La doble moral del nacionalisme espanyol

Darrerament els diferents mitjans de comunicació espanyols s'han dedicat a parlar, més que mai, sobre la realitat catalana. Evidentment, des del seu punt de vista, una realitat que únicament fa referència a les coses que passen al Principat. El referèndum d'Arenys de Munt i les manifestacions públiques del president del Barça han donat peu a que la caverna mediàtica centre totes les seues fòbies i discursos en la realitat política i social que s'està vivint per a aquestes terres. Però anem per parts perquè hi ha diferents temes a analitzar.

El primer de tots és el concepte de “democràcia” que l'espanyolisme té. Per ells, democràcia és tot allò que entra dins dels seus tancats i quadrats esquemes mentals. Res més. Algú podria pensar que “democràcia” és el dret legítim que tenim els ciutadans d'un lloc concret de triar, d'elegir, tant als nostres governants com el fet de decidir quin vols que siga el teu futur. La democràcia, almenys des d'un punt de vista idealista, no hauria de tenir límits. Doncs bé, els espanyols, ells, tenen molt clar on està el límit de la democràcia: en la paraula divina que representa la seua Constitució. Al més pur estil dogmàtic típic de les branques més totalitàries de les religions majoritàries, l'espanyolisme ha trobat en la Constitució de 1978 la seua paraula de Déu., la seua Bíblia, el seu Alcorà, que marca els límits d'allò que és i no és acceptable. Evidentment, d'igual manera que fan els talibans islamistes o els membres de l'Opus Dei, l'espanyolisme interpreta el seu text sagrat de la manera que més li convé i sempre portant aquesta interpretació al terreny d'allò que el beneficia.

Així, per a l'espanyolisme, democràtic és tenir com a cap d'estat a un senyor que va ser col·locat a dit per un dictador feixista abans de morir i que a més representa la institució de govern més arcaica i antidemocràtica que pot existir: la monarquia. Contràriament, dins el concepte de “democràcia” de l'espanyolisme no pot entrar de cap de les maneres la possibilitat que un col·lectiu humà que s'autoreconeix com a nació puga tenir dret a decidir el seu futur mitjançant la fòrmula més democràtica que existeix: un referèndum. Per a l'espanyolisme, és totalment legítim i democràtic reconèixer com a legals a partits polítics que propugnen la supremacia de la “raça blanca” per sobre de la resta d'ètnies i que fan apologia de dictadures genocides com la de Franco o Hitler. Per altra banda, dins el concepte de democràcia espanyol és totalment normal il·legalitzar i perseguir partits polítics i organitzacions d'esquerres simplement perquè s'enfroten directament amb l'status quo imperant. Spain is diferent!

El segon gran tema ha estat la implicació del president del Barça Joan Laporta en temes polítics. Un altre cop, l'espanyolisme mostra la seua doble moral, les seues misèries intel·lectuals i la poca capacitat de construir un discurs que tinga una mínima coherència. “Si vol fer política que es fique en un partit polític, que es presente a les eleccions i que deixe d'embrutar el nom del Barça perquè està fent molt de mal al club”, Anchovero Mayor del Reyno dixit. El president de Cantàbria, de vegades anxover i d'altres bufó de la Cort, va dir aquestes paraules, potser no textuals, sobre l'aparició de Laporta en la manifestació de l'11 de setembre d'enguany. Està clar: no es pot barrejar política i esport. Molt bé, d'acord. Ara bé, aquests grans separadors de l'oci i la política on eren quan Xavi va dir allò de “Viva España” en la celebració de l'eurocopa? On eren quan Pau Gassol i Gemma Mengual van sortir en una revista de tirada estatal autoreconeixent-se com a “catalanes orgullosos de ser españoles”? On eren quan els jugadors del València CF van eixir al camp amb una pancarta demanant “agua para todos”? Etc, etc, etc..... Ah, clar! Això no és política per ells, això és la normalitat. Declarar-se públicament espanyol, cridar visques a Espanya o entrar en el joc polític del govern autonòmic de torn no és barrejar política amb esport. Ara bé, fer exactament el mateix però en sentit contrari està molt malament. El que dèiem: l'espanyolisme té una doble moral molt assumida i la poca vergonya de criticar dels demés allò que ells fan multiplicat per tres.

Des d'Unamuno i Ortega y Gasset, el discurs nacionalista espanyol ha anat perdent capacitat d'anàlisi i raó. I és que entre el senyor Miguel Ángel Revilla i Belén Esteban cada cop hi ha menys diferències intel·lectuals. Els modals i la manera de parlar poden ser diferents, ara bé, el simplisme discursiu és calcat.

