Podemos: tesi, antítesi i síntesi d'un nou nacionalisme espanyol?

Podemos ha estat la gran sorpresa de les passades eleccions europees. Bé, sorpresa per a l'stablishment que es pensava a si mateix com a intocable i representant d'un sistema impenetrable per ningú que no foren ells, els garants del bipartidisme. Per als que xafem carrer la sorpresa es deriva en tot cas del nombre de diputats i no tant del fet d'haver tingut uns molt bons resultats. És evident que alguna cosa es mou des de fa anys i tots els inputs polítics que ens envolten així ho demostren. Podemos, doncs, és una bufada d'aire fresc necessària en el panorama polític espanyol, especialment aquell que parteix d'una idea de nació espanyola de matriu castellanocèntrica.

Aquestes línies, però, no pretenen analitzar ni el bon resultat electoral de Podemos, ni el programa social del partit, ni la ideologia política (si és que la té en els paràmetres de la modernitat!), ni tan sols si el partit de Pablo Iglesias és realment un competidor per a la CUP. Això ja ho estan fent altres i molt millor que jo. El que vull és analitzar el paper de Podemos en el nacionalisme espanyol i la seua capacitat per reformular l'espanyolisme, si és que això és possible.

El regeneracionisme com a tesi

Tal com explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. Això ho deixen per a uns altres, els de la “perifèria”. Els Unamunos i Ortegas sempre van preferir distanciar-se d'una paraula que els incomodava perquè la identificaven ja no com a un concepte revolucionari i liberal -tal com ho havia estat durant la primera part del XIX- sinó amb la tradició i la reacció. I aquestes idees van mutar durant els anys republicans en aquella mena d'identitat simbiòtica que identificava mitjançant la República allò universal amb allò particular, creant així un nacionalisme que no es reconeixia com a nacionalista. D'aquesta manera el nacionalisme espanyol passava a convertir-se en el primer nacionalisme no nacionalista de la història. És a dir, en un moviment que tot i defensar una bandera, una llengua, unes fronteres, unes tradicions, un projecte nacional, deia fer-ho des d'uns paràmetres diferents dels del nacionalisme. Quins eren aquests? Doncs fonamentalment estem parlant de l'ús del concepte “pàtria” com a substitutiu.

El franquisme com antítesi

L'apropiació que el franquisme va fer de la idea d'Espanya provocà que totes aquelles maneres d'entendre Espanya que no encaixaven amb els esquemes del nacionalcatolicisme foren enteses com una antítesi de la nació espanyola. I realment l'oposició al règim s'ho va creure. De fet, difícilment trobem partits d'esquerres i opositors al franquisme que feren bandera de l'espanyolitat, ni des del concepte "nacionalista" ni tampoc des del de "pàtria". És més, autors com Núñez Seixas han identificat, crec que de forma sobredimensionada, en els partits espanyols d'esquerres una mena d'assumpció del programa polític dels nacionalismes “perifèrics” durant els anys 70. En aquest sentit, si bé és cert que l'al·lèrgia de l'esquerra respecte el nacionalisme franquista va portar a assumir elements de reivindicació nacional en territoris com Catalunya, el País Basc, Galícia o el País Valencià diferents del paradigma nacional espanyol, també ho és que no ho hem d'exagerar. El politòleg valencià Jordi Muñoz ho demostra en el seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? on, també, d'una manera molt interessant acaba arribant a la conclusió que el nacionalisme de l'esquerra espanyola en el fons no està tan allunyat del de la dreta. Perquè els programes polítics d'aquesta esquerra, en realitat, estava més a prop de la retòrica per l'efecte de la força que té el catalanisme o el basquisme més que no pas per la creença real d'una altra manera radicalment diferent d'entendre Espanya. Podemos faria bé en analitzar el paper que va jugar aquesta esquerra espanyola de la transició que, al cap i a la fi, no va ser capaç d'encapçalar un projecte identitari espanyol de matriu progressista.

Podemos pot representar la síntesi?

