No és tan senzill dir-li Catalunya

Els darrers dies he llegit Document 88, el que va ser el segon llibre –o pedra filosofal- del nacionalisme valencià que va voler revisar les propostes de Fuster en els anys vuitanta. Junt a De impura natione, segurament, és l’altra pota intel·lectual del “tercerviisme”, del nacionalisme valencià que veu com a inevitable prescindir dels Països Catalans si volem construir el País Valencià. Com si una cosa fóra incompatible amb l’altra!

Però no és sobre terceres vies, revisions i crítiques salvatges contra l’escriptor de Sueca que us vull parlar. Llegint el llibre d’Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, he trobat en un dels apèndix un article del malaguanyat Ramon Barnils. El periodista que dóna nom al grup de professionals de la informació més crític i conscient del país, va dedicar-li un article a l’il·lustre creador del terme “Catalunya” per a referir-se a tota la nació: l’històric Josep Guia. Així, sota el títol “Tens raó, Pep, i ara, calla” Barnils criticava a la revista El Temps el que es va convertir en la pedra filosofal de part de l’esquerra independentista fins a finals dels anys noranta quan, precisament, l’organització juvenil Maulets va recuperar el terme “Països Catalans”. I és que realment no era, ni és, ni segurament serà, tant senzill dir-li “Catalunya” a una nació que mai ha portat aquest nom per a la seua totalitat territorial. Bé, algú dirà que amb el nom de “Països Catalans” tampoc trobem cap nació en el temps. Evidentment, però és que els Països Catalans són una nació de present per a alguns i sobretot un projecte de futur per al conjunt dels seus ciutadans. O, almenys, això és el que haurien de ser. Utilitzar el nom d’un dels territoris que formen la nació per a anomenar-la a tota és una estratègia molt francesa que Pirineu amunt ha reeixit, precisament, no per practicar mètodes democràtics i de lliure determinació sinó per tot el contrari: per apostar pel jacobinisme i l’imperialisme. 

 

Val a dir que en l’actualitat no hi ha cap partit, llevat del PSAN -i amb moltes cometes-, que continue fent servir el concepte “Catalunya” per a referir-se a la totalitat. De fet, el drama és que es fa servir per a parlar de les quatre províncies sota administració espanyola que formen una comunitat autònoma, prescindint així d’altres territoris de la Catalunya estricta com són la que està sota ocupació francesa i l’administrada pels aragonesos. Siga com siga, el que està clar és que com assenyalava Barnils el 10 de novembre de 1986 no és tan senzill dir-li Catalunya. La poca fortuna que ha tingut la proposta entre els mateixos independentistes que superen la barrera de l’Ebre o la Sénia ens hauria de fer reflexionar sobre la qüestió dels noms. Guia deia en el seu llibre que el nom feia la cosa. D’acord. Siguem doncs conscients de la “cosa” que volem construir i utilitzem bé uns mots que ens han d’ajudar a avançar i no a estancar-nos en el fangar dels maximalismes estèrils.

Publicat a Llibertat.cat 

Xerrada sobre Fuster a Torroella de Montgrí

Bé, seguim on tour. Divendres passat vaig estar xarrant al Casal independentista La Teixidora d'Igualada i el proper divendres anirem a Torroella de Montgrí convidat per l'Assemblea de Joves del Baix Empordà. Si no teniu res millor a fer ja sabeu que podeu fer.

Xarrada a Sant Cugat el divendres 8 de juny

Si esteu pel Vallès occidental el proper divendres 8 de juny i en teniu ganes, ja sabeu, a les 20h. al Casal la Guitza de Sant Cugat us explicaré quatre cosetes sobre Joan Fuster.

Qui s'amaga darrere de la Marató per la pobresa?

Avui molta gent de bona fe participarà en la Marató de la vergonya que TV3 ha muntat per rentar la cara als culpables de la crisi i les retallades. No és cap novetat, de fet. Aquest tipus d'estratègies s'han portat a terme tota la vida, fet que mostra clarament la connivència entre els diferents poders del sistema. Una connivència que aquesta vegada va buscar fins i tot la col·laboració d'aquells que s'oposen a aquest tipus de circs mediàtics com són la gent del Seminari d'economia crítica Taifa. Amb el bon criteri que els identifica, però, s'hi van negar. De fet, són la gent de Taifa com Josep Manuel Busqueta, els que han treballat de valent per mostrar-nos amb les seues reflexions que s'amaga darrere d'esdeveniments com "La Marató per la pobresa". La meua intenció, però, és que analitzem qui són els padrins d'aquesta inicitiva, fet que ens ajudarà a entendre millor que o qui hi ha al darrere i que pretén: 

- Generalitat de Catalunya i CiU: Des que CiU va arribar al poder la primera vegada a principis dels anys vuitanta, ha estat un partit que ha jugat a confondre el país amb el partit. Actualment, des del govern de la Generalitat, CiU es dedica a enganyar el seu poble amb la farsa del "pacte fiscal" que ells mateixos saben que no aconseguiran mentre aplica retallades salvatges en educació i sanitat. Retallades, val a dir, que beneficien a part del govern i amics i militants de CiU que aprofitaran per quedar-se amb les privatitzacions corresponents.

                                    

- La Caixa: entitat bancària que hipoteca la vida de la gran majoria de catalans i catalanes. La Caixa és el principal banc català, acumula ganàncies multimilionàries cada any des que va esclatar la crisi. La Caixa, a més, aplica desnonaments a persones que no poden pagar la hipoteca, deixant-les sense vivenda i en el carrer. El darrer negoci mafiós que ha fet La Caixa ha estat la venda de les anomenades "participacions preferents" amb les quals ha estafat milers de ciutadans que a hores d'ara, un cop enganyades,no poden fer servir els seus diners. No hem d'oblidar tampoc que La Caixa és propietària, copropietària o té un important nombre d'accions en moltes de les empreses multinacionals que actualment practiquen el neocolonialisme als països del sud, a més de controlar sectors estratègics de l'economia que haurien de ser nacionalitzats, enriquint-se així a costa de tota la ciutadania.

                                                           

- Abertis: entitat encarregada d'enriquir-se a costa de cobrar peatges a les autopistes catalanes. Abertis ja té amortitzades totes les autopistes construïdes i tot i així continua expoliant les butxaques dels catalans. 

- Movistar: empresa multinacional que té el seu origen en Telefònica, l'antiga empresa estatal de telecomunicacions. Telefònica va ser privatitzada durant el govern d'Aznar i des de llavors les seues ganàncies, que són anualment multimilionàries, només serveixen per a enriquir els pocs propietaris que van comprar l'empresa. A més és una de les principals peces del neocolonialisme espanyol per Sudamèrica i s'ha convertit en la principal empresa de telecomunicacions d'aquest territori, impedint així que empreses pròpies dels països sudamericans puguen desenvolupar-se. 

- El Corte Inglés: empresa multinacional espanyola coneguda tristament per ser la que menys drets laborals atorga als seus treballadors. Aquesta empresa manté un control ideològic ferm sobre els seus empleats, no permet exercir el dret a estar sindicat en un sindicat de classe sinó que l'empresa té el seu sindicat al qual s'han d'afiliar els treballadors en cas de voler estar sindicats. També és coneguda perquè la seua marca de roba Cortefiel treballa en països del Tercer Món i en més d'una vegada ha estat denunciada per utilitzar mà d'obra infantil.

- Gas natural: El capital d'aquesta empresa energètica també està en mans majoritàriament de la Caixa. Junt a Repsol, és la principal empresa multinacional de l'energia encarregada d'explotar els recursos naturals dels països sudamericans.

- PWC: És una consultoria i financera anglesa de les més importants del món. Els darrers anys ha estat coneguda per falsejar dades respecte als protocols de Kioto per justificar la innacció de la gran majoria dels governs capitalistes en la lluita contra el canvi climàtic. 

- Danone: La inofensiva marca de iogurts s'ha dedicat els darrers anys a acomiadar milers dels seus treballadors i a tancar diverses fàbriques situades a Europa. Amb quina intenció? Amb la de traslladar-se a països del Tercer Món per a abaratir costos.

I podríem seguir amb els altres col·laboradors. Em sembla, però, que amb aquesta mostra ja ens queda clar que hi ha al darrere de la "Marató per la pobresa", que no "contra la pobresa". La pobresa només s'eradica d'una manera: lluitant per construir un altre model econòmic, polític i social. La resta no deixa de ser la típica caritat de les societats de classes. Amb mi, però, que no hi compten.

Vídeo i crònica de l'acte homenatge a Joan Fuster 20/4/2012

Vos deixe el vídeo i la crònica de l'acte/homenatge en què vaig participar el passat 20 d'abril organitzat per Llibertat.cat i Maulets

Crònica web de Maulets

Vídeo

Trobar en la història respostes al capitalisme actual

Publicat a Llibertat.cat

Sovint tendim a buscar respostes sobre els successos del present en el passat. De fet, la humanitat ho ha fet tota la vida, no és cap novetat. El problema de tal pràctica és encertar el període històric en el que hem de buscar i trobar les solucions. Davant les polítiques neoliberals actuals, també conegudes com a “retallades”, els diferents agents socials i moviments de protesta estan buscant respostes en períodes com els anys 50, 60 o 70, creient que l'anomenat “estat del benestar” aparegut just després de la segona guerra mundial als països capitalistes d'Europa occidental tornarà a rebrotar com a flor de primavera o com l'au Fènix de les seues cendres. Pensar això és no entendre ni la conjuntura actual, ni les polítiques dels diferents governs i agents del capitalisme internacional. Em sap greu però senyores i senyors: l'estat del benestar ha mort. I a no ser que et digues Llàtzer o Jesús, difícilment tornes a renàixer. 

De fet, la conjuntura actual no és altra cosa que el final del camí que el capitalisme va iniciar a partir de finals dels anys 70 i 80 quan dos elements com Ronald Reagan i Margaret Thatcher van decidir en els seus respectius països i en tots aquells que formaven part del bloc capitalista i que no corrien el perill de tenir la temptació de passar-se al bàndol soviètic -bé per tenir una classe treballadora totalment desmobilitzada com als EUA o Anglaterra, bé perquè ells ja s'encarregaven de muntar dictadures feixistes i militars per evitar-ho, com el cas de Sudamèrica- iniciar un procés de desmantellament d'allò que és públic a partir de la privatització salvatge de l'economia. I aquest és l'origen del que alguns anomenen crisi i d'altres simplement “normalitat capitalista”. Perquè com diu la Miren Etxezarreta: el capitalisme és això.

Per tant, si no és en els “feliços anys de la postguerra”, on hem de buscar respostes i solucions? Personalment crec que en el final del segle XIX i principis del XX. Algú pensarà que estic exagerant perquè m'estic anant molt lluny en el temps i la societat ha canviat molt als nostres països. Bé, possiblement tindrà una part de raó, però la veritat és que en línies generals estem més prop del moment de les primeres conquestes obreres que del moment en què l'american way of life es va inventar el concepte de “classe mitjana”. Concepte, per cert, nefast i culpable en gran mesura de la pèrdua de la consciència de classe treballadora. El model d'estat i d'economia cap a on anem es basa en prescindir de l'administració pública per a crear riquesa, per a gestionar l'economia i per a oferir a la societat una sèrie de serveis bàsics per a tenir una vida en dignitat. Cal recordar que les primeres lluites obreres, precisament, van anar en la direcció de reinvindicar tot allò que ara estem perdent. Davant la negativa per part del sistema, tant dels agents econòmics com dels polítics, de donar allò que es demanava, la lluita dels obrers es va realitzar en dues direccions: la reivindicació d'uns drets dins del sistema i la construcció de models que, tot i seguir estant dins del capitalisme, pretenien començar a construir un model de societat totalment diferent i revolucionària. Si l'estat no garantia els queviures de la població, els obrers van començar a muntar cooperatives d'alimentació. I aquest model cooperativista es va desenvolupar en altres àmbits com el dels medicaments, la gestió d'empreses o el mateix crèdit. Un model que va qüestionar el sistema i els seus valors: davant la competitivitat s'apostava per la cooperació i la solidaritat, davant la privatització i l'individualisme, per un model comunitari i de societat.

De la història podem aprendre moltes coses, fins i tot trobar solucions per al present. Només cal que busquem bé i que ens posem mans a l'obra. Ara bé, que ningú es pense que li regalaran res. Abandonar els esquemes mentals fonamentats en l'individualisme ha de ser un dels primers passos. Els obrers de finals del XIX i principis del XX ho tenien molt clar i per això van aconseguir gran part dels drets que ara ens volen prendre. En l'actualitat cal seguir amb aquella doble lluita: la de reivindicar uns drets per la nostra vida quotidiana en el capitalisme però alhora iniciar la construcció d'un model de societat diferent per a que el dia que siga possible aquest acabe substituint l'actual. Siguem conscients i aprenguem de la història, trobant respostes i solucions a uns problemes que no responen a cap crisi sinó que són crònics.

Xerrada a Mataró divendres 27 d'abril

Demà un servidor parlarà sobre Joan Fuster a Mataró. Si correu pel Maresme i no teniu res millor a fer em podeu venir a escoltar.