dimecres, 20 de juliol del 2011

Jean Valjean i Francisco Camps: escrivint sobre miserables



El proper 30 de setembre s'estrenarà el clàssic de Víctor Hugo "Els miserables" a Barcelona. No sóc amant dels musicals, però si de la literatura d'Hugo. I és que la vida de Jean Valjean no deixa de tenir certs paral·lismes amb la de l'expresident (per fi!) de la Generalitat Valenciana Francisco Camps. De fet, la gran diferència entre tots dos personatges (no sabria dir quin és més de ficció) es troba en què mentre Valjean és una víctima del sistema, Camps ho intenta ser. Escoltar hui les seues declaracions, el seu victimisme dialèctic, adobat amb paraules com sacrifi que venen acompanyades de grans arengues patriòtiques ("por la Comunidad Valenciana y por España"), no ens pot deixar indiferents. Valjean volia ser un home bo, però el sistema no li permet. Camps, però, interpreta el paper d'un home bo, afirma que ho és i el seu propi sistema, ara, el vol condemnar. Valjean va a la presó per robar un tros de pa, Francisco per acceptar uns vestidets de 14.000 euros com a regal. Segur que només per això? No, segur que no. La corrupció al País Valencià ha estat banyada els darrers anys per rius de cocaïna i ciment, per regals a polítics, requalificacions de terrenys, urbanisme salvatge i prevaricacions diverses.

Víctor Hugo, creador de Valjean, tenia la literatura com a mitjà de transmissió d'idees, d'eina d'expressió. Sempre va intentar mostrar en les seues novel·les la realitat francesa de l'època. Denunciar les injustícies d'un sistema que considerava, si més no, injust. El Partit Popular valencià té Canal 9 per a transmetre idees i ahir va fer el mateix que els darrers anys: amagar que el miserable de Francisco Camps havia dimitit. Evidentment, en la mesura de les seues possibilitats, perquè en l'era de la comunicació per molt "aborregat" que tingues al teu poble, hi ha eines com internet que no pots controlar. "Me voy con menos de con lo que llegué" diu el miserable. Igual que Valjean, Camps és pobre. Valjean econòmicament, Camps d'ètica i moralment. Hi ha dues opcions, o el senyor Camps no ha cobrat ni un euro per ser president o bé se'ls ha gastat igual que li han entrat. Pobre miserable.


Però amb la dimissió de Camps no s'acaba el problema. Allò del "muerto el perro..." no acaba de ser aplicable a la realitat valenciana. La neteja ha de ser molt més profunda i eficaç. La xarxa clientelar creada els darrers anys pel PP, les connexions entre banquers, constructors, polítics, presidents de clubs de futbol, de comparses de Moros i cristians o de racons fallers, és realment forta i resistent. El caciquisme del segle XXI. Com Jean Valjean, Camps ha jugat excessivament amb els diners i ha estat descobert. El caçador caçat. La partida de Monopoly per ell s'ha acabat de moment, però no per la resta d'amics i companys seus. I què fer? Segurament començar a plantejar-nos que cal trencar el tauler de joc. Tasca lloable però difícil per a la que cal la implicació de tots aquells que estan exclosos de la xarxa clientelar i que, si ens fixem en les dades de participació i vot de les darreres eleccions, giren al voltant del 70% de la població valenciana, que no és poc.