#novullmorir

Fa anys els Sopa de Cabra cantaven “nascut entre Blanes i Cadaqués, ben tocat per la Tramuntana” en una de les seues mítiques cançons. Avui dia podríem cantar ”assassinat entre Blanes i Cadaqués, ben tocat per la N-II”. La situació de les infrastructures al llarg dels Països Catalans és lamentable, evidentment, però si hi ha un territori totalment abandonat, deixat de la mà de Déu, aquest és el comprès entre la Tordera i les Alberes. Zona de pas obligatori entre els estats espanyol i francès, via de sortida cap a Europa per als catalans del sud i de trobada amb la resta del país per als del nord, les infrastructures que creuen aquestes terres haurien de ser una prioritat per a qualsevol govern. Contràriament, l’estat actual de la N-II és tan penós que més que una via de transport terrenal s’ha acabat convertint en una carretera de traspàs cap al més enllà.

Els darrers quatre anys de la meua vida he estat treballant, precisament, en una i altra punta de les anomenades comarques gironines. Primer a Blanes i després a l’Escala, la meua feina m’ha permès patir l’estat de la N-II i el d’haver-me de jugar la vida diàriament per anar a treballar. Mentre tant, paral·lelament a la carretera de la mort –tal com l’han qualificada diversos polítics membres dels partits responsables d’aquesta situació – transcorre l’AP-7, amb els seus tres carrils per banda, ben asfaltada i amb totes les mesures de seguretat cobertes. Les dades canten: segons el Diari de Girona del passat 16 de juliol, la N-II concentra el 30% del total d’accidents que es produeixen per aquestes terres, mentre que l’AP-7 només el 4,7%.

Arribats a aquí jo em pregunte: com els polítics que ens governen permeten que la seua ciutadania, el poble, continue morint a la N-II mentre una via segura i ben condicionada com l’AP-7, que ha estat desenes de vegades pagada i amortitzada, continue sent de gestió privada? És més, per què aquests mateixos polítics no aposten per la nacionalització de l’AP-7 i la seua gratuïtat enlloc de pel desdoblament de la N-II amb els greuges mediambientals que això suposa? La campanya #novullpagar que de manera valenta estan duent a terme alguns conductors i conductores dels Països Catalans els darrers mesos ens està donant les respostes: polítics, administradors i responsables d’Abertis i propietaris de les empreses concessionàries de les obres del Ministerio de Fomento o de les diferents Conselleries d’Infrastructures tenen relacions molt estretes, quan no són la mateixa gent. Aquesta trama mafiosa que ha surat els darrers mesos és la màxima responsable de cada mort a les nostres carreteres. La solució a tan dramàtica situació està clara i en les seues mans: nacionalització de les autopistes i vies de pagament dels Països Catalans. Mentre tant haurem de seguir dient amb tota dignitat #novullpagar o, en el cas gironí, potser haurem de començar a divulgar una nova consigna: Bon dia, #novullmorir.

Publicat a Llibertat.cat

Quan penses que l'únic fusterià eres tu. Alguns apunts sobre el llibre de Ferran Archilés "Una singularitat amarga"

Aquest mes de juliol he acabat de llegir el darrer treball del professor de la Universitat de València Ferran Archilés Una singularitat amarga. JoanFuster i el relat de la identitat valenciana (Afers). Fa anys que conec Ferran per motius acadèmics i crec que puc dir, després de desenes -centenars?- de mails, que hem arribat a tenir cert grau d'amistat i complicitat. Això, però, ho advertisc no per a què el lector d'aquest text partisca d'un prejudici cap a les meues paraules sinó, contràriament, entenga que més enllà d'estar d'acord o no amb Archilés, alguna cosa de la seua obra i pensament conec. És per això que aquestes línies pretenen tenir una doble finalitat: per una banda ressenyar, de manera més informal que no pas acadèmica, el llibre i proposta d'Archilés; i per altra, analitzar les crítiques desproporcionades que li estan caient a sobre, de manera totalment injusta i, en algun dels casos, fruit més de certa ceguesa doctrinal que no de l'anàlisi serena i racional que, val a dir, el mateix Fuster demanaria.

 Joan Fuster: un pensament complex i que cal contextualitzar

En el seu llibre -i val a dir també que en tots els articles publicats els darrers deu anys- Ferran Archilés ha tractat d'analitzar el pensament de Joan Fuster a partir de l'estudi del contingut de la seua obra i, sobretot, de la contextualització cronològica d'aquesta. De fet, si alguna cosa es fa a Una singularitat amarga és traçar l'eix cronològic del relat fusterià, analitzant els textos produïts pel volterià de Sueca des de principis dels cinquanta fins a l'arribada de la democràcia parlamentària actual. Crec que aquesta contextualització és una de les grandeses de la feina feta per Archilés. Un eix cronològic que ens ajuda a conèixer un pensador que canvia, que modifica part de les seues idees i visions inicials sobre el seu gran dubte existencial: què som els valencians? I en aquest sentit es posa sobre la taula una pregunta molt concreta: és realment Fuster un fenomen estrany per la seua grandesa en la societat que li ha tocat viure? La sensació que em queda després de llegir el llibre és doble: per una banda ho és en tant en quant en una societat com la de la postguerra espanyola en terres valencianes, Fuster es converteix en una mena d'element anòmal, de llum racional entre l'espessa boira d'una intel·lectualitat formada per professors falangistes i cronistes locals mancats d'un necessari academicisme per als seus estudis. Per altra banda, però, i aquí rau part de la proposta original que fa Archilés respecte als que fins ara havien analitzat el pensament fusterià, el suecà no és altra cosa, precisament, que el fruit d'una època, d'una societat concreta i sobretot d'un pensament hereu de les dècades anteriors basat en la idea de fracàs nacional espanyol que Fuster aplicarà a la realitat valenciana. L'originalitat del pensament fusterià es troba en el fet que l'aplica al fet valencià, però no tant en la proposta en si mateixa. I això li trau mèrit a Fuster? Ni molt menys. És més, Archilés en cap moment pretén traure transcendència i importància al que proposa Fuster, ans al contrari, simplement l'agafa de la mena d'altar celestial en què alguns sembla pretenen tenir-lo -al meu parer contra la pròpia voluntat de Fuster!- i el col·loca en un espai/temps concret ajudant-nos a entendre millor qui va ser aquest gran intel·lectual valencià.

Un essencialisme objectiu, racional i inclusiu

Així, un cop contextualitzat, l'altre punt important del llibre consisteix en esbrinar quins elements conformen el pensament "nacionalista" de Fuster i la seua proposta de futur per als valencians. En definitiva, quina és l'essència que defineix la valencianitat i, sobretot, l'element que converteix els valencians en membres d'una comunitat nacional més àmplia: la catalana. I, evidentment, després de buscar en la història i veure que aquesta només li serveix per a trobar l'element fonamental i un cert fil conductor -això ho he intentat explicar en un article per a Eines-, troba que la llengua és l'element clau, unificador de la nació que Fuster "imagina", l'essència en definitiva. La idea de què el pensament fusterià, pel que fa a la nació, és "essencialista", però, no és només patrimoni d'Archilés. És més, ha estat una de les peces fonamentals de l'anomenada "tercera via" i les crítiques que aquest sector polític i acadèmic ha llançat contra Fuster. Ara bé, per què l'essencialisme lingüístic de Fuster haja estat un dels tòtems dels crítics amb Fuster hem de negar el que, des del meu punt de vista i també el d'Archilés, és una evidència? Perquè si tornem a la contextualització: com volem que un pensament nacionalista construït entre els cinquanta i seixanta, per molt racional que fóra com és el cas de Fuster, no siga essencialista? I jo afegisc: què té de dolent que ho siga? Després de tot el que porte llegit i estudiat sobre nacionalisme, nacions i identitats, sóc del parer que tots els nacionalismes són essencialistes. I el que nega ser-ho i es disfressa de "cívic" o "polític" acaba sent el que més -l'espanyol i el francès en són el millor exemple! Ja he defensat en més d'un article que estic d'acord amb que el nacionalisme fusterià és essencialista perquè busca i troba una essència i que aquesta és la llengua. Ara bé, la llengua és un element objectiu -què no es parla de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó des del s. XIII?- i a més inclusiu -que és quelcom més que "integrador"- en tant en quant serveix com a cohesionadora de la societat ja estiga formada aquesta per individus monolíngües com si la societat és bilíngüe o plurilíngüe. La llengua no exclou ningú de la nació, l'inclou siga quin siga el seu origen, color de pell, trets físics, nivell intel·lectual, gènere, opció sexual o, fins i tot, llengua materna. Per tant, crec que cal que aquells que ens declarem fusterians comencem a reconèixer que el que ens proposa Fuster és una nació essencialista, que això entra dins d'una lògica si tenim en compte la intel·lectualitat i el temps del qual el suecà és fill i, a més, que positivitzem i actualitzem el discurs abans que se'ns rovelle per la por al qüestionament i la crítica.

