Xerrada sobre Joan Fuster

Si algú corre per Vilassar o per terres maresmenques el proper divendres 10 de febrer i en té ganes us podeu passar per l'Ateneu Vilassanès a escoltar a un servidor

Els masovers gironins

El proper 24 de febrer a Torroella de Montgrí es presentarà la monografia "Forçats a foc i llum. Una història oral dels últims masovers gironins, 1930-2000" en la que vaig participar fent entrevistes a masovers, transcripcions i recopilant material gràfic junt a estudiants i professors de la UdG. Tot i que no he escrit cap apartat del llibre, fa un temps vaig fer un article sobre el cas que vaig estudiar junt al professor Enric Saguer per a la Sociedad española de historia agraria, que us deixe per si el voleu llegir.

Article La última etapa de la aparcería en Cataluña. Una aproximación singular

Un any Fuster sense nostàlgies ni mitificacions

Publicat a Llibertat.cat

Enguany es compleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. El clàssic de Joan Fuster, s’ha convertit en tots aquests anys en un llibre de capçalera i referència per a molts valencians i catalans que van començar a conèixer el seu país a partir de la seua lectura. Fuster, però, ha estat glorificat, pontificat, insultat o qüestionat des de posicionaments moltes vegades poc reflexius i contra els que el mateix Fuster lluitaria des de la seua ironia i subtilesa dialèctica si encara estiguera viu. Fou una figura polèmica i incòmoda en vida i continua sent-ho vint anys després de la seua mort. I per què? Doncs perquè Fuster era molt Fuster. Era capaç de dir que Carrillo i Felipe González eren uns covards, com que Abril Martorell era un “subnormal” i, al mateix temps, qualificar el PSAN de “collonada”. I sempre, quedant-se ben ample i tranquil amb la seua consciència. De fet, aquesta és la grandesa del personatge: no li calien els favors polítics ni les glorificacions excessives, ell per ell ja s’ho valia.

Crec que per respecte a la consciència del personatge en si cal que tot allò que fem, escrivim o diguem enguany sobre ell i la seua obra ha de mantenir un cert to racional, crític i, sobretot, poc dogmàtic. Perquè si alguna cosa no agradava al de Sueca eren les persones sectàries i poc reflexives. De messies ja hi ha hagut suficients al llarg de la història i als valencians, crec jo, no ens calen per eixir avant. El que cal és maduresa política, anàlisis serioses de la realitat i, sobretot, saber mirar més al futur que a mitificacions del passat. Perquè això és el que volia Fuster: mirar al futur. Sí és cert que abans ho feia traient a la llum el passat. Una història amagada que el suecà va començar a construir amb Nosaltres, els valencians i que molts d’altres van continuar i estudiar, tal com ell volia.

Crec, doncs, que 2012 ha de ser l’any Fuster. Però un any per mirar més avant que enrere. El passat s’ha de conèixer per millorar el futur, no per mitificar-lo. I menys encara si la mitificació es centra en un personatge concret que, per a més inri, no creia en aquest tipus de coses. Fuster fou un home de la seua època i va escriure coses molt importants que, en molts aspectes, a dia de hui han estat superades i millorades. Si ell mateix va afirmar al pròleg del Nosaltres que el llibre “no és sinó un intent provisori de cobrir” el “buit bibliogràfic” existent sobre la història dels valencians, no siguem ara nosaltres els encarregats d’aturar el procés que ell va voler iniciar. Fuster i la seua obra, com la majoria dels clàssics, són útils si no són llegits amb nostàlgia i malenconia. Si sabem fer això descobrirem un escriptor apassionant que ens ensenyarà moltes coses útils. Sinó, perpetuarem consignes del tipus “temps passats van ser millors”. De nosaltres depèn.

