dimecres, 24 de desembre del 2008

Els han enxampat

No s'ha de ser gaire intel·ligent ni lúcid per a tenir clar que els mitjans de comunicació del sistema són una eina fonamental per a la seua perpetuació. Són tan importants que, segurament, sense ells el capitalisme com a sistema de dominació no ho tindria tan fàcil per a sobreviure. Garants de la veritat absoluta i inqüestionable, els mass mèdia ens venen cada dia la moto que més convé a la resta de poders fàctics del capitalisme global. Sobre aquest tema és interessant un petit llibret que van escriure el mestre Chomsky i l'Ignacio Ramonet ja fa uns anys amb el títol "Com ens venen la moto".

Doncs bé, de vegades, com diu la dita, el caçador és caçat. Aquest ha estat el cas de dos joves periodistes del canal televisiu espanyol Telecinco. Aquesta televisió s'ha convertit en els darrers anys en una gran especialista dels muntatges periodístics, sempre contra moviments socials i l'esquerra no assimilada pel sistema. Els nefastos programes de càmera oculta de la showwoman Merceditas Milà en són bon exemple. Així, amb la missió de donar una visió esbiaxada de la realitat del moviment okupa i els moviments socials castellans a Valladolid i Madrid, els intrèpids periodistes es van dedicar durant un parell de dies a perseguir amb la seua càmera oculta a persones teòricament vinculdades a aquest tipus de moviments. De bar en bar, de xerrada en xerrada, intenten trobar a algun, borratxo o sobri, que els justifique l'ús de la violència, que els hi done "carnaza" com ells mateixos diuen al vídeo. El problema és que no troben res, perquè segurament allò que busquen no existeix, i a sobre, finalment, són enxampats en l'acte.

Tot i així, Telecinco, amb un nou gran exemple de professionalitat, va fer el reportatge que volia i necessitava amb les poques imatges que li van ser útils. La resta de la gravació va quedar en mans dels moviments socials que els grans professionals de la premsa volien criminalitzar. Gràcies a això ara tenim la veritat sobre la taula, la realitat que els periodistes s'inventen no té res a veure amb el dia a dia d'aquests moviments. Tot plegat, un nou exemple de manipulació informativa, de misèria del capitalisme i els seus gossos periodistes. Infumable.

Aquí teniu l'enllaç del vídeo:

http://www.nodo50.org/antifa/index.php?option=com_content&task=view&id=351&Itemid=1

dilluns, 8 de desembre del 2008

Novelda al XIX: vista per Pascual Madoz


Així era Novelda segons el navarrès Pascual Madoz als voltants del 1850. Un document realment molt interessant que ens dóna moltes pistes de la situació de Novelda a les entrades de la Restauració i, sobretot, d'un període de créixement important en l'àmbit econòmic i social:

Novelda: villa con ayuntamiento, cabeza del partido judicial de su nombre en la província de Alicante (4 leguas), audiencia territorial y capitanía general de Valencia (22 leg.), diócesis de Orihuela (6 leguas).
Situación y clima. Situada en terreno llano, á la derecha de una rambla llamda de Vinalapó, la baten todos los vientos, y principalmente los del E. Su clima es templado y saludable.

Interior y afueras de la población. Se compone de 1.013 casas, la mayor parte de 3 pisos con habitaciones cómodas para las familias y colocación de frutos; son de piedra y yeso, y se distribuyen en 22 calles generalmente bien formadas, una plaza llamada de la Constitución de figura cuadrangular y de mediana extensión, en la que se hallan la casa del ayuntamiento, la del marqués de la Romana, parte de la iglesia, una posada, cárcel y varias casas de buen aspecto, la cual sirve de mercado semanal, y 3 plazuelas denominadas de San Vicente, de la Cruz y de los Santos Médicos, que no tienen destino alguno. La casa del ayuntamiento es de 3 pisos; forma el primero la lonja, el segundo la sala de acuerdos, una antesala y un cuarto para secretaría y archivo; y el tercero tiene 2 habitaciones cómodas que sirven de cárcel, una para mujeres y otra para distinguidos; la prisión común del partido está junto á este edificio, la cual no es segura ni tiene la ventilación necesaria. Hay escuela de niños dotada con 3.000 reales; otra de niñas con 2.160; hospital para pobres enfermos socorrido por la caridad pública; una iglesia parroquial de término con una portada de muy buena arquitectura, está dedicada á San Pedro Apostol, y la sirve un cura, 2 vicarios, 19 placistas numerales que forman clero, y 10 beneficiarios de sangre; el cura y el vicario primero son de provisión real ó del ordinario, segun el mes de la vacante; la vicaria segunda, de patronato del señor marqués de la Romana; los placistas, de nombramiento del diocesano, y los beneficiados, de presentación particular y aprobación del ordinario. Tiene 2 ayudas de parroquia; la una titulada de San roque al estremo de la población, y la otra de San pedro apostol en el caserío de la Romana, servida cada una de ellas por un vicario de patronato del señor marqués de aquel título, y 3 ermitas con culto público dedicadas a San Felipe Neri, Sto. Cristo del Monto Calvario en el cementerio estramuros, y Sta. Maria Magdalena en el Castillo de la Mola. Está este situado en la sierra del mismo nombre á la margen derecha del rio Vinalapó, dista una hora al N. de la población: se titula tambien el castillo de Luna, por creerse haber estado preso en él D. Álvaro de Luna, cuya tradición parece no tener fundamento. Se halla destruido en su mayor parte, aunque se convervan por su mucha solidez 2 torreones de muy buena arquitectura, estando mencionado en el título, que D. Juan I de Aragón y Doña Violante dieron al pueblo de Novelda a D. Pedro Maza de Lizana, ascendiente del actual marqués de la Romana, en 1º de mayo de 1.393. Como no hay fuentes en la población la mayor parte de los vecinos se surten del agua de una acequia de riego de mala calidad que pasa por medio de la villa; pero los dueños de casas acomodadas la traen para su consumo de Aspe, Monforte, ó de la fuente de la Reina que nace en el monte de la Mola, que no es perene.

Termino. Confina por N. con los de Monovar, Elda y Petrel; E. Agost; S. Monforte y Aspe, y O. Con el último y otra vez Monovar; su extensión es de 1 legua de N. a S., y 2 de E. A O. En su radio se encuentran los caserios de Algayad, Las Cuevas, que se compone de 7 casa y 35 cuevas á la falda de la sierra Gorda, el de la Romana, cuya descripción hacemos en su artículo, y más de 300 casas esparramadas por todo él, habitadas por los dueños y cultivadores de los campos.

Terreno. Es llano generalmente, y solo una vigésima parte está ocupado por montes que siguen formando cordillera; algunos, como son entre ellos la sierra de Beties, y la de Algayad, que cria buenos pastos en lo inculto, si bien en sus laderas tiene grandes plantíos de almendros y viñedos. La parte llana es medianamente fértil, muy escasa de aguas pluviales y de buenos abonos; la rambla de Vinalapó atraviesa por el término, perdiendose debajo de las arenas, y volviendo luego á aparecer en la presa que hay en el de Monforte; trae regularmente poca agua, y aunque es ancho su cauce, destruye muchas veces los campos contiguos á sus riberas en sus furiosas avenidas.

Caminos y correos. Pasa por el pueblo la carretera de Murcia y Orihuela para Valencia, que se encuentra en mal estado; hay un pontazgo lamado de Monforte, aunque está en el término de Novelda, y dista ¼ de legua de uno a otro pueblo; es un edificio nuevo y de bastante capacidad, y a su inmediación se encuentra una posada de dominio particular. El correo lo recibe tres veces a la semana de cada una de las carreras generales.

Producciones. Los granos, higos, almendras, anis y algarrobas se cosechan en bastante cantidad; el vino se computa anualmente por un quinquenio en 200.000 cántaros, y hay además toda clase de frutas y algunas legumbres y verduras; mantiene ganada lanar en úmero de unas 3.000 cabezas, y el de labor suficiente para el cultivo.

Industria y comercio. La agrícola, 8 fábricas de aguardiente, 9 molinos harineros y 12 de aceite. El comercio se hace con los frutos y productos del país; hay un mercado semanal en el que se vende todo género de comestibles.

Población. 1.802 vecinos, 8.095 almas. Capital productivo. 7.364.700 reales. Imponible 602.536. Contribución. 141.642. El presupuesto municipal asciende a 39.000 reales, que arbitrios, impuestos sobre puestos públicos para la venta de comestibles, y el déficit por reparto vecinal. Es Novelda población antigua. En 1.305 permitió el Rey de Aragón a los caballeros de Novelda, que se hallaban en la defensa de Elche, que saliesen libremente.

dijous, 20 de novembre del 2008

Novelda vista per Joan Fuster



L’any 1962, l’escriptor de Sueca Joan Fuster, publicava el seu polèmic llibre “El Pais Valenciano”. Una mena de guia de viatges, escrita en clau literària que li va encomanar l’editorial Destino i que li va portar uns quants problemes per la dolenta acceptació que va tenir entre els sectors més dretans i regionalistes espanyols de les terres valencianes. Aquesta és, doncs, a ulls de Fuster la Novelda dels anys seixanta:

“Continuem a Novelda. Nou quilòmetres de trajecte junt al Vinalopó, amb tossals intercalats, i la Serra del Cid en l’horitzó. La Serra de Beties ens segueix per la dreta. Novelda domina una altra petita planura arreglada a l’empar del riu. Té també el seu castell, on estigué, diuen, pres don Álvaro de Luna: una fortalesa amb la particularitat d’una enorme torre triangular, que es remunta probablement al tres-cents.

La ciutat és semblant a Monòver, una mica més gran, encara que molt més pròspera. El camp de Novelda era per al bladar i la vinya, i encara sense grans perspectives: però últimament s’han dut aigües des dels pous de Villena, que, barrejades a les salades que dóna el seu terme, faciliten el conreu d’una mena de tomàquets primerencs extraordinàriament aptes per a l’exportació. Aquesta nova possibilitat agrícola serà molt beneficiosa per a Novelda. Hi ha, de més a més, marbreres i fàbriques de conserves vegetals. I, sobretot, el comerç del safrà.

