dijous, 30 de juny del 2011

Reflexions sobre el 22-M a Novelda

S'ha tornat Novelda més espanyolista del que ho era abans del 22 de maig? Segurament, si ens basem únicament en observar els resultats electorals la resposta és ben clara: rotundament sí. Dotze regidors del PP i tres del partit nacionalista espanyol UPyD ens mostren un panorama realment per a posar-se a plorar, i molt. Però la gent ha votat aquest darrer partit, sobretot, pel seu ideari espanyolista? No, ni molt menys. Els lerrouxistes del segle XXI han dedicat la seua praxi política des que van aparèixer al poble en un doble discurs polític: la regeneració política i el no entrar directament en temes, precisament, identitaris. Especialment ha estat l'èmfasi dipositat en el primer àmbit el que els ha fet entrar per primera vegada a l'Ajuntament del poble. I no deixa de ser curiós que parlen de regeneració política i critiquen la política existent fins la seua aparició quan el seu partit està encapçalat per una de les trepes polítiques més grans que ha tingut l'estat espanyol: la senyora Rosa Díez.

El partit de la nacionalista espanyola nascuda al País Basc, de la mateixa manera que en territoris com l'esmentat o a Catalunya basa el seu discurs en l'atac ferotge i nacionalista contra la identitat pròpia d'aquests territoris, pel que fa al cas de Novelda no ha estat així. Supose que deuen creure que aquesta batalla ja la tenen guanyada i per tant no cal expressar el que realment pensen del valencià (què ha de desaparèixer), dels símbols identitaris propis, etc... És per això que, tot i que ens hem de preocupar i molt per l'ascens de forces nacionalistes espanyoles al nostre municipi, aquest augment no significa una major espanyolització de la població local, si més no continua sent igual d'espanyola que abans, ni més ni menys.

La gran pèrdua de les eleccions ha estat la desaparició del valencianisme de la sala de plens. Tinc la sensació que a partir d'ara les sessions no es diferenciaran gaire de les que es fan en qualsevol poble d'Extremadura o Andalusia, territoris molt respectables però que no formen part de la nostra llengua i cultura (ni país). Això és el que realment ens ha de preocupar i molt. Qui té la culpa de tot? Doncs no ho sé, la veritat, i crec que és una reflexió que ha de fer el mateix Bloc de Novelda i que supose que ja deu estar fent com a principals afectats. La reflexió que jo faig és que el valencianisme ha de començar, en general, a modificar el seu discurs, sobretot en l'àmbit social. Cal un valencianisme desacomplexadament d'esquerres que propose alternatives realistes al sistema i una manera diferent de fer política. Regeneració democràtica de veritat, no com la fal·làcia proposada per UPyD i que tan bons resultats els ha donat. Finalment, cal un valencianisme clarament independentista i que aposte per la construcció del Països Catalans, des del respecte i la igualtat entre tots els territoris, però amb la fita clara de construir un estat fort i lliure. Però com dic, això són algunes reflexions que em venen al cap, des de la llunyania i fruit d'un cert desencís. En fi, que passen ràpid aquests quatre anys.

dimarts, 28 de juny del 2011

Àudio de la conferència a Berga

He trobat per internet l'àudio de la conferència que vaig fer el desembre passat a Berga junt a Tomeu Martí. Sota el títol de "València i Mallorca, allà on la catalanitat és prohibida", els companys i amics de la CUP de Berga em van convidar a xarrar en un acte que trobe que va ser molt interessant tant pel contingut com la forma com es va fer, priotizant dos casos molt concrets que van servir, alhora, per a poder entendre dues realitats tan complexes com ho són la valenciana i la mallorquina.


http://mediallampec.podomatic.com/entry/2010-12-06T15_28_08-08_00



Dues imatges de la xerrada d'aquell dia.

dijous, 16 de juny del 2011

Ells només parlen de violència

No és la meua intenció amb aquestes línies parlar sobre el tema de la suposada "violència" que ahir es va viure a les portes del Parlament de Catalunya. I no ho és perquè tant el concepte com l'ús que els mitjans de comunicació i els polítics professionals fan d'ell és tan aleatori, subjectiu i partidista que no em dóna la gana de seguir fent-los el joc. De fet, només el fan servir per amagar el veritable rerefons de tot plegat: el qüestionament de la democràcia representativa, d'un sistema institucional que està arribant al seu final per pur esgotament dels administrats. Però no només això, el canvi s'està produint perquè una gran part de la ciutadania actual no ha tingut l'opció de participar en el disseny de les institucions que administren la seua vida. És una generació nova i jove que no va viure el franquisme i que, per tant, reclama el seu dret a decidir sobre com vol que siguen les institucions del seu país, el model de democràcia en el que ha de viure. Però això als polítics i els mitjans no els interessa, ells només parlen de violència.

