Qui s'amaga darrere de la Marató per la pobresa?

Avui molta gent de bona fe participarà en la Marató de la vergonya que TV3 ha muntat per rentar la cara als culpables de la crisi i les retallades. No és cap novetat, de fet. Aquest tipus d'estratègies s'han portat a terme tota la vida, fet que mostra clarament la connivència entre els diferents poders del sistema. Una connivència que aquesta vegada va buscar fins i tot la col·laboració d'aquells que s'oposen a aquest tipus de circs mediàtics com són la gent del Seminari d'economia crítica Taifa. Amb el bon criteri que els identifica, però, s'hi van negar. De fet, són la gent de Taifa com Josep Manuel Busqueta, els que han treballat de valent per mostrar-nos amb les seues reflexions que s'amaga darrere d'esdeveniments com "La Marató per la pobresa". La meua intenció, però, és que analitzem qui són els padrins d'aquesta inicitiva, fet que ens ajudarà a entendre millor que o qui hi ha al darrere i que pretén: 

- Generalitat de Catalunya i CiU: Des que CiU va arribar al poder la primera vegada a principis dels anys vuitanta, ha estat un partit que ha jugat a confondre el país amb el partit. Actualment, des del govern de la Generalitat, CiU es dedica a enganyar el seu poble amb la farsa del "pacte fiscal" que ells mateixos saben que no aconseguiran mentre aplica retallades salvatges en educació i sanitat. Retallades, val a dir, que beneficien a part del govern i amics i militants de CiU que aprofitaran per quedar-se amb les privatitzacions corresponents.

                                    

- La Caixa: entitat bancària que hipoteca la vida de la gran majoria de catalans i catalanes. La Caixa és el principal banc català, acumula ganàncies multimilionàries cada any des que va esclatar la crisi. La Caixa, a més, aplica desnonaments a persones que no poden pagar la hipoteca, deixant-les sense vivenda i en el carrer. El darrer negoci mafiós que ha fet La Caixa ha estat la venda de les anomenades "participacions preferents" amb les quals ha estafat milers de ciutadans que a hores d'ara, un cop enganyades,no poden fer servir els seus diners. No hem d'oblidar tampoc que La Caixa és propietària, copropietària o té un important nombre d'accions en moltes de les empreses multinacionals que actualment practiquen el neocolonialisme als països del sud, a més de controlar sectors estratègics de l'economia que haurien de ser nacionalitzats, enriquint-se així a costa de tota la ciutadania.

                                                           

- Abertis: entitat encarregada d'enriquir-se a costa de cobrar peatges a les autopistes catalanes. Abertis ja té amortitzades totes les autopistes construïdes i tot i així continua expoliant les butxaques dels catalans. 

- Movistar: empresa multinacional que té el seu origen en Telefònica, l'antiga empresa estatal de telecomunicacions. Telefònica va ser privatitzada durant el govern d'Aznar i des de llavors les seues ganàncies, que són anualment multimilionàries, només serveixen per a enriquir els pocs propietaris que van comprar l'empresa. A més és una de les principals peces del neocolonialisme espanyol per Sudamèrica i s'ha convertit en la principal empresa de telecomunicacions d'aquest territori, impedint així que empreses pròpies dels països sudamericans puguen desenvolupar-se. 

- El Corte Inglés: empresa multinacional espanyola coneguda tristament per ser la que menys drets laborals atorga als seus treballadors. Aquesta empresa manté un control ideològic ferm sobre els seus empleats, no permet exercir el dret a estar sindicat en un sindicat de classe sinó que l'empresa té el seu sindicat al qual s'han d'afiliar els treballadors en cas de voler estar sindicats. També és coneguda perquè la seua marca de roba Cortefiel treballa en països del Tercer Món i en més d'una vegada ha estat denunciada per utilitzar mà d'obra infantil.

- Gas natural: El capital d'aquesta empresa energètica també està en mans majoritàriament de la Caixa. Junt a Repsol, és la principal empresa multinacional de l'energia encarregada d'explotar els recursos naturals dels països sudamericans.

- PWC: És una consultoria i financera anglesa de les més importants del món. Els darrers anys ha estat coneguda per falsejar dades respecte als protocols de Kioto per justificar la innacció de la gran majoria dels governs capitalistes en la lluita contra el canvi climàtic. 

- Danone: La inofensiva marca de iogurts s'ha dedicat els darrers anys a acomiadar milers dels seus treballadors i a tancar diverses fàbriques situades a Europa. Amb quina intenció? Amb la de traslladar-se a països del Tercer Món per a abaratir costos.

