"Totes les cançons parlen de tu" de Xavi Sarrià es presenta en Novelda

Podemos: tesi, antítesi i síntesi d'un nou nacionalisme espanyol?

Podemos ha estat la gran sorpresa de les passades eleccions europees. Bé, sorpresa per a l'stablishment que es pensava a si mateix com a intocable i representant d'un sistema impenetrable per ningú que no foren ells, els garants del bipartidisme. Per als que xafem carrer la sorpresa es deriva en tot cas del nombre de diputats i no tant del fet d'haver tingut uns molt bons resultats. És evident que alguna cosa es mou des de fa anys i tots els inputs polítics que ens envolten així ho demostren. Podemos, doncs, és una bufada d'aire fresc necessària en el panorama polític espanyol, especialment aquell que parteix d'una idea de nació espanyola de matriu castellanocèntrica.

Aquestes línies, però, no pretenen analitzar ni el bon resultat electoral de Podemos, ni el programa social del partit, ni la ideologia política (si és que la té en els paràmetres de la modernitat!), ni tan sols si el partit de Pablo Iglesias és realment un competidor per a la CUP. Això ja ho estan fent altres i molt millor que jo. El que vull és analitzar el paper de Podemos en el nacionalisme espanyol i la seua capacitat per reformular l'espanyolisme, si és que això és possible.

El regeneracionisme com a tesi

Tal com explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. Això ho deixen per a uns altres, els de la “perifèria”. Els Unamunos i Ortegas sempre van preferir distanciar-se d'una paraula que els incomodava perquè la identificaven ja no com a un concepte revolucionari i liberal -tal com ho havia estat durant la primera part del XIX- sinó amb la tradició i la reacció. I aquestes idees van mutar durant els anys republicans en aquella mena d'identitat simbiòtica que identificava mitjançant la República allò universal amb allò particular, creant així un nacionalisme que no es reconeixia com a nacionalista. D'aquesta manera el nacionalisme espanyol passava a convertir-se en el primer nacionalisme no nacionalista de la història. És a dir, en un moviment que tot i defensar una bandera, una llengua, unes fronteres, unes tradicions, un projecte nacional, deia fer-ho des d'uns paràmetres diferents dels del nacionalisme. Quins eren aquests? Doncs fonamentalment estem parlant de l'ús del concepte “pàtria” com a substitutiu.

El franquisme com antítesi

L'apropiació que el franquisme va fer de la idea d'Espanya provocà que totes aquelles maneres d'entendre Espanya que no encaixaven amb els esquemes del nacionalcatolicisme foren enteses com una antítesi de la nació espanyola. I realment l'oposició al règim s'ho va creure. De fet, difícilment trobem partits d'esquerres i opositors al franquisme que feren bandera de l'espanyolitat, ni des del concepte "nacionalista" ni tampoc des del de "pàtria". És més, autors com Núñez Seixas han identificat, crec que de forma sobredimensionada, en els partits espanyols d'esquerres una mena d'assumpció del programa polític dels nacionalismes “perifèrics” durant els anys 70. En aquest sentit, si bé és cert que l'al·lèrgia de l'esquerra respecte el nacionalisme franquista va portar a assumir elements de reivindicació nacional en territoris com Catalunya, el País Basc, Galícia o el País Valencià diferents del paradigma nacional espanyol, també ho és que no ho hem d'exagerar. El politòleg valencià Jordi Muñoz ho demostra en el seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? on, també, d'una manera molt interessant acaba arribant a la conclusió que el nacionalisme de l'esquerra espanyola en el fons no està tan allunyat del de la dreta. Perquè els programes polítics d'aquesta esquerra, en realitat, estava més a prop de la retòrica per l'efecte de la força que té el catalanisme o el basquisme més que no pas per la creença real d'una altra manera radicalment diferent d'entendre Espanya. Podemos faria bé en analitzar el paper que va jugar aquesta esquerra espanyola de la transició que, al cap i a la fi, no va ser capaç d'encapçalar un projecte identitari espanyol de matriu progressista.

Podemos pot representar la síntesi?

Abans de donar resposta a si Podemos pot representar la síntesi entre la tesi i l'antítesi del nacionalisme espanyol, cal advertir el lector que aquesta síntesi ja s'ha intentat donar. Ha estat el que inspirant-se en el pensament de l'alemany Habermas, s'ha vingut a conèixer com a “patriotisme constitucional”. La fórmula ha intentat en certa manera recuperar el regeneracionisme del segle passat barrejant-lo amb una defensa cega de la Constitució de 1978. En realitat no ha pogut escapar del paradigma nacionalista espanyol més clàssic, de forta matriu castellanocèntrica i poc comprensiu amb qualsevol idea nacional que no siga la que es projecta des de la “ancha meseta”. Per tant, la síntesi ha fracassat totalment i un bon exemple d'això és l'anomenat “procés català”. Perquè en Catalunya estan canviant moltes coses i d'una manera connectada i alhora diferent amb els canvis que es donen a nivell espanyol. Seria estúpid creure que Catalunya viu totalment al marge del que passa a la resta de l'Estat. També ho és creure que tot el que passa aquí no parteix d'una realitat pròpia que no es pot analitzar en els mateixos termes del que passa a Madrid, Sevilla o, mirant a casa nostra, el País Valencià per exemple.

Andreu Mayayo va qualificar fa uns anys la transició catalana com a “la ruptura catalana”. Perquè, efectivament, les eleccions de 1977 a Catalunya, com l'antifranquisme i el mateix procés de transició català, fou molt diferent de la resta de l'Estat. Catalunya té una dinàmica pròpia des de fa molts anys i això els darrers anys s'ha aguditzat. La pregunta és: Podemos està en condicions d'analitzar en els paràmetres correctes la particularitat catalana? Voldria pensar que sí, però la veritat és que tinc dubtes. Amb una recerca ràpida pel programa electoral de Podemos observem que la paraula “nació” no apareix ni una sola vegada. “País” ho fa sis vegades però sempre d'una manera poc concreta, sense deixar clar què entén Podemos pel seu país. Algú dirà que això és així perquè Podemos no és una força nacionalista i per tant no li cal anar reafirmant un projecte nacional concret. D'acord, però no ho compre. Pablo Iglesias i d'altres membres destacats del partit estan desenvolupant una mena de discurs patriòtic en clau espanyola molt potent. És el que podríem anomenar el “regeneracionisme social”, és a dir, un nacionalisme que no entén la nació com ho fa el nacionalisme clàssic sinó com a una estructura que ha d'estar al servei dels ciutadans lliures que la conformen. Al cap i a la fi és el mateix discurs que fa la CUP en l'actualitat per al cas català. Però, és clar, la CUP deixa clar quin és el seu projecte nacional, el seu subjecte polític, perquè aquest es troba en construcció -nation building- i Podemos no ho fa. Si més no, evita fer-ho clarament. La paraula “Espanya”, per exemple, que serviria per a identificar el marc nacional en el que es mou Podemos, només apareix dues vegades i en només un dels casos s'utilitza com a subjecte polític amb capacitat de decisió (en aquest cas per a sortir de l'OTAN). Per tant, el que fan és una reafirmació nacionalista a partir de la nació que ja existeix, l'espanyola, que en cap moment es qüestiona sinó que es reafirma, per activa o per passiva, actualitzant la dialèctica patriòtica. 

En diverses ocasions Pablo Iglesias s'ha mostrat partidari de l'anomenat “dret a decidir” dels catalans. En aquest sentit, el plantejament de Podemos, deixant a banda l'afer Jiménez Villarejo, és impecable. El dubte, però, és el següent: més enllà del dret dels catalans a autodeterminar-se, què ofereix Podemos a Catalunya? I als Països Catalans? Crec que aquí és on es troba la qüestió central respecte del marc identitari en què es mou Podemos i que té molt poc definit, no sé si per falta d'interès o per la incomoditat que el tema suposa fora de les anomenades “nacionalitats històriques”. Perquè Podemos té una nació que és Espanya i un projecte identitari que parteix del marc nacional espanyol. No s'hi val fer com Renan a finals del XIX que per a justificar França front a Alemanya ens parlava d'una nació voluntària de plebiscit diari oblidant que el marc nacional del qual partia era una rèmora de l'Antic Règim i la concepció centralista de l'Absolutisme. I és clar, l'altra pregunta és: que estan els catalans disposats a rebre del que podria ser una nova proposta nacional espanyola? En aquest sentit crec que tot plegat està més definit: un tracte d'igual a igual, entre dos subjectes nacionals diferents i diferenciats. I amb això no veig marxa enrere, si més no a nivell de majories socials. 

Com entén Podemos Espanya? Què ofereix Podemos a territoris com Catalunya, el País Valencià, les Illes, Euskal Herria o Galícia? Pot Podemos construir-se al marge dels processos d'identitat nacional existents en aquests territoris? Fins quan? Esperem que el procés de construcció de Podemos vaja aclarint aquests dubtes els pròxims mesos que de ben segur ens deparen un debat apassionant. 

Ocho apellidos... hispánicos

Partisc de la base que res és neutral en aquest món, començant per aquest article i qui l'escriu. Mai ho he pretès i no començaré a ser-ho ara. Tampoc és neutral la darrera pel·lícula espanyola que ha obtingut èxit al cinema: Ocho apellidos vascos. I si els directors i productors ens ho volen fer creure, en realitat el que fan és prendre'ns per idiotes. La pel·lícula parteix d'un plantejament nacional, i per tant nacionalista, molt clar: “españoles todos”. A partir d'aquí el que cal és justificar l'espanyolitat comuna, entendre-la com un conjunt d'identitats regionals que viuen d'esquenes però que en el fons, si tots plegats férem l'esforç de conèixer-nos millor, seríem capaços d'arribar a identificar-nos. Fins i tot els terribles independentistes. I això és així més enllà que la pel·lícula puga fer riure en algun moment. Val a dir que menys del que m'esperava, però això ja és una qüestió personal i de maneres d'entendre l'humor.

Els independentistes parteixen normalment d'un plantejament políticament erroni: el projecte nacional espanyol és el mateix per a dreta i esquerra. Això no és així i és un tòpic que es desmunta ràpid: Unamuno i Azaña no eren Sánchez Mazas i Franco. I evidentment els seus hereus ideològics i la concepció nacional que traspuen tampoc. Algú dirà que fins i tot Josep Pla reconeixia que no hi havia res més semblant a un espanyol de dretes que un d'esquerres. Sí i no, perquè si gratem una mica és quan comencem a trobar els matisos. Ocho apellidos vascos és una barreja entre el “sano regionalismo bién entendido”i la tragicomèdia federal que vol protagonitzar el PSOE com a darrer intent de salvar el projecte nacional espanyol tal com l'hem entès des de la pèrdua de Cuba, Filipinas i Puerto Rico. A ningú se li escapa que Espanya està en crisi i no sols econòmica. El projecte nacional espanyol no acaba de trobar un rumb clar com a proposta nacional de futur atractiva per al conjunt i especialment en aquells territoris com Catalunya o el País Basc. Més enllà d'eurocopes i mundials, ser espanyol continua sent una llosa nacional poc estimulant. I d'això en són conscients els partidaris d'una nació espanyola més escorada cap a la diversitat territorial i uns plantejaments políticament “progressistes”.

Ocho apellidos vascos es posiciona en una mena de centralitat nacional que pretén allunyar-se tant del “España una y no cincuenta y una” com també dels que la volen “trencar”. Hàbilment i sense que l'espectador se n'adone, el relat de la pel·lícula posa en un mateix estadi de reivindicació territorial o identitària la Feria de Abril sevillana -que de ben segur és molt maca i divertida!- amb una manifestació de l'esquerra abertzale. I mentre riem de la banalització que suposa posar en nivells iguals una copa de finito d'uns còctels molotov, no som conscients del vertader missatge: la folclorització i regionalització de les identitats andalusa i basca. Abans de dir-me exagerat i posar-vos les mans al cap, reflexioneu sobre el tractament que es fa al film del tema. Sembla com si les reivindicacions nacionals basques siguen un capritx entre irracional i folclòric produït per la manca d'autoconeixement que “tenim els espanyols”. Doncs això: “españoles todos” que deia Suso del Toro. De segur que a molts andalusos que se senten espanyols els han entrat unes ganes enormes d'anar a visitar “las vascongadas”. A la inversa ho dubte molt, tot i que és la protagonista abertzale la que acaba marxant a Sevilla per amor. I crec que la intencionalitat política de la pel·lícula acaba fent més mal a la imatge que es té d'Andalusia fora d'aquest territori que la d'Euskal Herria o la mateixa esquerra abertzale que ho tenen tot bastant definit en el tema de la identitat.

Més enllà d'Enseinstein o la maquinària de Hollywood, el cinema espanyol tampoc és neutral ni inofensiu. Com tota activitat humana, per activa o per passiva, de manera conscient i inconscient, al darrere d'Ocho apellidos vascos i la possible sèrie de pel·lícules que ja han avisat que la seguiran en la mateixa direcció argumental sobre catalans, per exemple, s'amaga l'últim intent per salvar l'Espanya regional, que revestida de la diversitat autonòmica sorgida del postfranquisme, tot i que ho intenta i manté alguns elements que la diferencien, no acaba de presentar un model totalment alternatiu al centralisme històric. Què això és legítim? I tant, però no és neutral i crec que s'ha de dir.

Publicat a Llibertat.cat

Al sud de la frontera... Biar-Busot

Oliver Stone ens va regalar fa un parell d'anys un gran documental sobre el que passa a Amèrica del Sud. El film portava per títol “Al sur de la frontera”. No vos parlaré de la frontera que inspira aquesta pel·lícula sinó d'una altra, o altres, que han condicionat la nacionalitat dels valencians. Fa uns mesos vaig escriure sobre la importància que té la “província” en la identitat valenciana del sud. Aquesta administració espanyola ha marcat, i marca, la manera d'entendre la pertinença individual i col·lectiva en el País Valencià. Allò de “tres províncias y una región”, continua tenint un pes important, i crec que la “província” guanya a la “región”. La partició de l'antic regne de València en tres porcions administratives amb una institució concretada en les diputacions, ha estat letal per a trencar la unitat de pertinença a la valencianitat col·lectiva en què ens hem reconegut des de temps medievals. Si la dissolució d'una consciència de catalanitat comuna s'inicià a partir del XV, la de la valencianitat és efecte directe de la divisió administrativa  de la contemporaneïtat. I malauradament, a dia d'avui, per sota de la línia traçada entre Biar i Busot continua existint la tendència a identificar-se com a “alacantí”. “Borratxo i fi”, diu la dita popular. 

La província ens ha fet molt de mal. Ens l'hem creguda i li hem acabat donant fins i tot un component d'identitat. És cert, però, que la línia provincial competeix encara a dia d'avui amb la històrica línia Biar-Busot. És difícil trobar algú d'Alcoi, Dénia o Cocentaina que s'identifique com a “alacantí”. O pitjor encara: “alicantino”. “Borracho y fino”, arriben a traduir. A Novelda, Monòver, Castalla o, fins i tot, la Vila, ja no costa tant. Ans al contrari: “l'alacantinitat” s'ha propagat com una mena de plaga bíblica que sobrevola els pobles del sud. És també cert que s'ha anat recuperant una certa valencianitat comuna que intenta superar la identificació provincial individual i col·lectiva. Elx se'n salva, però no perquè tinguen una consciència valenciana majoritària, sinó perquè la ciutat de les palmeres voldria ser ella la província. Trist, però. Tot i així, el Misteri, el palmerar i el fort sentiment il·licità de part de la seua població es contraposen amb aquest “provincianisme de segona onada”. 

I com ho combatem això? Crec que ens cal començar a pensar en una divisió administrativa per al País Valencià que supere el marc de la comarca i servisca per a trencar l'hegemonia de la província. D'experiències supracomarcals interessants en comencen a haver. En el cas de les terres del Vinalopó fa anys que funcionen entitats com el Centre d'Estudis del Vinalopó que realitza una feina acadèmica que transgredeix el relat provincial circumscrivint-se exclusivament a l'àmbit vinaloponenc. Potser caldria convocar una mena de trobada a nivell de país per parlar sobre una proposta ferma de divisió territorial. Crec que en el cas del sud el tema és urgent. La província no és inofensiva ni neutral i la línia Biar-Busot encara pesa molt, com una llosa, sobre els que som/vivim per sota. Ens cal trencar-la amb la mateixa urgència que la provincial. La sensació constant de ser uns valencians de segona tampoc ajuda a superar el refugi identitari que ha suposat per molts l'alacantinitat. Algú s'atreveix a transgredir amb una proposta? En les nostres mans està.

Publicat a Llibertat.cat 

Totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres

L'amic Xavi Sarrià, conegut per la seua tasca com a veu d'Obrint Pas, ha publicat el seu segon llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la inspirada en una història que se centra en la València dels anys noranta. El passat dimecres 9 d'abril vaig tenir l'oportunitat de presentar el llibre al Casal Independentista el Forn de Girona i, posats a aprofitar la feina, he decidit fer aquesta breu ressenya.

