A Girona la CUP és l'alternativa que suma

Des de fa mesos, la CUP de Girona s'ha estat reunint amb diferents sectors polítics i socials de la ciutat. La intenció no ha estat altra que la de sumar quantes més sensibilitats millor al projecte de la unitat popular. Aquestes converses, però, han tingut en alguns casos èxit (Reagrupament i Partit per la Dignitat Rural) i en d'altres, malauradament i contra la nostra voluntat, no. Siga com siga, la feina de la CUP ha de ser la de seguir buscant complicitats entre tots aquells sectors de la ciutat que entenen que cal un canvi a l'Ajuntament en dues direccions: en l'aprofundiment del discurs independentista i, sobretot, en la construcció d'una alternativa política al sistema establert. Aquest segon punt, però, no es pot fer des de posicions avantguardistes i sectàries, tot el contrari. El treball amb associacions de veïns, moviments socials, propostes polítiques diverses, professionals de diferents àmbits laborals i acadèmics, entre d'altres, ha de ser una prioritat si realment es vol construir un model de ciutat diferent.

La CUP té l'obligació de fugir de grans discursos teòrics i puristes que no ajuden a fer avançar el projecte. Si alguna cosa és la CUP és praxi. Sense abandonar la reflexió i la teoria, la funció que ha de tenir una organització com la nostra és la de portar a la pràctica tot allò que d'altres teoritzen, allò que ja està més que escrit i debatut. La gent, aquest poble que tant ens omple la boca en els grans discursos d'esquerres i "antitot", vol solucions als seus problemes i no grans dosis de purismes pseudorevolucionaris que normalment només porten a la inacció d'aquells que més s'omplen la boca amb aquests. En aquesta direcció, el programa electoral que presentarà la CUP de cares al 22 de maig estarà ple de propostes clares i contundents, fruit de la reflexió prèvia i les converses amb els sectors afectats de la ciutat, que pretenen canviar de dalt a baix un ajuntament que actualment està més aprop del caciquisme hispànic de finals del XIX que no pas del que ha de ser una administració propera als ciutadans, moderna i d'esquerres.

En aquestes municipals a Girona les persones d'esquerres i independentistes ens juguem moltes coses. Entre d'altres aconseguir que les demandes de tots aquests sectors que he citat abans arriben al ple. I això només ho pot fer la CUP, tant per la trajectòria política dels darrers vuit anys com per la seriositat demostrada en la seua feina. La propera legislatura, doncs, la CUP vol ser la veu del carrer a l'Ajuntament i això depèn únicament de nosaltres i la confiança que li donem. Ara és el moment de transformar en vots tota la feina feta a peu de carrer.

Dissabte xerrada a Alfés

Doncs això, dissabte m'han convidat a xarrar a la població d'Alfés en les primeres Jornades de debat independentista que realitzen a Ponent. Encantat d'anar-hi i de retrobar-me amb gent que fa dies que no veig.

Els espanyols i la llengua

Segurament molta gent opinarà que aquest escrit és excessivament generalista i hi estic d'acord. Ara bé, portem unes setmanes que amb el tema de la llengua els “homos hispànicus” s'estan lluint i molt. Fa uns dies, en Raül Agné, entrenador del Girona, va patir una agressió lingüística -perquè a les coses se les ha d'anomenar pel seu nom- en una roda de premsa. Els periodistes espanyols, en aquest cas aragonesos, no van ser capaços d'entendre que si et pregunten en una llengua el més lògic és respondre en aquesta, tan fàcil com això, i més encara quan és la teua i la persona que et pregunta t'ho demana. I molt d'ull perquè en aquest cas estem parlant de persones amb estudis universitaris. La intelligentsia hispànica és realment esperpèntica quan la llengua catalana ix a escena.

