Joan Fuster i Eric Hobsbawm, una relació no consumada.

Quan escrius una tesi doctoral acumules molt de material que un cop inicies el repàs final de la mateixa veus que no et serà útil. Inmers en ple procés de retallades com estic ara mateix, trobe que sobra molt del que he escrit durant molts anys. I d'aquests retalls surt el present text. Entre el material que vaig poder trobar en la correspondència de Fuster no editada, una de les relacions més curioses fou la que (no) tingueren Fuster i Hobsbawm. El coneixement mutu es degué a la relació que Fuster tenia aleshores amb l'historiador Javier Paniagua. Explicava aquest al diari Avui el desembre de 1976 que un dia parlant amb l'historiador britànic li va dir que “les classes de Fuster a la universitat devien ser molt bones” ja que, segons Paniagua, Hobsbawm coneixia “pam a pam” l'obra de Fuster i “es quedà bocabadat quan li vaig dir que l'escriptor de Sueca era una de les persones més marginades per la societat valenciana. Em sembla que, malgrat les meues explicacions, Hobsbawm no entengué prou bé la demència antifusteriana que hem patit...” (AVUI, 18/XII/1976: 9). Això mateix li havia explicat Paniagua a Fuster en una carta de 22 d'agost de 1973 en que deia textualment que “vaig parlar amb Hobsbawm, que com saps te cita en el seu llibre “Bandits”. Me va fer molts elogis dels teus llibres, i me va preguntar per les teues classes a la Universitat... (sense comentari); després de parlar de moltes coses, li vaig donar un llibre per a que te'l dediques; ja te'l portaré quan arribe a València, diu: a Joan Fuster con los agradecimientos de Eric Hobsbawm, utilizador de sus obras”. Aquest coneixement “pam a pam” segurament es podria matisar ja que l'única referència a Fuster en l'obra de Hobsbawm és la citada per Paniagua que faria referència al llibre de Fuster El bandolerisme català II de 1963. En la traducció del llibre feta per Crítica, Hobsbawm arribava a qualificar Fuster com de “excelente historiador”. I sobre el tema només manca assenyalar que en la recerca vaig trobar un paper que demostrava que cap a 1979 Paniagua portà Hobsbawm a casa de Fuster per presentar-los i conversar: “Hem vingut amb Hobsbawm. Tornarem per el vespre”. La data del paper quadra amb la visita que l'historiador anglès va fer a València a finals d'octubre i principis de novembre de 1979 per fer una conferència a la universitat (MILLÁS, 2015: 641-643). Javier Paniagua em confirmà que efectivament Hobsbawm i ell visitaren Fuster, i no el trobaren, per aquelles dates ja que l'historiador anglès es trobava de visita per València amb motiu de la conferència “Els nacionalismes” d'inici de l'any acadèmic a la UNED (Paniagua a Rico, 16/VI/2016).

Hobsbawm i Fuster, a diferència de en casos com el de Pierre Vilar, no acabaren de consumar la seua relació ni davant d'una tassa de cafè. Llàstima. De ben segur que haurien tingut una conversa més que interessant de la que ens dediquem a estudiar la figura del suecà n'hauríem tret algun profit. 

Els valencians, quan tornaran a sentir-se valencians? Algunes idees a propòsit del llibre de Vicent Baydal.

Comence per advertir que aquestes línies no pretenen ser una ressenya amb la intenció de valorar de manera acadèmica el contingut historiogràfic del llibre Els valencians, des de quan són valencians? El motiu és clar: no sóc medievalista. De fet, no és la valoració acadèmica de l'època estudiada el que m'interessa sinó les idees vinculades a la història contemporània i el present. La recerca d'uns orígens nacionals o identitaris ha estat una constant en totes les societats europees des de l'arribada de la contemporaneïtat. Certament, conceptes com nació o poble apareixen abans de la revolució francesa, el liberalisme i el nacionalisme, però també ho és que el seu significat era molt diferent. Vicent Baydal n'és conscient i per això ho adverteix en diferents moments del seu relat sobre els orígens de la “valencianitat” o dels valencians com a col·lectiu. De no fer-ho hauria caigut en un romanticisme que evita malgrat que aquesta llunyania es fa difícil en algun moment. Llegir un text sobre uns orígens medievals des dels nostres marcs de referència del present és una tasca complexa. És per això que el lector de Els valencians, des de quan són valencians? ha de fer en tot moment un exercici d'allunyament de la seua realitat política si vol entendre correctament el text. En cas de no fer-ho, malgrat els advertiments de l'autor, caurà en un presentisme ahistòric més propi d'interpretacions noucentistes del passat que del rigor historiogràfic de Baydal.

A pesar d'això, la pregunta és necessària i no menor: ens podem allunyar del present en la nostra valoració del passat? Tasca lloable i difícil alhora. S'allunya realment Vicent Baydal del seu pensament present en la recerca de la valencianitat? Quan Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians ho va fer amb una intencionalitat doble molt clara. Per una banda demostrar que els valencians eren un poble diferent de la resta de comunitats de l'Estat que no tenien la llengua catalana com a pròpia. Per una altra, Fuster assajava la història valenciana lligant-la en tot moment amb la de la catalanitat com a col·lectiu ampli que anava més enllà de les fronteres de Catalunya. Quan Baydal, amb un coneixement de l'època més profund del que podia tenir Fuster en 1962, posa l'èmfasi en l'enfrontament del binomi valencians-aragonesos, no fa una mica el mateix? És evident que la proposta del medievalista és la de demostrar que malgrat l'origen divers dels valencians -catalans, aragonesos, castellans, navarresos, etc.- aquests van iniciar una mena d'oblit de les seues arrels culturals per a passar a identificar-se com a valencians. Aquesta identificació, però, no fou una identitat exclusiva. Baydal ho explica encertadament, en el sentit que els homes i dones de l'Edat Mitjana valenciana mantingueren una mena de dualitat identitària entre la valencianitat política naixent i la catalanitat o “aragonositat” cultural d'origen. Ara bé, del llibre es desprén que a partir de mitjans del segle XIV la valenciana fou la principal. I de quina manera s'aconsegueix contraposar la identitat valenciana creada davant la identitat catalana o aragonesa d'origen? La clau, com demostra el llibre, es troba en l'aspecte polític de la identitat, en l'àmbit institucional i no en el lingüístic. Si el fusterianisme va convertir la llengua en l'element que donava forma a la identitat dels valencians, Baydal situa aquest la gènesi en la configuració política i institucional del regne. Tot plegat, però, ens porta a fer-nos una sèrie de preguntes. Per què els valencians de llengua catalana van abraçar la valencianitat com a identitat confrontada als interessos de la noblesa d'origen aragonès? De fet la catalanitat d'origen apareix poc en el llibre tot i que en algun moment s'assenyala com un element important en la configuració de la identitat valenciana. Van fer el mateix els aragonesos i castellans que no formaven part de la noblesa? En quin grau fou així? Aquests punts són, des del meu punt de vista, una feblesa del text o, si més no, un dels buits que poden quedar al lector després de la seua lectura.

