dijous, 26 d’abril del 2012

Xerrada a Mataró divendres 27 d'abril

Demà un servidor parlarà sobre Joan Fuster a Mataró. Si correu pel Maresme i no teniu res millor a fer em podeu venir a escoltar.

dijous, 19 d’abril del 2012

Homenatge a Joan Fuster a Barcelona





Demà participarem a l'homenatge a Joan Fuster que els Maulets fan a Barcelona al Casal Independentista de l'Eixample La Cruïlla. Vesprada d'homenatges i trobades amb amics. L'acte consistirà en una taula rodona amb l'amic Jordi Muñoz on analitzarem els principals de la vida i pensament d'una figura que ha marcat el pensament polític del catalanisme i el valencianisme.

Les coses de la CUP

Amb aquesta gran reflexió va despatxar el portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona la moció que la CUP presentava en favor de la República dels Països Catalans. Fer una ponderació del sou que cobra d'uns 1600 euros per la regidoria i la portavocia amb el nivell intel·lectual de la frase fa que t'indignes. I no perquè et provoque cap mena de sorpresa una reflexió tan profunda, sinó pel valor econòmic que es percep per ella. La moció era incòmoda per als súbdits del Borbó. Tant per a aquells que el legitimen des de l'obediència cega (PP), per aquells que han desenvolupat la tasca de dignificar-lo durant més de trenta anys (PSC) com, també, per a aquells que un dia s'alcen del llit independentistes, altre sobiranistes, altre autonomistes i sempre possibilistes amb un "fem país" que ja no cola.

Però diguem-ho clar: CiU va votar que no a la moció perquè l'alcalde Carles Puigdemont no volia tornar a sortir al telenotícies de Telecinco, Antena 3 i TVE1. És la doble moral de la covardia històrica de la dreta catalana. Jugar a la "puta i lla ramoneta" és tot un clàssic que els ha anat eixint meridianament bé i es resisteixen a deixar de fer-ho. Com es pot ser independentista i votar en contra de traure la foto del saló de plens del màxim representant de l'estat que no et permet ser lliure? Ni s'entén ni es pot respectar. En moments com l'actual l'ambigüitat no té cabuda. Cal anar a l'arrel dels problemes si realment els volem solucionar i dir un dia "a" i a l'endemà "e" no ajuda ni a avançar com a país ni a que la població, cansada fins la sacietat d'aquest tipus de joc, recupere la creença en la política com a eina de transformació i equilibri social. Ans al contrari, les postures covardes només serveixen per a aprofundir en la crisi de valors que vivim.

El paper del PSC (PSOE millor, no?) és digne de la més gran de les vergonyes. El reguitzell d'arguments buits expressats pel seu portaveu aquell dia va ser digne de ser recollit per la posteritat. "Som un partit de tradició republicana i federal"... i per això voten en contra? Un servidor prové de família socialista que mica en mica s'ha anat desenganyant d'un partit que cada vegada enganya a menys gent. Personalment em fa vergonya que algú que parla en nom d'un partit que va defensar la República contra el feixisme en els anys trenta avui dia tinga la indecència de votar en contra de prendre una sèrie de mesures que avancen per retornar a un autèntic règim de llibertat i democràcia. No s'hi val dir que durant molts anys s'han fet coses per recordar la República com si aquesta només fóra un període històric, una peça de museu, una mena d'arxiu ple de pols i molsa que de tant en tant traiem per mostrar-lo públicament i ràpidament guardem. El republicanisme és una manera d'entendre el país del present i del futur, no una quelcom del passat. Creure en els valors republicans és treballar per avançar per la seua consecució, no penjar una bandereta republicana espanyola, fer una exposició i després anar a sopar amb els reis durant els actes de la Fundación Príncipe de Gerona. A banda deixe la insinuació que es va fer sobre quins temes s'han de portar o no al ple perquè d'altres ja n'han parlat i no vull donar més joc als posicionaments inquisitorials expressats aquell dia. Si voldria, però, recordar que la República del 1931 va arribar gràcies a unes eleccions municipals, és a dir, que res tenien a veure amb un plebiscit oficial sobre el tema ni amb les institucions que haurien de prendre decisions sobre el model d'estat. Ho dic perquè cansa molt argumentar les teues abstencions dient que el tema no és competència municipal. És una excusa de molt mal pagador.

