La conquesta del dret a vot de la dona als Països Catalans

Els orígens del feminisme i la lluita pels drets de les dones es troben en les idees de la Il·lustració i les accions polítiques preses durant la Revolució Francesa. Concretament, Olympia de Gouges està considerada com la impulsora d’aquest moviment per l’alliberament i els drets de les dones. Aquesta escriptora francesa fou l’encarregada d’escriure el primer text pel reconeixement dels drets de la dona: la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania de 1791.

El feminisme, com d’altres moviments hereus de la Il·lustració, es va anar desenvolupant durant el segle XIX paral·lelament a les revolucions antiabsolutistes i liberals que sobrevolaven Europa i la resta del món. Majoritàriament, però, les dones no van veure reconeguts els seus drets en igualtat de condicions a tot allò que els homes van anar aconseguint amb les revoltes, caiguda de monarquies absolutistes i l’establiment de règims de caràcter liberal. I d’entre els drets fonamentals, el de vot li fou constantment negat. Més de cinquanta anys trigaria en aparèixer un nou document de reivindicació feminista. En aquest cas, però, es va escriure a l’altra banda de l’Atlànic: a la ciutat de Nova York. L’anomenada Declaració Seneca Falls va suposar la creació definitiva del moviment feminista a nivell mundial.

Tot i que no hem de confondre feminisme i sufragisme, la veritat és que una gran part de les activistes del feminisme van ser capdavanteres en la lluita pel dret a vot de les dones. El concepte “sufragi”, doncs, és el que va donar nom a un dels moviments socials més importants de la segona meitat del segle XIX i part del XX: el sufragisme. De fet, tot i que la lluita pel dret al vot era una lluita de caràcter puntual amb un objectiu molt concret, la veritat és que la reivindicació del vot anava lligada a d’altres com el dret a l’educació o la millora de les condicions laborals que patien les dones, pitjors encara que les dels seus companys homes.

De tots els moviments sufragistes, el britànic és, segurament, el més conegut. Els motius principals són la bona organització de les sufragistes britàniques encapçalades per la Unió Social i Política de les Dones d’Emmeline Pankhurst i, també, per l’impacte visual que suposava veure a un grup de senyores vestides amb tots els complements de l’època victoriana destruint aparadors o boicotejant mítings dels partits polítics amb uns rudimentaris megàfons. No va ser, però, Gran Bretanya el primer estat en reconèixer el dret a vot de la dona sinó Nova Zelanda el 1893 i Nova Zelanda el 1903.

En el cas dels Països Catalans, la lluita i el reconeixement del dret a vot de la dona es va donar de manera diferent a banda i banda de l’Albera. Per una banda, les dones sota administració espanyola el van aconseguir durant la II República, concretament el 1931. Per altre costat, les dones de la Catalunya Nord sota domini francès, ho van fer el 1944, és a dir, amb el final de la II Guerra Mundial, l’arribada de la IV República Francesa i, per tant, gairebé cent anys després de què els homes l’aconseguiren de manera definitiva i permanent a l’estat francès.

El pes que l’Església i el patriarcat tenien en la societat espanyola i catalana fou fonamental per al desenvolupament d’un moviment de reivindicació feminista molt concret. Sense ser feministes i vinculades al catolicisme social, destacaren les catalanes Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison. El 1917 a Catalunya dones com Carme Karr, la qual s’identificava clarament en les sufragistes britàniques, i Àngela Cardona van defensar el dret a vot de la dona mitjançant les pàgines de la revista Feminal, fundada per elles. La primera organització feminista de l’Estat es va crear el 1918: l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas, i Carme Karr, precisament, fou una de les seues impulsores a Catalunya. La dècada dels vint va estar marcada per les mobilitzacions feministes, donant-se el 1921 la primera manifestació en favor dels drets de les dones i, sobretot, amb la reivindicació del sufragi femení. L’arribada al poder de Primo de Rivera i l’establiment de la dictadura va donar dret a vot a les dones en l’anomenat Estatut Municipal de 1924. Aquest gest tenia un clar rerafons paternalista i, a més, estava copiat directament de les mesures que en aquest àmbit havia pres Mussolini a Itàlia. El dret a vot, a més, es podia exercir a partir de l’edat de 23 anys i només per a aquelles dones que no foren ni prostitutes ni estigueren casades, ja que en aquest cas era l’home l’encarregat de votar. La farsa primoriverista, a més, es va veure arrodonida amb el fet que aquesta minoria de dones mai van poder exercir el seu dret a vot perquè mai es feren eleccions.

