Mites i fantasmes dels Països Catalans

Darrerament hem tornat a viure un d'aquells moments de debat nacionalista estúpid. La discussió girava al voltant de la història i l'antiguitat de les nacions. Els protagonistes, com sempre, uns polítics que des del seu nacionalisme banal acaben projectant un essencialisme atemporal i, val a dir, també d'un nivell intel·lectual molt baix. No cal ser gaire espavilat per a entendre que tot nacionalisme crea els seus mites i fantasmes. Aquell que pretén construir els Països Catalans com a realitat nacional plausible no n'és menys. És per això que, més enllà de la dialèctica nacionalista interpretada per dos personatges dretans com Mas i Rajoy, cal que fem un exercici introspectiu i analitzem com la idea dels Països Catalans també s'ha construït a partir de la repetició, generació rere generació, d'una sèrie de mites i fantasmes que, com a mantra elemental, han arribat a l'any 2014 i s'han trobat amb una realitat que els qüestiona i no els assimila ni socialment, ni històricament, ni molt menys políticament.

El mite de la catalanitat comuna

El primer mite a patir del qual s'ha construït la idea dels Països Catalans, ha estat el de la catalanitat comuna. A partir de la llengua, hem fet la translació cartesiana, per tant certa, de llengua és igual a nació. Aquesta equació herderiana semblava que no havia de fallar. Ara bé, si analitzem la història de les nacions i els moviments nacionalistes, podem observar com això no és així. Si més no sempre i de manera inevitable. Els austríacs parlen alemany però políticament, per tant nacionalment, no se'n senten ni ho volen ser. Una part de Suïssa parla francès, però en cap cas els habitants de Ginebra o Jura pretenen passar a formar part de l'estat gal. La llengua, per tant, uneix els Països Catalans culturalment i lingüísticament, però no políticament. Compartir llengua no vol dir compartir nació, perquè la formació de la identitat d'aquesta va més enllà del fet lingüístic, es troba estrictament en el plànol polític i sobretot voluntarista dels seus habitants.

La mitificació de la història

Algú podria dir: d'acord, la llengua no fa la nació, però i la història? Si alguna disciplina acadèmica ha tendit a la creació de mites ha estat la història. Sobretot una història presonera de la política i no de l'acadèmia. Tota nació necessita d'un relat històric més o menys sòlid que la justifique. Els Països Catalans tornen a no ser menys. El nostre relat ha anat a cavall entre el romanticisme del primer catalanisme que considerava el País Valencià i les Illes com una mena de prolongació de la catalanitat, i la selecció d'una història a la carta al servei d'un llinatge que es va expandir i consolidar en temps medievals. Hem desenvolupat una narració on la conquesta jaumina juga un paper fonamental; els mariners valencians i mallorquins, malgrat el particularisme del XV, s'identifiquen com a catalans pels Consolats del mar; i que obvia, per incòmodes, els segles XVI i XVII, arribant així a la gloriosa resistència d'Almansa i l'Onze de setembre de 1714. La memòria històrica és selectiva i la que serveix per a justificar una nació encara ho és més.

El fantasma de la particularitat

Si alguna cosa ens demostren els dos segles “oblidats” de l'època moderna, i sobretot la història contemporània de cada territori, és que l'aprofundiment en la particularitat no ha estat cap invent del “malèfic” nacionalisme espanyol, sinó la construcció lògica d'una identitat particular per a uns territoris que de manera autònoma, i des del minut zero de la seua existència, s'han construït a ells mateixos. Un procés que, val a dir, no ha comptat amb cap resistència per part dels seus habitants, fet que ja ens indica que la particularitat territorial ha estat un element volgut i no imposat. Podem buscar en la història, que no trobarem, cap proclama des dels diferents territoris en favor d'eliminar l'autonomia, i per tant independència política, de cada país. És més, el primer catalanisme, valencianisme o mallorquinisme contemporani -com no podia ser d'altra manera- planteja la idea de la nacionalitat compartida des de la diversitat. Això és lògic: són moviments hereus del republicanisme federal de finals del XIX. Tret de la idea de la Greater Catalonia defensada per la dreta catalana, cap moviment progressista o esquerrà amb una sensibilitat favorable a la construcció nacional comuna per a valencians, catalans o mallorquins, va pretendre mai eliminar la particularitat en favor d'un centralisme que, precisament, s'identificava com a enemic de la llibertat i el progrés. Quan canviem, doncs, el plantejament federal dels Països Catalans per un fonamentat en el binomi centre/perifèria?

