El franquisme que no marxa o una simple normalitat de classe

Respecte al llibre El franquisme que no marxa de l'amic Lluc Salellas (Edicions Saldonar, 2015), el primer que cal deixar clar és la seua lectura obligatòria si volem posar noms i cognoms als poders fàctics de l'Estat espanyol. En aquest sentit, el treball d'en Lluc és d'agrair i valorar: pocs abans havien fet una feina tan completa i arriscada. Assenyalar amb el dit els culpables de les nostres misèries és periodisme, i del bo. En Lluc no ha vingut aquí, parafrasejant Orwell, a fer relacions públiques. De fet, les meues reflexions no pretenen analitzar l'apartat “Les famílies del franquisme: passat, present i futur?” que conforma el gruix central del llibre, sinó les pàgines anteriors.

Quan Joan Fuster va redactar el 1962 el seu clàssic Nosaltres els valencians advertia en el pròleg, molt hàbilment, que segurament no era la persona més adequada per a escriure aquell llibre. Ell no era sociòleg, ni historiador ni economista i, per tant, el que feia era més un acció d'aproximació al subjecte d'anàlisi que un intent d'assentar càtedra. En Lluc, conscient que no és historiador però que el component històric del seu treball és important i en determina part del resultat, també fa una advertència semblant al principi del llibre. És per això que no seré jo tampoc qui actuarà com a inquisidor historiogràfic amb la intenció de traure mèrit al treball. No és aquesta la intenció. Sí voldria, però, desenvolupar diverses puntualitzacions acompanyades d'idees pel debat.

La primera seria la que fa referència a la qualificació com de “feixista” del règim franquista. El debat, però, no s'ha de traure de l'àmbit acadèmic perquè sinó acabarem relativitzant una de les dictadures més sagnants del segle XX. Fa temps que es parla sobre el tema des de la historiografia i Salellas pren partit en el seu llibre en favor de la tesi que qualifica els gairebé quaranta anys de dictadura com de “règim feixista”. Certament es fa difícil no fer-ho i, malgrat que coincidisc molt amb el plantejament de Martí Marín -d'on Salellas hi beu fonamentalment- crec que el matís és necessari. Més encara si tenim en compte que molts dels personatges que Salellas analitza no provenien precisament de la Falange ni del franquisme “més dur” sinó de famílies evidentment conservadores però que en molts casos miraven més pels seus negocis familiars que pel marc polític en que aquests s'havien de desenvolupar. En aquest sentit, el franquisme no fou un règim monolític i no era el mateix sistema polític el vigent el 1942, en què clarament ens trobem sota una dictadura d'inspiració feixista, que el 1962 quan accions repressives com la censura estaven més “relaxades” o l'economia poc tenia a veure amb l'autarquia promoguda com a tercera via entre el capitalisme i el socialisme.

El segon debat que voldria posar sobre la taula és el de la visió “romàntica” o mitificada sobre l'oposició al franquisme que l'esquerra transformadora ha desenvolupat com a relat del “fracàs” de la transició. En aquest sentit, s'ha tendit a una clara descontextualització tant de la capacitat política de les forces antifranquistes més rupturistes com de la pròpia acció dels grans partits opositors, especialment el PSUC o el PCE. Parlem d'aquells anys imaginant una esquerra forta amb capacitat de trencar amb i el règim. Una esquerra que, malgrat tenir aquestes capacitats quan va arribar el moment va trair el poble i va pactar amb el franquisme una mena de continuïsme. Això, però, no va ser tan simple. Per començar, els sectors d'esquerra rupturistes, des de l'amalgama de sigles trotskistes fins al nou independentisme marxista, tenien una capacitat de mobilització molt limitada. Fonamentalment el seu radi d'influència i acció es reduïa a la universitat i a determinades empreses. Per tant, els sectors més conscients i contraris al règim partien d'una posició de força minoritària i minoritzada. Per la seua banda, partits com el PCE o el PSUC -autèntiques forces antifranquistes des dels anys cinquanta- ja en la dècada dels seixanta posaren sobre la taula allò que anomenaren la política de “reconciliació nacional” que, vist amb perspectiva i una mica d'anàlisi, no era altra cosa que una sortida del règim franquista pactada cap a un model de democràcia occidental. Si això era així: on està la “traïció dels líders”? Perquè més enllà de no estar-hi d'acord amb el resultat -com és lògic- cal que fem una mica de reflexió introspectiva i sobretot contextualitzada del moment. Just després de la mort del dictador semblava que tot era possible i tot estava per fer. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977 i els resultats obtinguts per tothom la cosa canvià. I fort. La transició, com el mateix franquisme, no fou un període monolític sinó canviant i sobretot improvisat. Crec que hem de deixar de pensar-la com un procés dissenyat gairebé des del llit d'un moribund dictador -amb el famós “atado y bien atado”- i començar a fer-ho sent autocrítics amb les possibilitats reals de canvi que les forces rupturistes tenien més enllà de desitjos i afinitats polítiques particulars i presents. En aquest sentit, malgrat compartir la crítica que Salellas fa a determinats relats historiogràfics que “adulcoren” la transició, també pense que tot relat és fruit d'un moment i una visió concreta i que de la lectura de tots en farem un de més “objectiu” i aproximat al que realment va passar.

Finalment, el tercer debat seria al relatiu a la idea d'excepcionalitat que sobrevola gairebé totes les pàgines del llibre. El cas de les persones que saben adaptar-se d'una dictadura a una democràcia és una característica del canvi de règim espanyol o una norma a nivell mundial? La narració que fa Lluc sobre el procés sembla donar a entendre que més aviat seria un cas excepcional i posa com a exemple canvis semblants en d'altres països com Grècia o Portugal. Ara bé, de la mateixa manera que aquests països mediterranis són -crec que amb matisos- l'antítesi del model espanyol, també podríem parlar de mutacions com la de l'Alemanya nazi cap a la República Federal Alemanya o la URSS cap a la Rússia capitalista on, clarament, determinats comandaments policíacs o alts càrrecs del règim d'un dia per un altre s'adaptaren al nou sistema polític i, sobretot, sapigueren adaptar els seus negocis. La continuïtat de nissagues en els canvis de règim és un fet sovint més comú que excepcional perquè és igual si parlem de transició, de perestroika o de reunificació alemanya, els qui comanden el vaixell mai estan disposats a abandonar-lo. Al cap i a la fi, mantenir el negoci és més important que perpetuar un règim. El franquisme no va marxar perquè la dictadura no va ser una altra cosa que l'estructura política que les elits i classes dirigents espanyoles, enteses com a bloc històric, adoptaren entre 1936 i 1975. Quan els temps demanaren una rehabilitació del marc polític, aquestes mateixes elits foren les encarregades de gestionar-ho per a, efectivament, no marxar.  

Podemos: tesi, antítesi i síntesi d'un nou nacionalisme espanyol?

Podemos ha estat la gran sorpresa de les passades eleccions europees. Bé, sorpresa per a l'stablishment que es pensava a si mateix com a intocable i representant d'un sistema impenetrable per ningú que no foren ells, els garants del bipartidisme. Per als que xafem carrer la sorpresa es deriva en tot cas del nombre de diputats i no tant del fet d'haver tingut uns molt bons resultats. És evident que alguna cosa es mou des de fa anys i tots els inputs polítics que ens envolten així ho demostren. Podemos, doncs, és una bufada d'aire fresc necessària en el panorama polític espanyol, especialment aquell que parteix d'una idea de nació espanyola de matriu castellanocèntrica.

Aquestes línies, però, no pretenen analitzar ni el bon resultat electoral de Podemos, ni el programa social del partit, ni la ideologia política (si és que la té en els paràmetres de la modernitat!), ni tan sols si el partit de Pablo Iglesias és realment un competidor per a la CUP. Això ja ho estan fent altres i molt millor que jo. El que vull és analitzar el paper de Podemos en el nacionalisme espanyol i la seua capacitat per reformular l'espanyolisme, si és que això és possible.

El regeneracionisme com a tesi

Tal com explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. Això ho deixen per a uns altres, els de la “perifèria”. Els Unamunos i Ortegas sempre van preferir distanciar-se d'una paraula que els incomodava perquè la identificaven ja no com a un concepte revolucionari i liberal -tal com ho havia estat durant la primera part del XIX- sinó amb la tradició i la reacció. I aquestes idees van mutar durant els anys republicans en aquella mena d'identitat simbiòtica que identificava mitjançant la República allò universal amb allò particular, creant així un nacionalisme que no es reconeixia com a nacionalista. D'aquesta manera el nacionalisme espanyol passava a convertir-se en el primer nacionalisme no nacionalista de la història. És a dir, en un moviment que tot i defensar una bandera, una llengua, unes fronteres, unes tradicions, un projecte nacional, deia fer-ho des d'uns paràmetres diferents dels del nacionalisme. Quins eren aquests? Doncs fonamentalment estem parlant de l'ús del concepte “pàtria” com a substitutiu.

