Barraques de Girona: alcohol, menors i doble moral

Aquestes fires, altra volta, s'està posant sobre la taula constanment el presumpte alcoholisme de la joventut gironina i, en concret, la venda d'alcohol a menors a les barraques. Vivim en una societat que constantment no admet responsabilitats i que busca un tercer a qui passar-li el problema, la culpabilitat d'una actitud pròpia inadequada. És més fàcil dir que la culpa és d'un altre que qüestionar-se si allò que un ha fet està bé o malament i quin és el seu grau de responsabilitat quan va decidir fer-ho. Amb el tema de la suposada venda d'alcohol a menors en les barraques de Girona està passant exactament això amb un rerefons estrany que només serveix per a qüestionar un model de festa que, al cap i a la fi, suposa un problema per al govern municipal: se'ls escapa de les mans.

L'alcohol sempre ha estat present al llarg de la nostra història en les celebracions i festes. Això és evident i no cal ser un expert en enologia per afirmar-ho. I el consum indiscriminat de l'alcohol també ha estat sempre un problema, no només pel que fa als menors d'edat, sinó de manera general en tant en quant estem parlant d'una droga que crea addicció. Però qui és el culpable d'una borratxera? Qui decideix prendre més alcohol del que el seu cos pot admetre o qui subministra aquest alcohol? Si prenem el discurs de l'stablishment gironí com a bo ens faran arribar a la conclusió que el culpable de l'alcoholisme entre el jovent de la ciutat són les barraques. Si fem una anàlisi minimament rigorosa i seriosa del tema veurem com en aquest tema les barraques no hi pinten res, ans al contrari, s'estan convertint en l'autèntica víctima d'uns polítics que per guanyar quatre vots amb un discurs populista i fàcil tenen com a missió eliminar un espai social i festiu que se'ls escapa de les mans.

Els mateixos joves que són acusats de borratxos en època de barraques també prenen alcohol la resta de l'any en bars, discoteques o locals on, teòricament, haurien de tenir l'entrada prohibida. I que fan els polítics per a evitar-ho? Res. Aquests locals que fomenten un oci individualista, mediocre i, permeteu-me dir-ho, cutre en molts aspectes, són útils per al sistema perquè o bé els seus propietaris mantenen relacions cordials amb els polítics de torn o bé, com que paguen els seus impostos religiosament, no suposen cap molèstia. Doble moral i hipocresia portada a l'extrem va ser el comunicat que alguns propietaris de bars i discoteques gironines van llançar l'any passat en la direcció que les barraques suposaven una competència deslleial per als seus negocis. Estaria bé saber el carnet polític de més d'un d'aquests empresaris de l'oci nocturn. Si més no, seria interessant.

Per altra banda, la criminalització de les barraques ens està portant als que participem d'alguna d'aquestes a cometre una irregularitat molt gran: identificar ciutadans lliures per a poder-los vendre alcohol. Cap persona que no sigui un policia té dret a identificar un altre demanant la seua documentació i actualment els polítics i els Mossos d'Esquadra ens estan obligant a fer-ho. I estem arribant a l'absurd d'identificar persones majors d'edat simplement perquè ens poden semblar més joves del que en realitat són. Però no només nosaltres: la cacera de bruixes que els Mossos estan duent a terme enguany els va portar a identificar a la barraca de Maulets un major d'edat que s'acabava de demanar un "cubata" en aquesta amb la intenció d'agafar infraganti a la barraca dels joves independentistes gironins incomplint la llei. Esquizofrènic, paranoic i patètic. No tenen altra feina els Mossos a fer que perseguir gent que està de festa, ciutadans lliures que trien com divertir-se, sense molestar ningú i sempre dins dels límits de la legalitat? Sembla ser que no.

En definitiva, quan acaben aquestes fires tornarem a tenir sobre la taula el debat del model de barraques, del que es fa al recinte de la Copa, entre d'altres. No ens despistem de l'autèntic debat de fons. L'alcoholisme juvenil aquí no hi pinta res i, en tot cas, aquest no és un debat que incumbeix a les barraques i les associacions de la ciutat que suen la gota grossa per tirar endavant l'associacionisme gironí. Aquest debat és familiar, de pares i fills i de com estem educant el jovent. El debat real serà com controlar les barraques i un espai que a hores d'ara representa un àmbit de llibertat i col·laboració. Estiguem atents i que no ens despisten.