La transició com mal de tots els mals

Des del meu punt de vista tot plegat acaba sent fruit d'una interpretació errònia de la proposta fusteriana i, sobretot, del paper autodefensiu que els partidaris del projecte prengueren davant del canvi de règim polític. Fuster no va concretar mai com havien de ser els Països Catalans que imaginava. Al cap i a la fi, la definició del projecte passava del marc teòric i intel·lectual, si es vol filosòfic, a l'estrictament polític. No és qüestió d'excusar Fuster, sinó de no culpar-lo d'allò que altres tampoc foren capaços de fer. Perquè el de Sueca no va ser Déu, però tampoc el dimoni. Va ser la transició una “traïció” al projecte dels Països Catalans? Relativament. I m'explique. El pas de la dictadura a la monarquia parlamentària fou un moment traumàtic per a les diferents cultures polítiques, especialment per a aquelles que havien estat protagonistes de l'oposició al règim. No va haver la ruptura imaginada sinó el pacte d'elits. Els plantejaments considerats com a “maximalistes” foren abandonats amb una facilitat que anys enrere hauria semblat increïble. Així, de la mateixa manera que la proposta republicana fou eliminada del programa del PCE, l'embrionària idea política dels Països Catalans va quedar també en el calaix dels records de l'antifranquisme. Perquè els Països Catalans encara no estaven consolidats el 1975 com a projecte comú ni tan sols per a les cultures “nacionalistes” dels diferents territoris. Per tant, la ciutadania en general encara tenia menys assumida aquesta nova proposta nacional. Si exceptuem el nou independentisme, la resta tot just començaven a acceptar la idea dels Països Catalans amb molts matisos i elements de discussió. Per què? Doncs per la simple raó que aquesta nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó mai havia estat en el seu imaginari polític, ni com a programa ni molt menys com a realitat nacional plausible. Per una qüestió de traïció? De botiflerisme? Explicació simple i a més falsa. No ho estava perquè en els diferents territoris la identitat nacional diferent de l'espanyola que s'havia construït només contemplava el territori immediat, i anar més enllà de les pròpies fronteres assumides com a “nacionals” només es tenia present en termes estrictament culturals i lingüístics. És per això que el resultat de la transició fou el que fou més enllà de les prohibicions de federació per part de l'Estat espanyol, el soroll de sabres o les “renúncies” d'una naixent classe política amb més tics de l'antic règim del que ells mateixos pensaven.

I més enllà del nacionalisme... què i com?

Per tot això, saber analitzar el passat i no repetir mantres que històricament no són del tot certs, ha de ser el primer element a tenir en compte en la construcció dels Països Catalans. Per a entendre la realitat present cal entendre també el passat. La mitificació de la història, per a bé o per a mal, només serveix per a encallar el projecte dels Països Catalans en batalletes de bons i dolents, traïdors i almogàvers conscients, i d'altres glòries de la dialèctica política més bàsica de tot nacionalisme. Com deia recentment el periodista Antonio Baños “no som folklore, som política”. I aquesta reflexió és clau per a reconvertir els Països Catalans en un projecte atractiu, de canvi polític, i que abandone el tuf essencialista que en determinats moments ha semblat transmetre. Ens cal, doncs, política, programa, alternativa, poder dels comuns, per sobre de mites i fantasmes. El repte és aconseguir-ho, i voler és poder.

Publicat a Llibertat.cat

Som molts, fills de la transició i el postfranquisme, que ens hem criat políticament agafats de la mà dels Obrint pas. El Xavi, el Robert, els dos Miquels i la resta de components del grup que han anat passant al seu costat els darrers vint anys, ens han acompanyat en festes, concerts, xarrades o manifestacions. I no només això: hem estat en determinats moments, també, companys de militància política. Organitzacions com Maulets, l'AEN o la CEPC, sempre estaran lligades a la nostra joventut. Podríem dir que hem crescut junts en molts aspectes de la vida. És el que en alguna ocasió he anomenat "la generació Obrint pas". Sense tutors, com una mena d'autodidactes de la política, aquells xiquets i xiquetes que vam nàixer a finals dels setanta i principis dels vuitanta, hem acabat sent músics, professors, poetes, escriptors, pintors (de brotxa grossa o fina) i tantes altres coses. Però el més important: ens hem mantingut fidels a unes idees polítiques, a uns projectes nacionals i socials que han anat creixent en adhesió. I Obrint pas ha jugat un paper fonamental, convertint-se en un dels grups musicals de referència.

El País Valencià de fa vint anys no és el mateix que l'actual. De vegades el pessimisme ens porta a creure que és pitjor. Això no és així. Ni en terres valencianes, ni a Catalunya o les Illes, hem retrocedit. Tot el contrari: sempre hem avançat. I ho hem fet al ritme de les melodies de la dolçaina d'en Gironès. Ho hem fet cantant les lletres de cançons plenes de contingut polític, de sentiments i de raons. Moviments com Escola Valenciana, l'expansió del discurs de l'esquerra independentista, la socialització de la idea dels Països Catalans, el creixent sentiment de valencianitat, entre d'altres, no s'entendrien sense la banda sonora que els ha acompanyat. Perquè no és possible una revolució sense música. Algú pensa que a dia d'avui tindríem tants grups de música en valencià si no hagueren existit els Obrint pas? Jo n'estic segur que no. I tot sempre avançant contracorrent.

Sempre recordaré el dia que Obrint pas va actuar a Novelda per festes. Fou el concert inaugural, el 18 de juliol de 2008. Això, que per a molts pot semblar un fet banal, va tenir una gran importància per a tots aquells novelders o valencians del Vinalopó que des de fa anys i panys hem treballat per dignificar valencianament el nostre poble i comarques. A molts companys vaig comentar: “això ve a ser com la gran victòria de l'assemblea de Maulets que anys enrere vam muntar a la comarca”. L'extrem sud del País Valencià és complicat i de vegades sembla que es troba massa allunyat de la resta del país. Un dia parlant amb l'amic Xavi Sarrià em deia “és que Novelda està lluny de València”. Aquella nit d'estiu, vosaltres ens vau ajudar a apropar-nos una mica més a la resta del país. Molts vos ho vam agrair i ho seguim fent.

El passat dijous 6 de març va tenir lloc l'últim concert d'Obrint pas a Barcelona. Si res canvia, també ha estat la darrera vegada que qui vos escriu ha pogut gaudir de la vostra música en directe. I ara que baixeu dels escenaris, i per tant ens haurem de trobar en altres hàbitats, només puc que agrair-vos tot el que heu fet pel país de l'olivera, per aquella terra que dia rere dia sembla que renaix de les cendres. Gràcies per ser la nostra banda sonora i per dignificar un país que altres han volgut indigne. Dels canvis que s'albiren  en l'horitzó en teniu una part de culpa. Del futur de llibertat que ens espera també. Gràcies per tot Obrint pas.

Ressenya de "No tots els mals vénen d'Almansa" de Pau Viciano per a Caràcters 65

Entrevista a la revista Cel Obert de Blanes

L'Elx, el Barça i els “blaveros” catalans

Al País Valencià tenim uns espècimens polítics autòctons anomenats “blaveros”. Són uns individus que tenen com a finalitat negar la unitat de la llengua, fomentar l'anticatalanisme, i per tant l'antivalencianisme, i desenvolupar a partir d'aquests dos elements un espanyolisme regionalista visceral. Per la definició, cap catalanista n'hauria d'estar d'acord amb ells i menys encara col·laborar, per activa o per passiva, amb la seua estratègia política. I efectivament, no conec cap catalanista que n'estiga d'acord. Ara bé, segur que el catalanisme històric i clàssic que tant ha impregnat la societat catalana  i la cultura política del país no hi col·labora per passiva?