"Ha estat un dels dies més tristos de la història de la política a Catalunya", hem pogut escoltar. O, "ens va costar molt poder tornar a tenir un Parlament propi i els manifestants no el respecten", exclama part de l'stablishment, entre els quals els mateixos diputats del PP, la qual cosa no deixa de ser graciosa quan precisament ells formen part d'una tradició política tan poc democràtica com el mateix franquisme, encarregat d'acabar amb la institució que ara reivindiquen. Però és clar, el discurs del PP és indignant i fals, però el de la resta de forces polítiques és bastant patètic perquè estic més que segur que molta de la gent que ara es posen a la boca per reivindicar institucions com el Parlament i que van lluitar per aconseguir-les, dubte molt que estigueren d'acord amb la partitocràcia patètica i tecnòcrata que han creat. Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Xifres d'atur que fan autèntic pànic, llistes d'espera en la sanitat que aniran en augment com a conseqüència de les retallades que suposen els pressupostos que ahir volien aprovar, precarietat laboral, professors i mestres que aniran al carrer a partir de setembre en perjudici de l'escola pública, uns cossos policíacs formats per persones violentes i d'un pensament plenament antidemocràtic, hipoteques sagnants que estan provocant que moltes famílies es queden sense casa, bancs que reben diners públics per ser salvats i després tenen milers de milions de beneficis, partits polítics plagats de corruptes i estafadors, aprovació de lleis que ningú portava al programa electoral, sous astronòmics de polítics i càrrecs de confiança... Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Sí, realment ahir al Parlament es va viure un dels moments més indignes de la història de Catalunya: la població reclamava una sèrie de mesures i reformes plenament democràtiques i els tecnòcrates que habiten en tan santa institució es van negar a escoltar. Però és clar, avui tots hem parlat de violència.

dimecres, 8 de juny del 2011

Banquers, polítics i altres drogues de disseny


El passat 1 de maig, durant els actes del dia dels treballadors a Girona, l'historiador i membre de l'USTEC Xavi Díez va qualificar els darrers anys de neoliberalisme com "d'orgia d'especulació, corrupció, putes i cocaïna". Efectivament, les drogues i corrupteles vàries han estat una constant del model neoliberal hispànic i català. "Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%", va dir el senyor Maragall al Parlament o "si tots estirem de la manta tindrem problemes" va insinuar el senyor Pujol quan va sortir tot l'afer del Palau de la Música. Per no parlar dels rius de cocaïna que travessen el País Valencià o les Illes entre rellotges de 3000 euros, vestits d'alta costura i desfilades de Moros i cristians. Realment la justícia és ben cega.

La bèstia neoliberal, però, després de les darreres eleccions, sembla que ja té via lliure per a la gran bacanal privatitzadora. Ensenyament i sanitat són dos focus molt importants per fer un bon negoci. Fa uns anys tot va començar amb les privatitzacions per part de l'estat de les empreses públiques que, segons José Maria Aznar, no donaven beneficis als "espanyols" i que gràcies a la privatització (a un bon preu s'ha de dir) només farien que millorar els drets dels sofrits consumidors. Ja ho hem pogut comprovar com de bé ha funcionat tot plegat: Telefònica -ah no Movistar- carregada de beneficis, Ibèria, Renfe.... I pagant, com sempre, els mateixos. Aquestes empreses, però, tot i ser estratègiques per al bon funcionament d'un país no són fonamentals per a la qualitat de vida de la ciutadania. La sanitat i l'ensenyament si. Ahir em deia el company de la CUP Joan Daunis, treballador de l'hospital Trueta de Girona, que mai havia vist tants anuncis de mútues com en l'actualitat. Efectivament, la campanya de desprestigi de l'àmbit públic sempre va acompanyada d'una altra de publicitat enaltidora de les glòries del sector privat. Si piquem estem perduts. I la veritat, per a tots aquells que encara arribem a final de mes la temptació no és petita. Fermesa doncs.


L'educació és l'altre punt àlgid de la jugada. El mes de setembre la quantitat de professors i mestres que actualment es troben en situació d'interinatge que es quedaran al carrer serà espectacular. La LEC del tripartit va posar els fonaments per a l'arribada dels tecnòcrates -molts d'ells de l'Opus, igual que els del franquisme- que salvaran Catalunya de l'escanyament que l'espoli fiscal li suposa. Cornuts i pagant el beure. És a dir, els buròcrates de CiU prefereixen escanyar el seu poble, empitjorar les condicions laborals dels seus treballadors, destruir l'escola pública i allargar les llistes d'espera que posar realment fil a l'agulla i avançar cap a la solució de l'espoli fiscal: la independència. És clar, si ho fan deixaran de vendre cava a Mèrida per Nadal. Realment és com si entre Cambó i Mas no haguessin passat els anys.