Crònica de l'onze de setembre de 2009: un abans i un després

El passat divendres vam tornar a viure un nou onze de setembre. Aquesta vegada, però, tinc la sensació d'haver participat en una jornada que pot marcar un abans i un després en la història dels Països Catalans. La quantitat de gent que s'ha manifestat i participat en els diferents actes reivindicatius durant tota la jornada ha estat molt superior a d'altres anys. La sensació de cansament de la societat catalana amb el projecte polític del regionalisme i el nacionalisme espanyol ha arribat a la seua punta més alta. En el cas de Girona i les comarques nordorientals del país, la inmensa majoria dels actes realitzats han estat encapçalats per l'esquerra independentista, el que mostra clarament com la proposta rupturista dels sectors més conscients del país està agafant força i està arribant, cada cop més, a les classes populars. La Candidatura d'Unitat Popular, l'organització juvenil Maulets, els casals i ateneus de comarques junt a les organitzacions estratègiques del moviment han dissenyat enguany una diada completa i carregada d'actes i accions que ha portat la proposta independentista i d'esquerres a diferents llocs on, malauradament, feia temps que no es feia gairebé res en aquesta línia de treball i lluita.

El primer acte que va servir per donar eixida a les accions i reivindicacions de la diada d'enguany va ser la iniciativa de pujar a diferents cims de comarques per fer onejar l'estelada com a símbol d'unitat i llibertat del poble català. El cim de Sant Miquel coronat per gent de Girona, Celrà i Bordils, el cim de les Agudes coronat per gent de Sant Hilari i Arbúcies o el castell del Montgrí realitzat per gent arribada de diferents punts del Baix Empordà van obrir, doncs, els actes de la diada. Durant la resta de la setmana s'han realitzat diferents actes a Girona, Figueres, Olot, Blanes, Celrà, Bordils, La Bisbal d'Empordà, Banyoles, Sant Hilari, etc... Una setmana que ha estat plenament marcada per la consulta popular del dia 13 a Arenys de Munt i la pudor de neftalina i espanyolisme ranci i cutre de les declaracions de la senyora Fernández de la Vega i la justícia espanyola sobre aquest tema. De fet, des del meu punt de vista, la manca de visió política i l'encegament nacionalista espanyol de personatges com de la Vega han ajudat a convertir l'onze de setembre de 2009 en la diada més reivindicativa i independentista dels darrers trenta anys.



Així, el primer acte de la jornada a Girona ha estat la ja clàssica Cantada dels Segadors a la plaça del Vi. La cantada d'enguany, però, ha començat una mica abans amb l'actuació sardanista de l'Esbardançaire Dolça Garrotxa d'Olot. Un acte que l'organitzen els dos col•lectius cívics i culturals més actius de la societat gironina: l'associació cultural ADAC i el Casal Independentista el Forn. Un acte que tot i comptar amb més de deu anys de trajectòria i compromís amb la necessitat d'unió dels diferents sectors sobiranistes de la societat gironina ha patit enguany una mena de boicot per part de dos partits amb noms i cognoms i els seus satèl•lits: CiU i ERC. Així, un parell de dies abans de la diada, els organitzadors de la tradicional cantada de la Plaça del Vi ens assabentàvem que aquests dos partits i tot un seguit de plataformes i organitzacions moltes d'elles fantasmes i sense cap mena d'arrelament i treball a la ciutat de Girona, havien organitzat una mena de cantada paral•lela en un altre punt de la ciutat: les escales de Sant Fèlix.



Com es va dir des de l'escenari de la Plaça del Vi: “Unitari vol dir participar dels actes que des de fa molts anys es realitzen a la ciutat i que tant ens ha costat consolidar”. Sembla ser, pel que hem sabut després, que CiU i ERC veuen la cantada organitzada per l'ADAC i el Forn com una mena d'acte totalment controlat per la CUP i Maulets i és clar, aquestes dues organitzacions són massa radicals per a una gent que només es penja el pin de l'estelada el dia de la diada i la resta de l'any es dedica a entregar les institucions catalanes a un partit com el PSOE que prohibeix consultes populars com la d'Arenys de Munt o envia a una vintena de gironins i gironines a l'Audiència Nacional espanyola per haver cremat una foto del rei. La història posa a tothom al seu lloc. Tornant a l'acte tradicional, d'igual manera que l'any passat, l'esquerra independentista va pujar al balcó de l'Ajuntament per dignificar una instittució dominada pel caciquisme del senyor Nadal i el servilisme d'ERC i IC penjant l'estelada, com ja vam dir que faríem la diada passada any rere any fins que tinguem uns representants dignes que facen bé la seua feina.Un cop acabada l'acció s'ha donat inici a una cercavila pels carrers del Barri Vell organitzada per l'esquerra independentista que ha aplegat a més de dues-centes persones i que ha acabat a la Plaça Catalunya amb el també ja clàssic dinar popular de l'onze. Enguany, el dinar ha estat coorganitzat per l'esquerra independensita i la gent de Salvem l'Empordà a la que estem molt agraïts i agraïdes per la feina feta.

