Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977

Entre el 1977 i 1982, es va viure, segurament, el moment de màxim debat sobre la idea dels Països Catalans. Revistes com Nous Horitzons, Taula de Canvi o Serra d'Or, foren espais de debat on intel·lectuals independents o representants de les diferents cultures polítiques, posaren sobre la taula les seues propostes respecte d'un projecte que semblava possible. Els esdeveniments no van ajudar a consolidar-lo. Els protagonistes d'aleshores tampoc. I no per una qüestió de “traïcions” o “covardies”. Com a historiador aquesta explicació fonamentada en el binomi de bons i dolents no em satisfà. És massa simple i els processos històrics són més complexos i multifactorials. De fet, els culpables de la no consolidació d'un projecte com el dels Països Catalans ho van ser tots, començant pels mateixos defensors de la idea que no foren capaços -també per multitud de factors- de consolidar-la i convertir-la en central i atractiva per a la població a la que anava dirigida.

Què quedà d'un projecte que havia il·lusionat tanta gent i que es dissolgué en el fum polític de l'Espanya de les autonomies? La veritat és que a nivell pràctic poca cosa. La negativa a la federació d'autonomies deixava ben clar que els diferents territoris històrics de llengua catalana sota administració espanyola no es podrien coordinar en cap matèria, ni tan sols la cultural o lingüística. En cada país, el projecte es va reformular a partir dels interessos de la nova elit dirigent apareguda a nivell autonòmic. A Catalunya, la idea es quedà circumscrita a l'àmbit cultural i el mapa d'El Temps de TV3. A Mallorca, el nacionalisme majoritari sempre el va tenir, i el té, present, però d'una manera més retòrica que pràctica, sense gaires propostes d'acció concretes. I al País Valencià, segurament el territori on més èmfasi i força va tenir la idea entre el nacionalisme autòcton sorgit a la vera de Fuster, els Països Catalans es convertiren definitivament en “l'amenaça fantasma” usada quan convenia per la dreta més espanyolitzada de la història valenciana. I enmig d'aquest panorama, com diria Fuster, una sèrie d'almogàvers -”precipitats” uns i “possibilistes” altres- decidiren mantenir encesa la flama dels Països Catalans, però sense tenir un rumb clar de cap a on havia d'anar el projecte. Els “precipitats”, proclamant una nació que ja veien com a real i gairebé acabada en una societat que se'ls mirava amb ulls d'al·lucinació total davant les seues rotundes afirmacions sobre una nació que ningú veia enlloc. Els “possibilistes”, pensant en un primer moment que treballant en estructures partitocràtiques d'àmbit espanyol es podria defensar el projecte o, posteriorment, creant partits autòctons que amagaven la proposta, creient que així guanyarien quotes de poder polític i, per art de màgia, algun dia la proposta dels Països Catalans reeixiria.

Són molts els intel·lectuals i polítics que afirmen, des de fa mesos, que vivim un canvi de règim. Com totes les transformacions sistèmiques o estructurals, aquesta també representa, o almenys caldria, una oportunitat. Els Països Catalans haurien de ser un projecte central de l'agenda política dels diferents territoris. Evidentment que la seua defensa s'hauria de cenyir a la conjuntura política de cada país. De fet, aquesta fou una de les primeres errades comeses entre 1977 i 1982: no es va tenir en compte la realitat de cada territori. Pensar en un programa únic i igual per la societat catalana, valenciana, mallorquina o andorrana, és la primera mostra del no enteniment de què són els Països Catalans. Mateix projecte sí, però diferents fulls de ruta. El segon element que seria necessari de posar sobre la taula és la superació de la por a considerar els diversos països de llengua catalana com a subjectes polítics diferents i sobirans. Recuperar la base federativa del projecte és fonamental per a convertir-lo en real i, sobretot, allunyat d'essencialismes nacionalistes que poc ajuden a construir projectes polítics mínimament seriosos en el segle XXI. El tercer punt hauria de ser la construcció d'institucions i projectes comuns entre tots els territoris, partint de la realitat particular que ha d'avançar cap al tot. I, finalment, el darrer element és el que té un major paral·lelisme amb la praxi política dels anys de la transició. Ni podem ser “almogàvers precipitats” ni tampoc caure en el parany de creure que des d'estructures de partit d'àmbit espanyol construirem els Països Catalans. La proposta llançada des de Madrid per a organitzar internament Podemos ens mostra com de difícil, per no dir impossible, és fer entendre més enllà d'Almansa, què som i què volem ser. I personalment em sap greu veure que el debat que es pot produir en Podemos ens pot portar a retrocedir encara més en el reconeixement plurinacional de l'Estat. El poc que havíem aconseguit ara no es pot perdre sota el maquillatge d'una suposada nova forma de fer política que tendeix -quina casualitat!- cap a la centralització de les decisions.