Novelda és terra safranera. Per alguna circumstància que ignore, d’aquestes que provoquen els canvis radicals de cultius en les nostres comarques, el safrà va deixar de produir-se per ací. Tanmateix, ja aleshores alguns noveldencs s’havien introduït en els mercats internacionals venent els cars i apreciats brins, i no es resignaren a abandonar el negoci. Avui La Manxa i Aragó recol•lecten el 90 per 100 del safrà del món: la major part d’aquesta producció ve a parar a Novelda, que la tria, empaqueta i distribueix. Gairebé tres quartes parts, doncs, del safrà que circula i es consumeix en aquesta vall de llàgrimes porta el marxamo de Novelda, i donats els preus als quals es cotitza, pot calcular-se en un bon grapat de milions la xifra resultant de la transacció. I per si això fos poc, Novelda elabora també un succedani del safrà, unes pólvores grogues i barates, condiment de cuines pobres. I, a casa, randes: puntes teixides amb boixets, fines i valuoses.

El poble immediat a Novelda, en la nostra ruta, és Asp. Una mica abans, a l’esquerra, apartat, ha quedat Montfort, prop del qual va nàixer Jordi Juan, un altre matemàtic i marí del XVIII. Novelda, com Monòver, parla català; Asp i Montfort parlen castellà. Passat Asp i el seu pla d’oliveres i ametllers tornem a sentir el català: ens trobem en una nova comarca, el Camp d’Elx”


FUSTER, J. Obres Completes, vol. III, Viatge pel País Valencià. Barcelona, edicions 62, pàgina 240-241

dimarts, 11 de novembre del 2008

Una vaga necessària i important

El proper dijous hi ha convocada una nova jornada de vaga en el món de l’educació. En aquest cas, però, els sindicats CCOO i UGT han tornat a trencar la unitat d’acció que fins ara semblava que portaven a terme. Per tant, només la USTEC –sindicat majoritari entre el professorat, no ho oblidem- i la CGT i ASPEC convoquen a la vaga. Els motius tornen a ser els mateixos que el passat febrer: contra la privatització de l’educació pública. La LEC que ens proposa el senyor Ernest Maragall no soluciona els problemes que a dia d’avui tenim plantejats al nostre país pel que fa a l’educació. És més: empitjora la crisi que vivim. Malgrat tot, ens trobem que encara hi ha mestres i professors que tenen dubtes sobre el fet de fer o no vaga o que fins i tot ja han decidit no secundar la convocatòria “per a que no em treguin 100 euros”. Puc entendre que la situació de crisi econòmica que vivim és greu i que el grau d’endeutament hipotecari de més d’un mestre el condiciona força a l’hora de fer o no vaga. Tot i així, si la LEC s’aprova i nosaltres no hi fem res, em sembla que més d’un no podrà pagar la hipoteca degut al grau de precarització laboral en què entrarà.

Per altra banda, em sorprenen també força les excuses de més d’un mestre de no voler ser instrumentalitzat per cap sindicat. Aquesta fal•làcia argumentativa només serveix per a sentir-te bé amb tu mateix degut a la decisió moralment equivocada que prens quan decideixes no fer vaga. De fet, no fer vaga suposa estar instrumentalitzat pels senyors d’UGT i CCOO i per extensió pel propi govern tripartit que proposa la nova llei d'educació ja que, a qui volem enganyar, aquests dos sindicats no són altra cosa que l’extensió laboral dels partits del govern. Fa molt de temps que tots dos sindicats van deixar de representar els interessos del professorat .-recordem la sisena hora o els pactes vergonyants sobre la situació laboral dels interins fa uns anys!!-

Finalment, no vull deixar de recordar que el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans de secundària també s’ha afegit a la vaga. La força dels estudiants és fonamental sobretot en uns temps en què els més grans comencen a no estar a l’alçada de les cirscumstàncies i per un plat de llentilles abandonen els seus principis. El proper dijous hem de triar entre posar sobre la taula els vertaders problemes de l’educació i apostar per fer polítiques realment útils que avancen cap la millora de l’educació pública o bé rendir-nos i començar a resar als déus que la LEC no ens deixe sense feina, no precaritze més el món laboral dels educadors i, sobretot, que no acabe de destruir totalment un dels pilars fonamentals per a qualsevol societat moderna: l’educació pública, laïca, catalana i popular que desitgem.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Fuster a la pantalla


M'informen que la Universitat de València ha fet un documental sobre un dels intel·lectuals, escriptor i pensador més importants dels Països Catalans en els darrers segles. Si, així de clar, Fuster no és Déu però sí una figura de referència. Espere, això sí, que el documental no siga un refregit del que ja s'ha dit sobre l'homenot de Sueca, sobretot en els anys immediatament posteriors a la seua mort. Fuster va cometre errades importants en la seua interpretació de la realitat valenciana i això tenim l'obligació de rectificar-ho. El primer pas ha de ser el reconeixement d'aquestes errades de fons. Pensar que Fuster és infal·lible, que no es va equivocar mai, no ajuda gaire ni al projecte polític que defensava, que defensem, ni tampoc a entendre'l en el seu context històric.

Siga com siga, abans de criticar el mirarem. Us deixe l'enllaç de Vilaweb:

http://www.vilaweb.tv/?video=5456

dilluns, 3 de novembre del 2008

Novelda, any 1787: Prohibit parlar en valencià

Si hi ha una frase que marcarà la psicologia de l'assassí d'ossos que els espanyols tenen per rei, és aquella de "...A nadie nunca se le obligó a hablar en castellano...". Doncs bé, en la meua recerca per la història del meu poble, Novelda, he trobat un document de l'any 1787 molt interessant que ajuda una mica més a desenmascarar la trajectòria repressiva del Bribón i la seua família. El document, però, va ser publicat a la revista Betània l'any 1977 per Francisco Amorós Arnau. Aquí el teniu i la veritat és que no té pèrdua:

"Con motivo de estar prevenido repetidas veces por el Real Consejo, con aprovación de su Magestad, la educación y enseñanza de los niños de ambos sexos, con su diaria asistencia a la escuela y costura, evitando por este medio la vagancia y mala educación y estar este asumpto puesto al cuydado de su Señoria D.Joaquin Herrán del Consejo de su Majestad, su Oidor en esta Real Audiencia y Gobernador de la Sala del Crimen de la misma: Me manda dicho Señor diga a V.M, como lo hago, que por si y por medio de los Alcaldes Ordinarios, Regidor Decano sindico Procurador General de esa Villa; celen y vigilen en que tengan su puntual cumplimiento dichas órdenes del Real Consejo que tratan del asunto que va hecho mérito, hasiendo que los niños y niñas de la edad de cinco años hasta los doce asistan a la escuela y costura diariamente, tres horas de mañana y tres de tarde, quieran o no quieran sus padres; amonestando à estos por cuantos medios le dicte su prudencia, la obligación que tienen en contribuir por su parte, para que sin excusa alguna asistan a la escuela y costura dichos niños y niñas, para que por este medio se consigan las intenciones de S.M., la utilidad del estado y felicidad, y cuando por dichos medios no se consiga el fin propuesto encontrando algunos niños y niñas por las calles y plazas y campos a las horas que debian estar en las escuelas y costuras, les exija V.M a sus padres cuatro reales de vellón por la primera vez ocho por la segunda y por la tercera los pondrá en la cárcel por ocho dias, inviertiendo el producto de dichas penas, en cartillas, catones, libros, papel y plumas a beneficio de los niños pobres de dicha escuela que sus padres no pueden costearlo; y por lo que toca a las niñas, en agujas e hilo, con el orden prevenido a los niños.

Preveniendo a dichos padres que a los niños menores de cinco años los tengan recogidos en sus casa y no los dejen salir a la calle y campos, para evitar toda desgracia y mala educación.

Que el Maestro de primeras letras y Costurera, que esten prontos las tres horas de la mañana y las tres de la tarde en la escuela y costura para la enseñanza. Que el Maestro no permita que los niños hablen el idioma valenciano, si, que se les instruya en el castellano para la mejor pronunciación.
Que esta orden se observe y cumpla por los sucesores en sus respectivos empleos y al ingreso de ellos se les hará saber por el Excmo Ayuntamiento lo que para el intento se pondrá en el archivo, y dando vista ala escuela y costura menudamente, que quedar todo cumplido de V M, cuenta S Sª acusando el recibo de esta.

Lo que participo a V M de orden de dicho Sr para su inteligencia.

Dios guarde a V.M muchos años.
Valencia y Marzo 26 de 1787
Fdo. Francisco Antonio Vasquez
Exco. Oidor de la Sala"

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Cuní, el judici i l'ós del Pirineu

En aquests moments, 16 amics i amigues, companys i companyes de militància política, estan sent jutjades a l'Audiència Nazional espanyola. Aquell tribunal d'excepció hereu de l'antic TOP franquista. Doncs bé, m'he intentat informar sobre la situació que s'està vivint a Madrid a través dels mitjans de comunicació públics del Principat de Catalunya. L'única conclusió que he tret és que Pilar Rahola és una experta en un tema molt concret: l'ós del Pirineu. Si, així de clar i català, així de trist i lamentable. El programa que ocupa tota la graella televisiva dels matins de TV3 no ha dedicat ni 30 segons a la notícia del judici polític de Madrid. Sembla ser que el periodisme independent del senyor Cuní i la seua profeta Rahola no tenen interès per aquest tema. No consideren que un judici polític a 16 catalans i catalanes en l'any 2008 siga cap tipus de notícia per als televidents del Principat.