Els actes de la vesprada han començat amb una actuació d'animació infantil que ha estat seguida per unes dues-centes persones entre pares, mares i nens i nenes que ha donat pas tot seguit al concert del grup de Sant Hilari Salsa de pastor. Un cop acabada la seua actuació ha començat l'acte polític en què, a banda dels parlaments polítics, han participat el grup de bastoners de Sant Hilari amb els seus balls i la Marta Rius amb la interpretació de L'Estaca, la Internacional i els Segadors. El primer dels parlaments ha estat el de la Plataforma No a la MAT on s'ha posat èmfasi en la necessitat d'aturar el projecte franco-espanyol i l'obligació moral que tots plegats tenim de buscar alternatives energètiques al model actual. El següent parlament ha estat realitzat per la Xarxa de Solidaritat amb Palestina on s'ha explicat la situació que aquest poble està patint i, finalment, el darrer parlament d'entitats convidadades ha estat el de l'Assemblea de Suport a Núria Pórtulas que explicat l'estat actual del cas de la Núria. Tot seguit, ha arribat el parlament de l'organització juvenil Maulets que ha aportat una forta dosi de reivindicació nacional i social a l'acte, explicant la gran feina que els joves organitzats estan realitzant a Girona i les comarques nordorientals.



Finalment, el darrer parlamen ha estat el de Marc Serra en nom de la CUP. Un parlament que ha destacat la gran expansió que la CUP ha tingut els darrers anys al nord del país així com a la resta de la nació, la necessitat de seguir treballant per expandir el projecte de la Unitat Popular i la proposta rupturista de l'esquerra independentista així com també la necessitat de què més tard que d'hora l'esquerra independentista faça el pas per entrar en institucions supramunicipals.





Un cop acabat l'acte s'ha donat inici a la manifestació. Sota el lema de FERMESA: per la independència i el socialisme, entre 3000 i 4000 persones s'han manifestat pels carrers de Girona en la que ha estat la manifestació més concurrida dels darrers anys.



La manifestació ha anat encapçalada per una gran estelada i la pancarta portada per regidors de la CUP i membres de les diferents assemblees locals de les comarques nordientals.



Al final de la manifestació hem pogut gaudir d'un concert amb els grups Stukats del Bolet, The Polska i el Belda i el conjunt Badegoc.



Què ha dit la premsa?
No realitzaré ara una anàlisi gaire profunda sobre el que la premsa gironina ha dit sobre els actes de l'11, simplement mostraré aquelles coses que m'han semblant més curioses i dignes de destacar. Una premsa que bàsicament es redueix a les cròniques del diari El Punt i el Diadi de Girona. Aquest darrer periòdic ha fet possiblement una de les cròniques més surrealistes i dignes d'estudi dels darrers anys. No és que m'haja sorprés gaire la veritat, però tot i així crec que s'hauria de portar de gira per les facultats de periodisme al senyor que signa la crònica: Albert Soler. Per començar, es comença el text parlant “d'una manifestació independentista” sense citar les organitzacions convocants amb un clar intent d'amagar aquesta informació. Tot seguit el senyor Soler ens fa gaudir d'una de les cròniques més nefastes que recorde sobre un acte polític: “(...) la sèrie de parlaments previs a la manifestació de l'11 de setembre: un orador va criticar la MAT (un orador? Era el portaveu de la plataforma No a la MAT!!!), una brigadista va condemnar el genocidi que duu a terme Israel a Palestina (una brigadista acabada d'arribar dels territoris ocupats a Palestina i que si el senyor Soler haguera mostrat una mica més d'interés i estima per la seua professió podria haver entrevistat i preguntat sobre el tema per a tenir una informació més completa sobre el tema), una noia va demanar l'alliberament de la Núria Pórtulas (...???), els Maulets van reivindicar un piló de lluites (supose que un discurs tan complet com el que van fer els joves de Maulets sobrepassa la capacitat de síntesi i comprensió del senyor Soler i per això ha hagut de fer un resum tan cutre del parlament d'aquesta organització), la CUP va vaticinar que entraria al Parlament “més tard que d'hora” (sic) (això sembla que si que ho va entendre) i una parella va interpretar Els Segadors a violí i acordió (abans, senyor Soler, va sonar la Internacional: busque-la a internet, se la baixa i escolta i així l'any vinent la podrà identificar i incloure en la seua crònica). Sobre el resum que fa de la manifestació m'estalviaré els comentaris perquè no us vull avorrir més.

Per altra banda està la crònica del diari el Punt. La foto de portada ja ens fa intuir una mica la línia que seguirà la crònica dels actes: una foto on es busca que el lector del diari no puga identificar qui organitzava la manifestació, on no apareix de manera visible cap bandera de la CUP ni de Maulets, ni la pancarta ni res de res. Cutre, molt cutre. I no serà perquè el fotògraf del Punt no va fer fotos bones, tot el contrari. La intenció és clara. A la crònica de l'interior més del mateix. S'obvia qui organitza la manifestació en tot moment ja que l'única referència a la CUP -de Maulets no es diu res de res- són les banderes que sembla ser de manera casual escortaven les persones que portaven la pancarta.

En fi, un altre onze més i ja en queden menys per celebrar perquè el dia de la independència cada cop està més prop.

Vaga i festes a Novelda

Després de mesos séncers sense actualitzar el bloc em dispose a fer-ho. Avui, però, la notícia que penjaré és trista i encoratjadora alhora. Obric el portal d'internet www.llibertat.cat i veig que parlen de Novelda. He quedat parat, la veritat. La notícia en concret parla sobre la crisi que el sector del marbre està vivint en la capital de les Valls del Vinalopó. Una crisi que ja prové de mesos enrere i que ha acabat amb el tancament de diferents fàbriques que treballen aquest producte, enviant a l'atur a centenars de treballadors que portaven molts anys deixant-se la pell i la vida en el seu treball. El capitalisme no perdona. La notícia, però, té un punt d'optimisme: el poble no s'ha quedat a casa trist i vençut.

Demà dissabte comencen les festes populars i de moros i cristians. Enguany, segurament, no seran com els darrers anys. La crisi, com deia, ha deixat molta gent sense feina o sense cobrar i en unes cirscumstàncies tan dures dubte molt que la gent tinga les mateixes ganes de festa que altres anys. Tot i així, el bloqueig valent que els treballadors de Levantina han fet en les pedreres de l'Alguenya ens mostren que encara queden treballadors que no renuncien a allò que per justícia els hi pertoca. Si Levantina vol marxar a la Xina que se'n vaja. Ara bé, la pedra es queda. Com diuen per aquí dalt: cornut i pagar el beure no ho vol ser ningú.

Us deixe l'enllaç de la notícia de llibertat.cat:

http://www.llibertat.cat/content/view/6013/1/

“Classe política” i política de classe

Feia temps que em donava voltes pel cap escriure alguna cosa sobre un concepte que em té meravellat: “classe política”. El fet que els professionals de la política se senten una classe a part de la resta de classes existents en la societat actual és realment fascinant. Rellegint textos de Joan Fuster he pogut observar que a l’intel·lectual de Sueca li passava quelcom semblant a mi, però en el seu cas fa uns 30 anys, durant el període de l’anomenada Transició. Fuster, home irònic i lúcid com pocs ha tingut aquest nostre país mediterrani, va dedicar uns quants articles al tema. El juliol de 1980 a la revista Serra d’Or deia, en un article titulat precisament “La classe política”, que “això de “classe” resulta excessiu. El sentit marxià de “classe” ha penetrat tan a fons en les nostres rutines verbals i/o conceptuals que, tot i que acostumem a fer-ne usos incorrectes ben sovint, no encaixa en aquest cas. “Ells” no són una “classe”, en efecte. Una casta?(...) La “classe política” és un subproducte del duro, per més socialista o comunista que es diga. “Ells”, quan esdevenen “ells” –“classe política”- es distancien del “poble”. Són el “poder” actual o l’”alternativa de poder”: “ells”, uns individus que viuen de la “política”. Sembla inevitable que això siga així. Però convé tenir-ho en compte. La “classe política”, en les seues fraccions –o faccions- hostils, té un gràcil tendència a mancumunar-se. Sort en tenim, d’alguna excepció. Però la “classe política”, es una complicitat de parents, amics i coneguts... Que siguen de dretes o siguen d’esquerres és secundari”.

