Un inici de curs calent

Els ànims estan encesos en la comunitat educativa dels Països Catalans. Depenent del territori, els motius són diversos i de major o “menor” gravetat. Al País Valencià tornarem a començar sense garantir el dret a l'escolarització en la llengua pròpia, el valencià, el nostre català, a tots aquells que ho vulguen. Segons dades d'Escola Valenciana, enguany uns 14.000 xiquets i xiquetes valencianes no podran ser educats en la llengua autòctona. L'administració no fa res. Bé, sí que fa: és la culpable de la situació, és qui no mou un dit per a evitar-ho i si fa alguna cosa és retallar places en línia en valencià. Les dades ens diuen que aquells que són escolaritzats en el sistema d'immersió lingüística tenen millors resultats acadèmics en totes les matèries i acaben dominant perfectament les dues llengües, català i castellà. Potser, a banda de l'extermini lingüístic i cultural, també hem de buscar en el fet que al poder no li interessa un poble instruït, format intel·lectualment i sobretot crític, lliurepensador.

A les Illes la situació encara és més greu. Les escoles i instituts no saben en quina llengua hauran d'impartir les classes. La dictadura Bauzà, aquesta mena de règim de “senyorito hispànic” cutre i gomina barata, està imposant mesures que no es donaven des del franquisme. La destitució, amb exclusió de sou i feina, de tres directors a Menorca, la no admissió de projectes educatius de 150 centres per no “adequar-se a la llei” i les retallades que pateixen els professors i professores dels seus drets laborals, estan portant a plantejar la possibilitat de començar amb una vaga indefinida del sector. Les persones valentes lluiten i els educadors “illencs” estan demostrant ser-ho.

 I la fabulosa Catalunya que avança camí de la independència i el somni de no dependre de la “ancha Meseta”, què? Pel que fa a la llengua, és evident que la situació és molt diferent i que, per tant, els intents del sinistre Wert no aconseguiran els seus objectius als nostres centres. Ara bé, el somni del liberalisme salvatge, de la privatització de l'escola pública sí que avança, “progresa adecuádamente”. El decret de plantilles aprovat per la Conselleria de Rigau, amb el suport o silenci de PSC i ERC, així ho avala. Menys professors als centres, pitjors condicions laborals, més alumnes per aula, menys baixes cobertes, direccions que tendeixen a convertir-se en petits feus despòtics en mans de directors formats a ESADE i no en la facultat de pedagogia, són la recepta, el camí marcat pels Chicago boys de pa amb tomata.

 Sembla, doncs, que la tardor serà més calenta que aquest estiu de pluges i temperatures templades. USTEC, STEPV, STEI, CGT-ensenyament, COS, Intersindical i els estudiants de la SEPC així com les assemblees de professors i mestres que s'han format en els diferents territoris, tenim l'obligació de lluitar, de plantar cara a aquells que s'ho volen carregar tot, literalment. De nosaltres dependrà que continuem tenint una escola pública, de qualitat i en català els propers anys. Perquè si el present és lluita el futur és nostre.

Publicat a Llibertat.cat

Alacant, Alacants o la província perfecta

El 1966, un alacantí nascut a Jumella escrivia, per encàrrec de Joan Fuster, un llibre que pretenia explicar-nos la mena de psicologia col·lectiva que envaeix el cap dels “alacantins”. Josevicente Mateo “ens” definia com una gent de:

“un esperit pràctic i positiu. Un aire liberal i tolerant, de negociants i mercaders, si el qualificatiu no ha de molestar. Un sentit agudíssim de la conjuntura immediata, previngut sempre per a estar al dia, àvid de tot allò que reporte millorament i comoditat materials. Un resolt individualisme, públicament i privadament insolidari. Apoliticisme i una marcada repugnància pels assumptes de caràcter general. Pobresa d'intimitat, afectes i simpaties profundes, amb notòria propensió a manifestar-se amb esclafits sobtats i passatgers. Versatilitat i inconseqüència. Indiferència medul·lar, que se sol xifrar amb un gir vernacle: menfotisme”.

I, tristament, la clavava. Les cometes que faig servir no són casuals: jo no em sent alacantí sinó novelder i valencià. El 90% dels habitants de la província d'Alacant, però, no s'identifiquen amb aquest binomi sinó amb el de municipi/província. El 1986 Tres i Quatre reeditava el llibre amb una sèrie de notes a peu de pàgina que milloraven el text i el mantenien viu. A dia d'avui, si haguera de recomanar un llibre per conèixer “com som” els valencians del sud, sincerament, recomanaria el de Mateo. No vol dir que haguem d'estar d'acord amb totes les afirmacions que fa, ni molt menys, però és evident que, a part de ser l'únic text que ens ha intentat descriure, analitzar i conèixer, diu veritats a cabassos.

Els valencians portem dos-cents anys identificant-nos, creant la nostra identitat, a partir de les estructures provincials. La província ha estat l'espai territorial que ens ha ajudat a reconèixer-nos com a membres d'una comunitat superior a la del nostre municipi. I això fa molt de mal a l'hora de voler construir un país. La conjunció província/Alacant i nació/Espanya es troba molt interioritzada a dins dels valencians del sud. Són molts anys mirant cap a Madrid i no cap a València, ni molt menys cap a Barcelona! Els madrilenys, eixes persones que considerem estranyes entre nosaltres, forasters, no deixen de ser els nostres referents conciutadans. Patim un cas semblant al dels gironins amb els barcelonins: no els poden ni veure però, alhora, són el seu referent cosmopolita, capitalí, punta de llança de la nació que els representa. I com es pot imaginar, si vols construir una nació diferent de l'espanyola, és molt distint tenir com a referencialitat Madrid que Barcelona.

Alacant no mira cap a València. Ni tampoc ho fa Elx, ni Novelda, ni Monòver, ni Agost, ni molt menys Oriola. Ho fan, potser, Alcoi o Dénia? Sóc del parer que la línia Biar-Bussot és un dels pocs elements que han quedat en el nostre imaginari col·lectiu des de temps immemorials. I afegisc: malauradament. D'aquesta línia cap al sud som considerats com una mena de valencians sobrevinguts. Possiblement aquest element, junt a d'altres més vinculats a la demagògia i als interessos de les classes benestants alacantines, ha ajudat a la creació d'una alacantinitat que supera de llarg la identificació clarament valenciana de les nostres comarques.

Els darrers trenta anys d'autonomia -quan hem passat de ser país a ser comunitat- ha estat el període de la nostra història en els darrers 300 anys, que es diuen ràpid i es fan molt llargs, en què major cohesió interna ha tingut el País Valencià. Té nassos que una autonomia tan limitada com la valenciana haja representat això i simbolitze una certa superació de la província. Tot i així, la superació no ha estat total. Canviar dinàmiques econòmiques, polítiques i socials de dècades i dècades costa molt. Si aquestes, a més, impliquen identitat i identificació nacional, encara molt més.

En definitiva, “Alacant província” en general i Alacant ciutat en particular continuen sent un món a part, ja no dins dels Països Catalans, sinó dins del mateix País Valencià. Només veig una manera de superar la situació: amb la comarcalització. Construir estructures territorials més xicotetes i pròximes a la gent pot ajudar a canviar la identificació gràcies a l'aparició de noves formes d'entendre la identitat i la vinculació amb aquesta. Això, però, només depèn de voluntat política i, a hores d'ara, en les nostres comarques aquesta sí que “no está ni se la espera”.

Publicat a Llibertat.cat

Superar la nació eslògan, enterrar la consigna, construir la nació útil

En diversos articles he mostrat la meua preocupació pel que podríem anomenar la “nació eslògan”. És a dir, una forma de construir els Països Catalans que en realitat ha tingut menys utilitat de la que en un primer moment tots aquells que hem format part, i en formem, d’organitzacions que defensen una nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, pensàvem. Les nacions muten, canvien, no són perpètues en el temps per molt que un reduït grup de persones repartides de forma desigual pel territori s’encarreguen de mantenir viva una idea concreta de nació. Aquestes persones són importants per a la construcció nacional, de fet indispensables, però no són la nació. A no ser, evidentment, que la intenció siga muntar una mena de reserva índia que neda a contracorrent de la resta dels seus veïns en matèria d’identitat. Bé, això pot ser una possibilitat, però no és cap solució pels Països Catalans. És per tant imprescindible, si volem realment integrar o incloure els Països Catalans en el procés obert a Catalunya, que aquests superen la fase d’eslògan romanticoide i es posen en el tauler com a la millor proposta nacional que poden tenir valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers i catalans –ja siguen de la CAC o estiguen sota administració francesa o aragonesa.

Alguns diran: per què tant de gentilici si tots som catalans? Bé, la contundència en la utilització del mot “català” ha acabat sent més un obstacle per a la construcció dels Països Catalans que no la solució. De fet, més que un gentilici en positiu i inclusiu, ha acabat convertint-se en una consignaen mans d’aquells que, amb tota la bona fe del món, l’hem fet servir per a homogeneïtzar la nació en què creiem. Però la pregunta és: cal homogeneïtzar a l’estil jacobí la nació catalana? Crec que històricament aquest ha estat un dels principals elements erràtics de l’independentisme i el pancatalanisme –entés aquest últim com a teoria favorable a la construcció d’una nació catalana que va més enllà del Sénia, sense cap component pejoratiu. Si els valencians se senten valencians, per què els hem de colar amb calçador que són catalans? Potser la clau és aconseguir que la màxima fusteriana de “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans” siga una realitat, no? Hi ha cap necessitat de dir-nos catalans, un gentilici perdut en territori valencià des de fa segles i no per motiu de cap ocupació malèfica estrangera, per a reafirmar-nos com a valencians i per tant com a no espanyols? No podem dir-nos valencians únicament i exclusiva i formar part dels Països Catalans? Són preguntes que llance a l’aire i que potser defraude no donant una resposta contundent, però crec que en matèria d’identitat qüestionar-se a un mateix és bàsic per a poder després convéncer els teus conciutadans.

I llavors què fem? Construir la “nació útil”. Els Països Catalans no han de suposar un maldecap per als seus ciutadans sinó una solució als seus problemes. Una nació que s’ha d’entendre des de la diversitat i l’heterogeneïtat. Això vol dir avançar cap a una proposta d’organització confederal en un primer estadi que, en cas que els seus ciutadans ho creguen necessari, pot acabar mutant en federal. A falta que algú em demostre el contrari, crec que la construcció confederal dels Països Catalans és la millor solució per a lligar la diversitat que representa una nació cultural que està formada per diferents subjectes polítics i jurídics que es reconeixen en el present i van, per tant, més enllà de la història. La solució confederal, a més, permet que la resta de territoris dels Països Catalans que actualment estan totalment fora del procés iniciat a la CAC es senten interpel·lats i cridats a participar, ja siga en l’actualitat o quan els ciutadans dels diferents països ho creguen convenient i necessari. A més, la solució confederal trenca la idea històrica de Catalunya i els seus satèl·lits –centre/perifèria-, és a dir, tots els territoris són tinguts en compte en igualtat de condicions i no com a simples prolongacions cap al sud o mar endins. El procés, així, parteix de la lliure determinació de cadascun dels territoris existents en l’actualitat tant des del punt de vista jurídic, polític com històric. Creure que el País Valencià se sentirà interpel·lat pel procés català dient “ja s’afegiran algun dia” és tan estúpid com creure que la Catalunya de les quatre províncies pot mantenir-se dins d’Espanya fins que puguem posar urnes als carrers d’Alacant. El procés català i el dels altres territoris –el dia que es donen- són totalment diferents i no poden ser entesos com a afegitons sinó com paral·lels i complementaris. I és molt important que, malgrat que el procés iniciat a la CAC és autònom i propi d’aquest territori, s’inicie el debat sobre els Països Catalans en paral·lel. Cal, doncs, tenir present que més enllà que la CAC s’independitze d’Espanya –que encara està per veure– siguem conscients tots plegats que el següent pas que hauran de fer els catalans és reunificar el seu territori amb els catalans de la Franja i els de la Catalunya Nord i, alhora, mantenir el diàleg i la construcció d’estructures comunes amb valencians i illencs que ens ajuden a construir, en definitiva, els Països Catalans més enllà de la pancarta i el mural.

