divendres, 10 de febrer del 2017
dimecres, 8 de febrer del 2017
Programa va de llibres sobre "El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster" a Ràdio Terra.
"Properament veurem a les llibreries un nou llibre de l’editorial El Jonc, “El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster” avui us en parlarem i en parlarem amb un dels seus autors, Toni Rico.
En paraules de l’editor, “El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster és un treball que té la voluntat d’aproximar al lector no especialitzat, però també a l’acadèmic, tots dos intel·lectuals. Els primers trobaran unes pàgines que els ajudaran a entendre millor el context, l’obra i la influència de tots dos. Els segons, trobaran noves aportacions per al debat al voltant de Fuster i l’esquerra que, si bé potser no tancaran encara determinats temes, sí que ajudaran a entendre’ls millor amb la voluntat que els futurs estudis acadèmics tinguen al seu abast més material d’on destriar la informació”.
dilluns, 6 de febrer del 2017
El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster.
Amb un to divulgatiu i alhora acadèmic, el llibre que teniu a les mans servirà al lector novell en la temàtica per tenir una perspectiva general de tots dos autors i a l'especialitzat per continuar, o tancar, amb el debat sobre la recepció real que Gramsci tingué tant en Fuster com en els partits marxistes de casa nostra.
http://eljonc.com/baix_ctlgMuix_Pensament_accio.html
divendres, 20 de gener del 2017
Joan Fuster i Eric Hobsbawm, una relació no consumada.
Quan escrius una tesi doctoral
acumules molt de material que un cop inicies el repàs final de la
mateixa veus que no et serà útil. Inmers en ple procés de
retallades com estic ara mateix, trobe que sobra molt del que he
escrit durant molts anys. I d'aquests retalls surt el present text.
Entre el material que vaig poder trobar en la correspondència de
Fuster no editada, una de les relacions més curioses fou la que (no)
tingueren Fuster i Hobsbawm. El coneixement mutu es degué a la
relació que Fuster tenia aleshores amb l'historiador Javier
Paniagua. Explicava aquest al diari Avui
el desembre de 1976 que un dia parlant amb l'historiador britànic li
va dir que “les classes de Fuster a la universitat devien ser molt
bones” ja que, segons Paniagua, Hobsbawm coneixia “pam a pam”
l'obra de Fuster i “es quedà bocabadat quan li vaig dir que
l'escriptor de Sueca era una de les persones més marginades per la
societat valenciana. Em sembla que, malgrat les meues explicacions,
Hobsbawm no entengué prou bé la demència antifusteriana que hem
patit...” (AVUI, 18/XII/1976: 9). Això mateix li havia explicat
Paniagua a Fuster en una carta de 22 d'agost de 1973 en que deia
textualment que “vaig parlar amb Hobsbawm, que com saps te cita en
el seu llibre “Bandits”. Me va fer molts elogis dels teus
llibres, i me va preguntar per les teues classes a la Universitat...
(sense comentari); després de parlar de moltes coses, li vaig donar
un llibre per a que te'l dediques; ja te'l portaré quan arribe a
València, diu: a Joan Fuster con los agradecimientos de Eric
Hobsbawm, utilizador de sus obras”. Aquest coneixement “pam a
pam” segurament es podria matisar ja que l'única referència a
Fuster en l'obra de Hobsbawm és la citada per Paniagua que faria
referència al llibre de Fuster El
bandolerisme català II
de 1963. En la traducció del llibre feta per Crítica,
Hobsbawm arribava a qualificar Fuster com de “excelente
historiador”. I sobre el tema només manca assenyalar que en la
recerca vaig trobar un paper que demostrava que cap a 1979 Paniagua
portà Hobsbawm a casa de Fuster per presentar-los i conversar: “Hem
vingut amb Hobsbawm. Tornarem per el vespre”. La data del paper
quadra amb la visita que l'historiador anglès va fer a València a
finals d'octubre i principis de novembre de 1979 per fer una
conferència a la universitat (MILLÁS, 2015: 641-643). Javier
Paniagua em confirmà que efectivament Hobsbawm i ell visitaren
Fuster, i no el trobaren, per aquelles dates ja que l'historiador
anglès es trobava de visita per València amb motiu de la
conferència “Els nacionalismes” d'inici de l'any acadèmic a la
UNED (Paniagua a Rico, 16/VI/2016).
Hobsbawm i Fuster,
a diferència de en casos com el de Pierre Vilar, no acabaren de
consumar la seua relació ni davant d'una tassa de cafè. Llàstima.
De ben segur que haurien tingut una conversa més que interessant de
la que ens dediquem a estudiar la figura del suecà n'hauríem tret
algun profit.
diumenge, 9 d’octubre del 2016
El franquisme que no marxa o una simple normalitat de classe
Respecte
al llibre El franquisme que no marxa de
l'amic Lluc Salellas (Edicions Saldonar, 2015), el primer que
cal deixar clar és la seua lectura obligatòria si volem posar noms
i cognoms als poders fàctics de l'Estat espanyol. En aquest sentit,
el treball d'en Lluc és d'agrair i valorar: pocs abans havien fet
una feina tan completa i arriscada. Assenyalar amb el dit els
culpables de les nostres misèries és periodisme, i del bo. En Lluc
no ha vingut aquí, parafrasejant Orwell, a fer relacions públiques.
De fet, les meues reflexions no pretenen analitzar l'apartat “Les
famílies del franquisme: passat, present i futur?” que conforma el
gruix central del llibre, sinó les pàgines anteriors.
Quan
Joan Fuster va redactar el 1962 el seu clàssic Nosaltres els
valencians advertia en el pròleg, molt hàbilment, que
segurament no era la persona més adequada per a escriure aquell
llibre. Ell no era sociòleg, ni historiador ni economista i, per
tant, el que feia era més un acció d'aproximació al subjecte
d'anàlisi que un intent d'assentar càtedra. En Lluc, conscient que
no és historiador però que el component històric del seu treball
és important i en determina part del resultat, també fa una
advertència semblant al principi del llibre. És per això que no
seré jo tampoc qui actuarà com a inquisidor historiogràfic amb la
intenció de traure mèrit al treball. No és aquesta la intenció.
Sí voldria, però, desenvolupar diverses puntualitzacions
acompanyades d'idees pel debat.
La
primera seria la que fa referència a la qualificació com de
“feixista” del règim franquista. El debat, però, no s'ha de
traure de l'àmbit acadèmic perquè sinó acabarem relativitzant una
de les dictadures més sagnants del segle XX. Fa temps que es parla
sobre el tema des de la historiografia i Salellas pren partit en el
seu llibre en favor de la tesi que qualifica els gairebé quaranta
anys de dictadura com de “règim feixista”. Certament es fa
difícil no fer-ho i, malgrat que coincidisc molt amb el plantejament
de Martí Marín -d'on Salellas hi beu fonamentalment- crec que el
matís és necessari. Més encara si tenim en compte que molts dels
personatges que Salellas analitza no provenien precisament de la
Falange ni del franquisme “més dur” sinó de famílies
evidentment conservadores però que en molts casos miraven més pels
seus negocis familiars que pel marc polític en que aquests s'havien
de desenvolupar. En aquest sentit, el franquisme no fou un règim
monolític i no era el mateix sistema polític el vigent el 1942, en
què clarament ens trobem sota una dictadura d'inspiració feixista,
que el 1962 quan accions repressives com la censura estaven més
“relaxades” o l'economia poc tenia a veure amb l'autarquia
promoguda com a tercera via entre el capitalisme i el socialisme.
