No es tracta d’elegir entre Catalunya o els Països Catalans. Una resposta a Joan-Lluís Lluís

El passat dia 22 de gener, en plena efervescència del debat sobiranista, l’escriptor nordcatalà Joan Lluís-Lluís ens va posar en una disjuntiva típica i tòpica: triar entre Catalunya i els Països Catalans. L’article de Lluís mostrava clarament la feblesa a dia d’avui que el projecte dels Països Catalans té per a la majoria del catalanisme o del mateix independentisme, entès transversalment. Encara no som capaços de comprendre que el problema no és o “tot” o “per parts”. No hem entès que tant el “tot” com les “parts” són projectes de construcció nacional paral·lels que s’han de desenvolupar alhora i sense entrar a potenciar els problemes sinó els beneficis. Construir Catalunya, entensa com a la Catalunya històrica amb Catalunya Nord i Franja, estructurar el País Valencià i crear una identitat valenciana forta que s’autoreconeix i potenciar les identitats particulars de les diferents illes projectant aquestes cap a la seua catalanitat, no ha de ser de cap de les maneres un problema per al procés iniciat a hores d’ara a l’actual comunitat autònoma de Catalunya. Han de ser dues tasques paral·leles i fonamentals per a la construcció dels Països Catalans del futur.

La tendència, però, majoritària és la de plantejar els Països Catalans/problema i no els Països Catalans/solució. I, és clar, si tu planteges la territorialitat completa com a problema el que estàs fent és tancar la porta a la possible realització del projecte. De fet, el plantejament de Joan Lluís-Lluís al seu article ens mostra clarament com el catalanisme encara no ha entès que els Països Catalans no són un únic subjecte polític sinó diversos i que aquests s’han de reconèixer des de la igualtat. Afirmacions com “sis territoris catalanoparlants que envolten Catalunya” són una clara mostra de com encara a dia d’avui predomina la idea del centre i la perifèria. No entenem res de res. El País Valencià o les Illes no són ni una prolongació de la catalanitat ni la perifèria de ningú. I si ens traiem de sobre aquesta idea, potser començarem a entendre, llavors, que parlar de País Valencià i de Països Catalans alhora no ha de suposar cap problema. Què parlar de la independència de la Catalunya sota administració espanyola no ha de suposar cap problema per també fer-ho del projecte comú dels Països Catalans com a horitzó final. De fet, si ara que hem començat a posar el debat de la independència sobre la taula, sembla ser, de manera seriosa, abandonem o ni tan sols esmentem els Països Catalans com a veritable projecte nacional, ja ens podem oblidar. Si els catalans que ara podran, torne a dir altra volta que sembla ser, votar per la llibertat del territori que habiten no veuen aquest procés com una peça més en la construcció dels Països Catalans sinó un camí que s’acaba el 2014, mai es plantejaran seguir avançant en la construcció d’una nació comuna amb valencians i illencs. És més, ni tan sols es plantejaran que la Catalunya històrica queda dividida entre espanyols i francesos.

Joan Lluís-Lluís també fa servir una altre terme que hauríem de començar a abandonar si volem que ens prenguen seriosament: “reunificació”. Historicisme i romanticisme jocfloralesc en estat pur. No es pot tornar a reunificar res que mai abans ho ha estat. Si ens referim a la reunificació d’una nació cultural, ens estem equivocant perquè aquesta mai ha estat esquarterada, ans al contrari, els elements culturals i lingüístics no troben a dia d’avui encara cap barrera ni al Sénia ni a l’Albera. En tot cas troben unes administracions polítiques que promouen un genocidi cultural de diferent graduació, però això és una altra cosa. I si la reunificació es planteja en termes polítics o jurídics, tornem a fer el ridícul si ens referim al conjunt dels Països Catalans perquè aquests mai han estat una nació política i jurídica uniforme sinó una nació cultural i lingüística amb diferents cossos polítics confederats. De fet, només podem parlar de reunificació per a referir-nos al cas de la Catalunya Nord i la Franja, i poca cosa més.

En definitiva crec que cal que comencem a plantejar en tot aquest procés els Països Catalans com a projecte comú, de futur i en positiu. Abandonar la retòrica centre/perifèria i entendre la diversitat com a potencialitat d’uns Països Catalans que cada dia que passa avancen. I sobretot, el que no necessiten els Països Catalans és que siguem els mateixos independentistes els qui posem pals a les rodes del projecte. Això li deixem a espanyols i francesos i nosaltres a treballar en positiu i en la mesura del possible tots i totes a una des dels diferents territoris partint cadascú de la seua realitat. 