El franquisme com antítesi

L'apropiació que el franquisme va fer de la idea d'Espanya provocà que totes aquelles maneres d'entendre Espanya que no encaixaven amb els esquemes del nacionalcatolicisme foren enteses com una antítesi de la nació espanyola. I realment l'oposició al règim s'ho va creure. De fet, difícilment trobem partits d'esquerres i opositors al franquisme que feren bandera de l'espanyolitat, ni des del concepte "nacionalista" ni tampoc des del de "pàtria". És més, autors com Núñez Seixas han identificat, crec que de forma sobredimensionada, en els partits espanyols d'esquerres una mena d'assumpció del programa polític dels nacionalismes “perifèrics” durant els anys 70. En aquest sentit, si bé és cert que l'al·lèrgia de l'esquerra respecte el nacionalisme franquista va portar a assumir elements de reivindicació nacional en territoris com Catalunya, el País Basc, Galícia o el País Valencià diferents del paradigma nacional espanyol, també ho és que no ho hem d'exagerar. El politòleg valencià Jordi Muñoz ho demostra en el seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? on, també, d'una manera molt interessant acaba arribant a la conclusió que el nacionalisme de l'esquerra espanyola en el fons no està tan allunyat del de la dreta. Perquè els programes polítics d'aquesta esquerra, en realitat, estava més a prop de la retòrica per l'efecte de la força que té el catalanisme o el basquisme més que no pas per la creença real d'una altra manera radicalment diferent d'entendre Espanya. Podemos faria bé en analitzar el paper que va jugar aquesta esquerra espanyola de la transició que, al cap i a la fi, no va ser capaç d'encapçalar un projecte identitari espanyol de matriu progressista.

Podemos pot representar la síntesi?

Abans de donar resposta a si Podemos pot representar la síntesi entre la tesi i l'antítesi del nacionalisme espanyol, cal advertir el lector que aquesta síntesi ja s'ha intentat donar. Ha estat el que inspirant-se en el pensament de l'alemany Habermas, s'ha vingut a conèixer com a “patriotisme constitucional”. La fórmula ha intentat en certa manera recuperar el regeneracionisme del segle passat barrejant-lo amb una defensa cega de la Constitució de 1978. En realitat no ha pogut escapar del paradigma nacionalista espanyol més clàssic, de forta matriu castellanocèntrica i poc comprensiu amb qualsevol idea nacional que no siga la que es projecta des de la “ancha meseta”. Per tant, la síntesi ha fracassat totalment i un bon exemple d'això és l'anomenat “procés català”. Perquè en Catalunya estan canviant moltes coses i d'una manera connectada i alhora diferent amb els canvis que es donen a nivell espanyol. Seria estúpid creure que Catalunya viu totalment al marge del que passa a la resta de l'Estat. També ho és creure que tot el que passa aquí no parteix d'una realitat pròpia que no es pot analitzar en els mateixos termes del que passa a Madrid, Sevilla o, mirant a casa nostra, el País Valencià per exemple.

Andreu Mayayo va qualificar fa uns anys la transició catalana com a “la ruptura catalana”. Perquè, efectivament, les eleccions de 1977 a Catalunya, com l'antifranquisme i el mateix procés de transició català, fou molt diferent de la resta de l'Estat. Catalunya té una dinàmica pròpia des de fa molts anys i això els darrers anys s'ha aguditzat. La pregunta és: Podemos està en condicions d'analitzar en els paràmetres correctes la particularitat catalana? Voldria pensar que sí, però la veritat és que tinc dubtes. Amb una recerca ràpida pel programa electoral de Podemos observem que la paraula “nació” no apareix ni una sola vegada. “País” ho fa sis vegades però sempre d'una manera poc concreta, sense deixar clar què entén Podemos pel seu país. Algú dirà que això és així perquè Podemos no és una força nacionalista i per tant no li cal anar reafirmant un projecte nacional concret. D'acord, però no ho compre. Pablo Iglesias i d'altres membres destacats del partit estan desenvolupant una mena de discurs patriòtic en clau espanyola molt potent. És el que podríem anomenar el “regeneracionisme social”, és a dir, un nacionalisme que no entén la nació com ho fa el nacionalisme clàssic sinó com a una estructura que ha d'estar al servei dels ciutadans lliures que la conformen. Al cap i a la fi és el mateix discurs que fa la CUP en l'actualitat per al cas català. Però, és clar, la CUP deixa clar quin és el seu projecte nacional, el seu subjecte polític, perquè aquest es troba en construcció -nation building- i Podemos no ho fa. Si més no, evita fer-ho clarament. La paraula “Espanya”, per exemple, que serviria per a identificar el marc nacional en el que es mou Podemos, només apareix dues vegades i en només un dels casos s'utilitza com a subjecte polític amb capacitat de decisió (en aquest cas per a sortir de l'OTAN). Per tant, el que fan és una reafirmació nacionalista a partir de la nació que ja existeix, l'espanyola, que en cap moment es qüestiona sinó que es reafirma, per activa o per passiva, actualitzant la dialèctica patriòtica. 

