L'Elx, el Barça i els “blaveros” catalans

Al País Valencià tenim uns espècimens polítics autòctons anomenats “blaveros”. Són uns individus que tenen com a finalitat negar la unitat de la llengua, fomentar l'anticatalanisme, i per tant l'antivalencianisme, i desenvolupar a partir d'aquests dos elements un espanyolisme regionalista visceral. Per la definició, cap catalanista n'hauria d'estar d'acord amb ells i menys encara col·laborar, per activa o per passiva, amb la seua estratègia política. I efectivament, no conec cap catalanista que n'estiga d'acord. Ara bé, segur que el catalanisme històric i clàssic que tant ha impregnat la societat catalana  i la cultura política del país no hi col·labora per passiva?

Sempre he estat contrari a la imatge que, de vegades, des del País Valencià s'ha donat cap a Catalunya de necessitar padrins. Allò que irònicament anomene “el missioner català”. Efectivament, els problemes dels valencians els han/hem d'arreglar els mateixos valencians. De fet: nosaltres ens els creem, nosaltres ens els resolem. Dit això, davant els atacs lingüístics i culturals, la cosa va més enllà de la política casolana. L'excusa per a desentendre's des dels altres territoris que compartim llengua no pot ser de cap de les maneres dir “això és cosa vostra”. La llengua que parlem valencians, catalans, andorrans, mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, és la mateixa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i, per tant, qualsevol atac contra aquesta ens hauria d'afectar per igual, siga al nord, al sud, terra endins o mar enllà. Cal superar la miopia política que ens fa creure que les agressions selectives i territorials a la llengua catalana són exclusives, i gairebé culpa, del territori que les pateix. La TIL, l'espanyolització de la toponímia valenciana o els atacs contra la immersió lingüística, formen part d'una sola i única estratègica de l'estat per aprofundir en el procés de substitució lingüística.

I davant d'això tenim dues opcions: o col·laborar o rebel·lar-nos. Aquells que en som conscients, que creiem que més enllà del nostre país hi ha una nació comuna que anomenem Països Catalans, ens rebel·lem. Ho fem denunciant les mentides contra la immersió lingüística en Catalunya. Solidaritzant-nos amb els mestres i professors en vaga a les Illes. Normalitzant senyals de trànsit amb esprai o brotxa. Però sobretot, ho fem no deixant passar ni una en temes lingüístics ni als que, teòricament, es diuen catalanistes. I això és el que vaig intentar fer el passat 5 de gener al Camp Nou mitjançant twitter. Amb major o menor fortuna, vaig escriure que “Com a valencià sent vergonya al camp nou quan la megafonia diu que juguem contra "el Elche" #ésElx @Catradioesports @LaTdP”. No sé si els responsables ho van llegir, però el cas és que des d'aquell moment la veu en off sempre va parlar de l'Elx. Me n'alegre, i molt. Ara bé, la meua satisfacció no fou total.

M'entristeix profundament veure com encara queden per aquí dalt tants “blaveros” catalans. Molts foren els qui respongueren la meua reflexió a la xarxa traient responsabilitats al Barça amb sentències del tipus “és el nom oficial del club” o “hauries de sentir vergonya pel que feu els valencians”. Sobre la primera excusa, evidentment que, i gràcies per la informació -com si jo no ho sapiguès!-, la junta directiva de l'Elx és la que menys fa per valencianitzar el club, començant pel nom de l'equip. Són una junta espanyolista i com a tal actuen. Ara bé, el Barça també és una junta, i per tant un club, espanyolista? Primera notícia si tenim en compte que sempre va amb el catalanisme per bandera. D'uns espanyolistes no pots esperar res en favor de la llengua. D'uns que es diuen catalanistes, el mínim és que no col·laboren amb la nostra espanyolització. No creieu? Aquests són els presumptes valors del Barça? Com a valencià, calanoparlant i culer no m'identifique pas. La segona excusa és una mena de rentat moral de la consciència. Perquè la majoria dels valencians tinguen poc respecte per la seua llengua -i recordem que també la vostra- els catalans hi heu de col·laborar? Evidentment que el problema comença en terres valencianes, però davant d'això tu tens dues opcions: o col·laborar a agreujar-lo o rebel·lar-te. El “blavero” català col·labora i a sobre es trau culpes, com els nens petits inconscients dels seus actes, dient “i tu més”.

En definitiva, el primer enemic de la llengua i la cultura catalana som nosaltres mateixos. A banda i banda del Sénia o a cada illa, tots som víctimes i botxins dels nostres actes. Superar complexos, estereotips que tenim els uns dels altres, no creure el discurs de l'enemic, i menys encara col·laborar-hi, són elements fonamentals per a poder sobreviure lingüísticament i culturalment. Siguem conscients i rebel·lem-nos contra nosaltres mateixos si cal. El “blaverisme” ni per activa ni per passiva. Si ho aconseguim, sobreviurem. Perquè “malgratot, la remor persisteix”.

Publicat a Llibertat.cat

Imatges de la presentació a Novelda

Vos deixe algunes imatges de la presentació de "No tots els mals vénen d'Almansa" a Novelda el 23 de desembre de 2013:

Els Països Catalans no existeixen? "That is the question"

L'estudi de les nacions les darreres dècades és una mena de “that is the question” constant i gairebé perpetu. Fa uns dies, però, el Partit Popular de les Illes Balears ens ha il·luminat en aquesta travessia epistemològica tan complexa. L'últim gran descobriment: les nacions són entitats inventades, imaginades, creades pels humans. Totes? No, només els Països Catalans, és a dir, aquella nació que els hi fa nosa. Hauran llegit Anderson, Gellner o Hobsbwam? Tinc seriosos dubtes d'això. De fet, si els hagueren llegit, sabrien que totes les nacions comencen a “existir” des del plànol d'allò imperceptible i clarament fruit de la imaginació i arriben a la seua plenitud quan aconsegueixen passar a una mena de “realitat” tangible. El problema del Partit Popular i el nacionalisme espanyol que representa és que parteixen d'una veritat absoluta i inqüestionable anomenada Espanya (la qual és una estructura nacional tangible perquè té unes institucions que la trauen del plànol de la imaginació) i no són capaços d'entendre que més enllà d'aquesta (que segons el seu relat troba els orígens en Don Pelayo, Viriato o vés a saber si els dinosaures d'Atapuerca) la resta de comunitats nacionals també existeixen, o no, com la seua.

 El Partit Popular no és conscient del favor que li ha fet al projecte nacional dels Països Catalans. Una gran part del discurs nacionalista es sol construir a partir de la comparació, o la diferenciació, amb un altre. El clàssic binomi “nosaltres” i “ells” que tot nacionalisme necessita per a reafirmar-se en si mateix. En aquest sentit, allò que ha fet el PP és construir un “nosaltres” -balears que ens sentim espanyols- enfront d'un “altres” -els pancatalanistes que volen els Països Catalans-, i fent-ho han afirmat l'existència dels Països Catalans com a projecte de realització plausible.Al cap i a la fi el que han fet els Bauzà boys és mostrar el seu “nacionalisme banal”, com ho fa l'espanyolisme oficial allà on no es troba segur per l'existència d'un altre projecte nacional autòcton que el qüestiona. Perquè la idea d'Espanya no es pot viure de la mateixa manera a Burgos que a Palma, a Salamanca que a València. Als Països Catalans, l'espanyolisme parteix d'una certa inseguretat i per això s'ha de reafirmar constantment, sempre que pot, a partir de qualsevol símbol banal o mitjançant l'estrangerització del nacionalisme autòcton. Exemple: el blaverisme ha fonamentat el seu discurs sempre en convertir en forasters els valencianistes, en traïdors i venuts als catalans. La declaració del Parlament balear fa el mateix quan afirma que les Illes no “formen part de cap país català”. El fet de “formar part” et trau la possibilitat de “ser” que és molt diferent.

 Ara bé, els partidaris dels Països Catalans també ens equivocarem si pensem que el PP ataca la nostra proposta nacional perquè aquesta ja existeix, ja és una realitat feta i refeta com ho són la nació espanyola, francesa o alemanya. De la mateixa manera que el nacionalisme es construeix amb un “nosaltres” i un “ells”, també ho fa a partir d'un cert grau de particularisme que es projecta a allò universal. En un món de nacions tots volem ser nació. I aquest voler ser ens porta a afirmar que ja ho som i, de vegades, aquesta afirmació tan contundent ens pot allunyar de la realitat nacional que viu la població a la què li adjudiquem un gentilici nacional, una identitat que per a nosaltres està clara però per a ells no tant o si més no es veu amb matisos o fins i tot recels. La batalla en l'actualitat es troba en dos àmbits. Per un costat en la lluita per aconseguir que el fet diferencial valencià, català o de cada illa deixe de ser regionalment espanyol i passe a ser plenament nacional. Paral·lelament, l'altre àmbit d'actuació és el de dotar els Països Catalans d'una realitat tangible, és a dir, començar a construir estructures de treball conjunt que ajuden a visualitzar en un plànol de “nació real” el que fins ara no ha passat gairebé d'un projecte. I això darrer urgeix perquè a Catalunya l'anomenat “procés” segueix avançant mentre els Països Catalans continuen sense estar ni esperar-se. Els aconseguirem construir aquells que creiem en ells? That is the question.

Publicat a Llibertat.cat

Presentació de No tots els mals vénen d'Almansa a Manresa

Les cinc “i” valencianes davant del procés

Pel que he xarrat el darrer any amb gent de diferents territoris del País Valencià, la visió que es té de l'anomenat “procés català” es podria resumir en 5 conceptes que, casualment, comencen per la lletra “i”: indiferència, incredulitat, incomoditat, interès i interpel·lació. Cada visió, però, si partim de la base que la realitat és canviant i dialèctica, varia a mesura que tot plegat es va desenvolupant.

Indiferència. La majoria de la societat valenciana manté certa indiferència respecte a tot el que passa a Catalunya. Això respon a diversos factors. Per una banda a una dinàmica pròpia del País Valencià: prous problemes hi ha com per a preocupar-se pel que fan els catalans. A més, la societat valenciana no se sent majoritàriament lligada a la catalana, si més no més lligada que a la murciana, manxega o gallega. Sociològicament i políticament, el País Valencià funciona com una regió espanyola més i, per tant, actua com a tal. I la societat espanyola -que no determinada classe política o el lobby periodístic que l'acompanya- no té entre les seues preocupacions el que passa o deixa de passar a Catalunya. Aquesta situació, però, a mesura que el “procés” avança canvia.

Incredulitat. És un sentiment compartit tant per sectors despolititzats com, també, d'altres que mantenen certa consciència de país. Aquest sentiment me l'he trobat parlant fins i tot amb professors d'universitat de solvència analítica contrastada. Es veu com a impossible que Catalunya puga no sols independitzar-se sinó simplement convocar cap referèndum. Espanya no ho deixarà fer, diuen. La incredulitat, però, crec que d'igual manera que la indiferència es comença a curar amb l'avanç dels mesos i els passos que es van fent.

Interès. I tots aquests indiferents i incrèduls entren en una fase d'interès. No vol dir tampoc que s'ho acaben de creure o veure clar, simplement és que la bola es va fent tan gran que comencen a entendre que alguna cosa passa Sénia amunt i cal estar-hi atents. Aquest interès, però, continua sent distant. El procés és català i els valencians no hi tenim res a pelar. No va amb nosaltres. Altres dels interessats que parteixen d'una identificació nacional valenciana o de Països Catalans veuen el “procés” com una oportunitat. Però els canvis també generen pors i aquestes també queden reflectides en part de les reflexions que he pogut compartir.

Incomoditat. I la por ve provocada en part per la incomoditat que genera un “procés” que no és com molts ens l'havíem imaginat des de la nostra òptica nacional i política. La incomoditat la pateixen principalment els sectors nacionalment més conscients, des d'aquells que tenen com a objectiu la construcció del País Valencià, fins a aquells que van més enllà i imaginen els Països Catalans com a futur nacional plausible. Què fer? Posicionar-se en contra del que passa a Catalunya perquè no és tal com ho havíem imaginat és un suïcidi polític. Donar confiança al 100% tampoc satisfà ningú per la sensació que el projecte iniciat no contempla, si més no de manera més o menys clara, la construcció d'un futur compartit per catalans, andorrans, valencians i illencs. I bàsicament aquí és on rau el problema principal de tot plegat: no hi ha interpel·lació.

Interpel·lació. Des del minut 0 del “procés” el País Valencià no s'ha sentit interpel·lat. I segurament tampoc les Illes, la Catalunya Nord, la Franja o Andorra. Interpel·lats com a partícips de tot plegat, és clar. La participació dels altres països catalans ha vingut de la mà dels sectors polítics de cada territori que aposten per la construcció d'un futur compartit. I aquest és el gran drama, el problema al què hauríem de posar solució. La interpel·lació. Però no es tracta de dir “ei valencians, us apunteu?”. No és això. Ni ho demana en aquests termes la població valenciana ni és el que ara necessita el “procés” per a seguir avançant. Es tracta, doncs, de deixar de pintar el mapa i començar a construir-lo. La creació d'estructures de gestió comunes per als diferents territoris en determinats àmbits és el camí. En igualtat de condicions i partint de la base que tants països tants subjectes.

Tot plegat, però, només són sensacions. Potser m'equivoque i la realitat és diferent, amb unes visions més simples o complexes. Qui sap? Mentrestant, per aquí dalt tot avança. Cap a on? Ni idea, però avança i no podem ser mers espectadors.

Publicat a Llibertat.cat

Debat a Ràdio Molins

Vos deixe l'enllaç de la gravació de la presentació/debat de "No tots els mals vénen d'Almansa" a l'Ateneu Mulei de Molins de Rei.

https://enacast.com/radiomolinsderei/podcast/20342/

Crònica presentació a Mataró

Els Països Catalans a debat: ens cal una nació útil i plural

Dijous 24 d’octubre, al casal El Teler de Mataró, es va presentar el llibre “No tots els mals vénen d’Almansa”(Edicions El Jonc) amb la participació del seu autor, l’historiador Toni Rico.

El llibre recull  les aportacions històriques al voltant dels Països Catalans, un projecte que a finals del franquisme va prendre molta embranzida, però que després, amb l’excepció de l’esquerra independentista, la resta de sectors polítics i socials el van restringir a l’àmbit cultural.

Alhora, el llibre és una reflexió autocrítica per incitar el debat en el si de l’esquerra independentista. Ricoexplica que en les dues últimes dècades, d’ençà de l’aportació de Josep Guia amb “És molt senzill: digueu-li Catalunya”, no s’ha teoritzat ni concretat com s’havia de desplegar aquest projecte polític de construcció nacional. Precisament, per això, ha intentat donar una resposta d’urgència davant d’un context marcat per l’eclosió del sobiranisme a Catalunya i la possibilitat que aquest territori pugui accedir a la independència .

Rico defensa la viabilitat política dels Països Catalans i, per això, proposa el concepte de nació útil, fonamentada en la voluntat dels habitants dels seus territoris i en les seves necessitats i interessos compartits, en contraposició a l’immobilisme i als postulats essencialistes en què s’ha fonamentat la reivindicació de la nació completa.

En aquesta direcció assenyala la importància de les identitats immediates que configuren la realitat plural dels Països Catalans, les quals tenen també una base històrica. Qüestiona la idea de la feble nacionalització espanyola, perquè justament l’Estat espanyol ha estat capaç d’integrar algunes d’aquestes identitats en la categoria “regional”.

Toni Rico adverteix que, actualment, hi ha territoris com el País Valencià que no se senten interpel·lats pel procés d’independència de Catalunya. No obstant això, exposa la necessitat que l’esquerra independentista posi el Països Catalans damunt de la taula del procés que es viu a Catalunya, no pas com a un problema sinó com a una oportunitat. Això es tradueix en una proposta d’articulació confederal dels Països Catalans, que tingui en compte i com a qüestió prioritària les relacions i els interessos compartits amb les Illes i el País Valencià.

Finalment, les persones assistents a l’acte van participar d’un ric debat, que va girar entorn dels temes següents:

- Qüestions sobre el marc territorial: l’estatut de les terres no catalanoparlants del País Valencià i de l’Aran, i la consideració de Catalunya Nord i la Franja de Ponent com a parts integrants de Catalunya, segregades per la força militar i/o administrativa dels estats espanyol i francès.

- La importància de definir els interessos (culturals, socials, econòmics, etc.) comuns per introduir-los en el debat sobiranista de Catalunya i que ens serveixin per articular una nació política, exemple.

- El pes històric de l’absència d’una burgesia democràtica al País Valencià equivalent a la de Catalunya.

- La crisi sistèmica és o no és un element determinant per a la configuració del projecte dels Països Catalans i d’una identitat alternativa a l’espanyola / francesa.

- L’autocentrament dels continguts i l’abast nacional de la difusió dels mitjans de comunicació  (per exemple, TV3).

- La necessitat d’establir canals i espais de debat dins de l’esquerra independentista per definir l’estratègia de construcció nacional dels Països Catalans.

CUP Mataró