L'etern debat de la industrialització valenciana

L'altre element clau en l'anàlisi fusteriana que Archilés aborda és el de la industrialització del País Valencià. Un debat que tot i que des d'una òptica no acadèmica podria semblar poc rellevant per al qüestionament o no del pensament fusterià, acaba sent cabdal per a la proposta política que el de Sueca ens ofereix. I ho va ser des del mateix moment de la publicació tant del Nosaltres com per a textos anteriors. Archilés treballa el tema a partir de textos anteriors i posteriors al 1962 –data clau en la construcció del pensament fusterià-, les repercussions i debats que les propostes fusterianes van generar en els àmbits acadèmics i, en certa manera, el reflex polític que la proposta de Fuster va tenir. Un bon complement per a les anotacions d'Archilés són els articles, també recentment publicats, dels professors Antoni Furió i Gustau Muñoz a la revista Afers XXVII:71/72 (2012) Nosaltres, els valencians, 50 anys després. Més enllà del debat estrictament acadèmic, personalment m'interessa la representació política que la manca d'industrialització i d'una burgesia realment -nacionalment?- dirigent va tenir, segons el relat fusterià, per al País Valencià. Des del meu punt de vista Fuster parteix d'un excessiu cartessianisme fruit de la seua fe en la raó -més enllà del seu conegut escepticisme militant. Un cartessianisme, val a dir i tal com Archilés també comenta, gens diferent del de la resta d'intel·lectuals de l'època, que bé partint del liberalisme o del marxisme, construïen un relat, pel que fa a la gènesi de la nació des del segle XIX,  fonamentat en una sèrie d'etapes i subjectes bàsics sense els quals la nació no es podia consolidar. Ara bé, això no volia dir que la nació no existira per a Fuster encara que no s'acabara d'estructurar formalment. En aquest sentit crec que Fuster pecava de cert psicologisme/romanticisme/biologisme nacionalista que bategava en l’ambient intel·lectual de l’època, val a dir, també, que gens estrany: els Gellner, Anderson i Hobswabm encara estaven per arribar a trencar amb aquest tipus de relat típicament nacionalista. De quina altra manera anava Fuster a construir el seu paradigma nacional entre els anys cinquanta, seixanta i part dels setanta? La crítica, però, que es desprèn de la lectura que fa Archilés és que Fuster mai va variar cap dels postulats creats en aquestes dates els anys posteriors en què diferents estudis, sobretot d’economistes i sociòlegs, qüestionaren part dels elements fonamentals del seu relat. Però, per què Fuster no va variar els seus plantejaments? En això Archilés no hi entra a fons perquè no és el tema de la seua recerca. La meua hipòtesi, que espere en breu convertir-la en conclusió, és que més enllà de l’estricte debat acadèmic, la dialèctica establerta especialment amb Ernest Lluch i Josep Vicent Marquès va estar més contaminada per la repercussió política que una conclusió i altra prenia que per la vessant acadèmica. Tant el relat acadèmic fusterià com el de Lluch i Marquès acabava amb una conclusió política i això eliminava qualsevol possibilitat d’entesa o conclusió conjunta. Justificar el projecte dels Països Catalans per als valencians com a única via possible de supervivència pel fet d’haver estat incapaços per si sols de tenir una burgesia i una industrialització –simplificant molt el pensament de Fuster!- és tan polític com dir que pel fet de no haver-la encertada plenament en aquests aspectes i, per tant, si haver tingut una burgesia i certa industrialització estrictament valenciana, això dels Països Catalans no és un projecte viable. I en aquest sentit Fuster fou més sincer que, per exemple, Lluch: mai va amagar que la seua proposta era política sota una cortina d’academicisme i, si bé és cert que la feina de Lluch era més acadèmica que política, també ho és que el resultat final acabava revestint-se amb una mantellina política que no per molt negar-la deixava d’existir. I de la mateixa manera que el paradigma fusterià és fill dels seixanta i setanta, el lluchista ho és dels anys de la transició, les renúncies, les frustracions i l’establiment d’un nou règim polític en el qual, precisament Lluch, va trobar un bon lloc per acomodar-se i fer carrera.

Contra una Inquisició que no ens porta enlloc

Els valencians sempre hem tingut certa tendència “cainita”. Matar al germà o fins i tot al pare, ens agrada, ens ompli de cert orgull personal, per què negar-ho. Són molts els que teníem ganes de l’aparició del llibre d’Archilés: uns per a tenir per fi una bona síntesi i anàlisi del pensament fusterià, des dels orígens de la seua construcció fins a la conclusió final del que ha estat, sens dubte, el conjunt d’idees que ha canviat la història dels valencians els darrers cinquanta anys; d’altres, sembla ser pel que darrerament s’ha escrit i dit, per poder carregar i fort contra el seu autor –llegiu L’Espill núm. 40 i sabreu de què vos parle. Personalment em sap greu perquè una cosa és criticar a partir de l’anàlisi serena i, sobretot, seriosa i l’altra la destrucció del contrari, la creació de fantasmes i mites al voltant d’aquell que qüestiona i posa sobre la taula elements nous que fins ara no s’havien tingut en compte. Normalment s’acusa, i amb raó, als sectors de la societat valenciana que van carregar fort contra Fuster en el moment de l’aparició del Nosaltres i d’El País Valenciano, de no haver llegit mai la seua obra i partir d’apriorismes i enganys dissenyats pels guardians de les essències pàtries hispàniques a casa nostra. Si no vigilem, però, em sembla que s’acabarà fent el mateix, ara bé, en aquest cas amb la intenció de defensar el llegat del suecà. Qualificar Archilés d’”antifusterià” –com ho fa Josep Guia- pot semblar còmic però no ho és. Deslegitimar un treball com el d’Archilés de  més de deu anys posant-li l’etiqueta de “políticament contrari a Fuster” –com ho fa Antoni Furió sense citar-lo- quan, precisament, el seu autor acaba el llibre dient: “Fuster va imaginar una identitat valenciana contra la dictadura i pensant en el futur. Mai no li ho agrairem prou”, no em sembla que s’adeqüe gens a la realitat. És més, en nom de la defensa del llegat acadèmic de Fuster el que realment s’intenta salvaguardar és la proposta política de futur que d’aquest es desprèn i que, en el cas d’Archilés, no s’ha posat en qüestió en cap moment, si més no en termes polítics. O és que fins l’aparició del valencianisme polític els valencians i valencianes havíem tingut per l’època contemporània més nació que l’espanyola? I ens agafem a això com si aquestes afirmacions impossibilitaren projectes nacionals diferents de l’espanyol. Tan feble és la proposta de Fuster? Jo crec que no i per això afirmacions que tenen un clar rerafons acadèmic no les prenc com a tòtems polítics insalvables en la construcció de la nació en què creia Fuster i en la que jo mateix somie per al futur. Ans al contrari, tal com afirmaria el mateix Fuster: cal conèixer per poder transformar. Perquè com ell mateix també va dir: “no hi ha millor manera de llegir que rellegir”.

Duran i Lleida o la decadència d’Unió Democràtica de Catalunya

El passat 10 de juliol el senyor Duran i Lleida, màxim gurú d’Unió Democràtica de Catalunya, se li va passar pel cap demanar “suprimir totes les autonomies autònomes excepte les històriques”. No seré jo qui defense ara el model autonòmic espanyol, el “café para todos” que ens ha portat a un atzucac nacional que moviments polítics com l’esquerra independentista ja preveien en el moment del gran invent postfranquista. Ara bé, com a valencià sent vergonya de la falta de respecte que el senyor Duran, i per extensió el seu partit UDC, té per aquells territoris dels Països Catalans que no es troben dins l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Perquè cal recordar als catalans que habiten la CAC que no viuen en el marc jurídic de Catalunya sinó en el de quatre províncies que es constitueixen en comunitat autònoma integrada dins el regne d’Espanya. Catalunya és quelcom més gran. O és que la Franja de Ponent i la Catalunya Nord no són Catalunya? Doncs això. Però anem al tema que m’interessa: la deriva espanyolista del partit Unió Democràtica de Catalunya de la mà del senyor Duran el qual, per cert, si respectem el seu pensament nacional no pot ser qualificat com a “català” sinó que l’hem de considerar un “aragonès oriental”.