Efectivament, Fuster una altra volta la clava. Poques coses han canviat des d’aquell 1980. De fet, si alguna cosa ho ha fet és que part del sentiment de casta s’ha vist reforçat de mica en mica per les actuacions endogàmiques dels principals partits polítics i el joc que d’altres anomenats minoritaris els hi han fet. Que la dreta política se senta part o tot de la casta dominant, garant del pensament polític, econòmic i social imperant, té tota la lògica del món perquè, al cap i a la fi, aquest és el seu sistema. El trist, preocupant i perillós és que també ho faça l’autoproclamada esquerra oficial. Una esquerra –esquerreta diria Fuster- que amb les actuacions dels darrers anys el que ha vingut a demostrar és que la seua intenció no era treure la dreta del poder o limitar la capacitat ilimitada d’actuació del PSOE sinó agafar ells també una part del pastís. La poltrona, el sou i el cotxe oficial han acabat suplantant la política de classe per la defensa dels interessos de la “classe política”, del clan o casta endogàmica que en públic escenifica baralles i després comparteix taula i interessos.

Moltes ments bén pensants diran que estic exagerant i sent extremadament simplista en la meua anàlisi. Potser sí. Ara bé, quan els dirigents de partits com ERC o IC parlen de classe no en termes marxistes sinó gairebé hinduistes –el sistema de castes hindú fonamentat en la religió és la base de les desigualtats socials encara a dia d’avui a l’Índia!- vol dir que han oblidat que molta gent els va votar per a fer política de classe. De fet, aquesta ha de ser l’obligació de tot representant polític que ideològicament es diu d’esquerres. Fer el contrari és trair, “apoltronar-se”. La professionalització de la política no ha fet cap bé a la humanitat i menys a la classe treballadora. Per a què no se’m titlle de tremendista subratllaré també la frase de Fuster: Sort en tenim, d’alguna excepció.

Professionalització vs assemblearisme

Però, què vol dir professionalitzar-se en política? Simplement significa viure d’aquesta. Fa molts anys que el marxisme va descobrir que la dependència econòmica de l’individu és una de les principals conseqüències de la seua alienació i, per tant, de la seua manca de llibertat a l’hora de decidir que fa o no amb la seua vida. La pràctica política actual, des dels ajuntaments fins a les institucions autonòmiques, estatals o europees, està dissenyada per a l’aparició i perpetuació d’aquests monstres polítics que viuen únicament i exclusivament d’aquesta. Uns representants polítics que quan cobren el primer jornal abandonen la categoria de “representant” i passen immediatament a formar part de la categoria de “polític”, membre de la casta, defensor de la “classe”. Diuen que el gos no mossega la mà que li dóna de menjar. Això és el que passa, en certa manera, amb la professionalització política. Quan l’individu depén econòmicament d’una tasca concreta, la de fer de “polític”, immediatament inicia un procés d’abandó total de les idees polítiques que fins llavors defensava i que en la seua situació actual no li fan altra cosa que entrar en contradicció amb el modus vivendi que li dóna de menjar.

Lluitar contra una maquinària tan bén preparada és realment complicat. A més, els mecanismes establerts no ajuden a aquesta lloable tasca sinó tot el contrari: estan dissenyats per a perpetuar la situació actual. Vol dir això que hem d’abandonar la lluita institucional? Evidentment no. El que vol dir és que l’hem de saber analitzar, hem d’entendre que els mecanismes establerts no són els nostres sinó els de l’enemic polític. Ens agrede o no, en el joc de les institucions capitalistes juguem constantment en camp contrari. Partint d’aquesta premissa, doncs, no ens queda altra cosa que imaginar i dissenyar dues alternatives diferents: la del nostre model polític, econòmic i social i la que farem servir en la nostra praxis política dins de les institucions actuals.

L’assemblearisme és, sense cap mena de dubte, el model de pressa de decisions més democràtic que existeix. En aquest sentit, les diferents experiències que està portant a terme la CUP en aquells municipis on té presència són realment interessants i l’embrió de les dues alternatives que he comentat. L’assemblearisme ha de servir, precisament, per a reforçar aquesta idea de representant, de portaveu de l’assemblea, contra el model de polític professionalitzat que potencia el sistema actual. En un model no professional, les decisions polítiques es prenen entre tots els i les membres de l’assemblea, de l’organització. El messianisme polític només ha servit els darrers trenta anys per a crear desafecció, desengany i frustrar les il·lusions de molts ciutadans d’aquest país. Cal, doncs, una regeneració política total i eliminar del vocabulari el concepte de “classe política”. Si més no, que els representants de l’esquerra independentista mai en formen part.