En diverses ocasions Pablo Iglesias s'ha mostrat partidari de l'anomenat “dret a decidir” dels catalans. En aquest sentit, el plantejament de Podemos, deixant a banda l'afer Jiménez Villarejo, és impecable. El dubte, però, és el següent: més enllà del dret dels catalans a autodeterminar-se, què ofereix Podemos a Catalunya? I als Països Catalans? Crec que aquí és on es troba la qüestió central respecte del marc identitari en què es mou Podemos i que té molt poc definit, no sé si per falta d'interès o per la incomoditat que el tema suposa fora de les anomenades “nacionalitats històriques”. Perquè Podemos té una nació que és Espanya i un projecte identitari que parteix del marc nacional espanyol. No s'hi val fer com Renan a finals del XIX que per a justificar França front a Alemanya ens parlava d'una nació voluntària de plebiscit diari oblidant que el marc nacional del qual partia era una rèmora de l'Antic Règim i la concepció centralista de l'Absolutisme. I és clar, l'altra pregunta és: que estan els catalans disposats a rebre del que podria ser una nova proposta nacional espanyola? En aquest sentit crec que tot plegat està més definit: un tracte d'igual a igual, entre dos subjectes nacionals diferents i diferenciats. I amb això no veig marxa enrere, si més no a nivell de majories socials. 

Com entén Podemos Espanya? Què ofereix Podemos a territoris com Catalunya, el País Valencià, les Illes, Euskal Herria o Galícia? Pot Podemos construir-se al marge dels processos d'identitat nacional existents en aquests territoris? Fins quan? Esperem que el procés de construcció de Podemos vaja aclarint aquests dubtes els pròxims mesos que de ben segur ens deparen un debat apassionant. 

Les cinc “i” valencianes davant del procés

Pel que he xarrat el darrer any amb gent de diferents territoris del País Valencià, la visió que es té de l'anomenat “procés català” es podria resumir en 5 conceptes que, casualment, comencen per la lletra “i”: indiferència, incredulitat, incomoditat, interès i interpel·lació. Cada visió, però, si partim de la base que la realitat és canviant i dialèctica, varia a mesura que tot plegat es va desenvolupant.

Indiferència. La majoria de la societat valenciana manté certa indiferència respecte a tot el que passa a Catalunya. Això respon a diversos factors. Per una banda a una dinàmica pròpia del País Valencià: prous problemes hi ha com per a preocupar-se pel que fan els catalans. A més, la societat valenciana no se sent majoritàriament lligada a la catalana, si més no més lligada que a la murciana, manxega o gallega. Sociològicament i políticament, el País Valencià funciona com una regió espanyola més i, per tant, actua com a tal. I la societat espanyola -que no determinada classe política o el lobby periodístic que l'acompanya- no té entre les seues preocupacions el que passa o deixa de passar a Catalunya. Aquesta situació, però, a mesura que el “procés” avança canvia.

Incredulitat. És un sentiment compartit tant per sectors despolititzats com, també, d'altres que mantenen certa consciència de país. Aquest sentiment me l'he trobat parlant fins i tot amb professors d'universitat de solvència analítica contrastada. Es veu com a impossible que Catalunya puga no sols independitzar-se sinó simplement convocar cap referèndum. Espanya no ho deixarà fer, diuen. La incredulitat, però, crec que d'igual manera que la indiferència es comença a curar amb l'avanç dels mesos i els passos que es van fent.

Interès. I tots aquests indiferents i incrèduls entren en una fase d'interès. No vol dir tampoc que s'ho acaben de creure o veure clar, simplement és que la bola es va fent tan gran que comencen a entendre que alguna cosa passa Sénia amunt i cal estar-hi atents. Aquest interès, però, continua sent distant. El procés és català i els valencians no hi tenim res a pelar. No va amb nosaltres. Altres dels interessats que parteixen d'una identificació nacional valenciana o de Països Catalans veuen el “procés” com una oportunitat. Però els canvis també generen pors i aquestes també queden reflectides en part de les reflexions que he pogut compartir.

Incomoditat. I la por ve provocada en part per la incomoditat que genera un “procés” que no és com molts ens l'havíem imaginat des de la nostra òptica nacional i política. La incomoditat la pateixen principalment els sectors nacionalment més conscients, des d'aquells que tenen com a objectiu la construcció del País Valencià, fins a aquells que van més enllà i imaginen els Països Catalans com a futur nacional plausible. Què fer? Posicionar-se en contra del que passa a Catalunya perquè no és tal com ho havíem imaginat és un suïcidi polític. Donar confiança al 100% tampoc satisfà ningú per la sensació que el projecte iniciat no contempla, si més no de manera més o menys clara, la construcció d'un futur compartit per catalans, andorrans, valencians i illencs. I bàsicament aquí és on rau el problema principal de tot plegat: no hi ha interpel·lació.