Tota aquesta setmana he estat de viatge per Itàlia amb els meus alumnes de l'institut. Quan vas a l'estranger, sempre que no et passeges per “las españas”, tens la sensació que eres un turista més, un ciutadà de primera i no de segona o tercera com quan et trobes en territori “nacional” perquè, al cap i a la fi, la teua llengua i cultura només t'interessa a tu i a les persones que t'acompanyen i, per tant, no hauries de viure cap situació desagradable. Doncs bé, passejant per Florència i lògicament parlant en català entre nosaltres ens vam veure immersos, sense buscar-ho evidentment, en una d'aquestes situacions de conflicte lingüístic que tant sembla ser agrada generar als espanyols. Parlant pel carrer dues adolescents que parlaven en castellà ens van mirar i van exclamar amb menyspreu: “Por Dios, pero que estan diciendo”. Els meus alumnes es van quedar al·lucinats perquè com hom pot imaginar el que nosaltres parlàvem no importava el més mínim a aquestes dues senyoretes hispàniques. Davant la situació vaig reaccionar i els hi vaig dir, amb correcte català això sí, que “estem parlant en català” i vam marxar. Aquí va quedar l'anècdota, tot i les posteriors reflexions al voltant de l'incident. De tot plegat em quede amb la reflexió d'un dels meus alumnes: “el que més m'indigna és, per una banda el menyspreu amb què aquesta tia ha dit la frase i, per altra, que sigui tan ignorant de no saber reconèixer el català com a una llengua més”.

Finalment, un cop hem arribat a casa nostra he vist que el tema de la llengua també ha estat a l'ordre del dia en termes semblants als expressats perquè el jugador del Barça, Andrés Iniesta, ha fet públic al seu fèisbuc, simplement, que està aprenent català, llengua del país on viu i treballa, i que en el futur potser s'atrevirà a fer una roda de premsa en aquesta llengua. Sacrilegi i traïció a les glòries pàtries de la gran Espanya!!! El seu fèisbuc s'ha plenat de missatges dignes d'un nivell intel·lectual que estan per sota de l'home de Cromagnon. El nivell de les intervencions ha estat tan baix que al final m'han fet més gràcia que no pas ràbia. I és que amb el tema de la llengua els espanyols són un dels pobles, junt als francesos, més nacionalista del món. El més surrealista de tot plegat és que després els nacionalistes som nosaltres. El dia de demà quan s'estudien els textos i la premsa dels nostres dies hi haurà gent que no entendrà res perquè, de vegades, aquest món d'estupidesa, d'intolerància i d'analfabetisme extrem arriba a superar-se a ell mateix. Seran capaços els espanyols algun dia de superar la seua fòbia contra el català? Aquesta pregunta, però, no l'ha de respondre un historiador sinó un psicòleg.

Enllace un article d'Antonio Álvarez-Solís que té a veure amb el text i que analitza el ser espanyol molt millor del que mai ho podré fer jo:

http://www.insurgente.org/index.php?option=com_content&view=article&id=6531%3Ael-odio-a-la-libertad&catid=103%3Apais-vasco&Itemid=५०७

Per altra banda, per a entendre el nacionalisme lingüístic espanyol també és fonamental aquesta conferència del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera:

El vot útil es diu CUP

Els darrers mesos el discurs dretà i liberal ha anat prenent força i, sobretot, quotes de poder. Després de les darreres eleccions al Parlament de la Ciutadella, la dreta catalana representada per CiU ha vist créixer la seua quota de representació política i, sembla ser pel que diuen les enquestes, que de cares a les municipals pot continuar “in crecendo”. Les darreres retallades socials ens mostren un govern neoliberal fins la medula, que amb l'excusa de la crisi no s'aturarà fins privatitzar les poques empreses

públiques que queden i, a més a més, disposat a acabar amb les poques coses bones que els i les treballadores hem aconseguit des del final de la Segona Guerra Mundial: l'anomenat “Estat del Benestar”.