Un altre tema sobre què cal posar el focus d'atenció és la manca de representació que els territoris situats al sud de la la línia Biar-Busot tenen en el conjunt del llibre. El fet no és només atribuïble al treball de Baydal sinó que forma part de la tradició historiogràfica valenciana generada des del centre del país. El territori comprès per les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura continua generant certes incomoditats a l'hora de ser analitzat. Baydal no defuig d'estudi i tracta aquestes comarques, però en cap cas amb la mateixa profunditat que la resta. Les aportacions de l'autor estan fetes a partir dels interessants treballs d'Antoni Mas i Juan Antonio Barrio Barrio sobre la identitat i la Governació d'Oriola. Crec, però, que caldria aprofundir més perquè el coneixement de la identitat dels homes i dones del sud en temps medievals ens pot ajudar a entendre la complexitat identitària actual i, sobretot, l'heterogeneïtat de les identitats existents al regne de València en temps medievals. També se sentiren valencians els pobladors d'Elx mentre aquest municipi formà part de Barcelona? De quina manera hem d'analitzar territoris com Novelda on el 1609 fou expulsat el 80% de la seua població perquè era morisca? I Montfort o Asp? I Crevillent? Per no parlar del paper d'Oriola en tot aquest conjunt territorial i la identitat dels seus ciutadans. Com dic, aprofundir en aquest estudi queda pendent.

De tot plegat crec que una de les idees més interessants que transmet el llibre per a l'estudi de les identitats i les nacions és que aquestes no tenen un moment fundacional concret sinó un recorregut històric que les va construint, formant i transformant. Malgrat que del llibre de Baydal es puga deduir que l'autor assenyala el segle XIV com a moment fundacional, l'extensió cronològica que suposa un segle tira per terra la romàntica idea de la data de naixemenet de la nació. En aquest sentit, els valencians no serien valencians perquè Jaume I va entrar el 9 d'octubre de 1238 a la ciutat de València. El que importa en la configuració de la valencianitat, realment, és el desenvolupament posterior de la comunitat humana assentada en aquest territori. És en aquest moment que es configura aquesta nova identitat peninsular que abans no existia. D'aquesta manera la conclusió és clara: les identitats són construccions culturals, filles d'uns temps històrics concrets i, sobretot, fruit de processos de llarga durada. De la mateixa manera que la identitat espanyola no naix per dos paràgrafs de la Constitució de Cadis sinó que, en tot cas, a partir d'aquest moment es va configurant al llarg del segle XIX, la valenciana tampoc va nàixer amb Jaume I ni, segles després, com a relat regionalista de Blasco Ibáñez. Com demostra Vicent Baydal tot plegat és molt més complex i heterogeni.

En definitiva el treball de Vicent Baydal es converteix en la darrera aportació historiogràfica per a entendre l'origen dels valencians com a col·lectiu. A diferència d'altres textos, però, es tracta d'un relat construït a partir de dades objectives, documentades i treballades on el marge d'interpretació o especulació subjectiva és estret o gairebé nul. Probablement ens trobem davant d'un text que tanca, si més no per un llarg període, el debat sobre la qüestió que planteja. A mi, però, m'obri un altre debat. I com que ja hem advertit que això no pretenia ser una ressenya estrictament acadèmica crec que cal preguntar-nos si encara a dia d'avui els valencians se senten valencians. Entre el Sénia i el Segura tenim un problema que no es remunta al segle XIV sinó a l'actualitat. Quan es tornaran a sentir valencians els valencians? Parle d'identitat ja que altra cosa són les propostes polítiques que cadascú de nosaltres puguem tenir en el present per al futur. Això és presentisme, o futurisme polític, però no història. Ara bé: el tema urgeix, i molt.

Podemos: tesi, antítesi i síntesi d'un nou nacionalisme espanyol?

Podemos ha estat la gran sorpresa de les passades eleccions europees. Bé, sorpresa per a l'stablishment que es pensava a si mateix com a intocable i representant d'un sistema impenetrable per ningú que no foren ells, els garants del bipartidisme. Per als que xafem carrer la sorpresa es deriva en tot cas del nombre de diputats i no tant del fet d'haver tingut uns molt bons resultats. És evident que alguna cosa es mou des de fa anys i tots els inputs polítics que ens envolten així ho demostren. Podemos, doncs, és una bufada d'aire fresc necessària en el panorama polític espanyol, especialment aquell que parteix d'una idea de nació espanyola de matriu castellanocèntrica.

Aquestes línies, però, no pretenen analitzar ni el bon resultat electoral de Podemos, ni el programa social del partit, ni la ideologia política (si és que la té en els paràmetres de la modernitat!), ni tan sols si el partit de Pablo Iglesias és realment un competidor per a la CUP. Això ja ho estan fent altres i molt millor que jo. El que vull és analitzar el paper de Podemos en el nacionalisme espanyol i la seua capacitat per reformular l'espanyolisme, si és que això és possible.

El regeneracionisme com a tesi

Tal com explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. Això ho deixen per a uns altres, els de la “perifèria”. Els Unamunos i Ortegas sempre van preferir distanciar-se d'una paraula que els incomodava perquè la identificaven ja no com a un concepte revolucionari i liberal -tal com ho havia estat durant la primera part del XIX- sinó amb la tradició i la reacció. I aquestes idees van mutar durant els anys republicans en aquella mena d'identitat simbiòtica que identificava mitjançant la República allò universal amb allò particular, creant així un nacionalisme que no es reconeixia com a nacionalista. D'aquesta manera el nacionalisme espanyol passava a convertir-se en el primer nacionalisme no nacionalista de la història. És a dir, en un moviment que tot i defensar una bandera, una llengua, unes fronteres, unes tradicions, un projecte nacional, deia fer-ho des d'uns paràmetres diferents dels del nacionalisme. Quins eren aquests? Doncs fonamentalment estem parlant de l'ús del concepte “pàtria” com a substitutiu.

El franquisme com antítesi

L'apropiació que el franquisme va fer de la idea d'Espanya provocà que totes aquelles maneres d'entendre Espanya que no encaixaven amb els esquemes del nacionalcatolicisme foren enteses com una antítesi de la nació espanyola. I realment l'oposició al règim s'ho va creure. De fet, difícilment trobem partits d'esquerres i opositors al franquisme que feren bandera de l'espanyolitat, ni des del concepte "nacionalista" ni tampoc des del de "pàtria". És més, autors com Núñez Seixas han identificat, crec que de forma sobredimensionada, en els partits espanyols d'esquerres una mena d'assumpció del programa polític dels nacionalismes “perifèrics” durant els anys 70. En aquest sentit, si bé és cert que l'al·lèrgia de l'esquerra respecte el nacionalisme franquista va portar a assumir elements de reivindicació nacional en territoris com Catalunya, el País Basc, Galícia o el País Valencià diferents del paradigma nacional espanyol, també ho és que no ho hem d'exagerar. El politòleg valencià Jordi Muñoz ho demostra en el seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? on, també, d'una manera molt interessant acaba arribant a la conclusió que el nacionalisme de l'esquerra espanyola en el fons no està tan allunyat del de la dreta. Perquè els programes polítics d'aquesta esquerra, en realitat, estava més a prop de la retòrica per l'efecte de la força que té el catalanisme o el basquisme més que no pas per la creença real d'una altra manera radicalment diferent d'entendre Espanya. Podemos faria bé en analitzar el paper que va jugar aquesta esquerra espanyola de la transició que, al cap i a la fi, no va ser capaç d'encapçalar un projecte identitari espanyol de matriu progressista.