Interpel·lació. Des del minut 0 del “procés” el País Valencià no s'ha sentit interpel·lat. I segurament tampoc les Illes, la Catalunya Nord, la Franja o Andorra. Interpel·lats com a partícips de tot plegat, és clar. La participació dels altres països catalans ha vingut de la mà dels sectors polítics de cada territori que aposten per la construcció d'un futur compartit. I aquest és el gran drama, el problema al què hauríem de posar solució. La interpel·lació. Però no es tracta de dir “ei valencians, us apunteu?”. No és això. Ni ho demana en aquests termes la població valenciana ni és el que ara necessita el “procés” per a seguir avançant. Es tracta, doncs, de deixar de pintar el mapa i començar a construir-lo. La creació d'estructures de gestió comunes per als diferents territoris en determinats àmbits és el camí. En igualtat de condicions i partint de la base que tants països tants subjectes.

Tot plegat, però, només són sensacions. Potser m'equivoque i la realitat és diferent, amb unes visions més simples o complexes. Qui sap? Mentrestant, per aquí dalt tot avança. Cap a on? Ni idea, però avança i no podem ser mers espectadors.

Publicat a Llibertat.cat

D’acord, primer la independència

Si hi ha una consigna que ha triomfat els darrers temps entre determinats sectors “sobiranistes” o “independentistes” ha estat la de “primer la independència”. La proclama, però, no està exempta d’intencionalitat política, malgrat el presumpte embolcall de neutralitat. Un servidor que és de la vella escola del “independència i socialisme” -perdó, revolució-, sempre s’ha mostrat perplex davant de l’èxit d’una idea de procés d’independència tan simple i enganyós. El temps, però, m’havia anat reafirmant en la idea de considerar els partidaris de l’anomenada transversalitat com una mena d’independentistes de dretes que l’única cosa que pretenien era col·locar els seus principis neoliberals a partir de la proclama “primer la independència”. Però el temps passa, el pensament muta i es transforma i, finalment, acabes arribant a la convicció que tal com estan les coses, sincerament, crec que és l’hora de dir tots junts “primer la independència”.

Per què? Molt senzill. La dreta independentista ha creat un relat del procés cap a la independència en què tots els catalans –bé, jo com que sóc valencià potser no entre en el Volk Quatreprovincià- hem d’anar junts i no barallar-nos entre nosaltres. Hem d’estar units per enfrontar-nos al nostre vertader enemic: Espanya i sobretot, repetiu amb mi, l’espoli fiscal. Paral·lelament, els think thanks filocovergents partidaris del “primer la independència”, han anat generant un altre relat d’inspiració neoliberal que venen com a inevitable i fins i tot buit de tota ideologia o proposta política: les retallades i privatitzacions. I és clar, jo em pregunte, potser ha arribat l’hora que l’esquerra d’aquest país, la independentista orgànica o no, ens plantegem recollir el guant dels nostres compatriotes del “Herbes de Montserrat Party” i ens hi sumem. Per què? Doncs perquè si realment primer és la independència i no les polítiques basades en postulats ideològics de classe, CiU i els seus aliats deixaran de privatitzar la sanitat, l’educació o l’aigua, no? Perquè totes les mesures que el govern del Parc de la Ciutadella pren cada dia són de caràcter ideològic i gens inocents, ans al contrari, són el millor exemple de la Catalunya independent que ens espera en el cas que siguen aquests senyors els qui continuen governant l’endemà del “dia D”.

Primer la independència? D’acord, parem aquí. Deixeu de privatitzar en nom de Catalunya. Deixeu de vendre l’aigua al millor postor amb l’excusa que la Generalitat no té diners per culpa de Madrid. Deixeu d’aplicar la LEC –llei, per cert, que ha servit d’exemple per redactar la LOMCE- i no tireu endavant el decret de plantilles 2013/14. Deixeu de privatitzar serveis públics relacionats amb la sanitat. Deixeu d’allargar les concessions i privilegis feudals de pas als vostres amics d’Abertis. Deixeu de retallar en TV3 i Catalunya Ràdio en favor dels vostres mitjans afins del Grup Godó. En definitiva, deixeu de mentir i carregar-vos el poc que havíem aconseguit. Deixeu, doncs, de destruir el país i cridem tots junts “primer la independència”. Amén. 

Publicat al setmanari La Directa 320, 5 de juny de 2013

No es tracta d’elegir entre Catalunya o els Països Catalans. Una resposta a Joan-Lluís Lluís

El passat dia 22 de gener, en plena efervescència del debat sobiranista, l’escriptor nordcatalà Joan Lluís-Lluís ens va posar en una disjuntiva típica i tòpica: triar entre Catalunya i els Països Catalans. L’article de Lluís mostrava clarament la feblesa a dia d’avui que el projecte dels Països Catalans té per a la majoria del catalanisme o del mateix independentisme, entès transversalment. Encara no som capaços de comprendre que el problema no és o “tot” o “per parts”. No hem entès que tant el “tot” com les “parts” són projectes de construcció nacional paral·lels que s’han de desenvolupar alhora i sense entrar a potenciar els problemes sinó els beneficis. Construir Catalunya, entensa com a la Catalunya històrica amb Catalunya Nord i Franja, estructurar el País Valencià i crear una identitat valenciana forta que s’autoreconeix i potenciar les identitats particulars de les diferents illes projectant aquestes cap a la seua catalanitat, no ha de ser de cap de les maneres un problema per al procés iniciat a hores d’ara a l’actual comunitat autònoma de Catalunya. Han de ser dues tasques paral·leles i fonamentals per a la construcció dels Països Catalans del futur.

La tendència, però, majoritària és la de plantejar els Països Catalans/problema i no els Països Catalans/solució. I, és clar, si tu planteges la territorialitat completa com a problema el que estàs fent és tancar la porta a la possible realització del projecte. De fet, el plantejament de Joan Lluís-Lluís al seu article ens mostra clarament com el catalanisme encara no ha entès que els Països Catalans no són un únic subjecte polític sinó diversos i que aquests s’han de reconèixer des de la igualtat. Afirmacions com “sis territoris catalanoparlants que envolten Catalunya” són una clara mostra de com encara a dia d’avui predomina la idea del centre i la perifèria. No entenem res de res. El País Valencià o les Illes no són ni una prolongació de la catalanitat ni la perifèria de ningú. I si ens traiem de sobre aquesta idea, potser començarem a entendre, llavors, que parlar de País Valencià i de Països Catalans alhora no ha de suposar cap problema. Què parlar de la independència de la Catalunya sota administració espanyola no ha de suposar cap problema per també fer-ho del projecte comú dels Països Catalans com a horitzó final. De fet, si ara que hem començat a posar el debat de la independència sobre la taula, sembla ser, de manera seriosa, abandonem o ni tan sols esmentem els Països Catalans com a veritable projecte nacional, ja ens podem oblidar. Si els catalans que ara podran, torne a dir altra volta que sembla ser, votar per la llibertat del territori que habiten no veuen aquest procés com una peça més en la construcció dels Països Catalans sinó un camí que s’acaba el 2014, mai es plantejaran seguir avançant en la construcció d’una nació comuna amb valencians i illencs. És més, ni tan sols es plantejaran que la Catalunya històrica queda dividida entre espanyols i francesos.

Joan Lluís-Lluís també fa servir una altre terme que hauríem de començar a abandonar si volem que ens prenguen seriosament: “reunificació”. Historicisme i romanticisme jocfloralesc en estat pur. No es pot tornar a reunificar res que mai abans ho ha estat. Si ens referim a la reunificació d’una nació cultural, ens estem equivocant perquè aquesta mai ha estat esquarterada, ans al contrari, els elements culturals i lingüístics no troben a dia d’avui encara cap barrera ni al Sénia ni a l’Albera. En tot cas troben unes administracions polítiques que promouen un genocidi cultural de diferent graduació, però això és una altra cosa. I si la reunificació es planteja en termes polítics o jurídics, tornem a fer el ridícul si ens referim al conjunt dels Països Catalans perquè aquests mai han estat una nació política i jurídica uniforme sinó una nació cultural i lingüística amb diferents cossos polítics confederats. De fet, només podem parlar de reunificació per a referir-nos al cas de la Catalunya Nord i la Franja, i poca cosa més.

En definitiva crec que cal que comencem a plantejar en tot aquest procés els Països Catalans com a projecte comú, de futur i en positiu. Abandonar la retòrica centre/perifèria i entendre la diversitat com a potencialitat d’uns Països Catalans que cada dia que passa avancen. I sobretot, el que no necessiten els Països Catalans és que siguem els mateixos independentistes els qui posem pals a les rodes del projecte. Això li deixem a espanyols i francesos i nosaltres a treballar en positiu i en la mesura del possible tots i totes a una des dels diferents territoris partint cadascú de la seua realitat. 

Subjectes polítics, essencialistes i culturals

La possibilitat de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a la Catalunya de les quatre províncies, ha obert un debat molt interessant en el si de l’esquerra independentista sobre conceptes com el de subjecte polític. Ja era hora, la veritat. De fet, hem tardat uns 40 anys en fer-ho, cosa que no està malament si tenim en compte que un dels nostres leiv motive és, precisament, la lluita per l’alliberament d’una nació que tenim molt poc definida. Espere en breu poder ampliar tot el que ara explicaré en un petit assaig que estic preparant, però, com que el debat està a l’ordre del dia, crec important poder posar sobre la taula una sèrie d’elements que ajuden a enriquir encara més la discussió.