Evidentment, els nostres respresentants polítics han de poder viure dígnament amb un sou que els hi permeta tenir totes les seues necessitats cobertes, sense que la seua activitat com a representants signifique un empijorament de la seua economia individual. Tot i així, el que també està clar és que els sous dels polítics s’han de començar a semblar més a l’establert en el salari mínim interprofessional per a tots els i les treballadores, que no pas al d’un directiu de multinacional. El president de la Diputació de Girona, Enric Vilert, cobra 7.000 euros bruts al mes, el que fa un total de 98.000 euros l’any. Segurament, si el sou d’aquest càrrec s’ajustara al que cobrem la resta dels mortals gironins per a poder viure, el senyor Vilert deixaria immediatament la política. El negoci està servit. Amb aquest sou és normal que el senyor Vilert siga un gran defensor de la seua casta, de la classe on se sent integrat, la “classe política”. La nòmina del senyor Vilert fa que tot i autoproclamar-se independentista i republicà (sí, és militant d’ERC), quan s’anuncia la creació de la fundació Príncep de Girona, ell ho veja molt bé i una bona oportunitat per a les comarques gironines. Surrealista? Doncs, no. Des de la seua òptica de classe és totalment lògic i legítim.

En la regeneració política que propose, per tant, cal començar a crear mecanismes de control més estrictes a l’hora d’analitzar el treball dels “nostres” representants polítics. Cal ajustar els sous d’aquests i evitar que l’economia personal de cap d’ells depenga únicament de la seua tasca política. Cal, també, flexibilitzar la presència individual dels representants polítics permetent, per exemple, que l’assemblea dels diferents partits polítics designen per a les reunions o comissions en les diferents institucions el seu representant, sense l’obligació de què aquest siga sempre el mateix pel fet d’haver estat escollit en unes eleccions: el representant polític defensa unes idees col·lectives i representa a una associació d’individus no, com passa amb el sistema actual, els seus propis interessos.

En definitiva, si hem de triar entre la “classe política” i la política de classe, ens hem de quedar amb la segona opció. La primera ens ha portat a que personatges com el senyor Vilert visquen uns quants anys a cos de rei a costa dels diners de tots i totes. Evitar això és obligació de tothom i, segurament, el primer pas ha de ser el de deixar de votar majoritariament a uns partits polítics que han demostrat en els darrers trenta anys que la seua tasca és la de retroalimentar la maquinària política actual i no buscar alternatives reals que apropen la política al poble i al poble a la política.

Jornades republicanes en Novelda: reflexions i perplexitats

El regidor de joventut de l’Ajuntament de Novelda, Salvador Martínez, va presentar el passat 9 d’abril les I Jornades Republicanes de Novelda. Done per suposat que el fet de numerar-les vol dir que no seran les últimes. La notícia, des del punt de vista d’una persona que estima la llibertat i a qui li apassiona la història, és motiu d’alegria. Per tant, en primer lloc vull donar la meua enhorabona tant a la regidoria com al Consell de Joventut per la iniciativa. Les jornades, a més, no es queden sols en l’anàlisi de la II República espanyola sinó que, sembla ser a primer cop d’ull del programa, intenten analitzar els valors republicans i la viabilitat de la República com a sistema polític en ple segle XXI. De fet, el que és inviable per a una societat que es vol dir democràtica és seguir mantenint com a cap de l’estat a un personatge que no ha triat ningú per sufragi universal sinó per la voluntat d’un dictador colpista.

Analitzant una mica més profundament el contingut de les jornades, trobe molt encertat donar veu als investigadors locals. Aquesta ha de ser la feina d’un ajuntament que vol promocionar el seu poble, que potencia els seus valors locals. Ara bé, des la meua humil opinió, crec que hauria estat bé introduir en el programa alguna referència en forma de conferència sobre les particulatirats del País Valencià durant la II República espanyola. Recordem que aquest període és el moment en què comencen a aparèixer al nostre país els primers moviments de caire nacionalista, ja no sols regionalista, que promouen la redacció del que havia de ser el primer estatut d’autonomia valencià en consonància amb el el model que s’havia aprovat l’any 1931 per al Principat de Catalunya.

