Acabe de llegir el llibre de l'historiador Giaime Pala El PSUC. L'antifranquisme i la política d'aliances a Catalunya (1956-1977). El treball de l'italià s'uneix al grup d'estudis fets sobre el PSUC i el paper dels comunistes catalans en l'oposició antifranquista junt a les obres de Carme Cebrián, Estimat PSUC, i la darrera obra dels professors de la UAB Carme Molinero i Pere Ysàs Els anys del PSUC. El partit de l'antifranquisme (1956-1981). Si alguna sensació em deixa la lectura de tots tres llibres és que el PSUC no ha acabat d'estar tractat com es mereix per part de la versió oficial de la transició. No és que es puga esperar menys d'una versió que parteix del maniqueisme militant de part dels cronistes d'un període sobre el que encara hi ha més ombres que llums. Però si que és cert que el PSUC, malgrat ser la peça clau de l'antifranquisme i un partit que va acabar tenint el 18,20% dels vots en les primeres eleccions postfranquistes, no ha estat el protagonista de cap dels relats coneguts sobre el final de la dictadura i l'arribada de la monarquia parlamentària.
Pel que fa a la qüestió nacional i el debat que durant aquests anys es va desenvolupar en el si dels diferents partits polítics dels Països Catalans, haig de dir que tot i que el PSUC va ser un element clau, cap dels tres llibres citats dóna una gran importància al tema. Val a dir que, tal com afirma el mateix Pala en un moment del seu relat, la idea de catalanitat i els fonaments de la nació catalana foren tractats pel PSUC bàsicament de manera clara i oberta a principis dels seixanta i a partir de l'any 1976, sobretot. Tot i això, crec que el debat és suficientment important com per a donar-li un cert paper protagonista, i cap dels tres llibres ho fa. De fet, és la política d'aliances entre el PSUC i la resta de l'antifranquisme qui concentra la major part del protagonisme. En el cas del llibre de Pala té una lògica molt concreta: aquest és el pal de paller del seu estudi. En els altres dos casos, però, crec que és una de les principals mancances, més encara quan si que són dos llibres, sobretot el dels professors Molinero i Ysàs, que tracten en algun moment elements claus del debat ideològic.
Siga com siga i t
al com he dit, la sensació que et queda després de la lectura d'aquestes tres obres imprescindibles és que el PSUC va caure en una mena d'oblit i desencís amb l'arribada de la democràcia actual i els pactes que la van fer possible. Els motius? Doncs tant diversos com la quantitat de factors coneguts i per conèixer que es van donar durant la complexa transició. Potser seria interessant a partir d'ara focalitzar els estudis sobre el PSUC no en la documentació oficial i la versió dels líders, sinó en les bases, els militants. La seua versió segur que ens ajudaria a respondre part dels dubtes que la feina feta fins ara et deixa.
Pel que fa a la qüestió nacional i el debat que durant aquests anys es va desenvolupar en el si dels diferents partits polítics dels Països Catalans, haig de dir que tot i que el PSUC va ser un element clau, cap dels tres llibres citats dóna una gran importància al tema. Val a dir que, tal com afirma el mateix Pala en un moment del seu relat, la idea de catalanitat i els fonaments de la nació catalana foren tractats pel PSUC bàsicament de manera clara i oberta a principis dels seixanta i a partir de l'any 1976, sobretot. Tot i això, crec que el debat és suficientment important com per a donar-li un cert paper protagonista, i cap dels tres llibres ho fa. De fet, és la política d'aliances entre el PSUC i la resta de l'antifranquisme qui concentra la major part del protagonisme. En el cas del llibre de Pala té una lògica molt concreta: aquest és el pal de paller del seu estudi. En els altres dos casos, però, crec que és una de les principals mancances, més encara quan si que són dos llibres, sobretot el dels professors Molinero i Ysàs, que tracten en algun moment elements claus del debat ideològic.
Siga com siga i t
al com he dit, la sensació que et queda després de la lectura d'aquestes tres obres imprescindibles és que el PSUC va caure en una mena d'oblit i desencís amb l'arribada de la democràcia actual i els pactes que la van fer possible. Els motius? Doncs tant diversos com la quantitat de factors coneguts i per conèixer que es van donar durant la complexa transició. Potser seria interessant a partir d'ara focalitzar els estudis sobre el PSUC no en la documentació oficial i la versió dels líders, sinó en les bases, els militants. La seua versió segur que ens ajudaria a respondre part dels dubtes que la feina feta fins ara et deixa.
2 comentaris:
Dels tres llibres que esmentes m'he pogut llegir el tercer.
Sens dubte el PSUC va afavorir molt i molt que les reivindicacions nacionals fossin també assumides en part pel moviment obrer del tradofranquisme i portfranquisme.
I entroncant amb el present, m'agradaria conèixer el teu parer, Toni, sobre l'ambició nacional dels seus hereus ideològics(ICV), que crec que s'està deshinibint força.
Què creus?
Sincerament i ja et dic que no en sóc gaire d'objectiu: em sembla més una fugida endavant d'un vaixell que en alguns llocs s'està enfonsant per l'aparició de la CUP que una aposta política del tot sincera. No dic que no hi haja sectors indepedentistes actualment a IC, ni molt menys, però el gir polític d'alguns dirigents no m'acaba de convèncer. Potser m'equivoque, tant de bo, però a hores d'ara no me'ls crec quan el partit es defineix com a federalista espanyol.
Publica un comentari a l'entrada