El senyor Josep Cuní va assistir i participar fa uns dies en l'homenatge que diferents associacions van retre al desaparegut i estimat Lluís Maria Xirinacs. El messies del periodisme català, però, va ser rebut amb xiulets i crits. Uff, sort que encara queda gent en aquest país amb criteri propi. El senyor Cuní, i per extensió la profeta Rahola, pateixen també la malaltia del periodisme oficial contemporani: només es parla d'allò que interessa als nostres amos polítics i, sobretot, econòmics. No siga que molestem al poder.

Crec que episodis periodístics tan lamentables com el que han mostrat avui els mitjans de comunicació d'aquest país ens haurien de fer reflexionar sobre la premsa que patim. Sobretot sobre el caràcter autonomista, manipulador i carregat d'interessos concrets que té a sobre aquest model de periodisme. Evidentment que la notícia de l'ós del Pirineu pot ser important per a una part de la població catalana, sobretot per a la que hi viu en les zones de muntanya afectades. Però, realment, algú creu que les aventures del Yogui pirinenc són més importants que un judici polític contra 16 catalans? Això és el que el senyor Cuní ensenya en les seues magistrals classes de periodisme? Això és el que els seus alumnes aprenen. Com diuen en Novelda: Què el senyor mos agafe confessats!

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Entrevista al Punt 25/10/2008


El representant dels 16 encausats per haver cremat fotos dels reis espanyols que seran jutjats a l'Audiencia Nacional dimecres que ve explica la campanya que es du a terme en contra d'aquest judici i que inclou l'organització d'autocars per acompanyar-los a Madrid.


Biel de Montserrat: «És un procés judicial amb un fort caràcter polític»

Els encausats per haver cremat fotos dels reis espanyols se senten criminalitzats

-Què demanen amb aquestes protestes?
-«Les protestes són la manera d'anticipar el que després reclamarem en el judici, que és defensar el nostre dret a la llibertat d'expressió i demanar l'arxivament del cas. És interessant que amb aquest cas és posés en dubte la legitimitat tant dels tribunals espanyols com de les lleis espanyoles i l'Estat espanyol, pel seu caràcter antidemocràtic.»

-Quina és la seva opinió respecta al procés?
-«Considerem que ha estat un procés judicial amb un fort caràcter polític i que s'ha volgut criminalitzar amb l'opció política més enllà d'un delicte comú, és a dir, que a la pràctica s'estiguin processant persones a l'Estat espanyol per delictes polítics.»

-Què ha passat en els últims dies?
-«La setmana passada vam dur a terme la tancada de la UdG que va marcar l'última fase abans del judici. No fa gaires dies, 70 advocats dels Països Catalans van demanar, en un manifest, que deixés d'existir el delicte d'injúries a la corona, o el mateix Joan Barnils, representant el grup de periodistes, va escriure un comunicat per donar-nos suport.»

-S'ha mobilitzat Girona?
-«Girona es va mobilitzar en un primer moment com es va poder comprovar en les diferents concentracions que es van produir a partir del dia 13, però llavors la situació s'ha anat refredant i ha passat a un segon terme. No demanàvem res més; tenim suport.»

-Quina és la seva visió del que va passar?
-«No es tracta d'un cas aïllat sinó que repetidament s'està criminalitzant per diverses vies que la societat tingui prejudicis i s'estigmatitza els partits polítics més combatius, contraris al sistema. Era una acció simbòlica per mostrar el rebuig a la visita del rei d'Espanya a Girona. Una manera molt visual era cremant-ne la fotografia.»

-Per què creu que no haurien de ser jutjats?
-«En primer lloc, per la llibertat d'expressió, un dret que hauria de ser defensat en un estat que es diu democràtic. I de fons, es posa en dubte la legitimitat de l'Estat espanyol, perquè té seriosos dèficits democràtics a l'hora de reconèixer els drets i llibertats de les persones i dels pobles.»

JUDITH SALA

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Un altre 12 d'octubre


Acabem de passar un altre 12 d'octubre. Tot i ser diumenge he volgut continuar la tradició que sostinc des de fa anys en una data tan marcada: treballar. Malgrat tot, la feina realitzada a casa no m'ha mantigut totalment aliè dels esdeveniments que s'han anat produïnt al llarg del "dia de la raza". Els companys i companyes que ahir es van encadenar a Montjuïc van iniciar tota una sèrie de manifestacions i accions de denúncia del que el 12 d'octubre representa realment: la màxima expressió del nacionalisme feixista espanyol. Els goriles que s'han concentrat a Barcelona, Tarragona o València així ho han demostrat.

Així i tot, les imatges del dia les tornen a protagonitzar els Mossos d'Esquadra. El cos repressiu espanyol comandat per l'il·lustre Joan Saura, ha tornat a defensar als feixistes i massacrar a cops de porra als defensors de la llibertat. Així va tot en aquest petit racó de món. Ara bé, el senyor Saura ahir es feia la foto amb la neta del president Companys: gran demòcrata! Sí senyor, la foto que no falte. No sé si els votants i militants de base d'Iniciativa per Catalunya reflexionen sobre el paper que el seu partit està jugant en la política del Principat actualment. Espere que si i que encara quede una mica de racionalitat en les files dels ecosocialistes.

La repressió, però, no ha marcat sols el dia d'avui en terres principatines: a València la polícia nazional espanyola també ha actuat per a defensar als seguidors del president dels clubs d'alterne espanyols: el proxeneta i líder d'España 2000 José Luis Roberto "El Cojo". Potser després els regalarà vals descompte per gaudir dels favors sexuals de les pobres noies que explota en els seus locals.

Finalment, a Girona ens hem manifestat un centenar de persones durant la vesprada. Aquí, afortunadament, cap secta espanyola d'extremadreta havia convocat. Tot i així, però, des de l'esquerra independentista hem cregut convenient manifestar-nos per denunciar una data tan obscura i terrorífica com el 12 d'octubre.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Partisans: terroristes o herois?


Acabe de llegir el darrer llibre publicat per l'editorial basca Txalaparta: "El cartel rojo". Una mena de novela/assaig-històric (ho podríem definir així) que relata diferents aspectes de la lluita dels partisans francesos durant la II Guerra Mundial contra l'ocupant nazi. Bé, més que francesos, la majoria dels personatges provenien d'altres parts d'Europa i havien viatjat a París per motius diferents amb la idea de lluitar contra el feixisme i el govern de Vichy.

La lluita de la resistència francesa antifeixista va ser realment molt dura. Les accions que els partisans realitzaven entrarien de ple, i en ocasions superarien, dins la categoria del que avui dia el sistema d'idees imperant qualifica com a "terrorisme". Malgrat tot, la història ha tractat als partisans, majoritàriament, com a herois, com a lluitadors i lluitadores de la llibertat. Per altra banda, veiem com avui dia els que utilitzen els mateixos mitjans i la mateixa retòrica són qualificats com a "terroristes". Paradoxes de la vida. Ara bé, els nazis també qualificaven com a "terroristes" als partisans, com avui dia fan amb qualsevol persona que lluita de manera violenta per uns objectius polítics.

El qualificatiu de "terrorista" s'ha convertit en una mena d'adjectiu comodí que serveix per justificar qualsevol acció contra el col·lectiu dissident. Quan la violència es emprada per part del poder, llavors el terrorisme passa a convertir-se en "guerra preventiva", "danys col·laterals" o "intervenció necessària". L'ús de les paraules és una màquina d'adoctrinament, de rentat de cervell, perfecta. Pensem-hi i sobretot no ens deixem enganyar. Els nazis ho van intentar amb la població francesa entre el 1939 i el 1945. Els espanyols porten tota la vida intentant-ho amb nosaltres i la resta de pobles peninsulars.

dijous, 18 de setembre del 2008

La poca memòria de Garzón


Sembla ser que el jutge estrella de l’Audiencia Nacional espanyola Baltasar Garzón ha tingut una mena de revelació divina –o històrica. El passat mes d’agost va visitar en el colombià municipi d’Apartado una fossa comú plena d’assassinats pels paramilitars d’aquest país. Garzón va ser convidat pel fiscal general de Colòmbia Mario Iguarán. El més fàcil ara seria dir aquella frase de “Déu els cria i ells...”. Anem per parts perquè el tema dóna per a uns quants comentaris. En primer lloc, Garzón no descobreix res de nou, simplement s’intenta apropiar d’una denúncia que ja fa temps que encapçala la societat civil en diferents territoris de l’estat i, com ja ens té més que acostumats, aprofitant-se de la seua tirada mediàtica, es torna a erigir com a gran defensor dels drets humans. No farem un repàs exhaustiu de la història del super jutge. Només, però, recordarem que l’any 2003, el personatge en qüestió va ser condemnat públicament pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, per no haver investigat diferents casos de tortures produïts l’any 1992 en el marc d’una operació política orquestrada per ell contra l’esquerra independentista catalana. Tot i així, encara continua exercint la seua feina amb tota impunitat com si res anara amb ell.



En tot aquest tema també hem de recordar que l’Audiencia Nacional de la qual és jutge Baltasar Garzón és la institució hereva del franquista Tribunal de Orden Público. I això cal recordar-ho perquè, si realment ens interessa fer un exercici de memòria històrica, hem de tenir totes les dades possibles per a poder entendre la situació real del nou circ mediàtic garzonià. Les famílies de moltes víctimes, entre les quals hi ha la del poeta andalús Federico García Lorca, han vist amb el gest de Garzón l’última oportunitat per poder recuperar els cossos dels seus i donar-los definitivament l’homenatge merescut. El problema és que la persona que vol tirar el tema avant és un jutge que tanca diaris i revistes per motius polítics, que ampara la tortura legalitzada per la Llei Antiterrorista en les seues operacions polítiques i que a més ha estat condemnat per això mateix. Així és com volem restaurar la memòria dels antifeixistes desapareguts, assassinats i enterrats en fosses comuns? Em sembla, sincerament, que no és la millor manera.

