Dissabte 17 de novembre: Xerrada al Terra Dolça de Sant Cugat.
http://www.terradolca.cat/
dilluns, 22 de novembre del 2010
dimarts, 16 de novembre del 2010
Què faré el 28 de novembre?
Sincerament, encara no ho sé. Tot i que de moment ja puc dir que m'han convidat a dinar a casa d'uns col·legues i el dia abans aniré a Sant Cugat a fer una xerrada al restaurant del meu bon amic Guim Pros, el Terra Dolça. I és que això de no presentar-se a unes eleccions et posa en una situació complicada si tu creus que per uns motius o uns altres hauries d'anar a votar. Malgrat tot, si encara no sé a qui votaré no és tan per un problema meu sinó per les contradiccions que em representen els partits que dient ser independentistes després es dediquen al partidisme de segona regional o aquells altres que porten tants anys jugant -perdó per l'expressió- a la puta i a la Ramoneta. No tinc clar, doncs, perquè hauria de votar a partits com ERC, Solidaritat o Reagrupament. Ara bé, si que tinc clars els motius que em porten a creure que no haig de perdre el temps votant-los.
En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat del Principat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall i per tant comparsa indestriable de les polítiques neoliberals que l'aplicació d'aquesta comporta. A més, les darreres jugades que ERC ha intentat fer a la ciutat de Girona respecte a la convocatòria de la manifestació del darrer 11 de setembre i el brut intent de convertir-la en una manifestació autonomista només pel fet de voler anar del bracet del PSC, no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar per primera vegada en la meua vida aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees. És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.
Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència. Més ben dit, l'han convertit. L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat del Principat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per no parlar sobre el seu ideari neoliberal que, com és evident, tampoc ajuda gaire a què em puga plantejar votar-lo. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament.
A més, l'estratègia que està seguint Solidaritat les darreres setmanes em recorda molt al joc brut i barroer que partits com ERC fan a l'esquerra independentista i en aquest cas a la CUP des de fa anys i panys. Intentar fer creuere a partir d'un dinar, al qual no vam acudir, que la CUP dóna suport a Solidaritat és molt baix i també, val a dir, patètic.
Per molt PSAN que li done suport, em sembla que el meu vot difícilment serà per uns personatges així. I em sap greu pel Toni Strubell, al qual respecte i l'Isabel Clara Simó, a la qual admire, però crec que aquesta vegada s'han equivocat donant suport a una cosa que amb l'excusa de ser “transversal” - concepte de moda i que el PSAN li ha volgut donar sentit de “Front patriòtic” recuperant un dels moments més “orgàsmics” de l'independentisme contemporani- han enganyat a molta gent que perdrà moltes il·lusions a l'endemà quan vegen que el suflè laporta-bertran-tena es desinfla. La darrera idea que han tingut ha estat dir que depenent dels resultats obtinguts a les autonòmiques es presentaran a les municipals. Doncs així, tal com va dir el poeta alemany: “No hase falta desir nada más”.
Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.
Arribats a aquest punt, haig de dir que no votaré a cap d'aquests partits, a més, per una raó molt més important que les abans esmentades: no tenen cap mena de projecte nacional que tinga com a marc el territori dels Països Catalans. Tenir com a projecte aquest marc territorial vol dir treballar-hi en favor d'ell, tal com fa l'esquerra independentista, i no simplement posar el mapeta en la teua propaganda o pensar-te que perquè portes a un parell de valencians a la llista ja estàs fent país. Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de país que vull per al present i per al futur. En definitiva, és possible que el dinar que tinc a casa d'uns col·legues el dia 28 s'acabe allargant en la sobretaula més enllà de les vuit de la vesprada...
En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat del Principat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall i per tant comparsa indestriable de les polítiques neoliberals que l'aplicació d'aquesta comporta. A més, les darreres jugades que ERC ha intentat fer a la ciutat de Girona respecte a la convocatòria de la manifestació del darrer 11 de setembre i el brut intent de convertir-la en una manifestació autonomista només pel fet de voler anar del bracet del PSC, no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar per primera vegada en la meua vida aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees. És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.
Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència. Més ben dit, l'han convertit. L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat del Principat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per no parlar sobre el seu ideari neoliberal que, com és evident, tampoc ajuda gaire a què em puga plantejar votar-lo. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament.
A més, l'estratègia que està seguint Solidaritat les darreres setmanes em recorda molt al joc brut i barroer que partits com ERC fan a l'esquerra independentista i en aquest cas a la CUP des de fa anys i panys. Intentar fer creuere a partir d'un dinar, al qual no vam acudir, que la CUP dóna suport a Solidaritat és molt baix i també, val a dir, patètic.
Per molt PSAN que li done suport, em sembla que el meu vot difícilment serà per uns personatges així. I em sap greu pel Toni Strubell, al qual respecte i l'Isabel Clara Simó, a la qual admire, però crec que aquesta vegada s'han equivocat donant suport a una cosa que amb l'excusa de ser “transversal” - concepte de moda i que el PSAN li ha volgut donar sentit de “Front patriòtic” recuperant un dels moments més “orgàsmics” de l'independentisme contemporani- han enganyat a molta gent que perdrà moltes il·lusions a l'endemà quan vegen que el suflè laporta-bertran-tena es desinfla. La darrera idea que han tingut ha estat dir que depenent dels resultats obtinguts a les autonòmiques es presentaran a les municipals. Doncs així, tal com va dir el poeta alemany: “No hase falta desir nada más”.
Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.
Arribats a aquest punt, haig de dir que no votaré a cap d'aquests partits, a més, per una raó molt més important que les abans esmentades: no tenen cap mena de projecte nacional que tinga com a marc el territori dels Països Catalans. Tenir com a projecte aquest marc territorial vol dir treballar-hi en favor d'ell, tal com fa l'esquerra independentista, i no simplement posar el mapeta en la teua propaganda o pensar-te que perquè portes a un parell de valencians a la llista ja estàs fent país. Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de país que vull per al present i per al futur. En definitiva, és possible que el dinar que tinc a casa d'uns col·legues el dia 28 s'acabe allargant en la sobretaula més enllà de les vuit de la vesprada...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)