UDC és un dels partits històrics del catalanisme. Els seus orígens es remunten als anys republicans. La seua evolució ideològica ha estat constant però sempre dins el marc del catalanisme amb un cert caràcter sobiranista, tot i que en determinats moments amb certs graus de l’iberisme tan clàssic de Vicens Vives i altres intel·lectuals catalans. En la dècada dels seixanta, però, UDC reformularà part del seu ideari polític per la irrupció i coneixement de les teories de Joan Fuster. Així, el 1963 refarà el seu cos doctrinal introduint conceptes com el de “Països Catalans” que tot i que sempre va considerar de manera oficial com una nació estrictament històrica, lingüística i cultural, alguns dels seus màxims representants i líders com l’històric Maurici Serrahima posaven les bases d’una nació lingüística que podia arribar a política en el seu clàssic Realitat de Catalunya. No sé si Duran o algun dels actuals dirigents d’Unió han llegit el llibre de Serrahima, o fins i tot si els sóna el personatge en sí, però farien bé en conèixer una mica millor els orígens del seu partit. Serrahima, però, no fou l’únic dirigent d’UDC que parlà en els anys previs i posteriors a la mort de Franco sobre els Països Catalans. Així, Anton Canyelles va pronunciar una conferència el 1975 dins el cicle “les terceres vies a Europa” on afirmava textualment “la nostra pertinença a una comunitat humana, cultural i històrica més àmplia: els Països Catalans”. I en el congrés d’UDC de 1976, quan Duran i Lleida ja en formava part, el partit deia mantenir “la validesa del concepte Països Catalans”. Congrés, per cert, al qual van ser convidats membres d’UDPV, el partit homòleg en terres valencianes. Però no només això, quan es discutia sobre si el País Valencià havia de tenir dret a l’autonomia, UDC fou dels partits que es van posicionar a favor, contra el que deien d’altres com per exemple el PSUC.

A partir de 1982, però, el senyor Duran i Lleida “toca cuixa”, en sentit metafòric perquè tots sabem que Duran és un bon catòlic i home d’ordre. De fet, toca “cuixa, mamella” i que el faça falta. I se n’agafa ben agafat com a diputat a Madrid en diferents legislatures, al Parlament europeu i altra vegada a Madrid, convertint-se així en el màxim dirigent del partit i mostrant sempre la seua predisposició a fer el necessari per mantenir, mane qui mane a Madrid, l’status quo existent. En reiterades ocasions es posa sobre la taula la possibilitat de, fins i tot, ser nomenat ministre del govern espanyol. Duran ha convertit UDC en una mena de partit personalista, on la ideologia que s’imposa és la del gran fürer al qual se li té tot el respecte del món, no se’l qüestiona i quan algú ho fa, ell ja se n’encarrega d’aturar qualsevol mena d’oposició –que li pregunten a Vila d'Abadal en l’últim congrés d’UDC sinó. Duran, doncs, ha fet un partit a la seua mida, imatge i semblança. Un partit on es tapen les vergonyes –i no en són poques perquè com diuen els castellans “cuando el rio suena agua lleva”-, on aquest senyor es permet el luxe de dir una bestiesa com la d’eliminar l’autonomia valenciana i balear i no li passa res. Això és el que pensa UDC que es mereixen els valencians i illencs? Poc a veure amb Serrahima o Canyelles i una mostra més de la decadència ideològica en la que ha caigut UDC de la mà de l’il·lustre “aragonès oriental”.

Article publicat a Llibertat.cat

Valencians pel canvi: Duran i Lleida ha de rectificar

Crònica personal d'una vergonya col·lectiva

És diumenge i encara em fa mal la mà i la cama pels cops de porra que vaig rebre divendres per part dels Mossos d'Esquadra a Girona. M'agradaria no parlar en plural i poder dir que els cops me'ls va donar un membre descontrolat d'aquest cos policíac, però no puc. La responsabilitat és de tot el cos de la policia autonòmica catalana, començant pel qui posa multes i acabant pel que trau la porra i agredeix. És tan indigne colpejar com encobrir.

Són les 19h. d'un divendres de juny de l'any 2012 i els carrers de Girona són plens de gent passejant, prenent quelcom en terrasses i bars i, a la plaça del Vi, un centenar de persones comencen a caminar rere una pancarta de la CUP de Girona en una manifestació legal contra la presència de la monarquia espanyola a la ciutat. 

La censura patida al matí pels regidors de la CUP en no deixar-los entrar a l'Auditori Municipal, tot i haver estat convidats, ens diu que la protesta anual contra el futur Felip VI d'Espanya serà diferent d'altres anys. Les paraules de l'actual alcalde de Girona Carles Puigdemont, independentista de cap de setmana i màxim responsable de la centralitat política del PP a la ciutat, ens mostren la cara més patètica del corporativisme existent entre empresaris, polítics i l'anacrònica institució monàrquica. És bo, però, saber que el senyor Puigdemont prefereix un príncep espanyol de la dinastia dels Borbons que dos regidors elegits democràticament del seu Ajuntament. El temps posa tothom al seu lloc i alguns fa temps que malgrat fotos i arengues patriòticament catalanes deixen molt clar de quin costat estan. 

La manifestació avança i arriba a la zona de la Devesa quedant bloquejada a uns quants metres del lloc pactat amb els Mossos d'Esquadra, la rodona del davant del Palau Firal. Sorprenentment, a mesura que avancem cap al lloc on la policia pretén aturar-nos, van apareixent antiavalots encaputxats, amb els cascos posats, que ens van encerclant mica en mica fins que finalment el centenar de manifestants ens trobem envoltats en una petita porció de carrer de la qual no ens deixen eixir. 

Què passa aquí? Tothom queda sorprès perquè això no s'havia vist mai a Girona. Alguns identifiquem l'estratègia perquè l'hem pogut veure en manifestacions a Barcelona els darrers anys, però una gran part dels assistents, assidus o no a les mobilitzacions gironines, queden al·lucinats, amb certes mostres de por i pànic, pel que està passant. Sí, ens han segrestat. La policia ha segrestat una manifestació legal. No deixen sortir ningú del perímetre que ells han decidit concedir al dret de manifestació i, fins i tot, agafen pel braç violentament a gent que arriba tard o ha quedat pel darrere i a cops i empentes les introdueixen en aquests escassos metres quadrats.

Un dels mossos ens va gravant tota l'estona. Això ho solen fer en moltes concentracions i manifestacions, ara bé, de manera més dissimulada. És evident que ens volen provocar, crear crispació entre els manifestants perquè esclate l'espurna. Després d'uns minuts de desconcert, ansietat i ràbia, un manifestant decideix marxar perquè ha d'anar a treballar. Els antiavalots li donen una empenta tot i que els hi diu que ha d'anar a treballar, que fa tard i que el faran fora de la feina. Ho torna a intentar i llavors l'empenta es converteix en quelcom més: l'agafen pel coll regirant-li el braç i l'aparten de la resta de concentrats. És en aquest moment que jo i altre company de la CUP li diem als mossos que per què fan això, que és cert que ha de marxar a treballar i que allò que estan fent és totalment desproporcionat i fora de tota lògica. I ens responen: treuen la porra i ens donen dos cops a cadascú, a l'alçada de les cames, provocant-nos ferides en genolls, cuixa i mà.

El nostre agressor ens torna a amenaçar amb la porra però el caporal dels Mossos mana els seus homes parar. Immediatament m'adrece al caporal demanant-li explicacions per l'actuació i el número de placa del mosso que m'ha agredit. Segons la legalitat vigent a Catalunya, literalment, "Els Mossos d’Esquadra, estan obligats, per disposició legal, a acreditar davant la ciutadania la seva identitat professional. Així ho disposa la llei estatal 30/1992, la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat i el Decret 217/2008 que obliga a portar en els uniformes de la policia de la Generalitat, de forma visible, el número d’identitat professional. I qualsevol ciutadà pot formular denúncia per infracció de reglaments o actuacions il•lícites de funcionaris públics, sempre que hi hagi fonament i causa suficient". Tot i demanar-ho reiteradament al responsable de l'operatiu, identificant-me com a "Antoni Rico i Garcia, professor de secundària, funcionari de la Generalitat de Catalunya", el caporal es nega a donar-me el número de placa de l'agressor i només em diu que "faci el que cregui que haig de fer" quan li dic que vull denunciar l'agressió i necessite conèixer la identitat de l'agressor.