Abans de donar resposta a si Podemos pot representar la síntesi entre la tesi i l'antítesi del nacionalisme espanyol, cal advertir el lector que aquesta síntesi ja s'ha intentat donar. Ha estat el que inspirant-se en el pensament de l'alemany Habermas, s'ha vingut a conèixer com a “patriotisme constitucional”. La fórmula ha intentat en certa manera recuperar el regeneracionisme del segle passat barrejant-lo amb una defensa cega de la Constitució de 1978. En realitat no ha pogut escapar del paradigma nacionalista espanyol més clàssic, de forta matriu castellanocèntrica i poc comprensiu amb qualsevol idea nacional que no siga la que es projecta des de la “ancha meseta”. Per tant, la síntesi ha fracassat totalment i un bon exemple d'això és l'anomenat “procés català”. Perquè en Catalunya estan canviant moltes coses i d'una manera connectada i alhora diferent amb els canvis que es donen a nivell espanyol. Seria estúpid creure que Catalunya viu totalment al marge del que passa a la resta de l'Estat. També ho és creure que tot el que passa aquí no parteix d'una realitat pròpia que no es pot analitzar en els mateixos termes del que passa a Madrid, Sevilla o, mirant a casa nostra, el País Valencià per exemple.

Andreu Mayayo va qualificar fa uns anys la transició catalana com a “la ruptura catalana”. Perquè, efectivament, les eleccions de 1977 a Catalunya, com l'antifranquisme i el mateix procés de transició català, fou molt diferent de la resta de l'Estat. Catalunya té una dinàmica pròpia des de fa molts anys i això els darrers anys s'ha aguditzat. La pregunta és: Podemos està en condicions d'analitzar en els paràmetres correctes la particularitat catalana? Voldria pensar que sí, però la veritat és que tinc dubtes. Amb una recerca ràpida pel programa electoral de Podemos observem que la paraula “nació” no apareix ni una sola vegada. “País” ho fa sis vegades però sempre d'una manera poc concreta, sense deixar clar què entén Podemos pel seu país. Algú dirà que això és així perquè Podemos no és una força nacionalista i per tant no li cal anar reafirmant un projecte nacional concret. D'acord, però no ho compre. Pablo Iglesias i d'altres membres destacats del partit estan desenvolupant una mena de discurs patriòtic en clau espanyola molt potent. És el que podríem anomenar el “regeneracionisme social”, és a dir, un nacionalisme que no entén la nació com ho fa el nacionalisme clàssic sinó com a una estructura que ha d'estar al servei dels ciutadans lliures que la conformen. Al cap i a la fi és el mateix discurs que fa la CUP en l'actualitat per al cas català. Però, és clar, la CUP deixa clar quin és el seu projecte nacional, el seu subjecte polític, perquè aquest es troba en construcció -nation building- i Podemos no ho fa. Si més no, evita fer-ho clarament. La paraula “Espanya”, per exemple, que serviria per a identificar el marc nacional en el que es mou Podemos, només apareix dues vegades i en només un dels casos s'utilitza com a subjecte polític amb capacitat de decisió (en aquest cas per a sortir de l'OTAN). Per tant, el que fan és una reafirmació nacionalista a partir de la nació que ja existeix, l'espanyola, que en cap moment es qüestiona sinó que es reafirma, per activa o per passiva, actualitzant la dialèctica patriòtica. 

En diverses ocasions Pablo Iglesias s'ha mostrat partidari de l'anomenat “dret a decidir” dels catalans. En aquest sentit, el plantejament de Podemos, deixant a banda l'afer Jiménez Villarejo, és impecable. El dubte, però, és el següent: més enllà del dret dels catalans a autodeterminar-se, què ofereix Podemos a Catalunya? I als Països Catalans? Crec que aquí és on es troba la qüestió central respecte del marc identitari en què es mou Podemos i que té molt poc definit, no sé si per falta d'interès o per la incomoditat que el tema suposa fora de les anomenades “nacionalitats històriques”. Perquè Podemos té una nació que és Espanya i un projecte identitari que parteix del marc nacional espanyol. No s'hi val fer com Renan a finals del XIX que per a justificar França front a Alemanya ens parlava d'una nació voluntària de plebiscit diari oblidant que el marc nacional del qual partia era una rèmora de l'Antic Règim i la concepció centralista de l'Absolutisme. I és clar, l'altra pregunta és: que estan els catalans disposats a rebre del que podria ser una nova proposta nacional espanyola? En aquest sentit crec que tot plegat està més definit: un tracte d'igual a igual, entre dos subjectes nacionals diferents i diferenciats. I amb això no veig marxa enrere, si més no a nivell de majories socials. 

Com entén Podemos Espanya? Què ofereix Podemos a territoris com Catalunya, el País Valencià, les Illes, Euskal Herria o Galícia? Pot Podemos construir-se al marge dels processos d'identitat nacional existents en aquests territoris? Fins quan? Esperem que el procés de construcció de Podemos vaja aclarint aquests dubtes els pròxims mesos que de ben segur ens deparen un debat apassionant. 