Subjectes polítics, essencialistes i culturals

La possibilitat de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a la Catalunya de les quatre províncies, ha obert un debat molt interessant en el si de l’esquerra independentista sobre conceptes com el de subjecte polític. Ja era hora, la veritat. De fet, hem tardat uns 40 anys en fer-ho, cosa que no està malament si tenim en compte que un dels nostres leiv motive és, precisament, la lluita per l’alliberament d’una nació que tenim molt poc definida. Espere en breu poder ampliar tot el que ara explicaré en un petit assaig que estic preparant, però, com que el debat està a l’ordre del dia, crec important poder posar sobre la taula una sèrie d’elements que ajuden a enriquir encara més la discussió.

Una nació cultural en vies de desenvolupament 

Joan Fuster deia l’any 1978 a la revista Nous Horitzons del PSUC:

“Ningú, ni el més “separatista”, no postula uns Països Catalans articulats políticament “ara mateix”. Potser en un míting, l’emoció rapsòdica indueixi a certes exclamacions. No, no, tampoc no és això. Ara com ara, els Països Catalans entesos políticament – ¿i no hi ha mil maneres d’entendre’ls en un terreny preparatori a la “política”?- són una il·lusió de l’esperit. La imminent Constitució, que tot cristo votarà “sí”, prohibirà la federació de “comunidades autónomas” de seguida. Però ¿i les Illes i el País Valencià? ¿I què ve a ser una autonomia segons els càlculs del consenso? ... Tant se val. Si els “Països Catalans” no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són”.

Efectivament, els Països Catalans no van desaparèixer amb l’aprovació de la Constitució espanyola ni ho faran amb la d’una possible Constitució catalana només aplicable a una de les parts. De fet, els Països Catalans des del punt de vista nacional només existeixen a dia d’avui com a subjecte cultural. No hi ha en la història cap moment en el qual puguem parlar d’aquests com a subjecte polític o jurídic. El consens general entre totes les cultures polítiques “nacionalistes” dels diferents territoris és que som una nació cultural amb potencialitats d’esdevenir política si els habitants de cadascun dels territoris així ho decideix democràticament. I en aquesta línia, lògicament, l’àmbit en el que majorment s’ha desenvolupat la idea dels Països Catalans ha estat en el de la creació de plataformes en defensa de la llengua, xarxes interuniversitàries, aparició de mitjans de comunicació menorment en paper i sobretot a internet, instituts, congressos o seminaris amb la participació de catalans, valencians i mallorquins, etc. La defensa de la llengua i cultura pròpia, entesa de manera àmplia, ha mantingut viva o en vies de desenvolupament la idea dels Països Catalans. I de fet, per això, els principals atacs de l’espanyolisme han anat en la direcció de destruir els lligams culturals i lingüístics dels diferents territoris.

La concepció essencialista de la nació que tenim

Si alguna cosa s’ha discutit de la idea dels Països Catalans de Fuster és l’essencialisme lingüístic que traspua. No entraré ara a valorar la qüestió perquè no és la intenció de l’article. Ara bé, crec que actualment l’esquerra independentista parteix d’una concepció essencialista dels Països Catalans que supera de llarg la que se li pot pressuposar a Fuster. Hem arribat al punt de no entendre que els Països Catalans estan formats per un conjunt de territoris –països si se’m permet- que han estat autònoms des de la seua aparició jurídica i política en temps medievals. Contràriament, el discurs sobre els Països Catalans deixa anar una flaire de “unidad de destino en lo universal” que, precisament, xoca amb totes les formulacions que al llarg de la història s’havien fet sobre la idea política d’una nació catalana més enllà del Sènia i mar endins. Perdó, de totes no, aquella que predeia cap als anys vuitanta que tot era tan senzill com dir-li Catalunya és la base essencial d’aquesta concepció de la catalanitat. Els Països Catalans seran diversos o no seran. I això és així, ens agrade o no. Que tot seria més fàcil amb una nació homogènia, compacta, on tothom parlara la mateixa llengua i compartira la mateixa identitat? És clar que sí. Això, però, a dia d’avui, i prenc les paraules de Fuster, és “una il·lusió de l’esperit”. O canviem la nostra concepció de la catalanitat i dels Països Catalans o ja podem seguir predicant en el desert. Els valencians i mallorquins del segle XXI no són els hereus consanguinis dels mercenaris de Jaume I. I això que és tan evident en l’àmbit biològic no sembla que ho siga quan llegeixes segons quins discursos polítics sobre la nació catalana. La nació que ha defensar un moviment revolucionari com l’esquerra independentista no pot partir, de cap de les maneres, de concepcions monolítiques i tancades més pròpies del romanticisme burgès de Rovira i Virgili que del marxisme d’Eric Hobsbawm o Pierre Vilar. És així de senzill i fàcil.