I podríem seguir amb els altres col·laboradors. Em sembla, però, que amb aquesta mostra ja ens queda clar que hi ha al darrere de la "Marató per la pobresa", que no "contra la pobresa". La pobresa només s'eradica d'una manera: lluitant per construir un altre model econòmic, polític i social. La resta no deixa de ser la típica caritat de les societats de classes. Amb mi, però, que no hi compten.

Vídeo i crònica de l'acte homenatge a Joan Fuster 20/4/2012

Vos deixe el vídeo i la crònica de l'acte/homenatge en què vaig participar el passat 20 d'abril organitzat per Llibertat.cat i Maulets

Crònica web de Maulets

Vídeo

Trobar en la història respostes al capitalisme actual

Publicat a Llibertat.cat

Sovint tendim a buscar respostes sobre els successos del present en el passat. De fet, la humanitat ho ha fet tota la vida, no és cap novetat. El problema de tal pràctica és encertar el període històric en el que hem de buscar i trobar les solucions. Davant les polítiques neoliberals actuals, també conegudes com a “retallades”, els diferents agents socials i moviments de protesta estan buscant respostes en períodes com els anys 50, 60 o 70, creient que l'anomenat “estat del benestar” aparegut just després de la segona guerra mundial als països capitalistes d'Europa occidental tornarà a rebrotar com a flor de primavera o com l'au Fènix de les seues cendres. Pensar això és no entendre ni la conjuntura actual, ni les polítiques dels diferents governs i agents del capitalisme internacional. Em sap greu però senyores i senyors: l'estat del benestar ha mort. I a no ser que et digues Llàtzer o Jesús, difícilment tornes a renàixer. 

De fet, la conjuntura actual no és altra cosa que el final del camí que el capitalisme va iniciar a partir de finals dels anys 70 i 80 quan dos elements com Ronald Reagan i Margaret Thatcher van decidir en els seus respectius països i en tots aquells que formaven part del bloc capitalista i que no corrien el perill de tenir la temptació de passar-se al bàndol soviètic -bé per tenir una classe treballadora totalment desmobilitzada com als EUA o Anglaterra, bé perquè ells ja s'encarregaven de muntar dictadures feixistes i militars per evitar-ho, com el cas de Sudamèrica- iniciar un procés de desmantellament d'allò que és públic a partir de la privatització salvatge de l'economia. I aquest és l'origen del que alguns anomenen crisi i d'altres simplement “normalitat capitalista”. Perquè com diu la Miren Etxezarreta: el capitalisme és això.

Per tant, si no és en els “feliços anys de la postguerra”, on hem de buscar respostes i solucions? Personalment crec que en el final del segle XIX i principis del XX. Algú pensarà que estic exagerant perquè m'estic anant molt lluny en el temps i la societat ha canviat molt als nostres països. Bé, possiblement tindrà una part de raó, però la veritat és que en línies generals estem més prop del moment de les primeres conquestes obreres que del moment en què l'american way of life es va inventar el concepte de “classe mitjana”. Concepte, per cert, nefast i culpable en gran mesura de la pèrdua de la consciència de classe treballadora. El model d'estat i d'economia cap a on anem es basa en prescindir de l'administració pública per a crear riquesa, per a gestionar l'economia i per a oferir a la societat una sèrie de serveis bàsics per a tenir una vida en dignitat. Cal recordar que les primeres lluites obreres, precisament, van anar en la direcció de reinvindicar tot allò que ara estem perdent. Davant la negativa per part del sistema, tant dels agents econòmics com dels polítics, de donar allò que es demanava, la lluita dels obrers es va realitzar en dues direccions: la reivindicació d'uns drets dins del sistema i la construcció de models que, tot i seguir estant dins del capitalisme, pretenien començar a construir un model de societat totalment diferent i revolucionària. Si l'estat no garantia els queviures de la població, els obrers van començar a muntar cooperatives d'alimentació. I aquest model cooperativista es va desenvolupar en altres àmbits com el dels medicaments, la gestió d'empreses o el mateix crèdit. Un model que va qüestionar el sistema i els seus valors: davant la competitivitat s'apostava per la cooperació i la solidaritat, davant la privatització i l'individualisme, per un model comunitari i de societat.