Panorama si més no opac. L'espessa boira del neoliberalisme de vegades no ens deixa veure més enllà de les misèries que ens ofereix. "Què fer?" deia Lenin l'any 1902. Doncs com deia Pedrolo, com a mínim protestar. Ara bé, no ens podem quedar amb això. Cal construir també. Cal dissenyar amb la feina del dia a dia, tant des del carrer com també des de dins de les institucions, una alternativa real a aquest model econòmic. Ha arribat el moment de deixar de parlar sobre el que no ens agrada i començar a treballar pel que volem. Feina difícil, ja ho sé, però inevitablement necessària si no volem quedar-nos en la "barbàrie" que comentava Rosa Luxemburg el 1916.

dijous, 26 de maig del 2011

ERC no ha entès res

Escoltant els discursos que fan els dirigents d'ERC els darrers dies he arribat a la conclusió de què no han entès res. No han entès que la concepció que l'independentisme d'esquerres té de la política ha canviat. El model de partit dirigit pel gran líder que fa i desfà amb la seua executiva local o nacional ja no funciona. L'independentisme d'esquerres d'aquest país necessita quelcom més que el model convencional, avorrit, trist i mediocre que ERC aporta al panorama polític del país. I per què? Doncs perquè hem començat a decidir, hem començat a participar en la presa de decisions. I això que fa uns anys podia semblar una utopia ara s'ha convertit en necessitat. La gent independentista i d'esquerres no vol només que se la consulte cada 4 anys, vol decidir i participar. I això que, segurament, per als senyors d'ERC és una collonada que ni tan sols es deuen d'haver plantejat, és la peça més important de tot l'engranatge de la CUP, l'element diferenciador de la seua proposta política.

El partit d'en Macià s'havia convertit els darrers anys en un cau de tecnòcrates, de buròcrates administradors d'unes institucions que ni tan sols són les nostres o, si més no, les que tota persona independentista i d'esquerres voldria per a la seua nació, per als Països Catalans. I realment han demostrat no saber fer res més que això: administrar. Del carrer ni parlar-ne. Què és això? Quan han intentat muntar una manifestació han fracassat rotundament i no perquè no tinguessin mitjans per a poder-la fer, simplement perquè no en sabien més. I aquesta és una altra de les diferències entre ERC i la CUP: la mobilització popular al carrer. L'augment d'assistents per l'11 de setembre o en d'altres convocatòries al carrer és un bon exemple d'aquesta mobilització popular, d'aquest moviment polític que tot i tenir representants a les institucions del país no pot desentendre's del carrer. Una cama dins i una altra fora. I afegisc: la que està dins constantment fiscalitzada i seguida d'aprop.

Segurament, tot el moviment de les consultes ha estat un dels exemples més clars d'aquesta doble vessant que ha de mantenir l'independentisme d'esquerres: participació, mobilització popular i democràcia directa. La CUP ha demostrat en aquestes eleccions que pot ser la punta de llança d'un moviment popular, de base, que avance cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. Ara cal demostrar-ho amb la feina diària als ajuntaments.

dimarts, 24 de maig del 2011

No ho farem sols perquè, precisament, això és el que ens diferencia

L'èxit que la Candidatura d'Unitat Popular ha aconseguit en les darreres eleccions municipals arreu dels Països Catalans marca un abans i un després en la història d'aquesta nació. Definitivament avancem cap a la independència i un nou model de relacions econòmiques diferent i basat en la justícia social. Ara bé, que ningú es confonga: això no dependrà només de la CUP sinó de tota la ciutadania compromesa amb l'alliberament nacional i social d'aquestes terres. Perquè això és el projecte de la CUP i el que ens diferencia de la resta de forces polítiques: nosaltres ni som ni volem ser professionals. Com hem dit més d'una volta: "nosaltres no som d'eixe món". La nostra força està al carrer i ara, simplement, tindrem més força per a portar-la dins les institucions, res més. Cal, per tant, que la gent que ha votat la CUP l'acompanye en el seu dia a dia i, sobretot, fiscalitze en tot moment la feina que es fa des de dins per a que la veu dels de fora es veja realment representada. Per nosaltres és igual d'important un partit amb representació que sense, un moviment social que un regidor, una associació de veïns que un alcalde.

Molts són els que es sorprenen pels resultats de la CUP. No ho entenc, sincerament. Què es pensaven? La CUP no és un bolet polític com d'altres forces independentistes, la CUP és, com diuen els companys de Berga, feina, feina i més feina. Han estat molts anys treballant, amb o sense representació, això ens ha donat igual perquè el nostre compromís no és amb cap institució o entitat bancària sinó amb la gent normal d'aquest país, amb tots aquells que paguen hipoteca, que estan a l'atur, amb feines precàries, que s'han quedat sense beca per culpa de Bolonya, que reben pals a cada manifestació o que, simplement, n'estan farts de tanta corrupció i política de "peix al cove". Perquè la CUP ha aconseguit el que mai havia aconseguit cap partit des dels anys de la transició: que la gent vaja a votar convençuda de que ho fa pels millors, per aquells que realment són honestos i li donen més confiança. Un amic em deia l'altre dia: "gràcies perquè portava moltes eleccions votant amb una pinça al nas". I això ha fet la CUP: hem tret la pinça i hem il·lusionat la gent. Ara, a més, obrirem les finestres dels ajuntaments i la ventada serà tan forta que a més d'un exgovernant li caurà la cara de vergonya davant dels seus veïns quan es comence a escampar tants anys d'acumulació de porqueria.

Pel que fa als resultats crec que, tot i que darrerament es parla sobretot de Girona pel fet de ser una capital de província, és de justícia recordar que la CUP ha mantingut el seu regidor en una ciutat tan important com Mataró, ha passat d'un a tres en llocs com Vilanova i la Geltrú o Valls i, com no, que ha aconseguit la primera alcaldia de la seua història: Viladamat. Perquè com diu la cançó: "els temps estan canviant". Els resultats, doncs, són bons, però el seu manteniment d'aquí quatre anys depén de tothom, dels militants i simpatitzants, dels votants i de tots aquells que gràcies a la nostra proposta han recuperat les il·lusions perdudes en la política en general i les institucions en particular.

diumenge, 15 de maig del 2011

Una setmana per la marea groga

És diumenge i, per tant, només ens queda una setmana de campanya electoral. Tal com diu en Jordi Navarro "a nosaltres no ens agraden les campanyes electorals, el que ens agrada és treballar el dia a dia, fugint d'aquest tipus d'esdeveniments". I així és, la veritat. La CUP ho ha demostrat els darrers 9 anys i ara és el moment de recollir el fruit d'allò sembrat. El dia 22 pot ser un dia molt important per a la política gironina i catalana en general ja que si la CUP aconsegueix representació a l'Ajuntament, moltes coses començaran a canviar.

Fa molts anys que aquesta ciutat està governada pels mateixos, per un caciquisme asfixiant, indigne d'una societat que es diu democràtica. I aquesta serà una de les primeres tasques que desenvoluparà la CUP des de dins l'Ajuntament: denunciar l'opacitat d'una institució burocratitzada i totalment allunyada de la ciutadania. Cal, doncs, una força com la CUP que mes rere mes els hi diga a la cara en cada plenari que no tenen vergonya, que la transparència i la participació han de ser l'essència de la democràcia. De fet, ja vam anunciar divendres que la primera moció que entrarà la CUP en el primer plenari que es faça serà precisament la de la reivindicació històrica d'associacions, col·lectius i veïns de poder participar, amb la paraula, en els plenaris municipals. Primer gran canvi doncs: serem la veu del carrer a l'Ajuntament.

Però, és clar, algú pot dir: el PSC ja no governarà la ciutat perquè no tindrà suficient força ni per sumar un altre tripartit. I és clar, llavors comence a tremolar perquè l'alternativa serà CiU. El partit de la tisora, el partit que deixarà l'any vinent al carrer milers de mestres i professors, que aposta per augmentar el temps d'espera en les llistes de la seguretat social, ara ens vindrà a salvar. I a més, possiblement, aquesta "gran obra de govern" la farà de la mà d'ERC i IC, amb els quals podria formar una mena de tripartit dels ressentits. La CUP, però, ni pactarem ni col·laborarem amb un govern que pretenga desenvolupar a nivell municipal les polítiques neoliberals que s'estan duent a terme a nivell autonòmic i estatal. Com ja hem dit "alçarem una barricada, una línia roja, per denunciar i aturar en la mesura de les nostres possibilitats qualsevol intent de desmantellament de l'Estat del Benestar". I això només ho pot fer la CUP, ningú més dels que creiem que una altra Girona és possible té possibilitats d'optenir representació el proper 22 de maig.


Avui, però, la notícia no és Girona sinó Lleida. Sembla ser que els companys i amics de la capital del Segrià també tenen números per entrar segons una enquesta d'El Periódico. Comence a tenir la sensació que el proper 22 de maig els Països Catalans tindran una autèntica marea groga. Les expectatives són molt altes i bones, però no podem defallir en aquesta setmana que ens queda, ans al contrari, cal seguir avançant, treballant per aconseguir una fita històrica per aquest nostre país: que l'esquerra independentista, els moviments socials i la gent del carrer entrem als Ajuntaments. Perquè, com diu la cançó, els temps estan canviant.

Enquesta Lleida d'El Periódico:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/elecciones-municipales-2011/ros-desafia-ciu-amplia-mayoria-absoluta-lleida-1005621

Acte de les assemblees de la CUP al Maresme: