diumenge, 19 d’abril del 2009

“Classe política” i política de classe

Feia temps que em donava voltes pel cap escriure alguna cosa sobre un concepte que em té meravellat: “classe política”. El fet que els professionals de la política se senten una classe a part de la resta de classes existents en la societat actual és realment fascinant. Rellegint textos de Joan Fuster he pogut observar que a l’intel·lectual de Sueca li passava quelcom semblant a mi, però en el seu cas fa uns 30 anys, durant el període de l’anomenada Transició. Fuster, home irònic i lúcid com pocs ha tingut aquest nostre país mediterrani, va dedicar uns quants articles al tema. El juliol de 1980 a la revista Serra d’Or deia, en un article titulat precisament “La classe política”, que “això de “classe” resulta excessiu. El sentit marxià de “classe” ha penetrat tan a fons en les nostres rutines verbals i/o conceptuals que, tot i que acostumem a fer-ne usos incorrectes ben sovint, no encaixa en aquest cas. “Ells” no són una “classe”, en efecte. Una casta?(...) La “classe política” és un subproducte del duro, per més socialista o comunista que es diga. “Ells”, quan esdevenen “ells” –“classe política”- es distancien del “poble”. Són el “poder” actual o l’”alternativa de poder”: “ells”, uns individus que viuen de la “política”. Sembla inevitable que això siga així. Però convé tenir-ho en compte. La “classe política”, en les seues fraccions –o faccions- hostils, té un gràcil tendència a mancumunar-se. Sort en tenim, d’alguna excepció. Però la “classe política”, es una complicitat de parents, amics i coneguts... Que siguen de dretes o siguen d’esquerres és secundari”.

Efectivament, Fuster una altra volta la clava. Poques coses han canviat des d’aquell 1980. De fet, si alguna cosa ho ha fet és que part del sentiment de casta s’ha vist reforçat de mica en mica per les actuacions endogàmiques dels principals partits polítics i el joc que d’altres anomenats minoritaris els hi han fet. Que la dreta política se senta part o tot de la casta dominant, garant del pensament polític, econòmic i social imperant, té tota la lògica del món perquè, al cap i a la fi, aquest és el seu sistema. El trist, preocupant i perillós és que també ho faça l’autoproclamada esquerra oficial. Una esquerra –esquerreta diria Fuster- que amb les actuacions dels darrers anys el que ha vingut a demostrar és que la seua intenció no era treure la dreta del poder o limitar la capacitat ilimitada d’actuació del PSOE sinó agafar ells també una part del pastís. La poltrona, el sou i el cotxe oficial han acabat suplantant la política de classe per la defensa dels interessos de la “classe política”, del clan o casta endogàmica que en públic escenifica baralles i després comparteix taula i interessos.

Moltes ments bén pensants diran que estic exagerant i sent extremadament simplista en la meua anàlisi. Potser sí. Ara bé, quan els dirigents de partits com ERC o IC parlen de classe no en termes marxistes sinó gairebé hinduistes –el sistema de castes hindú fonamentat en la religió és la base de les desigualtats socials encara a dia d’avui a l’Índia!- vol dir que han oblidat que molta gent els va votar per a fer política de classe. De fet, aquesta ha de ser l’obligació de tot representant polític que ideològicament es diu d’esquerres. Fer el contrari és trair, “apoltronar-se”. La professionalització de la política no ha fet cap bé a la humanitat i menys a la classe treballadora. Per a què no se’m titlle de tremendista subratllaré també la frase de Fuster: Sort en tenim, d’alguna excepció.

Professionalització vs assemblearisme

Però, què vol dir professionalitzar-se en política? Simplement significa viure d’aquesta. Fa molts anys que el marxisme va descobrir que la dependència econòmica de l’individu és una de les principals conseqüències de la seua alienació i, per tant, de la seua manca de llibertat a l’hora de decidir que fa o no amb la seua vida. La pràctica política actual, des dels ajuntaments fins a les institucions autonòmiques, estatals o europees, està dissenyada per a l’aparició i perpetuació d’aquests monstres polítics que viuen únicament i exclusivament d’aquesta. Uns representants polítics que quan cobren el primer jornal abandonen la categoria de “representant” i passen immediatament a formar part de la categoria de “polític”, membre de la casta, defensor de la “classe”. Diuen que el gos no mossega la mà que li dóna de menjar. Això és el que passa, en certa manera, amb la professionalització política. Quan l’individu depén econòmicament d’una tasca concreta, la de fer de “polític”, immediatament inicia un procés d’abandó total de les idees polítiques que fins llavors defensava i que en la seua situació actual no li fan altra cosa que entrar en contradicció amb el modus vivendi que li dóna de menjar.

Lluitar contra una maquinària tan bén preparada és realment complicat. A més, els mecanismes establerts no ajuden a aquesta lloable tasca sinó tot el contrari: estan dissenyats per a perpetuar la situació actual. Vol dir això que hem d’abandonar la lluita institucional? Evidentment no. El que vol dir és que l’hem de saber analitzar, hem d’entendre que els mecanismes establerts no són els nostres sinó els de l’enemic polític. Ens agrede o no, en el joc de les institucions capitalistes juguem constantment en camp contrari. Partint d’aquesta premissa, doncs, no ens queda altra cosa que imaginar i dissenyar dues alternatives diferents: la del nostre model polític, econòmic i social i la que farem servir en la nostra praxis política dins de les institucions actuals.

L’assemblearisme és, sense cap mena de dubte, el model de pressa de decisions més democràtic que existeix. En aquest sentit, les diferents experiències que està portant a terme la CUP en aquells municipis on té presència són realment interessants i l’embrió de les dues alternatives que he comentat. L’assemblearisme ha de servir, precisament, per a reforçar aquesta idea de representant, de portaveu de l’assemblea, contra el model de polític professionalitzat que potencia el sistema actual. En un model no professional, les decisions polítiques es prenen entre tots els i les membres de l’assemblea, de l’organització. El messianisme polític només ha servit els darrers trenta anys per a crear desafecció, desengany i frustrar les il·lusions de molts ciutadans d’aquest país. Cal, doncs, una regeneració política total i eliminar del vocabulari el concepte de “classe política”. Si més no, que els representants de l’esquerra independentista mai en formen part.

Evidentment, els nostres respresentants polítics han de poder viure dígnament amb un sou que els hi permeta tenir totes les seues necessitats cobertes, sense que la seua activitat com a representants signifique un empijorament de la seua economia individual. Tot i així, el que també està clar és que els sous dels polítics s’han de començar a semblar més a l’establert en el salari mínim interprofessional per a tots els i les treballadores, que no pas al d’un directiu de multinacional. El president de la Diputació de Girona, Enric Vilert, cobra 7.000 euros bruts al mes, el que fa un total de 98.000 euros l’any. Segurament, si el sou d’aquest càrrec s’ajustara al que cobrem la resta dels mortals gironins per a poder viure, el senyor Vilert deixaria immediatament la política. El negoci està servit. Amb aquest sou és normal que el senyor Vilert siga un gran defensor de la seua casta, de la classe on se sent integrat, la “classe política”. La nòmina del senyor Vilert fa que tot i autoproclamar-se independentista i republicà (sí, és militant d’ERC), quan s’anuncia la creació de la fundació Príncep de Girona, ell ho veja molt bé i una bona oportunitat per a les comarques gironines. Surrealista? Doncs, no. Des de la seua òptica de classe és totalment lògic i legítim.

En la regeneració política que propose, per tant, cal començar a crear mecanismes de control més estrictes a l’hora d’analitzar el treball dels “nostres” representants polítics. Cal ajustar els sous d’aquests i evitar que l’economia personal de cap d’ells depenga únicament de la seua tasca política. Cal, també, flexibilitzar la presència individual dels representants polítics permetent, per exemple, que l’assemblea dels diferents partits polítics designen per a les reunions o comissions en les diferents institucions el seu representant, sense l’obligació de què aquest siga sempre el mateix pel fet d’haver estat escollit en unes eleccions: el representant polític defensa unes idees col·lectives i representa a una associació d’individus no, com passa amb el sistema actual, els seus propis interessos.

En definitiva, si hem de triar entre la “classe política” i la política de classe, ens hem de quedar amb la segona opció. La primera ens ha portat a que personatges com el senyor Vilert visquen uns quants anys a cos de rei a costa dels diners de tots i totes. Evitar això és obligació de tothom i, segurament, el primer pas ha de ser el de deixar de votar majoritariament a uns partits polítics que han demostrat en els darrers trenta anys que la seua tasca és la de retroalimentar la maquinària política actual i no buscar alternatives reals que apropen la política al poble i al poble a la política.

1 comentari:

Jaume ha dit...

bon escrit encara que sempre hi han excepcions