De la història podem aprendre moltes coses, fins i tot trobar solucions per al present. Només cal que busquem bé i que ens posem mans a l'obra. Ara bé, que ningú es pense que li regalaran res. Abandonar els esquemes mentals fonamentats en l'individualisme ha de ser un dels primers passos. Els obrers de finals del XIX i principis del XX ho tenien molt clar i per això van aconseguir gran part dels drets que ara ens volen prendre. En l'actualitat cal seguir amb aquella doble lluita: la de reivindicar uns drets per la nostra vida quotidiana en el capitalisme però alhora iniciar la construcció d'un model de societat diferent per a que el dia que siga possible aquest acabe substituint l'actual. Siguem conscients i aprenguem de la història, trobant respostes i solucions a uns problemes que no responen a cap crisi sinó que són crònics.

Xerrada a Mataró divendres 27 d'abril

Demà un servidor parlarà sobre Joan Fuster a Mataró. Si correu pel Maresme i no teniu res millor a fer em podeu venir a escoltar.

Homenatge a Joan Fuster a Barcelona

Demà participarem a l'homenatge a Joan Fuster que els Maulets fan a Barcelona al Casal Independentista de l'Eixample La Cruïlla. Vesprada d'homenatges i trobades amb amics. L'acte consistirà en una taula rodona amb l'amic Jordi Muñoz on analitzarem els principals de la vida i pensament d'una figura que ha marcat el pensament polític del catalanisme i el valencianisme.

Les coses de la CUP

Amb aquesta gran reflexió va despatxar el portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona la moció que la CUP presentava en favor de la República dels Països Catalans. Fer una ponderació del sou que cobra d'uns 1600 euros per la regidoria i la portavocia amb el nivell intel·lectual de la frase fa que t'indignes. I no perquè et provoque cap mena de sorpresa una reflexió tan profunda, sinó pel valor econòmic que es percep per ella. La moció era incòmoda per als súbdits del Borbó. Tant per a aquells que el legitimen des de l'obediència cega (PP), per aquells que han desenvolupat la tasca de dignificar-lo durant més de trenta anys (PSC) com, també, per a aquells que un dia s'alcen del llit independentistes, altre sobiranistes, altre autonomistes i sempre possibilistes amb un "fem país" que ja no cola.

Però diguem-ho clar: CiU va votar que no a la moció perquè l'alcalde Carles Puigdemont no volia tornar a sortir al telenotícies de Telecinco, Antena 3 i TVE1. És la doble moral de la covardia històrica de la dreta catalana. Jugar a la "puta i lla ramoneta" és tot un clàssic que els ha anat eixint meridianament bé i es resisteixen a deixar de fer-ho. Com es pot ser independentista i votar en contra de traure la foto del saló de plens del màxim representant de l'estat que no et permet ser lliure? Ni s'entén ni es pot respectar. En moments com l'actual l'ambigüitat no té cabuda. Cal anar a l'arrel dels problemes si realment els volem solucionar i dir un dia "a" i a l'endemà "e" no ajuda ni a avançar com a país ni a que la població, cansada fins la sacietat d'aquest tipus de joc, recupere la creença en la política com a eina de transformació i equilibri social. Ans al contrari, les postures covardes només serveixen per a aprofundir en la crisi de valors que vivim.

El paper del PSC (PSOE millor, no?) és digne de la més gran de les vergonyes. El reguitzell d'arguments buits expressats pel seu portaveu aquell dia va ser digne de ser recollit per la posteritat. "Som un partit de tradició republicana i federal"... i per això voten en contra? Un servidor prové de família socialista que mica en mica s'ha anat desenganyant d'un partit que cada vegada enganya a menys gent. Personalment em fa vergonya que algú que parla en nom d'un partit que va defensar la República contra el feixisme en els anys trenta avui dia tinga la indecència de votar en contra de prendre una sèrie de mesures que avancen per retornar a un autèntic règim de llibertat i democràcia. No s'hi val dir que durant molts anys s'han fet coses per recordar la República com si aquesta només fóra un període històric, una peça de museu, una mena d'arxiu ple de pols i molsa que de tant en tant traiem per mostrar-lo públicament i ràpidament guardem. El republicanisme és una manera d'entendre el país del present i del futur, no una quelcom del passat. Creure en els valors republicans és treballar per avançar per la seua consecució, no penjar una bandereta republicana espanyola, fer una exposició i després anar a sopar amb els reis durant els actes de la Fundación Príncipe de Gerona. A banda deixe la insinuació que es va fer sobre quins temes s'han de portar o no al ple perquè d'altres ja n'han parlat i no vull donar més joc als posicionaments inquisitorials expressats aquell dia. Si voldria, però, recordar que la República del 1931 va arribar gràcies a unes eleccions municipals, és a dir, que res tenien a veure amb un plebiscit oficial sobre el tema ni amb les institucions que haurien de prendre decisions sobre el model d'estat. Ho dic perquè cansa molt argumentar les teues abstencions dient que el tema no és competència municipal. És una excusa de molt mal pagador.