La caiguda de la dictadura i ràpidament de la monarquia d’Alfons XIII va obrir als Països Catalans un període de canvis entre els quals els drets de les dones i, sobretot, el de sufragi es van posar des del primer moment en l’ordre del dia del debat polític. Noms com Clara Campoamor, que es va quedar sola en el debat parlamentari sobre la inclusió del dret a vot femení en la Constitució de 1931, o Victòria Kent foren fonamentals, malgrat els posicionaments que aquesta última va prendre en favor dels interessos del seu partit més que de la causa feminista. El debat sobre el paper influent que el patriarcat i l’Església jugaven sobre les dones de l’època va fer que partits que sempre havien defensat el dret a vot de les dones preferiren no incloure aquest tema en la Constitució republicana. Això, però, es va acabar quan el parlament espanyol va votar a favor del reconeixement amb 161 vots a favor i 121 en contra . El 16 d’abril de 1933 les dones dels Països Catalans, exceptuant la Catalunya nord, i de la resta de l’Estat espanyol van poder exercir el seu dret a vot per primera vegada en la història.

Article per Ràdio Vilablareix

Xerrada per Negres Tempestes 15/3/2013

Doncs això, demà parlarem sobre Fuster a Can Vies (Sants-BCN) -el primer centre social okupat on vaig posar els peus en la meua joventut- convidat pels amics de Negres Tempestes.

El mal ús del terme “populisme”

Després de la mort del president Chávez hem pogut escoltar com de manera gairebé indiscriminada es feia servir un terme polític que, pel que sembla, s’ha posat de moda: populisme. I catalogue de moda l’ús del mateix perquè es fa servir per tot. Els que ens dediquem a les ciències socials i humanes ens hauríem de preguntar quina utilitat, més enllà de la pejorativa, té l'ús d'un concepte com "populisme" que aleatòriament es fa servir per a definir fenòmens com España 2000 o la figura de Chávez. I bàsicament cal que ho fem abans que el ridícul i la buidor argumentativa d'aquests dies continue marcant el relat polític.

Què és el populisme? El concepte ha anat guanyant abstracció amb el pas dels anys. En un principi va ser creat per a poder enquadrar aquells règims que no podíem identificar plenament ni com a feixistes, ni com a socialistes ni com a democràcies burgeses. És a dir, fou un terme fet a la mida del règim de Perón a l’Argentina. El mot, però, ha anat eixamplant la seua capacitat d’influència i en els darrers anys hem vist com s’ha acabat aplicant a tots aquells règims que des de la nostra òptica de superioritat moral eurocentrista se’ns escapen políticament. Aquest ha estat el cas de governs com el de Chávez a Veneçuela, Morales a Bolívia o Correa a l’Equador que tot i autoproclamar-se com a socialistes i revolucionaris, els mitjans occidentals han qualificat com a populistes acceptant així les consignes llaçades pels thinks thanks dels partits conservadors i la dreta més identificada amb el moviment neocon nordarmericà.

El sociòleg valencià Vicent Flor que ha aplicat el concepte de “populisme” al blaverisme pel fet de compartir una sèrie d’elements comuns –també els comparteix amb el feixisme però Flor considera que no són suficientment importants com per a relacionar blaverisme amb feixisme-, ha explicat perfectament en els seus treballs quins són els trets fonamentals del populisme. Una definició que, per cert, en molts aspectes no encaixa amb el fet de considerar populisme el que podríem anomenar “chavisme”. Flor parteix bàsicament dels estudis de Dahrendorf al respecte, el qual en els seus treballs ja adverteix tothom de la perillositat del terme: “es conveniente emplear los términos con cauleta. La imputación del populismo puede ser en si populista, un sustituto demagógico de los argumentos”. Efectivament, la qualificació indiscriminada de la revolució bolivariana com a “populista” l’única cosa que fa, de manera conscient o inconscient, és amagar les dades objectives i reals del que aquest procés ha aconseguit. Si els contraris a Chávez només tenen com a argument l’acusació de “populisme”, potser no hauríem de pensar que al darrere de l’acusació el que hi ha és la voluntat d’amagar la realitat mitjançant la demagògia?

Prenent a Pettit, Flor adverteix també que els populismes defensen, “si més no retòricament”, formes de democràcia directa i assembleària. D’acord, això és a així, però és que l’organigrama inspirat en els principis de democràcia participativa que s’estan aplicant a Veneçuela són reals i no pura retòrica. L’intel·lectual marxista Heinz Dieterich és un dels millors representants de les teories del socialisme del segle XXI i ell ha participat directament en l’elaboració i creació de la proposta bolivariana. Moviments com el 15M, Democràcia Real Ja o la mateixa Primavera Valenciana, tenen entre el seu argumentari l’aprofundiment en els mecanismes democràtics no representatius sinó participatius. Són populistes aquests moviments? Una qualificació massa fàcil.

Un altre element del populisme és l’apel·lació constant al subjecte “poble”. A diferència del republicanisme que parla dels “ciutadans” i del marxisme ortodox que ho fa de “classe obrera”, el populisme parla d’una mena de nebulosa imprecisa que anomena “poble”. Aquesta reflexió pot ser útil en països europeus amb unes diferències de classe concretes i amb uns sistemes, si més no fins que va esclatar la crisi/estafa actual, que intentaven excloure un percentatge petit de la població. A Sudamèrica, però, els exclosos són la gran massa i, per tant, parlar de “poble” o parlar de “classe treballadora” no deixa de tenir una relació simbiòtica conseqüència directa de la seua estructura social i econòmica. El que és una fal·làcia total és parlar de “classe mitja” en un territori on el 1998, abans de l’arribada de Chávez al poder, hi havia més d’un 50% de pobres segons les organitzacions internacionals i, a sobre, llançar la consigna que han estat precisament les polítiques revolucionàries les que han acabat amb aquesta classe mitjana.

Un altre element interessant és l’afirmació que Flor pren de Reig: “els populismes tenen una necessitat estructural de provocar tensió i mobilització constants”. Si ens creiem les notícies oficials sobre el que passa a Veneçuela podem identificar clarament aquest tret amb el govern de Chávez. Ara bé, si gratem una mica més i investiguem sobre qui provoca realment els aldarulls i enfrontaments de caràcter polític als carrers de Caracas, veurem que no és el govern i els seus seguidors sinó tot el contrari: és l’oposició. Això ho han demostrat reportatges d’investigació molt ben documentats com “La revolución no será televisada” on se’ns explica perfectament qui estava al darrere del cop d’estat contra Chávez l’11 d’abril de 2002: la CIA, FAES, multinacionals espanyoles i el govern de José Maria Aznar. Per no parlar de les vagues empresarials. I el mateix passa amb l’actual moviment d’oposició que se’ns mostra com a juvenil i d’estudiants i que ha retratat perfectament el periodista valencià David Segarra en “Nuevas caras, el mismo objetivo”.

No voldria acabar aquest article sense posar sobre la taula un dels elements que més gràcia em fa quan s’acusa de populisme a Chávez: l’antiintel·lectualisme i el rebuig a la cientificitat. Curiós antiintel·lectual que quan va a l’ONU cita al pensador i lingüista nordamericà Noam Chomsky, que rep el suport de l’escriptor Eduardo Galeano o d’actors com Sean Penn o directors com Oliver Stone, premiat en múltiples ocasions per fer, precisament, un cinema amb un important pes crític i reflexiu. Curiós règim antiintel·lectual que fa bandera d’una de les seues principals iniciatives polítiques: l’escolarització d’una població que els antics governants, amics d’occident i màxims representants d’un model de democràcia burgesa típica i tòpica, havien mantingut en l’analfabetisme profund.

Què Veneçuela té llums i ombres? I tant. Què no és perfecta? Només faltaria. Ara bé, siguem curosos amb els conceptes que utilitzem i com els fem servir. I torne al principi: si sota el paraigües ontològic de “populisme” ens atrevim a incloure moviments polítics tant diferents com España 2000 o el bolivarià, potser aquest concepte no té cap mena d’utilitat més enllà de la pejorativa i, llavors, hauríem de deixar clar quin és l’objectiu real de les nostres reflexions.