Sobre el concepte de Memòria Històrica s’ha escrit molt en els darrers anys, sobretot arran de la vergonyant llei que el govern espanyol de Zapatero va aprovar en l’anterior legislatura. Dic vergonyant perquè, realment, no arriba a assolir uns mínims de dignitat i justícia per a les víctimes de la dictadura franquista. La llei és tan tova que no és capaç ni d’anul·lar el judici militar que els feixistes van realitzar per condemnar a mort al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Tenint en compte aquesta darrera dada: quin tipus de memòria històrica vol realment la socialdemocràcia espanyola? El pacte de silenci que es va signar en l’anomenada Transició encara pesa sobre nosaltres com una llosa, com les tones de terra i pedres que a dia d’avui suporten gairebé 70 anys després les víctimes del feixisme espanyol. Crec que un exercici de memòria que hauríem de fer totes i tots és el de, precisament, analitzar aquella dècada dels setanta i veure realment per què l’any 2008 la situació encara és la que és.

El concepte que l’historiador francès Pierre Nora va desenvolupar té com a missió fer visibles tots aquells col·lectius que han estat amagats i marginats per la història oficial. En aquesta línia, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha jugat un paper important en el debat historiogràfic dels darrers anys, especialment amb l’aprofundiment i qüestionament del tracte que a dia d’avui encara reben les víctimes del colp d’estat del 1936. Crec que és de vital importància que aquest tipus d’associacions continuen amb la seua tasca. També crec, però, que no s’haurien de deixar enlluernar per personatges com Garzón. Companyies així és el que pot acabar amb la seua lloable tasca.


Publicat al setmanari La Directa 106

diumenge, 14 de setembre del 2008

Un altre 11 de setembre

Hem tornat a passar una altra diada nacional. L'11 de setembre d'enguany, però, ha estat marcat per la reivindicació d'un sìmbol que complia anys: la senyera estelada. Molts ajuntaments dels Països Catalans han decidit penjar-la com a mostra de reivindicació sobirana, històrica i de reconeixement cap a uns valors i una idea concreta de país. El dimarts passat, l'Ajuntament de Girona aprovava amb els vots de CiU, ERC i IC seguir el mateix procediment. Malgrat tot, la moció que van presentar Esquerra i Convergència tenia trampa: no especificava el lloc on s'havia de penjar l'estelada. La CUP, tot i així, ens vam alegrar de la seua aprovació. A l'endemà ens assabentàvem que la prepotència del PSC i la covardia d'ERC i CiU decidien penjar l'estelada en un lloc diferent de l'Ajuntament: la Plaça Catalunya. Precisament, el lloc amb més estelades per metre quadrat el dia 11 de setembre. Vergonya i indignació.

Tot i així, l'Esquerra Independentista gironina vam decidir que aquesta actitud no es podia tolerar de cap de les maneres. Per això, en una acció que ningú esperava fins el moment en què es va realitzar, militants de Maulets i la CUP es van enfilar cap a la balconada de l'Ajuntament per fer el que els buròcrates que el governen havien d'haver fet: penjar l'estelada on es mereix. La Plaça del Vi es va convertir en un clam. Aplaudiments, crits d'"independència" i estelades al vent van acabar de guarnir l'acció reivindicativa. Una situació que hauria de fer reflexionar als senyors d'Esquerra i CiU.

La resta de la jornada va anar com era previsible: millor que mai. L'11 de setembre gironí s'està convertint en un autèntic referent per a molta gent de les comarques nordorientals, però també d'altres indrets del país. L'acte polític d'enguany va ser emotiu pel record de dues persones que l'Esquerra Independentista sempre tindrem presents: Lluís Maria Xirinachs i en Tià Salellas. Els parlaments polítics, especialment el de l'organització juvenil Maulets així ho van expressar. Un acte polític que va voler donar veu a la Plataforma en Defensa de la Devesa, a l'organització Izquierda Castellana i als companys i companyes represaliades per la crema de fotos del rei Borbó. Un acte polític que va tenir en el parlament de Maulets una perfecta declaració de principis i propostes, expressades amb la contundència que representa al jovent del nostre moviment i amb una posada en escena impecable. Després dels joves va arribar el torn de la CUP. Aquest any el parlament el va realitzar la Montse Vinyets, regidora de Sant Celoni, que va expressar perfectament el projecte polític de la CUP i les intencions i propostes de construcció nacional que la Candidatura d'Unitat Popular té: construir uns Països Catalans lliures des de la base.

Un cop acabat l'acte va començar la tradicional manifestació pels carrers de Girona. Aquest any s'han manifestat entre 2500 i 3000 persones. Tot i així, la policia municipal gironina ha intentat altre cop enganyar a la ciència matemàtica: 1000 deien. Supose que el nivell de coneixements matemàtics exigits per a entrar en el cos municipal no són gaire elevats. Així, encapçalats per una gran senyera estelada i amb una pancarta amb el lema de la diada "Continuem avançant cap a la República dels Països Catalans", els milers de persones assistents realitzàvem el recorregut de cada any. L'únic fet destacable de la marxa podríem dir que ha estat la crema d'una falla que representava l'arribada del TAV i la MAT on es podien veure les cares de diferents personatges nefastos per als interessos d'aquest país nostre.

En definitiva, un altre onze més. Una altra diada que demostra que a comarques nordorientals i a Girona en particular, la proposta rupturista de l'Esquerra Independentista va arrelant en la societat. La CUP cada cop més s'està convertint en el referent que molta gent buscava i necessitava. Treballant així, des de la base, tenint en compte a tothom i respectant la diversitat d'opinions existents en el gran arc de l'independentisme i els moviments socials catalans, estic més que segur que aconseguirem els nostres objectius: la independència i el socialisme als Països Catalans.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Girona, espai públic i civisme

E n els darrers anys, diferents ajuntaments dels Països Catalans han engegat polítiques d'ordenament de l'espai públic. El paradigma és Barcelona i la seua llei sobre el civisme. A partir de la seua aprovació, són molts els equips de govern municipal que s'han vist temptats a actuar de la mateixa manera. Girona, tot i no haver regulat en aquesta línia encara l'ús dels carrers, n'és un exemple. De fet, ha estat durant l'última i actual legislatura, que els col·lectius locals i moviments socials han vist més impediments i traves per poder desenvolupar les seues activitats a la ciutat. Així, mentre el tripartit local diu que potencia la música amb la construcció de l'Auditori Municipal, es dedica per darrere a posar impediments i a prohibir concerts organitzats per entitats gironines. Això, però, no deixa de ser un exemple més de l'objectiu fixat per l'Ajuntament gironí: avançar cap al «model Barcelona» de ciutat. Només cal llegir la normativa sobre bicicletes aprovada en els darrers mesos pel ple municipal. Aquest terme, però, no l'hem inventat a la CUP, sinó el professor de la Universitat de Barcelona Manuel Delgado.

L'economia catalana, actualment, té un alt grau de dependència del turisme. Conscient d'això, l'Ajuntament de Girona ha apostat molt fort pel Barri Vell com a zona d'atractiu turístic. Amb una neteja de façana brutal, avui dia ni els més vells recorden com era la zona antiga de la ciutat fa uns anys. Evidentment que el Barri Vell ha d'estar en òptimes condicions per als nostres visitants, però també per als autòctons. Això no vol dir altra cosa que incentivar que els joves gironins es puguen comprar un pis en aquesta zona si és el que volen, que el comerç local no trobe tantes traves per obrir-hi establiments, o que els bars i restaurants no estiguen enfocats a clients d'alt nivell econòmic sinó que siguen de caràcter popular. En altres paraules: el nostre Barri Vell ha de ser un barri més, i no una postal. De fet, això demanen els mateixos veïns des de fa temps. Per tant, els recursos municipals s'han de repartir uniformement entre tots els barris gironins, amb inversions en serveis públics municipals, parcs i zones esportives, entre d'altres.

El darrer problema que la societat civil gironina ha tingut amb l'Ajuntament ha estat generat per la negació del permís per fer un sopar solidari el 24 de juliol passat a la plaça d'Ovidi Montllor (oficialment, Constitució). L'acte, però, es va acabar fent, malgrat la prohibició. Els tècnics municipals justificaven la negativa dient que «es donava mala imatge al turisme» i que «no es volien convertir els carrers de Girona en menjadors populars». Anem per parts, doncs. En el primer argument ja tenim el que comentàvem: volen una ciutat per a turistes, no per als que hi vivim la resta de l'any. La segona part, però, ja és més curiosa. Actualment, l'únic carrer que s'ha convertit en un menjador municipal és la rambla de la Llibertat. Però, és clar, aquests establiments privats que tenen el menjador tot l'any muntat no molesten el nostre consistori: aquests paguen un bon preu per fer negoci a costa de l'espai públic gironí. Els moviments socials, contràriament, només generen problemes al poder perquè denuncien la manca de llibertat i les polítiques injustes. Des de la CUP creiem que els nostres carrers han de ser espais públics de trobada, reunió i convivència. El carrer és l'escenari perfecte per evitar el foment d'una cultura enllaunada, eixa que sembla que agrada tant als nostres governants municipals. Al cap i a la fi, no es tracta de cap altra cosa que d'apostar per una societat viva, democràtica i participativa o per una altra on tot està controlat pel poder dels diners i els buròcrates convertits en alcaldes i regidors durant quatre anys que avui patim.


Publicat al diari El Punt el diumenge 24 d'agost de 2008

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2974437




divendres, 15 d’agost del 2008

La crisi capitalista: res de nou

Els darrers mesos escoltem constantment parlar de crisi en l’economia. Sembla ser que la bombolla immobiliària i l’encariment del petroli han portat l’economia espanyola a viure un moment d’inestabilitat i desinflament de l’entusiasme capitalista dels darrers anys. Malgrat tot, el fenomen de la crisi no és cap novetat per a un sistema que, com va dir Marx fa molts anys, és contradictori en la seua pròpia definició. Potser ha arribat el moment de tornar a llegir els escrits que l’il•lustre barbut alemany va dedicar al tema i saber adaptar-los a la realitat actual.

Si analitzem la història del sistema capitalista podem observar que, com dèiem, la situació actual no és per a res nova. De fet, fent una retrospectiva ràpida i global, trobem quatre grans crisis sistèmiques desenvolupades en els darrers tres segles d’història. Així, la primera crisi important seria la corresponent a la segona meitat del segle XVIII, totalment emmarcada dins l’anomenada Revolució Industrial. En aquests moments, el nou i flamant sistema d’explotació capitalista tot just començava a eixir de l’ou. Com tota crisi, la situació d’inestabilitat va produir moments revolucionaris, processos d’alliberament nacional, social i individual. Entre aquests destacaria la revolució i independència dels EUA, la Revolució burgesa de França, el moviment ludita al Regne Unit i els processos d’independència de les colònies espanyoles i portugueses a Amèrica Llatina.

La següent gran crisi capitalista es va produir gairebé un segle després: durant el XIX. En aquest període es podrien destacar dues conseqüències clares: els processos nacionalistes en diferents països d’Europa i, per altra banda, l’aparició en escena del Moviment Obrer. L’anomenat proletariat apareixerà ja com a classe social diferenciada i conscient de ser quelcom diferent de la burgesia i l’aristocràcia hereva de l’Antic Règim. És el moment en què el Capitalisme entra en la seua fase imperialista –la fase superior que deia Lenin-, fusionant-se el sistema industrial amb el bancari donant lloc a l’aparició de l’anomenat capital financer.

En el primer terç del segle XX es produirà la que segurament ha estat la crisi més famosa del sistema: el Crack del 29. Els factors que provocaren aquesta gran crisi foren molt semblants a la situació actual: l’especulació financera. Els capitalistes, enlluernats pels grans beneficis que els donava l’especulació i la inversió fantasma en borsa, començaren a augmentar els seus beneficis sense tenir en compte que tot era pura ficció i podia esclatar en qualsevol moment. Més o menys com el negoci de l’especulació immobiliària actual: inflar, inflar fins a esclatar. Aquesta crisi acabà portant al poder règims totalitaris i feixistes, amb la catastròfica II Guerra Mundial com a conseqüència immediata. Un cop acabada la guerra s’inicià altra de nova: la Guerra Freda. Un moment de crispació i inestabilitat mundial que ajudà a desenvolupar diferents processos de revolta: els moviments d’alliberament nacional de les colònies, les revolucions sud-americanes o les revoltes populars a Europa.

Finalment, la darrera crisi capitalista és la que coneixem com a Crisi del Petroli. Aquesta es va produir a principis dels anys 70 del segle passat i, com el seu propi nom indica, es va donar degut a la inestabilitat del mercat del cru. Els EUA, en aquests moments convertits ja en el nou imperi mundial, trencaran en benefici propi el patró or-dòlar establert a Bretton Woods després de la II Guerra Mundial. Tot plegat donarà pas al període que actualment vivim: el neoliberalisme i la globalització capitalista.

Sóc dels qui opinen que la història s’ha de conèixer per no estar abocats a repetir-la. La crisi econòmica que vivim actualment l’hem d’analitzar a partir de l’estudi de la història i l’experiència que aquesta ens dóna. El sistema capitalista està abocat al fracàs o a la destrucció del planeta perquè els seus fonaments morals i ètics no són humanitaris, tot el contrari. Rosa Luxemburg deia: Socialisme o Barbàrie. L’explotació de l’home per l’home dels darrers segles ens ha de servir als i les treballadores per a començar a caminar cap a un nou model econòmic, un nou sistema de valors i formes d’entendre la nostra relació amb la resta del món. Si som capaços d’organitzar-nos i crear noves formes alternatives al què fins ara coneixem, guanyarem. El Capitalisme és fort, però la classe treballadora ho és més perquè sense nosaltres el sistema no pot funcionar. Siguem conscients d’això i tindrem una gran part del camí fet.

Publicat a www.llibertat.cat i al Butlletí d'Informació Municipal de Novelda

dimarts, 12 d’agost del 2008

Carimba, marcada en mi piel

L'amic David Segarra acaba de realitzar un nou treball periodístic en forma de documental en la seua aventura veneçolana. Coneixent-lo, de segur que és un bon treball. Us deixe la ressenya i els enllaços on el podeu trobar:Carimba, marcada en mi piel, és un documental que ens mostra les arrels i les pràctiques quotidianes i polítiques del racisme a Veneçuela.

Mentre a altres països ha existit un encés debat i una continua polèmica respecte a l'exclusió racial, a Veneçuela s'ha ocultat històricament el problema i s'ha tractat de negar. María Machado, la protagonista ho explica així: ací el racisme és com l'aire es sent, però no es veu.

El documental recorre els locals d'ocio caraquenys, les telenovel·les, els mitjans de comunicació, la política i la història descobrint un racisme a cops sutil i en altres ocasions brutal. El camí ens condueix fins la familia i ens mostra com l'àvia, la mare i la filla han sofert de diferents maneres la separació entre negres i blancs. L'alegria, l'energia i la consciència els han permés sobreviure amb dignitat i esperança. Tot allà enmarcat en el context de l'anomenada revolució bolivariana i els conflictes i canvis estructurals que està provocant.

Carimba és l'últim treball de Guarataro Films, la productora dels valencians David Segarra i Vicent Chanzà. Produït per Veneçolana de Televisió i Àvila Tv.

http://davidsegarrasoler.blogspot.com

www.guaratarofilms.com

dimecres, 30 de juliol del 2008

El cas "The Juana Chaos"

Sóc a Novelda, a casa dels meus pares, passant uns dies de les vacances estivals. Acaben tot just de passar les festes locals en què vam poder gaudir d'una nit de rock en català amb un concert de diferents grups entre els quals destacava Obrint Pas. Des del canvi de govern a l'ajuntament del poble s'ha vist un cert avanç cultural i, sobretot, una certa creativitat a l'hora de fer les coses per part dels novelders i novelderes. Els darrers anys s'han potenciat els grups locals i, per a desenvolupar aquesta tasca, s'han creat dues eines fonamentals: l'Associació Tots Toquem i el Raïm Festival. La primera reuneix als diferents grups de música del nostre poble i treballa per a la promoció dels mateixos. La segona és un festival de música que serveix per a potenciar als grups locals i que els darrers anys s'ha anat assentant com a trobada musical al poble i la comarca.

Enguany, però, l'extrema dreta espanyola, el nacionalisme de veritat més ranci que mai, ha intentat aturar els avenços locals. Així, assabentats que un grup novelder anomenat "The Juana Chaos" (en català "El caos de la Joana") actuava al festival aquest cap de setmana, s'han dedicat a contaminar l'ambient i utilitzar el fet per anar contra els organitzadors i l'equip de govern municipal. Aquests miserables no tenen altra forma de fer política que buscar a ETA fins i tot en festivals de música a l'altra punta d'Euskal Herria. Rosa Díez, gran abanderada de la democràcia i la llibertat (supose que no cal dir que el to és irònic), ha arribat a fer declaracions sobre el tema a la Cadena COPE (en altre lloc se la prendrien a conya). Però és més, els poca vergonya locals han demanat la dimissió del regidor de joventut!!! A què sembla una broma tot plegat? Doncs és la realitat de la misèria política d'UPyD, ni més ni menys.

Al final sembla ser que els amics i companys de "The Juana Chaos" (amics perquè realment als components del grup els conec de fa molts anys) s'han hagut de canviar el nom per "Gatxamiga Surfer". Em recorda a allò de "no os podeis presentar como Batasuna. Pués lo haremos como ANV". En aquest país d'hipòcrites el que és realment important és la façana i no el contigut. L'enrenou i canvi de nom ha servit per a dues coses: per a què la gent normal puguem riure'ns de la malaltia política d'alguns energúmens que veuen fantasmes on no n'hi ha i segon per a fer propaganda per tot arreu del festival novelder.

Amunt el Raïm Festival!

pd: què pensarà de tot això l'Iñaki de Juana Chaos?

divendres, 25 de juliol del 2008

Recuperar a Andreu Nin


Aquests calurosos dies d'estiu per terres del sud, he acabat de llegir el clàssic d'Andreu Nin "Els Moviments d'emancipació nacional", escrit pel d'El Vendrell l'any 1935. Recuperat per l'Editorial Base, es tracta sense cap mena de dubte d'un dels documents més importants i interessants que s'han escrit sobre el tema a casa nostra. Andreu Nin és un referent per a l'esquerra dels Països Catalans, és el nostre intel·lectual marxista de l'època de les revolucions i el bolxevisme. Apassionat de Lenin i la seua teoria sobre el dret a l'autodeterminació dels pobles, continua encara sent un personatge molest per als hereus de l'estalinisme.

La reedició compta amb tres parts clarament marcades. La primera seria la introducció a la persona i obra d'Andreu Nin que realitza l'historiador i professor de la Universitat de Barcelona Pelai Pagès. Unes línies que he trobat molt aclaridores, que ajuden el lector a introduir-se en el temps que va viure Nin, les seues inquietuts i passions i, alhora, en el seu pensament polític. La segona part consistiria en el llibre en si de Nin, del qual descaria sobretot el gran resum i anàlisi que fa sobre les diferents teories marxistes relatives a la idea de nació i als moviments d'alliberament nacional. L'escola austríaca, l'aportació de Kaustky i Rosa Luxemburg i, finalment, l'anàlisi de les teories de Lenin són a dia d'avui de gran utilitat. La tercera i darrera part del llibre compta amb una petita biografia de Nin, el seu temps, la història del POUM fins arribar al seu assassinat.

En definitiva, anime a tothom que no haja llegit mai res d'Andreu Nin que es compre el llibre de Base perquè és una oportunitat única. Feia molts anys que no podíem adquirir a les nostres llibreries aquesta obra que va ser destruida per Franco l'any 1939 i que és cabdal per a entendre les bases ideològiques dels comunistes i independentistes contemporanis.

diumenge, 20 de juliol del 2008

PS-PV?