Ocho apellidos... hispánicos

Partisc de la base que res és neutral en aquest món, començant per aquest article i qui l'escriu. Mai ho he pretès i no començaré a ser-ho ara. Tampoc és neutral la darrera pel·lícula espanyola que ha obtingut èxit al cinema: Ocho apellidos vascos. I si els directors i productors ens ho volen fer creure, en realitat el que fan és prendre'ns per idiotes. La pel·lícula parteix d'un plantejament nacional, i per tant nacionalista, molt clar: “españoles todos”. A partir d'aquí el que cal és justificar l'espanyolitat comuna, entendre-la com un conjunt d'identitats regionals que viuen d'esquenes però que en el fons, si tots plegats férem l'esforç de conèixer-nos millor, seríem capaços d'arribar a identificar-nos. Fins i tot els terribles independentistes. I això és així més enllà que la pel·lícula puga fer riure en algun moment. Val a dir que menys del que m'esperava, però això ja és una qüestió personal i de maneres d'entendre l'humor.

Els independentistes parteixen normalment d'un plantejament políticament erroni: el projecte nacional espanyol és el mateix per a dreta i esquerra. Això no és així i és un tòpic que es desmunta ràpid: Unamuno i Azaña no eren Sánchez Mazas i Franco. I evidentment els seus hereus ideològics i la concepció nacional que traspuen tampoc. Algú dirà que fins i tot Josep Pla reconeixia que no hi havia res més semblant a un espanyol de dretes que un d'esquerres. Sí i no, perquè si gratem una mica és quan comencem a trobar els matisos. Ocho apellidos vascos és una barreja entre el “sano regionalismo bién entendido”i la tragicomèdia federal que vol protagonitzar el PSOE com a darrer intent de salvar el projecte nacional espanyol tal com l'hem entès des de la pèrdua de Cuba, Filipinas i Puerto Rico. A ningú se li escapa que Espanya està en crisi i no sols econòmica. El projecte nacional espanyol no acaba de trobar un rumb clar com a proposta nacional de futur atractiva per al conjunt i especialment en aquells territoris com Catalunya o el País Basc. Més enllà d'eurocopes i mundials, ser espanyol continua sent una llosa nacional poc estimulant. I d'això en són conscients els partidaris d'una nació espanyola més escorada cap a la diversitat territorial i uns plantejaments políticament “progressistes”.

Ocho apellidos vascos es posiciona en una mena de centralitat nacional que pretén allunyar-se tant del “España una y no cincuenta y una” com també dels que la volen “trencar”. Hàbilment i sense que l'espectador se n'adone, el relat de la pel·lícula posa en un mateix estadi de reivindicació territorial o identitària la Feria de Abril sevillana -que de ben segur és molt maca i divertida!- amb una manifestació de l'esquerra abertzale. I mentre riem de la banalització que suposa posar en nivells iguals una copa de finito d'uns còctels molotov, no som conscients del vertader missatge: la folclorització i regionalització de les identitats andalusa i basca. Abans de dir-me exagerat i posar-vos les mans al cap, reflexioneu sobre el tractament que es fa al film del tema. Sembla com si les reivindicacions nacionals basques siguen un capritx entre irracional i folclòric produït per la manca d'autoconeixement que “tenim els espanyols”. Doncs això: “españoles todos” que deia Suso del Toro. De segur que a molts andalusos que se senten espanyols els han entrat unes ganes enormes d'anar a visitar “las vascongadas”. A la inversa ho dubte molt, tot i que és la protagonista abertzale la que acaba marxant a Sevilla per amor. I crec que la intencionalitat política de la pel·lícula acaba fent més mal a la imatge que es té d'Andalusia fora d'aquest territori que la d'Euskal Herria o la mateixa esquerra abertzale que ho tenen tot bastant definit en el tema de la identitat.

Més enllà d'Enseinstein o la maquinària de Hollywood, el cinema espanyol tampoc és neutral ni inofensiu. Com tota activitat humana, per activa o per passiva, de manera conscient i inconscient, al darrere d'Ocho apellidos vascos i la possible sèrie de pel·lícules que ja han avisat que la seguiran en la mateixa direcció argumental sobre catalans, per exemple, s'amaga l'últim intent per salvar l'Espanya regional, que revestida de la diversitat autonòmica sorgida del postfranquisme, tot i que ho intenta i manté alguns elements que la diferencien, no acaba de presentar un model totalment alternatiu al centralisme històric. Què això és legítim? I tant, però no és neutral i crec que s'ha de dir.

Publicat a Llibertat.cat

Els Països Catalans no existeixen? "That is the question"

L'estudi de les nacions les darreres dècades és una mena de “that is the question” constant i gairebé perpetu. Fa uns dies, però, el Partit Popular de les Illes Balears ens ha il·luminat en aquesta travessia epistemològica tan complexa. L'últim gran descobriment: les nacions són entitats inventades, imaginades, creades pels humans. Totes? No, només els Països Catalans, és a dir, aquella nació que els hi fa nosa. Hauran llegit Anderson, Gellner o Hobsbwam? Tinc seriosos dubtes d'això. De fet, si els hagueren llegit, sabrien que totes les nacions comencen a “existir” des del plànol d'allò imperceptible i clarament fruit de la imaginació i arriben a la seua plenitud quan aconsegueixen passar a una mena de “realitat” tangible. El problema del Partit Popular i el nacionalisme espanyol que representa és que parteixen d'una veritat absoluta i inqüestionable anomenada Espanya (la qual és una estructura nacional tangible perquè té unes institucions que la trauen del plànol de la imaginació) i no són capaços d'entendre que més enllà d'aquesta (que segons el seu relat troba els orígens en Don Pelayo, Viriato o vés a saber si els dinosaures d'Atapuerca) la resta de comunitats nacionals també existeixen, o no, com la seua.

 El Partit Popular no és conscient del favor que li ha fet al projecte nacional dels Països Catalans. Una gran part del discurs nacionalista es sol construir a partir de la comparació, o la diferenciació, amb un altre. El clàssic binomi “nosaltres” i “ells” que tot nacionalisme necessita per a reafirmar-se en si mateix. En aquest sentit, allò que ha fet el PP és construir un “nosaltres” -balears que ens sentim espanyols- enfront d'un “altres” -els pancatalanistes que volen els Països Catalans-, i fent-ho han afirmat l'existència dels Països Catalans com a projecte de realització plausible.Al cap i a la fi el que han fet els Bauzà boys és mostrar el seu “nacionalisme banal”, com ho fa l'espanyolisme oficial allà on no es troba segur per l'existència d'un altre projecte nacional autòcton que el qüestiona. Perquè la idea d'Espanya no es pot viure de la mateixa manera a Burgos que a Palma, a Salamanca que a València. Als Països Catalans, l'espanyolisme parteix d'una certa inseguretat i per això s'ha de reafirmar constantment, sempre que pot, a partir de qualsevol símbol banal o mitjançant l'estrangerització del nacionalisme autòcton. Exemple: el blaverisme ha fonamentat el seu discurs sempre en convertir en forasters els valencianistes, en traïdors i venuts als catalans. La declaració del Parlament balear fa el mateix quan afirma que les Illes no “formen part de cap país català”. El fet de “formar part” et trau la possibilitat de “ser” que és molt diferent.

 Ara bé, els partidaris dels Països Catalans també ens equivocarem si pensem que el PP ataca la nostra proposta nacional perquè aquesta ja existeix, ja és una realitat feta i refeta com ho són la nació espanyola, francesa o alemanya. De la mateixa manera que el nacionalisme es construeix amb un “nosaltres” i un “ells”, també ho fa a partir d'un cert grau de particularisme que es projecta a allò universal. En un món de nacions tots volem ser nació. I aquest voler ser ens porta a afirmar que ja ho som i, de vegades, aquesta afirmació tan contundent ens pot allunyar de la realitat nacional que viu la població a la què li adjudiquem un gentilici nacional, una identitat que per a nosaltres està clara però per a ells no tant o si més no es veu amb matisos o fins i tot recels. La batalla en l'actualitat es troba en dos àmbits. Per un costat en la lluita per aconseguir que el fet diferencial valencià, català o de cada illa deixe de ser regionalment espanyol i passe a ser plenament nacional. Paral·lelament, l'altre àmbit d'actuació és el de dotar els Països Catalans d'una realitat tangible, és a dir, començar a construir estructures de treball conjunt que ajuden a visualitzar en un plànol de “nació real” el que fins ara no ha passat gairebé d'un projecte. I això darrer urgeix perquè a Catalunya l'anomenat “procés” segueix avançant mentre els Països Catalans continuen sense estar ni esperar-se. Els aconseguirem construir aquells que creiem en ells? That is the question.

Publicat a Llibertat.cat

El còctel d'UPyD a Novelda

La lectura del darrer article de Ricardo Moreno en el portal i periòdic www.noveldadigital.com és digne de ser comentat. El problema és que no sé per on començar perquè el pupurri de consignes i idees inconnexes és de jutjat de guàrdia. De fet, la primera pregunta que em ve al cap és: on vol arribar? Què pretén? Si alguna cosa tractem d'ensenyar a l'escola els docents és a entendre que qualsevol text ha de tenir un inici i un final, però sobretot un fil conductor lògic i coherent. L'article en qüestió ni se sap com comença ni sap com acaba i, menys encara, acabes de trobar cap fil de res. Siga com siga, no voldria entrar ara en una anàlisi gramatical i de forma sinó de caràcter polític i històric que és el que em pertoca.

La vomitada contra el PSOE

Que la socialdemocràcia hispànica va deixar fa molts anys el marxisme com a eina d'anàlisi i praxi ho sabem. De fet, aquest va ser el requeriment de Felipe González per a poder-se presentar com a cap de llista d'aquesta formació. Ara bé, què tenen a veure les polítiques de caràcter neoliberal que ha dut a terme el PSOE amb la descentralització de l'Estat? Per moltes voltes que li done no acabe d'entendre la relació. Una cosa és la política econòmica i social que els partits que han governat l'Estat espanyol han portat a terme els darrers anys a partir de les competències que la Sacrosanta Constitució de 1978 els ha atorgat i, una altra, el fet que el model autonòmic haja implicat una paulatina descentralització institucional de l'estat. I atenció, una descentralització que res té a veure amb el federalisme o confederalisme que alguns defensen, com per exemple des d'un punt de vista teòric partits com el socialista. Si el senyor Moreno el que vol, però, és justificar el seu nacionalisme centralista espanyol a partir de la pràctica política d'altres partits, el que està fent és trampa perquè una cosa no té res a veure amb l'altra.

Nacionalisme, marxisme i el ranci espanyolisme de sempre

Tot i així la part més divertida del text i alhora la més delirant és la que dedica a analitzar els diferents tipus de nacionalisme -l'espanyol que és el seu ni el cita- existents a l'Estat. El contubernio ETA-Bloc-PNV-BG (aquests últims no sé qui són, supose que vol dir BNG) és un grup de gent sense ideologia ni ànima que es dedica a perseguir espanyols allà on els veu "por el hecho de serlo". Sort que existeixen personatges com els d'UPyD per a denunciar aquestes injustícies a dia de hui. Sort en tenim que els deixebles de Lerroux ens expliquen la situació dramàtica que els pobres "espanyols" estan vivint. Si el senyor Moreno em dóna un número de compte encara faré un ingrés i col·laboraré amb la seua campanya "Save a spanish man".

"Los pueblos no tienen derechos". El senyor Moreno, d'aquesta manera, qüestiona un dels drets universals: el dret a l'autodeterminació. Així, anant frontalment contra la comunitat internacional, UPyD es converteix amb aquestes afirmacions en un partit directament antidemocràtic -per si algú en tenia dubtes- i, alhora, en els més nacionalistes del món. Perquè de les seues paraules es dedueix una afirmació contundent: només el poble espanyol té dret a existir al món, la resta, a diferència del meu, són invencions. El senyor Moreno abans d'escriure hauria de llegir una mica més, la veritat, i així deixaria de dir barbaritats com les escrites. Perquè senyor Moreno: tots els pobles del món, totes les nacions, són entitats inventades pels humans. Totes, fins i tot la seua sacrosanta pàtria hispànica que, segons vostè, existeix "des de hace cientos de años". No hi ha pensament més nacionalista al món que aquell que nega el dret a existir als demés i al mateix temps pensa que la seua és la millor. Igualet que el nacionalisme que destil·lava el franquisme, el nacional-socialisme alemany o l'imperialisme anglès del XIX.

En definitiva, un text sense cap ni peus, amb idees contradictòries entre si i carregat d'odi contra el diferent. No hi ha postura més nacionalista que aquella que es creu superior als altres, cosa que, val a dir, només defensa l'espanyolisme actualment. La resta de nacionalismes o d'entitats culturals/nacionals de l'Estat prou en tenim amb defensar-nos de personatges com els d'UPyD. I, val a dir, és una faena pesada i poc gratificant.