La Revolución no será televisada

Nuevas caras: el mismo objectivo

Contra l'antichavisme de consigna fàcil

Avui són molts els que parlen de Chávez sense tenir ni idea però s'atreveixen a donar mostres d'alegria per la seua mort. Segurament en tots els centres de treball us heu trobat amb aquesta situació. Jo me n'he trobat al meu institut i per això he enviat aquest mail ara mateix a tot el claustre. Us el deixe per si el voleu fer servir:

Hola a tots i totes, vos envie aquest mail perquè després de pensar-hi una estona si fer-ho o no he cregut que era convenient. Durant tot el dia s’ha parlat sobre la mort del president de Veneçuela Hugo Chávez. Les portades dels diaris que teníem a la sala de profes era un exemple clar que seria el tema del dia. Em sembla, però, pels comentaris que he escoltat per la sala de profes que la gent no acaba de saber del tot ben bé qui ha estat Chávez i que ha significat, i en certa manera significa, per al poble vençolà i de la resta de sudamèrica. Això, però és normal tenint en compte el bombardeig de notícies negatives i frívoles que ens arriben sobre el que està passant allà. La imatge que ens han donat els mitjans de comunicació oficials és molt clara: un dictador, un dolent dels més dolents, entre d’altres ximpleries i mentides que només s’entenen quan veus qui paga amb els seus diners els diaris i els mitjans en general. Només una dada: avui els més feliços de tots són personatges com Aznar, Esperanza Aguirre, mitjans com Intereconomía o fundacions com la FAES, la qual cosa ens hauria de fer pensar si realment Chávez era tan dolent com ens volen fer creure. Us passe uns quants enllaços que crec que poden ser del vostre interès per a que us pugueu fer una idea de qui era Chávez i sobretot de què és la revolució bolivariana, més enllà de les falsetats o les tergiversacions interessades dels mitjans.

Una anàlisi molt breu i fàcil de llegir i entendre sobre com ha avançat i canviar per a bé Veneçuela des de l’arribada de Chávez al poder:

http://www.media.cat/2013/03/06/el-llegat-de-chavez-en-deu-xifres/

Conferència de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano on parla sobre qui és Chávez a partir del minut 6: 

http://www.youtube.com/watch?v=9I0WZFi99jw

Article del periodista valencià David Segarra (és amic meu i tinc molt clar que mai de la vida m’enganyaria amb el que diu) que viu a Veneçuela des de fa deu anys: 

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4091824/david-segarra-somnis-chavez-nostres-somnis.html

Documental “La Revolución no será retransmitida”. És molt interessant però cal tenir una horeta per veure’l. És del principi de l’arribada de Chávez al poder i el més interessant és veure que és el que està fent realment i com Aznar i d’altres personatges van organitzar un cop d’estat militar per enderrocar el govern:

http://www.youtube.com/watch?v=PL8jcYYmRMo

Anàlisi molt interessant del politòleg madrileny Iñigo Errejón que fa temps que estudia les revolucions que s’estan donant a Amèrica Llatina:

http://www.publico.es/internacional/451711/yo-soy-chavez-o-por-que-esta-vez-tampoco-se-va-del-todo

Una anàlisi molt interessant que compara l’Estat espanyol i Veneçuela. Ho fa d’una manera que ens hauria de fer reflexionar sobre si realment tenim alguna capacitat moral de criticar Chávez si tenim en compte la vergonya de país on vivim:

http://www.eldiario.es/zonacritica/historia-absolvera-hugo_chavez_6_107849242.html

Vull acabar amb les paraules de dues persones que, segurament, per molts de vosaltres són persones referents en el món del cinema: Oliver Stone i Sean Penn. Crec que ho dieuen tot:

"Ploro per la mort d'un gran heroi de la majoria del seu poble i d'aquells que lluiten per trobar el seu lloc en el món arreu del planeta. Odiat per les classes benestants, Hugo Chávez viurà per sempre en la història"
Oliver Stone

"Avui, la gent dels Estats Units ha perdut un amic que mai va saber que tenia. I els pobres d'arreu del món han perdut un líder. Jo he perdut un amic. Els meus pensaments són amb la família del President Chávez i la gent de Veneçuela". Sean Penn

Xerrada a Tarragona

D'aquí unes hores seré l'encarregat d'inaugurar les II Jornades sobre Anarquisme i Alliberament Nacional que organitza el col·lectiu Capdetrons a Tarragona. Per variar, parlaré de Fuster. Vos deixe el cartell i algun enllaç relacionat:

Bloc de Jordi Martí 

Notícia a Llibertat.cat

Un frau anomenat Unió Europea

La confusió constant entre Europa/continent i la Unió Europa/projecte polític no és casual. De fet, utilitzar conceptes diferents sota un mateix paraigües interpretatiu, és una de les formes de tergiversació i engany més antigues. Apropiar-se de símbols de l’enemic que et poden ser útils també ho és. Recordeu com el feixisme va fer seus conceptes com “socialisme”, “sindicalisme” o diades com l’1 de Maig? En aquest cas, però, ha estat el liberalisme econòmic post Segona Guerra Mundial. Així, amb la intenció que alemanys i francesos deixaren de matar-se per qüestions nacionalistes, les elits econòmiques francoalemanyes amb el vistiplau dels EUA van veure amb bons ulls la creació d’una aliança del capitalisme internacional que superara definitivament els problemes nacionals i posés els interessos econòmics de l’oligarquia per davant. Perquè aquests són els orígens i finalitats d’una estructura política i econòmica que està al servei, exclusivament, del gran capital financer, coneguda com Unió Europea que constantment s’utilitza com a sinònim d’Europa.

El catalanisme majoritari va veure els anys vuitanta i noranta, sobretot, en la Unió Europea un bon aliat per combatre el centralisme hispànic. Així, partits com CiU o ERC es van mostrar favorables a la integració europea amb el discurs que crear Catalunya –que no els Països Catalans- des de l’”europeisme” seria útil per a afeblir els caducs estats-nació moderns i això significaria que les anomenades “regions” –Catalunya en seria una- començarien a tenir el protagonisme negat pels Estats. Així, una barreja de bona fe política i de defensa dels propis interessos de classe, van portar al relat catalanista dominant a creure cegament en la Unió Europea, discursivament sempre denominada com a Europa. El temps no els ha donat la raó, precisament. La Unió Europea s’ha acabat mostrant de manera clara i contundent només en l’àmbit per al que va ser creat: l’econòmic. I el paper que juga és el de ser una estructura culpable de la situació econòmica actual. Ni més ni menys. Una estructura al servei del gran capital que poc té a veure amb el paradigma que alguns ens volen vendre de paradís de la llibertat, superació dels estats caducs o el somni internacionalista que no han aconseguit les ideologies obreres.

El relat bondadós amb la Unió Europea que ha construït el catalanisme oficial, però, ha arribat a l’extrem de voler incorporar un projecte polític i econòmic concret a la possible pregunta d’un presumpte referèndum a la Catalunya de les quatre províncies. I en aquest sentit el frau és doble. Per una banda, ens podem trobar davant d’una pregunta que a part de demanar l’opinió a la ciutadania sobre el futur nacional del país, també incloga de retruc la integració d’aquest futur estat en un projecte polític i econòmic sobre el que s’hauria de pronunciar fruit d’un altre procés no precisament independentista. Per tant, sota la cortina de fum de l’alliberament nacional el que estarien fent les oligarquies catalanes és condemnant-nos al frau del neoliberalisme salvatge, la precarietat laboral, les retallades socials i la dictadura dels mercats que políticament encapçala Angela Merkel. Aquest, però, no seria l’únic frau. Què passaria en cas que un cop votat el referèndum de secessió la Unió Europea negara l’entrada de Catalunya en la seua estructura? Llavors ens trobaríem davant d’un dels fraus més grans de la història perquè, és clar, davant del dret internacional el resultat quedaria invalidat i la Catalunya de les quatre províncies hauria de tornar a la situació jurídica anterior, és a dir, dins d’Espanya fins que s’iniciara un nou procés amb una nova pregunta. Segurament Duran i Lleida i la gran patronal estarien encantats amb aquest segon escenari. És això el que està reclamant la gent? Em sembla que no i no cal ser cap gran analista polític per veure-ho.

Publicat a Llibertat.cat

Millor dit: debats que no es volen tenir

Val a dir que no em sorprèn gaire haver rebut resposta a un dels darrers articles publicats a Llibertat.cat. D'igual manera tampoc em sorprèn en excés ni el que es diu ni el nivell de tergiversació que es fa. La "resposta" ha vingut de la mà de Jordi Aldeguer i el seu article "Falsos" debats, publicat també al portal de l'esquerra independentista. A hores d'ara encara estic pensant en les cometes del títol: qui és el fals? Com que pressuposem bona fe, creurem que es refereix als suposats debats que, després de llegir l'article, em dóna la sensació que alguns com el senyor Aldeguer no voldria que es tingueren. El text d'Aldeguer és molt atrevit ja que intenta incloure en un mateix sac tres reflexions fetes per persones que amb moltes feines es coneixen i, amb moltes més encara, pretenien, si més no per la part que em toca, traçar una mateixa línia argumental. Aldeguer, però, no ho fa inconscientment, tot el contrari, la seua intenció és molt clara: tothom que no pensa com ell forma part d'un mateix, i presumpte, bloc de pensament. Allò dels naps i les cols en estat pur o del "Pisuerga" i Valladolid que diuen els castellans. I ho comença a fer amb el típic i tòpic recurs de l'acusació en l'aire: "tu difama que alguna cosa queda". 

"(...) el debat es focalitza en què ha fet, fa o farà la CUP al Parlament de la CAC. Podria advertir-se en aquest fet que la lluita dins el Parlament centra més debats tàctic-estratègics en detriment d'altres vessants i/o sectorials de la lluita com el juvenil, l'estudiantil o el laboral? Deixe en l'aire la pregunta..."

Així, s'entén que tot i que el senyor Aldeguer, precisament ell, s'havia dedicat a escriure sobre aquests mateixos temes abans que ningú, són els que venen al darrere els que s'ofusquen amb els debats del Parlament. Grotesc o còmic si més no. I és que revisant el que vaig escriure, em costa de veure on està la dosi de parlamentarisme del text. Precisament, el mateix Aldeguer fa caure la seua acusació contra el meu article quan afirma que ens hauríem de centrar més en el paradigma tàctico-estratègic i no tant en l'ontològic. Bé, és probable que això ho hagen de fer les organitzacions polítiques, però si un servidor no ho fa al seu text és perquè aquesta no era la intenció de l'article. És més, fer servir la situació política actual en el meu cas, no és més que un recurs per a poder plantejar el vertader debat que hem de tenir si volem que ens prenguen seriosament. Què són els Països Catalans? Per què Països Catalans i no altres formes nacionals igual de vàlides en el segle XXI? És el País Valencià un subjecte polític? Si ho són els valencians perquè no ho poden ser els catalans que habiten l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya? Aquests debats, primer amb l'acusació de "bizantíns" i posteriorment amb un parell de dosis essencialistes -parlar de "consciència" i "sentiment" per justificar un projecte nacional em remet bastant més a Torres i Bages que a Benedict Anderson, més enllà de les parrafades que puguem fer per demostrar que ens l'hem llegit- s'evita, com sempre. No es pot dir que la teua idea de nació posa la voluntat del poble per davant de tot i després,precisament, justificar la nació amb conceptes tan romanticoides com "consciència" i "sentiment", paradigma de la modernitat més antiquada, precisament. 

I per què el senyor Aldeguer evita anar al fons de les qüestions que vaig plantejar? Doncs per la senzilla raó que suposa reflexió més enllà de la consigna, haver-se de mullar més enllà de la nació "revelada". Suposa, fins i tot, fer una cosa tan sana i revolucionària com qüestionar-se a un mateix, el seu pensament, les seues creences. Contràriament, tot i començar les seues línies intentant fer creure el lector que algú s'ha dedicat a acusar-lo a ell i els que pensen com ell -per a la seua tranquil·litat ja li expresse que el meu pensament polític i historiogràfic supera el marc de l'"aldeguerisme"- l'altre argument de pes que fa servir és, precisament, la mentida convertida, altre cop, en difamació quan s'afirma constantment que els que no pensem com ell "defensem l'actual procés de sobirania" tal com està anant, a diferència d'ell, és clar, que manté una posició crítica. Si no és perquè l'acusació és mentida i feta amb una clara intencionalitat política em posaria a riure. Contràriament, dona ganes de plorar pel nivell. On es diu en algun dels meus articles que estic d'acord amb el procés actual de sobirania de la CAC tal com s'està desenvolupant? Podem estar parlant, doncs, de "teatro y del bueno"? Sí, i a més bastant pròxim al drama. 

En definitiva, més del mateix. Evitar el debat real i profund sobre quina és la proposta política de Països Catalans de l'esquerra independentista. Un debat incòmode que si s'entra a fons et fa plantejar-te moltes coses, però que si es vol evitar et manté en un fàcil posicionament metafísic i de puresa ideològica.