En definitiva, aprenem de la història, deixem de perdre el temps afirmant romànticament nacions que a hores d'ara no són, posem-nos mans a l'obra per construir els Països Catalans i creem les eines necessàries, pròpies i autòctones, per a poder-los fer realitat. Aquests són els reptes si no volem tornar, altra vegada, al desencant de 1982.

Publicat a Llibertat.cat

El PSUC: els oblidats de l'antifranquisme?

Acabe de llegir el llibre de l'historiador Giaime Pala El PSUC. L'antifranquisme i la política d'aliances a Catalunya (1956-1977). El treball de l'italià s'uneix al grup d'estudis fets sobre el PSUC i el paper dels comunistes catalans en l'oposició antifranquista junt a les obres de Carme Cebrián, Estimat PSUC, i la darrera obra dels professors de la UAB Carme Molinero i Pere Ysàs Els anys del PSUC. El partit de l'antifranquisme (1956-1981). Si alguna sensació em deixa la lectura de tots tres llibres és que el PSUC no ha acabat d'estar tractat com es mereix per part de la versió oficial de la transició. No és que es puga esperar menys d'una versió que parteix del maniqueisme militant de part dels cronistes d'un període sobre el que encara hi ha més ombres que llums. Però si que és cert que el PSUC, malgrat ser la peça clau de l'antifranquisme i un partit que va acabar tenint el 18,20% dels vots en les primeres eleccions postfranquistes, no ha estat el protagonista de cap dels relats coneguts sobre el final de la dictadura i l'arribada de la monarquia parlamentària.

Pel que fa a la qüestió nacional i el debat que durant aquests anys es va desenvolupar en el si dels diferents partits polítics dels Països Catalans, haig de dir que tot i que el PSUC va ser un element clau, cap dels tres llibres citats dóna una gran importància al tema. Val a dir que, tal com afirma el mateix Pala en un moment del seu relat, la idea de catalanitat i els fonaments de la nació catalana foren tractats pel PSUC bàsicament de manera clara i oberta a principis dels seixanta i a partir de l'any 1976, sobretot. Tot i això, crec que el debat és suficientment important com per a donar-li un cert paper protagonista, i cap dels tres llibres ho fa. De fet, és la política d'aliances entre el PSUC i la resta de l'antifranquisme qui concentra la major part del protagonisme. En el cas del llibre de Pala té una lògica molt concreta: aquest és el pal de paller del seu estudi. En els altres dos casos, però, crec que és una de les principals mancances, més encara quan si que són dos llibres, sobretot el dels professors Molinero i Ysàs, que tracten en algun moment elements claus del debat ideològic.

Siga com siga i tal com he dit, la sensació que et queda després de la lectura d'aquestes tres obres imprescindibles és que el PSUC va caure en una mena d'oblit i desencís amb l'arribada de la democràcia actual i els pactes que la van fer possible. Els motius? Doncs tant diversos com la quantitat de factors coneguts i per conèixer que es van donar durant la complexa transició. Potser seria interessant a partir d'ara focalitzar els estudis sobre el PSUC no en la documentació oficial i la versió dels líders, sinó en les bases, els militants. La seua versió segur que ens ajudaria a respondre part dels dubtes que la feina feta fins ara et deixa.

Manuel Fraga: una història políticament incorrecta

Qui és aquest senyor que va morir diumenge i, segons la majoria dels mitjans, sembla que va portar la democràcia a l'Estat espanyol? Manuel Fragra Iribarne fou ministre durant la dictadura franquista, dins el període conegut com l'oberturisme en què els sectors de l'Opus Dei van prendre les rendes del govern sorgit del colp d'estat de 1936. Si bé és cert que Fraga va entrar al govern durant l'etapa dels tecnòcrates i l'oberturisme encapçalat per l'Opus Dei, sempre fou un ferm defensor de la línia ideològica més dura. La seua identificació amb el règim el va portar a coparticipar i justificar directament de les execucions, tortures, censura, i d'altres formes de repressió i persecució de l'antifranquisme. Va estar 35 anys al servei del règim. Abans de ministre va ser "Delegado Nacional de Asociaciones de Falange". Com a ministre, fou l'encarregat de dissenyar i tirar avant la campanya "25 años de paz" en record de la Guerra Civil. Durant el govern en què va participar Fraga es va crear el TOP (Tribunal de Orden Público), predecessor de l'actual "Audiencia Nacional". En definitiva fou una peça clau de la dictadura, un còmplice i culpable que mai va seure en la banqueta dels acusats. La seua no condemna és una de tantes vergonyes pactades a la transició. Que aquest text servisca per retre homenatge a les seues víctimes i que la seua memòria sempre el perseguisca.

Julián Grimau (Madrid, 1911-1963)

L'any 1962 era detingut a Madrid, després d'uns anys a l'exili, el militant comunista Julián Grimau. Fou interrogat i torturat . Fet això, la policia el va emmanillar i llançar per la finestra d'un segon pis. Grimau va patir multitud de fractures i ferides. Manuel Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme va organitzar una campanya mediàtica per mostrar el cas com de "tracte exquisit", declarant que Grimau s'havia llançat tot sol per la finestra. Mesos més tard, Grimau fou condemnat en un procés totalment il·legal a mort per un tribunal militar. Fraga, com a ministre del govern, junt a la resta de responsables, signaren la pena de mort. Grimau va rebre vint-i-set trets que no el van matar, el que va fer que el capità del pelotó d'afusellament el rematara amb dos trets directament al cap.

Francisco Granado i Joaquín Delgado

Foren dos joves llibertaris assassinats per la justícia espanyola l'any 1963. Acusats d'una sèrie d'atemptats que no havien comès, se'ls va aplicar, després de ser detiinguts, torturats i jutjats en un judici de guerra, el sinistre mètode del "garrot vil". Fraga formava part del govern que va signar i tirar avant la pena de mort.

Enrique Ruano Casanova (Madrid, 1948- 1969)

Jove estudiant de dret i militant antifranquista del FLP. El 17 de gener fou detingut a Madrid per la policia sota l'acusació de repartir propaganda de CCOO. Quan fou traslladat per realitzar un registre, la policia el va llançar per la finestra d'un cel obert provocant-li la mort amb la caiguda. Una altra volta, Manuel Fraga fou l'encarregat com a ministre de programar, junt al diari ABC i el seu director Torcuato Luca de Tena, una campanya plena de mentides amb la intenció de mostrar el cas com un accident i no com un crim polític del franquisme. Fraga, però, no va tenir prou amb això i va trucar personalment el pare de Ruano per a amenaçar-lo, recordant-li que en aquell moment "encara li quedava una filla que cuidar".

Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974)

L'assassinat de l'anarquista català va causar una gran conmoció arreu del món per la impassivitat del règim davant les queixes i protestes arreu d'Europa. Fou mort també amb el "garrot vil". Fraga era aleshores embaixador a Londres del govern que li va aplicar la pena de mort.






3 de Març de 1976: els fets de Vitòria

Romualdo Barroso, estudiant de 19 anys; Francisco Aznar, forner i estudiant de 17 anys; Pedro María Martínez, 27 anys, treballador de Forjas Alavesas; José Castillo, treballador del grup Arregui, 32 anys; Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, 30 anys. Són els 5 assassinats durant l'assalt de la polícia espanyola a la catedral de Vitòria el 3 de març de 1976 ordenat per Manuel Fraga. A banda d'aquests assessinats, van haver-hi més de cent ferits. Tot i que els dies posteriors va visitar algun dels ferits amb una clar intent de minimitzar el fet, mai va demanar perdó ni va mostrar cap mena de penediment cap a les víctimes.



Aquests són els fets més obscurs i terrorífics de la biografia del personatge que durant aquests dies ens han tractat vendre com un "demòcrata de tota la vida". Aquesta és la persona que alguns volen amagar sota aparences falses, mentides i tergiversacions històriques. Aquest és el personatge que, com va dir Lluís Llach en la mort li han de "perseguir les nostres memòries".