Podemos pot representar la síntesi?

Abans de donar resposta a si Podemos pot representar la síntesi entre la tesi i l'antítesi del nacionalisme espanyol, cal advertir el lector que aquesta síntesi ja s'ha intentat donar. Ha estat el que inspirant-se en el pensament de l'alemany Habermas, s'ha vingut a conèixer com a “patriotisme constitucional”. La fórmula ha intentat en certa manera recuperar el regeneracionisme del segle passat barrejant-lo amb una defensa cega de la Constitució de 1978. En realitat no ha pogut escapar del paradigma nacionalista espanyol més clàssic, de forta matriu castellanocèntrica i poc comprensiu amb qualsevol idea nacional que no siga la que es projecta des de la “ancha meseta”. Per tant, la síntesi ha fracassat totalment i un bon exemple d'això és l'anomenat “procés català”. Perquè en Catalunya estan canviant moltes coses i d'una manera connectada i alhora diferent amb els canvis que es donen a nivell espanyol. Seria estúpid creure que Catalunya viu totalment al marge del que passa a la resta de l'Estat. També ho és creure que tot el que passa aquí no parteix d'una realitat pròpia que no es pot analitzar en els mateixos termes del que passa a Madrid, Sevilla o, mirant a casa nostra, el País Valencià per exemple.

Andreu Mayayo va qualificar fa uns anys la transició catalana com a “la ruptura catalana”. Perquè, efectivament, les eleccions de 1977 a Catalunya, com l'antifranquisme i el mateix procés de transició català, fou molt diferent de la resta de l'Estat. Catalunya té una dinàmica pròpia des de fa molts anys i això els darrers anys s'ha aguditzat. La pregunta és: Podemos està en condicions d'analitzar en els paràmetres correctes la particularitat catalana? Voldria pensar que sí, però la veritat és que tinc dubtes. Amb una recerca ràpida pel programa electoral de Podemos observem que la paraula “nació” no apareix ni una sola vegada. “País” ho fa sis vegades però sempre d'una manera poc concreta, sense deixar clar què entén Podemos pel seu país. Algú dirà que això és així perquè Podemos no és una força nacionalista i per tant no li cal anar reafirmant un projecte nacional concret. D'acord, però no ho compre. Pablo Iglesias i d'altres membres destacats del partit estan desenvolupant una mena de discurs patriòtic en clau espanyola molt potent. És el que podríem anomenar el “regeneracionisme social”, és a dir, un nacionalisme que no entén la nació com ho fa el nacionalisme clàssic sinó com a una estructura que ha d'estar al servei dels ciutadans lliures que la conformen. Al cap i a la fi és el mateix discurs que fa la CUP en l'actualitat per al cas català. Però, és clar, la CUP deixa clar quin és el seu projecte nacional, el seu subjecte polític, perquè aquest es troba en construcció -nation building- i Podemos no ho fa. Si més no, evita fer-ho clarament. La paraula “Espanya”, per exemple, que serviria per a identificar el marc nacional en el que es mou Podemos, només apareix dues vegades i en només un dels casos s'utilitza com a subjecte polític amb capacitat de decisió (en aquest cas per a sortir de l'OTAN). Per tant, el que fan és una reafirmació nacionalista a partir de la nació que ja existeix, l'espanyola, que en cap moment es qüestiona sinó que es reafirma, per activa o per passiva, actualitzant la dialèctica patriòtica. 

En diverses ocasions Pablo Iglesias s'ha mostrat partidari de l'anomenat “dret a decidir” dels catalans. En aquest sentit, el plantejament de Podemos, deixant a banda l'afer Jiménez Villarejo, és impecable. El dubte, però, és el següent: més enllà del dret dels catalans a autodeterminar-se, què ofereix Podemos a Catalunya? I als Països Catalans? Crec que aquí és on es troba la qüestió central respecte del marc identitari en què es mou Podemos i que té molt poc definit, no sé si per falta d'interès o per la incomoditat que el tema suposa fora de les anomenades “nacionalitats històriques”. Perquè Podemos té una nació que és Espanya i un projecte identitari que parteix del marc nacional espanyol. No s'hi val fer com Renan a finals del XIX que per a justificar França front a Alemanya ens parlava d'una nació voluntària de plebiscit diari oblidant que el marc nacional del qual partia era una rèmora de l'Antic Règim i la concepció centralista de l'Absolutisme. I és clar, l'altra pregunta és: que estan els catalans disposats a rebre del que podria ser una nova proposta nacional espanyola? En aquest sentit crec que tot plegat està més definit: un tracte d'igual a igual, entre dos subjectes nacionals diferents i diferenciats. I amb això no veig marxa enrere, si més no a nivell de majories socials. 

Com entén Podemos Espanya? Què ofereix Podemos a territoris com Catalunya, el País Valencià, les Illes, Euskal Herria o Galícia? Pot Podemos construir-se al marge dels processos d'identitat nacional existents en aquests territoris? Fins quan? Esperem que el procés de construcció de Podemos vaja aclarint aquests dubtes els pròxims mesos que de ben segur ens deparen un debat apassionant. 

Al sud de la frontera... Biar-Busot

Oliver Stone ens va regalar fa un parell d'anys un gran documental sobre el que passa a Amèrica del Sud. El film portava per títol “Al sur de la frontera”. No vos parlaré de la frontera que inspira aquesta pel·lícula sinó d'una altra, o altres, que han condicionat la nacionalitat dels valencians. Fa uns mesos vaig escriure sobre la importància que té la “província” en la identitat valenciana del sud. Aquesta administració espanyola ha marcat, i marca, la manera d'entendre la pertinença individual i col·lectiva en el País Valencià. Allò de “tres províncias y una región”, continua tenint un pes important, i crec que la “província” guanya a la “región”. La partició de l'antic regne de València en tres porcions administratives amb una institució concretada en les diputacions, ha estat letal per a trencar la unitat de pertinença a la valencianitat col·lectiva en què ens hem reconegut des de temps medievals. Si la dissolució d'una consciència de catalanitat comuna s'inicià a partir del XV, la de la valencianitat és efecte directe de la divisió administrativa  de la contemporaneïtat. I malauradament, a dia d'avui, per sota de la línia traçada entre Biar i Busot continua existint la tendència a identificar-se com a “alacantí”. “Borratxo i fi”, diu la dita popular. 

La província ens ha fet molt de mal. Ens l'hem creguda i li hem acabat donant fins i tot un component d'identitat. És cert, però, que la línia provincial competeix encara a dia d'avui amb la històrica línia Biar-Busot. És difícil trobar algú d'Alcoi, Dénia o Cocentaina que s'identifique com a “alacantí”. O pitjor encara: “alicantino”. “Borracho y fino”, arriben a traduir. A Novelda, Monòver, Castalla o, fins i tot, la Vila, ja no costa tant. Ans al contrari: “l'alacantinitat” s'ha propagat com una mena de plaga bíblica que sobrevola els pobles del sud. És també cert que s'ha anat recuperant una certa valencianitat comuna que intenta superar la identificació provincial individual i col·lectiva. Elx se'n salva, però no perquè tinguen una consciència valenciana majoritària, sinó perquè la ciutat de les palmeres voldria ser ella la província. Trist, però. Tot i així, el Misteri, el palmerar i el fort sentiment il·licità de part de la seua població es contraposen amb aquest “provincianisme de segona onada”. 

I com ho combatem això? Crec que ens cal començar a pensar en una divisió administrativa per al País Valencià que supere el marc de la comarca i servisca per a trencar l'hegemonia de la província. D'experiències supracomarcals interessants en comencen a haver. En el cas de les terres del Vinalopó fa anys que funcionen entitats com el Centre d'Estudis del Vinalopó que realitza una feina acadèmica que transgredeix el relat provincial circumscrivint-se exclusivament a l'àmbit vinaloponenc. Potser caldria convocar una mena de trobada a nivell de país per parlar sobre una proposta ferma de divisió territorial. Crec que en el cas del sud el tema és urgent. La província no és inofensiva ni neutral i la línia Biar-Busot encara pesa molt, com una llosa, sobre els que som/vivim per sota. Ens cal trencar-la amb la mateixa urgència que la provincial. La sensació constant de ser uns valencians de segona tampoc ajuda a superar el refugi identitari que ha suposat per molts l'alacantinitat. Algú s'atreveix a transgredir amb una proposta? En les nostres mans està.

Publicat a Llibertat.cat 

Totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres

L'amic Xavi Sarrià, conegut per la seua tasca com a veu d'Obrint Pas, ha publicat el seu segon llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la inspirada en una història que se centra en la València dels anys noranta. El passat dimecres 9 d'abril vaig tenir l'oportunitat de presentar el llibre al Casal Independentista el Forn de Girona i, posats a aprofitar la feina, he decidit fer aquesta breu ressenya.

Fins a l'època contemporània, totes les cròniques de l'actualitat que ens han arribat han estat sempre al servei de la narració oficial d'uns fets. Descripcions socials totalment basculades als interessos del poder i poques vegades trobem relats que ens mostren clarament com era la societat. Amb l'arribada de l'època contemporània el paper de cronista s'amplifica més enllà d'aquells escriptors o pintors propers a l'aristocràcia, l'Església o directament la corresponent casa reial. Segurament, un d'aquests primers cronistes del “allò real” fou Goya. El pintor aragonès va ser capaç de mostrar la desgràcia, misèria humana i catàstrofe social que suposa la guerra. Les seues pintures negres, el realisme tràgic dels llenços sobre la guerra del Francès o les darreres obres de l'etapa de Bordeus, ens mostren com era la societat que li va tocar viure. Aquest paper de cronista dels “nadie”, que diria Galeano, el jugaran durant el XIX els pintors i literats del naturalisme i el realisme francès. Els vagons de tercera de Daumier, els pagesos de Millet i el compromís social de Gustave Courbet ens aporten un retrat, des de la subjectivitat del compromís individual, de crítica objectiva de la societat industrial. Aquella societat que la burgesia, la nova aristocràcia del capitalisme, no volia veure. Per no parlar de l'obra de Víctor Hugo i, com no, d'Emile Zola que ens mostra com més enllà del capitalisme i la misèria que li va associada, algun dia germinaria una nova societat.

En el cas valencià, l'obra de Xavi Sarrià enllaça amb els nostres propis novel·listes del realisme social valencià. El primer és evident qui és: Vicent Blasco Ibáñez. El patriarca del republicanisme valencià, al qual li podem retraure moltes coses, és el gran cronista del canvi de segle. El relat sobre la societat valenciana, el paper que juguen els llauradors de l'Horta, les seues relacions i el canvi social que es produeix en aquells anys, són el puntal fonamental de clàssics com La Barraca o Cañas y barro, imprescindibles per a conèixer el nostre passat. I en certa manera, la literatura de Blasco enllaça amb el nostre novel·lista més reeixit de la darreria del segle XX: Ferran Torrent. L'obra de Torrent s'ha convertit en la crònica dels vint anys de “neodesarrollisme zaplanista”. El realisme amb que ens descriu l'aristocràcia provinciana valenciana és digne, o indigne, de ser emmarcat. Tot i així, crec que la novel·la de Xavi Sarrià, malgrat els nexes d'unió que pot tenir amb llibres com Societat Limitada pel període cronològic amb que enllaça, des del punt de vista de la temàtica encaixa perfectament amb el relat de les classes populars valencianes iniciat per Torrent a Gràcies per la propina. En aquest sentit, i sense gaires pretensions perquè no és el meu terreny d'estudi, crec que l'obra de Sarrià es podria emmarcar dins d'un moviment que podem qualificar com de hiperrealisme social de la postmodernitat.

Totes les cançons parlen de tu és una mena de biografia no autoritzada, o sí, d'una generació molt concreta. Quina? La dels fills del postfranquisme, els damnificats de la transició espanyola. Xavi en forma part i, per tant, no li calia permís de ningú per a escriure aquesta biografia. Una generació que ve marcada per les frustracions polítiques de molts dels seus pares. Una generació que estudia en les primeres línies en la llengua pròpia o l'assignatura de valencià. Una generació que va de punk quan el moviment punk ja començava a desaparèixer a la resta d'Europa. Una generació que comença la seua militància política sense referents adults clars. I tota aquesta crònica social es fa a partir de la música. Sarrià ens retroba amb Maniàtica, La Polla Records, Extremoduro. Posa sobre la taula un dels grans debats metafísics del moment: Kortatu o Negu Gorriak? Public Enemy, Ramones, The Clash, Bob Marley, Nirvana, NOFX, Bad Religion, entre molts d'altres, que acaben enllaçant amb els referents dels nostres pares i mares: Al Tall, Llach i, com no, el gran Ovidi.

En definitiva, la novel·la de Xavi Sarrià és un llibre que s'ha de llegir. De lectura fàcil perquè l'escriptura és àgil, ens situa a molts de nosaltres en la nostra joventut. La història es desenvolupa a València, però podria haver estat a Elx, Castelló, Palma, Barcelona o, és clar, Novelda. És més, segurament, la història podria haver transcorregut, fins i tot, en qualsevol punt de l'Estat espanyol. Perquè, efectivament, totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres. Som el que som perquè som el que escoltem, però també cal que comencem a ser el que som perquè som el que llegim.  

Som molts, fills de la transició i el postfranquisme, que ens hem criat políticament agafats de la mà dels Obrint pas. El Xavi, el Robert, els dos Miquels i la resta de components del grup que han anat passant al seu costat els darrers vint anys, ens han acompanyat en festes, concerts, xarrades o manifestacions. I no només això: hem estat en determinats moments, també, companys de militància política. Organitzacions com Maulets, l'AEN o la CEPC, sempre estaran lligades a la nostra joventut. Podríem dir que hem crescut junts en molts aspectes de la vida. És el que en alguna ocasió he anomenat "la generació Obrint pas". Sense tutors, com una mena d'autodidactes de la política, aquells xiquets i xiquetes que vam nàixer a finals dels setanta i principis dels vuitanta, hem acabat sent músics, professors, poetes, escriptors, pintors (de brotxa grossa o fina) i tantes altres coses. Però el més important: ens hem mantingut fidels a unes idees polítiques, a uns projectes nacionals i socials que han anat creixent en adhesió. I Obrint pas ha jugat un paper fonamental, convertint-se en un dels grups musicals de referència.

El País Valencià de fa vint anys no és el mateix que l'actual. De vegades el pessimisme ens porta a creure que és pitjor. Això no és així. Ni en terres valencianes, ni a Catalunya o les Illes, hem retrocedit. Tot el contrari: sempre hem avançat. I ho hem fet al ritme de les melodies de la dolçaina d'en Gironès. Ho hem fet cantant les lletres de cançons plenes de contingut polític, de sentiments i de raons. Moviments com Escola Valenciana, l'expansió del discurs de l'esquerra independentista, la socialització de la idea dels Països Catalans, el creixent sentiment de valencianitat, entre d'altres, no s'entendrien sense la banda sonora que els ha acompanyat. Perquè no és possible una revolució sense música. Algú pensa que a dia d'avui tindríem tants grups de música en valencià si no hagueren existit els Obrint pas? Jo n'estic segur que no. I tot sempre avançant contracorrent.

Sempre recordaré el dia que Obrint pas va actuar a Novelda per festes. Fou el concert inaugural, el 18 de juliol de 2008. Això, que per a molts pot semblar un fet banal, va tenir una gran importància per a tots aquells novelders o valencians del Vinalopó que des de fa anys i panys hem treballat per dignificar valencianament el nostre poble i comarques. A molts companys vaig comentar: “això ve a ser com la gran victòria de l'assemblea de Maulets que anys enrere vam muntar a la comarca”. L'extrem sud del País Valencià és complicat i de vegades sembla que es troba massa allunyat de la resta del país. Un dia parlant amb l'amic Xavi Sarrià em deia “és que Novelda està lluny de València”. Aquella nit d'estiu, vosaltres ens vau ajudar a apropar-nos una mica més a la resta del país. Molts vos ho vam agrair i ho seguim fent.

El passat dijous 6 de març va tenir lloc l'últim concert d'Obrint pas a Barcelona. Si res canvia, també ha estat la darrera vegada que qui vos escriu ha pogut gaudir de la vostra música en directe. I ara que baixeu dels escenaris, i per tant ens haurem de trobar en altres hàbitats, només puc que agrair-vos tot el que heu fet pel país de l'olivera, per aquella terra que dia rere dia sembla que renaix de les cendres. Gràcies per ser la nostra banda sonora i per dignificar un país que altres han volgut indigne. Dels canvis que s'albiren  en l'horitzó en teniu una part de culpa. Del futur de llibertat que ens espera també. Gràcies per tot Obrint pas.

Ressenya de "No tots els mals vénen d'Almansa" de Pau Viciano per a Caràcters 65

L'Elx, el Barça i els “blaveros” catalans

Al País Valencià tenim uns espècimens polítics autòctons anomenats “blaveros”. Són uns individus que tenen com a finalitat negar la unitat de la llengua, fomentar l'anticatalanisme, i per tant l'antivalencianisme, i desenvolupar a partir d'aquests dos elements un espanyolisme regionalista visceral. Per la definició, cap catalanista n'hauria d'estar d'acord amb ells i menys encara col·laborar, per activa o per passiva, amb la seua estratègia política. I efectivament, no conec cap catalanista que n'estiga d'acord. Ara bé, segur que el catalanisme històric i clàssic que tant ha impregnat la societat catalana  i la cultura política del país no hi col·labora per passiva?

Sempre he estat contrari a la imatge que, de vegades, des del País Valencià s'ha donat cap a Catalunya de necessitar padrins. Allò que irònicament anomene “el missioner català”. Efectivament, els problemes dels valencians els han/hem d'arreglar els mateixos valencians. De fet: nosaltres ens els creem, nosaltres ens els resolem. Dit això, davant els atacs lingüístics i culturals, la cosa va més enllà de la política casolana. L'excusa per a desentendre's des dels altres territoris que compartim llengua no pot ser de cap de les maneres dir “això és cosa vostra”. La llengua que parlem valencians, catalans, andorrans, mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, és la mateixa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i, per tant, qualsevol atac contra aquesta ens hauria d'afectar per igual, siga al nord, al sud, terra endins o mar enllà. Cal superar la miopia política que ens fa creure que les agressions selectives i territorials a la llengua catalana són exclusives, i gairebé culpa, del territori que les pateix. La TIL, l'espanyolització de la toponímia valenciana o els atacs contra la immersió lingüística, formen part d'una sola i única estratègica de l'estat per aprofundir en el procés de substitució lingüística.

I davant d'això tenim dues opcions: o col·laborar o rebel·lar-nos. Aquells que en som conscients, que creiem que més enllà del nostre país hi ha una nació comuna que anomenem Països Catalans, ens rebel·lem. Ho fem denunciant les mentides contra la immersió lingüística en Catalunya. Solidaritzant-nos amb els mestres i professors en vaga a les Illes. Normalitzant senyals de trànsit amb esprai o brotxa. Però sobretot, ho fem no deixant passar ni una en temes lingüístics ni als que, teòricament, es diuen catalanistes. I això és el que vaig intentar fer el passat 5 de gener al Camp Nou mitjançant twitter. Amb major o menor fortuna, vaig escriure que “Com a valencià sent vergonya al camp nou quan la megafonia diu que juguem contra "el Elche" #ésElx @Catradioesports @LaTdP”. No sé si els responsables ho van llegir, però el cas és que des d'aquell moment la veu en off sempre va parlar de l'Elx. Me n'alegre, i molt. Ara bé, la meua satisfacció no fou total.

M'entristeix profundament veure com encara queden per aquí dalt tants “blaveros” catalans. Molts foren els qui respongueren la meua reflexió a la xarxa traient responsabilitats al Barça amb sentències del tipus “és el nom oficial del club” o “hauries de sentir vergonya pel que feu els valencians”. Sobre la primera excusa, evidentment que, i gràcies per la informació -com si jo no ho sapiguès!-, la junta directiva de l'Elx és la que menys fa per valencianitzar el club, començant pel nom de l'equip. Són una junta espanyolista i com a tal actuen. Ara bé, el Barça també és una junta, i per tant un club, espanyolista? Primera notícia si tenim en compte que sempre va amb el catalanisme per bandera. D'uns espanyolistes no pots esperar res en favor de la llengua. D'uns que es diuen catalanistes, el mínim és que no col·laboren amb la nostra espanyolització. No creieu? Aquests són els presumptes valors del Barça? Com a valencià, calanoparlant i culer no m'identifique pas. La segona excusa és una mena de rentat moral de la consciència. Perquè la majoria dels valencians tinguen poc respecte per la seua llengua -i recordem que també la vostra- els catalans hi heu de col·laborar? Evidentment que el problema comença en terres valencianes, però davant d'això tu tens dues opcions: o col·laborar a agreujar-lo o rebel·lar-te. El “blavero” català col·labora i a sobre es trau culpes, com els nens petits inconscients dels seus actes, dient “i tu més”.

En definitiva, el primer enemic de la llengua i la cultura catalana som nosaltres mateixos. A banda i banda del Sénia o a cada illa, tots som víctimes i botxins dels nostres actes. Superar complexos, estereotips que tenim els uns dels altres, no creure el discurs de l'enemic, i menys encara col·laborar-hi, són elements fonamentals per a poder sobreviure lingüísticament i culturalment. Siguem conscients i rebel·lem-nos contra nosaltres mateixos si cal. El “blaverisme” ni per activa ni per passiva. Si ho aconseguim, sobreviurem. Perquè “malgratot, la remor persisteix”.

Publicat a Llibertat.cat

Les cinc “i” valencianes davant del procés

Pel que he xarrat el darrer any amb gent de diferents territoris del País Valencià, la visió que es té de l'anomenat “procés català” es podria resumir en 5 conceptes que, casualment, comencen per la lletra “i”: indiferència, incredulitat, incomoditat, interès i interpel·lació. Cada visió, però, si partim de la base que la realitat és canviant i dialèctica, varia a mesura que tot plegat es va desenvolupant.

Indiferència. La majoria de la societat valenciana manté certa indiferència respecte a tot el que passa a Catalunya. Això respon a diversos factors. Per una banda a una dinàmica pròpia del País Valencià: prous problemes hi ha com per a preocupar-se pel que fan els catalans. A més, la societat valenciana no se sent majoritàriament lligada a la catalana, si més no més lligada que a la murciana, manxega o gallega. Sociològicament i políticament, el País Valencià funciona com una regió espanyola més i, per tant, actua com a tal. I la societat espanyola -que no determinada classe política o el lobby periodístic que l'acompanya- no té entre les seues preocupacions el que passa o deixa de passar a Catalunya. Aquesta situació, però, a mesura que el “procés” avança canvia.

Incredulitat. És un sentiment compartit tant per sectors despolititzats com, també, d'altres que mantenen certa consciència de país. Aquest sentiment me l'he trobat parlant fins i tot amb professors d'universitat de solvència analítica contrastada. Es veu com a impossible que Catalunya puga no sols independitzar-se sinó simplement convocar cap referèndum. Espanya no ho deixarà fer, diuen. La incredulitat, però, crec que d'igual manera que la indiferència es comença a curar amb l'avanç dels mesos i els passos que es van fent.

Interès. I tots aquests indiferents i incrèduls entren en una fase d'interès. No vol dir tampoc que s'ho acaben de creure o veure clar, simplement és que la bola es va fent tan gran que comencen a entendre que alguna cosa passa Sénia amunt i cal estar-hi atents. Aquest interès, però, continua sent distant. El procés és català i els valencians no hi tenim res a pelar. No va amb nosaltres. Altres dels interessats que parteixen d'una identificació nacional valenciana o de Països Catalans veuen el “procés” com una oportunitat. Però els canvis també generen pors i aquestes també queden reflectides en part de les reflexions que he pogut compartir.

Incomoditat. I la por ve provocada en part per la incomoditat que genera un “procés” que no és com molts ens l'havíem imaginat des de la nostra òptica nacional i política. La incomoditat la pateixen principalment els sectors nacionalment més conscients, des d'aquells que tenen com a objectiu la construcció del País Valencià, fins a aquells que van més enllà i imaginen els Països Catalans com a futur nacional plausible. Què fer? Posicionar-se en contra del que passa a Catalunya perquè no és tal com ho havíem imaginat és un suïcidi polític. Donar confiança al 100% tampoc satisfà ningú per la sensació que el projecte iniciat no contempla, si més no de manera més o menys clara, la construcció d'un futur compartit per catalans, andorrans, valencians i illencs. I bàsicament aquí és on rau el problema principal de tot plegat: no hi ha interpel·lació.

Interpel·lació. Des del minut 0 del “procés” el País Valencià no s'ha sentit interpel·lat. I segurament tampoc les Illes, la Catalunya Nord, la Franja o Andorra. Interpel·lats com a partícips de tot plegat, és clar. La participació dels altres països catalans ha vingut de la mà dels sectors polítics de cada territori que aposten per la construcció d'un futur compartit. I aquest és el gran drama, el problema al què hauríem de posar solució. La interpel·lació. Però no es tracta de dir “ei valencians, us apunteu?”. No és això. Ni ho demana en aquests termes la població valenciana ni és el que ara necessita el “procés” per a seguir avançant. Es tracta, doncs, de deixar de pintar el mapa i començar a construir-lo. La creació d'estructures de gestió comunes per als diferents territoris en determinats àmbits és el camí. En igualtat de condicions i partint de la base que tants països tants subjectes.

Tot plegat, però, només són sensacions. Potser m'equivoque i la realitat és diferent, amb unes visions més simples o complexes. Qui sap? Mentrestant, per aquí dalt tot avança. Cap a on? Ni idea, però avança i no podem ser mers espectadors.

Publicat a Llibertat.cat

Entrevista a l'Ara Balears 2/11/2013

"El nostre principal error ha estat mitificar una nació catalana homogènia"

L'historiador Antoni Rico (Alacant, 1979) acaba de publicar No tots els mals vénen d'Almansa (Edicions El Jonc), en què proposa "una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans"

PERE ANTONI PONS 

| Actualitzada el 02/11/2013 00:00

L'historiador Antoni Rico defensa la pervivència del projecte comú dels Països Catalans. DAVID BORRAT

El Grup Popular, majoritari al Parlament de les Illes Balears, va registrar recentment que es tramiti d'urgència la seva iniciativa per denunciar la "ingerència" del Parlament català i sentenciar que els Països Catalans "no existeixen".

"El Parlament de les Illes Balears manifesta que els 'Països Catalans' no existeixen i que les Illes Balears no formen part de cap 'País Català", diu, literalment, la proposició no de llei que els populars registraren a la Cambra i que, a més, sol·licitaren que es tramitàs pel "procediment d'urgència".

Mentre això succeeix en el debat polític, l'historiador Antoni Rico (Alacant, 1979) acaba de publicar No tots els mals vénen d'Almansa (Edicions El Jonc), en què proposa, segons explica el subtítol del llibre, "una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans".

L'autor ha parlat amb l'ARA Balears sobre els Països Catalans i sobre els diferents models de projecte nacional comú que hi ha segons el seu parer.

Per què considerau que és necessària fer ara aquesta "revisió crítica" de la construcció dels Països Catalans?

La construcció nacional dels Països Catalans com a projecte polític havia quedat en stand by des de la transició postfranquista. De fet, els únics que havien tractat el tema eren intel·lectuals com Joan Francesc Mira o Damià Pons, que apostaven, un des del valencianisme i l'altre des del mallorquinisme, per donar als Països Catalans la categoria de "nació cultural" però no política.

Per la seua banda, els partidaris de la idea política tenien com a darrer referent teòric el llibre de Josep Guia, És molt senzill: digueu-li Catalunya . La meua impressió és que calia reflotar el debat i, partint d'una renovació acadèmica i intel·lectual, reprendre el diàleg entre els diferents territoris que han de formar els Països Catalans.

Deis que no es pot renunciar als Països Catalans però que tampoc no es pot ser maximalista. Què proposau?

És fonamental que deixem d'entendre els Països Catalans com un projecte de Gran Catalunya, tal com ha fet l'independentisme clàssic de manera majoritària. També és important que el valencianisme, el mallorquinisme o el catalanisme històric tornin a apostar pels Països Catalans com a projecte comú per aconseguir un futur millor per a tots els territoris.

Apostau perquè els Països Catalans es construeixin des del pluralisme per intentar fugir de la imitació del model centralista com els casos francès i espanyol.

La diversitat és la potencialitat principal que tenen els Països Catalans com a projecte nacional. Hi ha dues maneres d'entendre la nació política: la jacobina, centralista i homogeneïtzadora. O bé la con/federalista, inclusiva i heterogènia. Aquesta segona crec que és la que millor s'adapta tant a la història com a la mateixa realitat política i social dels països de llengua catalana que han de formar els Països Catalans entesos com a nació política. A més, la nostra proposta nacional no pot ser igual que la que critiquem i de la qual ens volem separar.

Fer de la catalanitat una mena d'espanyolitat o francesitat no és la solució i, a més, és poc atractiu per a valencians i mallorquins. El "pluralisme" és la millor manera de combatre el discurs de la por que l'espanyolisme ha potenciat en terres valencianes o a les Illes, el clàssic "ens volen fer catalans". Doncs no, senyors: som valencians o som mallorquins (o menorquins, o eivissencs), tenim el nostre propi país i alhora compartim amb els catalans un projecte federal de nació que anomenem Països Catalans.

Afirmau que "la idea dels Països Catalans és avui molt fràgil". Quines en podríem dir que són les principals causes?

És fràgil per causes externes i internes. Les externes són òbvies. La transició va tancar el debat en fals generant unes elits polítiques als diferents territoris contràries als Països Catalans. I a més hi ha l'article de la Constitució espanyola que prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. Ara bé, les causes internes també hi són i en part són les que motiven el llibre. Alguna culpa tindrem els defensors dels Països Catalans si no hem estat capaços de convèncer la gran majoria dels nostres conciutadans, o no?! El nostre principal error ha estat no tenir en compte la diversitat i haver mitificat una nació catalana homogènia.

Quins són els elements que uneixen actualment els territoris que formen els Països Catalans?

La llengua continua sent l'element que dóna consistència i unitat a tots els territoris. Per això és l'element més atacat per l'espanyolisme. Ara bé, la llengua no pot ser l'únic element d'unió perquè això faria trontollar el projecte en aquells territoris del País Valencià que són valencians però no parlen català per motius històrics.

Cal potenciar altres elements que no s'han de fonamentar en criteris ètnics o històrics, sinó que han de servir per construir el que en el llibre anomene la "nació útil". Els Països Catalans han de ser atractius per a aquells que han de viure-hi.

Quins són aquests elements que es poden considerar útils?

Tenim interessos comuns en economia, en infraestructures, en cultura. Hi ha més coses que ens uneixen que no que ens separen i, sempre partint de les identitats particulars, cal posar-les en valor per construir una nació al servei de la gent que hi viu.

Entrevista web ARA Balears

“Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los”

Entrevista publicada a La veu del País Valencià el dimarts 10 de setembre de 2013:

Antoni Rico és un professor i escriptor que acaba de publicar el llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. L’autor del llibre pretén analitzar l’evolució històrica de la idea dels Països Catalans, els elements que ens porten a afirmar que són una sola o diverses nacions i la viabilitat de crear un mateix  projecte polític des de la diversitat, l’heterogeneïtat i el realisme que els tempos polítics dels diferents territoris marquen. En aquesta entrevista també fa un recorregut per la situació política i social als Països Catalans.

Xavier Pérez / Girona

-Qui és Antoni Rico?
Sóc un ja no tan jove (34 anys) professor de Secundària d'Història. Sóc de Novelda (Vinalopó Mitjà/Valls del Vinalopó, ho hauríem de discutir), però actualment visc a Girona, on treballe. Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat d'Alacant i en Antropologia Social i Cultural per la de Barcelona, estic fent la meua tesi doctoral a la Universitat de Girona sobre la influència de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques, que espere tenir llesta en un parell d'anys.

-Vosté va nàixer a Novelda, com veu el procés de castellanització del seu poble natal i els voltants?
Novelda es troba en una zona del País Valencià d'especial interès per la seua complexitat social i geogràfica. Terra de frontera amb Castella i Múrcia, amb una ciutat important com Alacant on el procés de castellanització és molt avançat i amb nuclis castellanoparlants propers com Asp, Monfort o Elda. Tot i així sóc optimista en el sentit que pense que la substitució lingüística no depén tant de fenòmens externs sinó interns. Som els valencians, i en aquest cas els novelders, els qui hem de tenir clar quina és la nostra llengua i comunitat cultural. Ací és on rau el problema: encara no tenim a dia d'avui ni consciència de país ni menys encara de pertànyer a una realitat com la dels Països Catalans. Cal incidir i treballar en aquesta direcció.

-I com veu vosté el País Valencià des de la vessant política, econòmica, cultural i social?
L'any 1966 en una entrevista per al ‘Pensamiento Navarro’, li feien la següent pregunta a Joan Fuster: “¿Tiene confianza en el pueblo valenciano? ¿Cree en milagros?” I ell donava la següent resposta: “Sí, tengo confianza en el pueblo valenciano. Hay que tener confianza en el pueblo. En el fondo, todo es un problema de “toma de conciencia”, por decirlo así”.És evident que la situació del País Valencià no és la desitjada per tots aquells que ens agradaria un país lliure i amb un model social i econòmic realment just. En determinats aspectes la sensació és que hem anat a pitjor. Tot i així, torne a ser optimista: mai havíem tingut moviments socials com Escola Valenciana, grups de música com Obrint Pas, la Gossa Sorda o Orxata Sound System, casals i ateneus populars de marcat caràcter valencianista, editorials de renom com Afers, etc. I tot això fet des del País Valencià i per valencians. La imatge que el País Valencià és el PP és totalment errònia i a més insultant per tots aquells que dia a dia lluiten, construeixen un país diferent al caciquisme espanyolista dissenyat per la dreta valenciana. 

-Parlem del seu llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. Què vol transmetre al lector?
Doncs que els Països Catalans són possible però que els hem de començar a pensar i construir de manera diferent a com ho hem fet els darrers cinquanta anys. En certa manera, el llibre és el fruit de la reflexió que he hagut de fer els darrers temps a partir de les lectures i treballs al voltant de la tesi doctoral i, per altre costat, també de la meua praxi política com a militant de l'esquerra independentista. Em considere un fusterià crític que creu que entre l'anomenada “tercera via” que nega la possibilitat de construir els Països Catalans i el catalanisme més ortodox que tracta el País Valencià com una regió, com una part de la catalanitat, hi ha un terme mig que en realitat és el que més ens convé. I tot això fet des de l'autocrítica i el qüestionament d'un mateix. Si la gent fins ara no ha “comprés” el discurs dels Països Catalans, o ni tan sols seriosament el de País Valencià, no és perquè tinguem un país d'idiotes que encara han d'obrir els ulls. Alguna cosa haurem fet malament, no?

-En el seu llibre vosté analitza l’evolució dels Països Catalans. Per què creu que al País Valencià eixa paraula és maleïda. El famós “no ens faran catalans” de la dreta?
Francesc de P. Burguera parla de tres oportunitats perdudes: Renaixença, II República i Transició. Bé, sí i no. Hi ha una mica de tot. Per una banda, els partidaris dels Països Catalans en els anys setanta, que és quan va haver el debat més profund sobre el tema, es pensaven que en realitat n'eren més dels que en el fons eren. La dreta va saber jugar molt bé les seues cartes perquè estaven ben marcades i certament la manipulació de la ignorància de determinats sectors populars va ser molt gran. A més, com diria Lluís Maria Xirinacs, la traïció dels líders també va ser considerable. Ara bé: tota la culpa és de tercers? No m'agraden les teories que només veuen enemics i culpables fora de les files dels “bons de la pel·lícula”. Pensar que la culpa és només dels contraris als Països Catalans és massa simple i no ens dóna una resposta satisfactòria, si més no des d'un punt de vista intel·lectual i històric. Potser polític sí: satisfà determinat microcosmos del nacionalisme valencià. Crec que la clau està que els Països Catalans es comencen a veure com un projecte útil per a la societat que vol incloure, més enllà dels elements lingüístics o històrics que ens poden ajudar a justificar aquesta construcció nacional. És el que anomene en el llibre i en algun article la “nació útil”. Al cap i a la fi, si els valencians es troben bé sent espanyols és perquè identifiquen aquesta estructura nacional, per molt que ens sobte, com a útil per als seus interessos.

-En un futur veu un projecte de nació amb tots el territoris dels Països Catalans?
Rotundament sí. Per això dedique part de la meua vida al projecte. A ningú li agrada perdre el temps i si milite on milite (la CUP), escric el que escric, etc. és perquè crec que té futur i que podem guanyar. Ara bé, depén de nosaltres, que sapiguem interpretar bé com han de ser aquests Països Catalans, les seues realitats diverses, les diferents evolucions històriques de cada país que el conformen, etc. Si la proposta passa per l'heterogeneïtat, el confederalisme/federalisme, el respecte a la realitat territorial, el fet d'entendre que a hores d'ara els Països Catalans no són un sol subjecte polític sinó tants com països els han de conformar, el projecte té futur. Però sobretot cal convertir-los en creïbles, cal traure'ls de l'estat d’entelèquia metafísica en què fa tants anys que es troben. I evidentment, per a fer Països Catalans des del País Valencià primer cal fer sentir a tots habitants d'entre el Sénia i el Segura membres d'una mateixa comunitat humana, superar el provincianisme tan arrelat encara. Això però, ha de ser paral·lel al projecte dels Països Catalans i no s'ha de veure com a contrari a aquest.

-Queda un dia per a la diada de Catalunya. Creu que els espanyols i més concretament el PP estan preocupats per la repercussió internacional de la cadena humana?
Sincerament estic desconcertat perquè no els veig gaire amoïnats. Tant el PP com la societat espanyola pensa que tot això és mentida, que no va de veres. Estan totalment confiats que això als catalans ja els passarà. L'ambient, si més no a les comarques gironines és de convenciment total que Catalunya serà independent en breu. Porte uns deu anys vivint aquí dalt i mai havia vist una efervescència independentista tan gran i forta com la dels darrers dos anys. El creixement del sobiranisme en tots els sectors socials, polítics, econòmics, intel·lectuals ha estat espectacular i algun dia s'hauria d'estudiar perquè el tema dóna per molt.

-Em podria donar una data per la independència de Catalunya?
Buf, no. Faig història, no futurologia. I la veritat és que seria una predicció massa atrevida.

-Una curiositat. Juga net CIU en aquest procés?
CiU s'ha vist desbordat per un procés que és més social que polític. Allò de “la puta i la Ramoneta” és l'essència de la cultura política de CiU, però ara saben que si ho posen en pràctica ERC els menjarà el terreny, com de fet ja està fent. Tant la crisi, la deriva neoliberal de CiU com el procés d'independència està ajudant a clarificar els diferents espais polítics realment existents a Catalunya. Jo no me’ls creuré fins que veja que convoquen un referèndum real i no de pandereta. I menys encara després de les darreres declaracions dilacionistes del president Mas parlant de plebiscitàries per al 2016. Crec que no han abandonat la idea de pactar amb el govern espanyol un finançament millor i vendre-ho com una gran victòria.

-I què li sembla l’actitud del PSC?
Aquí sí que em veig amb cor de fer una predicció: veurem la desaparició del PSC en breu. De fet, ja fa mesos que s'està desintegrant. En una situació política que demana respostes no pots jugar a voler representar un terme mig que a hores d'ara no existeix. No es pot ser federalista si ningú es vol federar amb tu. És estúpid, tant políticament com intel·lectualment. A més, tot el que fa el seu líder Pere Navarro no té ni cap ni peus, ni estratègia ni tàctica. Com es pot dir d'esquerres i voler privatitzar el dret a manifestació obligant els ciutadans que vulguen exercir aquest dret a pagar els costos de seguretat? Doncs això, ni cap ni peus.

-Tornant al País Valencià. És optimista de cara a un canvi social i polític en les properes eleccions autonòmiques i locals?
Sóc optimista en el sentit que crec que el PP perdrà la majoria absoluta i pel que sembla ho tindrà difícil per sumar amb forces nacionalistes espanyoles com UPyD. Ara bé, no sóc tan optimista amb l'alternativa. Si aquesta és el PSPV-PSOE ja sabem que ens espera. I si Compromís i Esquerra Unida (formacions on tinc bons amics i gent amb la que puc confiar políticament) entren en el joc d'un possible tripartit amb els socialistes, hauran d'anar amb molt de compte per a no repetir les errades del nord del Sénia. Tot dependrà, evidentment, de la correlació de forces. Crec, però, que ha arribat el moment d'entendre la política d'una manera totalment diferent a com s'ha fet els darrers trenta anys. La política de partit i entre partits està caduca i la societat la veu inútil. És el moment de construir veritables alternatives de poder al sistema, des de la base, des dels moviments socials, els casals i ateneus, aquesta ha de ser la clau per a una alternativa política per al País Valencià en el segle XXI. S'hauria d'analitzar també si el país té aquests condicionants per al canvi de paradigma polític. La resta només servirà perquè el PP torne altra volta al poder algun dia perquè l'alternança és l'essència d'aquesta societat de vençuts i no de convençuts.

-Com qualificaria el nacionalisme valencià
Com a heterogeni, ampli i en constant evolució. Crec però, que hem de començar a abandonar el terme “nacionalisme”, més propi del paradigma de la modernitat que de l'escenari polític del segle XXI. A mi m'agrada dir que sóc independentista i valencià, prescindint del mot “nacionalista”. I és fonamental que comencem tots plegats, des de l'esquerra independentista, ERPV i els sectors d'Esquerra Unida i Compromís favorables als Països Catalans, a construir un relat unitari i de projecte comú per als valencians. Compte: no parle ni de coalicions electorals, ni de pactes de cap mena. Parle que ens posem d'acord sobre quin és el nostre país i la nostra nació i cadascú, des de la seua ideologia i projecte polític, comencem a avançar en una mateixa direcció de construcció nacional. ¿Tan difícil és arribar a l'acord que ens cal construir el País Valencià en primer terme i que aquest pot formar part d'un projecte comú amb catalans i mallorquins? ¿Qui té por als Països Catalans? Els únics que n'haurien de tenir són els estats espanyol i francès.

-Per últim, quina idea fonamental vol que el lector tinga del seu llibre, en poques paraules?
Que les nacions no són sinó que es fan, es construeixen. Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los i per tant només depén de nosaltres, de ningú més.