Després d'uns trenta minuts segrestats, insultats, maltractats, intimidats... vam poder marxar. Un cop desconvocada la manifestació, un servidor i dos companys més vam anar al CAP Güell per demanar un part mèdic que deixara constància de les agressions rebudes. La pròxima setmana realitzarem els passos necessaris per denunciar als Mossos d'Esquadra per les agressions. No sé quin recorregut tindrà la denúncia, i si haig de ser sincer tinc poques esperances que servisca d'alguna cosa més enllà de per ampliar les tristes llistes d'agressions perpetuades anualment per un cos policíac que recorda més a la policia d'uns temps que molta gent creia superats. Com a mínim que aquesta crònica personal servisca per posar en evidència el que en un país realment democràtic seria una vergonya col·lectiva.

No és tan senzill dir-li Catalunya

Els darrers dies he llegit Document 88, el que va ser el segon llibre –o pedra filosofal- del nacionalisme valencià que va voler revisar les propostes de Fuster en els anys vuitanta. Junt a De impura natione, segurament, és l’altra pota intel·lectual del “tercerviisme”, del nacionalisme valencià que veu com a inevitable prescindir dels Països Catalans si volem construir el País Valencià. Com si una cosa fóra incompatible amb l’altra!

Però no és sobre terceres vies, revisions i crítiques salvatges contra l’escriptor de Sueca que us vull parlar. Llegint el llibre d’Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, he trobat en un dels apèndix un article del malaguanyat Ramon Barnils. El periodista que dóna nom al grup de professionals de la informació més crític i conscient del país, va dedicar-li un article a l’il·lustre creador del terme “Catalunya” per a referir-se a tota la nació: l’històric Josep Guia. Així, sota el títol “Tens raó, Pep, i ara, calla” Barnils criticava a la revista El Temps el que es va convertir en la pedra filosofal de part de l’esquerra independentista fins a finals dels anys noranta quan, precisament, l’organització juvenil Maulets va recuperar el terme “Països Catalans”. I és que realment no era, ni és, ni segurament serà, tant senzill dir-li “Catalunya” a una nació que mai ha portat aquest nom per a la seua totalitat territorial. Bé, algú dirà que amb el nom de “Països Catalans” tampoc trobem cap nació en el temps. Evidentment, però és que els Països Catalans són una nació de present per a alguns i sobretot un projecte de futur per al conjunt dels seus ciutadans. O, almenys, això és el que haurien de ser. Utilitzar el nom d’un dels territoris que formen la nació per a anomenar-la a tota és una estratègia molt francesa que Pirineu amunt ha reeixit, precisament, no per practicar mètodes democràtics i de lliure determinació sinó per tot el contrari: per apostar pel jacobinisme i l’imperialisme. 

 

Val a dir que en l’actualitat no hi ha cap partit, llevat del PSAN -i amb moltes cometes-, que continue fent servir el concepte “Catalunya” per a referir-se a la totalitat. De fet, el drama és que es fa servir per a parlar de les quatre províncies sota administració espanyola que formen una comunitat autònoma, prescindint així d’altres territoris de la Catalunya estricta com són la que està sota ocupació francesa i l’administrada pels aragonesos. Siga com siga, el que està clar és que com assenyalava Barnils el 10 de novembre de 1986 no és tan senzill dir-li Catalunya. La poca fortuna que ha tingut la proposta entre els mateixos independentistes que superen la barrera de l’Ebre o la Sénia ens hauria de fer reflexionar sobre la qüestió dels noms. Guia deia en el seu llibre que el nom feia la cosa. D’acord. Siguem doncs conscients de la “cosa” que volem construir i utilitzem bé uns mots que ens han d’ajudar a avançar i no a estancar-nos en el fangar dels maximalismes estèrils.

Publicat a Llibertat.cat 

Xerrada sobre Fuster a Torroella de Montgrí

Bé, seguim on tour. Divendres passat vaig estar xarrant al Casal independentista La Teixidora d'Igualada i el proper divendres anirem a Torroella de Montgrí convidat per l'Assemblea de Joves del Baix Empordà. Si no teniu res millor a fer ja sabeu que podeu fer.

Xarrada a Sant Cugat el divendres 8 de juny

Si esteu pel Vallès occidental el proper divendres 8 de juny i en teniu ganes, ja sabeu, a les 20h. al Casal la Guitza de Sant Cugat us explicaré quatre cosetes sobre Joan Fuster.