Diari d'una campanya en primera persona (IV)

Reprenem el fil en dimarts al matí i la parada que junt a Lluc Salellas vam fer al Mercat del Lleó. La rebuda de la gent en la línia del  que ens hem anat trobant els darrers dies: complicitat, intercanvi d'opinions, us tornaré a votar com a les municipals, etc... Molt i molt bé aquest exercici diari de trepitjar el carrer, de parlar amb la gent i d'explicar i aclarir els dubtes que puguen tenir. Al vespre vaig anar a Sant Gregori a fer una xerrada/presentació del projecte de la CUP i del programa que presentem. Tot i ser un poble petit en el que a dia d'avui encara no tenim nucli de la CUP, l'acte va ser de molta utilitat per poder donar a conèixer la CUP i entrar en contacte amb els veïns i veïnes del municipi. 

Després de l'acte vaig tornar a Girona per incorporar-me a la tancada que d'altres companys estan duent a terme a l'ajuntament de Girona. Així, de manera coordinada, un gran nombre de municipis on la CUP té regidors i regidores, van veure com la nostra militància ocupava els ajuntaments durant una nit amb la intenció de denunciar que la democràcia i les institucions, començant pels ajuntaments, estan segrestades pels mercats i els bancs. Una denúncia que es va dur a terme a Mataró, Sant Cugat, Vilanova i la Geltrú, Vic, Vilafranca del Penedès, etc.. i que va servir també per donar el tret de sortida a les accions que a l'endemà, 14N dia de vaga general, la CUP i l'esquerra independentista durien a terme arreu del territori. 

Pel que fa a la jornada de vaga dir que la sensació que em queda és que a nivell de mobilització al carrer va ser tot un èxit però que comencem a tenir un problema quan aquells que es mobilitzen a la tarda en les manifestacions no fan vaga durant el dia. És decebedor veure tants comerços oberts en un dia de vaga, saber que tants companys de feina no ha fet vaga, etc. Siga com siga, el que és evidentment és que la gent, el poble, no hi està gens d'acord amb les mesures neoliberals dels governs de CiU i PP. A Girona durant el matí es van fer una sèrie de  piquets que van recórrer els carrers de la ciutat. A les 10.30h. la COS,  la CUP i Arran organitzàrem un esmorzar popular davant la Cambra de Comerç de la ciutat per denunciar les darreres paraules del seu president en què demanava als treballadors "treballar més i cobrar menys". L'esmorzar es va desenvolupar al mig de la Gran via. Després, junt als companys de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, vam anar a la seu de Caja Madrid/Bankia per denunciar una vegada més el drama dels desnonaments i la situació que les entitats bancàries han provocat respecte al dret a l'habitatge. A les 12h. vam anar a la plaça del Lleó on començava la manifestació anticapitalista que un any més va ser tot un èxit i que va recórrer els carrers de l'Eixample gironí per acabar altra vegada davant la Cambra de Comerç. Finalment, la manifestació de la vesprada a Girona va ser tot un èxit amb una assistència d'unes 15.000 persones i un molt nombrós bloc anticapitalista i de l'esquerra independentista.

Avui el dia també serà complet. Al matí aniré amb en Lluc Salellas a fer diferents entrevistes i participar en el xat en directe del Diari de Girona. Al migdia participarem en una assemblea oberta a la facultat d'educació de la UdG amb els estudiants. Finalment al vespre participaré en l'acte central de la CUP a Salt a les 20h. a la Biblioteca municipal.

Us deixe una sèrie de novetats publicades els darrers dies a la xarxa que poden ser del vostre interès:

Entrevista a Lluc Salellas el dimarts 13 de novembre a El Punt/Avui

Entrevista a David Fernàndez el dimecres 14 de novembre a El Punt/Avui

Entrevista a Lluc Salellas a TV Girona

Vídeo campanya de la CUP on participen els nostres regidors

No ho podem deixar en les seues mans

Un dels arguments que he escoltat en les diferents assemblees obertes de la CUP per decidir o explicar el perquè de presentar-se al Parlament ha estat el de “no ho podem deixar en les seues mans”. Efectivament, els culpables de la dependència absoluta de Madrid i Frankfurt no poden ser ara els encarregats de treure’ns d’una situació creada per ells mateixos. L’ofeg que patim té noms i cognoms. Hi ha culpables. A Islàndia ho van tenir molt clar i ha arribat el moment que als Països Catalans fem passos en la mateixa direcció. Permetre que els garants de l’espoli i el frau fiscal continuen en el poder és condemnar aquest país al fracàs. El lladrecidi partitocràtic dels darrers trenta anys ha de tenir fi o, si més no, la seua denúncia pública. I aquesta serà una de les nostres feines al Parlament: assenyalar una autoproclamada classe política que ens ha robat els diners del present i el futur dels nostres fills.

Les retallades diuen que són inevitables. Evidentment que per a un model capitalista i neoliberal, si el que es pretén és mantenir-lo i que els que més tenen continuen guanyant més i més, les retallades són necessàries. Perquè el problema no és de falta de liquiditat, el problema és el sistema. El capitalisme és el problema i això ja ho sabien els nostres avis i àvies, tradició de lluita de la que som hereus. Superar el sistema, avançar cap a un model econòmic basat en la cooperació i no en la competició, un model social inclusiu i no excloent, són horitzons fonamentals per a sortir de la crisi. La resta són receptes que ja coneixem, autèntiques utopies de la mentida establerta en unes institucions segrestades per bancs i multinacionals. La mentida d’aquells que porten anys desnonant amb la complicitat dels polítics professionals de l’stablishment i que ara, després de diferents suïcidis, pretenen muntar un circ amb foto a la galeria per a donar la sensació que el que volen és solucionar un problema que ells mateixos han creat.

El 26 de novembre cal començar a construir la utopia, el somni d’un país sense estafats ni estafadors, sense corruptes ni corromputs. Una utopia que fa molts anys estem treballant des del carrer primer, des dels ajuntaments després i des del parlament a partir d’ara. Una utopia del poble i per al poble, on tots i totes som polítics perquè la política ha de ser cosa de tothom i no de quatre professionals que l’han convertida en el seu modus vivendi. La utopia, al cap i a la fi, no és altra cosa que l’horitzó al que volem arribar i que amb la pretensió d’arribar-hi ens ajuda a construir pas a pas el somni que anhelem.

Publicat a Llibertat.cat

Diari d'una campanya en primera persona (III)

Comença una setmana de debats i parades informatives. Ahir vam ser presents a Celrà, municipi governat per la CUP, en l'acte de campanya que van realitzar. Aquesta vesprada comencen dues llargues setmanes d'actes i xerrades. Comencem a l'Escala i haig de dir que em fa molta il·lusió poder parlar en la localitat on he treballat els darrers 3 anys com a professor d'història a l'institut del municipi. L'acte comptarà també amb la intervenció de la Irene Palol, alcaldessa de Viladamat, i entre tots dos mirarem d'explicar què és la CUP, perquè es presenta i quina és la feina municipal que s'ha estat fent i que ens avala. A veure com anirà. Demà faré una xerrada semblant a Sant Gregori, concretament a les 20h. a l'escola Agustí Gifre.

Coses interessants que s'han publicat a la xarxa aquests dies dins la campanya 2.0 de la CUP. En primer lloc el mapa de l'espoli fiscal dels Països Catalans. Unes xifres escandaloses que mostren clarament quines són les conseqüències de l'ocupació espanyola de la nostra nació.

I una segona imatge no menys important, al contrari, la que mostra com aquells que ens governen a casa nostra es dediquen a estafar al poble. El frau fiscal de les grans fortunes, dels grans empresaris, banquers i aliats de la classe política no és altra cosa que el robatori més gran que el poble treballador pateix. Com diu la Mariona Baraldés en una entrevista que també vos enllace més avall: "Retallades? El que cal és un altre model econòmic"

Pel que fa a la resta vos deixe dos vídeos on participe que han estat penjats a la xarxa els darrers dos dies. El primer és una mena de resum de la manifestació en què vam participar dissabte a la tarda a Perpinyà. El segon, una entrevista que em van fer fa una setmana a TV Banyoles per parlar de com encarem la campanya, què fem i què pretenem. I poqueta cosa més. Seguirem informant els propers dies de com estan anant els actes.

Entrevista a Nació Digital a la Mariona Baraldés

Entrevista al programa "La Tribu" de TV Banyoles

La CUP - Alternativa d'Esquerres, a la Diada de Catalunya Nord 2012

Diari d'una campanya en primera persona (II)

Segona entrada monotemàtica. I reprenem el relat on el vam deixar divendres. La vesprada del divendres 9 el vam dedicar a diverses coses. Primer vam fer parada informativa a la Rambla de Girona. Després vam anar al debat organitzat per la Xarxa pels Drets socials de Girona. En nom de la CUP va participar en Lluc Salellas. És d'agrair aquests debats on es convida tothom i no es silencia ningú amb l'excusa de no tenir representació parlamentària. Això, però, implica haver d'innovar en la forma de fer el debat, de ser creatiu per a què l'acte no s'acabe convertint en quelcom "infumable" per assistents i participants. En aquest sentit, la feina de presentador/moderador va ser encarregada al periodista gironí Dani Chicano el qual va fer una bona feina, defugint del paper del periodista presumptament imparcial. Pel que fa al debat, la veritat, i no voldria ara ser gaire prepotent, les intervencions d'en Lluc en nom de la CUP van ser les més completes i adients a tot allò que es proposava. Representants de partits com CiU, PSC o PP van quedar ven retratats tant per les "parrafades" buides de contingut i les contradiccions constants entre discurs i obra de govern i, aquesta sensació s'aguditzava quan comparaves el que deien amb el que proposava la CUP. Un fet que es demostra clarament en la nota que el centenar llarg d'assistents a l'acte van posar a en Lluc: un 7,4, sent així el més valorat de tots com es pot veure en la crònica que ha fet la Xarxa.

Abans que acabara l'acte vaig haver de marxar al Casal Independentista el Forn a presentar l'acte que organitzava aquesta entitat i la CUP sobre el la situació política actual al País Basc. L'acte que no era de campanya perquè ja estava organitzat molt abans que es convocaren les eleccions, va comptar amb la presència del periodista de Tolosa Martxelo Otamendi, director del diari Berria. Com sempre, molt interessant escoltar a algú com ell que en saben tant i que aportant més del que saben. 

El dissabte al matí el vam dedicar altre cop a fer una parada informativa. Aquesta vegada vam anar al mercat de la Devesa de Girona. Aquestes parades, la veritat, són molt interessants perquè t'ajuden a apropar-te a la gent que et consulta coses, t'explica la seua visió de la realitat, etc.. Finalment, la vesprada la vam dedicar a manifestar-nos pel país. Com cada any sempre que es pot ens vam apropar a Perpinyà per participar en els actes de cloenda del Correllengua i per denunciar el que significa encara a dia d'avui el Tractat dels Pirineus. La manifestació va comptar amb un nombrós bloc de la CUP i l'esquerra independentista i va acabar com sempre amb els parlaments corresponents i la despenjada de l'estelada gegant del castellet de Perpinyà. 

El matí el dedicarem a participar en l'acte que la CUP de Celrà organitza a la plaça de l'església

Crònica del debat de la Xarxa 

Crònica de Xavi Díez sobre el debat de la Xarxa

Crònica manifestació a Perpinyà

Diari d'una campanya en primera persona (I)

És la primera volta que em toca viure una campanya electoral des de tant aprop. La resta de vegades que o bé havia anat a la llista o bé havia participat en els actes, encartellades, etc.. sempre ho havia fet combinant la meua vida laboral amb la militant. Aquest cop, però, m'he vist obligat a agafar els 15 dies de permís a la feina perquè els recursos humans de la CUP arriben fins on arriben. Nosaltres no tenim diners per pagar empreses que ens encartellen, per exemple, i el factor humà és clau. Espere que els responsables polítics del departament d'ensenyament es dignen, si és que encara els queda dignitat, a enviar un substitut al meu institut i que tant els meus alumnes com companys puguen continuar amb normalitat la seua vida laboral i estudiantil malgrat la meua absència durant dues setmanes. 

Però anem al gra. Intentaré cada dia, si és que puc mantenir el ritme, explicar una mica la feina que s'està fent, els actes en què participem i les sensacions i percepcions que la campanya ens vagen aportant. Val a dir que des que la CUP va dir que es presentaria a les eleccions de manera oficial, la sensació de què estem més dins que fora del Parlament ha anat creixent. És més, a hores d'ara estic més convençut que superarem els 4 diputats que no pas ens quedarem fora, malgrat les manipulacions informatives del Grup Godó i la seua interpretació de l'enquesta del CEO.

 

Anit vam decidir començar la nostra campanya amb una xerrada de contingut presentant el llibre de l'amic i company Albert Botran "Unitat popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres", i amb una acció directa de denúncia clavant els primers cartells en una seu bancària de la ciutat de Girona culpable de nombrosos desnonaments i vergonya màxima de l'actual situació de crisi: Bankia. Tant un acte com l'altre van ser tot un èxit.

Aquest matí en Lluc Salellas i un servidor hem anat a Celrà, concretament al mercat del poble, i hem compartit el matí amb els veïns i veïnes i l'alcalde de la localitat Dani Cornellà. La satisfacció que dóna l'apropament amb la gent senzilla del carrer, el suport que reps d'ells i les seus ganes perquè la CUP esdevinga un agent polític al Parlament capaç de fer el mateix que fem als ajuntaments, és a dir, denunciar la corrupció, apostar per noves formes de fer política, portar un discurs sincer i desacomplexat, no té preu. 

L'agenda continuarà a la tarda amb una nova parada informativa al pont de Pedra de Girona des de les 17h., el debat organitzat a la Casa de Cultura de Girona per la Xarxa pels drets socials de Girona i, finalment, acabarem amb una xerrada que presentaré jo mateix del periodista basc Martxelo Otamendi al Casal Independentista el Forn. 

Coses interessants d'avui:

Vídeo #SomUnitatPopular

Article de l'Eudald Carbonell donant suport i demanant el vot per la CUP al Periodico de Catalunya

Article inici de campanya a El Punt/Avui

Article d'Enric Stern al Punt/Avui

Sergi López vs Sabina: referents que aguanten i d'altres que se'n van

Fa uns catorze anys que vaig convertir-me en seguidor de dues persones que ahir em van donar una alegria i un disgust. Parle de l'actor Sergi López i el cantant Joaquín Sabina. Aleshores jo corria per la Universitat d'Alacant estudiant història, lluitant a la CEPC, començant a Maulets i descobrint el món. Un món que quan tens 19 anys et sembla més gran del que realment és. Un món personal que et construeixes a partir de la música, la lectura o el cinema. I en aquest sentit recorde perfectament com vaig conèixer en Sergi López. Bé, vull dir la seua faena. Resulta que era un actor que es dedicava a fer cinema francès i que em va deixar amb la meua boca de postadolescent ben oberta amb la pel·lícula "Harry, un amic que us estima". Vaig pensar: collons quin actor! La sorpresa més gran, però, va ser quan dues setmanes després de veure aquesta obra mestra del cinema i la psicologia, va caure a les meues mans una revista universitària que aleshores arribava a la UA que portava per títol "La Gaceta universitària". A les pàgines centrals entrevistaven en Sergi López el qual va respondre a la pregunta "Ahora que trabajas tanto por Francia y no lo haces tanto en España, ¿no tienes problemas de identitad? ¿Qué te sientes más español o francés?". I en Sergi em va acabar d'impactar: "Catalán". Com podeu imaginar, per a algú que està en procés de creixement i busca referents amb els quals sentir-se representat, López va començar a estar mitificat. Amb el pas dels anys, el creixement personal d'un servidor, allò que en diuen maduresa, m'ha servit per valorar a Sergi López com un tot: el gran actor de "El laberinto del fauno", "Petit indi" o "Pa negre", i alhora l'intel·lectual, el referent, compromès. 

Per les mateixes dates va caure en les meues mans un disc de Joaquín Sabina. A casa el meu pare ja tenia alguna cosa d'ell: "Física y química", "Pongamos que hablo de Madrid", etc... Però la veritat és que mai m'havia posat a escoltar-lo. I un servidor que aleshores era més fan de La polla records, Reincidentes, Obrint Pas o Inadaptats, va començar a sentir cert gust per l'obra del cantautor madrileny. A més, Sabina, sempre identificat amb l'ambient progressista espanyol no deixava de tenir una certa aureola de compromís polític al seu voltant que el feia atractiu. Amb el temps vaig seguir escoltant Sabina però l'aura d'intel·lectual compromès va començar a esvair-se. Recorde perfectament quan ell i algun altre d'aquests intel·lectuals "progres" de la capital del regne es van atrevir a demanar al candidat dels Verds en les eleccions de Madrid que retirés la seua candidatura perquè volien que el pacte entre PSOE i IU guanyés les eleccions. Una actitud poc digna d'aquell que diu representar una certa llibertat de pensament. Això, junt a la banalització que Sabina ha fet en reiterades ocasions sobre el consum de drogues o el seu alcoholisme practicant, m'han anat allunyant del personatge i, també val a dir, de la seua obra. Per no parlar de la seua estima per l'assassinat de bous.

I ahir els camins traçats per Sergi López i Joaquín Sabina en la meua vida es van creuar. I ho van fer per crear-me sensacions totalment diferents. Si bé López es va convertir definitivament en tot un referent humà per a mi, més enllà de la seua carrera com a actor, després de ser tant valent com per donar suport públic a la CUP el 25 de novembre, Sabina va caure al nivell més baix. La notícia que el madrileny cedia gratuïtament els drets d'una de les seues cançons a un partit com Ciudadanos que només pretén crear odi i divisió entre el poble català, em sembla d'una indecència molt gran. I ho dic des de la més profunda ràbia, perquè quan perds un referent una part de tu queda buida. Sabina, a diferència del que han fet altres personatges realment dignes com Paco Ibáñez, s'ha posat del costat dels reaccionaris espanyolistes i a molts ens ha fallat. López, però, ha demostrat ser una persona totalment lliure i íntegra. Realment, la dita que el temps posa a tothom al seu lloc és més certa que mai en aquests dies. 

Carta de Sergi López: "Esquerra? La CUP"

Parlament de Sergi López al Palau Sant Jordi en l'Assemblea de l'ANC

Radicalitat democràtica

Un dels conceptes polítics que més està posant la CUP-Alternativa d'Esquerres sobre la taula aquests dies de precampanya és el de "radicalitat democràtica". Sempre m'ha agradat definir-me com a radical perquè entenc que, més enllà de la interpretació maniquea i pejorativa que els panxacontents del sistema han fet del mot, la radicalitat no és altra cosa que anar a l'arrel del problema. Els darrers anys hem pogut veure com la credibilitat de l'autoanomenada "classe política" s'ha anat perdent pels passadissos de la corrupció, la promesa incomplerta o el politiqueig de saló. Aquest fet ens ha obligat a inventar i crear noves formes d'entendre la política. Bé, de fet, no són noves, simplement es tracta de fer el que dius que faràs, ser conseqüent amb la teua praxi i sobretot que aquesta s'adeqüe al màxim a la teoria en què es sustenta. 

Però la radicalitat democràtica ha d'anar més enllà de tenir una mínima coherència en els teus plantejaments i actes. Cal que creem noves formes de participació ciutadana perquè aquesta és la clau de volta del gran problema del sistema parlamentari actual. L'"Absolutisme partitocràtic" té por a la participació real del ciutadà en els afers polítics. Té por a què el ciutadà passe a ser veritablement ciutadà i deixe de ser el súbdit postmodern que és avui dia. El despotisme il·lustrat del 2012 s'assembla en excés al de l'Antic Règim, amb la diferència que abans del 1789 sabies perfectament identificar qui era el culpable dels teus mals i ara, en nom dels "Mercats", mai acabes de saber de quin mal moriràs. Perquè, és democràtic un sistema en el qual els polítics triats per la gent diuen que no poden fer res davant les imposicions dels "Mercats"? Aquesta mena de déus econòmics són més perillosos que els de l'Olimp que contradeien Aristòtil o el del cel totpoderós que qüestionava Voltaire. I és que el francès tenia molta raó quan deia que "Déu és un comediant que actua per a una audiència massa espantada per a riure". Una societat que té por no és una societat lliure. I ara mateix vivim en la por constant i els que ens mal governen la utilitzen al seu servei.

La radicalitat democràtica entesa com a participació ciutadana des de la base, de baix cap a dalt, establint mecanismes de control polític dels representants i creant estructures de decisió per a aquells aspectes que van més enllà d'un programa polític, són fonamentals per a capgirar aquesta societat de vençuts i convertir-la en una de convençuts. I a la participació cal també afegir uns altres elements radicalment democràtics: la limitació temporal dels càrrecs polítics, la moderació salarial i el rebuig a regals i privilegis. Ser regidor, alcalde, diputat o president s'ha de convertir en un servei que els ciutadans fem per la nostra societat i no un modus vivendi com ho és avui dia. 

Som radicals, sí. No ser-ho és donar la benedicció a un sistema corrupte que no està al servei de la majoria, ans al contrari, només serveix els interessos de minories econòmiques i polítiques. Si això és la política ja puc assegurar que no ens hi trobaran jugant a aquest joc. La nostra missió a partir del 26 de novembre en el Parlament català serà una altra: fer entrar aire fresc en forma de radicalitat democràtica que traga les màscares i les vergonyes dels que han convertit aquesta institució en el menjador de casa seu.