Publicat a El Rogle

Pensar el País Valencià o mostrar-lo com és en 2013

La plataforma Verkami està servint darrerament per a finançar i impulsar projectes musicals, literaris, cinematogràfics o d'altres tipus molt interessants. Aquest és el cas d'un dels darrers llibres publicats per l'Editorial Afers: Nació i identitats. Pensar el País Valencià. Coordinats pel sociòleg Vicent Flor, sis autors de les més diverses procedències polítiques i sobretot disciplinars, construeixen un relat de la societat valenciana que ens ajuda a comprendre per què som com som els valencians. De fet, segurament, aquesta és una de les grandeses de les 140 pàgines vinculades a la Fundació Nexe.

De tots els textos, el menys rellevant perquè estaria més dins la categoria del simbolisme, és el de Joan Francesc Mira. L'escriptor, antropòleg i pensador valencià, fa el pròleg de l'obra desenvolupant en unes breus línies part del que ha estat el seu pensament nacional les darreres dues dècades des que va iniciar el qüestionament dels Països Catalans com a projecte polític al ja clàssic Crítica de la nació pura. Ara bé, un dels elements que dóna valor al text de Mira, i al llibre en general, és que en cap moment es posiciona respecte a quin és el millor projecte polític per al País Valencià.

El primer text amb pes és el de l'historiador Ferran Archilés. La valenciana, com la resta d'identitats nacionals o regionals del món occidental en l'actualitat, s'ha construït durant l'època contemporània. Pels que coneguen els treballs d'Archilés, el text inclòs al llibre els serà d'utilitat com a resum del que l'historiador de Castelló ha desenvolupat al llarg de la seua obra. En resum: la construcció de la regió juga un paper fonamental per a entendre la identitat contemporània dels valencians. Sense la idea de regió i el paper que aquesta juga en l'ideari de totes les forces polítiques, socials, culturals o econòmiques del país, difícilment podem arribar a entendre per què els valencians són com són. I aquesta identitat regional ha estat present fins als nostres dies, malgrat els intents de convertir-la/substituir-la en nacional.

El següent text és el de Rafael Castelló Cogollos. Si amb algú ens hem comparat constantment els valencians és amb els catalans. Ja siga per a mostrar una certa enveja sana, ja siga per a equiparar-nos i igualar-nos, ja siga per a posar-los com a exemple o ja siga per a insultar-los, el cas és que Catalunya ha estat un model, un referent, a l'hora d'identificar-nos com a poble. I, seguint així amb una dinàmica gairebé històrica, Castelló fa això: comparar el País Valencià amb Catalunya per a poder entendre les diferències entre un territori i altre, entre una societat i l'altra. Algú ara podria dir que això és, al cap i a la fi, el mateix que va fer Fuster i que tant se li va criticar. La diferència és que Castelló no arriba a conclusions tancades i, sobretot, no qualifica els valencians com un poble “frustrat”, ja que la comparativa no respon a un intent de justificació política sinó a una metodologia científica que ens ajuda a entendre la societat valenciana, sense entrar en valoracions de si ens agrada més o menys com és.

Per la seua part, el politòleg Anselm Bodoque elabora un text sobre un dels temes que més ha treballat: les elits polítiques valencianes. Unes elits que juguen un paper important, com a tot el món occidental, en la construcció d'identitat. En aquest sentit, la transició és un moment transcendental per a l'arribada d'aquestes elits al poder dels seus respectius partits i, sobretot, és un moment fonamental per a la transmissió des d'aquestes elits polítiques d'una manera molt concreta d'entendre la identitat valenciana tal com ha arribat a l'actualitat.

El penúltim text és el del novelder Brauli Montoya. Com no podia ser d'una altra manera, Montoya tracta un dels temes que més ha treballat al llarg de la seua obra: la transmissió de la llengua. El text parteix d'una sèrie d'estudis i entrevistes realitzades per a altres treballs, la qual cosa dóna solidesa empírica a les afirmacions i conclusions a què arriba Montoya. Mantres com el de la mala educació que suposa parlar en valencià a algú que no el parla, la consideració de la llengua pròpia com de segona o tercera categoria, la importància que té la llengua en la construcció d'identitat o el fet de considerar el valencià com una llengua de llauradors, són alguns dels elements que Montoya fa servir per a entendre la importància de la transmissió de la llengua i sobretot l'ús d'aquesta.

Finalment, l'últim text és el del coordinador de tot el llibre: Vicent Flor. El seu text segueix, en certa manera, la línia iniciada per Montoya respecte al paper que juga la llengua en la construcció d'identitat. Aquesta vegada, però, la llengua passa a convertir-se en l'enemic a batre per part d'un secessionisme lingüístic que Flor ha estudiat molt bé. Trencar la unitat de la llengua catalana no és un fet casual i menor: és la millor estratègia per a fer desaparèixer el valencià i que aquest siga substituït definitivament pel castellà. El blaverisme això ho sap i per això ho fa. El drama és que el blaverisme lingüístic ha triomfat més del que en un primer moment molts pensaven.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre que, si bé és cert que no aporta elements nous als estudis i treballs que tots els participants desenvolupen en el seu àmbit professional, sí que és un bon resum de com hem arribat a la situació actual. Joan Fuster sempre va afirmar que el Nosaltres l'havia escrit perquè ningú altre ho havia fet abans. A més, reconeixia que, segurament, no era la persona acadèmicament més preparada per a fer-ho. De fet, demanava que historiadors, sociòlegs, economistes, filòlegs, entre d'altres “espècies”, prengueren el relleu de la seua proposta i avançaren. Crec que això és el que s'ha fet al País Valencià els darrers cinquanta anys, més enllà de les lluites parricides existents en el si del valencianisme polític. Si a dia d'avui algú em demana que li recomane un llibre per a poder conèixer o tenir una fàcil aproximació a la societat valenciana, la meua suggerència és clara: Nació i identitats. Pensar el País Valencià. I, sincerament, crec que Fuster també ho faria.

Adéu Toni, company, amic

Vaig conèixer en Toni Lecha fa uns deu anys, en una assemblea com no podia ser d'una altra manera. El tema era antirepressiu, no recorde quin cas en concret, i ens trobàvem un munt de gent al pati del Casal Independentista de Sants. Vaig quedar parat de veure una persona de la seua edat en una assemblea de l'esquerra independentista. Aleshores jo militava a Maulets i, la veritat siga dita, mai havia compartit assemblea amb algú menor de 25 anys, a tot estirar. En Toni Lecha és una mena de fil conductor de l'esquerra independentista, aquella excepció que confirma la regla. A diferència de molts dels seus companys i companyes dels vuitanta, ell no va abandonar el vaixell, malgrat que aquest es va gairebé enfonsar en les gèlides aigües de la política catalana dels noranta.

Els darrers deu anys ha estat un company de militància, però també un amic. Amb en Toni hem compartit moltes hores de reunions, d'assemblees, d'actes, de manifestacions, d'accions. Cada Onze de setembre era l'encarregat de gestionar els permisos de manifestació i d'escriure el manifest de la diada a Girona. Ell era l'encarregat de gestionar els temes de caràcter laboral amb la resta de sindicats de la ciutat, sempre en nom de la COS. De fet, una de les últimes accions en què va participar va ser en la tancada que representants sindicals van fer en la subdelegació del govern espanyol de Girona ara farà un any. Ell, valent com era, es va tancar i, com en els vells temps, el va haver de traure la Guàrdia Civil de dins. Aquest últim any, però, ha estat més que mai entre Girona i Barcelona, el que no ha volgut dir que perdera el fil del dia a dia del moviment a Girona.

Ell era història viva de la política d'aquesta nació, però també era una mena d'home savi que podia parlar absolutament de qualsevol tema, més enllà de la política. Les seues opinions en les assemblees, deixant de costat si estaves o no d'acord, sempre partien de la reflexió i de l'experiència política, la qual cosa era molt d'agrair quan al cap i a la fi no deixaves de ser un jovenet que es trobava en la seua vintena d'anys i que tot just començava a involucrar-se en temes polítics. Sempre em quedarà el buit de no haver-lo entrevistat amb profunditat. N'havíem parlat moltes vegades de fer-ho i havíem mantingut alguna que altra llarga conversa que m'havia ajudat molt a aclarir conceptes respecte als meus estudis doctorals. Però aquestes converses només queden guardades dins meu, sense la possibilitat de ser enregistrades com realment caldria.

Dilluns va ser l'últim dia que vam estar junts i, com no podia ser d'una altra manera, va tornar a ser en una assemblea. Ens vam conèixer en una i ens acomiadem en una altra. Primer a Barcelona, després a Girona. Ens vam dir adéu a la plaça Sant Agustí (com a ell li agradava anomenar-la: “Això d'independència és d'espanyols!”). Aquesta vegada no et vaig fer de taxista, vas haver d'agafar un a Correus. Sigues on sigues mai t'oblidarem. Ens has donat molt com a company, com a militant, com a amic.

Salut Toni i espere que ens tornem a veure!

Mr. Marshall arriba en AVE a Alacant

4 hores i 47 minuts separen amb Euromed Alacant de Barcelona. 5 hores i 10 minuts ho fan amb AVE. I perquè hem de fer transbord a la madrilenya estació d'Atocha, sinó encara ens podríem plantar a Sants havent passat per Albacete, Madrid, Saragossa i Lleida en molt menys temps. Surrealista? Sí. Patètic? També. De fet, segurament, és més ràpid i tens més opcions d'horaris agafant el TAV a Alacant per a anar a València passant per Madrid que si ho pretens fer amb un tren convencional, Euromed o Talgo, evidentment, perquè això dels regionals o mitges distàncies no existeix de la línia Biar-Bussot en avall. 

Recorde que fa uns anys quan vam muntar l'assemblea comarcal de Maulets a Novelda, una de les primeres accions que vam dur a terme fou una pancarta en contra de l'AVE. Els motius eren diversos. Per una banda, el de major pes, era el que fa referència al medi. La destrucció territorial que suposa una obra faraònica com aquesta no compensa amb l'impacte social que realment té. El segon motiu era de sentit comú: com pot ser que es tarde el mateix, pràcticament, en anar d'Alacant al Pinós que d'Alacant a Madrid? Com pot ser que mentre els ciutadans no tenim rodalies les elits econòmiques i polítiques tinguen un tren d'alta velocitat pagat per tots nosaltres? Finalment, el darrer argument era el nacional: en un País Valencià totalment desestructurat en tots els sentits, el que menys necessitem és ser el sudeste d'una Espanya caduca i que ens insulta diàriament. Val a dir que també hi havia un quart argument: la por que tot el poble de Novelda va tenir quan va vore a la televisió al llavors regidor Oriental Martínez amb una granera marcant per on passaria la via del TAV i veient com proposava perforar el Montagut i la Serreta. Afortunadament, Oriental no va passar de ser "estucador" i regidor de poble, sense tenir mai cap càrrec més enllà de la geografia que delimiten les nostres vinyes. 