Lliçons de transparència i austeritat

Aquestes dues consignes eren les banderes dialèctiques de la campanya electoral de CiU a Girona, però també les demandes que portaven fent des de feia molts anys quan estaven immersos en l'espessa boira de l'oposició. Doncs bé, ja hem començat a tastar i saber quin és el grau de transparència i austeritat de convergents i unionistes: molt semblant al de l'equip de govern anterior. El passat ple, davant la perplexitat de tots els presents, CiU va desembarcar amb la proposta de fer una ampliació del pressupost de 2011 per dos motius diferents: per una banda, fer front a una despesa derivada del manteniment dels centres educatius gironins i, per una altra, destinar uns diners (315.000 euros, que es diuen ràpid però que costen molt de guanyar) a la promoció de la ciutat. Sobre el primer apartat res a dir i per això la CUP va votar-hi a favor. Sobre el segon, però, ningú va entendre d'on baixava res fins que les diferents regidores van intervenir, i entre frases i conceptes poc intel·ligibles vam acabar entenent de què es tractava la jugada: pagar favors o promeses. Proves, cap. Evidències, totes. A la sala de plens hi eren presents diferents representants del comerç gironí i de la Fira de Girona. Tots es van fer fotos i abraçades amb els representants de CiU i el PP abans de començar el ple. I tots van marxar molt contents després de l'aprovació de l'increment pressupostari.

En principi, tal com vam poder entendre de les paraules de la senyora Coral·lí Cunyat, la major part dels diners es destinarien a l'enllumenat de Nadal per potenciar el comerç i a diversos esdeveniments i fires de caràcter turístic per fomentar la ciutat. On és la clau de tot? En les formes, la urgència i sobretot la nocturnitat i traïdoria amb què es va fer la jugada. Primer de tot, els grups de l'oposició (a excepció del PP, que sembla que governa més que CiU a Girona!!) no tenien ni la meitat de la informació que allà al ple es va acabar donant (que no aclarint) i, en segon lloc, es va intentar colar aquest augment del pressupost destinat a coses prescindibles amb un mateix document on sí que es demanaven uns diners realment importants per les escoles municipals. Canvien les cares però no les formes.

Sopars i dinars de Fires

La falta d'austeritat, però, no només ha brillat per la seua absència en partides pressupostàries com la comentada sinó que tampoc pel que fa als àpats als quals, sembla ser, els polítics gironins estaven acostumats per Fires. Avui el senyor alcalde ha convidat amb els diners de tothom a dinar a la resta d'alcaldes gironins. Personalment no sé fins on arriba l'àmbit territorial d'allò que anomenem "alcaldes gironins" i la veritat no m'importa perquè el que s'ha de denunciar és el fet en si mateix. I no vull ser mal pensat, però l'alcalde de Celrà, Dani Cornellà, que és de la CUP ha estat convidat a l'esdeveniment avui mateix al matí, cosa extranya si tenim en compte que l'agenda d'un alcalde normalment va força plena. La resta d'alcaldes també han estat convidats avui mateix o només el de la CUP per intentar que la mosca collonera de l'Ajuntament se n'assabentès quan més tard millor?

En plena crisi econòmica, amb unes Fires retallades en què diferents actes populars s'han deixat de fer, en què determinats grups de música no han vingut per no pagar catxés excessivament cars, el nostre Ajuntament es permet amb els diners de tothom pagar un dinar de Fires a la resta d'alcaldes. Ens hem begut l'enteniment o és que tenim més cara que esquena? No em féu respondre a la pregunta, per favor.

Notícia a Catalunya Ràdio

Ningú estima els banquers però sí a la Guàrdia Civil

Deia Garcia Màrquez que el coronel no tenia qui l'escriguera. A Girona, però, la Guàrdia Civil si que té qui l'estima: el nostre benvolgut alcalde. Efectivament, la declaració d'amor que ahir va dedicar Carles Puigdemont a la “benemérita” va ser apassionant, surrealista i, fins i tot, amb un to freak. Vam quedar tots glaçats i no és per menys. El regidor de la CUP i membre de Reagrupament Carles Bonaventura va preguntar al senyor alcalde com explicava la seua presència en els actes del passat 12 d'octubre a la caserna del cos policíac espanyol. Bonaventura va ser un dels repressaliats, precisament, per aquest cos en l'anomenada “operación Garzón” que, amb l'excusa d'acabar amb Terra Lliure, va comportar la detenció i tortura de més de seixanta ciutadans d'aquest nostre país l'any 1992. Potser, el senyor Puigdemont això no ho sap. És més, costaria d'entendre que sabent això tinguera valor per a dir al regidor de la CUP que “si es dediquès a trepitjar el territori veuria que el cos de la Guàrdia Civil és una institució molt ben valorada per la seva gran tasca en matèria de seguretat a Catalunya”. Amén. Clar, dir això a qui ha estat torturat per aquesta magnànima institució és, si més no, grotesc. Ara bé, el molt honorable independentista gironí va arribar a afirmar que sempre hi havia assistit a tant democràtica celebració hispànica i que ho continuaria fent. Una gran mostra de coherència nacional: vull la independència i alhora vaig als actes que celebra el cos policíaco-militar que serà l'encarregat mitjançant la força de frenar qualsevol mena d'intent secessionista. Tot i així, el toc freak que l'alcalde va acabar donant a tota l'explicació no té pèrdua: “la mare de Déu del Pilar també és la patrona d'un barri gironí”. Simplement brutal i digne de l'APM.

Al ple, però, també vam poder comprovar que els banquers són a hores d'ara els més apestats de tots els ciutadans. Ni PP ni CiU es van atrevir a defensar-los davant la moció de la CUP sobre els desnonaments i els abusos que aquests paràsits borsaris han tingut. Supose que la vergonya pesa més que els interessos de classe. Tot i així, no deixa de ser paradigmàtic que el partit que més èmfasi va posar en no fer mal a la banca fou el PSC. Adam Smith n'estaria orgullós i no és per menys perquè aconseguir que una gent que es diu "socialista" acabe defensant els interessos d'especuladors i banquers pel simple fet de "no fer trontollar el sistema capitalista" no deixa de ser paradigmàtic. I és que ha de ser molt dur ser banquer: fins i tot la Guàrdia Civil té més defensors que ells. Pobra gent.

Reflexions sobre la crisi capitalista i el que vindrà després

Que el Capitalisme és un sistema que cíclicament es troba immers en una crisi profunda no és res de nou: ja ho van predir Marx i Engels als seus escrits fa cent-cinquanta anys. Ara bé, històricament sempre s'havia pensat que arran d'una crisi del sistema apareixeria un de nou basat en els principis del socialisme, el comunisme o l'anarquisme. Les ideologies clàssiques de l'anticapitalisme així ho van creure sempre i, malgrat que eren milions els treballadors que així ho veien també, la veritat és que el sistema es va saber adaptar a la nova situació, es va reinventar. Ara ens pot passar el mateix si no estem preparats.



Des de la caiguda del mur de Berlín, els anomenats neoliberals han jugat a desmantellar l'estat del benestar, és a dir, el sistema que va sorgir en terres capitalistes després de la II Guerra Mundial amb la intenció d'aturar qualsevol mena de revolució socialista. L'aparició de la que s'ha conegut com a "classe mitjana" ha estat un factor decisiu per a tenir a les masses de treballadores calmades i tranquil·les, passives i contràries a qualsevol mena de moviment revolucionari. En terres "occidentals", la fórmula de donar uns mínims de supervivència a la gran massa de ciutadans amb la intenció que la minoria de privilegiats poguera mantenir-se en el poder i els exclosos també foren una minoria, ha estat una estratègia vàlida per a un neoliberalisme que un cop ha perdut de vista l'amenaça soviètica ha decidit que el seu augment de guanys havia de ser superior i que ho podia ser perquè ja no tenia res que l'amenaçara. La privatització de les empreses públiques de sectors claus i estratègics (contradient així fins i tot als clàssics del liberalisme econòmic en molts aspectes), l'actual desmantellament de l'educació i la sanitat públiques en benefici de l'àmbit privat, els privilegis de la banca que s'han convertit en les úniques empreses que tot i provocar la crisi econòmica pels seus moviments especulatius han estat "salvades" constantment amb diners de tothom per part dels estats, han estat els darrers moviments d'un capitalisme que comença a llaurar-se un camí incert i arriscat. Però que vindrà després? Tenim una alternativa al sistema?


Si no volem que el sistema es reinvente hem de construir una alternativa. I aquesta ja no passa exclusivament per llegir Marx, Lenin o Bakunin. Els clàssics s'han de tenir presents, però sobretot són útils si es poden adaptar al món actual. La protesta que vam viure ahir 15 d'octubre de 2011 va ser històrica, no només per la gent que es va arribar a moure sinó pel fet que va ser mundial. Que ciutadans de vuitanta ciutats del món es mobilitzen al carrer per una mateixa idea, "no ens agrada aquest sistema", és un fet històric i cabdal per al canvi sistèmic. Ara bé, cal construir una alternativa solvent que abrace des de l'àmbit polític (reformulació de la idea de democràcia; avanç cap a un model de democràcia participativa, directa i assembleària) a l'econòmic (creació d'un model econòmic on els sectors claus estiguen controlats per l'estat o per una estructura d'àmbit mundial que garantisca a tota la humanitat el poder a arribar a gaudir dels mínims exigibles per a una vida digna; creació d'un model empresarial i de gestió de la terra basat en les cooperatives de treballadors; creació d'una banca ètica de caràcter públic controlada per mecanismes democràtics i prohibició de qualsevol mena de banc/caixa privat) que sense perdre de vista els principis de les ideologies clàssiques s'adeqüe als nous temps, als nous sistemes de relacions econòmiques i humanes, al paradigma de les telecomunicacions i, en definitiva, al món del segle XXI. Perquè si no ens posem mans a l'obra en aquesta direcció de treball el Capitalisme es tornarà a readaptar als temps i serà capaç, com l'au fènix, de ressorgir de les seues pròpies cendres.