Els socialdemòcrates valencians fa molts anys que han deixat de ser un partit normal i cohesionat. De fet, fa temps que van deixar de ser fins i tot socialistes i valencianistes. Ara, les noves generacions encapçalades per la senyoreta Leire Pajín, han decidit fer el cop de timó definitiu: volen treure el terme País Valencià del nom del partit. Millor, els hi queda massa gran portar el nom de tot un poble quan la política que fan no és en favor d'aquest país sinó del veí. Al menys ara ja no enganyaran ningú: qui els vote ja sap que no vota un partit valencià i valencianista sinó plenament espanyol i regionalista. Perquè encara que a més d'un pot semblar una tontera el canvi de nom, la cosa té molta importància. Per començar, amb l'acció s'acaba definitivament amb el poc contingut fusterià que els hi quedava. El projecte de crear un poble valencià, conscient de ser quelcom diferent als castellans i plenament intengrat en la concepció d'una nació catalana diversa i plural que té com a vincles la llengua, la història i el territori desapareix. No els que aquesta teoria se la cregueren en l'actualitat, però com a mínim dissimulaven. El canvi els porta a entendre aquestes terres com a plenament espanyoles, integrades totalment dins del model centralista autonòmic on la nostra dependència de Madrid i les decisions que allà es prenen és total: el "sano regionalismo" que deia aquell.

Supose que Leire Pajín deu ser molt amiga del nefast Alfonso Guerra, creador del terme Comunidad Valenciana i figura insigne dels pactes i traïcions de la "Transición". Ni país ni regne, "los comuneros" diuen que som. Ens volen sense personalitat perquè reafirmar-nos com a valencians i part integrant de la nació catalana els hi fa molt de mal als espanyolistes com Pajín. En la setmana que s'han publicat les balances fiscals, el PSOE ens vol intengrar de ple en l'estat de les autonomies que ens porta espoliant des de fa trenta anys. Espere que el poble valencià algun dia diga prou a tanta estupidesa política. De tota manera, la maniobra de Pajín em dóna més la sensació que és fruït de la impotència de no tenir un projecte clar i definit, diferenciat del Partido Popular, que no d'una reformulació idelògica. És molt trist que el PSPV, amb perdó pel PV, no tinga res més a oferir als valencians que això del nom. En fi, ja arribaran temps millors.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Tornar al poble

Torne de vacances per terres alemanyes i marxem direcció a Novelda. Ahir començaven les festes de la localitat vinapolenca amb un concert històric: Obrint Pas!! Si, sé que per a molta gent pot semblar curiós que un concert dels valencians siga tan important a aquestes alçades en una localitat dels Països Catalans, però la situació és la que és. A Novelda mai havia tocat Obrint Pas i el concert d'ahir no deixava de ser una aposta nova, diferent i arriscada. Enhora bona pels que van fer l'aposta perquè va ser tot un exit. Mai havia estat tan content de ser de Novelda, la veritat. Milers de persones omplint la barraca popular, cantant les cançons d'Obrint Pas i lluïnt estelades com a quelcom normal.

Però no sols tocaven els amics de València sinó també un parell de grups més dels quals vull destacar-ne un: Baret da Cru. Són de Novelda i rodalies i fan hip hop en castellà i en català. Una altra dada històrica: hip hop en català i a més de l'extrem sud del país. Em van agradar molt i els vull animar a seguir lluitant i cantant. Us deixe la seua adreça de myspace perquè val la pena escoltar-los.

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=214699590

dissabte, 5 de juliol del 2008

Els cas d'Íngrid Betancourt

Més que donar la meua opinió personal sobre aquesta persona i el seu cas, m'ha semblat molt interessant la reflexió que fa a Rebelion.org Pascual Serrano. El periodista ens recorda els orígens socials i de classe de Betancourt, quin ha estat el seu recorregut en el món de la política colombiana i, el que és més important, el paper que ha jugat el president Chávez en tot aquest afer. No entraré a valorar ara si el govern veneçolà es va equivocar gastant tantes energies en demanar l'alliberament de l'heroïna neoliberal que ara només se'n recorda d'Uribe. El que si que està clar és que Veneçuela s'ha de plantejar altres objectius diferents per guanyar-se un bon nom arreu del planeta, sense importar-li el que els capitalistes diguen o deixen de dir de la revolució bolivariana i, sobretot, dedicar-se a defensar sols les causes realment justes. Betancourt ha demostrat amb la seua exibició d'uribisme de quin costat està (si és que algú en tenia dubtes), doncs Chávez i Veneçuela han de fer el mateix: mostrar al món de quin costat estan i quina és la seua vertadera lluita més enllà de l'escenari mediàtic.

La traició d'Íngrid

Llig un clam d'indignació entre els sectors progressistes veneçolans per la reacció de menyspreu de Ingrid Betancourt i la seua família cap a persones que tant interès van tenir en el seu alliberament, especialment el president de Veneçuela Hugo Chávez i la senadora Pietat Còrdova. Parlen de traïció indignats pel que, a totes les llums, és una prova d'ingratitut.

Betancourt i família no han traït a ningú, han tornat a la classe social, política i econòmica a la qual sempre van pertànyer: la burgesia neoliberal adinerada de Colòmbia. Ingrid és filla de Gabriel Betancourt, ministre d'Educació durant el govern del dictador Gustavo Rojas Pinilla, i de Yolanda Pulecio, qui va anar reina de bellesa que va arribar A Miss Colòmbia i Representant a la Càmera per Bogotá. Betancourt, com bona filla de l'oligarquia, va cursar els seus estudis de secundària en el Liceu Francès de Bogotá i més tard ciències polítiques a França en l'Institut d'Estudis Polítics de París; es va especialitzar en comerç exterior i relacions internacionals. Va viure diversos anys a París, on el seu pare va exercir com ambaixador davant la UNESCO; allí va conèixer al seu primer marit, el diplomàtic francès Fabrice Delloye, amb qui es va casar en 1981.

Es va divorciar en 1990 i es va afiliar al Partit Liberal, on va treballar com assessora del Ministre d'Hisenda Rudolf Hommes, i de Comerç Exterior, Juan Manuel Santos, durant el govern de César Gaviria.

Ingrid es va casar per segona vegada amb el publicista colombià Juan Carlos Lecompte. Durant aquest període escriu el llibre La Rage au cœur %[La ràbia en el cor], publicat originalment en francès, sobre la seva visió del govern d'Ernesto Samper.

El seu suport popular com candidata a la presidència, ja fora del Partit Liberal, era tan sol d'un 0,8% d'intenció de vot quan va ser segrestada.

Mentre havia centenars de senzills soldats rasos i civils anònims en poder de les FARC i molts més camperols i petits col·laboradors de l'escamot sense delictes de sang podrint-se en les presons colombianes, Hugo Chávez i Pietat Còrdova van triar a la filla del ministre de la dictadura i la miss Colòmbia com emblema de la seva lluita pel bescanvi humanitari. Els mitjans internacionals, amb França al capdavant, es van incorporar a la croada fins a elevar a Ingrid Betancourt al rang d'heroïna nacional. Evidentment la família de la retinguda, que mai s'hagués acostat a un president sorgit dels turons, no feia fàstics a qualsevol líder social que demanés la llibertat de Ingrid. Si calia criticar a Uribe para poder estar davant les càmeres al costat d'un cap d'Estat que demanés la llibertat per a la seva filla, doncs es criticava.

Creient estar pressionant per a un acord humanitari, Chávez i Pietat van convertir a Ingrid en heroïna internacional i a l'escamot en un monstre que retenia a una bondadosa filla, esposa i mare.

Mentre Pietat Còrdova arriscava la seva vida i Hugo Chávez el seu referèndum per a la reforma constitucional, el mite creixia davant els ingenus ulls de qui creien que la seva bona intenció estava sent reconeguda per familiars, mitjans de comunicació i fins a per el govern francès. No van comprendre que només estaven sent utilitzats.

Ingrid es converteix en un símbol internacional de la crueltat de les FARC mentre els anònims soldats i guerrillers seguien podrint-se en la selva o en la presó. Les seves mares no acudien convidades al Aló President ni ningú les entrevistava en Telesur.

El cobejat trofeu assoleix la llibertat de la mà de Uribe i torna al costat dels de la seva classe, ideologia i condició plena d'odi, com és lògic, contra qui li van robar sis anys de vida. Es fotografia al costat del ministre de la guerra de Colòmbia, demana la reelecció de Uribe i diu que serà un soldat contra les FARC. Ni Chávez ni Pietat li interessen ja. S'embrutaria amb el fang dels turons i les mans callosas dels pobres si els acompanyés, ja no els necessita per a cridar l'atenció de l'opinió pública internacional.

Pascual Serrano, www.rebelion.org http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69853

divendres, 4 de juliol del 2008

Els muntatges policials dels Mossos

Cada dia no tenim la sort de publicar al bloc una bona notícia com la que ahir es va produir. El fet és que dos joves militants de Maulets de Salt havien estat denunciats pels Mossos del senyor Saura de ser els protagonistes d'algunes accions desenvolupades durant la manifestació gironina de l'11 de setembre passat. L'acusació, realitzada sense cap mena de fonament ni prova, va portar als joves saltencs a ser jutjats ahir al matí. Tots pensàvem que altre cop la justícia espanyola avalaria la versió policial i els companys serien condemnats a alguna mena de multa. Però la sorpresa va saltar a última hora i els companys van ser absolts i els Mossos condemnats i, el més importat, reconeguts com a autèntics montatgistes i mentiders. Fa molts anys que l'esquerra independentista i els moviments socials dels Països Catalans denunciem aquest tipus d'actuacions. Normalment, la justícia col·labora en la mesura del possible en favor de la versió policial i les nostres denúncies acaben convertint-se en condemnes en contra nostra. Ara ha estat a l'inrevés. Podem estar contents i esperem que no siga l'última vegada. Us deixe la notícia a avui sortia al Punt.