Foto: Novelda en Imágenes

Ahir, finalment, va arribar el famós tren. I com si es tractara del clàssic de Berlanga, una part de la població el va anar a saludar al seu pas per Novelda. Mr. Marshall, però, va creuar el Vinalopó més ràpid que pel Villar del Rio que tant simpàticament va recrear el cineasta valencià. Hi ha moments en què tens la sensació que només canvia el color de la pantalla, però que la mentalitat es manté intacta en el seu rerefons més obscur i caspós. Afortunament, Alacant es va convertir en un punt de revolta i protesta. Entre el Corte Inglés i l'Avinguda d'Alfons el Savi, Mr. Marshall va ser rebut com es mereixia: amb indignació i dignitat alhora, amb denuncia i valentia. L'esperança, el futur, no es trobava a l'alçada de la Mola saludant sinó davant l'estació de RENFE protestant. Prenem nota si no volem fer més el ridícul, tal com li va passar a l'alcalde i la població de Villar del Rio el 1953. 

D’acord, primer la independència

Si hi ha una consigna que ha triomfat els darrers temps entre determinats sectors “sobiranistes” o “independentistes” ha estat la de “primer la independència”. La proclama, però, no està exempta d’intencionalitat política, malgrat el presumpte embolcall de neutralitat. Un servidor que és de la vella escola del “independència i socialisme” -perdó, revolució-, sempre s’ha mostrat perplex davant de l’èxit d’una idea de procés d’independència tan simple i enganyós. El temps, però, m’havia anat reafirmant en la idea de considerar els partidaris de l’anomenada transversalitat com una mena d’independentistes de dretes que l’única cosa que pretenien era col·locar els seus principis neoliberals a partir de la proclama “primer la independència”. Però el temps passa, el pensament muta i es transforma i, finalment, acabes arribant a la convicció que tal com estan les coses, sincerament, crec que és l’hora de dir tots junts “primer la independència”.

Per què? Molt senzill. La dreta independentista ha creat un relat del procés cap a la independència en què tots els catalans –bé, jo com que sóc valencià potser no entre en el Volk Quatreprovincià- hem d’anar junts i no barallar-nos entre nosaltres. Hem d’estar units per enfrontar-nos al nostre vertader enemic: Espanya i sobretot, repetiu amb mi, l’espoli fiscal. Paral·lelament, els think thanks filocovergents partidaris del “primer la independència”, han anat generant un altre relat d’inspiració neoliberal que venen com a inevitable i fins i tot buit de tota ideologia o proposta política: les retallades i privatitzacions. I és clar, jo em pregunte, potser ha arribat l’hora que l’esquerra d’aquest país, la independentista orgànica o no, ens plantegem recollir el guant dels nostres compatriotes del “Herbes de Montserrat Party” i ens hi sumem. Per què? Doncs perquè si realment primer és la independència i no les polítiques basades en postulats ideològics de classe, CiU i els seus aliats deixaran de privatitzar la sanitat, l’educació o l’aigua, no? Perquè totes les mesures que el govern del Parc de la Ciutadella pren cada dia són de caràcter ideològic i gens inocents, ans al contrari, són el millor exemple de la Catalunya independent que ens espera en el cas que siguen aquests senyors els qui continuen governant l’endemà del “dia D”.

Primer la independència? D’acord, parem aquí. Deixeu de privatitzar en nom de Catalunya. Deixeu de vendre l’aigua al millor postor amb l’excusa que la Generalitat no té diners per culpa de Madrid. Deixeu d’aplicar la LEC –llei, per cert, que ha servit d’exemple per redactar la LOMCE- i no tireu endavant el decret de plantilles 2013/14. Deixeu de privatitzar serveis públics relacionats amb la sanitat. Deixeu d’allargar les concessions i privilegis feudals de pas als vostres amics d’Abertis. Deixeu de retallar en TV3 i Catalunya Ràdio en favor dels vostres mitjans afins del Grup Godó. En definitiva, deixeu de mentir i carregar-vos el poc que havíem aconseguit. Deixeu, doncs, de destruir el país i cridem tots junts “primer la independència”. Amén. 

Publicat al setmanari La Directa 320, 5 de juny de 2013