dimarts, 19 d’abril de 2016

Els valencians, quan tornaran a sentir-se valencians? Algunes idees a propòsit del llibre de Vicent Baydal.

Comence per advertir que aquestes línies no pretenen ser una ressenya amb la intenció de valorar de manera acadèmica el contingut historiogràfic del llibre Els valencians, des de quan són valencians? El motiu és clar: no sóc medievalista. De fet, no és la valoració acadèmica de l'època estudiada el que m'interessa sinó les idees vinculades a la història contemporània i el present. La recerca d'uns orígens nacionals o identitaris ha estat una constant en totes les societats europees des de l'arribada de la contemporaneïtat. Certament, conceptes com nació o poble apareixen abans de la revolució francesa, el liberalisme i el nacionalisme, però també ho és que el seu significat era molt diferent. Vicent Baydal n'és conscient i per això ho adverteix en diferents moments del seu relat sobre els orígens de la “valencianitat” o dels valencians com a col·lectiu. De no fer-ho hauria caigut en un romanticisme que evita malgrat que aquesta llunyania es fa difícil en algun moment. Llegir un text sobre uns orígens medievals des dels nostres marcs de referència del present és una tasca complexa. És per això que el lector de Els valencians, des de quan són valencians? ha de fer en tot moment un exercici d'allunyament de la seua realitat política si vol entendre correctament el text. En cas de no fer-ho, malgrat els advertiments de l'autor, caurà en un presentisme ahistòric més propi d'interpretacions noucentistes del passat que del rigor historiogràfic de Baydal.

A pesar d'això, la pregunta és necessària i no menor: ens podem allunyar del present en la nostra valoració del passat? Tasca lloable i difícil alhora. S'allunya realment Vicent Baydal del seu pensament present en la recerca de la valencianitat? Quan Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians ho va fer amb una intencionalitat doble molt clara. Per una banda demostrar que els valencians eren un poble diferent de la resta de comunitats de l'Estat que no tenien la llengua catalana com a pròpia. Per una altra, Fuster assajava la història valenciana lligant-la en tot moment amb la de la catalanitat com a col·lectiu ampli que anava més enllà de les fronteres de Catalunya. Quan Baydal, amb un coneixement de l'època més profund del que podia tenir Fuster en 1962, posa l'èmfasi en l'enfrontament del binomi valencians-aragonesos, no fa una mica el mateix? És evident que la proposta del medievalista és la de demostrar que malgrat l'origen divers dels valencians -catalans, aragonesos, castellans, navarresos, etc.- aquests van iniciar una mena d'oblit de les seues arrels culturals per a passar a identificar-se com a valencians. Aquesta identificació, però, no fou una identitat exclusiva. Baydal ho explica encertadament, en el sentit que els homes i dones de l'Edat Mitjana valenciana mantingueren una mena de dualitat identitària entre la valencianitat política naixent i la catalanitat o “aragonositat” cultural d'origen. Ara bé, del llibre es desprén que a partir de mitjans del segle XIV la valenciana fou la principal. I de quina manera s'aconsegueix contraposar la identitat valenciana creada davant la identitat catalana o aragonesa d'origen? La clau, com demostra el llibre, es troba en l'aspecte polític de la identitat, en l'àmbit institucional i no en el lingüístic. Si el fusterianisme va convertir la llengua en l'element que donava forma a la identitat dels valencians, Baydal situa aquest la gènesi en la configuració política i institucional del regne. Tot plegat, però, ens porta a fer-nos una sèrie de preguntes. Per què els valencians de llengua catalana van abraçar la valencianitat com a identitat confrontada als interessos de la noblesa d'origen aragonès? De fet la catalanitat d'origen apareix poc en el llibre tot i que en algun moment s'assenyala com un element important en la configuració de la identitat valenciana. Van fer el mateix els aragonesos i castellans que no formaven part de la noblesa? En quin grau fou així? Aquests punts són, des del meu punt de vista, una feblesa del text o, si més no, un dels buits que poden quedar al lector després de la seua lectura.

Un altre tema sobre què cal posar el focus d'atenció és la manca de representació que els territoris situats al sud de la la línia Biar-Busot tenen en el conjunt del llibre. El fet no és només atribuïble al treball de Baydal sinó que forma part de la tradició historiogràfica valenciana generada des del centre del país. El territori comprès per les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura continua generant certes incomoditats a l'hora de ser analitzat. Baydal no defuig d'estudi i tracta aquestes comarques, però en cap cas amb la mateixa profunditat que la resta. Les aportacions de l'autor estan fetes a partir dels interessants treballs d'Antoni Mas i Juan Antonio Barrio Barrio sobre la identitat i la Governació d'Oriola. Crec, però, que caldria aprofundir més perquè el coneixement de la identitat dels homes i dones del sud en temps medievals ens pot ajudar a entendre la complexitat identitària actual i, sobretot, l'heterogeneïtat de les identitats existents al regne de València en temps medievals. També se sentiren valencians els pobladors d'Elx mentre aquest municipi formà part de Barcelona? De quina manera hem d'analitzar territoris com Novelda on el 1609 fou expulsat el 80% de la seua població perquè era morisca? I Montfort o Asp? I Crevillent? Per no parlar del paper d'Oriola en tot aquest conjunt territorial i la identitat dels seus ciutadans. Com dic, aprofundir en aquest estudi queda pendent.

De tot plegat crec que una de les idees més interessants que transmet el llibre per a l'estudi de les identitats i les nacions és que aquestes no tenen un moment fundacional concret sinó un recorregut històric que les va construint, formant i transformant. Malgrat que del llibre de Baydal es puga deduir que l'autor assenyala el segle XIV com a moment fundacional, l'extensió cronològica que suposa un segle tira per terra la romàntica idea de la data de naixemenet de la nació. En aquest sentit, els valencians no serien valencians perquè Jaume I va entrar el 9 d'octubre de 1238 a la ciutat de València. El que importa en la configuració de la valencianitat, realment, és el desenvolupament posterior de la comunitat humana assentada en aquest territori. És en aquest moment que es configura aquesta nova identitat peninsular que abans no existia. D'aquesta manera la conclusió és clara: les identitats són construccions culturals, filles d'uns temps històrics concrets i, sobretot, fruit de processos de llarga durada. De la mateixa manera que la identitat espanyola no naix per dos paràgrafs de la Constitució de Cadis sinó que, en tot cas, a partir d'aquest moment es va configurant al llarg del segle XIX, la valenciana tampoc va nàixer amb Jaume I ni, segles després, com a relat regionalista de Blasco Ibáñez. Com demostra Vicent Baydal tot plegat és molt més complex i heterogeni.

En definitiva el treball de Vicent Baydal es converteix en la darrera aportació historiogràfica per a entendre l'origen dels valencians com a col·lectiu. A diferència d'altres textos, però, es tracta d'un relat construït a partir de dades objectives, documentades i treballades on el marge d'interpretació o especulació subjectiva és estret o gairebé nul. Probablement ens trobem davant d'un text que tanca, si més no per un llarg període, el debat sobre la qüestió que planteja. A mi, però, m'obri un altre debat. I com que ja hem advertit que això no pretenia ser una ressenya estrictament acadèmica crec que cal preguntar-nos si encara a dia d'avui els valencians se senten valencians. Entre el Sénia i el Segura tenim un problema que no es remunta al segle XIV sinó a l'actualitat. Quan es tornaran a sentir valencians els valencians? Parle d'identitat ja que altra cosa són les propostes polítiques que cadascú de nosaltres puguem tenir en el present per al futur. Això és presentisme, o futurisme polític, però no història. Ara bé: el tema urgeix, i molt.



Cap comentari: