Ningú estima els banquers però sí a la Guàrdia Civil

Deia Garcia Màrquez que el coronel no tenia qui l'escriguera. A Girona, però, la Guàrdia Civil si que té qui l'estima: el nostre benvolgut alcalde. Efectivament, la declaració d'amor que ahir va dedicar Carles Puigdemont a la “benemérita” va ser apassionant, surrealista i, fins i tot, amb un to freak. Vam quedar tots glaçats i no és per menys. El regidor de la CUP i membre de Reagrupament Carles Bonaventura va preguntar al senyor alcalde com explicava la seua presència en els actes del passat 12 d'octubre a la caserna del cos policíac espanyol. Bonaventura va ser un dels repressaliats, precisament, per aquest cos en l'anomenada “operación Garzón” que, amb l'excusa d'acabar amb Terra Lliure, va comportar la detenció i tortura de més de seixanta ciutadans d'aquest nostre país l'any 1992. Potser, el senyor Puigdemont això no ho sap. És més, costaria d'entendre que sabent això tinguera valor per a dir al regidor de la CUP que “si es dediquès a trepitjar el territori veuria que el cos de la Guàrdia Civil és una institució molt ben valorada per la seva gran tasca en matèria de seguretat a Catalunya”. Amén. Clar, dir això a qui ha estat torturat per aquesta magnànima institució és, si més no, grotesc. Ara bé, el molt honorable independentista gironí va arribar a afirmar que sempre hi havia assistit a tant democràtica celebració hispànica i que ho continuaria fent. Una gran mostra de coherència nacional: vull la independència i alhora vaig als actes que celebra el cos policíaco-militar que serà l'encarregat mitjançant la força de frenar qualsevol mena d'intent secessionista. Tot i així, el toc freak que l'alcalde va acabar donant a tota l'explicació no té pèrdua: “la mare de Déu del Pilar també és la patrona d'un barri gironí”. Simplement brutal i digne de l'APM.

Al ple, però, també vam poder comprovar que els banquers són a hores d'ara els més apestats de tots els ciutadans. Ni PP ni CiU es van atrevir a defensar-los davant la moció de la CUP sobre els desnonaments i els abusos que aquests paràsits borsaris han tingut. Supose que la vergonya pesa més que els interessos de classe. Tot i així, no deixa de ser paradigmàtic que el partit que més èmfasi va posar en no fer mal a la banca fou el PSC. Adam Smith n'estaria orgullós i no és per menys perquè aconseguir que una gent que es diu "socialista" acabe defensant els interessos d'especuladors i banquers pel simple fet de "no fer trontollar el sistema capitalista" no deixa de ser paradigmàtic. I és que ha de ser molt dur ser banquer: fins i tot la Guàrdia Civil té més defensors que ells. Pobra gent.