En l’apartat més polític i actual de les jornades done per suposat que el ponent Juan Iglesia Gutiérrez, encarregat de parlar sobre el model republicà com a alternativa a la monarquia actual, comentarà les diferents propostes republicanes existents. Si no ho fa ell, supose que ho farà part del públic assistent. Seria un error donar la imatge que l’únic republicanisme possible és a partir del marc estatal espanyol. De propostes republicanes hi ha diverses: República ibèrica, República espanyola, República dels Països Catalans,
República catalana dins del marc espanyol, República valenciana dins del marc espanyol, República valenciana dins el marc català, etc... Siga com siga, el que està clar és que en ple segle XXI és una clara falta de democràcia la presència d’un rei com a cap de l’estat.

Perplexitats

No voldria acabar aquest article sense mostrar com de perplex m’he quedat després de veure, o millor dit llegir, les reaccions d’alguns internautes noveldencs davant la realització d’aquestes jornades. Evidentment que era d’esperar, però no per això m’ha de deixar de sorprendre. La violència verbal dels sectors més dretans, espanyolistes i conservadors és digna d’enmarcar per a ser exposada en un museu dels horrors. Fins i tot, alguns d’aquests personatges pro-monàrquics d’atreveix a amenaçar a un dels participants del fòrum en anar a denunciar-lo al jutjat per “injúries al rei” davant les opinions que aquest exposa –opinions, per altra banda, contrastades i que han estat publicades en diferents formats, tant digitals com de paper.

No veure que actualment la monarquia és una institució anacrònica i nefasta per al desenvolupament democràtic de qualsevol societat és estar realment cec. Una ceguera, per altra banda, provocada per la desinformació que els mitjans de comunicació han promogut respecte a la figura del rei des dels anomenats Pactes de la Moncloa. El rei Juan Carlos I, l’intocable i no responsable dels seus actes, ha estat blindat totalment. Fins i tot és delicte cremar una fotocòpia amb la seua cara!!! Al senyor Juan Carlos I només li falta poder exercir l’anomenat “dret de pernada”. Un dret, que per cert, li hauríem de preguntar al domador de lleons Angel Cristo si té clar que mai va ser exercit contra la seua condició de súbdit.

En definitiva, felicitats per la iniciativa del regidor i del Consell de la Joventut. Esperem que no siguen les últimes jornades que es fan sobre aquest tema perquè propostes com aquestes mostren que a Novelda encara queda vida intel·ligent, gent que lluita per un món millor i per una societat realment justa.

La fal•làcia dels serveis mínims

Demà els i les mestres, professors i professores del Principat de Catalunya fem vaga. Avui, segurament, els mitjans de comunicació subvencionats pel govern tripartit intentaren com en les darreres convocatòries donar la imatge que la convocatòria de demà és estrictament coorporativista i fruït de l’egoisme gremial d’un sector dels treballadors d’aquest país que sols mira pels seus propis interessos. Res més lluny de la realitat, però lluitar contra la maquinària dels mass mèdia dels amics del senyor Ernest Maragall és realment difícil. Tot i així, tinc la sensació que cada cop hi ha més consciència per part de la societat sobre les reivindicacions dels docents principatins. La vaga, la tercera en un any, no és altra cosa que un clam per una educació de qualitat, pública, laïca, catalana i amb els recursos necessaris per a poder superar la “dolenta” situació que les nostres escoles avui viuen.

Com sempre, el departament d’educació ha intentat aturar la vaga per tots els mitjans. Primer ens envia una carta als mestres explicant-nos com som de bons (fa uns mesos érem els culpables de tot, els jinets de l’apocalipsi escolar català!!), després diuen congelar la vergonyant proposta d’hores extres (congelar si, fins que passe la tempesta: tots sabem que a l’estiu se sol descongelar la nevera de totes les llargs quan marxem de vacances i en aquest país no queda ningú) i, finalment, el darrer intent és garantir la nul•la incidència de la vaga apostant per perpetuar el sistema de “guarderies” que molts pares i mares necessiten per la no possibilitat de deixar els seus fills i filles un dia laboral normal i corrent. Els “serveis mínims són d’un mestre per cada quatre cursos, és a dir, un docent per cicle de primària. Sempre he estat en contra dels serveis mínims perquè no són altra cosa que la gran fal•làcia que el sistema s’ha inventat per aturar l’efecte que tota vaga vol tenir en la societat: fer notar una reivindicació justa, afectar la societat en la seua normalitat diària.

En fi, jo demà faré vaga una altra vegada. De moment ningú m’ha dit que haig de fer serveis mínims. Ara bé, si em tocara tinc molt clar que no els faré perquè per sobre del dret del senyor Maragall de callar les veus de milers de docents està el meu dret a fer vaga. Davant una reivindicació justa no s’hi poden interposar els interessos d’un conseller que ha demostrat una imcompetència total en la seua feina. La política de “dictablanda” que el “tete” Maragall està duent a terme ens portarà a una situació insostenible en l’educació que acabarà afectant a la societat en general. Per això demà cridaré ben fort: Ernest Maragall dimissió!!

5 d'octubre de 1868: la Junta Revolucionària de Novelda

Amb la revolució de 1868, els ajuntaments iniciaran un procés de canvis revolucionaris impulsats perls nous governs municipals anomenats pel nou sistema progressites com a Juntes Revolucionàries. Doncs bé, Novelda va tenir la seua pròpia junta també i el 5 d'octubre de 1868 va fer públic aquest bando adreçat a tota la població noveldenca explicant tots els esdeveniments que s'havien anat succeïnt fins aleshores i la convocatòria immediata d'eleccions. Un document curiós i digne d'estudi, sobretot en l'aspecte més discursiu i polític on podem observar un fort arrelament del nacionalisme i patriotisme espanyol, entés com a signe de progressisme i democràcia, un fet que no deixa de ser curiós si analitzem el discurs nacionalista espanyol de l'actualitat. El text es troba en el llibre recentment publicat pel Centre d'Estudis Locals del Vinalopó que té com a autor a Miguel Ángel González Hernández i que porta per títol "El grito del pueblo. Republicanos y carlistas en el Vinalopó (1868-1874):

“Noveldenses. En momentos supremos como los que atresamos, no puede menos esta Junta provisional Revolucionaria de dirigiros su voz amiga para que contribuyais con vuestra cordura y patriotismo á cuanto pueda conducir á sostener el nuevo órden de cosas, estableciendo por la mas santa revolución, que hecha con el órden mas admirable, sin el derramamiento de sangre que de ordinario suele acompañar á las grandes sacudidas socials, ha tenido por objeto estableceer el reinado de la Judsticia tan profundamente conmovido por un gobierno infando, que ha huido cobardemente á esconder u ignominioso lema de opresión y tiranía en los oscuros antros del despotismo que todavía pesa, por desgracia, sobre algunas naciones de la cansada Europa. Vais á ejercer el mas sagrado derecho de los pueblos libres. El sufragio universal, esa prerogativa que aterra á los gobiernos opresores, y que es la mas legítima aspiración de la libertad de las naciones, se ha proclamado, con júbilo indescriptible, por la Soberanía Nacional, y es el que ha de conducir á puerto de salvación nuestra valerosa nave, tan rudamente combatida por el terrible huracan del tenebroso absolutismo.

Para lograr tan santo fin, preciso es que á vustros actos presida la prudencia, la sensatez y el mas desinteresado deseo del acierto. Juzgad á los hombres como merezcan sus antecedentes, desechad las pérfidas sugestiones de hombres malévolos, cuyo único propósito es medrar en las revueltas; y depositad en las urnas electorales los nombres de los patricios que os inspiren una justa confianza. El domingo inmediato once de los corrientes desde las ocho de la mañana hasta las tres de la tarde, tendrá lugar la elección de la Junta Revolucionaria que ha de estar al frente de nuestra administración local hasta que el Gobierno supremo que se constituye disponga lo conveniente. Acudid á las urnas con patriótico entusiasmo: acudid sin temor de presión alguna, poseidos únicamente del deseo del mejor acierto. Con tiempo se designaran los locales en que haya detener efecto acto tan grandioso; y esta Junta espera de vuestra acreditada lealtad que se verificará con el órden mas perfecto, y con la cordura propia de hombres libres que prefieren el bien de su patria, aun á sus mas caros intereses privados.

Noveldenses: ¡Viva la heróica nación española! ¡Viva la libertad! ¡Viva la soberanía nacional sujeta á Cortes constituyentes! ¡Viva nuestros heróicos Generales que han contribuido á nuestro glorioso triunfo! ¡Viva la Marina y el Ejército leal!.
Novelda 5 de Octubre de 1868. Gregorio Rizo, Presidente; José Ruíz, Vocal; José Coronel, Vocal; Pascual María Cantó, Vocal; Francisco Mira, Vocal y Trinitario Mira, Secretario”.