur de Berlín, es mantindrà ferm defensant el marxisme com a eina d'anàlisi, tal com portava fent des de feia anys.

La "Batalla" que alguns haurien volgut

En el darrer apartat del llibre Viciano recupera un article publicat per ell mateix al número 5 de la revista L'Espill l'any 2000. I el recupera encertadament perquè la gran majoria de les crítiques que Viciano feia a inicis del segle XXI contra l'anomenada "tercera via" continuen ben vigents. A més, personalment les compartisc en un elevat percentatge, tal com ja vaig mostrar en una ressenya per a la revista Afers sobre el llibre Vida amunt. Nacions amunt.  En primer lloc utilitzar el pensament de Fuster per a explicar el que és un "fracàs" polític aporta ben poca cosa per a la superació de l'amargor existencial del nacionalisme valencià. I no negue que alguns dels elements que s'aporten en De impura natione o Document 88 no siguen certs i importants per a entendre el que podem considerar "elements claus d'una tàctica fallida". Ara bé, el pensament no té la culpa, en tot cas la culpabilitat la tenen aquells que l'han de dur a terme. Per altra banda, menysvalorar el paper que la dictadura eixint va tenir en tot el procés de criminalització del nacionalisme valencià, estrangeritzant-lo en el seu propi territori, tampoc aporta res per a entendre el conflicte que es va viure en aquells durs anys pel país. I no dic que haguem de caure en la versió contrària que exculpa i victimitza en excés el nacionalisme valencià, però si crec que cal per justícia històrica no deixar de reconèixer què representava cadascú i, és més que evident, que més enllà de la població més analfabeta que va ser manipulada, els qui havia al darrere no eren cap mena d'innocents.

En definitiva ens trobem davant d'un llibre que crec important i encertat en molts aspectes. En d'altres, però, en seguirem parlant i discutint amb en Pau quan tinguem l'oportunitat. Vull, però, acabar mostrant el meu agraiment tant a en Pau com a Ferran pels seus treballs. Més enllà de diferències puntuals, crec que ens comencem a trobar en un bon moment pel que fa a l'anàlisi seré i objectiu, en la mesura que aquest es pot desenvolupar sota el paraigües de l'objectivitat, pel que fa al pensament fusterià el qual, val a dir, ha estat la peça clau del nacionalisme valencià els darrers cinquanta anys més enllà de revisions i crítiques.