Manuel Fraga: una història políticament incorrecta

Qui és aquest senyor que va morir diumenge i, segons la majoria dels mitjans, sembla que va portar la democràcia a l'Estat espanyol? Manuel Fragra Iribarne fou ministre durant la dictadura franquista, dins el període conegut com l'oberturisme en què els sectors de l'Opus Dei van prendre les rendes del govern sorgit del colp d'estat de 1936. Si bé és cert que Fraga va entrar al govern durant l'etapa dels tecnòcrates i l'oberturisme encapçalat per l'Opus Dei, sempre fou un ferm defensor de la línia ideològica més dura. La seua identificació amb el règim el va portar a coparticipar i justificar directament de les execucions, tortures, censura, i d'altres formes de repressió i persecució de l'antifranquisme. Va estar 35 anys al servei del règim. Abans de ministre va ser "Delegado Nacional de Asociaciones de Falange". Com a ministre, fou l'encarregat de dissenyar i tirar avant la campanya "25 años de paz" en record de la Guerra Civil. Durant el govern en què va participar Fraga es va crear el TOP (Tribunal de Orden Público), predecessor de l'actual "Audiencia Nacional". En definitiva fou una peça clau de la dictadura, un còmplice i culpable que mai va seure en la banqueta dels acusats. La seua no condemna és una de tantes vergonyes pactades a la transició. Que aquest text servisca per retre homenatge a les seues víctimes i que la seua memòria sempre el perseguisca.

Julián Grimau (Madrid, 1911-1963)

L'any 1962 era detingut a Madrid, després d'uns anys a l'exili, el militant comunista Julián Grimau. Fou interrogat i torturat . Fet això, la policia el va emmanillar i llançar per la finestra d'un segon pis. Grimau va patir multitud de fractures i ferides. Manuel Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme va organitzar una campanya mediàtica per mostrar el cas com de "tracte exquisit", declarant que Grimau s'havia llançat tot sol per la finestra. Mesos més tard, Grimau fou condemnat en un procés totalment il·legal a mort per un tribunal militar. Fraga, com a ministre del govern, junt a la resta de responsables, signaren la pena de mort. Grimau va rebre vint-i-set trets que no el van matar, el que va fer que el capità del pelotó d'afusellament el rematara amb dos trets directament al cap.

Francisco Granado i Joaquín Delgado

Foren dos joves llibertaris assassinats per la justícia espanyola l'any 1963. Acusats d'una sèrie d'atemptats que no havien comès, se'ls va aplicar, després de ser detiinguts, torturats i jutjats en un judici de guerra, el sinistre mètode del "garrot vil". Fraga formava part del govern que va signar i tirar avant la pena de mort.

Enrique Ruano Casanova (Madrid, 1948- 1969)

Jove estudiant de dret i militant antifranquista del FLP. El 17 de gener fou detingut a Madrid per la policia sota l'acusació de repartir propaganda de CCOO. Quan fou traslladat per realitzar un registre, la policia el va llançar per la finestra d'un cel obert provocant-li la mort amb la caiguda. Una altra volta, Manuel Fraga fou l'encarregat com a ministre de programar, junt al diari ABC i el seu director Torcuato Luca de Tena, una campanya plena de mentides amb la intenció de mostrar el cas com un accident i no com un crim polític del franquisme. Fraga, però, no va tenir prou amb això i va trucar personalment el pare de Ruano per a amenaçar-lo, recordant-li que en aquell moment "encara li quedava una filla que cuidar".

Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974)

L'assassinat de l'anarquista català va causar una gran conmoció arreu del món per la impassivitat del règim davant les queixes i protestes arreu d'Europa. Fou mort també amb el "garrot vil". Fraga era aleshores embaixador a Londres del govern que li va aplicar la pena de mort.






3 de Març de 1976: els fets de Vitòria

Romualdo Barroso, estudiant de 19 anys; Francisco Aznar, forner i estudiant de 17 anys; Pedro María Martínez, 27 anys, treballador de Forjas Alavesas; José Castillo, treballador del grup Arregui, 32 anys; Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, 30 anys. Són els 5 assassinats durant l'assalt de la polícia espanyola a la catedral de Vitòria el 3 de març de 1976 ordenat per Manuel Fraga. A banda d'aquests assessinats, van haver-hi més de cent ferits. Tot i que els dies posteriors va visitar algun dels ferits amb una clar intent de minimitzar el fet, mai va demanar perdó ni va mostrar cap mena de penediment cap a les víctimes.



Aquests són els fets més obscurs i terrorífics de la biografia del personatge que durant aquests dies ens han tractat vendre com un "demòcrata de tota la vida". Aquesta és la persona que alguns volen amagar sota aparences falses, mentides i tergiversacions històriques. Aquest és el personatge que, com va dir Lluís Llach en la mort li han de "perseguir les nostres memòries".

Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats

Aquesta s'ha convertit en una de les afirmacions més difoses des de l'inici de l'actual crisi capitalista. Sí és que existeix tal crisi, més tenint en compte que el sistema en si mateix està abocat a la crisi permanent, de vegades més profunda i d'altres més subtil. Siga com siga, em resulta apassionant que aquells que ens han portat a la situació actual, ara es dediquen a acusar-nos a tots d'haver estat còmplices, quan no culpables directament. Això va fer l'altre dia el president dels valencians Alberto Fabra. Què la gent té un grau de responsabilitat en tot allò que afecta a la seua vida pel fet de depositar un vot cada 4 anys i designar uns representants, en certa manera, puc estar-ne d'acord. Ara bé, que se'ns acuse a tots de l'analfabetisme polític d'uns quants ja em sembla, si més no, massa agosarat. Cal recordar que els índex de vot en l'actualitat estan al voltant del 60% de la població, el que vol dir que una mica menys de la meitat dels ciutadans no exerceixen aquest dret. Els motius són molt diversos i no els entraré ara a valorar. La dada objectiva, però, és la xifra. Per tant, això vol dir que per a tenir una majoria absoluta i poder fer el que et done la gana necessites més o menys -parle d'estimacions- el suport d'un 30% de la població. Amb això ja pots fer una perfecta política despòtica, tirànica i al servei dels interessos teus i les amistats més properes.

El tema, però, que vull tractar és el rerefons que existeix en la consigna llaçada per Fabra i tants d'altres durant aquests darrers anys. "Per sobre de les nostres possibilitats", qui? Vegem. En primer lloc, qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats són els polítics com el senyor Fabra, Camps, Milagrosa Martínez, Montilla, Vilert i tants d'altres que s'han dedicat a tenir sous astronòmics, pagats amb diners públics, quan no s'han dedicat a acumular càrrecs, fet que els ha convertit en una mena de nous rics. Uns sous que res tenen a veure amb el que cobraven abans d'entrar en política en el seu àmbit professional (això en el cas que hagen treballat d'alguna altra cosa abans i no s'hagen dedicat des de la seua joventut a la política professional). És a dir, els darrers anys s'ha constituït una nova casta política que s'autodefineix com a "classe política" i que només ha mirat pels seus propis interessos, per enriquir-se i tapar-se les vergonyes mútuament. Però atenció, continuen així, sense rebaixar-se el sou o, si ho fan, mantenint un nivell de vida molt per sobre de la resta de la població.

Per altra banda tenim als banquers i presidents de caixes d'estalvi. Aquests, junt als polítics i els promotors immobiliaris, són els vertaders culpables de la crisi. I què fan els polítics? Doncs els regalen diners a fons perdut per a què puguen seguir mantenint els índex de beneficis d'abans de l'esclat de la bombolla immobiliària. Els sous d'aquesta gent van arribar a la frivolitat d'apujar-se en pocs anys un 94%. Per no parlar del pirata més gran del regne: el senyor Botín. Un personatge que, com el seu propi nom indica, s'ha emportat uns beneficis anuals que han superat els 8 mil milions d'euros! I encara li donen ajudes per a que el banc no se li enfonse.

No voldria, però, deixar de parlar del "yernísimo" i els Borbons. El senyor Urdangarín encara deu d'estar estupefacte pensant com pot ser que sent membre d'una família i institució tant poc ètica i amb un sogre tan corrupte, que s'ha anat enriquint els darrers quaranta anys amb negocis obscurs per tot el món, el puguen haver enganxat a ell. Però parlem d'aquells diners públics que aquesta colla de sangoneres s'emporta a l'any. Quan van voler fer públiques les dades, la Casa del rei va obviar que el cost de la monarquia no només es basa en l'assignació anual que perceben directament sinó també s'ha de tenir en compte tot el que ens costen en seguretat, viatges, manteniment de palaus dels quals el rei n'és titular, càterins, etc... És a dir, van oblidar que més enllà dels 8 milions d'euros que els hi regalem per la cara, la monarquia costa al voltant d'uns 60 milions d'euros anuals.