Multen amb 200 euros uns mossos per no haver assistit al judici i absolen els joves que els agents van denunciar



DANI VILÀ. Girona


+ La concentració de suport dels Maulets d'ahir als jutjats. Foto: D.V.

El jutge del jutjat d'instrucció número dos de Girona va imposar ahir una multa de 200 euros a uns mossos per no haver-se presentat com a testimonis en un judici que s'havia de celebrar ahir i va absoldre els dos joves de Salt que havien denunciat els agents policials.

Els fets van succeir després de la manifestació de l'Onze de Setembre de Girona de l'any passat, quan els dos joves, militants de l'assemblea de Maulets de Salt, van ser identificats pels Mossos d'Esquadra. Des de l'entitat independentista s'assegura que la retenció i l'interrogatori dels agents es va fer de «manera il·lícita». Mesos més tard, els dos joves van rebre una convocatòria judicial acusats d'haver pujat a la bastida d'un edifici trencant la tela de protecció, haver desplegat una pancarta contra la visita del monarca espanyol i haver encès bengales. En la disposició judicial també s'acusava els joves de llançar bombetes de pintura al Banc d'Espanya i a la seu de la Subdelegació del Govern.

El col·lectiu Maulets va voler expressar ahir públicament el seu desacord amb l'actuació dels Mossos i, minuts abans del judici, una quinzena de joves van donar suport als dos acusats i van qualificar de «muntatge policial» tot el procés viscut pels dos saltencs. Els participants en la concentració de suport als dos joves de Salt van desplegar una gran pancarta en què es llegia «Prou muntatges policials» i s'hi reclamava l'absolució dels dos acusats. La resolució judicial va satisfer el col·lectiu de Maulets, en especial, la multa als mossos per no haver-se presentat al judici a relatar i donar fe dels fets. Pels Maulets, el judici ha «tret a la llum el muntatge» i consideren que amb la multa econòmica els agents «pagaran per la seva prepotència».

dijous, 3 de juliol del 2008

Novelda: toponímia i situació geogràfica

NOVELDA (Novelda). Nom del casc urbà i del terme municipal. Per etimologia popular i lògica deu ser la Nova Elda (DCVB). Els noms antics del poble a la documentació són els següents: NIWALA (àrabs, segle XII); NOELLA (s. XIII); NOUELLA (s. XIV); NOUETLA (s.XIV); NOUELDA (s. XV); NOVELDA (s.XVI). Coromines diu que Novelda és nom mossàrab (dels cristians que vivien sota el domini musulmà i influenciats per la llengua àrab). Pau Herrero en la seua Aproximació a la historia de Novelda (Amics de la Cultura, Novelda, 1979) creu que el nom més antic és NOVELLA, del llatí “nova” o “vinya nova”, (p.92). Crec que Pau té part de raó, però hi ha testimonis evidents que la Vall d’Ella (d’Elda) és de població més antiga que la de Novella. Si Elda és pre-romana, Novelda, amb el prefix NOV- del llatí NOVUM, és clarament romana o llatina: esta civilització batejaria el lloc modern a base d’afegir NOVUM al vell. Així veu l’origen del nom del nostre poble el professor Brauli Montoya en el seu article De toponímia local: Una aproximació explicativa, publicat al Betània de l’any 1982.

La ciutat de Novelda es troba situada al sud del País
Valencià, concretament a la comarca de les Valls del Vinalopó. Aquesta afirmació pot generar alguns dubtes ja que, depenent del mapa comarcal que consultem, tant d’àmbit estricte valencià com de Països Catalans, la nostra localicat i la resta de la vall es troben de vegades sota un o altre nom. Així, podem trobar també com molts cops a Novelda se la col·loca dins del que anomenaríem la comarca del Vinalopó Mitjà. Quan no s’inclou Novelda dins d’aquesta comarca, els únics pobles que apareixen són les veïnes Asp i Montfort, generant així una comarca clarament diferenciada per les seues característiques lingüístiques: tots dos pobles parlen castellà. Novelda, però, d’igual manera que Petrer, Monòver, La Romana, El Pinós o els Fondons, és un poble catalanoparlant i, per tant, quan diem que la comarca a la que pertany és la de les Valls del Vinalopó, ens estem referint també a una distinció etnolingüística i no geogràfica. S’ha de dir, però, que la realitat és que Asp i Montfort són dos pobles amb una marcada relació amb Novelda, començant pel fet que geogràficament formen part de la mateixa vall. Siga com siga, aquests apunts només volen advertir el lector de les dues possibilitats i propostes que, en cas de no conèixer la realitat de la zona, ens poden portar a una certa confusió.

Com dèiem, Novelda és un poble valencià situat gairebé a l’extrem sud del país. Malgrat tot, la rea
litat administrativa i cultural que avui dia coneixem no sempre ha estat la mateixa per a aquestes terres. De fet, si una cosa és el País Valencià, i per tant la nostra vall, és un producte de la història i no de la geografia. La conquesta i la colonització catalano-aragonesa de les terres valencianes, la llengua i cultura comunes –entenent per aquesta la catalana, majoritària al llarg dels darrers gairebé nou-cents anys- són els principals trets identitaris que han fet dels valencians el que avui dia som. Unes senyes d’identitat que han estat més o menys accentuades depenent del moment històric i que han arribat fins als nostres dies.

Així, situada geogràficament en el cor de les Valls del Vinalopó, Novelda es troba a una alçada sobre el nivell del mar de 242 metres. Ocupa un lloc privilegiat en el que seria el pas natural entre la meseta castellana i la costa mediterrània. Uns trets físics que han ajudat a que Novelda sempre haja estat terra de pas per a mercaderies i persones. El riu que dóna nom a la zona ha construït durant milers i milers d’anys uns paisatges i unes relacions de les persones amb la terra molt concretes i característiques. En termes físics, Novelda es troba ubicada en una de les zones més muntanyenques del sud del País Valencià. Envoltada per les serres de La Mola (541 m.), el Montagut (402 m.), la Serreta (489 m.), Beties (709 m.), el Sambo (462 m.), Bateig (552 m.), l’Alforna (513 m.), la Serra de les Àguiles (513 m.) i la muntanya del Cid (1127 m.), la vall de Novelda, Asp i Montfort, ha estat sempre dominada per una agricultura de secà, amb la vinya com a cultiu principal en els darrers anys. És curiós que, tot i ser la ciutat més important de la comarca, Novelda compta amb una extensió en metres quadrats inferiors a la d’altres poblacions més xicotetes. Mentre Montfort té una extensió de 79,23 km2, Novelda té un total de 76,02 km2. Per altra banda, Asp és una mica més petita i el seu terme municipal és de 69,79 km2, mentre que la dada més espectacular és que Monòver dobla en quilometres quadrats a Novelda: 151,80 km2.

El paisatge que envolta a Novelda ha sustentat al llarg dels segles una certa tradició muntanyenca en la gent del poble. Una relació que s’ha desenvolupat per dues vessants diferents: l’adaptació al medi a l’hora de desenvolupar una agricultura i una economia molt concreta i, per altra banda, la utilització del paisatge i les seues muntanyes en el camp de l’oci. La barreja entre muntanyes i un riu que les creua, ofereix una certa diversitat de paisatges, sempre dins les característiques del secà mediterrani. Si haguérem de catalogar en termes geològics les serralades que envolten Novelda, podríem dir que aquestes pertanyen al que coneixem com a Cordillera Bètica. Segurament, si preguntàrem a tota la població de Novelda quina és la muntanya o la serra per excel·lència del poble, la resposta seria clara: la Mola. Aquest petit turó situat a uns tres quilometres del nucli principal de població, ha estat un observador privilegiat dels canvis i adaptacions al medi que els novelders hem desenvolupat al llarg dels segles. La Mola es troba situada al marge dret del riu Vinalopó i té una alçada màxima de 541 metres. Amb un parell de pedreres abandonades, alberga en la seua falda dos dels principals símbols de la població: la Torre Triangular construïda després de la conquesta cristiana i el modernista Santuari de Santa Maria Magdalena. Però no només això, la Mola ha estat testimoni del progrés i retrocés de les vinyes de raïm de taula i també del creixement urbanístic del nostre poble. El topònim Mola és molt comú en diferents territoris de parla catalana com el País Valencià i les Illes Balears.

Al darrere de la Mola trobem la Serra de Beties i la Serra del Sambo, frontera natural entre el terme municipal de Novelda i la veïna Monòver. Beties es troba a uns tres quilòmetres de Monòver i a cinc de Novelda. La considerable quantitat de plecs, fa d’aquesta serra un laberint de llometes i petits barrancs àrids i pedregosos. Segons Brauli Montoya el nom d’aquesta serra vindria de “beti “habitació a planta baixa”. Tant Coromines com Asín Palacios diuen que és topònim àrab, però sense més detalls. Podem observar, per altra banda, que hi ha alguna semblança fonètica amb Bètica (paraula d’arrel llatina) i també que la serra de Beties es troba enclavada en les últimes estribacions de la Serralada Bètica, que, des de Sierra Nevada ve a morir al Cap de la Nau (Dénia)” . Si avancem direcció Petrer trobarem la serra de Bateig, convertida en pedrera incansable per a la indústria del marbre local i bressol del paratge de Salinetes. A l’altra banda del riu Vinalopó, trobem les serres del Montagut, la Serreta Llarga i l’espectacular cim de la muntanya del Cid. Totes aquestes muntanyes i serres són les que han dotat al terme municipal de Novelda de la diversitat de paisatges que abans comentàvem. Així, situat al nord i a uns 3,5 quilometres del nucli urbà, el Montagut és per alguns cronistes la més personal i característica de les petites serres que envolten els paratges de Novelda. La silueta marcadament triangular, fa que el Montagut es convertisca a ulls dels novelders i els visitants en una massa de terra i roca atractiva i amb molta personalitat. Els seus 560 metres d’alçada es poden visualitzar des de diferents punts del nucli urbà i fan del Montagut un punt referent del terme municipal.

Prop trobem, amb una alçada de 489 metres, la Serreta Llarga. Aquesta separa la vall de Novelda de la serra del Cid. La Serreta és una zona amb una certa vegetació on abunden els pins, fet que dóna unes certes pinzellades de color verd a l’àrid i sec paisatge. Així, amb una cresta allargada que també es pot observar des de diferents punts urbans, la Serreta té l’atractiu de comptar al darrere seu amb la majestuosa muntanya del Cid. Aquesta darrera, és el punt més elevat que es pot observar des de Novelda. Amb uns 1.103 metres d’alçada, el Cid és sense cap mena de dubte la gran muntanya de la vall i, alhora, el gran desconegut per a molts novelders. L’alçada màxima, però, és la que ens dona l’anomenada “Silla del Cid”, amb uns 1.127 metres. Aquest massís de més de 8 quilometres d’extensió nord-sud, comença a la vall de Catí i arriba fins al Barranc del Bessó i la Casa Costera. D’est a oest es troba delimitat entre el Racó Joliu i la Mama fins a la Lloma Badà i les rambles dels Col·legials i Salinetes. El Cid és un exemple clar d’eixa diversitat mediambiental que ja hem comentat. Amb unes contundents parets verticals formades per pedra caliça blanca de vegetació impossible, és capaç d’oferir al mateix temps bells paisatges de bosc de pi i carrasca centenària en les seues zones més ombries i humides, entre d’altres espècies de vegetació mediterrània.

En direcció a Montfort i Asp trobem dues serres importants per a la identitat i la cultura popular de Novelda: la Serra de les Àguiles i la Serra de l’Alforna. La primera, situada en un paratge més conegut pel sant que dóna nom al petit santuari que alberga, Sant Pasqual, i pertanyent al veí municipi de Montfort, constitueix la barrera natural entre la zona del Vinalopó i la comarca de l’Alacantí. Lloc de pelegrinatge obligatori per als habitants de la zona quan arriben les seues festes en el mes de maig, és un dels paratges amb una major extensió de l’agricultura i del raïm de taula. Per altra banda, la Serra de l’Alforna serveix per a dividir els termes municipals de Novelda, Asp i La Romana.



dissabte, 28 de juny del 2008

Vull ser no-nacionalista


Ho dic amb totes les conseqüències: vull ser no-nacionalista. Aquests dies he comprovat que tot allò que jo vull i desitge pel meu país, passa exclussivament per declarar-me no-nacionalista. Mirant la televisió he pogut comprovar com si eres no-nacionalista pots portar la bandera de la teua nació pintada a la cara, clavada en un pal o, fins i tot, en forma de samarreta. Si eres no-nacionalista pots tenir selecció nacional pròpia, competir en competicions internacionals amb d'altres països i nacions del món, en igualtat de condicions. Si eres no-nacionalista tens dret a tenir un estat propi i a dotar-te de les eines necessàries per mantenir la independència del teu país respecte a la resta del món. És més, si eres no-nacionalista tens dret a que un grupet d'individus autoproclamats com a intel·lectuals redacten un manifest on es diu que la teua llengua majoritària i hegemònica està en perill d'extinció!! Un moment: tot això no és fruit del nacionalisme? Supose que tots els historiadors, sociòlegs i antropòlegs del món porten molts anys equivocant-se. Nacionalisme, doncs, és tot això que he comentat però en boca d'aquell que no té dret a existir. Llavors si que és nacionalisme/nacionalista dolent amb cua i banyes. Els espanyols ens ho diuen cada dia: amén. Fuster deia que "era nacionalista en la mesura que els altres l'obligaven a ser-ho". Potser a partir d'ara els catalans haurem de dir que "som no-nacionalistes en la mesura que ens obliguen a no ser-ho". Pensem-hi i preguem perquè Alemanya acabe d'una vegada per totes amb aquesta onada espanyolista de nacionalisme asfixiant.

divendres, 27 de juny del 2008

El castellano amenazado (y yo con estos pelos)

Tinc per norma no publicar res al bloc que no estiga escrit en llengua catalana. Ara bé, davant l'interés de l'article, em sembla molt millor respectar la llengua en què està escrit l'original que no pas anar trauïnt. L'escriptor Joan Garí la clava en aquestes línies. Em sembla una molt bona reflexió sobre la pantomima creada pels pseudointel·lectuals de sempre.


26 Jun 2008


JOAN GARÍ

06-27.jpgLa noticia salta a los medios –escritos– el 24 de junio, día de San Juan (mi onomástica y la del rey, vaya). Cuenta Público que “Veinte intelectuales firman un manifiesto en defensa del castellano como lengua común en España”. Al parecer, según los veinte, las desmedidas aspiraciones de las “lenguas autonómicas” están acabando con la presencia de la lengua de Castilla en la periferia de España. Contra esta dramática situación, los abajo firmantes proponen que se dejen de usar en exclusiva las otras lenguas españolas en beneficio de la que ellos llaman “común”. Entre los promotores de esta sesuda reflexión está, nada menos, don Fernando Savater, a quien las revistas Foreign Policy y Prospect acaban de declarar uno de los “cien intelectuales más influyentes del mundo”. Vale.

Tanta excelencia intelectual junta me da que pensar. Salgo inmediatamente a la calle a comprobar a qué nivel de indecencia lingüística estamos llegando en este país. Les diré, en todo caso, que vivo en una pequeña ciudad del área de Castellón, mayoritariamente catalanohablante. Voy a una librería, pero allí están, impertérritas, las obras de Savater y las de la mayoría de sus colegas (por lo menos, de aquellos de entre ellos que escriben, porque no sé si ya hemos llegado al penúltimo estadio de la perversión, en que se prohibirán los libros –en castellano– que nunca se han escrito). Sigo adelante. Me acerco a un quiosco. Allí está, como cada mañana, la prensa abrumadoramente mayoritaria, en la “lengua común”. Continuemos. Los cines: en Castellón, como en Barcelona, prácticamente todos los estrenos en español. Más: pongo la tele. Aunque el Partido Popular valenciano intenta prohibirlos –por nuestro bien: para hacernos más comunes–, se reciben en mi TDT los cuatro canales de la Televisió de Catalunya. A su lado, 40 canales en perfecto español –los mismos que en Barcelona–, y la emisora local, Canal 9, con algunos programas en catalán y el resto en romance común.

Me desespero. No dudo de que el español esté en peligro en España –lo dicen veinte intelectuales–, pero entonces, algo falla. Quizá yo no lo sepa y en Mataró, en Andratx o en Vitoria a los castellanohablantes se les obligue a llevar una estrella amarilla, o un lazo rojo en el pelo (hay integristas muy excéntricos). Llamo enseguida a mis amigos catalanes, baleares y vascos: no existen tales medidas. En realidad, todas las encuestas nos dicen que una parte importante de las poblaciones respectivas de Cataluña (también Baleares y Valencia), Euskadi y Galicia son monolingües en castellano. Ese porcentaje, de hecho, no baja del cincuenta por ciento. Entonces, ¿cómo se puede acorralar y descomunizar a la mitad de la población?
Cataluña es el meollo de la cuestión. A los vascos se les tolera (ETA al margen, se les sospecha un carácter paleoespañol), los gallegos no cuentan (esos preportugueses desnaturalizados), pero los catalanes amenazan el ser de España: su virgo.

Entonces, me digo, si ellos son el cáncer del país, la sangre debe de estar ya desembocando en el río. Al fin y al cabo, allí se aplica la inmersión lingüística: todos los niveles educativos son en catalán. Y esas masas discriminadas, esos ciudadanos comunes violentados en sus derechos más íntimos, esos buenos españoles malogrados por el botiguer catalán deben de estar sin duda manifestándose en masa ante el Palau de la Generalitat. Miremos las estadísticas. Cantidad de padres que ha pedido que sus hijos reciban escolarización en castellano en toda Cataluña: 23 (entre más de un millón de alumnos).
¿No les gustan a los intelectuales las estadísticas? Pues en el País Valenciano son una ciencia muy exacta. ¿Sabe don Fernando Savater, por ejemplo, que hay 93.700 alumnos valencianos de primaria y secundaria que preferirían recibir enseñanza en valenciano/catalán pero son escolarizados en castellano porque la Generalitat de aquí está ocupada por gentes muy comunes? 93.700 alumnos (son datos de Escola Valenciana) contra 23. ¿Quién persigue a quién?

Siempre he despreciado al que ampara a los ricos y ataca a los pobres o al que le roba directamente a los pobres para dárselo a los ricos. ¿Proteger una lengua que hablan cuatrocientos millones de personas y que en el ranking mundial ocupa el tercer lugar? Se necesita ser muy tonto o tener mucha mala fe para venir con esa canción a este festival. Que yo sepa, en España, las únicas lenguas perseguidas –desde los decretos de Nueva Planta de Felipe V hasta los estertores del franquismo– han sido las lenguas no castellanas. Y, ahora mismo, el único partido político que hostiga con saña a una lengua es el Partido Popular en Valencia, que lleva a cabo una campaña indisimulada contra el valenciano/catalán, aunque sin subterfugios “intelectuales” (son gente más simple). Ríase usted de ERC en Cataluña. ¿Para cuándo un manifiesto de savateres, vargasllosas y boadellas para defender la lengua habitual de los valencianos contra las agresiones del poder?

La misión de los intelectuales en este perro mundo es bastante ingrata. Por jugarse de verdad el tipo, a nadie se le incluye en la lista del Top100. En cambio si vas de víctima, de perseguido (aunque hace años que no bajas del Rolls y de la Visa y tus libros y tus conferencias se venden y se imparten a precio de oro en el territorio donde dices que te quieren mal), acabarás triunfando. Señores intelectuales comunes: si quieren causas nobles, yo les podría sugerir unas cuantas. Pero la persecución del castellano… ¡Anda ya!

Joan Garí es escritor. Su último libro es la novela La balena blanca

Ilustración de Iván Solbes


Publicat al diari "Público" el 26 de juny de 2008