La dreta, però, no només és catalana i autonomista sinó també espanyola i centralista. La darrera enquesta realitzada sobre les municipals a Girona ens dóna una dada molt curiosa i important: el Partit Popular pot quedar com a sisena força a la ciutat de Girona. Ara bé, sempre i quan fem un vot útil en favor de la CUP el proper 22 de maig. D'aquesta manera, doncs, l'esquerra independentista es pot convertir a Girona en l'única força dins l'Ajuntament capaç de frenar els avenços de la dreta, catalana i espanyola, i a més en la representació més desacomplexada de l'independentisme català.

La candidatura de la CUP barreja els dos elements que actualment necessiten les classes populars d'aquest país: un independentisme clar i català i un programa d'esquerra transformadora que aposta per avançar cap a un nou model polític, social i econòmic per a Girona i els Països Catalans. A més, els suports individuals, professionals, socials i polítics (en aquest cas el del nucli gironí de Reagrupament) converteixen la CUP en la candidatura unitària tant dels moviments socials gironins com també dels independentistes.

Si alguna cosa ha demostrat la CUP, i per extensió l'esquerra independentista, els darrers vuit anys a Girona és capacitat de feina, seriositat, rigor i compromís amb totes les lluites populars i socials que s'han desenvolupat a la ciutat. Treball amb associacions de veïns, participació en les fires populars i oficials, compromís ecologista en la lluita contra la MAT, denúncia de les obres del TAV, lluita contra l'especulació immobiliària, treball amb sindicats, treball amb organitzacions juvenils, treball en favor dels més desafavorits, compromís nacional ferm, etc... Per tot això cal, doncs, que el proper 22 de maig confiem en la CUP i no només li donem el vot sinó que també, en la mesura del possible, ens impliquem en la seua feina perquè, al cap i a la fi, al llarg de la història mai els grans canvis els han fet petites avantguardes ni líders messiànics sinó el compromís de la gent, del poble en general.

Good bye Laporta: ara és l'hora del poble, ara és l'hora de la CUP

Les darreres eleccions al Parlament ja vaig escriure un post carregant contra les candidatures messiàniques que s'hi presentaven. I, efectivament, em vaig
equivocar poc. Si de cas en les dates, però no amb el final. El “messianisme d'alliberament nacional de caràcter transversal” no ha portat enlloc després d'uns anys de travessia per l'oasi català. Si algú creia (ho feien molts) que un líder, un partit de caràcter personalista, ens portaria a veure la independència dels Països Catalans, ara deu d'estar pegant-se cabades contra la paret. Els processos d'independència nacional són molt més complexos que la creació d'un moviment personalista al qual el poble segueix. Un procés d'alliberament nacional ha de basar-se en la creació de xarxes col·lectives en tots els àmbits que donen resposta des de diferents sectors socials i polítics a la necessitat de la separació, de la independència. Pensar que traient uns quants diputats al Parlament del Parc de la Ciutadella ja es pot declarar la independència, és simplement una estupidesa que només poden creure líders políticament estúpids com Joan Laporta.

Laporta, al cap i a la fi, no ha enganyat ningú. Ell sempre ha demostrat ser un personatge pintoresc, una mica freak en alguns aspectes, i sobretot molt personalista. Un individu al que només importa el benefici propi i poca cosa més. Ara bé, els que si que han enganyat la gent són els què el van erigir com a líder màxim del projecte de Solidaritat: Alfons López Tena i Uriel Bertran. Aquests dos personatges, coneguts històricament per liar-la dins dels seus expartits (CiU i ERC) han muntat un xiringuito amb el qual pensaven que podrien perpetuar-se ells al Parlament i mantenir tranquil a Jan. La primera part l'han aconseguit, de moment. La segona ja no. Jan és indomable, insaciable, i molt egocèntric. López Tena i Uriel també, sobretot el primer. Però és clar, aquests dos són uns professionals de la política des de fa temps i passe el que passe, en la mesura del possible, sempre intentaran donar l'aparença de què en el fons no passa res. En Jan no ho sap fer això. Ell necessita ser el centre d'atenció i, darrerament, no havia tingut un gran paper dins el grup de SI al Parlament. Per tant, necessitava el seu moment de glòria, i més encara després que tota la seua gent de confiança es quedara fora en el darrer Congrés de SI dels òrgans de control del partit/aliança-electoral