Sempre he estat contrari a la imatge que, de vegades, des del País Valencià s'ha donat cap a Catalunya de necessitar padrins. Allò que irònicament anomene “el missioner català”. Efectivament, els problemes dels valencians els han/hem d'arreglar els mateixos valencians. De fet: nosaltres ens els creem, nosaltres ens els resolem. Dit això, davant els atacs lingüístics i culturals, la cosa va més enllà de la política casolana. L'excusa per a desentendre's des dels altres territoris que compartim llengua no pot ser de cap de les maneres dir “això és cosa vostra”. La llengua que parlem valencians, catalans, andorrans, mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, és la mateixa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i, per tant, qualsevol atac contra aquesta ens hauria d'afectar per igual, siga al nord, al sud, terra endins o mar enllà. Cal superar la miopia política que ens fa creure que les agressions selectives i territorials a la llengua catalana són exclusives, i gairebé culpa, del territori que les pateix. La TIL, l'espanyolització de la toponímia valenciana o els atacs contra la immersió lingüística, formen part d'una sola i única estratègica de l'estat per aprofundir en el procés de substitució lingüística.

I davant d'això tenim dues opcions: o col·laborar o rebel·lar-nos. Aquells que en som conscients, que creiem que més enllà del nostre país hi ha una nació comuna que anomenem Països Catalans, ens rebel·lem. Ho fem denunciant les mentides contra la immersió lingüística en Catalunya. Solidaritzant-nos amb els mestres i professors en vaga a les Illes. Normalitzant senyals de trànsit amb esprai o brotxa. Però sobretot, ho fem no deixant passar ni una en temes lingüístics ni als que, teòricament, es diuen catalanistes. I això és el que vaig intentar fer el passat 5 de gener al Camp Nou mitjançant twitter. Amb major o menor fortuna, vaig escriure que “Com a valencià sent vergonya al camp nou quan la megafonia diu que juguem contra "el Elche" #ésElx @Catradioesports @LaTdP”. No sé si els responsables ho van llegir, però el cas és que des d'aquell moment la veu en off sempre va parlar de l'Elx. Me n'alegre, i molt. Ara bé, la meua satisfacció no fou total.

M'entristeix profundament veure com encara queden per aquí dalt tants “blaveros” catalans. Molts foren els qui respongueren la meua reflexió a la xarxa traient responsabilitats al Barça amb sentències del tipus “és el nom oficial del club” o “hauries de sentir vergonya pel que feu els valencians”. Sobre la primera excusa, evidentment que, i gràcies per la informació -com si jo no ho sapiguès!-, la junta directiva de l'Elx és la que menys fa per valencianitzar el club, començant pel nom de l'equip. Són una junta espanyolista i com a tal actuen. Ara bé, el Barça també és una junta, i per tant un club, espanyolista? Primera notícia si tenim en compte que sempre va amb el catalanisme per bandera. D'uns espanyolistes no pots esperar res en favor de la llengua. D'uns que es diuen catalanistes, el mínim és que no col·laboren amb la nostra espanyolització. No creieu? Aquests són els presumptes valors del Barça? Com a valencià, calanoparlant i culer no m'identifique pas. La segona excusa és una mena de rentat moral de la consciència. Perquè la majoria dels valencians tinguen poc respecte per la seua llengua -i recordem que també la vostra- els catalans hi heu de col·laborar? Evidentment que el problema comença en terres valencianes, però davant d'això tu tens dues opcions: o col·laborar a agreujar-lo o rebel·lar-te. El “blavero” català col·labora i a sobre es trau culpes, com els nens petits inconscients dels seus actes, dient “i tu més”.

En definitiva, el primer enemic de la llengua i la cultura catalana som nosaltres mateixos. A banda i banda del Sénia o a cada illa, tots som víctimes i botxins dels nostres actes. Superar complexos, estereotips que tenim els uns dels altres, no creure el discurs de l'enemic, i menys encara col·laborar-hi, són elements fonamentals per a poder sobreviure lingüísticament i culturalment. Siguem conscients i rebel·lem-nos contra nosaltres mateixos si cal. El “blaverisme” ni per activa ni per passiva. Si ho aconseguim, sobreviurem. Perquè “malgratot, la remor persisteix”.

Publicat a Llibertat.cat

Imatges de la presentació a Novelda

Vos deixe algunes imatges de la presentació de "No tots els mals vénen d'Almansa" a Novelda el 23 de desembre de 2013:

Els Països Catalans no existeixen? "That is the question"

L'estudi de les nacions les darreres dècades és una mena de “that is the question” constant i gairebé perpetu. Fa uns dies, però, el Partit Popular de les Illes Balears ens ha il·luminat en aquesta travessia epistemològica tan complexa. L'últim gran descobriment: les nacions són entitats inventades, imaginades, creades pels humans. Totes? No, només els Països Catalans, és a dir, aquella nació que els hi fa nosa. Hauran llegit Anderson, Gellner o Hobsbwam? Tinc seriosos dubtes d'això. De fet, si els hagueren llegit, sabrien que totes les nacions comencen a “existir” des del plànol d'allò imperceptible i clarament fruit de la imaginació i arriben a la seua plenitud quan aconsegueixen passar a una mena de “realitat” tangible. El problema del Partit Popular i el nacionalisme espanyol que representa és que parteixen d'una veritat absoluta i inqüestionable anomenada Espanya (la qual és una estructura nacional tangible perquè té unes institucions que la trauen del plànol de la imaginació) i no són capaços d'entendre que més enllà d'aquesta (que segons el seu relat troba els orígens en Don Pelayo, Viriato o vés a saber si els dinosaures d'Atapuerca) la resta de comunitats nacionals també existeixen, o no, com la seua.

 El Partit Popular no és conscient del favor que li ha fet al projecte nacional dels Països Catalans. Una gran part del discurs nacionalista es sol construir a partir de la comparació, o la diferenciació, amb un altre. El clàssic binomi “nosaltres” i “ells” que tot nacionalisme necessita per a reafirmar-se en si mateix. En aquest sentit, allò que ha fet el PP és construir un “nosaltres” -balears que ens sentim espanyols- enfront d'un “altres” -els pancatalanistes que volen els Països Catalans-, i fent-ho han afirmat l'existència dels Països Catalans com a projecte de realització plausible.Al cap i a la fi el que han fet els Bauzà boys és mostrar el seu “nacionalisme banal”, com ho fa l'espanyolisme oficial allà on no es troba segur per l'existència d'un altre projecte nacional autòcton que el qüestiona. Perquè la idea d'Espanya no es pot viure de la mateixa manera a Burgos que a Palma, a Salamanca que a València. Als Països Catalans, l'espanyolisme parteix d'una certa inseguretat i per això s'ha de reafirmar constantment, sempre que pot, a partir de qualsevol símbol banal o mitjançant l'estrangerització del nacionalisme autòcton. Exemple: el blaverisme ha fonamentat el seu discurs sempre en convertir en forasters els valencianistes, en traïdors i venuts als catalans. La declaració del Parlament balear fa el mateix quan afirma que les Illes no “formen part de cap país català”. El fet de “formar part” et trau la possibilitat de “ser” que és molt diferent.

 Ara bé, els partidaris dels Països Catalans també ens equivocarem si pensem que el PP ataca la nostra proposta nacional perquè aquesta ja existeix, ja és una realitat feta i refeta com ho són la nació espanyola, francesa o alemanya. De la mateixa manera que el nacionalisme es construeix amb un “nosaltres” i un “ells”, també ho fa a partir d'un cert grau de particularisme que es projecta a allò universal. En un món de nacions tots volem ser nació. I aquest voler ser ens porta a afirmar que ja ho som i, de vegades, aquesta afirmació tan contundent ens pot allunyar de la realitat nacional que viu la població a la què li adjudiquem un gentilici nacional, una identitat que per a nosaltres està clara però per a ells no tant o si més no es veu amb matisos o fins i tot recels. La batalla en l'actualitat es troba en dos àmbits. Per un costat en la lluita per aconseguir que el fet diferencial valencià, català o de cada illa deixe de ser regionalment espanyol i passe a ser plenament nacional. Paral·lelament, l'altre àmbit d'actuació és el de dotar els Països Catalans d'una realitat tangible, és a dir, començar a construir estructures de treball conjunt que ajuden a visualitzar en un plànol de “nació real” el que fins ara no ha passat gairebé d'un projecte. I això darrer urgeix perquè a Catalunya l'anomenat “procés” segueix avançant mentre els Països Catalans continuen sense estar ni esperar-se. Els aconseguirem construir aquells que creiem en ells? That is the question.

Publicat a Llibertat.cat