Fins a l'època contemporània, totes les cròniques de l'actualitat que ens han arribat han estat sempre al servei de la narració oficial d'uns fets. Descripcions socials totalment basculades als interessos del poder i poques vegades trobem relats que ens mostren clarament com era la societat. Amb l'arribada de l'època contemporània el paper de cronista s'amplifica més enllà d'aquells escriptors o pintors propers a l'aristocràcia, l'Església o directament la corresponent casa reial. Segurament, un d'aquests primers cronistes del “allò real” fou Goya. El pintor aragonès va ser capaç de mostrar la desgràcia, misèria humana i catàstrofe social que suposa la guerra. Les seues pintures negres, el realisme tràgic dels llenços sobre la guerra del Francès o les darreres obres de l'etapa de Bordeus, ens mostren com era la societat que li va tocar viure. Aquest paper de cronista dels “nadie”, que diria Galeano, el jugaran durant el XIX els pintors i literats del naturalisme i el realisme francès. Els vagons de tercera de Daumier, els pagesos de Millet i el compromís social de Gustave Courbet ens aporten un retrat, des de la subjectivitat del compromís individual, de crítica objectiva de la societat industrial. Aquella societat que la burgesia, la nova aristocràcia del capitalisme, no volia veure. Per no parlar de l'obra de Víctor Hugo i, com no, d'Emile Zola que ens mostra com més enllà del capitalisme i la misèria que li va associada, algun dia germinaria una nova societat.

En el cas valencià, l'obra de Xavi Sarrià enllaça amb els nostres propis novel·listes del realisme social valencià. El primer és evident qui és: Vicent Blasco Ibáñez. El patriarca del republicanisme valencià, al qual li podem retraure moltes coses, és el gran cronista del canvi de segle. El relat sobre la societat valenciana, el paper que juguen els llauradors de l'Horta, les seues relacions i el canvi social que es produeix en aquells anys, són el puntal fonamental de clàssics com La Barraca o Cañas y barro, imprescindibles per a conèixer el nostre passat. I en certa manera, la literatura de Blasco enllaça amb el nostre novel·lista més reeixit de la darreria del segle XX: Ferran Torrent. L'obra de Torrent s'ha convertit en la crònica dels vint anys de “neodesarrollisme zaplanista”. El realisme amb que ens descriu l'aristocràcia provinciana valenciana és digne, o indigne, de ser emmarcat. Tot i així, crec que la novel·la de Xavi Sarrià, malgrat els nexes d'unió que pot tenir amb llibres com Societat Limitada pel període cronològic amb que enllaça, des del punt de vista de la temàtica encaixa perfectament amb el relat de les classes populars valencianes iniciat per Torrent a Gràcies per la propina. En aquest sentit, i sense gaires pretensions perquè no és el meu terreny d'estudi, crec que l'obra de Sarrià es podria emmarcar dins d'un moviment que podem qualificar com de hiperrealisme social de la postmodernitat.

Totes les cançons parlen de tu és una mena de biografia no autoritzada, o sí, d'una generació molt concreta. Quina? La dels fills del postfranquisme, els damnificats de la transició espanyola. Xavi en forma part i, per tant, no li calia permís de ningú per a escriure aquesta biografia. Una generació que ve marcada per les frustracions polítiques de molts dels seus pares. Una generació que estudia en les primeres línies en la llengua pròpia o l'assignatura de valencià. Una generació que va de punk quan el moviment punk ja començava a desaparèixer a la resta d'Europa. Una generació que comença la seua militància política sense referents adults clars. I tota aquesta crònica social es fa a partir de la música. Sarrià ens retroba amb Maniàtica, La Polla Records, Extremoduro. Posa sobre la taula un dels grans debats metafísics del moment: Kortatu o Negu Gorriak? Public Enemy, Ramones, The Clash, Bob Marley, Nirvana, NOFX, Bad Religion, entre molts d'altres, que acaben enllaçant amb els referents dels nostres pares i mares: Al Tall, Llach i, com no, el gran Ovidi.

En definitiva, la novel·la de Xavi Sarrià és un llibre que s'ha de llegir. De lectura fàcil perquè l'escriptura és àgil, ens situa a molts de nosaltres en la nostra joventut. La història es desenvolupa a València, però podria haver estat a Elx, Castelló, Palma, Barcelona o, és clar, Novelda. És més, segurament, la història podria haver transcorregut, fins i tot, en qualsevol punt de l'Estat espanyol. Perquè, efectivament, totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres. Som el que som perquè som el que escoltem, però també cal que comencem a ser el que som perquè som el que llegim.  

Darreres i properes presentacions

La propera presentació de "No tots els mals vénen d'Almansa" serà el 15 d'abril a Petrer, les Valls del Vinalopó, País Valencià. Vos deixe també algunes imatges de les darreres presentacions fetes a Castelló, Balaguer, Banyoles.

Mites i fantasmes dels Països Catalans

Darrerament hem tornat a viure un d'aquells moments de debat nacionalista estúpid. La discussió girava al voltant de la història i l'antiguitat de les nacions. Els protagonistes, com sempre, uns polítics que des del seu nacionalisme banal acaben projectant un essencialisme atemporal i, val a dir, també d'un nivell intel·lectual molt baix. No cal ser gaire espavilat per a entendre que tot nacionalisme crea els seus mites i fantasmes. Aquell que pretén construir els Països Catalans com a realitat nacional plausible no n'és menys. És per això que, més enllà de la dialèctica nacionalista interpretada per dos personatges dretans com Mas i Rajoy, cal que fem un exercici introspectiu i analitzem com la idea dels Països Catalans també s'ha construït a partir de la repetició, generació rere generació, d'una sèrie de mites i fantasmes que, com a mantra elemental, han arribat a l'any 2014 i s'han trobat amb una realitat que els qüestiona i no els assimila ni socialment, ni històricament, ni molt menys políticament.

El mite de la catalanitat comuna

El primer mite a patir del qual s'ha construït la idea dels Països Catalans, ha estat el de la catalanitat comuna. A partir de la llengua, hem fet la translació cartesiana, per tant certa, de llengua és igual a nació. Aquesta equació herderiana semblava que no havia de fallar. Ara bé, si analitzem la història de les nacions i els moviments nacionalistes, podem observar com això no és així. Si més no sempre i de manera inevitable. Els austríacs parlen alemany però políticament, per tant nacionalment, no se'n senten ni ho volen ser. Una part de Suïssa parla francès, però en cap cas els habitants de Ginebra o Jura pretenen passar a formar part de l'estat gal. La llengua, per tant, uneix els Països Catalans culturalment i lingüísticament, però no políticament. Compartir llengua no vol dir compartir nació, perquè la formació de la identitat d'aquesta va més enllà del fet lingüístic, es troba estrictament en el plànol polític i sobretot voluntarista dels seus habitants.

La mitificació de la història

Algú podria dir: d'acord, la llengua no fa la nació, però i la història? Si alguna disciplina acadèmica ha tendit a la creació de mites ha estat la història. Sobretot una història presonera de la política i no de l'acadèmia. Tota nació necessita d'un relat històric més o menys sòlid que la justifique. Els Països Catalans tornen a no ser menys. El nostre relat ha anat a cavall entre el romanticisme del primer catalanisme que considerava el País Valencià i les Illes com una mena de prolongació de la catalanitat, i la selecció d'una història a la carta al servei d'un llinatge que es va expandir i consolidar en temps medievals. Hem desenvolupat una narració on la conquesta jaumina juga un paper fonamental; els mariners valencians i mallorquins, malgrat el particularisme del XV, s'identifiquen com a catalans pels Consolats del mar; i que obvia, per incòmodes, els segles XVI i XVII, arribant així a la gloriosa resistència d'Almansa i l'Onze de setembre de 1714. La memòria històrica és selectiva i la que serveix per a justificar una nació encara ho és més.