En fi. El de sempre protagonitzat pels de sempre. El que està clar és que les "coses de la CUP" estan posant en evidència a molts que fins ara vivien còmodament barallant-se de cara a la galeria amb discussions buides i que quan sortien del ple compartien la cassola i el porró. Hi ha altra manera de fer política i les "coses de la CUP" ho estan demostrant.

La incòmoda entelèquia dels Països Catalans

Els darrers dies, setmanes i mesos, s'ha escrit força sobre això que anomenem “Països Catalans”. Segons el diccionari de l'IEC, una entelèquia és una “persona, cosa, etc., que només existeix en la ment, que no té realitat objectiva”. I aquesta és moltes voltes la sensació que tenim aquells que creiem en el projecte dels Països Catalans. Una percepció, però, que no sols ens ve donada per part de l'acció dels que s'oposen a la idea, sinó també per la d'aquells que la defensen i professen moltes vegades gairebé com a quelcom religiós i immortal. Els Països Catalans existiran en la mesura que els ciutadans que habiten aquest territori així ho desitgen i, sobretot, ho vegen útil. Perquè una nació només serveix si està al servei dels ciutadans. La resta, com diria el mateix Joan Fuster, no m'interessa. I aquest, crec, ha estat una de les principals errades que hem comès a l'hora de defensar el projecte dels Països Catalans: l'hem venut com una cosa per se, inqüestionable no per ser el millor per al futur de la gent, sinó perquè és així i punt. I, de fet, una de les victòries d'Espanya i França en aquest sentit és que porten més de tres segles construint una nació que d'una manera o altra és útil per a les persones que l'habiten, més enllà de llengües, cultures i històries milenàries.

Fa uns dies vaig participar en un acte a Berga per parlar, precisament, dels Països Catalans. Vaig començar amb una pregunta que, al final de dues hores de tertúlia, va quedar sense ser resposta: “què volem que siguen els Països Catalans el dia després que aconseguim la independència? Com s'organitzaran, com seran? Un estat federal? Confederal? Centralista?” Símptomàtic que ni nosaltres mateixos, els convençuts de la idea, puguem donar resposta. I aquest és un dels aspectes que ens cal respondre si volem que tots aquells que encara no hi creuen ho comencen a fer. Nació al servei del ciutadà o ciutadà al servei de la nació? Sense voler-ho crec que estem donant la sensació que apostem per la segona, fet que no ajuda a creure en el projecte. La nació ha de ser útil i no un maldecap més.

I parlant de maldecaps, el més important de tots és el que han suposat els Països Catalans per als catalans estrictes des que un senyor de Sueca es dediqués a promoure la idea allà pels anys cinquanta i seixanta del segle passat. El catalanisme majoritari mai ha cregut en una nació política que va més enllà de l'Ebre o mar endins i, el més trist de tot, que supera la frontera estatal de l'Albera. El fet que la unitat cultural i lingüística catalana no haja format mai una de política, ha servit al nacionalisme català com a coartada per a no reivindicar una realitat nacional plural i incòmoda. El catalanisme construït des dels anys de la transició que té com a base ideològica el pensament de Vicens Vives i la praxi de Jordi Pujol, ha vist en els Països Catalans no sols una entelèquia sinó també un problema per al seu projecte del “Fem país” que, al cap i a la fi, no és altra cosa que gestionar quatre províncies que anomenen “Catalunya”, tot i que deixen de banda les comarques ocupades pels francesos i les annexionades a l'Aragó. Això del País Valencià ho solucionem donant diners a l'Eliseu i el tema de les Illes anant de vacances cada estiu. I arreglat.

Cal, doncs, fixar una sèrie d'elements claus si volem que els Països Catalans superen la fase d'entelèquia en què es troben des de fa temps. El catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme, com a moviments nacionals autòctons de cada un dels territoris, han de començar a dissenyar un projecte comú de nació política, d'igual a igual, més enllà dels elements estríctament culturals. Superar la fase culturalista (i partenalista/infantilista en molts aspectes) és necessari si realment creiem en el projecte. Quan els ciutadans d'aquesta nació mediterrània identifiquen Espanya i França com a entelèquies i maldecaps i els Països Catalans com a solució voldrà dir que estem guanyant. Sinó avancem cap aquí, però, seguirem sent una quimera que no acaba de passar de la potència a l'acte.

Publicat a Llibertat.cat