Subjectes polítics

La heterogeneïtat dels Països Catalans, de fet, no només es visualitza en les diferents maneres d'entendre la identitat sinó en la mateixa realitat política dels diferents països. El plural que tan bé representa la diversitat política i cultural de la nació política que volem, no es veu reflectit en part del discurs polític que diu defensar aquesta mateixa nació. Què és un subjecte polític? Aquell que té capacitat de decisió política perquè els individus que el conformen així ho creuen. A més, per a que un territori acabe esdevenint subjecte polític, cal que també aquest s'autoreconega al llarg del temps com subjecte jurídic. És el País Valencià un subjecte polític i jurídic? I Andorra? I cadascuna de les illes? Des del meu punt de vista la resposta és ben clara: sí. Negar-ho és anar en contra de l'existència d'aquests territoris, ni més ni menys. És més: és no tenir ni idea de la història pròpia. I, per tant, si aquests territoris són subjectes polítics i jurídics amb capacitat de decisió, per què Catalunya no? Entenc que podríem negar-li aquest dret perquè la Catalunya que actualment ha obert un procés autodeterminista no és la Catalunya històrica en tant en quant li falta territoris com la Catalunya Nord o la Franja. D'acord. El problema és que la Catalunya de les quatre províncies ha esdevingut subjecte polític i jurídic perquè la seua realitat actual no és de fa dos dies, ans al contrari, és així des de fa 350 anys! I aquest fet ha arrelat en els seus habitants els quals, a dia d'avui, s'autoreconeixen en aquest marc jurídic i polític al qual anomenen nació.

I arribats a aquí què hem de fer els que creiem en els Països Catalans davant del procés obert? Des del meu punt de vista és evident: incidir, incidir i incidir. Perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara bé, ho hem de fer partint d'una anàlisi que ha de reflectir un coneixement acurat i seriós de la realitat política de cadascun dels territoris, entenent la sobirania plena d'aquests no com a fracàs del projecte dels Països Catalans sinó com a característica fundacional bàsica. La construcció dels Països Catalans ha de partir de dos principis fonamentals: el dret a l'autodeterminació i la confederació de cadascun dels territoris històrics partint del respecte a la decisió de cada país. Fer el contrari, i reprenem altra volta les paraules de Fuster, és entendre els Països Catalans com una "il·lusió de l'esperit". De nosaltres depèn.

Publicat a Llibertat.cat

Un any Fuster que no acaba

El 2012 ha estat l’any en què hem commemorat el norantè anirversari del naixement de Joan Fuster, el cinquantè de la publicació de Nosaltres els valencians i el vintè de la seua mort. Les commemoracions han tingut diferents formats: publicació de llibres i monografies sobre Fuster, xerrades, exposicions, concerts, entre d’altres. En general, doncs, podem estar satisfets tot i que, com sempre, tot és millorable. En aquest sentit, segurament, si agafem els números absoluts dels actes realitzats, l’esquerra independentista ha estat el sector polític del país que més seriosament s’ha pres la commemoració. Val a dir que no és casualitat. L’esquerra independentista no deixa de ser la cultura política que més s’autoreconeix, si més no discursivament, en el projecte nacional del pensador de Sueca.

Pel que fa a la resta fa partits i sectors polítics, el record de Fuster ha estat clarament vinculat als partits d’esquerra i nacionalistes. El Bloc/Compromís o ERC/ERPV  també han fet els seus homenatges al pensador valencià amb actes o publicacions com la revista Eines17 de la fundació Josep Irla amb el títol eloqüent Nosaltres els fusterians. Els primers a la seua ciutat natal, Sueca, amb la participació de Joan Francesc Mira, entre d’altres, la qual cosa no deixa de demostrar que el valencianisme majoritari no ha deixat de ser tant fusterià com a d’altres agradaria. Val a dir, però, que Mira no deixa de ser un dels reformuladors més importants de les teories de Fuster i sobretot del concepte en si mateix dels Països Catalans. Però, segur que Fuster estaria tan allunyat del que planteja Mira actualment? Això no ho podrem saber mai, malauradament. Un servidor, però, té dubtes perquè el projecte de Països Catalans que Fuster defensava mai es va acabar de concretar políticament i, per tant, això fa que a dia d’avui amplis sectors socials i polítics es puguen identificar d’una o altra manera en l’obra del suecà. I segurament això és el millor de Fuster: el paper d’intel·lectual no enquadrat en cap partit, l’amplitud del seu pensament i la profunditat matisada amb el que va expressar.

Però acaba l’any Fuster? Ni acaba l’any ni acaba la importància del pensament del suecà. Durant els propers mesos de 2013 continuaran els actes. De fet, l’exposició itinerant que actualment es troba al Palau Robert de Barcelona estarà aquí fins entrat el nou any. I el pensament de Fuster continuarà en reelaboració, qüestionament, reflexió i vigència. Crec que és important que tot el que hem dit i escrit durant aquests darrers dotze mesos aquells que estudiem la seua obra ho hem d’aprofitar per establir un diàleg que ens duga a conclusions més concretes de les que el mateix Fuster va voler/saber donar sobre el país i la construcció d’una nació catalana que ara més que mai ha de ser de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Publicat a Llibertat.cat