El còctel d'UPyD a Novelda

La lectura del darrer article de Ricardo Moreno en el portal i periòdic www.noveldadigital.com és digne de ser comentat. El problema és que no sé per on començar perquè el pupurri de consignes i idees inconnexes és de jutjat de guàrdia. De fet, la primera pregunta que em ve al cap és: on vol arribar? Què pretén? Si alguna cosa tractem d'ensenyar a l'escola els docents és a entendre que qualsevol text ha de tenir un inici i un final, però sobretot un fil conductor lògic i coherent. L'article en qüestió ni se sap com comença ni sap com acaba i, menys encara, acabes de trobar cap fil de res. Siga com siga, no voldria entrar ara en una anàlisi gramatical i de forma sinó de caràcter polític i històric que és el que em pertoca.

La vomitada contra el PSOE

Que la socialdemocràcia hispànica va deixar fa molts anys el marxisme com a eina d'anàlisi i praxi ho sabem. De fet, aquest va ser el requeriment de Felipe González per a poder-se presentar com a cap de llista d'aquesta formació. Ara bé, què tenen a veure les polítiques de caràcter neoliberal que ha dut a terme el PSOE amb la descentralització de l'Estat? Per moltes voltes que li done no acabe d'entendre la relació. Una cosa és la política econòmica i social que els partits que han governat l'Estat espanyol han portat a terme els darrers anys a partir de les competències que la Sacrosanta Constitució de 1978 els ha atorgat i, una altra, el fet que el model autonòmic haja implicat una paulatina descentralització institucional de l'estat. I atenció, una descentralització que res té a veure amb el federalisme o confederalisme que alguns defensen, com per exemple des d'un punt de vista teòric partits com el socialista. Si el senyor Moreno el que vol, però, és justificar el seu nacionalisme centralista espanyol a partir de la pràctica política d'altres partits, el que està fent és trampa perquè una cosa no té res a veure amb l'altra.

Nacionalisme, marxisme i el ranci espanyolisme de sempre

Tot i així la part més divertida del text i alhora la més delirant és la que dedica a analitzar els diferents tipus de nacionalisme -l'espanyol que és el seu ni el cita- existents a l'Estat. El contubernio ETA-Bloc-PNV-BG (aquests últims no sé qui són, supose que vol dir BNG) és un grup de gent sense ideologia ni ànima que es dedica a perseguir espanyols allà on els veu "por el hecho de serlo". Sort que existeixen personatges com els d'UPyD per a denunciar aquestes injustícies a dia de hui. Sort en tenim que els deixebles de Lerroux ens expliquen la situació dramàtica que els pobres "espanyols" estan vivint. Si el senyor Moreno em dóna un número de compte encara faré un ingrés i col·laboraré amb la seua campanya "Save a spanish man".

"Los pueblos no tienen derechos". El senyor Moreno, d'aquesta manera, qüestiona un dels drets universals: el dret a l'autodeterminació. Així, anant frontalment contra la comunitat internacional, UPyD es converteix amb aquestes afirmacions en un partit directament antidemocràtic -per si algú en tenia dubtes- i, alhora, en els més nacionalistes del món. Perquè de les seues paraules es dedueix una afirmació contundent: només el poble espanyol té dret a existir al món, la resta, a diferència del meu, són invencions. El senyor Moreno abans d'escriure hauria de llegir una mica més, la veritat, i així deixaria de dir barbaritats com les escrites. Perquè senyor Moreno: tots els pobles del món, totes les nacions, són entitats inventades pels humans. Totes, fins i tot la seua sacrosanta pàtria hispànica que, segons vostè, existeix "des de hace cientos de años". No hi ha pensament més nacionalista al món que aquell que nega el dret a existir als demés i al mateix temps pensa que la seua és la millor. Igualet que el nacionalisme que destil·lava el franquisme, el nacional-socialisme alemany o l'imperialisme anglès del XIX.

En definitiva, un text sense cap ni peus, amb idees contradictòries entre si i carregat d'odi contra el diferent. No hi ha postura més nacionalista que aquella que es creu superior als altres, cosa que, val a dir, només defensa l'espanyolisme actualment. La resta de nacionalismes o d'entitats culturals/nacionals de l'Estat prou en tenim amb defensar-nos de personatges com els d'UPyD. I, val a dir, és una faena pesada i poc gratificant.

La C i la U de CiU

Els darrers dies el partit per excel·lència de la dreta catalana ens ha anat demostrant des de diferents àmbits d'actuació què significa, realment, la C i la U de les seues sigles. Anirem per pams.

La C pot ser de COVARDIA?

L'atracament a mà armada que han fet els "senyors" convergents aquesta setmana contra professors, metges, administratius, infermers, educadors... no té nom. I no dic funcionaris perquè contra aquest concepte sembla que tot s'hi val. La premsa del "movimiento" convergent s'ha dedicat els darrers anys a criminalitzar salvatgement el col·lectiu de treballadors de l'administració pública, aplanant el terreny per a les polítiques actuals. "Privilegis" diuen que tenim, quan en realitat són drets laborals. Ara, però, com que es tracta de destruir l'estat del benestar i tot allò que tinga a veure amb el sector públic, en nom del sacrosant neoliberalisme, cal fins i tot utilitzar la mentida i l'engany. I és clar, com a bons trileros que són aquests convergents, calia robar una part important del sou dels treballadors públics. Són uns covards per la manera com ho han fet i uns covards perquè tot i saber que l'única sortida que té aquest país és la independència no tenen la valentia suficient per avançar en aquesta direcció.

La C pot ser de CARADURES?

Potser la C és més aviat de la caradura que alguns tenen. Alguns covergents-unionistes il·lustres, que tenen un sou més que digne pagat per tota la ciutadania gironina, s'han dedicat els darrers dies a criminalitzar la presència de membres de la CUP, regidors inclosos, en les mobilitzacions contra la presència del Molt Menyspreable Artur Mas a la UdG. Aquesta gent s'escandalitza de què un regidor es manifeste del costat d'estudiants i treballadors, però veuen normal que la policia entre a la universitat. El discurs del franquisme era exactament el mateix. Diuen que amb els nostres actes la CUP està "desprestigiant la institució de l'Ajuntament". Les institucions d'aquest país fa molts anys que no tenen cap mena de prestigi i no precisament per culpa d'aquells que som coherents amb el que diem i fem, sinó per part de tots aquells vividors que juguen al joc de les cadires, es col·loquen i recol·loquen a partir d'aritmètiques partidistes, mai compleixen amb els seus programes electorals, indulten bancs i banquers, menteixen, enganyen i ara fins i tot roben als treballadors. Això és el que desprestigia les institucions i no el fet de ser coherent amb els teus actes.

La U està clar que és d'UNIÓ.

Aquesta és la lletra que deixa més clara la idea que vol representar: la U vol dir unió amb Espanya sí o sí. Així ens ho han demostrat els súbdits de Duran i Lleida a Girona i Salt les darreres setmanes. El regionalisme que supura dels poros unionistes fa el mateix tuf que el que sortia de personatges com Cambó. Són els mateixos i no han canviat gens. Aquesta gent s'ha dedicat les darreres setmanes a frenar, precisament, una iniciativa que promou un alcalde del seu mateix partit: l'Associació de Municipis per la Independència. I a sobre, després, han tractat d'intoxicar amb declaracions i converses dignes de la barra d'un bar el paper que ha jugat la CUP en tot plegat que, únicament, ha estat el de fer allò perquè ens va votar molta gent: promoure iniciatives que avancen cap a la independència dels Països Catalans des del municipi.

En definitiva més del mateix i del de sempre. I la veritat és que ja cansen i avorreixen. Potser haurem de començar a dir als senyors convergents que quan comencen a ser un partit de valents i persones dignes ja ens trobarem. Mentres tant bon vent i barca nova com va dir l'Ovidi!

Una lectura imprescindible: "Noves glòries a Espanya"

Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València -el qual també dóna per parlar una bona estona-, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.


Una de les sensacions que em queda, també, és que el blaverisme és un moviment clarament creat a la contra. Però de qui? Doncs de la persona segurament més influent, per activa o per passiva, en la política identitària valenciana els darrers 50 anys d'història: Joan Fuster. El venerat, estimat o defenestrat escriptor de Sueca, es converteix des del meu punt de vista en l'element clau que justifica l'existència del blaverisme. Que el suecà siga el personatge no entrevistat per a l'estudi més citat del llibre -fins a 34 vegades- ho demostra. L'estudi de Flor em deixa la sensació que sense Fuster, el blaverisme no seria més que anticatalanisme , és a dir, el clàssic odi anticatalà que impregna l'espanyolisme des de finals del XIX -per no dir abans- i que ja va ser present -com demostra Ferran Archilés (2002)- en el mateix blasquisme. Fins i tot, dóna la sensació que l'antifusterianisme és el que converteix a ulls de diferents sectors de la societat valenciana el blaverisme en "valencianisme".

Finalment no voldria deixar de dir la meua pel que fa a l'aspecte que més controvèrsia ha suposat: la vinculació entre feixisme i blaverisme. En aquest sentit, haig de dir que coincidisc molt amb la crítica que ja va fer mesos enrere l'amic Jordi Muñoz. Flor, crec, trau excessiva importància a la relació existent, des dels mateixos orígens del blaverisme com a moviment, amb el feixisme. És més, crec que s'oblida bastant de les connexions actuals. I això no vol dir que tots els blavers siguen feixistes ni molt menys que el pensament blaver que ha acabat impregnant entre importants capes de la societat valenciana ho siguen. No. Però sí que és cert que la relació existent entre blavers i feixistes, la retroalimentació constant entre uns i altres i el fet que moltes voltes van de la mà, mereix donar al tema una importància major de la que li dóna Flor. Segurament, la interpretació que fa Vicent Flor -com la que puc fer jo- parteix també de la vivència personal i de com hem après, entès i incorporat la identitat valenciana al nostre ser. La diferent visió que es té del blaverisme a l'Horta respecte a la que podem tenir per terres del Vinalopó, la importància del moviment blaver mateix en cadascuna de les comarques valencianes o la nostra relació personal amb persones de discurs blaver, condiciona de ple tota anàlisi que fem sobre el tema. I crec, sincerament, que d'això aquest llibre tampoc se n'escapa.

Siga com siga, i amb això em reafirme, el llibre de Vicent Flor és d'obligada lectura per l'actualitat del tema que aborda i per la necessitat que té una anàlisi seriosa sobre un moviment que ha condicionat els darrers 30 anys d'història del País Valencià i les seues relacions amb la resta dels Països Catalans. Un llibre que han de llegir els valencians, però també els catalans per a deixar de caure en la clàssica postura de perplexitat que prenen quan els expliques que eres valencià i no els odies per aquest fet. Per tot això i molt més ja sabeu a què podeu dedicar les properes vacances de Nadal.

Entre moció i moció sorpresa...

El plenari d'ahir a Girona és digne de ser analitzat des de diferents punts de vista. Per una banda va resultar paradigmàtic la mena de complot que PSC, PP i IC van desenvolupar contra la CUP durant el debat de les mocions. Una situació que, val a dir, ens va sorprendre i fins i tot podríem dir que no deixava de tenir un cert component surrealista i, en certs aspectes, patètic. Però anirem per parts.

La moció del Modern

Després de setmanes de reunions amb entitats veïnals, culturals, etc., vam veure la necessitat de presentar una moció sobre l'antic cinema Modern i el futur centre cívic del Barri Vell. Més encara quan vam comprovar que els senyors del PSC, altre cop, intentanven portar la discusió al ple amb una moció tancada que només pretenia, per pur partidisme, posar l'actual equip de govern contra les cordes amb aquest tema. La CUP, actuant per simple responsabilitat, va decidir presentar-ne una altra que recollira tots els punts de vista existents, tant la proposta del PSC com la de l'equip de govern municipal. En aquest sentit vam redactar una moció que vam explicar els dies previs al ple als diferents grups amb la intenció de fer-la el màxim d'assumible per tothom. Tant PSC com CiU van fer les corresponents esmenes i canvis i nosaltres, ingenus i novells, pensàvem que això suposaria el vot favorable de tothom. La moció simplement instava a totes les parts -partits i ciutadania- a seure en una taula i parlar, sense cap proposta tancada d'inici, tal com pretenia el PSC. Però sembla ser que a la senyora Bosch no li agrada deixar de sortir a la foto. I aquí és on va estar el problema ahir. Així, en lloc de votar una moció que expressava exactament tot allò que PSC, IC i PP van explicar durant el debat, totes tres forces polítiques es van aliar per combatre la CUP acusant-nos -ves per on!!- del que constantment fan ells en la seua praxi diària: oportunisme i pactes amb l'equip de govern. Surrealista i una mica freak. Per a la CUP és molt trist intentar arribar a consensos i veure com la resta només mira pels seus interessos personals. I més encara i molt més trist: el teatre patètic de dir una cosa en reunions prèvies al ple i després trobar-se davant de posicionaments partidistes i sectaris. Això és la política dels professionals, què l'hi farem.

Associació de Municipis per la Independència

Finalment s'ha pogut discutir i votar. I mira que el tema ha costat i ha estat possible després de reunions i reunions prèvies que ara no explicaré per no avorrir el personal. Ara bé, no deixa de ser còmic veure com PSC-PSOE i PP són una mena de matrimoni defensor de la sacrosanta unitat d'Espanya. Ahir ho vam tornar a veure a Girona. Sort de l'Àngel Quintana que almenys es va abstenir -supose que per no fer trontollar més els delicats ciments de la socialdemocràcia catalunyesa. La moció que es va acabar aprovant sense les esmenes partidistes d'en Duran i Lleida, vull dir d'Unió Democràtica... ehem, permet seguir avantçant en la llibertat d'aquest país. De moment no sabem encara que significarà aquesta nova iniciativa que en aquest cas és institucional -a diferència del que va dir ahir la portaveu d'IC quan la qualificava de popular i de la societat civil-, però el que està clar és que als sectors espanyolistes no els hi va fer gens de gràcia i, simplement per això, ja és un avenç més.

“Teatro y del bueno”

La cèlebre frase de Mourinho serveix a la perfecció per a resumir la gran actuació de la flamant diputada per Girona Concepció Veray. La portaveu del PP -que cada cop ens fa patir més per les inflamades dialèctiques que li acabaran suposant un problema de salut- ahir va voler desviar l'atenció del debat sobre l'Associació de Municipis per la Independència convertint un qualificatiu polític a la categoria d'insult. Quan els teus arguments són febles i patètics has de fer aquest tipus d'estratègies. El portaveu de la CUP simplement li va dir que el seu partit era des del seu punt de vista “antidemocràtic” pel fet de negar el dret a l'autodeterminació del poble català. I efectivament així ho és. Qui nega el dret a decidir al poble és antidemocràtic. Presentar-se a unes eleccions no és el que et fa més o menys demòcrata. En tot cas quan et presentes o formes part del sistema de partits, l'únic element que defenses és el teu dret a presentar-te, res més. Hitler també es va presentar a unes eleccions i a més les va guanyar. Algú pensa a dia d'avui que el Partit Nazional-Socialista era democràtic? I quede clar que no estic dient que el PP siga nazi. La meua opinió, però, és que el que si són és una mica feixistes. Posarem exemples: 1) El PP mai ha condemnat l'alçament feixista de 1936 contra el legítim govern de la II República; 2) El PP mai ha condemant l'assassinat del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys; 3) El PP mai ha condemnat el règim franquista en la seua integritat; 4) El PP té com a president d'honor del partit al senyor Fraga Iribarne, exministre de Franco; 5) El PP ha subvencionat durant molts anys la Fundación Francisco Franco; 6) En les celebracions electorals del PP es veuen normalment banderes franquistes... Cal seguir? Recuperant un altre il·lustre poeta madridista: “No hase falta desir nada más”.

El paper d'Iniciativa per Catalunya

Ahir vam viure com per enèssima vegada IC tornava a dur a terme una política basada en la idea d'intentar sortir a la foto més a l'esquerra que la CUP. Realment el posicionament no deixa de ser incòmode per a un partit que es creia fins fa uns mesos únic garant del discurs d'esquerres a les institucions. Reconec que per a IC ha de ser molt dur acceptar que algú altre els ha avançat per l'esquerra i sense posar l'intermitent. I en aquest sentit no deixe d'estar d'acord amb els retrets que constantment li fan els antics grups de l'oposició, CiU i PP, quan recorden al senyor Olóriz que més enllà de les arengues dialèctiques actuals, no es pot oblidar que tot allò que ara proclamen no van ser capaços de portar-ho a terme en vuit anys de govern.

Regidors que dormen i públic que s'emociona

L'anècdota còmica del dia la va protagonitzar la senyora Cuca Mascort. La regidora del PP va retreure al públic que omplia la sala de gom a gom que no es comportés tal com a ella li agradaria. La resposta de l'alcalde, però, va ser digna d'un "zas en toda la boca" de Peter Griffin: "de vegades hi ha regidors que s'adormen al ple". Els assistents al ple ja sabem perfectament qui són, o millor dit, qui és aquest/a regidor/a que pateix somnolència aguda. De fet, de vegades només li falta el got de llet i les sabates d'estar per casa. Perquè un ple ha de ser molt avorrit quan acabes sent regidor simplement perquè vas decidir anar en unes llistes amb la intenció de poder matenir els teus negocis personals intactes.

Els noucentistes del segle XXI

L'agost de 2005 va començar a fer fortuna a l'estat espanyol el terme "mileurista" després d'aparèixer en una carta al diari "El País" que, sota el títol de Yo soy 'mileurista', signava Carolina Alguacil. Fins els darrers mesos, ser mileurista es veia com una situació no del tot desitjada però que, si més no, ajudava a entendre l'estat econòmic en què es trobaven els joves "espanyols". Ara, però, difícilment podem ja parlar de "mileuristes". Les darreres retallades estan començant a deixar a aquells que encara mantenen la feina, en molts casos, en una situació econòmica per sota dels 1.000 euros que tanta fortuna van tenir terminològicament. Ara, de fet, molts d'aquests joves amb feines precàries i hores laborals abundants, amb sort superen els nou-cents euros mensuals. La retallada en els sous es comença a notar i molt.

En el trànsit del XIX al XX, la burgesia catalana va protagonitzar el moviment cultural i literari conegut com el Noucentisme. Doncs bé, sembla ser que els hereus d'aquests mateixos il·lustres burgesos, ara volen crear un nou noucentisme, però en aquest cas de caràcter econòmic. I és que, tots aquells que gaudeixen encara a dia d'avui d'un sou que supera la xifra de 900 euros mensuals, són uns "afortunats". No deixa de ser curiós com de fàcil pot arribar a ser lligar conceptes d'una i altra època. El noucentisme del segle passat va estar protagonitzat per una classe social concreta, la burgesa; per la construcció de molts edificis impregnats de l'estil modernista; per uns pensadors que apostaven per enfortir Catalunya, com Prat de la Riba; i per un projecte per al país que no passava de la reforma d'Espanya, la Mancomunitat de Catalunya.

Doncs bé, ves per on, elements i actors semblants es tornen a trobar cent anys després. Una altra vegada, el noucentisme està protagonitzat per la burgesia catalana que a cop de tisora pretén acabar amb l'estat del benestar i els avenços que la classe treballadora havia aconseguit els darrers 50 anys d'història. Mira per on, la construcció i l'arquitectura -en aquest cas res a veure amb el modernisme- ha tornat a jugar un paper important en la configuració del noucentisme actual: ha estat precisament la bombolla immobiliària la que ha fet esclatar la crisi econòmica que patim. I què em dieu dels pensadors? No arriben a l'alçada de Prat de la Riba, però realment tot el sèquit de tertulians i opinadors matiners -que són sempre gairebé els mateixos, el pilarraholisme radiofònic- es dediquen a dotar de contingut i discurs les polítiques noucentistes. I, finalment, el projecte per Catalunya: altra vegada ens volen fer creure que Espanya és reformable. Pacte fiscal en diuen ara.

En definitiva, més del mateix. I el problema no és la burgesia catalana en si, és el poble que no acaba de despertar o ho fa molt a poc a poc. Potser el dia que desperte ja serà tan tard que ja no quedarà país per salvar ni serveis públics per mantenir. Tenim l'obligació d'evitar-ho, perquè sinó potser acabarem passant del noucentisme al primitivisme, per no parlar del surrealisme de tot plegat.

Publicat a www.llibertat.cat