El
segon debat que voldria posar sobre la taula és el de la visió
“romàntica” o mitificada sobre l'oposició al franquisme que
l'esquerra transformadora ha desenvolupat com a relat del “fracàs”
de la transició. En aquest sentit, s'ha tendit a una clara
descontextualització tant de la capacitat política de les forces
antifranquistes més rupturistes com de la pròpia acció dels grans
partits opositors, especialment el PSUC o el PCE. Parlem d'aquells
anys imaginant una esquerra forta amb capacitat de trencar amb i el
règim. Una esquerra que, malgrat tenir aquestes capacitats quan va
arribar el moment va trair el poble i va pactar amb el franquisme una
mena de continuïsme. Això, però, no va ser tan simple. Per
començar, els sectors d'esquerra rupturistes, des de l'amalgama de
sigles trotskistes fins al nou independentisme marxista, tenien una
capacitat de mobilització molt limitada. Fonamentalment el seu radi
d'influència i acció es reduïa a la universitat i a determinades
empreses. Per tant, els sectors més conscients i contraris al règim
partien d'una posició de força minoritària i minoritzada. Per la
seua banda, partits com el PCE o el PSUC -autèntiques forces
antifranquistes des dels anys cinquanta- ja en la dècada dels
seixanta posaren sobre la taula allò que anomenaren la política de
“reconciliació nacional” que, vist amb perspectiva i una mica
d'anàlisi, no era altra cosa que una sortida del règim franquista
pactada cap a un model de democràcia occidental. Si això era així:
on està la “traïció dels líders”? Perquè més enllà de no
estar-hi d'acord amb el resultat -com és lògic- cal que fem una
mica de reflexió introspectiva i sobretot contextualitzada del
moment. Just després de la mort del dictador semblava que tot era
possible i tot estava per fer. Després de les eleccions del 15 de
juny de 1977 i els resultats obtinguts per tothom la cosa canvià. I
fort. La transició, com el mateix franquisme, no fou un període
monolític sinó canviant i sobretot improvisat. Crec que hem de
deixar de pensar-la com un procés dissenyat gairebé des del llit
d'un moribund dictador -amb el famós “atado y bien atado”- i
començar a fer-ho sent autocrítics amb les possibilitats reals de
canvi que les forces rupturistes tenien més enllà de desitjos i
afinitats polítiques particulars i presents. En aquest sentit,
malgrat compartir la crítica que Salellas fa a determinats relats
historiogràfics que “adulcoren” la transició, també pense que
tot relat és fruit d'un moment i una visió concreta i que de la
lectura de tots en farem un de més “objectiu” i aproximat al que
realment va passar.
Finalment,
el tercer debat seria al relatiu a la idea d'excepcionalitat que
sobrevola gairebé totes les pàgines del llibre. El cas de les
persones que saben adaptar-se d'una dictadura a una democràcia és
una característica del canvi de règim espanyol o una norma a nivell
mundial? La narració que fa Lluc sobre el procés sembla donar a
entendre que més aviat seria un cas excepcional i posa com a exemple
canvis semblants en d'altres països com Grècia o Portugal. Ara bé,
de la mateixa manera que aquests països mediterranis són -crec que
amb matisos- l'antítesi del model espanyol, també podríem parlar
de mutacions com la de l'Alemanya nazi cap a la República Federal
Alemanya o la URSS cap a la Rússia capitalista on, clarament,
determinats comandaments policíacs o alts càrrecs del règim d'un
dia per un altre s'adaptaren al nou sistema polític i, sobretot,
sapigueren adaptar els seus negocis. La continuïtat de nissagues en
els canvis de règim és un fet sovint més comú que excepcional
perquè és igual si parlem de transició, de perestroika o de
reunificació alemanya, els qui comanden el vaixell mai estan
disposats a abandonar-lo. Al cap i a la fi, mantenir el negoci és
més important que perpetuar un règim. El franquisme no va marxar
perquè la dictadura no va ser una altra cosa que l'estructura
política que les elits i classes dirigents espanyoles, enteses com a
bloc històric, adoptaren entre 1936 i 1975. Quan els temps demanaren
una rehabilitació del marc polític, aquestes mateixes elits foren
les encarregades de gestionar-ho per a, efectivament, no marxar.
dilluns, 27 de juny del 2016
Interpel·lem-nos
En un dels darrers textos de Fuster sobre els Països Catalans, el suecà reblia l’article amb una pregunta: som una nació? I al remat sentenciava: parlem-ne. Les paraules de Fuster s’emmarcaven en el “desencant” dels anys de la posttransició i la consolidació del règim autonòmic i democràtic. Dècades després la qüestió segueix en una mena de stand bypreocupant. N’hem parlat molt poc, sobre si som una nació. D’acord, les nacions no es fan només parlant-ne, pensant-les, sinó construint elements d’identitat, d’autoreconeixement comunitari, referencialitats compartides. Ara bé, cal parlar-ne, imaginar-les, perquè els Països Catalans, en el cas d’entendre’ls com a nació, són atípics, diferents dels models nacionals que tenim més a l’abast i que podem fer servir, de manera equivocada, normativament.
La Catalunya autonòmica no ha fet res per a apropar-se a valencians i mallorquins durant trenta anys. Els valencians i els mallorquins tampoc. Aquest és, segurament, el primer element que caldria començar a superar. La interpel·lació interterritorial, la creació de llaços i dinàmiques polítiques entre les diferents institucions que gestionen els nostres territoris, hauria de convertir-se en quelcom normal i normalitzat. La Catalunya del “procés” –o el que en queda d’aquest–, el País Valencià de socialistes i nacionalistes i les Illes, d’un mateix color polític d’allò que es comença a conèixer com a “a la valenciana”, no haurien de tenir els mateixos problemes per a interpel·lar-se que en les etapes anteriors. Les reunions de Ximo Puig i Carles Puigdemont indiquen que hi ha una voluntat de canvi de rumb. La indiferència amb què la premsa catalana va rebre la reunió ens manté en un punt de sortida semblant.
Interpel·lem-nos, doncs. Mitjans de comunicació comuns i compartits de manera recíproca, corredor mediterrani, convenis interuniversitaris, projectes econòmics i socials que superen les fronteres de cada país, entre d’altres, haurien de ser línies de treball prioritàries en els propers mesos o anys. Més enllà de la dinàmica política de cada país, cal posar sobre la taula polítiques comunes en tots aquells àmbits que ho permeten fer. Sense apriorismes ni condicionants, des de la naturalitat absoluta i explicant a la població de cada territori que la millor manera d’avançar cap a un futur de justícia, d’igualtat, de benestar, al cap i a la fi, és construir ponts entre els Països Catalans.
La interpel·lació, però, no ha de partir de cap essencialisme ni de cap paternalisme nacional. Es tracta de començar un procés d’intercanvi d’experiències a partir de l’autoreconeixement –Catalunya ja fa anys que s’autoreconeix– i el reconeixement mutu. Subjectes diferents que pretenen construir quelcom de comú. Mentre els partidaris dels Països Catalans partisquen de la idea que la seua nació és homogènia, el projecte no passarà d’un voluntarisme tendent al fracàs continu. Les nacions en el segle XXI no es poden entendre com una suma d’individus que mantenen intactes una identitat tribal inamovible. De què serveix ser 10.000 partidaris dels Països Catalans en un territori d’uns 14 milions? Ni que s’arribara a ser un milió de convençuts tindria cap utilitat més enllà de la satisfacció autoreferencial. Entendre que la realitat existent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és un conjunt de realitats heterogènies amb capacitat de ser per elles soles és fonamental per a fer avançar el procés de construcció dels Països Catalans. I no es tracta de reconèixer que els valencians mengen “paella” i els catalans “pa amb tomata” en un exercici de “regionalismo bien entendido” a la catalana. Parle de reconèixer la capacitat de govern, d’autonomia real, d’independència particular de cada territori respecte dels altres més enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals. Aquesta és la clau de volta de tot plegat.
Interpel·lem-nos doncs. Acceptem-nos tal com som. Els catalans com a catalans, els valencians com a valencians –i què dir del camí que ens queda en aquest sentit!–, els andorrans com a andorrans, els mallorquins com a mallorquins i així amb cada illa. Autoreconeixement i interpel·lació, federalisme, unitat en la diversitat. Avancem en aquesta direcció i els Països Catalans seran. Quan? No ho sabem. Però seran perquè, responent a la pregunta de Fuster, sí, els Països Catalans són una nació.
dimecres, 1 de juny del 2016
Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa
Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)