Respecte
al llibre El franquisme que no marxa de
l'amic Lluc Salellas (Edicions Saldonar, 2015), el primer que
cal deixar clar és la seua lectura obligatòria si volem posar noms
i cognoms als poders fàctics de l'Estat espanyol. En aquest sentit,
el treball d'en Lluc és d'agrair i valorar: pocs abans havien fet
una feina tan completa i arriscada. Assenyalar amb el dit els
culpables de les nostres misèries és periodisme, i del bo. En Lluc
no ha vingut aquí, parafrasejant Orwell, a fer relacions públiques.
De fet, les meues reflexions no pretenen analitzar l'apartat “Les
famílies del franquisme: passat, present i futur?” que conforma el
gruix central del llibre, sinó les pàgines anteriors.
Quan
Joan Fuster va redactar el 1962 el seu clàssic Nosaltres els
valencians advertia en el pròleg, molt hàbilment, que
segurament no era la persona més adequada per a escriure aquell
llibre. Ell no era sociòleg, ni historiador ni economista i, per
tant, el que feia era més un acció d'aproximació al subjecte
d'anàlisi que un intent d'assentar càtedra. En Lluc, conscient que
no és historiador però que el component històric del seu treball
és important i en determina part del resultat, també fa una
advertència semblant al principi del llibre. És per això que no
seré jo tampoc qui actuarà com a inquisidor historiogràfic amb la
intenció de traure mèrit al treball. No és aquesta la intenció.
Sí voldria, però, desenvolupar diverses puntualitzacions
acompanyades d'idees pel debat.
La
primera seria la que fa referència a la qualificació com de
“feixista” del règim franquista. El debat, però, no s'ha de
traure de l'àmbit acadèmic perquè sinó acabarem relativitzant una
de les dictadures més sagnants del segle XX. Fa temps que es parla
sobre el tema des de la historiografia i Salellas pren partit en el
seu llibre en favor de la tesi que qualifica els gairebé quaranta
anys de dictadura com de “règim feixista”. Certament es fa
difícil no fer-ho i, malgrat que coincidisc molt amb el plantejament
de Martí Marín -d'on Salellas hi beu fonamentalment- crec que el
matís és necessari. Més encara si tenim en compte que molts dels
personatges que Salellas analitza no provenien precisament de la
Falange ni del franquisme “més dur” sinó de famílies
evidentment conservadores però que en molts casos miraven més pels
seus negocis familiars que pel marc polític en que aquests s'havien
de desenvolupar. En aquest sentit, el franquisme no fou un règim
monolític i no era el mateix sistema polític el vigent el 1942, en
què clarament ens trobem sota una dictadura d'inspiració feixista,
que el 1962 quan accions repressives com la censura estaven més
“relaxades” o l'economia poc tenia a veure amb l'autarquia
promoguda com a tercera via entre el capitalisme i el socialisme.
El
segon debat que voldria posar sobre la taula és el de la visió
“romàntica” o mitificada sobre l'oposició al franquisme que
l'esquerra transformadora ha desenvolupat com a relat del “fracàs”
de la transició. En aquest sentit, s'ha tendit a una clara
descontextualització tant de la capacitat política de les forces
antifranquistes més rupturistes com de la pròpia acció dels grans
partits opositors, especialment el PSUC o el PCE. Parlem d'aquells
anys imaginant una esquerra forta amb capacitat de trencar amb i el
règim. Una esquerra que, malgrat tenir aquestes capacitats quan va
arribar el moment va trair el poble i va pactar amb el franquisme una
mena de continuïsme. Això, però, no va ser tan simple. Per
començar, els sectors d'esquerra rupturistes, des de l'amalgama de
sigles trotskistes fins al nou independentisme marxista, tenien una
capacitat de mobilització molt limitada. Fonamentalment el seu radi
d'influència i acció es reduïa a la universitat i a determinades
empreses. Per tant, els sectors més conscients i contraris al règim
partien d'una posició de força minoritària i minoritzada. Per la
seua banda, partits com el PCE o el PSUC -autèntiques forces
antifranquistes des dels anys cinquanta- ja en la dècada dels
seixanta posaren sobre la taula allò que anomenaren la política de
“reconciliació nacional” que, vist amb perspectiva i una mica
d'anàlisi, no era altra cosa que una sortida del règim franquista
pactada cap a un model de democràcia occidental. Si això era així:
on està la “traïció dels líders”? Perquè més enllà de no
estar-hi d'acord amb el resultat -com és lògic- cal que fem una
mica de reflexió introspectiva i sobretot contextualitzada del
moment. Just després de la mort del dictador semblava que tot era
possible i tot estava per fer. Després de les eleccions del 15 de
juny de 1977 i els resultats obtinguts per tothom la cosa canvià. I
fort. La transició, com el mateix franquisme, no fou un període
monolític sinó canviant i sobretot improvisat. Crec que hem de
deixar de pensar-la com un procés dissenyat gairebé des del llit
d'un moribund dictador -amb el famós “atado y bien atado”- i
començar a fer-ho sent autocrítics amb les possibilitats reals de
canvi que les forces rupturistes tenien més enllà de desitjos i
afinitats polítiques particulars i presents. En aquest sentit,
malgrat compartir la crítica que Salellas fa a determinats relats
historiogràfics que “adulcoren” la transició, també pense que
tot relat és fruit d'un moment i una visió concreta i que de la
lectura de tots en farem un de més “objectiu” i aproximat al que
realment va passar.
Finalment,
el tercer debat seria al relatiu a la idea d'excepcionalitat que
sobrevola gairebé totes les pàgines del llibre. El cas de les
persones que saben adaptar-se d'una dictadura a una democràcia és
una característica del canvi de règim espanyol o una norma a nivell
mundial? La narració que fa Lluc sobre el procés sembla donar a
entendre que més aviat seria un cas excepcional i posa com a exemple
canvis semblants en d'altres països com Grècia o Portugal. Ara bé,
de la mateixa manera que aquests països mediterranis són -crec que
amb matisos- l'antítesi del model espanyol, també podríem parlar
de mutacions com la de l'Alemanya nazi cap a la República Federal
Alemanya o la URSS cap a la Rússia capitalista on, clarament,
determinats comandaments policíacs o alts càrrecs del règim d'un
dia per un altre s'adaptaren al nou sistema polític i, sobretot,
sapigueren adaptar els seus negocis. La continuïtat de nissagues en
els canvis de règim és un fet sovint més comú que excepcional
perquè és igual si parlem de transició, de perestroika o de
reunificació alemanya, els qui comanden el vaixell mai estan
disposats a abandonar-lo. Al cap i a la fi, mantenir el negoci és
més important que perpetuar un règim. El franquisme no va marxar
perquè la dictadura no va ser una altra cosa que l'estructura
política que les elits i classes dirigents espanyoles, enteses com a
bloc històric, adoptaren entre 1936 i 1975. Quan els temps demanaren
una rehabilitació del marc polític, aquestes mateixes elits foren
les encarregades de gestionar-ho per a, efectivament, no marxar.