Encara algú té dubtes sobre qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats? Jo ho tinc molt clar. És evident que la frase de Fabra és en primera persona del singular i del plural: ell i els seus amics.

El còctel d'UPyD a Novelda

La lectura del darrer article de Ricardo Moreno en el portal i periòdic www.noveldadigital.com és digne de ser comentat. El problema és que no sé per on començar perquè el pupurri de consignes i idees inconnexes és de jutjat de guàrdia. De fet, la primera pregunta que em ve al cap és: on vol arribar? Què pretén? Si alguna cosa tractem d'ensenyar a l'escola els docents és a entendre que qualsevol text ha de tenir un inici i un final, però sobretot un fil conductor lògic i coherent. L'article en qüestió ni se sap com comença ni sap com acaba i, menys encara, acabes de trobar cap fil de res. Siga com siga, no voldria entrar ara en una anàlisi gramatical i de forma sinó de caràcter polític i històric que és el que em pertoca.

La vomitada contra el PSOE

Que la socialdemocràcia hispànica va deixar fa molts anys el marxisme com a eina d'anàlisi i praxi ho sabem. De fet, aquest va ser el requeriment de Felipe González per a poder-se presentar com a cap de llista d'aquesta formació. Ara bé, què tenen a veure les polítiques de caràcter neoliberal que ha dut a terme el PSOE amb la descentralització de l'Estat? Per moltes voltes que li done no acabe d'entendre la relació. Una cosa és la política econòmica i social que els partits que han governat l'Estat espanyol han portat a terme els darrers anys a partir de les competències que la Sacrosanta Constitució de 1978 els ha atorgat i, una altra, el fet que el model autonòmic haja implicat una paulatina descentralització institucional de l'estat. I atenció, una descentralització que res té a veure amb el federalisme o confederalisme que alguns defensen, com per exemple des d'un punt de vista teòric partits com el socialista. Si el senyor Moreno el que vol, però, és justificar el seu nacionalisme centralista espanyol a partir de la pràctica política d'altres partits, el que està fent és trampa perquè una cosa no té res a veure amb l'altra.

Nacionalisme, marxisme i el ranci espanyolisme de sempre

Tot i així la part més divertida del text i alhora la més delirant és la que dedica a analitzar els diferents tipus de nacionalisme -l'espanyol que és el seu ni el cita- existents a l'Estat. El contubernio ETA-Bloc-PNV-BG (aquests últims no sé qui són, supose que vol dir BNG) és un grup de gent sense ideologia ni ànima que es dedica a perseguir espanyols allà on els veu "por el hecho de serlo". Sort que existeixen personatges com els d'UPyD per a denunciar aquestes injustícies a dia de hui. Sort en tenim que els deixebles de Lerroux ens expliquen la situació dramàtica que els pobres "espanyols" estan vivint. Si el senyor Moreno em dóna un número de compte encara faré un ingrés i col·laboraré amb la seua campanya "Save a spanish man".

"Los pueblos no tienen derechos". El senyor Moreno, d'aquesta manera, qüestiona un dels drets universals: el dret a l'autodeterminació. Així, anant frontalment contra la comunitat internacional, UPyD es converteix amb aquestes afirmacions en un partit directament antidemocràtic -per si algú en tenia dubtes- i, alhora, en els més nacionalistes del món. Perquè de les seues paraules es dedueix una afirmació contundent: només el poble espanyol té dret a existir al món, la resta, a diferència del meu, són invencions. El senyor Moreno abans d'escriure hauria de llegir una mica més, la veritat, i així deixaria de dir barbaritats com les escrites. Perquè senyor Moreno: tots els pobles del món, totes les nacions, són entitats inventades pels humans. Totes, fins i tot la seua sacrosanta pàtria hispànica que, segons vostè, existeix "des de hace cientos de años". No hi ha pensament més nacionalista al món que aquell que nega el dret a existir als demés i al mateix temps pensa que la seua és la millor. Igualet que el nacionalisme que destil·lava el franquisme, el nacional-socialisme alemany o l'imperialisme anglès del XIX.

En definitiva, un text sense cap ni peus, amb idees contradictòries entre si i carregat d'odi contra el diferent. No hi ha postura més nacionalista que aquella que es creu superior als altres, cosa que, val a dir, només defensa l'espanyolisme actualment. La resta de nacionalismes o d'entitats culturals/nacionals de l'Estat prou en tenim amb defensar-nos de personatges com els d'UPyD. I, val a dir, és una faena pesada i poc gratificant.

La C i la U de CiU

Els darrers dies el partit per excel·lència de la dreta catalana ens ha anat demostrant des de diferents àmbits d'actuació què significa, realment, la C i la U de les seues sigles. Anirem per pams.

La C pot ser de COVARDIA?

L'atracament a mà armada que han fet els "senyors" convergents aquesta setmana contra professors, metges, administratius, infermers, educadors... no té nom. I no dic funcionaris perquè contra aquest concepte sembla que tot s'hi val. La premsa del "movimiento" convergent s'ha dedicat els darrers anys a criminalitzar salvatgement el col·lectiu de treballadors de l'administració pública, aplanant el terreny per a les polítiques actuals. "Privilegis" diuen que tenim, quan en realitat són drets laborals. Ara, però, com que es tracta de destruir l'estat del benestar i tot allò que tinga a veure amb el sector públic, en nom del sacrosant neoliberalisme, cal fins i tot utilitzar la mentida i l'engany. I és clar, com a bons trileros que són aquests convergents, calia robar una part important del sou dels treballadors públics. Són uns covards per la manera com ho han fet i uns covards perquè tot i saber que l'única sortida que té aquest país és la independència no tenen la valentia suficient per avançar en aquesta direcció.

La C pot ser de CARADURES?

Potser la C és més aviat de la caradura que alguns tenen. Alguns covergents-unionistes il·lustres, que tenen un sou més que digne pagat per tota la ciutadania gironina, s'han dedicat els darrers dies a criminalitzar la presència de membres de la CUP, regidors inclosos, en les mobilitzacions contra la presència del Molt Menyspreable Artur Mas a la UdG. Aquesta gent s'escandalitza de què un regidor es manifeste del costat d'estudiants i treballadors, però veuen normal que la policia entre a la universitat. El discurs del franquisme era exactament el mateix. Diuen que amb els nostres actes la CUP està "desprestigiant la institució de l'Ajuntament". Les institucions d'aquest país fa molts anys que no tenen cap mena de prestigi i no precisament per culpa d'aquells que som coherents amb el que diem i fem, sinó per part de tots aquells vividors que juguen al joc de les cadires, es col·loquen i recol·loquen a partir d'aritmètiques partidistes, mai compleixen amb els seus programes electorals, indulten bancs i banquers, menteixen, enganyen i ara fins i tot roben als treballadors. Això és el que desprestigia les institucions i no el fet de ser coherent amb els teus actes.

La U està clar que és d'UNIÓ.

Aquesta és la lletra que deixa més clara la idea que vol representar: la U vol dir unió amb Espanya sí o sí. Així ens ho han demostrat els súbdits de Duran i Lleida a Girona i Salt les darreres setmanes. El regionalisme que supura dels poros unionistes fa el mateix tuf que el que sortia de personatges com Cambó. Són els mateixos i no han canviat gens. Aquesta gent s'ha dedicat les darreres setmanes a frenar, precisament, una iniciativa que promou un alcalde del seu mateix partit: l'Associació de Municipis per la Independència. I a sobre, després, han tractat d'intoxicar amb declaracions i converses dignes de la barra d'un bar el paper que ha jugat la CUP en tot plegat que, únicament, ha estat el de fer allò perquè ens va votar molta gent: promoure iniciatives que avancen cap a la independència dels Països Catalans des del municipi.

En definitiva més del mateix i del de sempre. I la veritat és que ja cansen i avorreixen. Potser haurem de començar a dir als senyors convergents que quan comencen a ser un partit de valents i persones dignes ja ens trobarem. Mentres tant bon vent i barca nova com va dir l'Ovidi!