En fi. El de sempre protagonitzat pels de sempre. El que està clar és que les "coses de la CUP" estan posant en evidència a molts que fins ara vivien còmodament barallant-se de cara a la galeria amb discussions buides i que quan sortien del ple compartien la cassola i el porró. Hi ha altra manera de fer política i les "coses de la CUP" ho estan demostrant.

diumenge, 8 d’abril del 2012

La incòmoda entelèquia dels Països Catalans

Els darrers dies, setmanes i mesos, s'ha escrit força sobre això que anomenem “Països Catalans”. Segons el diccionari de l'IEC, una entelèquia és una “persona, cosa, etc., que només existeix en la ment, que no té realitat objectiva”. I aquesta és moltes voltes la sensació que tenim aquells que creiem en el projecte dels Països Catalans. Una percepció, però, que no sols ens ve donada per part de l'acció dels que s'oposen a la idea, sinó també per la d'aquells que la defensen i professen moltes vegades gairebé com a quelcom religiós i immortal. Els Països Catalans existiran en la mesura que els ciutadans que habiten aquest territori així ho desitgen i, sobretot, ho vegen útil. Perquè una nació només serveix si està al servei dels ciutadans. La resta, com diria el mateix Joan Fuster, no m'interessa. I aquest, crec, ha estat una de les principals errades que hem comès a l'hora de defensar el projecte dels Països Catalans: l'hem venut com una cosa per se, inqüestionable no per ser el millor per al futur de la gent, sinó perquè és així i punt. I, de fet, una de les victòries d'Espanya i França en aquest sentit és que porten més de tres segles construint una nació que d'una manera o altra és útil per a les persones que l'habiten, més enllà de llengües, cultures i històries milenàries.

Fa uns dies vaig participar en un acte a Berga per parlar, precisament, dels Països Catalans. Vaig començar amb una pregunta que, al final de dues hores de tertúlia, va quedar sense ser resposta: “què volem que siguen els Països Catalans el dia després que aconseguim la independència? Com s'organitzaran, com seran? Un estat federal? Confederal? Centralista?” Símptomàtic que ni nosaltres mateixos, els convençuts de la idea, puguem donar resposta. I aquest és un dels aspectes que ens cal respondre si volem que tots aquells que encara no hi creuen ho comencen a fer. Nació al servei del ciutadà o ciutadà al servei de la nació? Sense voler-ho crec que estem donant la sensació que apostem per la segona, fet que no ajuda a creure en el projecte. La nació ha de ser útil i no un maldecap més.

I parlant de maldecaps, el més important de tots és el que han suposat els Països Catalans per als catalans estrictes des que un senyor de Sueca es dediqués a promoure la idea allà pels anys cinquanta i seixanta del segle passat. El catalanisme majoritari mai ha cregut en una nació política que va més enllà de l'Ebre o mar endins i, el més trist de tot, que supera la frontera estatal de l'Albera. El fet que la unitat cultural i lingüística catalana no haja format mai una de política, ha servit al nacionalisme català com a coartada per a no reivindicar una realitat nacional plural i incòmoda. El catalanisme construït des dels anys de la transició que té com a base ideològica el pensament de Vicens Vives i la praxi de Jordi Pujol, ha vist en els Països Catalans no sols una entelèquia sinó també un problema per al seu projecte del “Fem país” que, al cap i a la fi, no és altra cosa que gestionar quatre províncies que anomenen “Catalunya”, tot i que deixen de banda les comarques ocupades pels francesos i les annexionades a l'Aragó. Això del País Valencià ho solucionem donant diners a l'Eliseu i el tema de les Illes anant de vacances cada estiu. I arreglat.

Cal, doncs, fixar una sèrie d'elements claus si volem que els Països Catalans superen la fase d'entelèquia en què es troben des de fa temps. El catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme, com a moviments nacionals autòctons de cada un dels territoris, han de començar a dissenyar un projecte comú de nació política, d'igual a igual, més enllà dels elements estríctament culturals. Superar la fase culturalista (i partenalista/infantilista en molts aspectes) és necessari si realment creiem en el projecte. Quan els ciutadans d'aquesta nació mediterrània identifiquen Espanya i França com a entelèquies i maldecaps i els Països Catalans com a solució voldrà dir que estem guanyant. Sinó avancem cap aquí, però, seguirem sent una quimera que no acaba de passar de la potència a l'acte.

Publicat a Llibertat.cat