L'amic
Xavi Sarrià, conegut per la seua tasca com a veu d'Obrint Pas, ha
publicat el seu segon llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la
inspirada en una història que se centra en la València dels anys
noranta. El passat dimecres 9 d'abril vaig tenir l'oportunitat de
presentar el llibre al Casal Independentista el Forn de Girona i,
posats a aprofitar la feina, he decidit fer aquesta breu ressenya.
Fins a
l'època contemporània, totes les cròniques de l'actualitat que ens
han arribat han estat sempre al servei de la narració oficial d'uns
fets. Descripcions socials totalment basculades als interessos del
poder i poques vegades trobem relats que ens mostren
clarament com era la societat. Amb l'arribada de l'època
contemporània el paper de cronista s'amplifica més enllà d'aquells
escriptors o pintors propers a l'aristocràcia, l'Església o
directament la corresponent casa reial. Segurament, un d'aquests
primers cronistes del “allò real” fou Goya. El pintor aragonès
va ser capaç de mostrar la desgràcia, misèria humana i catàstrofe
social que suposa la guerra. Les seues pintures negres, el realisme
tràgic dels llenços sobre la guerra del Francès o les
darreres obres de l'etapa de Bordeus, ens mostren com era la
societat que li va tocar viure. Aquest paper de cronista dels
“nadie”, que diria Galeano, el jugaran durant el XIX els pintors
i literats del naturalisme i el realisme francès. Els vagons de
tercera de Daumier, els pagesos de Millet i el compromís social de
Gustave Courbet ens aporten un retrat, des de la subjectivitat del
compromís individual, de crítica objectiva de la societat
industrial. Aquella societat que la burgesia, la nova aristocràcia
del capitalisme, no volia veure. Per no parlar de l'obra de Víctor
Hugo i, com no, d'Emile Zola que ens mostra com més enllà del
capitalisme i la misèria que li va associada, algun dia germinaria
una nova societat.
En el
cas valencià, l'obra de Xavi Sarrià enllaça amb els nostres propis
novel·listes del realisme social valencià. El primer és evident
qui és: Vicent Blasco Ibáñez. El patriarca del republicanisme
valencià, al qual li podem retraure moltes coses, és el gran
cronista del canvi de segle. El relat sobre la societat valenciana,
el paper que juguen els llauradors de l'Horta, les seues relacions i el
canvi social que es produeix en aquells anys, són el puntal
fonamental de clàssics com La Barraca o Cañas y barro,
imprescindibles per a conèixer el nostre passat. I en certa manera,
la literatura de Blasco enllaça amb el nostre novel·lista més
reeixit de la darreria del segle XX: Ferran Torrent. L'obra de
Torrent s'ha convertit en la crònica dels vint anys de
“neodesarrollisme zaplanista”. El realisme amb que ens descriu
l'aristocràcia provinciana valenciana és digne, o indigne, de ser
emmarcat. Tot i així, crec que la novel·la de Xavi Sarrià, malgrat
els nexes d'unió que pot tenir amb llibres com Societat Limitada
pel període cronològic amb que enllaça, des del punt de vista de
la temàtica encaixa perfectament amb el relat de les classes
populars valencianes iniciat per Torrent a Gràcies per la
propina. En aquest sentit, i sense gaires pretensions perquè no
és el meu terreny d'estudi, crec que l'obra de Sarrià es podria
emmarcar dins d'un moviment que podem qualificar com de hiperrealisme
social de la postmodernitat.
Totes
les cançons parlen de tu és una mena de biografia no
autoritzada, o sí, d'una generació molt concreta. Quina? La
dels fills del postfranquisme, els damnificats de la transició
espanyola. Xavi en forma part i, per tant, no li calia permís de
ningú per a escriure aquesta biografia. Una generació que ve marcada
per les frustracions polítiques de molts dels seus pares. Una
generació que estudia en les primeres línies en la llengua pròpia
o l'assignatura de valencià. Una generació que va de
punk quan el moviment punk ja començava a desaparèixer a
la resta d'Europa. Una generació que comença la seua militància
política sense referents adults clars. I tota aquesta crònica
social es fa a partir de la música. Sarrià ens retroba amb
Maniàtica, La Polla Records, Extremoduro. Posa sobre la taula un
dels grans debats metafísics del moment: Kortatu o Negu Gorriak?
Public Enemy, Ramones, The Clash, Bob Marley, Nirvana, NOFX, Bad
Religion, entre molts d'altres, que acaben enllaçant amb els
referents dels nostres pares i mares: Al Tall, Llach i, com no, el
gran Ovidi.
En
definitiva, la novel·la de Xavi Sarrià és un llibre que s'ha de
llegir. De lectura fàcil perquè l'escriptura és àgil, ens situa a
molts de nosaltres en la nostra joventut. La història es desenvolupa
a València, però podria haver estat a Elx, Castelló, Palma,
Barcelona o, és clar, Novelda. És més, segurament, la història
podria haver transcorregut, fins i tot, en qualsevol punt de l'Estat
espanyol. Perquè, efectivament, totes les cançons parlen de tu, de
mi, de nosaltres. Som el que som perquè som el que escoltem, però
també cal que comencem a ser el que som perquè som el que llegim.