I arribats aquí que hem de fer els independentistes? Queda algun projecte que no mantinga els tics clàssics i patètics dels partits tradicionals? Doncs sí, ens queda la CUP. El proper 22 de maig hi haurà eleccions municipals i la CUP presentarà al voltant d'una vuitantena de candidatures arreu dels Països Catalans. La CUP representa l'independentisme desacomplexat i sense pors. La CUP representa l'alternativa independentista progressista, d'esquerres, ecologista, que avança a poc a poc però amb pas ferm cap a la total independència de la nació catalana. La CUP és de fiar perquè, entre d'altres qüestions, els qui militem ho fem sense fer-nos notar, sense buscar el benefici propi sinó el col·lectiu, sense la necessitat de buscar messies perquè creiem que la feina ha de ser de tothom i les medalles també. A més, en el cas de Girona hem demostrat tenir capacitat de dialogar i arribar a acords amb d'altres forces polítiques que puguen assumir el nostre programa polític partint del reconeixement de la bona feina que s'ha estat fent. La CUP és, en definitiva, l'únic projecte independentista amb cara i ulls que pot fer avançar aquest país cap a la seua llibertat. Un cop s'ha acabat el messianisme, ara és l'hora del poble. Ara és l'hora de la CUP.

Això és CiU: menys metges, menys mestres... però més i millors porres.

Fa uns mesos els ciutadans del Principat vam haver de triar el nou govern català. Molta gent, cansada dels dos tripartits, va exercir el seu dret a vot en clau de canvi i sobretot de càstig a uns partits polítics (PSC, ERC i IC) que no havien satisfet les seues demandes o com a mínim que no havien estat capaços de donar la sensació de cohesió i de ser un govern estable i fort. Davant d'això molts van optar per altres forces polítiques, pel vot en blanc, el nul o l'abstenció. Ara bé, una part important de l'electorat va optar per tornar a donar confiança a la dreta catalana. Uns que, votant per primera vegada, ho feien confiats que serien millors que no pas els que manaven tot i que no sabien ben bé el que votaven: més per inèrcia que per convicció; altres, desitjosos de tornar a aquells “fabulosos temps del pujolisme” on la política es basava en creure que el país és el partit i el partit el país. Les eleccions van acabar portant els convergents al govern i, per tant, retornant Catalunya a la “normalitat” que mai havia d'haver abandonat. Perquè aquesta és la filosofia covergent: nosaltres som els normals i la resta són gent estranya amb la que convivim.

Convergència i Unió, però, no ha trigat massa en demostrar que són realment: dreta pura i dura. Hi ha alguna diferència en termes econòmics entre Mas, Camps i Aguirre? No, cap ni una. La seua política ens ho demostra diàriament: la dreta catalana no vol perdre el tren de la crisi, fabulosa excusa, per a anar desmantellant l'autonomia del benestar i anar, poc a poc, privatitzant-t'ho tot. Primera mostra:

Europapress: 17 de febrer de 2011

2.000 metges catalans signen un manifest contrala "degradació" de la

sanitat

Prop de 2.000 metges pertanyents a la xarxa d'hospitals de l'Institut Català de la Salut (ICS) han subscrit un manifest contra la "degradació" de la sanitat pública, després de l'anunci de mesures contra la reducció del dèficit sanitari, ha explicat a Europa Press una de les promotores de la iniciativa, la radiòloga de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona Rosa Boyé.

Això és el mateix que ha anat fent Camps al País

Valencià i Esperanza Aguirre a Madrid els darrers deu anys. CiU, però, arriba tard i ho ha de fer amb presses. Si el que diuen els nostres metges es compleix, la sanitat del Principat aviat estarà als mateixos nivells que la del País Valencià, és a dir, totalment degradada, amb unes llistes d'espera interminables i amb uns hospitals deixats de la mà de Déu.

Segona mostra:

Sindicat USTEC: 23 de febrer de 2011

TANCADA COMITÈ INTERCENTRES AL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ

USTEC·STEs INFORMA QUE AQUEST MIGDIA ELS DELEGATS I DELEGADES DEL COMITÈ INTERCENTRES DEL PERSONAL LABORAL S’HAN TANCAT A LA SEU DEL DEPARTAMENT PER DENUNCIAR QUE A LES LLARS D’INFANTS DE LA GENERALITAT:

• NO es cobreixen les substitucions, ni les senceres ni les reduccions de jornada.

• NO es cobreixen les vacants ni aquelles produïdes per jubilació.

• No es permet compactar la reducció de jornada d’un terç retribuïda al 100 %, després de finalitzar el permís maternal.

El Comitè Intercentres del Personal Laboral del Departament d’Ensenyament romandrà tancat en aquestes dependències del Departament fins que es puguin negociar, atenent a la bona voluntat de les parts, els temes sobre substitucions, cobertura de vacants, empreses de servei

s, manteniment de plantilles, convocatòria pública, etc., tots ells directament relacionats amb uns serveis públics de qualitat i unes condicions laborals que no menyspreïn la di

gnitat dels treballadors i les treballadores.

Comitè Intercentres del Personal Laboral del Departament d’Ensenyament

Ahir el sindicat de mestres i professors USTEC denuncia que de cares a l'any vinent faltaran uns 500 professors a la demarcació de Girona per a poder cobrir la demanda d'alumnat. La senyora Irene Rigau s'ha dedicat a dir des de que ha entrat que no hi

haurà increment de la plantilla sinó tot el contrari: menys mestres per a més alumnes. Ara bé, la tàctica per a despistar el personal ha estar parlar sobre els ordinadors portàtils i el projecte 1x1.

No entraré ara a valorar aquest projecte perquè el tema dóna per a una tesi doctoral, sobretot com de malament s'ha anat implantant gràcies a la incompetència del senyor Ernest Maragall, però clar, ara sembla que el principal problema que tenen els centres catalans siguen els ordinadors portàtils: al final CiU acabarà muntant una crema pública de portàtils a la plaça Sant Jaume!

Tot això que hem anat explicant té com a rerefons la crisi econòmica del sistema capitalista. Ara bé, sorpresa, per a algunes coses si que hi ha diners:

TV3 i BTV: 23 de febrer de 2011

Els Mossos estrenen escopetes de pilotes de goma més precises i segures

Ens les pròximes setmanes, els antiavalots dels Mossos d'Esquadra substiuiran les escopetes de pilotes de goma per unes de noves. Amb la nova adquisició, els agents podran disparar directament a l'objectiu des d'una distància de 50 metres, però es produiran menys lesions perquè els nous projectils no reboten.

Els antiavalots conservaran les antigues escopetes, però només les treuran com a últim recurs, quan no hi hagi prou amb els nous projectils per enfrontar-se als violents i dominar la situació.

Mira que bé, per a pilotes de goma i armament per als Mossos si que tenim diners! Què haurà costat comprar aquesta nova joguina per als guardians de l'ordre i la llei (espanyola, clar)? CiU es destapa totalment. El seu govern suposa definitivament eixir del foc per caure en les brases. Tots els qui els van votar no gaire convençuts ja s'ho poden fer mirar perquè d'aquí un parell de mesos hi haurà eleccions municipals i si CiU aconsegueix el poder en les principals ciutats del Principat tindrem polítiques de dretes per a molt de temps i ja sabem quins col·lectius seran els més desafavorits: els de sempre.

Dimarts 1 de març: xerrada a Novelda

Dimarts 1 de març esteu convidats a la xarrada que faig a Novelda sobre Lorenzo Fenol, el "Mestre Fenoll", a les 20h। al Centre Cultural Gómez-Tortosa de Novelda: