L'Editorial Afers i
la Universitat de València ens ofereixen un nou títol de la
col·lecció «El món de les nacions»: La persistència de la
nació. Estudis sobre nacionalisme. En aquest cas es tracta d’un
volum a càrrec de l’historiador Ferran Archilés on es recullen un
seguit d’articles i textos de diversos especialistes. Per als que
ens dediquem a la matèria és un llibre fonamental, i els més
profans en el tema hi trobaran un bon recull, divers i complet, de
les darreres tendències en l’estudi de conceptes com nació,
identitat i nacionalisme, tan actuals com complexos. El títol del
llibre sorgeix de la definició que ja en 1954 va fer de la
nacióLouis Snyder: «és un model persistent, però no
necessàriament permanent de comportament». Perquè amb la caiguda
del mur de Berlín ni es va acabar la història ni desaparegueren les
nacions. L’única cosa que ha canviat és la concepció que
d’aquestes tenim des de l’àmbit acadèmic enfront de la
idealització estàtica i historicista que encara podem observar en
els discursos i pràctiques polítiques oficials.
Sis són els
protagonistes de l’edició, repartits en cinc articles més la
introducció. Geoff Eley, Ronald Grigor Suny, Stefan Berger, Umut
Özkirimli, Taras Kuzio i Tim Edensor han estat els encarregats per
Ferran Archilés de completar la col·lecció de què forma part
aquest llibre amb una sèrie d’aportacions que mantenen,
complementen o refuten les diferents línies d’estudi dels altres
volums. Una idea que pot quedar en el lector després de la lectura
és que tots els textos, d’una manera més o menys explícita,
acaben donant forma a una línia de pensament i estudi molt concreta
sobre el tema: la nació com a construcció social i cultural. El que
en definitiva podem començar a definir com a «constructivisme». De
tots els autors, tanmateix, l’únic que s’identifica així de
clarament és Özkirimli. Però, en el fons, qui és i qui no és
constructivista? Tant el modernisme com l’etnosimbolisme parteixen
de la idea que la nació, els nacionalismes i les identitats són
creacions humanes i, per tant, construccions. Ara bé, aquests
autors, tot i partir del paradigma modernista, i per tant de la
crítica a l’etnosimbolisme, esmenen les teories modernistes en
aquells punts en què no han estat capaces d’explicar tot allò que
volien perquè s’han deixat elements importants que sí que són
tractats ací, com ara la temporalitat, la fantasia de l’estat
cívic o la variabilitat del relat nacional depenent del context
històric en què es va construir. Al cap i a la fi, es tracta
d’analitzar la nació no tant des del discurs polític que
representa el nacionalisme sinó des d’una dimensió social més
àmplia que abraçaria el dia a dia dels que conviuen i reprodueixen,
conscient o inconscientment, la nació.
El primer dels
textos és el de Ferran Archilés «Absència i persistència.
L’estudi de la nació i el nacionalisme». Des de la definició de
pàtria que Voltaire donà en el seu Dictionaire philosophiquefins a
l’anàlisi de les principals teories dels modernistes Gellner,
Hobsbawm, Anderson o Hroch, passant per les crítiques de
l’etnosimbolista Smith fins als autors que protagonitzen el volum,
Archilés traça una panoràmica històrica resumida però completa
dels estudis sobre la nació i el nacionalisme. Per a l’historiador
valencià ens trobem, des de 2003, en una mena d’atzucac sobre el
tema a partir del moment en què es produí el «diàleg» entre Umut
Özkirimli i Anthony Smith, és a dir, entre modernistes crítics i
etnosimbolistes. I la pregunta és clara: «és possible cap mena
d’acord?» Potser aquest, per necessari que siga, a hores d’ara
és complex, el que no vol dir que impossible en alguns punts. En
certa manera, Archilés considera que la no entesa prové de la visió
excessivament tancada que Smith i l’etnosimbolisme tenen de les
teories modernistes. En aquest sentit, podríem pensar que Archilés
s’alinea clarament amb aquests darrers i especialment amb allò que
defensa Özkirimli, tot i que l’historiador valencià es mostra
partidari de l’entesa i el diàleg entre les dues tendències.
El següent text és
el de Geoff Eley i Ronald Grigor «Del moment de la història social
a l’estudi de la representació cultural». Aquest és de tots el
més antic, ja que fou publicat originàriament al llibre dels
mateixos autors Being national: a reader el 1996. La justificació de
la seua inclusió en el volum la dóna el mateix Ferran Archilés al
final del llibre: «els anys transcorreguts des de la seua publicació
han confirmat que aquest impacte apuntava en una direcció de futur
decisiva que els dos autors van entendre amb acuïtat».
Efectivament, el text té un gran valor tant pel moment en què fou
escrit com pel seu contingut: l’estudi sobre els imperis i les
seues conseqüències postcolonials pel que fa a les identitats
creades que mai abans havien estat ateses de manera tan profunda com
proposaven. L’estudi sobre les nacions aparegudes amb la
descolonització ens mostra com els elements clàssics en la
configuració d’una nació —el territori, la llengua o la
religió— no són sempre tan determinants i objectius en la creació
de moviments nacionals. Aquests elements que les teories
essencialistes —però també a la seua manera les etnosimbolistes—
consideren «objectius», serien per a Eley i Grigor «estàtics»,
fet que els trauria importància en la configuració de la nació i
els faria arribar a la conclusió que «en aquest sentit la
nacionalitat es concep millor com un procés complex, desigual i
impredictible, forjat a partir d’una interacció de fusió cultural
i intervenció política concreta». És a dir, la nació seria una
construcció cultural que va més enllà de la llengua, la història
o la cultura d’una comunitat. Si no fos així, difícilment podríem
entendre que en territoris tan diversos lingüísticament o
culturalment com els africans o asiàtics, els col·lectius humans
actuals s’autoreconeguen com a nacions. Des de l’antropologia,
l’estudi d’Àfrica porta a parlar d’ètnies per a poder
entendre’n la diversitat. Però, és clar, si ens endinsem en un
àmbit d’estudi més polític del continent, la paraula nació pren
força per a definir les diferents comunitats estructurades i
reglades en l’actualitat com a conseqüència, fonamentalment, de
la descolonització i l’aparició d’unes elits intel·lectuals
desplaçades i formades en la metròpoli. Perquè si alguna cosa va
fer la Revolució Francesa fou secularitzar les comunitats
lingüístiques i ètniques a Europa en primera instància i a la
resta del món progressivament. És en aquest moment quan la nació
passa a estructurar-se discursivament: nació és igual a narració.
Els mateixos autors, però, adverteixen de l’absurditat que
representa considerar només els elements «subjectius» com la base
única de la construcció d’una nació o d’una cultura nacional,
prescindint així dels elements que podríem considerar «objectius».
Així, sense prescindir d’aquests darrers elements, el que s’ha
d’evitar és caure en el parany de considerar-los com a ens
«naturalitzats», essencials, d’existència prèvia a la nació,
prefigurats objectivament al llarg de la història. És per això que
de la mateixa manera que és indiscutible l’existència prèvia a
la nació d’una sèrie d’elements, també ho és que
discursivament és impossible separar la nacionalitat moderna del
discurs del nacionalisme entès com un moviment també sorgit en la
modernitat. Intel·lectuals, líders, discurs, processos de
representació, gènere, eurocentrisme o exclusió de l’estranger,
pel que fa al reconeixement dels drets, són fonamentals per a la
construcció de les nacions en un món com el nostre que canvia molt
ràpidament.
Però, potser la
construcció del discurs nacional ha estat sempre lineal des de la
caiguda de l’Ancien Régime? Les pàgines que Stefan Berger dedica
a analitzar com s’ha escrit la història nacional a Alemanya,
França, Itàlia i el Regne Unit des de 1945 demostra com,
efectivament, la narració nacional ha canviat fins i tot en els
estats-nació més consolidats d’Europa. El text, publicat
originalment en 2005 i titulat «Retorn al paradigma nacional?
L’escriptura de la història nacional a Alemanya, Itàlia, França
i el Regne Unit del 1945 al present», trenca amb el discurs que
mantenia la idea que la II Guerra Mundial només havia afectat el
discurs històric de la nació en estats com l’URSS, els EUA o el
Japó. La influència de la guerra, però, afectà de ple la
mitologia nacionalista francesa, britànica, italiana i, evidentment,
alemanya. I en aquest darrer cas hem de parlar de dues narratives
nacionals: la corresponent a la República Federal i la relativa a la
República Democràtica. Però, fins i tot entre el 1945 i la caiguda
del Mur, la narració històrica de la nació tampoc fou lineal i
única sinó inspirada i condicionada a les diferents tradicions i
cultures polítiques del país. Així, a pesar que tant a Itàlia com
a França l’antifeixisme i la lluita contra l’ocupació nazi
ocupà un paper central, el relat sobre com aquesta s’efectuà i
quins en foren els vertaders protagonistes canviava depenent de l’eix
esquerra-dreta. No era igual, doncs, la valoració que podien fer-ne
els sectors conservadors francesos lligats al general De Gaulle que
la del PCF. Tot plegat, a més, va estar condicionat a l’estatus
que els historiadors tingueren en cadascun dels estats europeus i el
paper que aquests jugaren voluntàriament en la construcció de les
històries nacionals. En definitiva, si alguna cosa demostra el text
de Berger és que en l’afany de construir la història a la carta
que sol tenir el nacionalisme, certament la selecció d’uns fets i
no altres o la valoració que d’uns mateixos esdeveniments pot
arribar a fer una narració nacional depenent de la ideologia de qui
l’escriu, reafirma aquesta idea constant que sobrevola tot el
volum: la nació com a construcció humana.
Construir o
desconstruir? Dues cares d’una mateixa moneda, d’una forma
d’entendre la nació, la identitat i el nacionalisme a partir d’una
forma d’anàlisi molt concreta: el constructivisme. L’article
d’Umut Özkirimli, escrit en 2002, i que es pregunta «És la nació
com una carxofa?», serveix per a posar els fonaments d’aquesta
manera d’estudiar la nació i, sobretot, per a confrontar-la amb
l’anomenada escola etnosimbolista que representa principalment
Anthony Smith. Un dels primers elements que Özkirimli posa sobre la
taula és que la principal diferència entre el constructivisme i
l’etnosimbolisme és que el primer «fa ús dels mètodes i de les
idees de la deconstrucció per analitzar les creences i pràctiques
socials establertes no només per qüestionar-les, sinó també per
transformar-les». En certa manera, recorda força a aquella clàssica
crítica de Marx als filòsofs que fins aleshores s’havien dedicat
únicament a interpretar el món. L’etnosimbolisme fa això,
criticar les teories modernistes i postmodernistes amb elements més
o menys encertats, però sense proposar unes alternatives clarament
fermes i distants dels dos paradigmes criticats. La no discussió de
determinades categories per part dels etnosimbolistes, com ara el
«poble» o les «memòries col·lectives» fa que no es pregunten
«quin poble» o «quina memòria» i això, sense voler-ho, els
apropa a l’essencialisme i la naturalització de la nació enfront
de la proposta constructivista. Perquè la voluntat i l’emoció són
importants per a la construcció del discurs nacional, però la
imaginació i el pensament també. Al cap i a la fi, creure que
prèviament a l’existència de la nació existeixen una sèrie
d’elements ètnics, simbòlics o lingüístics concrets no invalida
la proposta constructivista, que el que fa és afirmar que aquestes
bases «objectives» són modelades, seleccionades i adaptades als
interessos dels diferents grups que construeixen la narrativa
nacional. En definitiva, per a Özkirimli, «els etnosimbolistes no
són “nacionalistes retrospectius”, com altres crítics han
subratllat, sinó “nacionalistes reticents”: no volen revelar el
que senten, i ací està el problema». I la pregunta final és
clara: és possible, com pretenen els etnosimbolistes, trobar una
teoria totalitzadora que explique el paradigma nacional? La resposta
també: no ho és perquè des d’una perspectiva constructivista
cada nació parteix d’uns elements particulars que la fan única en
la seua construcció. Això no vol dir que no puguem traçar fases
—com va fer Hroch— o una sèrie de criteris que identifiquem com
a comuns. Ara bé, voler explicar a partir d’un mateix paradigma la
nació senegalesa i l’armènia és simplement impossible.
Arribats aquí el
llibre aborda un dels temes més invocats els darrers anys i que més
mal ús n’ha fet la política: l’existència de nacions cíviques
i nacions ètniques. Habitualment l’autor més citat en referència
a això és l’alemany Jürgen Habermas, però en l’article «El
mite de l’estat cívic. Una anàlisi crítica de la teoria de Hans
Kohn per entendre el nacionalisme», Taras Kuzio s’enfronta a la
tasca de desconstruir i refutar les teories d’aquest filòsof i
historiador. Fonamentalment la teoria de Khon se centra a defensar un
suposat origen cívic per al nacionalisme occidental en contraposició
a l’origen ètnic del de l’Europa de l’est. Com demostra Kuzio,
però, tal afirmació no sols no suporta el pes d’una anàlisi
mínimament científica sinó que, a més a més, només serveix per
a estigmatitzar uns nacionalismes enfront d’altres que són
presentats com a democràtics. Les teories binàries normalment
tendeixen a no solucionar els problemes que estudien perquè la
realitat és molt més multifactorial que com aquestes la presenten.
En el cas de la proposta de Khon es parteix d’un problema d’inici
que invalida la teoria: on comencen i acaben occident i orient? És
Irlanda occident? I el seu nacionalisme és cívic o ètnic? És
realment el nacionalisme francès, anglès o nord-americà tan cívic
com se’ns presenta o tenen en origen i final uns clars components
ètnics i essencialistes? El grau de selecció que desenvolupa Khon
amb els exemples estudiats és una altra de les mancances de la seua
teoria. I tot plegat només acaba servint una finalitat política
molt concreta: positivitzar uns nacionalismes enfront d’uns altres
idealitzant d’aquesta manera unes nacions davant la resta.
L’homogeneïtzació cultural, la creació de mites i la construcció
d’un relat nacional a la carta ha estat una constant dels estats
cívics que defensa Khon, exactament igual que en els altres perquè,
al cap i a la fi, tots els nacionalismes acaben garbellant la
història al seu gust per expurgar allò que no interessa i
apropiar-se d’allò altre que justifica la seua existència.
El darrer terreny en
què s’endinsa el llibre és el cronològic, el paper que juga la
temporalitat en la construcció de la nació. Moltes vegades en el
debat polític determinats discursos intenten confrontar-se a
«l’altre» a partir de la recerca d’una mena d’orígens
gairebé immemorials. És un historicisme cronològic al qual estem
més que acostumats per part del nacionalisme espanyol quan
ressuscita als Reis Catòlics, el Cid Campeador o, fins i tot,
Viriato. La temporalitat que tracta Tim Edensor en l’article
«Reconsiderant les temporalitats nacionals», però, no és aquesta
sinó aquella més ordinària, diària, banal, que diria Billig. El
temps, la quotidianitat, els hàbits i les rutines conflueixen en una
mena de «sentit comú» nacional que s’estén per tota la
geografia de l’estat-nació modern i ens normalitza unes
construccions socials que ens passen totalment desapercebudes en el
nostre dia a dia. Un català de Girona, en tant que ciutadà
espanyol, té una rutina igual que la d’un veí de Madrid, Vigo o
Sevilla. Un català de Perpinyà, en tant que ciutadà francès,
manté uns hàbits i uns horaris laborals iguals que els d’un
resident de Marsella, Lió o París. I aquestes maneres de fer són
fonamentals per a la construcció d’un imaginari col·lectiu que es
projecta a la resta d’iguals, als membres de la nació amb els
quals acabem mantenint uns llaços de solidaritat que, contràriament,
no veiem reflectits en gent que viu a molts menys quilòmetres de
distància i amb els quals, fins i tot, històricament hem format una
mateixa comunitat humana que ara es veu dividida per una frontera
administrativa que rep la categoria de nacional. Perquè la nació es
fa també a partir d’aquesta «sincronia nacional» que projecta
una determinada identitat nacional en un espai-temps molt concret.
En definitiva, ens
trobem davant del primer volum d’aquesta col·lecció que, tot i
formar part del bloc d’autors modernistes, són crítics amb un
paradigma que ha deixat d’estudiar determinats elements fonamentals
per a entendre la construcció de les nacions i les identitats. El
discurs fonamental del llibre és que seria impossible traçar una
única teoria sobre les nacions que servís per a tot el món, posant
així sobre la taula la idea que la diversitat és el punt central de
la seua proposta epistemològica. Com en l’obra de Dalí, la nació
és persistent com la memòria i igual d’elàstica que un formatge
camembert que s’estira i s’escurça adaptant-se no sols a les
necessitats del nacionalisme que la imagina i construeix, sinó també
als temps històrics. I aquesta és, segurament, la grandesa de la
proposta nacional que continua sent molt més permanent del que molts
es pensaven anys enrere.
Antoni Rico
L'Espill, 49 (2015),
pp. 192-197