El fantasma de la particularitat

Si alguna cosa ens demostren els dos segles “oblidats” de l'època moderna, i sobretot la història contemporània de cada territori, és que l'aprofundiment en la particularitat no ha estat cap invent del “malèfic” nacionalisme espanyol, sinó la construcció lògica d'una identitat particular per a uns territoris que de manera autònoma, i des del minut zero de la seua existència, s'han construït a ells mateixos. Un procés que, val a dir, no ha comptat amb cap resistència per part dels seus habitants, fet que ja ens indica que la particularitat territorial ha estat un element volgut i no imposat. Podem buscar en la història, que no trobarem, cap proclama des dels diferents territoris en favor d'eliminar l'autonomia, i per tant independència política, de cada país. És més, el primer catalanisme, valencianisme o mallorquinisme contemporani -com no podia ser d'altra manera- planteja la idea de la nacionalitat compartida des de la diversitat. Això és lògic: són moviments hereus del republicanisme federal de finals del XIX. Tret de la idea de la Greater Catalonia defensada per la dreta catalana, cap moviment progressista o esquerrà amb una sensibilitat favorable a la construcció nacional comuna per a valencians, catalans o mallorquins, va pretendre mai eliminar la particularitat en favor d'un centralisme que, precisament, s'identificava com a enemic de la llibertat i el progrés. Quan canviem, doncs, el plantejament federal dels Països Catalans per un fonamentat en el binomi centre/perifèria?

La transició com mal de tots els mals

Des del meu punt de vista tot plegat acaba sent fruit d'una interpretació errònia de la proposta fusteriana i, sobretot, del paper autodefensiu que els partidaris del projecte prengueren davant del canvi de règim polític. Fuster no va concretar mai com havien de ser els Països Catalans que imaginava. Al cap i a la fi, la definició del projecte passava del marc teòric i intel·lectual, si es vol filosòfic, a l'estrictament polític. No és qüestió d'excusar Fuster, sinó de no culpar-lo d'allò que altres tampoc foren capaços de fer. Perquè el de Sueca no va ser Déu, però tampoc el dimoni. Va ser la transició una “traïció” al projecte dels Països Catalans? Relativament. I m'explique. El pas de la dictadura a la monarquia parlamentària fou un moment traumàtic per a les diferents cultures polítiques, especialment per a aquelles que havien estat protagonistes de l'oposició al règim. No va haver la ruptura imaginada sinó el pacte d'elits. Els plantejaments considerats com a “maximalistes” foren abandonats amb una facilitat que anys enrere hauria semblat increïble. Així, de la mateixa manera que la proposta republicana fou eliminada del programa del PCE, l'embrionària idea política dels Països Catalans va quedar també en el calaix dels records de l'antifranquisme. Perquè els Països Catalans encara no estaven consolidats el 1975 com a projecte comú ni tan sols per a les cultures “nacionalistes” dels diferents territoris. Per tant, la ciutadania en general encara tenia menys assumida aquesta nova proposta nacional. Si exceptuem el nou independentisme, la resta tot just començaven a acceptar la idea dels Països Catalans amb molts matisos i elements de discussió. Per què? Doncs per la simple raó que aquesta nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó mai havia estat en el seu imaginari polític, ni com a programa ni molt menys com a realitat nacional plausible. Per una qüestió de traïció? De botiflerisme? Explicació simple i a més falsa. No ho estava perquè en els diferents territoris la identitat nacional diferent de l'espanyola que s'havia construït només contemplava el territori immediat, i anar més enllà de les pròpies fronteres assumides com a “nacionals” només es tenia present en termes estrictament culturals i lingüístics. És per això que el resultat de la transició fou el que fou més enllà de les prohibicions de federació per part de l'Estat espanyol, el soroll de sabres o les “renúncies” d'una naixent classe política amb més tics de l'antic règim del que ells mateixos pensaven.

I més enllà del nacionalisme... què i com?

Per tot això, saber analitzar el passat i no repetir mantres que històricament no són del tot certs, ha de ser el primer element a tenir en compte en la construcció dels Països Catalans. Per a entendre la realitat present cal entendre també el passat. La mitificació de la història, per a bé o per a mal, només serveix per a encallar el projecte dels Països Catalans en batalletes de bons i dolents, traïdors i almogàvers conscients, i d'altres glòries de la dialèctica política més bàsica de tot nacionalisme. Com deia recentment el periodista Antonio Baños “no som folklore, som política”. I aquesta reflexió és clau per a reconvertir els Països Catalans en un projecte atractiu, de canvi polític, i que abandone el tuf essencialista que en determinats moments ha semblat transmetre. Ens cal, doncs, política, programa, alternativa, poder dels comuns, per sobre de mites i fantasmes. El repte és aconseguir-ho, i voler és poder.

Publicat a Llibertat.cat