Una nació cultural en vies de desenvolupament 

Joan Fuster deia l’any 1978 a la revista Nous Horitzons del PSUC:

“Ningú, ni el més “separatista”, no postula uns Països Catalans articulats políticament “ara mateix”. Potser en un míting, l’emoció rapsòdica indueixi a certes exclamacions. No, no, tampoc no és això. Ara com ara, els Països Catalans entesos políticament – ¿i no hi ha mil maneres d’entendre’ls en un terreny preparatori a la “política”?- són una il·lusió de l’esperit. La imminent Constitució, que tot cristo votarà “sí”, prohibirà la federació de “comunidades autónomas” de seguida. Però ¿i les Illes i el País Valencià? ¿I què ve a ser una autonomia segons els càlculs del consenso? ... Tant se val. Si els “Països Catalans” no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són”.

Efectivament, els Països Catalans no van desaparèixer amb l’aprovació de la Constitució espanyola ni ho faran amb la d’una possible Constitució catalana només aplicable a una de les parts. De fet, els Països Catalans des del punt de vista nacional només existeixen a dia d’avui com a subjecte cultural. No hi ha en la història cap moment en el qual puguem parlar d’aquests com a subjecte polític o jurídic. El consens general entre totes les cultures polítiques “nacionalistes” dels diferents territoris és que som una nació cultural amb potencialitats d’esdevenir política si els habitants de cadascun dels territoris així ho decideix democràticament. I en aquesta línia, lògicament, l’àmbit en el que majorment s’ha desenvolupat la idea dels Països Catalans ha estat en el de la creació de plataformes en defensa de la llengua, xarxes interuniversitàries, aparició de mitjans de comunicació menorment en paper i sobretot a internet, instituts, congressos o seminaris amb la participació de catalans, valencians i mallorquins, etc. La defensa de la llengua i cultura pròpia, entesa de manera àmplia, ha mantingut viva o en vies de desenvolupament la idea dels Països Catalans. I de fet, per això, els principals atacs de l’espanyolisme han anat en la direcció de destruir els lligams culturals i lingüístics dels diferents territoris.

La concepció essencialista de la nació que tenim

Si alguna cosa s’ha discutit de la idea dels Països Catalans de Fuster és l’essencialisme lingüístic que traspua. No entraré ara a valorar la qüestió perquè no és la intenció de l’article. Ara bé, crec que actualment l’esquerra independentista parteix d’una concepció essencialista dels Països Catalans que supera de llarg la que se li pot pressuposar a Fuster. Hem arribat al punt de no entendre que els Països Catalans estan formats per un conjunt de territoris –països si se’m permet- que han estat autònoms des de la seua aparició jurídica i política en temps medievals. Contràriament, el discurs sobre els Països Catalans deixa anar una flaire de “unidad de destino en lo universal” que, precisament, xoca amb totes les formulacions que al llarg de la història s’havien fet sobre la idea política d’una nació catalana més enllà del Sènia i mar endins. Perdó, de totes no, aquella que predeia cap als anys vuitanta que tot era tan senzill com dir-li Catalunya és la base essencial d’aquesta concepció de la catalanitat. Els Països Catalans seran diversos o no seran. I això és així, ens agrade o no. Que tot seria més fàcil amb una nació homogènia, compacta, on tothom parlara la mateixa llengua i compartira la mateixa identitat? És clar que sí. Això, però, a dia d’avui, i prenc les paraules de Fuster, és “una il·lusió de l’esperit”. O canviem la nostra concepció de la catalanitat i dels Països Catalans o ja podem seguir predicant en el desert. Els valencians i mallorquins del segle XXI no són els hereus consanguinis dels mercenaris de Jaume I. I això que és tan evident en l’àmbit biològic no sembla que ho siga quan llegeixes segons quins discursos polítics sobre la nació catalana. La nació que ha defensar un moviment revolucionari com l’esquerra independentista no pot partir, de cap de les maneres, de concepcions monolítiques i tancades més pròpies del romanticisme burgès de Rovira i Virgili que del marxisme d’Eric Hobsbawm o Pierre Vilar. És així de senzill i fàcil.

Subjectes polítics

La heterogeneïtat dels Països Catalans, de fet, no només es visualitza en les diferents maneres d'entendre la identitat sinó en la mateixa realitat política dels diferents països. El plural que tan bé representa la diversitat política i cultural de la nació política que volem, no es veu reflectit en part del discurs polític que diu defensar aquesta mateixa nació. Què és un subjecte polític? Aquell que té capacitat de decisió política perquè els individus que el conformen així ho creuen. A més, per a que un territori acabe esdevenint subjecte polític, cal que també aquest s'autoreconega al llarg del temps com subjecte jurídic. És el País Valencià un subjecte polític i jurídic? I Andorra? I cadascuna de les illes? Des del meu punt de vista la resposta és ben clara: sí. Negar-ho és anar en contra de l'existència d'aquests territoris, ni més ni menys. És més: és no tenir ni idea de la història pròpia. I, per tant, si aquests territoris són subjectes polítics i jurídics amb capacitat de decisió, per què Catalunya no? Entenc que podríem negar-li aquest dret perquè la Catalunya que actualment ha obert un procés autodeterminista no és la Catalunya històrica en tant en quant li falta territoris com la Catalunya Nord o la Franja. D'acord. El problema és que la Catalunya de les quatre províncies ha esdevingut subjecte polític i jurídic perquè la seua realitat actual no és de fa dos dies, ans al contrari, és així des de fa 350 anys! I aquest fet ha arrelat en els seus habitants els quals, a dia d'avui, s'autoreconeixen en aquest marc jurídic i polític al qual anomenen nació.

I arribats a aquí què hem de fer els que creiem en els Països Catalans davant del procés obert? Des del meu punt de vista és evident: incidir, incidir i incidir. Perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara bé, ho hem de fer partint d'una anàlisi que ha de reflectir un coneixement acurat i seriós de la realitat política de cadascun dels territoris, entenent la sobirania plena d'aquests no com a fracàs del projecte dels Països Catalans sinó com a característica fundacional bàsica. La construcció dels Països Catalans ha de partir de dos principis fonamentals: el dret a l'autodeterminació i la confederació de cadascun dels territoris històrics partint del respecte a la decisió de cada país. Fer el contrari, i reprenem altra volta les paraules de Fuster, és entendre els Països Catalans com una "il·lusió de l'esperit". De nosaltres depèn.

Publicat a Llibertat.cat

No és tan senzill dir-li Catalunya

Els darrers dies he llegit Document 88, el que va ser el segon llibre –o pedra filosofal- del nacionalisme valencià que va voler revisar les propostes de Fuster en els anys vuitanta. Junt a De impura natione, segurament, és l’altra pota intel·lectual del “tercerviisme”, del nacionalisme valencià que veu com a inevitable prescindir dels Països Catalans si volem construir el País Valencià. Com si una cosa fóra incompatible amb l’altra!

Però no és sobre terceres vies, revisions i crítiques salvatges contra l’escriptor de Sueca que us vull parlar. Llegint el llibre d’Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, he trobat en un dels apèndix un article del malaguanyat Ramon Barnils. El periodista que dóna nom al grup de professionals de la informació més crític i conscient del país, va dedicar-li un article a l’il·lustre creador del terme “Catalunya” per a referir-se a tota la nació: l’històric Josep Guia. Així, sota el títol “Tens raó, Pep, i ara, calla” Barnils criticava a la revista El Temps el que es va convertir en la pedra filosofal de part de l’esquerra independentista fins a finals dels anys noranta quan, precisament, l’organització juvenil Maulets va recuperar el terme “Països Catalans”. I és que realment no era, ni és, ni segurament serà, tant senzill dir-li “Catalunya” a una nació que mai ha portat aquest nom per a la seua totalitat territorial. Bé, algú dirà que amb el nom de “Països Catalans” tampoc trobem cap nació en el temps. Evidentment, però és que els Països Catalans són una nació de present per a alguns i sobretot un projecte de futur per al conjunt dels seus ciutadans. O, almenys, això és el que haurien de ser. Utilitzar el nom d’un dels territoris que formen la nació per a anomenar-la a tota és una estratègia molt francesa que Pirineu amunt ha reeixit, precisament, no per practicar mètodes democràtics i de lliure determinació sinó per tot el contrari: per apostar pel jacobinisme i l’imperialisme. 

 

Val a dir que en l’actualitat no hi ha cap partit, llevat del PSAN -i amb moltes cometes-, que continue fent servir el concepte “Catalunya” per a referir-se a la totalitat. De fet, el drama és que es fa servir per a parlar de les quatre províncies sota administració espanyola que formen una comunitat autònoma, prescindint així d’altres territoris de la Catalunya estricta com són la que està sota ocupació francesa i l’administrada pels aragonesos. Siga com siga, el que està clar és que com assenyalava Barnils el 10 de novembre de 1986 no és tan senzill dir-li Catalunya. La poca fortuna que ha tingut la proposta entre els mateixos independentistes que superen la barrera de l’Ebre o la Sénia ens hauria de fer reflexionar sobre la qüestió dels noms. Guia deia en el seu llibre que el nom feia la cosa. D’acord. Siguem doncs conscients de la “cosa” que volem construir i utilitzem bé uns mots que ens han d’ajudar a avançar i no a estancar-nos en el fangar dels maximalismes estèrils.

Publicat a Llibertat.cat